Puente la Reina / Gares


Puente la Reina, en euskera Gares, és Camí de Sant Jaume, pas cap a Compostela, facilitat, via, unió, amabilitat. Una població que no és res més, ni res menys, que un llarg, llarguíssim carrer, un lloc de trànsit, de peregrinatge. El punt on s’ajunten els dos camins més importants del camí de Santiago: el que arriba de Somport, i el que baixa de Roncesvalles. Lloc de trobada doncs. Amb vocació d’ajuntar, d’encaminar. Gares és el seu pont sobre l’Arga, bellíssim, únic, fastuós. D’un romànic insultant en la seva senzillessa i sabiduria. Ens agrada molt Puente la Reina. La trobareu a només 23 kilòmetres de Pamplona, comunicada per autopista, camí de Logroño, seguint la via compostelana. Gares te moltes obres d’art, edificis que la història ha anat regalant a la vila. Com l’església del Crucifijo, l’Hospital de peregrins, o l’església de Santiago. Tot el carrer major, llarg com un dia sense pa, està ple de convents, palaus i cases fortes, medievals, renaixentistes o barroques, com ara la “Casa de los Cubiertos” o la del Vínculo, a tocar ja del pont, al final del carrer major, on hi ha l’oficina de turisme. També és agradable la plaça, molt bonica. Però l’estrella és el pont. Aquest pont romànic, del XI, ens agrada molt. I ens agrada també el riu, l’Arga, tranquil, majestuòs, lent. Amb el parc a les seves ribes, que convida a baixar-hi i descansar o jugar. Per tornar allà on haureu deixat el cotxe, guanyeu la carretera, (segur que haureu aparcat aquí). No marxeu sense fer una nova ullada al pont vell, des del pont nou, de la carretera. I si teniu uns minuts feu uns metres fins el Convent de les Comendadores del Sancti Spiritus, del XIII, al barri de Zubiurrutia, a l’altre costat de l’Arga. Si teniu ocasió, arribeu-vos a Gares el dia de les festes, del 24 al 30 de juliol, per Sant Jaume, evidentment!. Música, toros pels carrers, ball, tota mena d’espectacles familiars i pels infants. Puente la Reina ens va agradar molt. Es nota?. I els voltants encara tenen més sorpreses. Teniu a tocar l’església templera d’Eunate, misteriosa. O la joia romànica de Cirauqui. O Estella, capital del vi, medieval i formosa. O Torres del Rio amb un altre temple romànic secret. Olite amb el seu palau reial de conte de fades. Artajona amb les seves muralles, Ujué dalt del seu turó, el Monestir de la Oliva, Tudela, Pamplona, Logroño, Viana… què més voleu?. Podeu dinar al restaurante La Plaza, al mig del poble, típic i tradicional, menú i carta. O a La Conrada, al paseo de los fueros, 17. Tel: 948340052. A tocar de Puente la Reina teniu el poblet d’Obanos, amb el restaurant Ibarberoa, Tel: 94834 41 53. ‎ Per dormir podeu probar el fantàstic, exclusiu Hotel del Peregrino, que només hem vist per fora. Preus poc peregrins, però luxe a tot tren. Si no voleu una cosa tan espectacular, llavors aneu a l’Hotel Jakue, que sembla més senzill. Hi ha cases rurals amb molt d’encant, com l’hotelet El Cerco, dins del poble.  També teniu un càmping.

Puente la Reina, en euskera Gares, es Camino de Santiago, paso hacia Compostela, facilidad, vía, unión, amabilidad. Una población que no es nada más, ni nada menos, que un largo, larguísimo callejón, un lugar de tránsito, de peregrinaje. El punto donde se juntan los dos caminos más importantes del Camino de Santiago: el que llega de Somport, y el que baja de Roncesvalles. Lugar de encuentro pues. Con vocación de juntar, de encaminar. Gares es su puente sobre el Arga, bellísimo, único, fastuoso. De un románico insultante en su senzilla sabiduría. Nos gusta mucho Puente la Reina. La encontraréis a tan sólo 23 kilómetros de Pamplona, ​​comunicada por autopista, camino de Logroño, siguiendo la vía compostelana. Gares tiene muchas obras de arte, edificios que la historia ha ido regalando a la villa. Como la iglesia del Crucifijo, el Hospital de peregrinos, o la iglesia de Santiago. Toda la calle mayor, larga como un día sin pan, está llena de conventos, palacios y casas fuertes, medievales, renacentistas o barrocas, como la “Casa de los Cubiertos” o la del Vínculo, a tocar ya del puente, al final de la calle mayor, donde está la oficina de turismo. También es agradable la plaza, muy bonita. Pero la estrella es el puente. Este puente románico, del XI, nos gusta mucho. Y nos gusta también el río, el Arga, tranquilo, majestuoso, lento. Con el parque a sus orillas, que invita a bajar y descansar o jugar. Para volver allí donde deberán haber dejado el coche, junto a la carretera, (seguro que habréis aparcado aquí), bajen al puente nuevo. Y no se vayan sin hacer una nueva ojeada al puente viejo, desde el puente nuevo, de la carretera. Y si tenéis unos minutos haced unos metros hasta el Convento de las Comendadoras del Sancti Spiritus, del XIII, en el barrio de Zubiurrutia, al otro lado del Arga. Si tienen ocasión, deben ir a Gares el día de las fiestas, del 24 al 30 de julio, por Santiago, ¡evidentemente!. Música, toros por las calles, bailes, todo tipo de espectáculos familiares y para los niños. Puente la Reina nos gustó mucho. ¿Se nota?. Y los alrededores todavía tienen más sorpresas. Tienen cerca la iglesia templaria de Eunate, misteriosa. O la joya románica de Cirauqui. O Estella, capital del vino, medieval y hermosa. O Torres del Río con otro templo románico secreto. Olite con su palacio real de cuento de hadas. Artajona con sus murallas, Ujué alto de su colina, el Monasterio de la Oliva, Tudela, Pamplona, ​​Logroño, Viana … ¿qué más quieren?. Pueden comer en el restaurante La Plaza, en medio del pueblo, típico y tradicional, menú y carta. O en La Conrada, en el paseo de los fueros, 17. Tel.: 948340052. Junto a Puente la Reina tienen el pueblo de Obanos, con el restaurante Ibarberoa, Tel.: 94 834 41 53. Para dormir puede probar el fantástico, y exclusivo, Hotel del Peregrino, que sólo hemos visto por fuera. Precioso pero poco para peregrinos, de un lujo a todo tren. Si no quieren algo tan espectacular, entonces vayan al Hotel Jakue, que parece más sencillo. Hay casas rurales con mucho encanto, como el hotelito El Cerco, en el pueblo. También tiene un camping.

Bujaraloz


Bujaraloz és un poble simpàtic, obert, col·locat allà, en mig del desert dels Monegros, a mig camí entre Fraga i Zaragoza per l’autopista AP2 o la carretera N-II. El sol, la llum, ho domina tot. A l’estiu fa un calor de por, la pols s’aixeca i s’acumula arreu. A l’hivern el fred és intens, dur, sense concesions, implacable. La vila es defensa com pot. Ha aprés a conviure amb la seva situació en aquest pàram inacable que en altres temps reculats, diuen, fou un bosc que feia negres les muntanyes: els Montes Negros, o Monegros. Ara d’arbre no en queda cap. Però la voluntat de la gent d’aquesta terra aragonesa ho pot tot. S’han fet regadius i, amb molta feina, es progressa. Veus cultius per tot. Els habitans de Bujaraloz són gent alegre, recia, com cal. Hospitalaris, com pertoca i més. Aquests dies de fi d’agost celebren Sant Agustí. Festes. La nit del divendres, a la matinada, toro embolat. El dissabte guerra d’aigua i escuma, un luxe oriental en aquestes contrades tan seques. A la tarda més toros, i a la nit, ball. Diumenge matinades, missa, cants populars i dances típiques, més ball, a la tarda, a la nit de nou, i més toros pels carrers. En aquestes contrades, els braus són una tradició sagrada. I així tots els dies. El dilluns, diada pels infants, hi ha xocolatada i parc infantil. I tota la setmana ball i més ball, i toros i més toros deixats anar pel poble. I continua tota una setmana de gresca, folklore, jotes i marxa. Ah!, i també toros pels més petits. Podeu anar-hi si us sembla bé. I si ara no us ve de gust, aneu-hi un altre dia, en una altra època. Veureu l’esglèsia de Sant Jaume i el palau de Torres Solanot, un casalot renaixentista. També l’ermita de la Virgen de las Nieves, tota una ironia en aquest secarral. Però el més interessant, encara que pugui semblar mentida, és la part paisagística i natural. Les llacunes salades, buides a l’estiu, plenes de vida a la primavera, són una reserva ecològica important, paradís de les aus. Les Salades o “salinetas” són un conjunt d’estanys, petits mars de sal i de guix, inclosos com a ZEPA ornitológica. És impressionant visitar-les, veure’n els horitzons infinits, blancs, llunars. Hi ha dues rutes marcades. Potser la millor sigui la que descobreix l’entorn de l’anomenada “La Salada de la Playa”, que encara conserva les restes d’antigues explotacions comercials de sal. Si sou amants dels rallies, del món del motor, no us ha de faltar mai viure l’emoció d’una Baja España Aragón, el rallye del desert aragonés, que sempre passa ben a tocar de la localitat. O, si sou joves, de cos o d’esperit, o de les dues coses, el Monegros Desert Festival, que es celebra al juliol entre Bujaraloz i Fraga, prop del poblet de Candasnos. Aquesta vila dura i amable, a mig camí de tot arreu, senyora dels Monegros, és un centre de bones excursions per la comarca. A 64 kms. de Zaragoza, a 32 de l’impressionant i desconegut monestir de Rueda, joia del Císter, o la fantàstica arquitectura del monestir benet de Sigena, amb la tomba de Pere d’Aragó. No gaire lluny trobem també l’anomenat Mar d’Aragó, el pantà de Mequinenza, amb els seus esports naútics a l’abast. Ideal per a famílies aventureres. Podeu dormir molt i molt bé, i menjar de primera, i molt bé de preu, a l’Hostal Las Sabinas, on la parella propietaria us dispensarà un tracte familiar. Habitacions senzilles però amb tota mena de serveis. Una veritable troballa.

Bujaraloz es un pueblo simpático, abierto, colocado allí, en medio del desierto de los Monegros, a medio camino entre Fraga y Zaragoza. El sol, la luz, lo domina todo. En verano hace un calor de miedo, el polvo se levanta y se acumula. En invierno el frío es intenso, duro, sin concesiones, implacable. La villa se defiende como puede. Ha aprendido a convivir con su situación en este páramo inacable que en otros tiempos remotos, dicen, fue un bosque que hacía negras las montañas: los Montes Negros, o Monegros. Ahora de árbol no queda ni uno. Pero la voluntad de la gente de esta tierra aragonesa lo puede todo. Se han hecho regadíos y, con mucho trabajo, se progresa. Los habitantes de Bujaraloz son gente alegre, recia, como es debido. Hospitalarios, como corresponde y más. Estos días de finales de agosto celebran San Agustín. Fiestas. La noche del viernes, en la madrugada, toro embolado. El sábado guerra de agua y espuma, un lujo oriental en esta región tan seca. Por la tarde más toros, y por la noche, baile. Domingo madrugadas, misa, cantos populares y danzas típicas, más baile, por la tarde, en la noche de nuevo, y más toros por las calles. En estas regiones, los toros son una tradición sagrada. Y así todos los días. El lunes, día para los niños, hay chocolatada y parque infantil. Y toda la semana baile y más baile, y toros y más toros sueltos por el pueblo. Y continúa toda una semana de juerga, folclore, jotas y marcha. Ah, y también toros para los más pequeños. Pueden ir si les parece bien. Y si ahora no les apetece, vayan otro día, en otra época. Verán la iglesia de Santiago y el palacio de Torres Solanot, un caserón renacentista. También la ermita de la Virgen de las Nieves, toda una ironía en este secarral. Pero lo más interesante, aunque pueda parecer mentira, es la parte paisajística y natural. Las lagunas saladas, vacías en verano, llenas de vida en primavera, son una reserva ecológica importante, paraíso de las aves. Las Saladas o “salinetas” son un conjunto de estanques, pequeños mares de sal y de yeso, incluidos como ZEPA ornitológica. Es impresionante visitarlas, ver los horizontes infinitos, blancos, lunares. Hay dos rutas marcadas. Quizá la mejor sea la que descubre el entorno de la llamada “La Salada de la Playa”, que aún conserva los restos de antiguas explotaciones comerciales de sal. Si sois amantes de los rallies, del mundo del motor, no debe faltar nunca vivir la emoción de una Baja España Aragón, el rallye del desierto aragonés, que siempre pasa muy cerca de la localidad. O, si sois jóvenes, de cuerpo o de espíritu, o de ambas cosas, el Monegros Desert Festival, que se celebra en julio entre Bujaraloz y Fraga, cerca del pueblo de Candasnos. Esta villa dura y amable, a medio camino de todas partes, señora de los Monegros, es un centro de buenas excursiones por la comarca. A 64 kms. de Zaragoza, a 32 de la impresionante y desconocido monasterio de Rueda, joya del Cister, o la fantástica arquitectura del monasterio benedictino de Sigena, con la tumba de Pedro de Aragón. No muy lejos encontramos también el llamado Mar de Aragón, el pantano de Mequinenza, con sus deportes naúticos al alcance de todos. Ideal para familias aventureras. Pueden dormir muy bien, y comer de primera, y muy bien de precio, en el Hostal Las Sabinas, donde la pareja propietaria les dispensará un trato familiar. Habitaciones sencillas pero con todo tipo de servicios. Un verdadero hallazgo.

Ceret


Ceret és una vila catalana del sud de França. Està propera a la frontera, just uns kms. més enllà. Per arribar-hi heu de prendre l’autopista A-7, per Girona i Figueres, passar La Jonquera, i sortir per la primera sortida en terres administrativament franceses, al Voló (Le Boulu). D’allà us serà fàcil seguir les indicacions que us portaran a Ceret. Aquest poblet és un lloc apacible, calmat, relaxant, fins diriem refrescant. Te un patrimoni notable, tan històric com artístic, i un aura cultural que supera les dimensions i la importància real de la ciutat. Aquí treballaren i visqueren artistes cabdals en l’art del segle XX, i s’hi respira aquest ambient bohemi. Conserva un casc antic petitó, mediterrani, sense grans monuments, amb dues portes de l’antiga muralla. La Porte d’Espagne, i la de France. L’església de Sant Pere, la font dels nou brocs, els caputxins, l’hospital amb la Capelleta, el Pont del Diable… formen un conjunt a veure, en agradable passejada. Si hi aneu pel temps de les cireres us sorpendrà el paisatge florit que us espera. Fa anys que la pagesia de la zona cultiva cirerers. És l’arbre emblemàtic del poble. Però Ceret destaca pel seu museu d’art modern, fruit de la intensa relació dels artistes amb la vila. Allà han deixat la seva obra genis de la mida de Manolo Hugué, Picasso, Braque, Gris… Aquí es creà el moviment cubista. Menció a banda mereix la col·lecció de gravats de la sèrie la Tauromàquia, d’en Picasso. Perquè Ceret és una ciutat taurina, amb un festival de toros molt notable. Podeu veure horaris i informació a la web: www.musee-ceret.com. No hem dormit ni dinat mai a Ceret. Hem preferit fer-ho sempre a la Catalunya del Sud. La raó és que no compartim el gust particular que tenen els hotels francesos pel que fa a la decoració, ni els preus dels seus restaurants. Naturalment és una opinió discutible. Preferim, per exemple, dormir a Roses, al Mediterraneo Park. O bé a Figueres, a Can Duran, que està a mitja hora i on es dina i dorm de fábula. O bé a Perpinyà, en un Novotel. O al Pradotel de Prada de Conflent, un Bed & Breakfast senzillet. Però si cal recomanar un parell d’hotels a la vila ho fem: La Terrasse au Soleil, te un aire descuidadament, anys 60. Està decorat amb tons blancs i de colors, força naif. Els preus son molt elevats. El Mas Trilles, també és de gust molt francés.  Dins Ceret, hi ha l’Hotel Vidal, amb restaurant, molt més modest.  Podeu aprofitar un cap de setmana a la Catalunya nord per visitar les esglèsies romàniques de Sant Genís les fonts, de Sureda, de Cabestany o la catedral d’Elna, amb el seu claustre. També, naturalment Perpinyà. Els pobles medievals de Colliure, arran de mar, de Castellnou, prop de Thuir, o els de Prada i Vilafranca de Conflent, Eus, Mosset o Evol són imprescindibles. El Canigó ofereix excursions a peu i en cotxe, en plena natura.  Cuixà, Sant Martí del Canigó o Serrabona són monestirs romànics de primer ordre. El Vallespir ofereix, a més de Ceret, Arles, les gorges de la Fou o Prats de Molló. Ja veieu que no faltaran motius per arribar-se a Ceret.

Ceret es una villa catalana del sur de Francia. Está muy cercana a la frontera, justo unos kms. más allá. Para llegar deben tomar la autopista A-7, por Girona y Figueres, pasar La Jonquera, y salir por la primera salida en tierras administrativamente francesas, en Le Boulu. De allí hay que seguir las indicaciones que les llevarán a Ceret. Este pueblo es un lugar apacible, calmado, relajante, hasta diríamos refrescante. Tiene un patrimonio notable, tanto histórico como artístico, y un aura cultural que supera las dimensiones y la importancia real de la ciudad. Aquí trabajaron y vivieron artistas capitales en el arte del siglo XX, y las casas y calles de Ceret respiran este ambiente bohemio. Conserva un casco antiguo pequeño, mediterráneo, sin grandes monumentos, con dos puertas de la antigua muralla. La Porte d’Espagne, y la de France. La iglesia de San Pedro, la fuente de los nueve caños, los capuchinos, el hospital con la Capelleta, el Puente del Diablo … forman un conjunto agradable de ver. Si vais por el tiempo de las cerezas os sorprenderá el paisaje florido. Hace años que en la zona se cultivan cerezos. Es el árbol emblemático del pueblo. Pero Ceret destaca por su museo de arte moderno, fruto de la intensa relación de los artistas con la villa. Allí han dejado su obra genios del tamaño de Manolo Hugué, Picasso, Braque, Gris … Aquí se creó el movimiento cubista. Mención aparte merece la colección de grabados de la serie la Tauromaquia, de Picasso. Porque Ceret es una ciudad taurina, con un festival de toros muy notable. Podéis ver horarios e información en la web: www.musee-ceret.com. No hemos dormido ni comido nunca en Ceret. Hemos preferido hacerlo siempre en la Cataluña del Sur. La razón es que no compartimos el gusto que tienen los hoteles franceses con respecto a la decoración, ni los precios de sus restaurantes. Naturalmente es una opinión discutible. Preferimos, por ejemplo, dormir en Roses, en el Mediterraneo Park. O bien en Figueres, en Can Duran, que está a media hora y donde se come y duerme de fábula. O bien en Perpiñán, en un Novotel. O en Pradotel de Prades, un Bed & Breakfast sencillito. Pero nos han recomendado un par de hoteles en la villa y se los citamos. Son la Terrasse au Soleil, con un aire mediterráneo, de tonos blancos y coloreados, muy naif. Precios muy elevados. O el Mas Trilles, también de gusto francés. O, dentro Ceret, el Hotel Vidal, con restaurante, mucho más modesto. Pueden aprovechar un fin de semana en la Cataluña norte para visitar las iglesias románicas de Sant Genís Des Fontaines, Sureda, Cabestany o la catedral de Elna, con su claustro. También, naturalmente Perpiñán. Los pueblos medievales de Colliure, junto al mar, de Castellnou, cerca de Thuir, o los de Prada y Vilafranca de Conflent, Eus, Mosset o Evol son imprescindibles. El Canigó ofrece excursiones a pie y en coche, en plena naturaleza. Cuixà, Sant Martí del Canigó o Serrabona son monasterios románicos de primer orden. El Vallespir ofrece, además de Ceret, Arles, las gargantas de la Fou o Prats de Molló. Ya veis que no os faltarán motivos para llegaros a Ceret.

Peñafiel


A les vores del riu Duero, en una regió plena de vinyes de una de les millors denominacions d’orígen del món, la Ribera del Duero, s’alça Peñafiel, un poble maravellós, dominat per aquesta imponent fortalessa de la foto, possiblement el millor castell d’Espanya. La poderosa alcaçaba fou edificada per Don Juan Manuel, màxim exponent de la aristocràtica família dels Manuel, emparentada amb els reis de Castella, i famós escriptor lletraferit. Pujeu-hi i admireu-ne l’estructura de la muralla, com un vaixell ancorat dalt del seu turó, en mig de la planura del Duero, envoltat de cereal i vinyes. Mesureu-ne, si podeu, la altanera i immensa torre mestre. Recorreu amb calma les altres precioses obres d’art a l’interior del poble, que no es poden deixar de veure, com ara el convent de San Pablo. També heu de caminar per la escenogràfica plaça del Coso, una de les més boniques d’aquesta terra castellana, on s’hi fan toros algunes diades assenyalades, com el seu nom molt bé indica. Hi ha dos rutes, per acabar, que us recomanem molt de fer. Una és la de les esglèsies de Peñafiel. L’altra la de les bodegues. Vins excel·lents, justament valorats, pagats darrerament a preu d’or, perquè s’ho valen. Noms mítics prop de Peñafiel: Pesquera, Vega Sicilia… no cal dir més. Per dormir, com reis, el Convento de las Claras, hotel amb molt d’encant, spa. També el Ribera de Duero, més convencional. Ambdós tenen bon restaurant, però en trobareu molts més a la web del poble. A Peñafiel també teniu un càmping.

A orillas del río Duero, en una región llena de viñedos de una de las mejores denominaciones de origen del mundo, la Ribera del Duero, se alza Peñafiel, un pueblo maravilloso, dominado por esta imponente fortaleza de la foto, posiblemente el mejor castillo de España. La poderosa alcaçaba fue edificada por Don Juan Manuel, máximo exponente de la aristocrática familia de los Manuel, emparentada con los reyes de Castilla y famoso literato medieval. Subid hasta allí y admirad su estructura, la muralla, como un barco anclado alto de su colina, en medio de la llanura del Duero, rodeado de cereal y viñedos. Midan, si pueden, la altanera e inmensa torre maestra. Recorran con calma las otras preciosas obras de arte en el interior del pueblo, que no se pueden dejar de ver, como el convento de San Pablo. También deben caminar por la escenográfica plaza del Coso, una de las más bonitas de esta tierra castellana, donde se realizan encierros en algunas festividades señaladas, como su nombre bien indica. Hay dos rutas, para acabar, que os recomendamos mucho hacer. Una es la de las iglesias de Peñafiel. La otra la de las bodegas. Vinos excelentes, justamente valorados, pagados últimamente a precio de oro, porque valen la pena. Nombres míticos cerca de Peñafiel: Pesquera, Vega Sicilia … no hace falta decir más. Para dormir, como reyes, el Convento de las Claras, hotel con mucho encanto. Spa. También el Ribera de Duero, más convencional. Ambos tienen buen restaurante, pero puede encontrar muchos más en la web del pueblo. En Peñafiel también tienen un camping.