Viu el parc al Tagamanent


El Tagamanent és una petita muntanya màgica de Catalunya. S’aixeca altiu a l’entrada del congost del Figaró, entre aquesta població i Aiguafreda, dominant aquest pas estratègic. S’hi puja des del poblet dispers del mateix nom, a tocar de l’autovia Granollers – Vic. El camí que hi porta, ben indicat, tot i ser transitable, està ple de fortes pendents, a trams és de terra, i la pujada és contínua. Sembla com si els responsables del parc natural pretenguèssin allunyar-ne el turisme rodat, i així deu ser, de fet. Cal que seguiu les mateixes indicacions que per anar al pla de la Calma. Un cop dalt, trobareu l’anomenat collet de Sant Martí, on cal aparcar el cotxe. El camí segueix cap a les masies de Bellver i de l’Agustí, restaurant i centre d’interpretació del Parc Natural del Montseny, on us informaran de tot el que calgui. Per pujar dalt les runes del castell i de l’església de Santa Maria de Tagamanent només us quedaran vint minuts curts, de pujada mantinguda però fàcil, sense problemes per a ningú, nens inclosos. Santa Maria és una ermita gòtica gran, amb excel·lents vistes damunt la plana de Vic i el Vallés. Hi ha molt d’espai per saltar i còrrer, fer la cabreta i jugar. Podeu fer picnic allà mateix, i també podeu anar a dinar o sopar a la masia Bellver. Només cal tenir ganes, un bon cotxe, i poca por. Si hi pugeu el primer cap de setmana de setembre trobareu Tagamanent en festes. És la seva festa major. El programa Viu el Parc ha organitzat pel diumenge un aplec de tardor dalt l’ermita, amb una missa a l’església de Santa Maria de Tagamanent i una conferència cultural. També trobareu demostracions artesanals, mostrari de plantes i flors, i podeu fer una visita guiada a la Casa Museu de ca l’Agustí, que no sempre està oberta. S’ofereix un dinar popular a l’era de de la casa de l’Agustí. Cal fer la reserva dels tiquets a l’Ajuntament del poble de Tagamanent. Havent dinat gaudireu d’un concert de música tradicional i ball. Una diada ben familiar. Us esperem al Tagamanent!.

El Tagamanent es una pequeña montaña mágica de Cataluña. Se levanta altiva a la entrada del desfiladero del Figaró, entre esta población y Aiguafreda, dominando este paso estratégico. Se sube desde el pueblo disperso del mismo nombre, junto a la autovía Granollers – Vic. El camino que lleva a la cumbre, bien indicado, a pesar de ser transitable, está lleno de fuertes pendientes, en tramos es de tierra, y la subida es continua. Parece como si los responsables del parque natural pretendieran alejar su turismo rodado, y así debe ser, de hecho. Es necesario que sigan las mismas indicaciones que para ir al pla de la Calma. Una vez arriba, encontrarán el llamado collado de San Martín, donde hay que aparcar el coche. El camino sigue hacia las masías de Bellver y de Agustí, restaurante y centro de interpretación del Parque Natural del Montseny, donde le informarán de todo lo que sea necesario. Para subir las ruinas del castillo y de la iglesia de Santa María de Tagamanent sólo les quedarán veinte minutos cortos, de subida mantenida pero fácil, sin problemas para nadie, niños incluidos. Santa María es una ermita gótica grande, con excelentes vistas sobre la Plana de Vic y el Vallés. Hay mucho espacio para saltar y correr, hacer la cabrita y jugar. Puede hacer picnic allí mismo, y también puede ir a comer o cenar a la masía Bellver. Sólo hay que tener ganas, un buen coche, y poco miedo. Si subís el primer fin de semana de septiembre encontraréis Tagamanent en fiestas. Es su fiesta mayor. El programa Vive el Parque ha organizado para el domingo un encuentro de otoño arriba en la ermita, con una misa en la iglesia de Santa María de Tagamanent y una conferencia cultural. También encontrarán demostraciones artesanales, muestrario de plantas y flores, y pueden hacer una visita guiada a la Casa Museo de Ca l’Agustí, que no siempre está abierto. Se ofrece una comida popular en la era de la casa Agustí. Hay que hacer la reserva de los tickets al Ayuntamiento del pueblo de Tagamanent. Después de comer disfrutarán de un concierto de música tradicional y baile. Una fiesta muy familiar.

Recordeu: Mercat Medieval a Calafell


Us volem recordar que el primer cap de setmana s’escau a Calafell, una preciosa vila medieval de la Costa Daurada, el seu mercat medieval. Calafell està situada a uns seixanta kms. de Barcelona, al sur de Sitges i de Vilanova. Hi podeu accedir per les costes del Garraf o per l’autopista Pau Casals o, també, per l’AP-7, direcció Tarragona amb sortida al Vendrell. La població te un bonic antic dominat pel castell de la Santa Creu, i l’esglèsia, (a la foto), que val la pena visitar. És en aquest nucli medieval on es desenvolupa una de les més boniques fires i mercats d’època que us podem recomanar el primer cap de setmana de setembre. Les paradetes, realment molt ben muntades, s’estenen pels entorns del castell, el carrer Església, el carrer Principal, el carrer Marquès de Samà i les plaçes de Catalunya, de Mariano Soler, de la Constitució i de Cal Cubano. Cal dir que és un mercat medieval molt lograt, ben ambientat i dels més ben aconseguits de Catalunya. La característica més peculiar és el fet d’estar dividit en tres zones: cristiana, jueva i musulmana. Naturalment hi haurà parades d’oficis, com arreu, però també tallers que mai no heu vist, com ara el de fosa de metall o el d’elaboració de paper. També són divertits el forn de pa artesà i la fàbrica d’espelmes. També s’oferiran espectacles que reproduiran la vida a l’edat mitjana en un poble de frontera com ho fou Calafell, amb teatrelitzacions de lluites de cavallers, campaments, cercavila soldats, repobladors cristians, l’abat del Bojos, la bruixa visionària, ballarines zíngares, fakir i fins un domador de serps. També faran les delícies de petits i grans l’exposició d’aus rapinyaires, els rucs, o els jocs i tallers infantils. I un cop vist el mercat, podeu recòrrer el terme de Calafell. Visitar el castell o anar a veure la magnífica ciutadella ibera completament reconstruida, situada al barri mariner de Segur de Calafell, a tocar de l’antiga N-340. O bé, si sou afeccionats a la cultura, la casa museu Barral, situada al barri de mar, a tocar de l’aigua. Per això us recomanem que no us oblideu a casa el banyador. De ben segur trobareu un moment per fer una remullada en les aigües blaves i manses del Mediterrà tarragoní. Podeu completar l’excursió amb una anada a Sant Salvador, vora Comarruga, a veure la casa i el museu Pau Casals, i amb una visita a Sitges, (Cau Ferrat) i també a Vilanova i la Geltrú (Museu del Ferrocarril i Museu Romàntic). No direu que no hi ha coses per fer!. Per dormir i menjar trobareu molts i molts hotels i restaurants, sobretot arran de platja. Nosaltres, però, us recomanem un establiment just al poble antic, a tocar de l’ajuntament i l’esglèsia. Una casa fonda anomenada “L’Antiga”. Bon cap de setmana medieval a Calafell.

Calafell es una preciosa villa de la Costa Dorada. Está situada a unos sesenta kms. de Barcelona, en el sur de Sitges y de Vilanova. Podéis acceder por las costas del Garraf o por la autopista Pau Casals o, también, por la AP-7, dirección Tarragona con salida en El Vendrell. La población tiene un bonito antiguo dominado por el castillo de la Santa Cruz, con la iglesia. Este núcleo medieval es el marco incomparable donde se desarrolla una de las más bonitas ferias y mercados de época que os podemos recomendar. Tiene lugar, normalmente, el primer fin de semana de septiembre. Los puestos estan realmente muy bien montados, y se extienden por los alrededores del castillo, la calle Iglesia, la calle Principal, la calle Marqués de Samà y las plazas de Cataluña, de Mariano Soler, de la Constitución y de Cal Cubano. Hay que decir que es un mercado medieval muy logrado, bien ambientado y de los mejores de Cataluña. La característica más peculiar es el hecho de estar dividido en tres zonas: cristiana, judía y musulmana. Naturalmente habrá paradas de oficios, como en todos los mercados de este tipo, pero también talleres que nunca habéis visto, como el de fundición de metal o el de elaboración de papel. También son divertidos el horno de pan artesano y la fábrica de velas. También se ofrecerán espectáculos que reproducirán la vida en la Edad Media en un pueblo de frontera como lo fue Calafell, con luchas de caballeros, campamentos, pasacalles, soldados, repobladores cristianos, el abad de los Locos, la bruja visionaria, bailarinas zíngaras, un fakir y hasta un domador de serpientes. También harán las delicias de pequeños y grandes la exposición de aves rapaces, los burros, o los juegos y talleres infantiles. Y una vez visto el mercado, pueden recorrer el término de Calafell. Visitar el castillo o ir a ver la magnífica ciudadela ibera completamente reconstruida, situada en el barrio marinero de Segur de Calafell, junto a la antigua N-340. O bien, si sois aficionados a la cultura, la casa museo Barral, situada en el barrio de mar, al lado de el agua. Por eso les recomendamos que no se olviden en casa el bañador. Seguramente encontrarán un momento para hacer un remojón en las aguas azules y mansas del Mediterráneo tarraconense. Podéis completar la excursión con una ida a San Salvador, cerca de Comarruga, a ver la casa y el museo Pau Casals, o con una visita a Sitges, (Cau Ferrat) y también a Vilanova i la Geltrú (Museo del Ferrocarril y Museo Romántico ). ¡No diréis que no hay cosas para hacer!. Si quereis dormir y comer encontraréis muchos hoteles y restaurantes, sobre todo en la playa. Nosotros, sin embargo, os recomendamos un establecimiento justo en el pueblo antiguo, cerca del ayuntamiento y la iglesia. Una casa fonda llamada “Antigua”. Buen fin de semana medieval en Calafell.

Sant Gil a Núria


Sant Gil és el segon patró de la magnífica i paradíssiaca Vall de Núria, un indret maravellós on totes les families hem de pujar un cop a l’any, amb neu i gel, per anar en trineu, o amb gespa verda per passejar i remar al llac. En un racó, a l’esquerra del santuari imponent de la Mare de Déu, s’alça la discreta i encantadora capelleta de Sant Gil, on les noies casaderes cerquen marit, i les casades descendència, ficant el cap dins l’olla. En aquest ambient pastoril i agradable, les famílies tenim una cita el dia 31 d’ Agost, i l’1 de setembre, per la festa del sant. El 31 a la nit, vespres de la solemnitat de Sant Gil, amb una espectacular processó de torxes. Escenogràfic espectacle. Després foc de camp i rom cremat amb vetllada musical. El primer de setembre, esmorzar popular amb coca i fuet, una cercavila i sardanes. A migdia missa solemne presidida per l’Arquebisbe d’ Urgell  i processó dels pastors. A la tarda, havent dinat, exhibició de gossos d’atura. Ja veieu que serà una jornada ben entretinguda. El Santuari de Núria us espera. Pujeu amb el mític carrilet. És un destí inexcusable del turisme familiar a Catalunya. Pels infants ho te tot: la pujada amb el tren cremallera, els paisatges, l’herba, les vaques, els cavalls salvatges, rius de muntanya, un llac on es pot navegar amb barqueta, telefèric gratuït i camp, molt de camp per còrrer. Pels pares i mares la tranquil·litat d’un espai acotat, sense cotxes, en plena natura i amb molts recursos. Podeu dormir a Núria. A l’hotel, molt còmode, però una mica car, o en unes celdes familiars que es lloguen trucant al mateix hotel: insistiu-hi. Són molt acollidores, totalment renovades. Per dinar, si no cuineu a la cel·la, teniu el bar, l’hotel, o un self-service sensacional on els infants podran menjar el que voldran. Aneu a la Vall de Núria. Si només podeu un dia, doncs un dia. Si podeu més, passeu-hi un cap de setmana, un pont o una setmana. Des d’allà podeu fer moltes excursions, fàcils o més complicades, pujar a veure els cavalls o fins coronar muntanyes de 3000 mts. Si trobeu tot ple a Núria podeu mirar a Ribes de Freser. El poble d’on surt el tren cremallera te uns entorns maravellosos. Mireu-vos la web: Vallderibes.cat. A més del santuari i de Ribes podeu fer un volt pels pobles veïns: Bruguera, Pardines, Ventolà… poblets tots molt bonics. Queralbs, en la ruta del cremallera, mereix una visita a banda. Si us cal dinar o sopar a Ribes, i també per dormir senzillet, us recomanem  Can Prats, una fonda de les de tota la vida.

San Gil es el segundo patrón de la magnífica y paradisíaca Vall de Núria, un lugar maravilloso donde todas las familias tenemos que subir una vez al año, con nieve y hielo, para ir en trineo, o con su césped verde para pasear y remar en el lago. En un rincón, a la izquierda del santuario imponente de la Virgen, se alza la discreta y encantadora capilla de San Gil, donde las chicas casaderas buscan marido, y las casadas, descendencia, metiendo la cabeza dentro de la olla. En este ambiente pastoril y agradable, las familias tenemos una cita el día 31 de Agosto, y el 1 de septiembre, por la fiesta del santo. El 31 por la noche, vísperas de la solemnidad de San Gil, con una espectacular procesión de antorchas. Escenográfico espectáculo. Después fuego de campo y ron quemado con velada musical. El primero de septiembre, desayuno popular con torta y látigo, un pasacalles y sardanas. A mediodía misa solemne presidida por el Arzobispo de Urgell y, a continuación, está programada la procesión de los pastores. Por la tarde, después de comer, exhibición de perros ovejeros. Ya veis que será una jornada muy entretenida. El Santuario de Núria os espera. Suban con el mítico tren. Es un destino inexcusable del turismo familiar en Cataluña. Los niños lo tienen todo: la subida con el tren cremallera, los paisajes, la hierba, las vacas, los caballos salvajes, ríos de montaña, un lago donde se puede navegar con barquitas, teleférico gratuito y campo, mucho campo para correr. Los padres y madres la tranquilidad de un espacio acotado, sin coches, en plena naturaleza y con muchos recursos. Pueden dormir en Núria. En el hotel, muy cómodo, pero un poco caro, o en unas celdas familiares que se alquilan llamando al mismo hotel: insistid. Son muy acogedoras, y totalmente renovadas. Para comer, si no se cocina en la celda, se tiene el bar, el hotel, o un self-service sensacional donde los niños podrán comer lo que querrán. Vayan a la Vall de Núria. Si sólo pueden un día, pues un día. Si pueden más, pasen allí un fin de semana, un puente o una semana. Desde el santuario podéis hacer muchas excursiones, fáciles o más complicadas, o subir a ver los caballos, o incluso coronar montañas de 3000 mts. Si lo encuentran lleno, el hotel de Núria, vean de buscar alojamiento en Ribes de Freser. El pueblo de donde sale el tren cremallera tiene unos entornos maravillosos. Consulten la web: Vallderibes.cat. Además del santuario y de Ribes, se puede dar una vuelta por los pueblos vecinos: Bruguera, Pardines, Ventolà … pueblos todos muy bonitos. Queralbs, en la ruta del cremallera, merece una visita aparte. Si necesitan comer o cenar en Ribes, y también para dormir sencillito, os recomendamos Can Prats, una fonda de las de toda la vida.

Nacedero de l’Ubagua


A la zona intermitja de Navarra, on el país ja no és verd del tot, on els camps de cereals dominen un paisatge de turons suaus, hi neix el riu Ubagua. Neix d’una forma sobtada, recollint les aigües subterrànies de la serra d’Andia. És com un miratge, un oasi en mig d’una terra que ja no és fresca i ufana com la Navarra del nord. L’aigua del riu Ubagua, clara, límpida, gelada, forma un seguit de gorgs naturals bellíssims al llarg de quatre kilòmetres, des del nacedero fins la carretera de Riezu. Indrets plàcids, amables, preparats per a la banyada llarga, segura i refrescant. Ideal per a les famílies amb infants. Bona ombra, facilitat d’accés i racons idíl·lics per passar una estona o un bon dia a la muntanya. Ubagua es troba molt a prop de Pamplona, uns 40 kms. I també molt a tocar d’Estella, a la serra d’Andia, en ple Vall de Yerri. Hi arribareu, des d’Estella o Pamplona, per la NA-700, una carretera que travessa un terreny molt bonic, com ara Salinas de Oro, un poblet on encara estan actives unes antigues salines, amb un decorat quasi màgic, o bé la pujada fins les darreres estribacions d’Andia, amb les rapinyaires niuant als penyasegats imponents, i la baixada consegüent cap a Pamplona, amb vistes aèries. Des de la N-700 cal pendre la desviació cap al poblet de Riezu, i seguir la carretera NA-7140 cap a Iturgoyen. Just acabat Riezu, una corba i un pont damunt el riu Ubagua us assenyalen el lloc on deixar el cotxe, aparcat on pogueu. Cal prendre aleshores un ample camí de terra, paral·lel al riu, que puja suaument. Els gorgs i llocs de banyada, increiblement bonics, es succeeixen. Només cal triar. Si sou caminadors podreu arribar fins el naixement de l’Ubagua, passada l’ermita de Sant Blas, a uns 4 kms. de la carretera. Si encara ho sou més podeu continuar fins el terrible i impressionant canyó de l’Ubagua, parets verticals, paisatge verge i demolidor. Són uns 8 kms. Si encara caminèssiu més aniríeu a sortir al poble de Lezaún, ja a l’altra banda del canyó, a uns 12 kms. A més del nacedero de l’Ubagua, i de les caminades per les serres i els canyons, la comarca de Tierra d’Estella, i més concretament la part de les terres d’Iranzu, te més atractius turístics, com ara les serres poderoses d’Urbasa i Andia, el monestir cistercenc d’Iranzu, un racó d’art i de pau maravellós, o la bonica vila d’Estella, plena d’esglésies romàniques. Sense cap mena de dubte, un lloc que pot ser un destí familiar en si mateix, o una excursió facultativa si us esteu a Pamplona, Logroño o Estella en el curs d’una ruta o visita a Navarra o la Rioja. A Riezu hi ha un petit, senzill i bonic càmping i diverses cases rurals. També un munt de restaurants.

En la zona intermedia de Navarra, donde el país ya no es verde del todo, donde los campos de cereales dominan un paisaje de colinas suaves, nace el río Ubagua. Nace de una forma repentina, recogiendo las aguas subterráneas de la sierra de Andia. Es como un espejismo, un oasis en medio de una tierra que ya no es fresca y ufana como la Navarra del norte. El agua del río Ubagua, clara, límpida, helada, forma una serie de pozas naturales bellísimas a lo largo de cuatro kilómetros, desde el nacedero hasta la carretera de Riezu. Lugares apacibles, amables, preparados para la bañada larga, segura y refrescante. Ideal para las familias con niños. Buena sombra, facilidad de acceso y rincones idílicos para pasar un rato o un buen día en la montaña. Ubagua se encuentra muy cerca de Pamplona, ​​unos 40 kms. Y también muy cerca de Estella, en la sierra de Andia, en pleno Valle de Yerri. Llegarán, desde Estella o Pamplona, ​​por la NA-700, una carretera que atraviesa un terreno muy bonito, como Salinas de Oro, un pueblo donde aún están activas unas antiguas salinas, con un decorado casi mágico, o bien la subida hasta las últimas estribaciones de Andia, con las rapaces sobrevolando los acantilados imponentes, y la bajada consiguiente hacia Pamplona, ​​con vistas aéreas. Desde la N-700 hay que tomar la desviación hacia el pueblo de Riezu, y seguir la carretera NA-7140 hacia Iturgoyen. Recién saliendo de Riezu, en una curva, hay un puente sobre el río Ubagua. Ese puente les señalan el lugar donde dejar el coche, aparcado, donde podáis. Hay que tomar entonces un ancho camino de tierra, paralelo al río, que sube suavemente. Las pozas y lugares de bañada, increíblemente bellos, se suceden. Sólo hay que elegir. Si sois andadores podreis llegar hasta el nacimiento del Ubagua, pasada la ermita de San Blas, a unos 4 kms. de la carretera. Si aún lo sois más, se puede continuar hasta el terrible e impresionante cañón del Ubagua, de paredes verticales, paisaje virgen y demoledor. Son unos 8 kms. Si aún anduviéramos más saldríamos al pueblo de Lezaún, ya al otro lado del cañón, a unos 12 kms. Además del nacedero del Ubagua, y de las caminatas por las sierras y los cañones, la comarca de Tierra de Estella, y más concretamente la parte de las tierras de Iranzu, tienen muchísimos atractivos turísticos, como las sierras poderosas de Urbasa y Andia, el monasterio cisterciense de Iranzu, un rincón de arte y de paz maravilloso, o la bonita villa de Estella, llena de iglesias románicas. Sin lugar a dudas, un lugar que puede ser un destino familiar en sí mismo, o una excursión facultativa si estáis en Pamplona, ​​Logroño o Estella en el curso de una ruta o visita en Navarra o La Rioja. En Riezu hay un pequeño, sencillo y bonito camping y varias casas rurales. También un montón de restaurantes.

Bolzen / Bolzano


En acabar la primera guerra mundial el Trentí i l’Alt Adige, dues províncies austríaques, varen ser annexionades a Itàlia. La geografia jugava a favor del país mediterrà. L’Adigio és un afluent del Po, i les seves aigües baixen descaradament cap al sud. També és aquesta la orientació, a solei, de les vessants assolellades d’aquesta zona dels Alps, que olora ja la calor del mar, la bonança meridional. Potser si, doncs, que era lògic que la frontera humana coincidís amb la natural, amb el pas imponent i al mateix temps fàcil i suau del Brenner. Però la geografia humana és més tosuda que la física, més mutable, variada i poc lògica. I la gent d’aquestes contrades és de parla alemanya, de costums nòrdiques, i de tarannà poc meridional, sobretot pels nostres estàndards. Per això resulta tan sorprenent i divertida una passejada per aquesta vila florida del peu de la cordillera alpina. Amb els seus carrers que recorden qualsevol ciutat germànica, amb els rètols bilingües, amb l’idioma aspre tothora als llavis. Perquè tot i que l’italià, cantarí i dolç, fàcilment comprensible a les nostres orelles l’entén i el coneix tothom, no l’usa ningú. A més d’aquesta curiositat  filològica, us hem de recomanar Bolzen per la seva encantadora bellesa, que suma l’exotisme del nord amb l’amabilitat del sud. Carrers amb arcades, esglésies boniques, places i paisatge. Però avui dia l’atracció familiar més important de Bolzen és l’home de Gel, l’Otzï. El neolític que va venir del vall tirolès d’Otzäl, a cercar no sabem què, i va morir, assassinat, no gaire lluny del coll de divisió de les aigües. El museu local se li ha dedicat totalment i completa. És natural. Atrau milers de turistes. El veureu allà, eternament congelat, rodejat asèpticament de les seves darreres i pobres pertinènces: una gorra de pell, vestits de fil, armes de pedra, amulets i medecines. Us recomanem molt la visita. Segur que als vostres infants els encantarà. I donareu vida a aquesta vila de muntanya agradable, pas obligat en una excursió de vacances entre Itàlia i Austria. Pareu-vos-hi camí de Florència, Roma, o camí de Viena o Venecia, anant o venint, pujant o baixant del pas més transitat d’Europa, del Brennero comunicador. Podeu dinar molt bé als carrers dels voltants de la plaça de Walter. Nosaltres ho varem fer al cafe Sportler, a la Silvergasse, tocant la piazza de il Grano, en un restaurant ràpid, jove, informal, de menú reduït i servei ràpid. Però n’hi ha molts altres, més tradicionals. Bolzano no pot faltar en una ruta familiar pels Alps italians, una excursió que travessi el Brennero, camí d’Austria, del Tirol, hi te parada obligada, per saludar el simpàtic Otzï, l’home de gel, arribat de la prehistòria, congelat, fa molts i molts anys.

Al finalizar la primera guerra mundial el Trentino y el Alto Adige, dos provincias austriacas, fueron anexionadas a Italia. La geografía jugaba a favor del país mediterráneo. El Adigio es un afluente del Po, y sus aguas bajan descaradamente hacia el sur. También es ésta la orientación, en solana, de las vertientes más soleadas de esta zona de los Alpes, que huele ya el calor del mar, la bonanza meridional. Quizás si, pues, que era lógico que la frontera humana coincidiera con la natural, con el paso imponente y al mismo tiempo fácil y suave del Brenner. Pero la geografía humana es más tozuda que la física, más mutable, variada y poco lógica. Y la gente de estas tierras es de habla alemana, de costumbres nórdicas, y de talante poco meridional, sobre todo para nuestros estándares. Por eso resulta tan sorprendente y divertida esta villa florida del pie de la cordillera alpina. Con sus calles que recuerdan cualquier ciudad germana, con los rótulos bilingües, con el idioma áspero siempre en los labios. Porque aunque el italiano, cantarino y dulce, fácilmente comprensible a nuestros oídos, lo entiende y lo conoce todo el mundo, no lo usa nadie. Además de esta curiosidad filológica, les debemos recomendar Bolzen por su encantadora belleza, que suma el exotismo del norte con la amabilidad del sur. Calles con arcos, iglesias bonitas, plazas y paisajes. Pero hoy en día la atracción familiar más importante de Bolzen es el hombre de Hielo, el Ötzi. El neolítico que vino del valle tirolés de Otzäl, a buscar no sabemos qué, y murió, asesinado, no muy lejos de aquí. El museo local se le ha dedicado totalmente y completamente. Es natural. Atrae a miles de turistas. Lo veréis allí, eternamente congelado, rodeado asépticamente de sus últimas y pobres pertenencias: un gorro de piel, trajes de hilo, armas de piedra, amuletos y medicinas. Os recomendamos mucho la visita. Seguro que a vuestros niños les encantará. Y daréis vida a esta villa de montaña agradable, paso obligado en una excursión de vacaciones entre Italia y Austria, o camino de Florencia, Roma, o camino de Viena o de Venecia, yendo o viniendo, subiendo o bajando el paso más transitado de Europa, del Brennero comunicador. Pueden comer muy bien en las calles de los alrededores de la plaza de Walter. Nosotros lo hicimos al café Sportler, la Silvergasse, tocando la piazza del Grano, en un restaurante rápido, joven, informal, de menú reducido y servicio rápido. Pero hay muchos otros, más tradicionales. Bolzano no puede faltar en una ruta familiar por los Alpes italianos, una excursión que atraviese el Brennero, camino de Austria, del Tirol, tiene aquí parada obligada, para saludar al simpático Ötzi, el hombre de hielo, llegado de la prehistoria, congelado, ya hace muchos años.

Bujaraloz


Bujaraloz és un poble simpàtic, obert, col·locat allà, en mig del desert dels Monegros, a mig camí entre Fraga i Zaragoza per l’autopista AP2 o la carretera N-II. El sol, la llum, ho domina tot. A l’estiu fa un calor de por, la pols s’aixeca i s’acumula arreu. A l’hivern el fred és intens, dur, sense concesions, implacable. La vila es defensa com pot. Ha aprés a conviure amb la seva situació en aquest pàram inacable que en altres temps reculats, diuen, fou un bosc que feia negres les muntanyes: els Montes Negros, o Monegros. Ara d’arbre no en queda cap. Però la voluntat de la gent d’aquesta terra aragonesa ho pot tot. S’han fet regadius i, amb molta feina, es progressa. Veus cultius per tot. Els habitans de Bujaraloz són gent alegre, recia, com cal. Hospitalaris, com pertoca i més. Aquests dies de fi d’agost celebren Sant Agustí. Festes. La nit del divendres, a la matinada, toro embolat. El dissabte guerra d’aigua i escuma, un luxe oriental en aquestes contrades tan seques. A la tarda més toros, i a la nit, ball. Diumenge matinades, missa, cants populars i dances típiques, més ball, a la tarda, a la nit de nou, i més toros pels carrers. En aquestes contrades, els braus són una tradició sagrada. I així tots els dies. El dilluns, diada pels infants, hi ha xocolatada i parc infantil. I tota la setmana ball i més ball, i toros i més toros deixats anar pel poble. I continua tota una setmana de gresca, folklore, jotes i marxa. Ah!, i també toros pels més petits. Podeu anar-hi si us sembla bé. I si ara no us ve de gust, aneu-hi un altre dia, en una altra època. Veureu l’esglèsia de Sant Jaume i el palau de Torres Solanot, un casalot renaixentista. També l’ermita de la Virgen de las Nieves, tota una ironia en aquest secarral. Però el més interessant, encara que pugui semblar mentida, és la part paisagística i natural. Les llacunes salades, buides a l’estiu, plenes de vida a la primavera, són una reserva ecològica important, paradís de les aus. Les Salades o “salinetas” són un conjunt d’estanys, petits mars de sal i de guix, inclosos com a ZEPA ornitológica. És impressionant visitar-les, veure’n els horitzons infinits, blancs, llunars. Hi ha dues rutes marcades. Potser la millor sigui la que descobreix l’entorn de l’anomenada “La Salada de la Playa”, que encara conserva les restes d’antigues explotacions comercials de sal. Si sou amants dels rallies, del món del motor, no us ha de faltar mai viure l’emoció d’una Baja España Aragón, el rallye del desert aragonés, que sempre passa ben a tocar de la localitat. O, si sou joves, de cos o d’esperit, o de les dues coses, el Monegros Desert Festival, que es celebra al juliol entre Bujaraloz i Fraga, prop del poblet de Candasnos. Aquesta vila dura i amable, a mig camí de tot arreu, senyora dels Monegros, és un centre de bones excursions per la comarca. A 64 kms. de Zaragoza, a 32 de l’impressionant i desconegut monestir de Rueda, joia del Císter, o la fantàstica arquitectura del monestir benet de Sigena, amb la tomba de Pere d’Aragó. No gaire lluny trobem també l’anomenat Mar d’Aragó, el pantà de Mequinenza, amb els seus esports naútics a l’abast. Ideal per a famílies aventureres. Podeu dormir molt i molt bé, i menjar de primera, i molt bé de preu, a l’Hostal Las Sabinas, on la parella propietaria us dispensarà un tracte familiar. Habitacions senzilles però amb tota mena de serveis. Una veritable troballa.

Bujaraloz es un pueblo simpático, abierto, colocado allí, en medio del desierto de los Monegros, a medio camino entre Fraga y Zaragoza. El sol, la luz, lo domina todo. En verano hace un calor de miedo, el polvo se levanta y se acumula. En invierno el frío es intenso, duro, sin concesiones, implacable. La villa se defiende como puede. Ha aprendido a convivir con su situación en este páramo inacable que en otros tiempos remotos, dicen, fue un bosque que hacía negras las montañas: los Montes Negros, o Monegros. Ahora de árbol no queda ni uno. Pero la voluntad de la gente de esta tierra aragonesa lo puede todo. Se han hecho regadíos y, con mucho trabajo, se progresa. Los habitantes de Bujaraloz son gente alegre, recia, como es debido. Hospitalarios, como corresponde y más. Estos días de finales de agosto celebran San Agustín. Fiestas. La noche del viernes, en la madrugada, toro embolado. El sábado guerra de agua y espuma, un lujo oriental en esta región tan seca. Por la tarde más toros, y por la noche, baile. Domingo madrugadas, misa, cantos populares y danzas típicas, más baile, por la tarde, en la noche de nuevo, y más toros por las calles. En estas regiones, los toros son una tradición sagrada. Y así todos los días. El lunes, día para los niños, hay chocolatada y parque infantil. Y toda la semana baile y más baile, y toros y más toros sueltos por el pueblo. Y continúa toda una semana de juerga, folclore, jotas y marcha. Ah, y también toros para los más pequeños. Pueden ir si les parece bien. Y si ahora no les apetece, vayan otro día, en otra época. Verán la iglesia de Santiago y el palacio de Torres Solanot, un caserón renacentista. También la ermita de la Virgen de las Nieves, toda una ironía en este secarral. Pero lo más interesante, aunque pueda parecer mentira, es la parte paisajística y natural. Las lagunas saladas, vacías en verano, llenas de vida en primavera, son una reserva ecológica importante, paraíso de las aves. Las Saladas o “salinetas” son un conjunto de estanques, pequeños mares de sal y de yeso, incluidos como ZEPA ornitológica. Es impresionante visitarlas, ver los horizontes infinitos, blancos, lunares. Hay dos rutas marcadas. Quizá la mejor sea la que descubre el entorno de la llamada “La Salada de la Playa”, que aún conserva los restos de antiguas explotaciones comerciales de sal. Si sois amantes de los rallies, del mundo del motor, no debe faltar nunca vivir la emoción de una Baja España Aragón, el rallye del desierto aragonés, que siempre pasa muy cerca de la localidad. O, si sois jóvenes, de cuerpo o de espíritu, o de ambas cosas, el Monegros Desert Festival, que se celebra en julio entre Bujaraloz y Fraga, cerca del pueblo de Candasnos. Esta villa dura y amable, a medio camino de todas partes, señora de los Monegros, es un centro de buenas excursiones por la comarca. A 64 kms. de Zaragoza, a 32 de la impresionante y desconocido monasterio de Rueda, joya del Cister, o la fantástica arquitectura del monasterio benedictino de Sigena, con la tumba de Pedro de Aragón. No muy lejos encontramos también el llamado Mar de Aragón, el pantano de Mequinenza, con sus deportes naúticos al alcance de todos. Ideal para familias aventureras. Pueden dormir muy bien, y comer de primera, y muy bien de precio, en el Hostal Las Sabinas, donde la pareja propietaria les dispensará un trato familiar. Habitaciones sencillas pero con todo tipo de servicios. Un verdadero hallazgo.

L’altra Toscana


Avui ens plau parlar-vos de nou de la Toscana. Perquè hi hem estat fa molt poc i encara ressonen, agradables a les nostres oïdes, els concerts inacabables i rítmics de les cigarres quan apreta la calor. Perquè de nou hem fantasejat amb la possibilitat, molt remota, remotíssima de tenir-hi una d’aquestes villes de color palla, amb finestres de porticons verds i teulades vermelles. Una villa envoltada de xipresos, camps de blat i turons amb pins olorosos. Naturalment prop d’un bonic poblet, on s’hi arribaria per una carretera serpentejant, que baixaria i pujaria sense parar. Una casa oberta al sol, no lluny d’un petit monestir, una ermita o un convent amagat, protegida sota un cel permanentment blau. És un tòpic, ja ho sabem, però hi hem estat molt a tocar, no fa ni una setmana, mentre dinàvem una pizza deliciosa, una amanida fresca i buidàvem un got de vi poderós de Montalcino en una petita i acollidora plaça d’una vila toscana, Colle Val d’Elsa. Una petita plaça, sota uns arbres d’ombra plàcida, paladejant els sons del camp, les campanes llunyanes, en un ambient excels. Escoltant les cigarres, passant la llum mediterrània, que fora feria els ulls, i albirant des d’allà, des de Colle Val d’Elsa, a l’altra banda de la filera de turons on s’assenta el poble, una petita església, res, amb el seu campanar. Gaudint a les nostres esquenes dels palaus antics, de les cases de pedra polsoses, vençudes pel pas del temps. Un palau tronat però digníssim en la seva ruïna. I varem decidir que calia tornar a fer una crida a visitar de nou la Toscana, però aquesta vegada obviant Florència, Pisa, Siena i Lucca, ciutats magnífiques, que cal tenir molt ben vistes, però que no són l’objectiu d’aquestes ratlles. Volem reivindicar aquí l’altra Toscana, la més autèntica, la rural, la d’aquestes petites viles que per no res tenen un palau del poble, un duomo, una signoria i una plaça plena de casalots imponents. Circundades de muralles, amb portes sublims, amb carrers medievals. Amb esglésies i convents que dominen terres ondulades, perfectes, serenes i armonioses. Amb paisatges fets de somnis, amb una llum aclaparadora. On hi trobreu cases rurals i hoteles plens d’encant, restaurants amatents, de cuina exquisida. Son llocs com ara Certaldo, amb la seva interessantíssima vila alta, on s’arriba en un curiós funicular. Com Colle di Val d’Elsa, extesa damunt tres o quatre turons, plena de monuments senzills i corprenedors. Com Sant Gimignano, fantàstica ciutat medieval amb muralles, torres, palaus, esglésies, semblada a la imponent Volterra, una altra joia. Com Montereggioni, envoltada de la seva muralla també, o com Montepulciano, Pienza o Montalcino, belles villes de la Toscana inferior, la que està més enllà de Siena. Cortona dalt del seu turó. Les abadies, com Monte Olivetto Maggiore. Fins i tot les viles de la vall, més industrials, com Prato, Pistoia o Arezzo, molt properes a Florència, a peu d’autopista, ofereixen tresors amagats. O les que toquen el mar, allunyades ja dels turons que ens encanten, no poden deixar-se de banda: Pisa, Lucca, Grosseto… i l’illa d’Elba, mediterrani pur.

Hoy nos complace hablaros de nuevo de la Toscana. Porque hemos estado hace muy poco y aún resuenan, agradables a nuestros oídos, los conciertos interminables y rítmicos de las cigarras cuando aprieta la calor. Porque de nuevo hemos fantaseado con la posibilidad, muy remota, remotísima, de tener una de estas villas de color paja, con ventanas de postigos verdes y tejados rojos. Una villa rodeada de cipreses, campos de trigo y colinas con pinos olorosos. Naturalmente cerca de un bonito pueblo, donde se llegaría por una carretera serpenteante, que bajaría y subiría sin cesar. Una casa abierta al sol, no lejos de un pequeño monasterio, una ermita o un convento escondido, protegida bajo un cielo permanentemente azul. Es un tópico, ya lo sabemos, pero hemos estado muy cerca, no hace ni una semana, mientras comíamos una pizza deliciosa, una ensalada fresca y un vaso de vino poderoso de Montalcino en una pequeña y acogedora plaza de una villa toscana, Colle Val d’Elsa. Una pequeña plaza, bajo unos árboles de sombra plácida, paladeando los sonidos del campo, las campanas lejanas, en un ambiente excelso. Escuchando las cigarras, cegados por la luz mediterránea, que fuera hería los ojos, y divisando desde allí, desde Colle Val d’Elsa, al otro lado de la hilera de cerros donde se asienta el pueblo, una pequeña iglesia, nada, con su campanario. Disfrutando a nuestras espaldas de los palacios antiguos, de las casas de piedra polvorientas, vencidas por el paso del tiempo. Un palacio dignísimo en su ruina. Y decidimos que había que volver a hacer un llamamiento a visitar de nuevo la Toscana, pero esta vez obviando Florencia, Pisa, Siena y Lucca, ciudades magníficas, que hay que tener muy bien vistas, pero que no son el objetivo de estas líneas. Queremos reivindicar aquí la otra Toscana, la más auténtica, la rural, la de estas pequeñas villas que por nada tienen un palacio del pueblo, un duomo, una Signoria y una plaza llena de casonas imponentes. Circundadas de murallas, con puertas sublimes, con calles medievales. Con iglesias y conventos que dominan tierras onduladas, perfectas, serenas y armoniosas. Con paisajes hechos de sueños, con una luz aplastante. Donde encontraréis casas rurales y hoteles llenos de encanto, restaurantes dispuestos a gustar, de cocina exquisita. Son lugares como Certaldo, con su interesantísima villa alta, donde se llega en un curioso funicular. Como Colle di Val d’Elsa, extendida sobre tres o cuatro colinas, llena de monumentos sencillos y sobrecogedores. Como San Gimignano, fantástica ciudad medieval con murallas, torres, palacios, iglesias, parecida a la imponente Volterra, otra joya. Como Montereggioni, rodeada de su muralla también, o como Montepulciano, Pienza o Montalcino, bellas villas de la Toscana inferior, la que está más allá de Siena. Cortona en lo alto de su colina. Las abadías, como Monte Olivetto Maggiore. Incluso las ciudades del valle, más industriales, como Prato, Pistoia o Arezzo, muy cercanas a Florencia, a pie de autopista, ofrecen tesoros escondidos. O las que tocan el mar, alejadas ya de los cerros que nos encantan, no pueden dejarse de lado: Pisa, Lucca, Grosseto … y la isla de Elba, ¡mediterráneo puro!.

Prullans vila càtara


A Prullans, un poblet encantador de la Cerdanya, tindrà lloc el divendres d’aquest darrer cap de setmana d’agost una festa càtara. Al matí, teniu una caminada popular circular per un tram del Camí dels Bons Homes, des de l’església de Prullans fins a Ardòvol, i tornar. Serà una visita guiada, molt interessant. Al migdia el dinar serà al restaurant de l’Hotel Muntanya, un bon restaurant, i un bon hotel, molt recomanables per a les famílies. Serà un bufet lliure, com sempre fan en aquest hotel, però de plats càtars. A la tarda hi haurà jocs medievals per la mainada i xocolatada. No cal que us recordem els encants de la bellíssima Cerdanya, i com aquesta jornada càtara pot resultar una excusa fantàstica per fer un volt per la vall pirinenca. Prullans està molt ben situat, al mig del territori, amb possibilitat de rutes amb cotxe, bici o a peu, per tota la contrada. A més de l’hotel Muntanya, a Prullans hi ha un parell de càmpings fabulosos, ben condicionats i familiars.

En Prullans, un pueblecito encantador de la Cerdanya, tendrá lugar el viernes de este último fin de semana de agosto una fiesta cátara. Por la mañana, caminata popular circular por un tramo del Camí dels Bons Homes, desde la iglesia de Prullans hasta Ardòvol, y volver. Será una visita guiada, muy interesante. Al mediodía almuerzo en el restaurante del Hotel Montaña, un buen restaurante, y un buen hotel, muy recomendables para las familias. Será un buffet libre, como siempre hacen en este hotel, pero de platos cátaros. Por la tarde habrá juegos medievales para niños y chocolatada. No hace falta que os recordemos los encantos de la bellísima Cerdanya, y cómo, esta jornada cátara, puede resultar una excusa fantástica para dar una vuelta por el valle pirenaico. Prullans está muy bien situado, en medio del territorio, con posibilidad de rutas en coche, bici o a pie, por toda la región. Además del hotel Montaña, en Prullans hay un par de campings fabulosos, bien acondicionados y familiares.

Abadia de Casamari


Amagada en mig dels camps del Lazio, a escassa distància del sud de Roma i no gaire lluny de l’autopista A1, la que us porta cap a Nàpols, trobareu la bella abadia de Casamari. Un monestir cistercenc molt poc conegut del turisme internacional, malgrat la seva bellesa, i lloc de destinació predilecte de l’oci dominical dels romans i romanes. I no és gens estrany que així sigui. Casamari conserva una església abacial magnífica, de línies pures i perfectes, on els oficis religiosos cantats pels monjos sonen divins. Tot i que el claustre no és gran cosa, la sala capitular és esplèndida, amb les seves voltes ogivals gracioses. Els entorns, com passa sempre en els cenobis benedictins, són encantadors. Un bosquet, una fondalada frescal, amaga els edificis monàstics i els preserva. Si esteu uns dies a Roma, o feu una ruta pel sud d’Itàlia, pareu a Casamari. Un descans per l’ànima i pel cos que no us deixarà indiferents. No hem dinat ni dormit a Casamari, però hem vist alguns llocs que no semblaven malament. A més, hi ha espai per fer un picnic amb facilitat. Roma i els seus esplèndits voltants, en vaixell, cotxe o avió, una destinació perfecta per a les famílies!

Escondida en medio de los campos del Lazio, a escasa distancia del sur de Roma, cercana a la autopista A1, la que lleva a Nápoles, encontrarán la hermosa abadía de Casamari. Un monasterio cisterciense muy poco conocido del turismo internacional, pese a su belleza, y lugar de destino predilecto del ocio dominical de los romanos y romanas. Y no es de extrañar que así sea. Casamari conserva una iglesia abacial magnífica, de líneas puras y perfectas, donde los oficios religiosos cantados por los monjes suenan divinos. Aunque el claustro no es gran cosa, la sala capitular es espléndida, con sus bóvedas ojivales graciosas. Los entornos, como ocurre siempre en los cenobios benedictinos, son encantadores. Un bosque, una hondonada fresca, esconde los edificios monásticos y los preserva. Si estais unos días en Roma, o haceis una ruta por el sur de Italia, parad en Casamari. Un descanso para el alma y el cuerpo que no os dejará indiferentes. No hemos comido ni dormido en Casamari, pero hemos visto algunos lugares que no pintavan nada mal. Además, hay espacio para hacer un picnic con facilidad.

Wangen im Allgäu


Wangen im Allgäu és una petita vila situada al sud d’Alemanya, a la regió de Baden Wütemberg, a tocar de Baviera. És aquesta una zona molt rústica, pastoral, entre els Alps Bavaresos i el llac Constança. Wangen no te res d’especial, però tota ella és un conjunt de cases i carrers molt animats, que daten de les èpoques medieval i, sobretot, barroca. Wangen no és un destí en ella mateixa, però si que és una possible parada si entreu o sortiu d’Alemania per la zona que toca a Suissa i Austria, anant o venint de Bregenz o Saint Gallen. Us agradarà recòrrer les seves cases blanques amb finestres de colors, veure l’església de Sant Martí, l’ajuntament barroc, (a la foto), o la porta fortificada de Ravensburg. Pareu a Wangen, en la vostra ruta pels Alps Bavaresos, perquè potser us ve de camí si aneu o veniu del llac Constança, de Lindau, o bé d’Ulm o de la ruta dels castells, cap a Fussen. En tot cas, si s’escau que hi passeu, pareu-hi. Nosaltres varem dinar, molt bé de preu, tot i que senzill, al Da Franco, un bar i restaurant a tocar de la plaça de l’ajuntament, al final del carrer principal i peatonal de Wangen, anomenat Saumarkt.  Tel: 07 522 91 34 33. N’hi ha molts d’altres de restaurants, així com hotels i un càmpings, el Röhrenmoos. Baviera en estat pur. Una destinació de vacances familiars esplèndida!.

Wangen im Allgäu es una pequeña villa situada al sur de Alemania, en la región de Baden Württemberg, cerca de Baviera. Es esta una zona muy rústica, pastoral, entre los Alpes bávaros y el lago Constanza. Wangen no tiene nada de especial, pero toda ella es un conjunto de casas y calles muy animadas, que datan de las épocas medieval y, sobre todo, barroca. Wangen no es un destino en sí misma, pero si que es una posible parada si entra o sale de Alemania por la zona que toca a Suiza y Austria, yendo o viniendo de Bregenz o Saint Gallen. Les gustará recorrer sus casas blancas con ventanas de colores, ver la iglesia de San Martín, el ayuntamiento barroco, (en la foto), o la puerta fortificada de Ravensburg. Parad en Wangen, en vuestra ruta por los Alpes bávaros, porque quizá les venga de camino si van o vienen del lago Constanza, de Lindau, o bien de Ulm o de la ruta de los castillos, hacia Fussen. En todo caso parad en ella. Nosotros comimos, muy bien de precio, aunque sencillo, en el Da Franco, un bar y restaurante junto a la plaza del Ayuntamiento, al final de la calle principal y peatonal de Wangen, llamada Saumarkt. Tel: 07 522 91 34 33. Hay muchos otros restaurantes, así como hoteles y un camping.

Auschwitz-Birkenau


El camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz està dividit en dues parts. La principal és un antic cuartel de l’exercit polac, ocupat pels nazis, que s’anomena Auschwitz I. Està quasi intacte, amb càmeres de gas i crematoris, barracons, comandament…  Al seu voltant s’han anat muntant tot un seguit de serveis, com poden ser aparcaments de pagament, museu, servei de guies, memorials… El camp Auschwitz I és impressionant, sinistre, amb la seva entrada amb el rètol “Arbei match frei”, (el treball allibera), i els edificis de totxana vermella, en mig del bosc. A nosaltres però, ens ha corprès molt més, si és això possible, la tremenda senzillessa del camp Auschwitz II, anomenat també Birkenau, (bosc de bedolls). S’aparca lliurement davant la sinistra torre d’entrada, amb la via del tren que hi passa per sota. Res no destorba la visió apocalíptica de les tanques de filferro electrificades, dels barracons infectes de fusta, de les torres de vigilància, del lloc on hi hagué les càmeres de gas i els crematoris, volats amb dinamita per les SS per amagar el terrible crim. Nu, serè, buit. Ni un arbre. Una planura on el vent crida la bestialitat de l’home. Entreu per la porta que heu vist tantes vegades en tantes pel·lícules. La realitat és més punyent. El silenci d’aquest cementiri, aclaparador. Allà on mireu, basta solitud. Res on arrepenjar la vista. Els molls on els trens es deturaven, un vagó solitari, les letrines, les lliteres. Tot tal i com va quedar. Ni que faci sol, ni que la llum ho inundi tot, us semblarà que el dia és fred i boirós. Els camps d’extermini d’Auschwitz els trobareu als afores del poble polac d’Oświęcim. Heu de seguir l’autopista A4, de Cracòvia (Kracow) a Breslau (Wroklaw) i agafar després la carretera 933. La reconeixereu fàcilment. Per recordar la seva trista memòria els rètols d’aquesta via tenen una orla amb el típic “pijama de ratlles”, grises i blanques. Una petita orla. Un cop allà seguiu les indicacions “Auschwitz Museum”, ben indicades. Hi ha un bus gratuït que enllaça els dos camps. També podeu anar-hi en cotxe. Hi ha uns 3 kms. També podeu arribar-hi en tren. Hi ha un altre bus de l’estació al camp. També possible pendre un autocar de línia des de Kracow o des de Katowice. (No confondre amb els típics viatges organitzats, molt cars). Recomanem molt vivament a les famílies amb nens adolescents que visiten Polònia, que apostin per incloure aquesta instructiva visita. Ningú no patirà cap depressió. Cal recordar la història per evitar repetir-la. De tota manera heu de valorar el grau de sensibilitat de la vostra gent. El lloc impacta, ningú no en surt igual que n’entra. Podeu incloure Auschwitz en unes vacances a Polònia del sur, o en un pont, on també us recomanem visitar la magnífica ciutat medieval de Cracòvia, patrimoni de la humanitat, així com la Mina de Sal de Wieliczka, una altra destinació interessant. Teniu vols barats als aeroports de Kraków-Balice i de Katowice-Pyrzowice, on podeu llogar un cotxe. Per dormir teniu un Novotel a Katowice i dos a Kracow. Preferiu el que està al centre de la ciutat, molt a prop de l’esplèndit castell de Wawel. No vàrem dinar a Auschwitz, però al poble vàrem veure restaurants i pizzeries molt variats.

El campo de concentración y de exterminio de Auschwitz está dividido en dos partes. La principal es un antiguo cuartel del ejército polaco, ocupado por los nazis, que se llama Auschwitz I. Está casi intacto, con cámaras de gas y crematorios, barracones…  A su alrededor se han ido montando toda una serie de servicios, como pueden ser aparcamientos de pago, museo, servicio de guías, memoriales … El campo Auschwitz I es impresionante, siniestro, con su entrada con el rótulo “Arbe match frei” (el trabajo libera), y los edificios de ladrillo rojo, en medio del bosque. A nosotros, no obstante, nos ha sorprendido mucho más, si es eso posible, la tremenda sencillez del campo Auschwitz II, llamado también Birkenau, (bosque de abedules). Se aparca libremente ante la siniestra torre de entrada, con la vía del tren que pasa por debajo. Nada estorba la visión apocalíptica de las vallas de alambre electrificadas, los barracones infectos, las torres de vigilancia, del lugar donde hubo las cámaras de gas y los crematorios, volados con dinamita por las SS para esconder el terrible crimen. Desnudo, sereno, vacío. Ni un árbol. Una llanura donde el viento llama cada dia contra la bestialidad del hombre. Entrad por la puerta que habeis visto tantas veces en tantas películas. La realidad es más punzante. El silencio de este cementerio, abrumador. Allí donde mire verá soledad. Nada en que apoyar la vista. Los muelles donde los trenes se paraban, un vagón solitario, las letrinas, las literas. Todo tal y como quedó. Aunque haga sol, aunque la luz lo inunde todo, le parecerá que el día es frío y brumoso. Los campos de exterminio de Auschwitz los encontraréis en las afueras del pueblo polaco de Oświęcim. Debeis seguir la autopista A4, de Cracovia (Kracow) en Breslau (Wroklaw) y tomar después la carretera 933. La reconoceréis fácilmente. Para recordar su triste memoria los rótulos de esta vía tienen una orla con el típico “pijama de rayas”, grises y blancas. Una pequeña orla. Una vez allí sigan las indicaciones “Auschwitz Museum”, bien indicadas. Hay un bus gratuito que enlaza los dos campos. También se puede ir en coche. Hay unos 3 kms entre ellos. También se puede llegar en tren. Hay otro autobús de la estación hasta el campo. También posible tomar un autobús de línea desde Kracow o desde Katowice. (No confundir con los típicos viajes organizados, muy caros). Recomendamos muy vivamente a las familias con niños adolescentes que visitan Polonia, que apuesten por incluir esta instructiva visita. Nadie sufrirá depresión. Hay que recordar la historia para evitar repetirla. De todos modos deben valorar el grado de sensibilidad de su gente. El lugar impacta, nadie sale igual que entra. Pueden incluir Auschwitz en unas vacaciones en Polonia del sur, o en un puente, donde también os recomendamos visitar la magnífica ciudad medieval de Cracovia, patrimonio de la humanidad, y la Mina de Sal de Wieliczka, otro destino interesante. Tienen vuelos baratos hasta los aeropuertos de Kraków-Balice y Katowice-Pyrzowice, donde podrán alquilar un coche. Para dormir tienen un Novotel en Katowice y dos en Kracow. Prefieran el novotel que que está en el centro de la ciudad, muy cerca del espléndido castillo de Wawel. No comimos en Auschwitz, pero en el pueblo vimos restaurantes y pizzerías variadas.

Festa Major de Vilassar de Dalt


Vilassar de Dalt és un bonic poble del Maresme, no lluny de la platja, però més aviat a muntanya, un xic allunyat del mar. És bessó del seu homònim de la costa del Maresme. Podeu arribar-hi des de Barcelona per l’autopista de Mataró, la C-32, sortida de Cabrils. En sortir gireu cap a muntanya, seguint els rètols. Vilassar de Dalt te un bell parc, Can Rafart, on passar una bona estona amb la canalla. Els primers diumenges de mes, obren un museu del cargol, en una casa del mateix poble.  També te un teatre fet per Guastavino i un castell, d’ús residencial, que només podreu veure per fora. També és fantàstic el parc natural del Sant Mateu, dins les serres que rodejen el poblet. Una zona ideal per anar-hi les famílies. Doncs bé, a Vilassar, per Sant Genís, fan festa grossa. La festa major d’estiu, a finals d’agost. Dimecres hi trobareu cercaviles, gegants, sopar i ball. Dijous, ofici solemne de Festa Major, amb sardanes a la sortida. A la tarda Sindriada, ball popular, i ball de nit, com està manat. Divendres al matí a la plaça de la Vila, xocolatada infantil per a tots els nens i nenes i, a continuació festa de l’escuma. A la tarda, al parc Rafart, mercadet musical. Una proposta lúdica molt divertida.  A les 10 del vespre hi haurà un correfoc i ball amb orquestra. El dissabte, a les 12, baixada d’andròmines i carretons. A la tarda, de nou al parc de Can Rafart, la tradicional gegantarda, amb els geganters, correaigua, (no calen gaires explicacions més), i més ballada popular. També hi haurà diversos actes com sardinades, sopars populars, passejades històriques, exposicions, tallers, inflables, partits de costellada… Vilassar de Dalt us espera, no lluny de Barcelona. Boníssims racons per fer picnic, fonts i masies al parc del Sant Mateu, a la serralada de Marina. Un entorn fantàstic per fer rutes a peu o en bicicleta. Un paradís per passar un bon dia de camp. I amb platges de sorra gruixuda a un pas. Un dia complert. Si voleu un restaurant us recomanem La Taverna de les Sedes, o bé El Racó de Can Feliu al capdemunt de la vila. Un italià: La Locanda d’Oro, o La Fenice una pizzeria.

Vilassar de Dalt es un bonito pueblo del Maresme, no lejos de la playa, pero en la montaña, un poco alejado del mar. Es gemelo de su homónimo de la costa del Maresme. Pueden llegar desde Barcelona por la autopista de Mataró, la C-32, salida de Cabrils. Vilassar de Dalt tiene un hermoso parque, Can Rafart, donde pasar un buen rato con los niños. Los primeros domingos de mes, abren un museo del caracol, en una casa del mismo pueblo. También tiene un teatro hecho por Guastavino y un castillo, de uso residencial, que sólo podrán ver por fuera. También es fantástico el parque natural del San Mateo, dentro de las sierras que rodean la aldea. Una zona ideal para ir con la familia. Pues bien, en Vilassar, por Sant Genís, hacen fiesta. La fiesta mayor de verano, a finales de agosto. El miércoles encontraréis pasacalles, gigantes, cena y baile. El jueves, oficio solemne de Fiesta Mayor, con sardanas a la salida. Por la tarde Sindriada, baile popular, y baile de noche. El viernes por la mañana en la plaza de la Vila, chocolatada infantil para todos los niños y niñas y, a continuación fiesta de la espuma. Por la tarde, en el parque Rafart, mercadillo musical. Una propuesta lúdica muy divertida. A las 10 de la noche habrá un correfoc y baile con orquesta. El sábado, a las 12, bajada de trastos y carretillas. Por la tarde, de nuevo en el parque de Can Rafart, la tradicional gegantarda, con los gigantes, correagua, (no hacen falta muchas explicaciones más), y más baile popular. También habrá diversos actos como sardinadas, cenas populares, paseos históricos, exposiciones, talleres, hinchables, partidos de fútbol… Vilassar de Dalt os espera, no lejos de Barcelona. Buenísimos rincones para hacer picnic, fuentes y masías en el parque del San Mateo, en la cordillera de Marina. Un entorno fantástico para hacer rutas a pie o en bicicleta. Un paraíso para pasar un buen día de campo. Y con playas de arena gruesa a un paso. Un día completo. Si quieren un restaurante recomendamos La Taberna de las Sedas, o bien El Racó de Can Feliu. Un italiano: La Locanda de Oro, o La Fenice, una pizzería.

Positano


Hi ha llocs mítics del turisme mundial. Ciutats que associen el seu nom a la marca de moda. Altres al glamour. Positano és un d’aquests llocs. Situat al centre de l’anomenada “Costiera Amalfitana”, Positano ha sabut vendre’s. Possiblement no sigui més bonic que Cadaqués, o Calella de Palafrugell, però les botigues de moda de mitja europa competeixen per obrir-hi un local. Com ho fan també galeries i artistes, de reconegut catxé o purs “free-lance” del dibuix o la pintura. I mentre tot això va passant, la vida segueix a Positano. I els seus soferts habitants continuen pujant, o baixant, centenars d’escales blanques per anar a comprar la fruita, o arribar-se a l’esglèsia. I els turistes les comparteixen amb ells per aconseguir trepitjar la sorra daurada d’una de les platges més cotitzades d’Itàlia. Positano, penjada literalment, escalonada al peu d’un acantilat vertiginós, ofereix els seus carrerons, placetes i encants a qui els pugui comprar, com una meuca bella cansada de segles de veure passar la gent. En ple estiu no cal que hi aneu en cotxe. Impossible aparcar. Impossible circular per l’estreta i maravellosa carretera que recorre tota la costa d’Amalfi. Fatal si us atreviu a posar la roda en qualsevol carrer de la vila. Agafeu l’autobús, emocions fortes assegurades, camineu, feu bicing o nadeu. En primavera o tardor, molt millor. A l’hivern la decadència esdevé quasi desol·lació. Potser llavors coneixereu la veritable Positano, la de les postes de sol violetes. Us proposem la visita a Positano en el marc d’una ruta per la incomparable i fabulosa Costiera Amalfitana. Visitant Amalfi, la república marinera, Atrani, Ravello i altres petits pobles mariners d’ensomni i les platges bellíssimes, en una costa retallada i vertical com poques. Feu la ruta des de Sorrento a Salerno, o a la inversa. Són 80 kms. i trigareu un dia sencer a acabar-la. Per dormir, a les famílies, ens convé el Novotel Arachi de Salerno, acollidor i novíssim. Per dinar hem anat a Amalfi, a La Pizzeria del Teatro, a la Via E. Marini, 19. T: 089872473. Bon rissotto mariner, pizzes generoses i pasta abundant. La costiera, un bon destí!.

Hay lugares míticos del turismo mundial. Ciudades que asocian su nombre a la marca de moda. Otros al glamour. Positano es uno de esos lugares. Situado en el centro de la llamada “Costiera Amalfitana”, Positano ha sabido venderse. Posiblemente no sea más bonito que Cadaqués, o Calella de Palafrugell, pero las tiendas de moda de media Europa compiten por abrir un local allí. Como lo hacen también galerías y artistas, de reconocido caché o puros “free-lance” del dibujo o la pintura. Y mientras todo esto va pasando, la vida sigue en Positano. Y sus sufridos habitantes continúan subiendo, o bajando, cientos de escaleras blancas para ir a comprar la fruta, o llegar a la iglesia. Y los turistas las comparten con ellos para conseguir pisar la arena dorada de una de las playas más cotizadas de Italia. Positano, colgada literalmente, escalonada al pie de un acantilado vertiginoso, ofrece sus callejuelas, plazoletas y encantos a quien los pueda comprar, como una prostituta hermosa cansada de siglos de ver pasar la gente. En pleno verano no hace falta que vayáis en coche. Imposible aparcar. Imposible circular por la estrecha y maravillosa carretera que recorre toda la costa de Amalfi. Fatal si os atrevéis a poner la rueda en cualquier calle de la villa. Tomen mejor el autobús, con emociones fuertes aseguradas, caminen, hagan bicing o naden. En primavera u otoño, mucho mejor. En invierno la decadencia es casi desolación. Quizás entonces conoceréis la verdadera Positano, la de las puestas de sol violetas. Os proponemos la visita a Positano en el marco de una ruta por la incomparable y fabulosa Costiera Amalfitana. Visitando Amalfi, la república marinera, Atran, Ravello y otros pequeños pueblos marineros de ensueño y las playas bellísimas, en una costa recortada y vertical como pocas. Hagan la ruta desde Sorrento a Salerno, o a la inversa. Son 80 kms. y tardaréis un día entero en terminarla. Para dormir, a las familias, nos conviene el Novotel Arachis de Salerno, acogedor y novísimo. Para comer hemos ido a Amalfi, en La Pizzeria del Teatro, en la Vía E. Marini, 19. T: 089872473. Buen rissotto marinero, pizzas generosas y pasta abundante.

Festa Major de Sants


Si us va agradar Gràcia, i els seus carrers guarnits, si teniu mono de les nits mediterrànies, de les places, de les activitats per a infants de les que vàreu gaudir, no desespereu, no us cal esperar fins l’any vinent. A Sants, barri més obrer i proletari, popular i divertit, engalanen els carrers igual, o millor, que a Gràcia, i aquesta tercera setmana d’agost, organitzen tota mena d’actes per a les famílies. Comença tot plegat el dissabte, amb la cercavila. Gegants, capgrossos, banda de música, gresca d’estiu. Ballada de geganters i actuació de la banda, abans del pregó. El diumenge començarà amb una altra bonica cercavila, i serà un dia musical, com el dilluns. Tota mena de música, balls, espectacles…  El dimarts xocolatada, i animació, per la canalla. Dimecres, correfoc infantil, i després, el dels grans. El darrer diumenge d’agost, diada castellera, focs d’artifici i concert. El millor però, ja us ho diem ara, i com en el cas de Gràcia, és anar passant pels carrers i places, que en un prodigi d’imaginació sense límits han decorat els seus veïns, i gaudir del que allà trobeu, sigui el que sigui: actuacions, pallassos, cantautor, màgia… Mireu-vos la web de l’ajuntament de Barcelona i trieu, però no deixeu de treure el nas a les festes de Sants.

Si os gustó Gracia, y sus calles adornadas, si tienen mono de las noches mediterráneas, de las plazas, de las actividades para niños de las que disfrutaron allí, no desesperen, porque no hay que esperar hasta el próximo año. En Sants, barrio más obrero y proletario, popular y divertido, engalanan las calles igual, o mejor, que en Gràcia, y esta tercera semana de agosto, organizan todo tipo de actos para las familias. Comienza todo el sábado, con el pasacalles. Gigantes, cabezudos, banda de música, fiesta de verano. Baile de gigantes y actuación de la banda, antes del pregón. El domingo comenzará con otra bonita pasacalle, y será un día musical, como el lunes. Todo tipo de música, bailes, espectáculos … El martes chocolatada y animación, para los niños. Miércoles, correfoc infantil, y después, el de los mayores. El último domingo de agosto, festividad castellera, fuegos artificiales y concierto. Lo mejor, ya os lo decimos ahora, y como en el caso de Gracia, es ir pasando por las calles y plazas, que en un prodigio de imaginación sin límites han decorado sus vecinos, y disfrutar de lo que allí se encuentre, sea lo que sea: actuaciones, payasos, cantautor, magia … Consulten la web del ayuntamiento de Barcelona y elijan, pero no dejen de ir a las fiestas de Sants.

Festa major a Gelida


El tercer cap de setmana d’agost, a Gelida, fan una bonica festa major. Trobareu aquesta bella població tocant a la sortida de Barcelona, enlairada dalt d’una vessant d’una serra fresca, tal un mirador damunt les vinyes de la comarca del Penedés. Ara, a més, ja te un parell de sortides de l’autopista AP2, la que va a Lleida i Tarragona, una grandíssima millora pel poble. En mitja hora hi sereu de sobra. També podeu anar-hi en tren, prenent després un curiós i simpàtic funicular des de la mateixa estació de la línia Barcelona – Vilafranca del penedés. Un funicular de fusta, avui dia ja renovat, dels pocs que hi ha a Catalunya. La gresca començarà dissabte a la tarda, a les 17.30, amb una cercavila de gralles i timbals, gegants i capgrossos, bastoners i diables. Us acompanyaran a l’actuació de castells a la plaça de la Vila. On sentireu el pregó i podreu veure, havent sopat, el castell de focs, escoltar havaneres, i degustar el rom cremat, a la plaça de l’Església. A la nit, música. El diumenge matinades, xocolatada popular i ofici solemne, en honor de Sant Roc. A la tarda concert i a l nit correfoc. Encara durarà la festa el dilluns, amb activitats per als infants, com ara inflables, tallers i animació, en el magnífic escenari de la font de Sant Miquel. Sardanes, gimkana i un lluït ball de gala. Dimarts i dimecres segueixen algunes activitats més, com ara un espectacle infantil força interessant. A Gelida hi ha molt bons restaurants, com ara El Cigró d’Or, molt recomanable.  Però si sou de fer pic-nic esteu de sort. Al poble hi ha moltes fonts, amb espais de lleure, com la Font de Can Torrents, que trobareu a la carretera que surt de Gelida cap a Sant Sadurní d’Anoia, tot just a un cinc-cents metres del casc urbà. Graelles per fer carn a la brasa.

El tercer fin de semana de agosto, en Gelida, hacen una bonita fiesta mayor. Esta bella población junto se situa a la salida de Barcelona en lo alto de una ladera de una sierra, como un mirador sobre los viñedos de la comarca del Penedés. Ahora, además, ya tiene un par de salidas de la autopista AP2, la que va a Lleida y Tarragona, una grandísima mejora. En media hora estareis allí. También se puede ir en tren, tomando después un curioso y simpático funicular desde la misma estación de la línea Barcelona – Vilafranca del penedés. Un funicular de madera, hoy en día ya renovado, de los pocos que hay en Cataluña. La juerga comenzará el sábado por la tarde, a las 17.30, con un pasacalles de dulzainas y tambores, gigantes y cabezudos, bastoners y diablos. Os acompañarán a la actuación de castillos en la plaza de la Villa. Donde escuchareis el pregón y podréis ver, después de cenar, el castillo de fuegos artificiales, escuchar habaneras, y degustar el ron quemado, en la plaza de la Iglesia. Por la noche, música. El domingo xaranga, chocolatada popular y oficio solemne, en honor de San Roque. Por la tarde concierto y de noche correfoc. Aun durará la fiesta todo el lunes, con actividades para los niños, como hinchables, talleres y animación, en el magnífico escenario de la fuente de San Miguel. Sardanas, gimkana y un lucido baile de gala. Martes y miércoles siguen algunas actividades más, como un espectáculo infantil muy interesante. En Gelida hay muy buenos restaurantes, como El Sigró d’or, muy recomendable. Pero si sois de hacer pic-nic estais de suerte. En el pueblo hay muchas fuentes, con espacios de ocio, como la Fuente de Can Torrents, que se encuentra en la carretera que sale de Gelida hacia Sant Sadurní d’Anoia, apenas a un quinientos metros del casco urbano. Parrillas para hacer carne a la brasa.