Cap de setmana: molts Carnavals


Aquesta setmana, arreu de catalunya, d’Espanya, d’Europa, del món, carrers i places s’ompliran de festa i de gresca. És carnaval, carnestoltes, carnival!. Agafeu els més petits i traieu-los a veure les rues que dissabte i diumenge funcionaran arreu del país. Us en recomanarem alguns dels més interessants que hem viscut: per exemple el de Platja d’Aro, que és el més semblant a Rio de Janeiro que tenim a casa nostra. A la banda contraria, el Carnaval de Solsona. Divertit, molt cassolà, molt català. El Carnaval de Vilanova és tota una altra cosa. Espectacular, coreogràfic, tradicional, amb la seva batalla de caramels i les colles amb vestit de pagès. Gens familiar, el carnaval de Sitges farà que els vostres adolescents vulguin tornar a viure experiències amb vosaltres. Un carnaval canalla i festiu, per jovent.  Encara que no us ho creieu, les comparses més conjuntades i més lluïdes les hem vist al carnaval de Calella de la Costa. Senzill, però molt impactant. Aneu a Badalona, a Barcelona, a Mataró, a Cervera, a Tarragona, a Torredembarra, a Súria, on vulgueu. Nosaltres ja us hem dit la nostra!

Esta semana, en toda cataluña, en toda España, Europa, en el mundo, las calles y plazas se llenarán de fiesta y de juerga. Es carnaval, carnestolendas, carnival!. Tomen a los hijos y vayanse a ver los desfiles y ruas del sábado y domingo. Os recomendaremos algunos de los más interesantes que hemos vivido: por ejemplo el de Platja d’Aro, que es lo más parecido a Río de Janeiro que tenemos en nuestro país. En el lado opuesto, el Carnaval de Solsona. Divertido, muy casero, muy catalán. El Carnaval de Vilanova es otra cosa. Espectacular, coreográfico, tradicional, con su batalla de caramelos y los grupos en traje regional. Nada familiar, el carnaval de Sitges hará que sus adolescentes quieran volver a vivir experiencias con vosotros. Un carnaval canalla y festivo, para la juventud. Aunque no os lo creais, las comparsas más conjuntadas y más lucidas las hemos visto en el carnaval de Calella de la Costa. Sencillo, pero muy impactante. Vayan a Badalona, Barcelona, Mataró, Cervera, Tarragona, Torredembarra, Súria, donde quieran. ¡Nosotros ya os hemos dado pistas!

Anuncis

Medina del Campo


mota

Medina del Campo és una de les grans ciutats medievals de Castellà, ara vinguda a menys, però encara potent, amb els seus 20.000 habitants. Medina del Campo va ser la seva fira, internacional durant segles, de les més importants d’Europa, ara també decaiguda, tot i que la vila encara és un nucli de comerç molt important. Medina és, sobretot, el seu casc antic, amb la gran plaça major, on s’hi feien les fires medievals, i que concentra els grans edificis renaixentistes i barrocs: la Casa Consistorial, la Colegiata de San Antolín, i el Palacio Real. De fet tot Medina és visitable, perquè el seu casc històric és conjunt històric-artístic. I Medina també és el seu impresionant castell de la Mota, magnífic, amb la seva torre de l’homenatge, poderosa. Per dormir, i per menjar, teniu l’Hotel Reina Isabel, en ple centre de la ciutat. Un hotel de tota la vida, habitacions senzilles, clàssiques, netes. Te un restaurant de menú al servei dels hostes. Una mica més allunyat teniu l’Hotel La Mota, típic hotel de viatjants de negocis. Modern sense ser nou, net, una mica de poble. Bon restaurant també.  Ens va agradar molt dinar a El Mortero, restaurant típic castellà però molt modern, posat al dia, gastronomia d’alçada, plats molt preparats, innovadors. Bons menús. Molt més tradicional és la Taberna Mohino, de tota la vida, típica. Menjar de Castella, taules de fusta. Bona carta. Al bar Casino també fan bona teca. Medina es pot visitar tot fent ruta per Castella, pels voltants de Valladolid, al mateix temps que Olmedo, bonica ciutat, o la fabulosa Tordesillas, amb el convent de Santa Clara, o bé Madrigal de las Altas Torres o Arévalo, amb les seves esglésies i el seu castell. Com veieu una terra de grans edificis, de places, d’esglésies i de castells, com el de la Mota, a Medina mateix, o com el de Coca, no gaire lluny.

Medina del Campo es una de las grandes ciudades medievales de Castilla, quizás ahora venida a menos, pero todavía potente, con sus 20.000 habitantes. Medina del Campo fue su feria, internacional durante siglos, de las más importantes de Europa, ahora también decaída, aunque la ciudad todavía es un núcleo de comercio muy importante. Medina es, sobre todo, su casco antiguo, con la gran plaza mayor, donde se hacían las ferias medievales, y que concentra los grandes edificios renacentistas y barrocos: la Casa Consistorial, la Colegiata San Antolín, y el Palacio Real. De hecho todo Medina es visitable, porque su casco histórico es conjunto histórico-artístico. Y Medina también es su impresionante castillo de la Mota, magnífico, con su torre del homenaje, poderosa. Para dormir, y para comer, tienen el Hotel Reina Isabel, en pleno centro de la ciudad. Un hotel de toda la vida, habitaciones sencillas, clásicas, limpias. Tiene un restaurante de menú al servicio de los huéspedes. Un poco más alejado tienen el Hotel La Mota, típico hotel de viajantes de negocios. Moderno sin ser nuevo, limpio, un poco de pueblo. Buen restaurante también. Nos gustó mucho la comida en El Mortero, restaurante típico castellano pero muy moderno, puesto al día, gastronomía de altura, platos muy preparados, innovadores. Buenos menús. Mucho más tradicional es la Taberna Mohino, de toda la vida, típica. Comida de Castilla, mesas de madera. Buena carta. En el bar Casino también hacen buena comida. Medina se puede visitar haciendo ruta por Castilla, por los alrededores de Valladolid, al tiempo que Olmedo, Tordesillas, Madrigal de las Altas Torres o Arévalo. Tierra de grandes edificios, de plazas, de iglesias y de castillos, como el de la Mota, en Medina mismo, o como el de Coca, no muy lejos.

 

Urueña, la villa del libro


urueña

Urueña és un poblet medieval, un dels més bonics d’Espanya, segons diuen, que ha quedat anclat al temps, perdut al segle XI. Dalt d’un turó, dominant terres i mars de blat, verds a la primavera, grocs a l’estiu, marrons a l’hivern. Perdut en l’espai, com sorgit d’un quadre de Benjamín Palencia. Perdut, dormit en els segles, lluny de la velocitat i la presa del segle XXI. Rodejat de fortes muralles que protegeixen cases humils, de pedra tosca. Cases que amagen un secret, una il·lusió, un miratge que potser no durarà gaires anys més. Perquè les cases reconstruides i mimades d’Urueña guarden llibres, llibreries i llibreters que, com uns quixots, lluiren contra la tendència de la nostra época. Batallen per mantenir els seus negocis oberts. La lloable iniciativa de la Diputació de Valladolid va a mig gas. Les petites botigues plenes de llibres malvien esperant compradors. Els llibreters no llencen, encara, ni tots, la toballola. Val la pena desviar-nos de la ruta per la Castella eterna, la visionaria, per gaudir d’una quimera. Una vila murada, ben conservada, amb una preciosa església románica en un camp als seus peus on, un dia, algú va tenir la peregrina idea que podia salvar els llibres de paper, llibreries i llibreters d’un final anunciat. Si no us importa veure com mor una idea, ans al contrari, voleu veure-ho amb els vostres propis ulls, no ho dubteu, Urueña. A uns 40 kms. el nord de Valladolid. Podeu anar-hi en cotxe per la A-6, des de Tordesillas en direcció La Coruña. A banda del poble, les muralles i el castell no deixeu de visitar l’ermita de l’Anunciata, a la sortida del poble, a un km. i els diversos museus i llibreries que encara aguanten. Parada obligada si feu una ruta per Castella. En la zona hi ha obres d’art que justifiquen el viatge. A banda de Valladolid, o de Tordesillas, increibles ciutats plenes d’art, teniu la bella església mozàrab de San Cebrián de Mazote, el desconegut monestir de Santa Espina, el poderós castell de Torrelobatón i la esplèndida vila de Medina de Rioseco. Per dinar, al mateix poble, teniu el Mesón de Urueña, a la plaça major. Força bé. També, més senzill però recomanable, el Portalón. Molt bé també, El Pago de Marfeliz, al carrer Real, 8. Fan menjars, i menú del dia interessant, a El Pozolico, un allotjament rural proper al castell, a costat de l’aparcament on deixareu el cotxe abans d’entrar a Urueña. Tenen habitacions. Per dormir, al poble, teniu a més, dues cases rurals, la de los Ilustres, i Carrelalegua, de les que trobareu informació a la web que obre aquesta entrada del bloc, però que hores d’ara poden estar ja tancades. De tota manera Urueña està molt a prop de Valladolid, una ciutat amb tots els serveis, i bons hotels, entre ells un fantàstic Novotel. La villa del libro, decadent, us espera!.

Urueña se encuentra en la Castilla eterna, unos 40 kms. de Valladolid, si se va por la A-6, pasando por Tordesillas. Urueña son sus murallas, su castillo y sus casas perfectamente restauradas. También su ermita de la Anunciada, románica, bellisima, en un valle a los pies de la villa. Pero sobretodo Urueña és la villa del libro, un quimérico proyecto de la Diputación de Valladolid, que mereció mayor suerte de la que tuvo. Hoy dia Urueña cuenta con más unas pocas librerías en las que se puede encontrar libros de todo tipo y libreros dispuestos a luchar por una bella idea hasta el fin, a pesar de la crisis y la decadencia de la idea. Imprescindible visita para los amantes de las letras y la cultura. Urueña os espera, en lo alto de su cerro, dominando los campos verdes, amarillos y ocres de nuestra querida Castilla. Y si solo Urueña no os tienta, entonces os diremos que cerca teneis lugares que debeis conocer, como la preciosa iglesia mozárabe de San Cebrián de Mazote, o el monasterio de la Santa Espina, o las villas poderosas de Medina de Rioseco y Tordesillas, llenas de arte. Y el magnífico castillo de Torrelobatón, sede del centro de interpretación de los comuneros.

Los pueblos más bonitos de España


pueblos_bonitos_españa

Com en el cas de “Les plus beaux villages en France” l’associació de “Los pueblos más bonitos de España” neix per donar a conèixer petits poblets de menys de 1500 habitants, però bellíssims. Son petites viles amb castells, muralles, places i carrers medievals, situats moltes vegades en entorns naturals magnífics, prop de rius, de serres, de paisatges maravellosos. Cal donar-los a conèixer al turisme, a tothom. Fer que es coneguin que la gent els visiti. En la seva web trobareu tota la informació que us cal, no només del poble en questió, sinó també dels seus atractius, de l’artesania típica, dels bons llocs on menjar o dormir. Reviseu aquesta pàgina, mireu-vos els pobles que hi surten, planifiqueu el vostre viatge, cap de setmana, vacances pensant en veure’ls. Val la pena!.

Ya era hora que en España surgiera una asociación como “Los pueblos más bonitos” para poner en conocimiento de todo el mundo algunos de los maravillosos pueblos que salpican nuestra geografía. Son todos ellos villas pequeñas, de gran belleza, que destilan historia y cultura. Villas donde la tradición envuelve al viajero. En su web van a encontrar una selección de villas que destacan por su calidad, excelencia y por su belleza. Y cuando planifiquen un viaje con sus chicos seguro que habrán de incluirlos para su visita, ya sea en unas vacaciones, escapada de fin de semana o puente.

Música de la Guerra de Successió


cartell concert guerra successio

El grup de música antiga Il più bel nome, amb motiu del 300 aniversari de la Guerra de Successió a la corona Espanyola, ens oferirà un recorregut musical a través de la història del segle XVIII, per donar-nos a conèixer el panorama musical de la Europa del moment i, també, dels compositors de casa nostra. El concert  serà el proper diumenge, dia 22 de desembre de 2013, a les 18 hores, a la Parròquia de Sant Andreu de Palomar de Barcelona. L’entrada serà gratuïta. La formació “Il piu bel nome” està integrada per Carme Guinart, mezzosoprano, Elisabet Erra, soprano, Joan Benavent, a càrrec del violí barroc, Marcel Pascual, també tocant el violí barroc), Jordi Sacasas, tocant la viola de gamba, Joan Cabó al clavecí i Josep Casalí, narrador. Us convidem a compartir aquesta vetllada musical que pinta tan meravellosa. Arribar a Sant Andreu és super fàcil amb el metro de la línia 1, direcció Fondo, estació de Sant Andreu. També amb rodalies de RENFE baixant a Sant Andreu Condal. De mitja Barcelona veureu la altanera i perillosa cúpula de l’església, que amenaça l’estabilitat tota l’edifici. Però no patiu, aguantarà el concert, que s’endevina molt interessant. No hi faltèssiu.

El grupo de música antigua “Il più bel nome” , con motivo del 300 aniversario de la Guerra de Sucesión a la corona Española , nos ofrecerá un recorrido musical a través de la historia del siglo XVIII , para dar a conocer el panorama musical de la Europa del momento y, también, los compositores de nuestro país. El concierto será el próximo domingo, día 22 de diciembre de 2013 , a las 18 horas, en la Parroquia de San Andrés de Palomar de Barcelona . La entrada será gratuita . La formación ” Il piu bel nome ” está integrada por Carmen Guinart , mezzosoprano , Isabel Erra , soprano , Joan Benavent , a cargo del violín barroco , Marcel Pascual , también tocando el violín barroco, Jordi Sacasas , tocando la viola de gamba , Joan Cabó al clave y José Casalí , narrador . Os invitamos a compartir esta velada musical que pinta tan maravillosa . Llegar a San Andrés es super fácil con el metro de la línea 1 , dirección Fondo , estación de San Andrés . También con cercanías de RENFE bajando a San Andrés Condal . De media Barcelona verán la altanera y peligrosa cúpula de la iglesia, que amenaza la estabilidad toda el edificio . Pero no se preocupen, aguantará el concierto , que se adivina muy interesante . No falteis .

San Clemente


san_clemente

La Manxa és una regió d’Espanya injustament menyspreada i poc coneguda. Però a nosaltres és un dels llocs on més ens agrada passar un cap de setmana llarg o unes petites vacances. És ben cert que a l’hivern fa molt fred, i massa calor a l’estiu, però és un destí familiar molt clar de primavera i, una mica menys de tardor. A la primavera, a La Manxa, hi ha de tot: ocells, vegetació, aigua i bon temps. Els monuments, com els parcs naturals, i son tot l’any. I d’un poble monumental, excepcional, increible, volem parlar-vos avui. Es tracta de San Clemente, una vila renaixentista, idealment situada per servir de parada en una anada de València a Madrid, o en una ruta de Barcelona a Andalusia. Perquè San Clemente està al peu de l’autovia A-43, la que va del poble d’Alarcón a Manzanares. Aquesta autovia, doncs, connecta València amb Ciutad Real, i és una drecera molt recomanable si penseu anar a Andalusia. Uns 200 kms. menys que passant via Madrid o Múrcia. I per quina raó parar en aquest racó perdut de món?. Fàcil. La vila te un seguit de monuments que podem contar entre els millors de l’estat en l’art renaixentista. la plaça major, per exemple, amb l’esplèndit ajuntament vell, (a la foto), o les portes d’accés. O l’església, també de l’època. No son pocs, a més, els palaus, les cases senyorials i els convents que adornen, amb les seves portades i blasons els carrers de la ciutat. Tot plegat un bonic conjunt. Tot ell declarat monument artístic nacional. Per si això fora poc aquest edifici citat alberga en el seu interior un museu d’obra gràfica recollida per l’Antonio Pérez amb làmines de primeres figures de l’art contemporani, com ara Brossa, Miralles, Saura, Equipo Crónica… S’ha de veure!. El museu de l’objecte trobat és un altre reclam del poble. Per pocs diners els veureu tots dos. La gastronomia del lloc és fabulosa. La Manxa dona bones carns i bona horta. A costat de l’ajuntament vell, en plena plaça, un allotjament amb restaurant senzill, net, correcte, com els d’abans, sense pretensions. Bona cuina i habitacions amb bany. Es tracta de l’antiga Posada del Reloj. Molt interessant. L’Hostal Milan és un altre d’aquests establiments senzills, cuidats, però sense luxes, que trobareu en aquestes terres. De la mateixa família l’Hotel Milan te més pretensions, a preus de riure. Bona teca i bones habitacions, entre elles una familiar. La Casa de los Acacio és un d’aquells antics palaus nobles amb portalada i escut dels que us hem parlat. Allotjament luxós i restaurant recomanat i recomanable, sense que us hagueu de quedar a rentar els plats. Si sou colla i preferiu una casa rural, també n’hi ha unes quantes de ben boniques, com ara Alcañiz, o bé El Tesorillo, bonica i estratègicament situada, o La Aldea, més que una casa una maravella. I què més es pot fer a la zona?. Doncs visitar el castell i el poble de Belmonte, molt proper, o els molins de vent de Campo de Criptana, Mota del Cuervo i altres pobles manxecs, o les llacunes d’aquesta terra, com ara les de Ruidera, o les de Pedro Muñoz. O viure la seva setmana santa, i les festes del dilluns de pasqua o de pentacosta en que la imatge de la verge de Rus, que dona nom al riu i l’ermita va i ve, amunt i avall. O fer la ruta de Don Quijote, per Tomelloso, Argamasilla, El Toboso o Puerto Lápice. Descobrireu una terra amigable, acollidora i gens massificada.

La Mancha es una región de España injustamente despreciada y poco conocida. Pero a nosotros es uno de los lugares donde más nos gusta pasar un fin de semana largo o unas pequeñas vacaciones. Es cierto que en invierno hace mucho frío, y demasiado calor en verano, pero es un destino familiar muy claro de primavera y, algo menos, de otoño. En primavera, en La Mancha, hay de todo: pájaros, vegetación, agua y buen tiempo. Los monumentos, como los parques naturales, son de todo el año. Y disfrutareis de un pueblo monumental, excepcional, increíble, del que queremos hablaros hoy. Se trata de San Clemente, una villa renacentista, idealmente situada para servir de parada en una ida de Valencia a Madrid, o en una ruta de Barcelona a Andalucía. Porque San Clemente está al pie de la autovía A-43, la que va del pueblo de Alarcón en Manzanares. Esta autovía, pues, conecta Valencia con Ciutad Real, y es un atajo muy recomendable si piensas ir a Andalucía. Unos 200 kms. menos que pasando vía Madrid o Murcia. ¿Y por qué razón parar en este rincón perdido del mundo?. Fácil. La villa tiene una serie de monumentos que podemos contar entre los mejores del estado en el arte renacentista. la plaza mayor, por ejemplo, con el espléndido ayuntamiento viejo, (en la foto), o las puertas de acceso. O la iglesia, también de la época. No son pocos, además, los palacios, las casas señoriales y los conventos que adornan, con sus portadas y blasones las calles de la ciudad. Todo ello un bonito conjunto. Todo él declarado monumento artístico nacional. Por si esto fuera poco este edificio citado alberga en su interior un museo de obra gráfica recogida por Antonio Pérez con láminas de primeras figuras del arte contemporáneo, como Brossa, Miralles, Saura, Equipo Crónica … Hay que verlo. El museo del objeto encontrado es otro reclamo del pueblo. Por poco dinero veréis ambos. La gastronomía del lugar es fabulosa. La Mancha ofrece buenas carnes y buena huerta. A lado del ayuntamiento viejo, en plena plaza, un alojamiento con restaurante sencillo, limpio, correcto, como los de antes, sin pretensiones. Buena cocina y habitaciones con baño. Se trata de la antigua Posada del Reloj. Muy interesante. El Hostal Milan es otro de estos establecimientos sencillos, cuidados, pero sin lujos, que se encuentran en estas tierras. De la misma familia, el Hotel Milan tiene más pretensiones, a precios de risa. Buena comida y buenas habitaciones, entre ellas una familiar. La Casa de los Acacio es uno de esos antiguos palacios nobles con portada y escudo de los que os hemos hablado. Alojamiento lujoso y restaurante recomendado y recomendable, sin que os hayáis quedar a lavar los platos. Si sois grupo y preferís una casa rural, también hay unas cuantas de bien bonitas, como Alcañiz, o bien El Tesorillo, bonita y estratégicamente situada, o La Aldea, más que una casa una maravilla. ¿Y qué más se puede hacer en la zona?. Pues visitar el castillo y el pueblo de Belmonte, muy cercano, o los molinos de viento de Campo de Criptana, Mota del Cuervo y otros pueblos manchegos, o las lagunas de esta tierra, como las de Ruidera, o las de Pedro Muñoz . O vivir su Semana Santa, y las fiestas del lunes de pascua o de Pentecostés en que la imagen de la virgen de Rus, que da nombre al río y la ermita, va y viene, arriba y abajo. O hacer la ruta de Don Quijote, por Tomelloso, Argamasilla, El Toboso o Puerto Lápice. Descubriréis una tierra amigable, acogedora y nada masificada.

Baeza i Úbeda, el renaixement


baeza

Un dia, quan us vagi bé, heu de pensar de muntar un pont llarg, unes vacances de Setmana Santa, o fins unes vacances d’estiu a Baeza, i la seva zona. Perquè Baeza és una bellíssima ciutat monumental. És, de fet, una de les ciutats més boniques d’Espany i, si m’apureu, d’Europa. I no només és això. Per si fos poc, te una altra vila a tocar, a només 7 kms. que és la seva bessona, una altra maravella andalusa. Úbeda, que es troba només a 7 km. Totes dues ciutats són patrimoni de la humanitat, i s’ho mereixen. Són com els dos sols d’un sistema planetari. Brillen juntes en el firmament de l’art d’Andalusia. Baeza és monumental, renaixentista, educada, espectacular. La llista dels seus monuments és inesgotable. No hi caben tots. No hi ha un pam que no tingui un palau, una esglèsia, una plaça que mereixin una visita. Teniu la catedral, la plaça amb la font renaixentista de Santa Maria, una petita obra d’art. La monumental plaça de la carniceria, amb la font dels lleons al mig, amb la porta de Carles V. Teniu el palau del Jabalquinto, antiga universitat on ensenyà Machado. Teniu la universitat, amb la seva capella, l’edifici de les escribanies, l’ajuntament… bé, ja ho veieu, inesgotable. Us recomanem que passejeu serenament per Baeza, lentament. Degustant-ne la seva admirable bellessa. I, quan acabeu, ja ho sabeu, no oblideu de fer una visita a la seva germana bessona, Úbeda. Aquesta altra vila és una joia d’art feta pedra. Un ciutat amb molt de senyoriu. També cal recòrrer-la amb calma, sense preses, degustant cada carrer, cada palau, cada detall artístic. Perquè Úbeda està farcida de palaus. d’esglèsies, com ho està Baeza. Hi ha la renaixentista del Salvador, la de Santa Maria de l’Alcazar i moltes més. Però també cal gaudir dels seus carrers àrabs, amb patis amagats, places i placetes, cases símples, encalades. Perquè Úbeda i Baeza son la Andalusia més monumental, la de les grans construccions en pedra, la que fou més rica durant els segles XVII i XVIII, i això es nota. Aneu a Úbeda i Baeza per València i Alcaraz, per la nacional que travessa la millor Mancha. O bé, més ràpida, per la nova autovia que pasa per San Clemente i Argamasilla. Son 700 kms. Visiteu aquestes dues viles excepcionals i després ja ens direu quina us ha agradat més. Si us queden dies, si destineu al lloc unes vacances, podeu fer un volt per Jaén, la capital, o per Sierra Mágina, un espai natural increible i desconegut, o bé per la Serra de Cazorla, un parc natural magnífic, que no està molt lluny, gens lluny de fet. Nosaltres hem dormit a l’hotel Campos de Baeza, un quatre estrelles, amb categoria de tres, als afores, però molt econòmic. El personal és amable, es desviu, i encabeixen la família. A l’estiu es veu que és molt sorollós. A l’hivern gens. Però sens dubte hi ha establiments millors, com ara el Baeza Monumental, o el palauet Puerta de la Luna. A Úbeda també hi ha bons hotels amb encant, i d’altres amb un disseny innovador, o fins i tot un parador de turisme. Per menjar trobareu tota mena de locals. Però ara us en recomanarem un de singular. Es tracta d’un bar de tapes, petitó, amagat en un carreró de Baeza: el Arcediano. El porta un singular personatge, mestre de la comunicació, aixerit i polivalent, en Ramon. A la cuina la Trini, i mitja família, asseguren la ràpida sortida i servei de les delicioses tapes i montaditos que podreu disfrutar per un preu irrisori, ridícul. Encara que el local sigui petit, encara que estigui ple fins la bandera, en Ramon, que mai perd el somriure, us atendrà amb diligència. Potser haureu d’estar drets, potser haureu de buidar-vos vosaltres mateixos la taula. Però el vi que probareu, les canyes ben servides, el menjar típic, de tapes, boníssim, faran que valgui la pena.Hi arribareu passant sota l’arc de la torre del rellotge, al passeig de Baeza. Difícil de trobar. Entreu al carreró anomenat de la Barbacana. Allà està el Arcediano. A més d’aquest local a Baeza, i a la fabulosa Úbeda, segur que trobareu tot allò que us faci falta per omplir la panxa. Però nosaltres només vam anar al bar d’en Ramon, per sentir-lo tocar la bocina quan algú li dona propina, o veure’l desempallegar-se amb gràcia darrera la seva barra. Molt recomanable!.

Baeza es una bellísima ciudad monumental. Es la gemela de la otra maravilla andaluza, Úbeda, que se encuentra sólo a 7 km. Ambas ciudades son patrimonio de la humanidad, y se lo merecen. Son como los dos soles de un sistema planetario. Brillan juntas en el firmamento del arte de Andalucía. Baeza es monumental, renacentista, educada, espectacular. La lista de sus monumentos es inagotable. No caben todos. No hay un palmo que no tenga un palacio, una iglesia, una plaza que merezcan una visita. Tiene la catedral, la plaza con la fuente renacentista de Santa Maria, la de los leones, el palacio de Jabalquinto, (en la foto), la universidad, las escribananias, el ayuntamiento … bien, ya lo veis, inagotables. Pasear serenamente por Baeza és una delícia. Hay que contemplar su belleza lentamente. Y no olvidar hacer una visita a su gemela, Úbeda. Después ya nos diréis cual os ha gustado más. Si les quedan días pueden dar un paseo por Jaén, la capital, o por Sierra Mágina, un espacio natural increíble y desconocido, o bien por Cazorla, un parque natural magnífico, que no está muy lejos. Nosotros dormimos en el hotel Campos de Baeza, un cuatro estrellas, con categoria de tres, pero muy economico. El personal és amable, se desvive, y cabe toda la família. Se ve que en verano hay mucho ruido. En onvierno no. Sin duda hay establecimientos mejores, como el Baeza Monumental, o el Puerta de la Luna. En Úbeda también encontrareis hoteles con encanto, o con un disseño innovador, o un parador de turismo. Para comer hay tota clase de locales. Pero os queremos recomendar de corazón uno de bién singular. Se trata de un bar de tapas, pequeño, escondido en una calleja de Baeza: el Arcediano. Lo regenta un singular personaje, maestro de la comunicación, vivo, espavilado y polivalente, que atiende al nombre de Ramon. En la cocina está Trini, y media família. Aseguran un servicio rápido de deliciosas tapas y montaditos, que disfrutareis por un precio irrisorio, ridículo. Aún con el local lleno, Ramon, que nunca pierde la sonrisa, os atenderá con suma diligéncia. Quizás estareis de pie, quizás debereis recoger vosotros la mesa, pero el vino que os pondrá, la caña bién tirada, y la comida, única, siempre de tapas, buenísima, haran que ir allí os valga la pena. Habrá otros buenos bares y restaurantes en la maravillosa Baeza, y en la fabulosa Úbeda, pero nosotros fuimos a ese, al bar de Ramon. Magnífico.