Aubisque


aubisque

Entre els colls i ports de carretera de muntanya també hi han categories. I l’Aubisque no és un port qualsevol. És un mite. Un mite del ciclisme, una fita del Tour de França, un lloc ideal per empendre fantàstiques excursions i rutes pel Pirineu més potent, un desafiament pels automovilistes inquiets. Pujar l’Aubisque no és fer un port més. És un ritual. La carretera primer travessa boscos de faig de conte de fades. Més tard l’alta muntanya imposa la seva llei. dalt del cim, prats i bestiar donen una nota pastoral, tot i alguna sorpresa moderna (a la foto). La baixada, entre l’Aubisque i el coll de Saulor és no apta per cardíacs. La carretera va literalment penjada damunt el barranc més abismal. És només un balcó sobre el precipici. Ciclistes, amants de caminar, automovilistes… tothom pot disfrutar de veritat amb la pujada al mític Col d’Aubisque. A dalt hi ha prou aparcament i serveis. De fet diversos bars fan l’agost amb els turistes. Per menjar i dormir us recomanem la vall d’Azun. Hi ha un hotel molt bonic a Aucun: Le Picors. I molts més a Argeles-Gazost: com ara el Printania o el Best-Western Le Miramont. Si voleu anar a l’Aubisque des d’Espanya, i tornar, passant el port del Portalet, llavors heu de dormir a Sallet de Gállego o a El Formigal. Boníssim hotels a tots dos llocs. Recomanem l’Abba a El Formigal, tot i que hi ha més de deu hotels de tres i quatre estrelles en aquella zona. Per menjar baixant del coll d’Aubisque podeu fer-ho a l’encantador poblet de Arrens-Marsous. Allà hi ha un restaurant magrebí: “Les Mille et une épices” – Tél. 06.76.00.29.13. Fabulós. Si us ha agradat fer l’Aubisque plantegeu-vos fer tota la ruta dels colls mítics del Tour: Tourmalet, Aspin i Peyresourde. Si sou aficionats al ciclisme no podeu deixar de fer-ho. Si no ho sou també.

Entre los puertos de carretera de montaña también hay categorías. Y el Aubisque no es un puerto cualquiera. Es un mito. Un mito del ciclismo, una meta del Tour de Francia, un lugar ideal para emprender fantásticas excursiones y rutas por el Pirineo más potente, un desafío por los automovilistas más inquietos. Subir el Aubisque no es hacer un puerto más. Es un ritual. La carretera primero atraviesa bosques de haya de cuento de hadas. Más tarde la alta montaña impone su ley. Arriba, ya en la cima, prados y ganado dan una nota pastoral, a pesar de alguna sorpresa moderna (en la foto). La bajada, entre el Aubisque y el Coll de Saulor es no apta para cardíacos. La carretera va literalmente colgada sobre el barranco más abismal. Es sólo un balcón sobre el precipicio. Ciclistas, amantes de caminatas, automovilistas … todo el mundo puede disfrutar de verdad con la subida al mítico Col d’Aubisque. Arriba hay suficiente aparcamiento y servicios. De hecho varios bares hacen el agosto con los turistas. Para comer y dormir os recomendamos la Val d’Azun. Hay un hotel muy bonito en Aucun: Le Picors. Y muchos más en Argeles-Gazost: como el Printania o el Best-Western Le Miramont. Si quereis ir al Aubisque desde España, y volver, pasando el puerto del Portalet, entonces podeis dormir en Sallet de Gállego o en El Formigal. Buenísimos hoteles en ambos lugares. Recomendamos el Abba en El Formigal, aunque hay más de diez hoteles de tres y cuatro estrellas en esa zona. Para comer bajando el Aubisque pueden hacerlo en el encantador pueblecito de Arrens-Marsous. Allí hay un restaurante magrebí: “Les Mille et une Epices” – Tél.. 06.76.00.29.13. Fabuloso. Si os ha gustado hacer el Aubisque consideren la posibilidad de hacer toda la ruta de los puertos míticos del Tour: Tourmalet, Aspin y Peyresourde. Si sois aficionados al ciclismo no podeis dejar de hacerlo. Si no lo sois también.

Aren


aren

Aren és un poblet de la Ribagorza, a l’Aragó. Està situat a tocar de la carretera que puja de Benavarri cap a la Vall d’Aran, passat el Pont de Montanyana i abans d’arribar a Sopeira i el pantà d’Escales. Sovint passem per aquesta zona, un pèl desolada, molt calorosa i poc atractiva, a gran velocitat. Cerquem la promesa del verds prats, les altes muntanyes i els rius gelats del Pirineu. Però avui us proposem fer una parada a mig camí. En concret al poble d’Aren. El nucli urbà te alguns racons pintorescos, (a la foto), amb carrers i portalades medievals. També te les ruïnes d’un castell. Però tot això no importa gaire, i potser no seria suficient. El veritablement interessant d’Aren, per grans i petits, és el Museu dels Dinosaures. És un museu on podeu veure les increibles troballes que s’han fet a Aren: un esquelet de Arenysaurus i petjades diverses. El museu és molt didàctic. Dels millors que sobre el tema em vist. Els infants poden compendre fàcilment de què estem parlant. Si després de recòrrer les seves sales voleu anar al lloc de la descoberta, podeu seguir un dels itineraris proposats. Us duran a les afores del poble, mitja hora de camí. No hi aneu pas en plena canícula, ni al migdia. Ja ho sabeu: dinoaures a Aren si aneu cap a l’Aran. Si us voleu quedar per la zona, llavors us recomanem completar la visita a Aren amb la de Montanyana, un poble medieval, molt malmès pel temps, però evocador. O baixar prop del riu a visitar Sopeira, amb el seu monestir romànic d’Alaón, bellíssim. O banyar-vos al riu. O visitar la ruta del voltor. Aquí podeu dinar a Casa Pase, una encantadora casa rural on es menja molt bé, amb boniques habitacions. Ja ho sabeu: la Ribagorza és molt més que una terra de pas.

Aren es un pueblecito de la Ribagorza, en Aragón. Está situado junto a la carretera que sube desde Benabarre hacia la Val d’Aran, después del Puente de Montañana y antes de llegar a Sopeira y al pantano de Escales. A menudo pasamos por esta zona, un poco desolada, muy calurosa y poco atractiva, a gran velocidad. Buscamos la promesa de los verdes prados, las altas montañas y los ríos helados del Pirineo. Pero hoy os proponemos hacer una parada a medio camino. En concreto en el pueblo de Aren. El núcleo urbano tiene algunos rincones pintorescos, (en la foto), con calles y portales medievales. También tiene las ruinas de un castillo. Pero todo esto no importa demasiado, y quizá no sería suficiente. Lo verdaderamente interesante de Aren, para grandes y pequeños, es el Museo de los Dinosaurios. Es un museo donde podreis ver los increíbles hallazgos que se han hecho en Aren: un esqueleto de Arenysaurus y huellas diversas. El museo es muy didáctico. De los mejores que sobre el tema hemos visto. Los niños pueden comprender fácilmente de qué estamos hablando si visitan este museo. Si después de recorrer sus salas quieren ir al lugar del descubrimiento, pueden seguir uno de los itinerarios propuestos. Les llevarán a las afueras del pueblo, a media hora de camino. No vayan en plena canícula, ni al mediodía. Ya lo sabéis: dinoaures en Aren si vais hacia el Aran. Si quieren quedarse por la zona, entonces le recomendamos completar la visita con la de Montañana, un pueblo medieval, muy deteriorado por el tiempo, pero evocador. O bajar cerca del río para visitar Sopeira, con su monasterio románico de Alaón, bellísimo. O bañarse en el río. O visitar la ruta del buitre. Aquí pueden comer en Casa Pase, una encantadora casa rural donde se come muy bien, con bonitas habitaciones. Ya lo sabéis: la Ribagorza es mucho más que una tierra de paso.

Balnea


balnea

Balnéa és, com el seu nom indica, un balneari. De balnearis n’hi ha molts. Per això us justificaré la raó per la que heu d’anar, tota la familia a Balnéa. Primer de tot direm que és un balneari familiar. Això és, no és un balneari carrincló, ple de iaios amb dolors reumàtics i àvies que van de font en font prenent les aigües. És un balneari per famílies amb infants, gent jove diversa i avis encara amb ànima exploradora. Fan tarifes familiars. Dues hores per a dos adults i dos nens, costen 33 euros. (del 2009). No és car, oi?. Aquesta és la segona bona raó per anar-hi. Res de centres exclusius, d’alt estànding, o de centres abusius que cobren l’oro i el moro per una pírrica sessió. Un altre bon motiu per anar-hi és l’entorn. Balnéa és al mig d’un paratge idílic, al mig del Pirineu, davant d’un llac on els infants poden nedar, anar amb canoa o amb pedalo. Rodejat de boscos que conviden a la passejada per la natura. Amb rutes a peu i en bici. Amb poblets de teulades de pissarra, cases de pedra i fusta. Res de balnearis al mig de ciutats, en racons del Pirineu sobreexplotats, plens de gent  i sorollosos. Aquesta és una altra bona raó per anar a balnéa abans que a altres centres lúdics. Res de fer cua per entrar o sortir del país, per moure’t pel país o per arribar al lloc. Res d’aglomeracions dins i fora del centre termal. Poc conegut, poc massificat, ideal. I on és, doncs, aquesta joia?. És a Loudunville, a France, a la vall de Loudun, prop d’Arreau, a la Vall d’Aure. I com arribar-hi?. Nosaltres hi anem per Ainsa i Bielsa, passem a França, baixant fins Arreau i pugem fins a Balnéa, a Loudunville. Uns 250 kms des de Barcelona. Però si necessiteu descans, en família, o sense, val la pena. Podeu dinar, bé de preu, al balneari: amanides, cuina natural, wonk… I per dormir teniu molts hotels. La nostra perdició és l’Hotel d’Anglaterre, a Arreau. Una passada. Sopars exquisits. Si ho voleu fer des d’Espanya, anar i tornar, ho teniu fàcil: l’hotel Bielsa. Bon preu i qualitat per dormir i menjar. De Bielsa a Balnéa no trigareu més de mitja hora llarga per tunel.

Balnea es, como su nombre indica, un balneario. De balnearios hay muchos. Por eso os justificaré la razón por la que debeis ir allí, toda la familia. En primer lugar os diremos que es un balneario familiar. Esto es, no es un balneario mohoso, lleno de abuelos con dolores reumáticos y abuelas que van de fuente en fuente tomando las aguas. Es un balneario para familias con niños, gente joven diversa y abuelos todavía con alma exploradora. Hay tarifas familiares. Dos horas para dos adultos y dos niños, cuestan 33 euros (2009).  No es caro, ¿verdad?. Esta es la segunda buena razón para ir. Nada de centros exclusivos, de alto estanding, o de centros abusivos que cobran el oro y el moro por una pírrica sesión. Otro buen motivo para ir allí es el entorno. Está en medio de un paraje idílico, en pleno Pirineo, ante un lago donde los niños pueden nadar, ir en canoa o con pedalo. Rodeado de bosques que invitan al paseo por la naturaleza. Con rutas a pie y en bici. Con pueblos de tejados de pizarra, casas de piedra y madera. Nada de balnearios en el centro de ciudades, en rincones del Pirineo sobreexplotados, llenos de gente y ruidosos. Esta es otra buena razón para ir a Balnea antes que a otros centros lúdicos. Nada de hacer cola para entrar o salir del país, para moverte por él o para llegar al lugar. Nada de aglomeraciones dentro y fuera del centro termal. Poco conocido, poco masificado, ideal. ¿Y dónde está, pues, esta joya?. En Louronville, en Francia, en la Val de Louron, cerca de Arreau, en la Val d’Aure. ¿Y como llegar?. Nosotros vamos por Ainsa y Bielsa, pasamos a Francia, bajando hasta Arreau y subimos hasta Balnea. Unos 250 kms desde Barcelona. Si necesita descanso, en familia, o sin ella, vale la pena llegarse. Pueden comer, bien de precio, en el balneario: ensaladas, cocina natural, wonk … Y para dormir tienen muchos hoteles. Nuestra perdición es el Hotel de Anglaterre, en Arreau. Una pasada. Cenas exquisitas. Si quiere ir desde España, solo ida y vuelta, lo tiene muy fácil: el hotel Bielsa. Buen precio y calidad para dormir y comer. Ir desde Bielsa a Balnea no llevará más de media hora larga para tunel.

Congosto de Ventamillo


Ventamillo

El congosto del Ventamillo dona accés a la Vall de Benasque. Ja només per això és digne de figurar en un bloc on s’aconsellen sortides en família. Però, a més, el congost en si, val una detinguda visita. Aprofiteu per pujar de Lleida, cap a Graus i d’aquesta bellíssima població aragonesa cap a Castejon de Sos i Benasque. Feu-ho pel Ventamillo abans que una legió de camions obrin una nova carretera i la ruta perdi tot el seu encant. Encara podreu disfrutar d’una natura en estat decimonònic. D’una carretera estreta que s’adapta a les formes de la muntanya i que no permet presses. Corbes tancades, sense visibilitat. Llocs on amb feines i treballs passen dos cotxes. Llocs on la penya es tanca damunt vostre. Una ruta que ressegueix el riu Èssera, límpid, cristal·lí. Amb racons d’una bellessa quasi lírica, on l’aigua demana a crits que pareu el vehicle i baixeu a donar-vos un bon bany. D’aquí a molt poc temps, sense cap mena de dubte, volaran la roca per obrir una sèrie de túnels i el Congost del Ventamillo quedarà quiet i oblidat. Millor per les aus i els animalons. Millor pels conductors que podran còrrer més i amb més seguretat. Però els veritables viatgers, que ja hem perdut els Collegats i el Terradets, anyorarem per sempre els revolts i els punts de vista inigualables. Anyorarem el conduir lent i pausat disfrutant de les verticals parets, recobertes de vegetació, que no deixen passar la llum del sol. Anyorarem les raconades idíliques i fresques on parar el motor i posar els peus i la panxa, si cal, en remull. I els jocs dels infants que tiren pedres al riu i diuen, ohhh!!!, a cada nova sorpresa que la natura ens depara. Aneu-hi ara que encara hi sou a temps. I el premi, a més del congosto, serà la Vall de Benasque, al final d’aquesta muralla imponent, al darrera d’aquesta porta sublim. Benasque, el Pirineu en estat pur, els cims altius i les valls verdes. Allotgeu-vos a La Solana, a Benasque mateix. Familiar, bonic i bé de preu. S’hi menja de fábula. O a Casa Ciria, un luxe, o al final del Vall, a los Llanos del Hospital, natura salvatge, un racó càlid de món.

El desfiladero del Ventamillo da acceso a la Val de Benasque. Ya sólo por eso es digno de figurar en un bloque donde se aconsejan salidas en familia. Pero, además, el desfiladero en sí, merece una detenida visita. Aproveche para subir de Lérida, hacia Graus y de esta bellísima población aragonesa hacia Castejon de Sos y Benasque. Hágalo por Ventamillo antes que una legión de camiones abran una nueva carretera y la ruta pierda todo su encanto. Todavía podrá disfrutar de una naturaleza en estado decimonónico. Por una carretera estrecha que se adapta a las formas de la montaña y que no permite prisas. Curvas cerradas, sin visibilidad. Lugares donde con penas y trabajos pasan dos coches. Lugares donde la peña se cierra sobre si. Una ruta que recorre el río Ésera, límpido, cristalino. Con rincones de una belleza casi lírica, donde el agua pide a gritos que se pare el vehículo y bajarse a  darse un buen baño. Dentro de muy poco tiempo, sin duda, volarán la roca para abrir una serie de túneles y el Congosto del Ventamillo quedará quieto y olvidado. Mejor para las aves y los animalitos. Mejor para los conductores que podrán correr más y con más seguridad. Pero los verdaderos viajeros, los que ya hemos perdido Collegats y Terradets, hecharemos a faltar para siempre las curvas y los puntos de vista inigualables. El conducir lento y pausado disfrutando de las verticales paredes, recubiertas de vegetación, que no dejan pasar la luz del sol.  Los rincones idílicos y frescos donde parar el motor y poner los pies y la barriga, si es necesario, en remojo. Y los juegos de los niños que tiran piedras al río y dicen, ohhh!, a cada nueva sorpresa que la naturaleza nos depara. Id ahora que todavía estais a tiempo. Y el premio, además del desfiladero, será la Val de Benasque, al final de esta muralla imponente, detrás de esta puerta sublime. Benasque, el Pirineo en estado puro, las cimas y los valles verdes. Alojaros en Benasque en La Solana, donde también comeréis muy bien, o en Casa Ciria. O al final del valle, en los Llanos del Hospital.

Aiguafreda


Aiguafreda

Aiguafreda és la cala més petita, amagada i desconeguda de la plèiade de platges maravelloses de Begur. Aquesta germana pobre i petita no te gaire sorra, ni gaire anomenada. Però en canvi ofereix aigua clara, neta i bona sombra. Els boscos són a tocar de l’aigua. Segons, i com, hi ha poca gent. Potser perquè la gent no la coneix prou, perquè costa d’arribar-hi i de trobar-la, o bé perquè o prefereix cales més grans, i més turístiques. Ben pensat, el fet que hi hagi una part de la caleta encimentada per amarrar-hi les barques, com si fos un port, no l’afavoreix gaire. Però a nosaltres aquesta platjola ombrívola, fresca i misteriosa ens agrada. Podeu anar fàcilment a Aiguafreda, des del poble de Begur, seguint els indicadors. La carretera és la GIV-6534 que mena al Cap Sa Sal, un promontori imponent on s’aixeca un monstruós hotel, molt famós fa uns anys, una mole ara. Cal deixar a mà dreta la carretera que baixa a cap a la cala Sa Tuna i pendre la que va a Aiguafreda. Al final hi ha un petit aparcament, molt petit. Però també hi ha força aparcament a la pròpia carretera que hi baixa, que s’assembla més a una pista d’urbanització. Potser perquè hi arriba baixant en mig d’un bosc espés de pins, amb cap edificació a la vista. Un cop aparcats encara us cal caminar uns pocs metres per arribar a la cala. Us recomanem que perdeu uns dies a la zona, i que visiteu les precioses germanes grans d’Aiguafreda: Sa Riera, platja encantadora, o bé Sa Tuna, una delícia, o Aiguablava, amb un mar turquesa, o Fornells i les seves caletes. Una zona privilegiada de la natura. Per dormir teniu a Begur, l’hotel Rosa, que és també un molt bon restaurant, l’antiga fonda Caner. Però nosaltres, per aquesta zona, preferim anar de càmping. Per exemple al Mas Patoxas. Una troballa de les bones. Un càmping gran, bonic, encantador i magnífic. Fantàstic per famílies.

Aiguafreda es la cala más pequeña, escondida y desconocida de la pléyade de playas maravillosas de Begur. Esta hermana pobre y pequeña no tiene mucha arena, ni mucho atractivo. Pero en cambio ofrece agua clara, limpia y buena sombra. Los bosques estan muy cerca del agua. Normalmente hay poca gente. Quizás porque no la conocen lo suficientemente, o porque cuesta llegar y encontrarla, o bien porque prefieren calas más grandes y más turísticas. Bien pensado, el hecho de que haya una parte de la caleta con un muelle de cemento para amarrar las barcas no la favorece demasiado. Pero a nosotros esta cala sombría, fresca y misteriosa nos gusta. Puede llegar fácilmente a Aiguafreda, desde el pueblo de Begur, siguiendo los indicadores. La carretera es la GIV-6534 que conduce al Cap Sa Sal, un imponente promontorio donde se levanta un monstruoso hotel, muy famoso hace unos años, una mole ahora. Hay que dejar a mano derecha la carretera que baja hacia la cala Sa Tuna y tomar la que va a Aiguafreda. Al final hay un pequeño aparcamiento, muy pequeño. Pero también hay bastante aparcamiento en la propia carretera que baja, que se asemeja más a una pista de urbanización. Quizás porque llega atravesando un bosque espeso de pinos, con ninguna edificación a la vista. Una vez aparcados aún necesitais caminar unos pocos metros más para llegar a la cala. Os recomendamos que perdáis unos días por la zona, y que visiteis las preciosas hermanas mayores de Aiguafreda: Sa Riera, una playa encantadora, o bien Sa Tuna, una pequeña delicia, o Aiguablava, con un mar turquesa, o Fornells y sus calitas. Una zona privilegiada de la naturaleza. Para dormir tienen en Begur, el hotel Rosa, que es también un muy buen restaurante. Pero nosotros, por esta zona, preferimos ir de camping. Por ejemplo al Mas Patotxas. Un hallazgo. Un camping grande, bonito, encantador y magnífico. Fantástico para familias.

La Chaise Dieu


chaise

Per la Chaise Dieu és molt difícil passar-hi. Està lluny de qualsevol ruta turística. Està isolada, perduda, en una terra de ningú. Apartada de la modernitat, del turisme de masses, dels circuits. La seva abadia fou, una vegada, de les més grans d’Europa. Ara, desmantelada, abatuda, derruida, és només una sombra. El poble que la conté, més arruinat encara que l’abadia, sembla extret dels segles passats. Està literalment aturat en el temps. Tanmateix, si us vaga de fer un volt per aquests verals, per aquest racó oblidat de món, descobrireu un paisatge intocat, de boscos impenetrables i muntanyes que, després de la pluja, fumegen. D’avets i pins altíssims. De rius, prats i de poblets on el temps passà molt, molt lent. On el temps, de fet, no passa. I, al mig de tot, la gran abadia de La Chaise Dieu. Només podreu veure’n l’esglèsia i un tros del claustre. La colegiata és grandiosa, rotunda. Al mig la tomba de Climent VI, un papa francés que, rebutjant el Vaticà, es feu enterrar al seu poble natal, en l’esglèsia que ell feu bastir. En un racó de mur, directament del segle XIV, la por feta pintura: una dança macabra de la mort. La millor que he vist mai. Bisbes i nobles ballen amb la dama negra. Monjos i pagesos els acompanyen. Una joia. Decorant la nau una esplèndida col·lecció de tapissos de Brusel·les. Inaudits. Demostren que aquest poble oblidat pels homes fou una fita en l’edat mitjana. Sic transit gloria mundi!. El petit museu, (amb un pomell de tapissos més, els més bonics potser), us complementarà la visita. Segur que quedareu impressionats. No cal, però, que hi aneu expressament. No val la pena el munt de kilòmetres a fer. Ara bé, si en el curs d’una ruta per l’Auvèrnia, per França, casualment, passeu prop de La Chaise Dieu, llavors atureu-vos. Val la pena.  No hi hem dormit ni dinat però ens va agradar, a tocar de l’Abadia, l’Hotel de l’Echo. Tel. 04.71.00.00.45. Sembla molt bonic i acollidor.

Por la Chaise Dieu es muy difícil pasar. Está lejos de cualquier ruta turística. Está aislada, perdida, en una tierra de nadie. Apartada de la modernidad, del turismo de masas, de los circuitos. Su abadía fue, una vez, de las más grandes de Europa. Ahora desmantelada, abatida, destruida, es sólo una sombra. El pueblo que la contiene, más arruinado aunque la abadía, parece extraído de los siglos pasados. Está literalmente parado en el tiempo. Sin embargo, si os huelga de dar una vuelta por estos contornos, por este rincón olvidado de mundo, descubrireis un paisaje intocato, de bosques impenetrables y montañas que, después de la lluvia, humean. De abetos y pinos altísimos. De ríos, prados y de pueblos donde el tiempo pasó muy, muy lento. Donde el tiempo, de hecho, no pasa. Y, en medio de todo, la gran abadía de La Chaise Dieu. Sólo podrá ver la iglesia y un trozo del claustro. La colegiata es grandiosa, rotunda. En medio la tumba de Clemente VI, un papa francés que, rechazando el Vaticano, se hizo enterrar en su pueblo natal, en la iglesia que él hizo construir. En un rincón de muro, directamente del siglo XIV, el miedo hecho pintura: una danza macabra de la muerte. La mejor que hemos visto nunca. Obispos y nobles bailan con la dama negra. Monjes y campesinos los acompañan. Una joya. Decorando la nave una espléndida colección de tapices de Bruselas. Inauditos. Demuestran que este pueblo olvidado por los hombres fue un hito en la edad media. ¡Sic transit gloria mundi!. El pequeño museo, (con un ramillete de tapices más, los más bonitos quizás), complementará la visita. Seguro que quedaréis impresionados. No hay, sin embargo, que ir expresamente. No vale la pena el montón de kilómetros que hay que hacer. Ahora bien, si en el curso de una ruta por la Auvernia, por Francia, casualmente, pasan cerca de La Chaise Dieu, entonces párense. Vale la pena. No hemos dormido ni comido pero nos gustó, cerca de la Abadía, el Hotel de l’Echo. Parece muy bonito y acogedor.

Brioude


brioude

És molt difícil descriure amb paraules la magnificència i l’esplendor d’aquesta joia del romànic europeu. Brioude, una vila medieval perduda al mig de la desconeguda Auvèrnia, apartada de la nova autopista A-75, us impressionarà amb la seva esglèsia abacial. Un romànic altíssim, puríssim, espiritual. Un temple de dimensions poques vegades vistes, amb unes pintures esplèndides, que s’enfilen pels pilars i decoren els murs. La capella de Sant Miquel, avui dia desafortunadament tancada per obres, és el summum de l’art pintoric romànic a França. Trobareu Brioude a mig camí entre Millau i Clermont Ferrand, al cor de l’Auvèrnia. Us haureu de desviar uns pocs kilòmetres, 8 o 10, de l’autopista A-75, que va de Beziers a París. Podeu fer només una parada, o bé fer-lo el vostre punt de referència en la visita de la regió. Monestirs com La Chaise Dieu, o Lavadieu, en un poblet preciós. Pobles medievals amb castells imponents, com ara Lamothe o Domeyrat, on fan lluites medievals només per a vosaltres. Evidentment, els castells de la remota i oblidada Auvèrnia no són els de la Vall del Loire, però quan hagueu vist aquells, bé podeu fer una volta per aquests altres, més propers. No hem dormit a Brioude, però hi ha molt bons hotels. Mireu la web de l’OT turisme. En canvi si que us recomanarem, i molt, una pizzeria per dinar. Pizzes inacabables, gegants, boníssimes, fetes davant vostre, al foc de llenya. Una passada feta pizza. Pizzeria Le Saint Julien. Situada al costat de l’abadia, a l’1, de la place Grégoire de Tours. Tel: 0471502010. Les millors pizzes que hem probat mai.També amanides i altres plats. Tot suculent!.

Es muy difícil describir con palabras la magnificencia y el esplendor de esta joya del románico europeo. Brioude, una villa medieval perdida en medio de la desconocida Auvernia, apartada de la nueva autopista A-75, le impresionará con su iglesia abacial. Un románico altísimo, purísimo, espiritual. Un templo de dimensiones pocas veces vistas, con unas pinturas espléndidas, que trepan por los pilares y decoran los muros. La capilla de San Miguel, hoy en día desafortunadamente cerrada por obras, es el summum del arte pintórico románico en Francia. Encontraréis Brioude a medio camino entre Millau y Clermont Ferrand, en el corazón de la Auvernia. Deberan desviarse unos pocos kilómetros, 8 ó 10, de la autopista A-75, que va de Beziers en París. Pueden hacer sólo una parada, o bien que sea su punto de referencia en la visita de la región. Monasterios como La Chaise Dieu, o Lavadieu, en un pueblecito precioso. Pueblos medievales con castillos imponentes, como Lamothe o Domeyrat, donde reviven las luchas medievales sólo para vosotros. Evidentemente, los castillos de la remota y olvidada Auvernia no son los de la Vall del Loire, pero cuando haya visto aquellos, bien puede darse una vuelta por estos otros, más cercanos. No hemos dormido en Brioude, pero hay muy buenos hoteles. Vea la web del OT turismo. En cambio si que os recomendaremos, y mucho, una pizzería para comer. Pizzas interminables, gigantes, buenísimas, hechas ante vuestros ojos, al fuego de leña. Una pasada hecha pizza. Pizzeria Le Saint Julien. Situada al lado de la abadía, al 1, de la place Grégoire de Tours. Tel: 0471502010. Las mejores pizzas que hemos probado nunca. También ensaladas y otros platos apetitosos.

Cova de l’Espluga


esplugacova

L’Espluga de Francolí és una bonica població de la Conca de Barberà, a tocar de Montblanc. La màxima atracció de l’Espluga, tot i que no està en el seu terme municipal, sinó en el de Vimbodí, és el monestir cistercenc de Poblet. El monestir en si ja val un viatge expressament. Potser per això, la gent, visita Poblet i, ben satisfeta, travessa l’Espluga sense parar-hi massa atenció. Una equivocació greu. L’Espluga te molts atractius. Museus, un casc medieval acceptable i el naixement del riu Francolí. Però el millor de tots és, sense cap mena de dubte, la Cova de la Font Major. Aquesta cova és una de les més grans de Catalunya, i del món. Te més de 3 kms, dels que es visiten els primers 400 mts. És una maravellosa cova natural excavada pel riu sota mateix del poble. Però amb la bellessa natural no acaba tot. Cal afegir-hi la cultural. La cova va ser habitada des dels primers temps. Avui dia, molt ben museitzada, ofereix a grans i minyons una visita agradable e instructiva. Un xic cara, això si. L’entrada pels adults pica. Pels infants millor portar el carnet de soci del Club Super 3!. Si us agrada l’aventura de veritat podeu demanar una ruta amb neoprens per les galeries inundades del llac interior. Només sota reserva, i per més grans de 10 anys. A més de la cova, L’Espluga ofereix altres punts d’interès, com ara la mateixa Font Major, el museu de la vida rural, el celler cooperatiu, el castell de Milmanda, amb els seus vins, o el desconegut el bosc de la Pena, darrera Poblet i, naturalment el monestir de Poblet. Podeu dormir a qualsevol dels magnífics hotels de les masies de Poblet, com ara la Masia del Cadet, o bé allotjar-vos a l’Alberg Jaume I, de la Generalitat. També és famós, el Casal. Però dins l’Espluga mateix teniu l’Ocell Francolí, que és una Casa Fonda, i per dormir i menjar, no te rival. En resum: l’Espluga és un destí perfecte per un cap de setmana diferent amb la família.

L’Espluga de Francolí es una bonita población de la Conca de Barberá, cerca de Montblanc. La máxima atracción de la Espluga, aunque no está en su término municipal, sino en el de Vimbodí, es el monasterio cisterciense de Poblet. El monasterio en sí ya merece un viaje expresamente. Quizá por eso, la gente, visita Poblet y, bien satisfecha, atraviesa la Espluga sin prestarle demasiada atención. Una equivocación grave. L’Espluga tiene muchos atractivos. Museos, un casco medieval aceptable y el nacimiento del río Francolí. Pero lo mejor de todos es, sin duda alguna, la Cueva de la Font Major. Esta cueva es una de las más grandes de Cataluña, y del mundo. Más de 3 kms, de los que se visitan los primeros 400 mts. Es una maravillosa cavidad natural excavada por el río debajo mismo del pueblo. Pero con la belleza natural no acaba todo. Hay que añadir la cultural. La cueva fue habitada desde los primeros tiempos. Hoy en día, muy bien arreglada, ofrece a mayores y pequeños una visita agradable e instructiva. Un poco cara, eso sí. La entrada para los adultos pica fuerte. Para los niños es mejor llevar el carné de socio del Club Super 3. Si os gusta la aventura de verdad podeis solicitar una ruta con neoprenos por las galerias inundadas del lago interior. Sólo bajo reserva, y para mayores de 10 años. Además de la cueva, L’Espluga ofrece otros puntos de interés, como la Font Major, el museo de la vida rural, la bodega cooperativa, el castillo de Milmanda, con sus vinos, o el desconocido el bosque de la Pena, cerca de Poblet y, naturalmente el propio monasterio de Poblet. Pueden dormir en cualquiera de los magníficos hoteles de las masías de Poblet, como la Masía del Cadet, o bien alojarse en el Albergue Jaume I, de la Generalitat. También es famoso el Casal. Pero dentro del Espluga mismo tienen l’Ocell Francolí, que es una Casa Fonda, y para dormir y comer, no tiene rival. En resumen: la Espluga es un destino perfecto para un fin de semana diferente con la familia.

Nüremberg


nuremberg

Nüremberg és una ciutat imperial alemana. És una vila medieval amb molta història acumulada. Una referència en tota visita a Alemania. Nuremberg te un casc antic preciós, amb tres esglesies magnífiques. Cadescuna d’elles amb elements que la fan única. Sant Llorenç la seva arquitectura, les altes torres. Nostra Senyora el porxo decorat, i el rellotge astronòmic que a les dotze del migdia fa sortir l’Emperador a beneir els prínceps electors. No us ho perdeu. O Sant Sebaldo, amb la seva llum i les finíssimes columnes. No us perdeu la font gòtica al mig de la gran plaça del mercat. Una font bellíssima, decorada amb centenars d’escultures. I l’hospital surant damunt l’aigua d’un canal. No hi falta un castell. Un gran castell. Un castell immens, amb vistes maravelloses damunt la ciutat. I què podem dir del museu nacional germànic. No hi han paraules per definir els tresors que guarda dins seu. O la casa museu de Durer. Però és el conjunt el que fa excepcional a la ciutat. I l’ambient. Nuremberg te molt d’ambient. Un ambient agradable, acollidor. També te aquesta vila un passat fosc. Un passat que ens recorda que fou la seu del nazisme. El lloc on Hitler organitzà el seu règim, on dictà les seves lleis i on passà revista, una i altra vegada, a les seves tropes, en un estadi rendit als seus peus. Nuremberg es redimí per les bombes, que l’arrasaren per complert, fins el moll de l’òs. I purgà essent la seu dels judicis que portaren a la forca i a la pressó als caps de la bogeria col·lectiva. Avui dia, però, la vila no ho recorda. Costa molt trobar-ne testimonis. Només petits detalls. Nuremberg és jove, festiva, alegre. La seva màxima celebració és la fira de nadal. Aneu-hi per Nadal, si podeu. La plaça del mercat, (a la foto), i la seva font, estaran cobertes de neu, i reflexant les llums de les paradetes. Per dormir aneu al Novotel, a la fira, a Messe, una mica apartat del centre, rodejat de bosc i de parcs. Per dinar qualsevol restaurant del casc antic és bonic. N’està ple. Nosaltres ho varem fer en una espectacular pizzeria de la cadena internacional Vapiano. No us penseu, pizzes fetes al foc de llenya, i tota mena d’especialitats italianes.

Nüremberg es una ciudad imperial alemana. Es una villa medieval con mucha historia acumulada. Una referencia en toda visita a Alemania. Núremberg tiene un casco antiguo precioso, con tres iglesias magníficas. Cada una de ellas con elementos que la hacen única. San Lorenzo su arquitectura, las altas torres. Nuestra Señora el porche decorado, y el reloj astronómico que a las doce del mediodía hace salir del Emperador a bendecir los príncipes electores. No os lo perdáis. O San Sebaldo, con su luz y las finísimas columnas. No os perdáis la fuente gótica en medio de la gran plaza del mercado. Una fuente bellísima, decorada con cientos de esculturas. Y el hospital flotando sobre el agua de un canal. No falta un castillo. Un gran castillo. Un castillo inmenso, con vistas maravillosas sobre la ciudad. Y qué podemos decir del museo nacional germánico. No hay palabras para definir los tesoros que guarda en su interior. O la casa museo de Durero. Pero es el conjunto lo que hace excepcional a la ciudad. Y el ambiente. Núremberg tiene mucho ambiente. Un ambiente agradable, acogedor. También tiene esta villa un pasado oscuro. Un pasado que nos recuerda que fue la sede del nazismo. El lugar donde Hitler organizó su régimen, donde dictó sus leyes y donde pasó revista, una y otra vez, a sus tropas, en un estadio rendido a sus pies. Núremberg fué redimido por las bombas, que la arrasaron por completo, hasta el tuétano del hueso. Y purgó siendo la sede de los juicios que llevaron a la horca y a la prisión a los jefes de la locura colectiva. Hoy en día, sin embargo, la villa no lo recuerda. Cuesta mucho dar con los vestigios. Sólo pequeños detalles. Núremberg es hoy joven, festiva, alegre. Su máxima celebración es la feria de navidad. Hay que ir por Navidad si pueden. La plaza del mercado, (en la foto), y su fuente, cubiertas de nieve, reflejan las luces de las paradas. Para dormir, vayan al Novotel, en la feria, Messe, un poco apartado del centro, rodeado de bosque y de parques. Para comer cualquier restaurante del casco antiguo es bonito. Está lleno. Nosotros lo hicimos en una espectacular pizzería de la cadena internacional Vapiano. No se piensen, pizzas hechas al fuego de leña y todo tipo de especialidades italianas.

Pinacoteca Comamala


comamala

La Pinacoteca Mossèn Romà Comamala, situada al Raval del Roser, 24, tel: 977 620 347, és l’homenatge d’un poble, Vilabella del Camp, a un home que va saber engrescar i llançar a tot el jovent d’aquesta vila del Camp de Tarragona per un camí de cultura. És inaudit que un poble tan petit, només amb 800 habitants, tingui un museu amb unes obres d’art tan extraordinàries, i un premi literari que traspasa fronteres. Però és natural que així sigui, perque Mossèn Romà dedicà tota la seva vida a la literatura i l’art. I esmerçà en aquest sentit el patrimoni personal i familiar. Així és com, avui trobem en un poblet, un senyor museu. Les seves sales contenen un centenar llarg de pintures del segles XVI al XIX, amb especial atenció a l’art barroc. Quadres de temàtica religiosa, tant fets per la mà popular, com còpies de qualitat, atribuides a artistes menors, però no per això menys valuoses. Haureu de concertar visita perquè l’erari municipal no està per grans alegries, ni per pagar guies, però valdrà la pena. Podeu complementar aquesta excursió amb la ruta del císter, de la qual la Pinacoteca Comamala forma part. Visiteu llavors Santes Creus, a tocar de Vilabella, o Poblet, un xic més lluny. O bé podeu fer una ruta del vi i els cellers modernistes visitant, per exemple, el fabulós celler de Nulles. També donar una volta per la Tarragona Romana, patrimoni de la humanitat, i veure l’amfiteatre, l’aqueducte i les viles. O anar a la platja, a Altafulla, o a La Mora. En tot cas podeu dinar a la zona: a Nulles, al restaurant Coll de Nulles, tel: 977 60 35 96 o 977 60 32 05, o bé a “La Casa Vermella“. A Casafort teniu, molt més sofisticat, “La Quinta Forca“. A Bonavista, el restaurant Caliu, tel: 977 61 38 95. A Vilabella hi ha un restaurant rural, les Arades, però cal reservar, no obren entre setmana. Per dormir Vilabella del camp te unes cases rurals de reconegut prestígi, ideals per passar-hi uns dies. Com ara Cal Parines, magnífica i acollidora, o Cal Sabater, igualment bonica, però un xic més petita. Si preferiu hotels, podeu dormir al Class, a Valls.

La Pinacoteca Mosén Romà Comamala, situada en el Raval del Roser, 24, tel: 977 620 347, es el homenaje de un pueblo, Vilabella del Camp, a un hombre que supo animar y lanzar a la juventud de esta villa del Camp de Tarragona por el camino de la cultura. Es inaudito que un pueblo tan pequeño, sólo con 800 habitantes, tenga un museo con unas obras de arte tan extraordinarias, y un premio literario que traspasa fronteras. Pero es natural que así sea, porque Mossèn Romà dedicó toda su vida a la literatura y el arte. Y empleó en este sentido el patrimonio personal y familiar. Así es como hoy encontramos en un pequeño pueblo, un señor museo. Sus salas contienen un centenar largo de pinturas de los siglos XVI al XIX, con especial atención al arte barroco. Cuadros de temática religiosa, tanto hechos por la mano popular, como copias de calidad, atribuidas a artistas menores, pero no por ello menos valiosas. Debereis concertar visita ya que el erario municipal no está para grandes alegrías, ni para pagar guías, pero valdrá la pena. Puede complementar esta excursión con la ruta del císter, de la que la Pinacoteca Comamala forma parte. Visitad entonces Santes Creus, cerca de Vilabella, o Poblet, un poco más lejos. O bien pueden hacer una ruta del vino y las bodegas modernistas visitando, por ejemplo, las bodegas de Nulles. También pueden dar una vuelta por la Tarragona Romana, patrimonio de la humanidad, y ver el anfiteatro, el acueducto y las villas. O ir a la playa de Altafulla, o de La Mora. En todo caso siempre pueden comer en la zona: en Nulles, en el restaurante Coll de Nulles, tel: 977 60 35 96, o 977 60 32 05, o bien a “La Casa Roja”. O en Casafort tienen, mucho más sofisticado, “La Quinta Forca”. En Bonavista, el restaurante Caliu, tel: 977 61 38 95. También en Vilabella hay un restaurante rural, las Aradas, pero hay que reservar, porque no abren entre semana. Para dormir Vilabella tiene unas casas rurales de reconocido prestigio, ideales para pasar unos días. Como Cal Parines, magnífica y acogedora, o Cal Sabater, igualmente bonita, pero un poco más pequeña. Si prefiere hoteles, pueden dormir en Class, en Valls.

Querol


querol

De Querol podíem haver posat moltes fotos perque el poble, i els seus entorns són molt bonics. Ja sabem que poca gent sap on para Querol. I millor que no se sàpiga gaire, perquè Querol és un tresor que cal preservar. Querol te un castell al mig de la vila. Un castell derruit i atrotinat, que va patir molt el les darreres carlinades. Però també te un parell de castells més en el seu terme municipal: el de Pinyana i el de Saburella, en ruines però altaners encara. Querol te un riu, el Gaià, que passa encaixonat entre altes penyes en un paisatge que a tota Europa seria un parc natural protegit. Aquí no ho és, encara. Però també te moltes rieres i rieretes, menudes, precioses, d’aigües netíssimes, amb dolls i pous frescos, com aquesta de la foto, la riera d’Esblada. A l’estiu baixen menys, però baixen, i ofereixen els seus gorgs a qui els sàpiga trobar. Querol te una esglèsia romànica, senzilla i transformada i una pila d’ermites com Valldossera, o la gran esglèsia gòtica de Sant Jaume de Montagut, al cim del mateix nom, una obra d’art que mereix una visita. Querol, en fi, és un bombonet amagat, amb una natura, potser no molt espectacular, però molt verge. I està esperant qui, amb educació i respecte, la descobreixi. Trobareu Querol si seguiu des de Valls, (Tarragona), la carretera C-51 cap a Igualada. És el poble següent des de el Pont d’Armentera. A la inversa, des de Igualada, evidentment també és possible. A Querol mateix podeu dinar al restaurant Sant Jordi, tel. 977 638 462. Podeu dinar també a Santes Creus, a l’hostal Grau, tel. 977 638 311, i aprofitar el dia per fer una ruta i veure el maravellós monestir cistercenc. Hi ha a Querol algunes cases rurals, ho sabem però no les coneixem. Si preferiu els hotels, llavors us recomanem el Class, a Valls, o el de Santa Coloma de Queralt. Si aneu a aquest darrer podeu aprofitar per descobrir la vila comtal i els seus voltants: la vall del Gaià, Guimerà, Vallfogona o Sarral.

De Querol podíamos haber puesto muchas fotos ya que el pueblo, y su entorno, es muy bonito. Ya sabemos que poca gente sabe dónde está Querol. Y mejor que no se sepa mucho, porque Querol es un tesoro que hay que preservar. Querol tiene un castillo en medio de la villa. Un castillo derruido, que sufrió mucho las últimas guerras carlinas. Pero también tiene un par de castillos más en su término municipal: el de Pinyana y el de Saburella, en ruinas pero aún altaneros. Querol tiene un río, el Gaià, que pasa encajonado entre altas peñas de un paisaje que, en toda Europa, sería un parque natural protegido. Aquí no lo es, aún. Pero también tiene muchas riachuelos y arroyos, pequeños, preciosos, de aguas límpidas, con pozas frescas, como esta de la foto, en la riera de Esblada. En verano bajan con menos agua, pero bajan, y ofrecen sus pozos a quien los sepa encontrar. Querol tiene una iglesia románica, sencilla y transformada y una pila de ermitas como Valldossera, o la gran iglesia gótica de Sant Jaume de Montagut, en la cumbre del mismo nombre, una obra de arte que merece una visita. Querol, en fin, es un bomboncito escondido, con una naturaleza, quizás no muy espectacular, pero sí muy virgen. Y está esperando que, con educación y respeto, la descubran. Encontraréis Querol siguiendo desde Valls, (Tarragona), la carretera C-51 hacia Igualada. Es el pueblo siguiente al Pont d’Armentera. A la inversa, desde Igualada, evidentemente también es posible. En el mismo Querol se puede comer en el restaurante Sant Jordi, tel. 977 638 462. También en Santes Creus, en el hostal Grau, tel. 977 638 311, y aprovechar el día para hacer una ruta y ver el maravilloso monasterio cisterciense. Hay en Querol algunas casas rurales, lo sabemos, pero no las conocemos. Si prefieren los hoteles, entonces les recomendamos el Class, en Valls, o el de Santa Coloma de Queralt. Si vais a este último aprovechad para descubrir la villa condal y sus alrededores: el valle del Gaià, Guimerà, Vallfogona o Sarral.

Rothenburg ob der Tauber


rothemburg

Rothenburg és una maravella. Una ciutat molt important durant l’edat mitjana que, per aquells avatars insondables del destí, quedà al marge de les rutes comercials de l’època moderna i es dormí en el somni dels justos fins els nostres dies. Avui, ressorgeix gràcies al turisme, intacta, com un museu, com una mòmia que torna dels anys del feudalisme. Salvada de les bombes de les darreres guerres mundials, preservada, ofereix al visitant tot l’esplendor, (una mica Disney), però molt real, dels vells temps. Palaus, catedrals, torres, murallas, un ajuntament espectacular. Rothenburg no defrauda ningú que cerqui el que ella ofereix: un retorn als segles dels cavallers i les princeses. Teniem moltes ganes de veure Rothenburg. Era una de les nostres fites, un tòtem del nostre imaginari. I no ens ha fallat. Només, potser, el problema de ser massa perfecta: cap antena de TV, cap cotxe, res que trenqui la perfecció del relat. A més, està edificada en una zona molt bonica. Boscos i rius l’acompanyen. Forma part també de l’anomenada ruta romàntica alemana. Una ruta que us animem a fer. Des de Wurzburg, al nord, fins a Fussen, als Alps, la ruta romàntica travessa el país oferint al viatger pobles i viles encantadors. Rothenburg ob der Tauber és un destí que no pot faltar a la motxilla de tot bon viatger. Per dormir i per dinar tindreu on triar i remenar. Si una cosa no manca a la ciutat són hotels i restaurants. Nosaltres varem estar a l’hotel Eisenhut. Un luxe que us podeu permetre, perquè no surt a un preu desmesurat. Us sorpendreu de la relació qualitat-preu, sobretot si no hi aneu al pic de la temporada. També hi ha bons càmpings, senzills però agradables: el Tauber i el Romantik.

Rothenburg es una maravilla. Una ciudad muy importante durante la Edad Media que, por aquellos avatares insondables del destino, quedó al margen de las rutas comerciales de la época moderna y se durmió en el sueño de los justos hasta nuestros días. Hoy resurge gracias al turismo, intacta, como un museo, como una momia que vuelve de los años del feudalismo. Salvada de las bombas de las últimas guerras mundiales, preservada, ofrece al visitante todo el esplendor, (algo Disney), pero muy real, de los viejos tiempos. Palacios, catedrales, torres, murallas, un ayuntamiento espectacular. Rothenburg no defrauda a nadie que busque lo que ella ofrece: un retorno a los siglos de los caballeros y las princesas. Teníamos muchas ganas de ver Rothenburg. Era una de nuestras metas, un tótem de nuestro imaginario. Y no nos ha fallado. Sólo, quizás, el problema de ser demasiado perfecta: ninguna antena de TV, ningún coche, nada que rompa la perfección del relato. Además, está edificada en una zona muy bonita. Bosques y ríos la acompañan. Forma parte de la llamada ruta romántica alemana. Una ruta que os animamos a hacer. Desde Wurzburg, al norte, hasta Fussen, en los Alpes, la ruta romántica atraviesa el país ofreciendo al viajero pueblos encantadores. Rothenburg ob der Tauber es un destino que no puede faltar en la mochila de todo buen viajero. Para dormir y para comer tendrá donde elegir. Si algo no falta en la ciudad son hoteles y restaurantes. Nosotros estuvimos en el hotel Eisenhut. Un lujo que pueden permitirse, porque no sale a un precio desmesurado. Nos sorprendio de la relación calidad-precio. Imaginamos que no era el pico de la temporada alta. También hay buenos campings, sencillos pero agradables: el Tauber y el Romantik.

Arenys de Mar


arenysmar

Arenys de mar, a poquíssims kilómetres de Barcelona, super ben comunicada amb tren, (1 tren cada 20 minuts), i en cotxe. Amb moltes platges, molt netes, de sorra ben gruixuda. Amb un port pesquer molt important, un lloc ideal per veure una subhasta, o una barca marxar o arribar. Un port molt adient per els infants, ampli, amb espai per còrrer i tots els tòpics mariners: xarxes, peix, olor de mar… Arenys és un bon destí. Per anar a banyar-se. Per anar a passejar pel port. Però també per admirar la vila. Per admirar la Riera, de plàtans frondosos. Per veure el monumental, magnífic, maravellós i desconegudíssim retaure barroc de Santa Maria. Una obra cabdal, importantíssima del barroc catala. O per bagar pels carrers i carrerons, pels rials polsosos que Espriu va descriure a la perfecció. Per veure les torres de defensa, els palaus, les cases burgeses. Per visitar el museu Mollfulleda de mineralogia, únic a Catalunya, o el famós museu de les puntaires, únic al món. Arenys te bonic fins i tot el seu cementiri. Un veritable cementiri marí. Blanc dalt d’un turó, obert a tots els vents i al mar. Obert al Mediterrani blau. Allà reposa el poeta de Sinera, Salvador Espriu, darrera una làpida blanca, com les cases que va estimar. Arribeu-vos a Arenys. Aneu-hi per Sant Joan, quan fan la fira del solstici. O per la festa major, per Sant Roc, el 16 d’agost, o per Sant Zenón. No us faltaran motius per tornar-hi. No us donem hotels, és molt a prop de Barcelona, però per menjar us recomanem baixar al port. A la LLotja de Pescadors: peix fresc a bon preu: 93 792.33.04. Un xic més car el Pòsit de pescadors, 93.792.12.45/93.792.08.41. Encara més elegant el Portinyol, al final del port. Si no us agrada el peix proveu quelcom més informal: les 13 taules, o més íntim, el Rial 5.

Arenys de mar, a poquísimos kilómetros de Barcelona, super bien comunicada en tren, (1 tren cada 20 minutos), y en coche. Con muchas playas, muy limpias, de arena gruesa. Con un puerto pesquero muy importante, un lugar ideal para ver una subasta, o una barca irse o llegar. Un puerto muy adecuado para los niños, amplio, con espacio para correr y todos los tópicos marineros: redes, pescado, olor a mar … Arenys es un buen destino. Para ir a bañarse. Para ir a pasear por el puerto. Pero también para admirar la villa. Para admirar la Riera, de plátanos frondosos. Para ver el monumental, magnífico, maravilloso y desconocido retablo barroco de Santa Maria. Una obra cumbre, importantísima del barroco español. O para bagar por las calles y callejones, por los caminos polvorientos que Espriu describió a la perfección. Para ver las torres de defensa, los palacios, las casas burguesas. Para visitar el museo Mollfulleda de mineralogía, único en Cataluña, o el famoso museo de las encajeras, único en el mundo. Arenys tiene bello incluso su cementerio. Un verdadero cementerio marino. Blanco, sobre un cerro, abierto a todos los vientos y al mar. Abierto al Mediterráneo azul. Allí reposa el poeta de Sinera, Salvador Espriu, detrás de una lápida blanca, como las casas que él amó. Lleguese a Arenys. Para San Juan, cuando hacen la feria del solsticio. O por la fiesta mayor, Sant Roc, el 16 de agosto, o por San Zenón. No le faltarán motivos para volver. No les damos hoteles, porque está muy cerca de Barcelona, pero para comer os recomendamos bajar al puerto. En la lonja de pescadores: pescado fresco a buen precio: 93 792.33.04. Un poco más caro el Pòsit de pescadores, 93.792.12.45/93.792.08.41. Aún más elegante el Portinyol, al final del puerto. Si no les gusta el pescado intenten algo más informal: las 13 mesas, o más íntimo, el Rial 5.