Castellabate


castellabate

La vila de Castellabate està situada a la Campània, a Itàlia, al sud. Sota de Salerno. És un poble aturonat, penjat sobre la costa. Una costa bellíssima i desconeguda, no gaire lluny de la famosa costiera amalfitana, i a tocar de les espectaculars ruïnes de Paestum, de qui ningú no s’enrecorda quan la gent visita Pompeia, malgrat que les seus temples grecs son els millors i els més ben conservats del mon. No gaire lluny tampoc teniu les excavacions de Velia, una altra ciutat grega. Aquí, a Castellabate, o millor dit, a les seves platges, Santa Maria i Sant Marco, el mar Tirrè és blau, i la sorra de les cales groga, daurada. El centre històric de Castellabate, situat en un turó a 227 metres, està considerat com un dels “Pobles més bonics d’Italia”, i s’ho mereix. També és Patrimonio Mundial de la UNESCO. Les platges de Santa María i San Marco son boniques, és fàcil aparcar-hi, pagant, i podeu fins intentar-ho al Lungomare, passant del parquing obligatori de l’entrada del poble. En concret nosaltres ens vam enamorar de Santa Maria, amb el seu castell i casc antic tocant les ones. Romàntic. Tot plegat forma part del meravellós, poc turístic i mal conegut Parc Nacional del Cilento. La costa de Castellabate ostenta la bandera blava per la seva aigua transparent, i si us agrada caminar i la descoberta podeu passar de les platges més properes i arribar-vos fins l’illa de Licosa o la reserva natural de Tresino. Castellabate poble està ple de carrers estrets, cases de pedra, arcs, escales que amaguen palaus i esglésies que miren des de dalt el mar blau de la costa del Cilento. Es tracta sense cap mena de dubte d’un dels darrers llocs on encara no ha arribat a la Mediterrània el turisme de masses, amb molts banyistes, naturalment, però tots autòctons, italians. On les carreteres estretes encara no estan embossades. On no us esperen i els preus de restaurants i hotels es poden pagar molt bé. No oblideu el Cilento, i Castellabate, en el curs d’una ruta o vacances pel sud de Nàpols, que poden integrar Nàpols mateix, les belles illes del golf: Ischia, Capri… Pompeia i Herculà, és clar, la fantàstica costa amalfitana, amb Ravello, Amalfi i Positano, com és natural, però també la sugestiva Salerno, capital d’aquesta zona, Paestum, que no oblidareu mai més i, per què no, Castellabate i la costa inexplorada del Cilento. Per dinar a Castellabate tenim el nostre lloc: El restaurante de Andrea, situat a l’Hotel Villa Sirio, un deliciós establiment clàssic, elegant, una mica retro fins i tot, però amb vistes impagables damunt del mar. De fet hotel i restaurant estan situats a la mateixa línia de la sorra. Si tant glamour us fa nosa, llavors heu d’anar a la pizzeria Da Nello, dins el poblet mariner de Santa Maria també però no a primera línia de mar, sinó al carrer Pagliarola 33. Ens van dir coses bones de Le Gatte, un curiós local situat en uns porxos davant del mar, el port i el castell de Santa Maria, però el vam trobar tancat. A San Marco és bo el Torretta, a la via torretta, 9. Bona platja al Cilento!.

La ciudad de Castellabate está situada en la Campania, en Italia, al sur. Bajo Salerno. Es un pueblo alto, en un cerro, colgado sobre la costa. Una costa bellísima y desconocida, no muy lejos de la famosa costiera amalfitana, y junto a las espectaculares ruinas de Paestum, de quien nadie se acuerda cuando la gente visita Pompeya, aunque sus templos griegos son los mejores y los mejor conservados del mundo. No muy lejos tienen las excavaciones de Velia, otra ciudad griega. Aquí, en Castellabate, o mejor dicho, en sus playas, Santa María y San Marco, el mar Tirreno es azul, y la arena de las calas amarilla, dorada. El centro histórico de Castellabate, situado en una colina a 227 metros, está considerado como uno de los “Pueblos más bellos de Italia”, y se lo merece. También es Patrimonio Mundial de la UNESCO. Las playas de Santa María y San Marcos son bonitas, es fácil aparcar, pagando, y puede hasta intentarlo en el Lungomare, pasando del parking obligatorio de la entrada del pueblo. En concreto nosotros nos enamoramos de Santa María, con su castillo y casco antiguo tocando las olas. Romántico. Todo ello forma parte del maravilloso, poco turístico y mal conocido Parque Nacional del Cilento. La costa de Castellabate ostenta la bandera azul por su agua transparente, y si os gusta caminar y el descubrimiento, se puede pasar de las playas más cercanas y acercaros hasta la isla de Licosa, reserva natural. Castellabate pueblo está lleno de calles estrechas, casas de piedra, arcos, escaleras que esconden palacios e iglesias que miran desde arriba el mar azul de la costa del Cilento. Se trata sin duda alguna de uno de los últimos lugares donde todavía no ha llegado, en el Mediterráneo, el turismo de masas, con muchos bañistas, naturalmente, pero todos autóctonos, italianos. Donde las carreteras estrechas aún no están llenas de tránsito. Donde no os esperan y los precios de restaurantes y hoteles se pueden pagar muy bien. No olviden el Cilento, y Castellabate, en el curso de una ruta o vacaciones por el sur de Nápoles, o por las bellas islas del golfo: Ischia, Capri … y Pompeya y Herculano, claro, y la fantástica costa amalfitana, con Ravello, Amalfi y Positano, como es natural, pero también la sugestiva Salerno, capital de esta zona, y Paestum, que no olvidaréis nunca más y, por qué no, Castellabate y la costa inexplorada del Cilento. Para comer en Castellabate tenemos nuestro lugar: El restaurante de Andrea, situado en el Hotel Villa Sirio, un delicioso establecimiento clásico, elegante, un poco retro incluso, pero con vistas impagables del mar. De hecho hotel y restaurante están situados en la misma línea de la arena. Si tanto glamour os molesta, entonces debeis ir a la pizzería Da Nello, dentro del pueblo marinero de Santa María también, pero no en primera línea de mar, sino en la calle Pagliarola 33. Nos dijeron cosas buenas de Le Gatte, un curioso local situado en unos porches frente al mar, el puerto y el castillo de Santa María, pero lo encontramos cerrado. En San Marco es bueno el Torretta, en la vía Torretta, 9. ¡Buena playa en el Cilento!.

La Carretera de les Aigües


carretera_aigues

La Carretera de les Aigües és un fantàstic camí per fer una agradable passejada familiar amb canalla de qualsevol edat, a peu, o en bici. Està situat a la serra de Collserola, a mig aire, penjat damunt de la ciutat de Barcelona, que domina per complert. Les vistes son impressionants, increïbles. Des de la desembocadura del Llobregat, l’aeroport del Prat, Montjuïc, l’eixample, Horta i la costa del Maresme. Tot!.  La seva longitud total, d’extrem a extrem, és d’uns 10 quilòmetres, des de Sant Pere Màrtir fins l’Arrabasada, però avui no us proposarem pas fer tot el camí, sinó una petita part, la millor. I amb un desnivell zero, cap, nul, inexistent. Gens cansat. Fer salut familiar sense suar la cansalada. Perquè aquest meravellós camí és absolutament i totalment pla, sense cap pujada, i amb una facilitat d’accés pasmosa, perquè si pot pujar amb el Funicular de Vallvidrera, que hi té una parada expressa. Començarem doncs per agafar el funicular que va de l’estació del Peu del Funicular de Vallvidrera, de les linies dels Ferrocarrils de la Generalitat que van a Terrassa i Sabadell. Un tren cada 10 minuts, bitllet integrat T-10, baratíssim. Allà agafem el funicular i baixem a l’estació del mig, la que s’anomena precisament “carretera de les aigües”. Sortir del funicular i ja hi som. Serà el nostre km. 0. En aquest tram encara hi passa algun cotxe dels carrers veïns, però pocs. El que si que hi ha és molta gent corrent i en bici. Atenció!. Al cap de mig km. trobem el primer mirador sobre Barcelona, fantàstic, i un xic més enllà, a un km. i mig, una font. Una font pública, potable. N’hi ha tres, totes amb bancs i un til·ler, amb molta ombra. No cal portar aigua. Al km. 2’5 n’hi trobareu una altre. Més endavant un nou mirador. La pista, ample, plana, descriu àmplies voltes rodejant els turons de Collserola. Veiem a dalt la torre de Foster, ara al davant, més tard al darrera nostre. També el Tibidabo. I moltes torres disseminades per la muntanya. Hi ha racons de solei on pica el sol, i trossos d’obaga, amb bona ombra. Quan portem ja tres kms. i mig trobem una altre font, i una mica més enllà un altre mirador. En arribar als 4 kms. se’ns ajunta per l’esquerra el camí que baixa del Tibidabo i, tot seguit, creuem les vies del funicular del Tibidabo per un pont. Sota albirem entre la vegetació el tramvia blau. Hi ha camins i escales que baixen, però son costeruts i estan en molt mal estat. Perill!. Millor si seguim rectes i continuem per la carretera de les aigües fins el Pla dels Maduixers, on hi ha un aparcament per cotxes i on s’ajunta amb el carrer de Manel Arnús. Us recomanem que abandoneu aquí la ruta. Encara no haureu fet 5 kms. però ja n’hi ha prou. Heu fet el millor tram del camí. Baixeu pel carrer Manel Arnús fins la parada del tramvia blau. Son uns 500 mts. d’alegre baixada familiar. Allà el podeu agafar aquest típic tramvia. Una mica car, 5 € i pico per persona… però… sempre fa il·lusió als infants!. Si no l’agafeu, us caldrà seguir baixant fins la Plaça Kennedy, on podeu agafar de nou el ferrocarrils de la Generalitat a l’estació Avinguda del Tibidabo, o bé baixar en el bus 196, que passa just per allà, pel final del tramvia blau. Si voleu anar o tornar en cotxe podeu intentar aparcar-lo al ja esmentat Pla dels Maduixers, al final del carrer Manel Arnús, just en acabar l’Avinguda Tibidabo, però haureu d’anar i tornar pel camí de les aigües, fareu molts més kms, i no mola. Millor agafar, com us hem dit des del centre de Barcelona, a Plaça Catalunya o Provença, qualsevol de les linies dels Ferrocarrils de la Generalitat, l’anomenat metro del Vallès, la S1 o S2, o la que sigui, i baixar a l’estació del Peu del Funicular, com també hem senyalat, i prendre allà, el funicular de Vallvidrera, baixant a l’estació de la pròpia Carretera de les Aigües. És més divertit, i més ràpid. Mireu-vos els horaris i quadreu el vostre dia. Evidentment es pot fer a la inversa i arribar amb el bus 196 fins a la Plaça del Doctor Andreu, on hi ha l’estació del tramvia blau i el funicular del Tibidabo i, des d’allà, pujar fins el Pla dels Maduixers. Però és pujada!. Atenció!. I forta, i cansada. Millor a la inversa. Les millors vistes de Barcelona us esperen!.

La Carretera de las Aguas es un fantástico camino para hacer un agradable paseo familiar con niños de cualquier edad, a pie o en bici. Está situado en la sierra de Collserola, a media altura, colgado encima de la ciudad de Barcelona, ​​que domina por completo. Las vistas son impresionantes, increíbles. Desde la desembocadura del Llobregat, El Prat, Montjuic, el ensanche, Huerta y la costa del Maresme. Su longitud total, de extremo a extremo, es de unos 10 kilómetros, desde San Pedro Mártir hasta el Arrabasada, pero hoy no os propondremos hacer todo el camino, sino una pequeña parte, la mejor. Y con un desnivel cero, nulo, inexistente. Nada cansado. Hacer salud familiar sin sudar la gota gorda. Porque este maravilloso camino es absolutamente y totalmente plano, sin ninguna subida, y con una facilidad de acceso pasmosa, porque si puede subir con el Funicular de Vallvidrera, que tiene una parada expresa. Comenzaremos pues para coger el funicular que va de la estación del pie, de las líneas de los Ferrocarriles de la Generalidad que en Terrassa y Sabadell. Un tren cada 10 minutos, billete integrado T-10, baratísimo. Allí tomamos el funicular y bajamos en la estación del medio, la que se llama precisamente “carretera de las aguas”. Salir del funicular y ya estamos. Será nuestro Km. 0. En este tramo todavía pasa algún coche de las calles vecinas, pero pocos. Lo que si que hay es mucha gente y bicis. Al cabo de un Km. y medio encontramos el primer mirador sobre Barcelona, ​​fantástico, y un poco más allá una fuente. Una fuente pública, potable. Hay un par más, todas con bancos y un tilo, con mucha sombra. No es necesario llevar agua. En el km. 2’5 hay encontrarán otra. Más adelante un nuevo mirador. La pista, ancha, plana, describe amplias vueltas rodeando las colinas de Collserola. Vemos arriba la torre de Foster, ahora delante, más tarde detrás nuestro. También el Tibidabo. Y muchas torres diseminadas por la montaña. Hay rincones de solana donde pica el sol, y trozos de umbría, con buena sombra. Cuando llevamos ya tres kms. y medio encontramos otra fuente, y un poco más allá otro mirador. Al llegar a los 4 kms. nos junta por la izquierda el camino que baja del Tibidabo y, a continuación, cruzamos las vías del funicular del Tibidabo por un puente. Bajo vislumbramos entre la vegetación el tranvía azul. Hay caminos que bajan, pero son empinados y están en mal estado. Mejor si seguimos rectos y continuamos por la carretera de las aguas hasta el Pla de los Maduixers, donde hay un aparcamiento para coches y donde se junta con la calle de Manuel Arnús. Les recomendamos que abandonen aquí la ruta. Aún no habréis hecho 5 kms. pero ya es suficiente. Habrán hecho el mejor tramo del camino. Bajen ahora por la calle hasta la parada del tranvía azul. Son 500 mts. de alegre bajada familiar. Allí lo pueden coger. Un poco caro, 5 € y pico por persona … pero … siempre hace ilusión a los niños. Si no la toman, necesitarán seguir bajando hasta la Plaza Kennedy, donde podrán coger de nuevo los ferrocarriles de la Generalitat en la estación Avenida del Tibidabo, o bien pueden bajar en el bus 196, que pasa justo por allí, por el final del tranvía azul. Si desean ir o volver en coche pueden intentar aparcarlo en el ya mencionado Plan de Maduixers, al final de la calle Manuel Arnús, justo al terminar la Avenida Tibidabo, pero deberan ir y volver por el camino de las aguas, haréis muchos kms y no mola. Mejor coger, como os hemos dicho desde el centro de Barcelona, ​​en Plaza Cataluña o Provenza, cualesquiera de las líneas de los Ferrocarriles de la Generalitat, el también llamado metro del Vallés, la S1 o S2, o la que sea, y bajar en la estación Peu del Funicular, como también hemos señalado, y tomar allí, el funicular de Vallvidrera, bajando en la estación de la propia Carretera de las Aguas. Es más divertido, y más rápido. Vean los horarios y cuadren su día. Evidentemente se puede hacer a la inversa y llegar con el bus 196 hasta la Plaza del Doctor Andreu, donde se encuentra la estación del tranvía azul y el funicular del Tibidabo y, desde allí, subir hasta el Plan de los Maduixers. Pero es subida. Atención. Y fuerte, y cansada. Mejor a la inversa. ¡Las mejores vistas de Barcelona os esperan!.

En barca de Lloret a Tossa


barques_costa_brava

Avui us proposarem una aventura ben divertida per a tota la família: una excursió en vaixell per la Costa Brava, en la única línia regular de transport marítim de passatgers autoritzada per la Generalitat de Catalunya en aquella idílica zona. I no és una excursió nova d’avui!. Fa més de 50 anys que l’empresa Dofijet Boats es dedica a l’organització d’excursions al llarg del litoral de la Costa Brava. Abans hi anàven sobretot turistes, ara ha canviat la cosa. Moltes famílies s’apunten a veure les maravelles del nostre mar, del litoral gironí, des d’aquests simpàtics vaixells. Durant la temporada de Setmana Santa fins a finals de novembre, i amb un ben horari regular, els vaixells fan la ruta des de la platja de Fenals, preciosa, a Tossa. Però a l’estiu també paren a diverses platges fantàstiques del litoral del Maresme i la Costa Brava, com ara Santa Cristina, Sant Francesc, el mateix Blanes, Malgrat o Santa Susanna, tot i que amb una frequència menor. Moltes de les barques tenen terra de vidre per veure la bellessa del fons marí. Altres disposen de solàrium. Totes tenen lavabos, aire condicionat, música ambiental i fins i tot bar. No només el fons és bonic. De fet el millor de la costa, entre Blanes i Tossa son els penyasegats, acantilats, les coves, els illots, els caps i sortints i les roques amb arcs, dites foradades, que podreu veure i gaudir.  Els preus son una mica cars potser, turístics, però inclouen l’anada i la tornada i els infants viatgen per una quantitat molt menor. Tenen forfaits familiars. Si preneu el vaixell a Lloret de Mar  podreu disfrutar de les seves platges, de sorra gruixuda, grans,  o voltar pels diferents racons que Lloret ofereix al turisme familiar, com ara el Museu del Mar, o Can Comadran o el mateix Ajuntament. Evidentment podeu anar a la platja. La platja gran és fantàstica, d’aigües netes, cristal·lines. Si us va la marxa cultural podeu visitar el poblat iber del Puig de Castellet, que està situat a 2 kilometres del nucli urbà. També és bonica la ruta de les ermites. Us aconsellem vivament la visita a Santa Cristina, amb una platja d’ensomni, la nostra preferida, i una església molt xula. Els jardins de Santa Clotilde són guapíssims. Amb impressionants vistes damunt la mar.  Ja veieu que no us mancaran coses a fer a LLoret, a més d’agafar la barca i banyar-vos. Per menjar i per dormir ens veiem impossibilitats de donar-vos la llista complerta de restaurants, hostals, hotels i càmpings a LLoret. Són centenars. Ara bé, els Guitard Hotels, en els darrers temps, aposten fort pel turisme amb nens. Fan ofertes increïbles, amb preus ajustats i de qualitat. N’hi ha tres o quatre. Segur que trobareu el vostre. Pels romàntics de butxaca forta, teniu el Santa Marta, un hotel de luxe, molt exclusiu, situat a peu de cala, a Santa Cristina. Un cop arribeu al final de l’excursió en vaixell, la bellíssima vila de Tossa de mar us rebrà amb els braços oberts. Un escenari de somni. Estem enamorats de Tossa, del seu mar, de la seva platja, de l’ambient mariner dels seus carrers blancs i encalats. La seva vila vella és un prodigi de la història i la cultura. Aquest espai clos, tancat de muralles, damunt del mar, que ens parla de pirates i de por. Es el paratge de les torres de la muralla, de la muralla mateixa, del far, dels miradors impossibles damunt l’horitzó mariner, de la cala amagada a l’altre costat del poble. Dels museus que recullen l’obra de grans pintors europeus seduïts per la magia de Tossa.  Ens encanta i ens sedueix.  Parlem ara del litoral de Tossa, del seu mar, de les seves cales, de les que ja haureu pres bona nota tot navegant cap al poble. De la costa rocosa, amb pins amarrats als penyasegats tallats a pic. La de les petites platjoles de sorra gruixuda i aigües netes. Pels infants us recomanem dos llocs mítics: La banyera de les dones, a l’extrem nord de la platja de la Mar Menuda, i el racó de la platja Gran, situat sota mateix de les muralles.  Tal com ja hem dit en parlar de Lloret, direm el mateix de Tossa. Te tants hotels i restaurants que és impossible fer-ne esment. Per això us recomanarem els llocs on nosaltres hem dinat o dormit. Teniu l’Hotel Mar Menuda, tranquil, a peu d’aigua. Situació i vistes inmillorables. Bon restaurant. Els càmpings, a Tossa, son de vegades millor que els hotels. Hem estat, de fàbula, al Càmping Tossa, al bosc, això si, lluny del mar. I n’hi ha tres més encara. Per dinar o sopar un bar amb restaurant de tota la vida: El Lluís. Molt recomanable La Muralla, al peu de la vila vella. Si voleu fer més llarga l’excursió per mar podeu sortir de la bella Blanes. De Blanes ens agrada tot. La badia, petita i coqueta a la que s’obre el poble. El passeig marítim. El petit i escuet barri mariner, i el dalt vila medieval amb l’esglèsia gòtica annexa al palau dels Cabrera, mig enrunat. Les platges del poble, amples i de sorra gruixuda, d’aigües netíssimes. I les cales de fora, com Sant Francesc, familiar i càlida, o més enllà, a mig camí entre Blanes i Lloret, la maravellosa cala doble de Santa Cristina, on també para la barca, i que ja us hem ressenyat en parlar de Lloret. També teniu per allà els jardins botànics. El Mar i Murtra, amb les flors oloroses, bastit damunt el penyal que albira la vila, o l’amagat jardí “Pinya de Rosa”, farcit de plantes grasses, i cactus. Mireu-vos amb deteniment la web de Blanes, segur que hi trobareu allò que cerqueu, per vosaltres i la canalla. Una ciutat acollidora, platja ideal, restaurants, propostes d’oci familiar. Des del vaixell, en la costa entre Blanes i Lloret, descobrireu petites cales amagades i penyasegats de vertígen. Us recomanem també de visitar el castell de Sant Joan, amb l’ermita de Santa Bàrbara propera, al turó del costat. Per menjar sempre recomanem el mateix lloc, perquè ens agrada molt: Can Flores, al port. Tot un clàssic. Molt bon peix. Més barateta, però també de tota la vida, de confiança, una fonda de poble d’aquelles d’abans: la Fonda Tarrés, al carrer del Forn, 16, tel: 972.33.02.56. Arribareu molt fàcilment a Blanes, Lloret o Tossa a través de l’autopista C-32, agafant la última sortida cap a Blanes, per continuar en direcció Lloret de Mar i, si us cal, cap a Tossa. Però, de veritat, és millor anar-hi en barca, perquè la carretera a partir de Lloret te un munt de corbes, atenció!. També possible arribar-hi en tren, fins a la mateixa estació de Blanes. Un tren cada hora des de Barcelona de la línia C-1 de rodalies. D’allà surten, molt seguits, autobusos per anar fins Lloret. Bona excursió familiar en barca per la Costa Brava!.

Hoy os proponemos una aventura divertida para toda la familia : una excursión en barco por la Costa Brava , en la única línea regular de transporte marítimo de pasajeros autorizada por la Generalidad de Cataluña en aquella idílica zona . ¡Y no es una excursión nueva de hoy! . Hace más de 50 años que la empresa Dofijet Boats se dedica a la organización de excursiones a lo largo del litoral de la Costa Brava . Antes iban sobre todo turistas , ahora ha cambiado la cosa . Muchas familias se apuntan a ver las maravillas de nuestro mar , del litoral gerundense , desde estos simpáticos barcos . Durante la temporada de Semana Santa hasta finales de noviembre , y con un horario regular , los barcos hacen la ruta desde la playa de Fenals , preciosa , hasta Tossa . Pero en verano también paran en varias playas del litoral del Maresme y la Costa Brava, como Santa Cristina , San Francisco, el mismo Blanes , Malgrat o Santa Susanna , aunque con una frecuencia menor . Muchas de las barcas tienen suelo de cristal para ver la belleza del fondo marino . Otras disponen de solarium . Todas tienen aseos , aire acondicionado , música ambiental e incluso bar . No sólo el fondo es bonito. De hecho lo mejor de la costa , entre Blanes y Tossa son los acantilados , las cuevas , los islotes , los salientes y las rocas con arcos. Los precios son un poco caros quizás , turísticos , pero incluyen la ida y la vuelta y los niños viajan por una cantidad mucho menor . Tienen forfaits familiares . Si toman el barco en Lloret de Mar podrán disfrutar de sus playas , de arena gruesa , grandes , o pasear por los diferentes rincones que Lloret ofrece al turismo familiar , como el Museo del Mar , o Can Comadran o el propio Ayuntamiento . Evidentemente se puede ir a la playa . La playa grande es fantástica , de aguas limpias , cristalinas . Si les gusta la marcha cultural pueden visitar el poblado íbero del Puig de Castellet , que está situado a 2 kilómetros del núcleo urbano . También es bonita la ruta de las ermitas . Os aconsejamos vivamente la visita a Santa Cristina , con una playa de ensueño, nuestra preferida , y una iglesia muy chula . Los jardines de Santa Clotilde son guapísimos . Con impresionantes vistas sobre el mar. Ya veis que no os faltarán cosas que hacer en LLoret , además de coger la barca y bañarse . Para comer y para dormir nos vemos imposibilitados de daros la lista completa de restaurantes , hostales , hoteles y campings en ​​LLoret . Son cientos . Ahora bien, los Guitard Hoteles, en los últimos tiempos , apuestan fuerte por el turismo con niños . Hacen ofertas increíbles , con precios ajustados y de calidad . Hay tres o cuatro . Seguro que encontrarán el suyo. Los románticos de bolsillo fuerte , tienen el Santa Marta , un hotel de lujo, muy exclusivo, situado a pie de cala, en Santa Cristina . Una vez llegados al final de la excursión en barco , la bellísima villa de Tossa de mar os recibirá con los brazos abiertos . Un escenario de ensueño . Estamos enamorados de Tossa , de su mar , de su playa , del ambiente marinero de sus calles blancas y encaladas . Su casco antiguo es un prodigio de la historia y la cultura . Este espacio cerrado , cerrado de murallas , sobre el mar , que nos habla de piratas y de miedo . Es el paraje de las torres de la muralla , de la muralla misma , del faro, los miradores imposibles sobre el horizonte marino , de la cala escondida al otro lado del pueblo . Los museos que recogen la obra de grandes pintores europeos seducidos por la magia de Tossa . Nos encanta y nos seduce . Hablemos ahora del litoral de Tossa , de su mar , de sus calas , de las que ya habréis tomado buena nota navegando hacia el pueblo . De la costa rocosa , con pinos amarrados en los acantilados cortados a pico . La de las pequeñas playuelas de arena gruesa y aguas limpias . Para los niños se recomienda dos lugares míticos : La bañera de las mujeres , en el extremo norte de la playa de la Mar Menuda , y el rincón de la playa Grande, situado debajo mismo de las murallas . Tal como ya hemos dicho al hablar de Lloret , diremos lo mismo de Tossa . Tiene tantos hoteles y restaurantes que es imposible hacer mención . Por eso os recomendaremos los lugares donde nosotros hemos comido o dormido . Tienen allí el Hotel Mar Menuda , tranquilo , a pie de agua . Situación y vistas inmejorables . Buen restaurante. Los campings , en Tossa , son a veces mejor que los hoteles . Hemos estado, de fábula , en el Camping Tossa , en el bosque , eso si, lejos del mar. Y hay tres más aún . Para comer o cenar hay un bar con restaurante de toda la vida : Lluís . Muy recomendable La Muralla , al pie de la villa vieja . Si deseais hacer más larga la excursión por mar se puede salir de la bella Blanes . De Blanes nos gusta todo. La bahía , pequeña y coqueta en la que se abre el pueblo . El paseo marítimo . El pequeño y escueto barrio marinero , y en lo alto, la villa medieval con la iglesia gótica anexa al palacio de los Cabrera , medio en ruinas . Las playas del pueblo son anchas y de arena gruesa , de aguas límpidas . Y las calas, como San Francisco , familiares y cálidas. Un poco más allá , a medio camino entre Blanes y Lloret , encontrareis la maravillosa cala doble de Santa Cristina , donde también para la barca , y que ya os hemos reseñado en hablar de Lloret . También tienen por allí los jardines botánicos . El Mar y Murtra , con las flores olorosas , construido sobre el peñasco que vislumbra la villa, o el escondido jardín ” Pinya de Rosa ” , relleno de plantas grasas , y cactus . Mirad con detenimiento la web de Blanes , donde seguro que encontrareis lo que buscais. Desde el barco , en la costa entre Blanes y Lloret , descubrireis pequeñas calas escondidas y acantilados de vértigo . Os recomendamos también visitar el castillo de San Juan , con la ermita de Santa Bárbara cercana. Para comer siempre recomendamos el mismo lugar, porque nos gusta mucho: Can Flores , en el puerto. Todo un clásico . Muy buen pescado . Más baratita , pero también de toda la vida , de confianza , una fonda de pueblo de aquellas de antes : la Fonda Tarrés , en la calle del Horno, 16, tel: 972.33.02.56 . Llegarán muy fácilmente en Blanes , Lloret o Tossa a través de la autopista C -32 , tomando la última salida hacia Blanes , para continuar en dirección Lloret de Mar y , si es necesario, hacia Tossa . Pero , de verdad , es mejor ir en barca, porque la carretera a partir de Lloret tiene un montón de curvas , ¡atención ! . También posible llegar en tren , hasta la misma estación de Blanes . Un tren cada hora desde Barcelona de la línea C -1 de cercanías . De allí salen , muy seguidos , autobuses para ir hasta Lloret . ¡Buena excursión familiar en barca por la Costa Brava ! .

La font dels Castanyers


A la font dels Castanyers no n’hi ha ni un de castanyer. N’hi havia hagut, fa molts anys, uns quants de molt grossos, que van morir per una malaltia rara. Ara només se’n poden veure les soques. I de fet, a la font, tampoc no hi ha gaire aigua. La majoria de vegades raja poquet o no raja gens. El que si que hi ha a la font dels Castanyers és un merendero, un restaurant tronat, com tret pel túnel del temps d’altres èpoques. Un lloc on fins fa no gaire s’hi havia embotellat l’aigua d’una mina, una mena de petit balneari. De tot allò només queden unes construccions rònegues, maltractades pel pas del temps, en mig d’un bosc urbanitzat que lluita per recuperar el seu espai. I us preguntareu… llavors per quina raó recomanem aquesta sortida?. Doncs bé, perquè la font dels Castanyers te un punt entre bucòlic i desballestat, com una relíquia històrica vinguda a menys. I també perquè l’entorn, la Conreria entre Badalona i Sant Fost de Campcentelles, és un paratge molt interessant, convenient per fer llargues passejades travessant un dels boscos d’obaga més ben conservats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. De fet és un dels parcs naturals de Catalunya, i és molt proper a Barcelona. Ideal per anar en bici, a buscar bolets, a fer cames o per deixar trotar la mainada per dins del bosc. S’hi pot anar molt fàcilment des de Barcelona, agafant les autopistes C-32, o la B-20, fins la sortida Badalona Nord – Mollet. Un cop a Badalona prendrem la carretera B-500, la que va cap a Mollet. Pujarem fins el coll que separa Barcelonés, Maresme i Vallés, i just allà, agafarem el desviament a mà esquerra, passant per devant de la gran casa de colònies que fou un seminari. El camí cap a la font i el restaurant dels Castanyers està ben indicat, amb grans cartells i amb senyals. Anuncien 5 minuts però en trigareu ben bé 15, si aneu en cotxe, perquè a peu hi teniu una hora. La carretera és bona els primers kms. Després travessa una urbanització, i finalment acaba essent un camí de terra, prou ample, i en bon estat, això si, sobretot si no ha plogut gaire. A la font hi ha bon aparcament. Podeu donar-vos un gust i prendre quelcom, fan bons esmorzars de forquilla, i bones tapes, o fins dinar al restaurant. Atenció: no és un àrea de pic-nic. Es tracta d’un indret amb taules de fusta i estovalles de quadres, sota una teulada d’uralita, al mig del bosc. És a dir, un lloc casolà, sense complicacions, amb plats contundents. Bona brasa de llenya d’alzina, on us hi cuinaran tota mena de carns, i fins bolets i calçots, quan sigui el temps. Podeu veure cuinar la vostra vianda, allà mateix. Es pot passar el dia rondant per la Conreria, us ho passareu molt bé. Aparqueu a l’entrada de la casa de colònies, prop de la carretera, i feu un tros del GR-92. Vistes fabuloses de la plana de Barcelona, el Maresme i el Vallés. Podeu enfilar-vos fins el Turó de Fra Rafel, molt proper. Si esteu cansats de visitar Collserola, canvieu de bosc i veniu a la Conreria de Badalona!. Si el restaurant dels Castanyers fos massa rupestre per a vosaltres, llavors us recomanem dinar al restaurant El Cau, al mateix coll de la B-500, al km.6, agafant el camí que puja fort a mà dreta. Si teniu el cotxe a la casa de colònies no cal tocar-lo. Si no, també hi ha bon aparcament. Un lloc rústic però no tant com els Castanyers. Molt popular entre la gent de la zona, de servei amable i molt familiar. Amanides molt complertes, boníssima carn a la brasa. Des d’allà podeu seguir la descoberta de banda dreta de la Conreria i caminar fins el turó d’en Galzeran, (el que te la torre de guaita contra incendis) i fins arribar a la llunyana Font d’en Gurri. De fet podríeu anar fins el coll que separa Alella de Vallromanes, fins Tiana, o fins Martorelles. Els camins del cantó de mar són molt pelats, però fàcils, planers i amb vistes esplèndides sobre el Maresme. Els camins del cantó del Vallès són ferèstecs, ombrívols i plens de vegetació. D’alzines ben crescudes, marfull, bruc i fins i tot roures. Si us agrada caminar més i molt fort, aneu fins el Turó Ruf i trobeu el dòlmen amagat. Bones passejades o pedalades per la Conreria!.

En la fuente de los Castaños no hay ni un castaño. Había habido, hace muchos años, unos cuantos de muy grandes, que murieron por una enfermedad rara. Ahora sólo se pueden ver las cepas. Y de hecho, en la fuente, tampoco hay mucha agua. La mayoría de veces mana poco o no mana nada. Lo que si que hay en la fuente de los Castaños es un merendero, un restaurante como llegado por el túnel del tiempo de otras épocas. Un lugar donde hasta hace no mucho se había embotellado el agua de una mina, una especie de pequeño balneario. De todo aquello sólo quedan unas construcciones maltratadas por el paso del tiempo, en medio de un bosque urbanizado que lucha por recuperar su espacio. Y os preguntaréis … ¿entonces por qué razón recomendamos esta salida?. Pues bien, será porqué la fuente de los Castaños tiene un punto entre bucólico y freaky, como una reliquia histórica venida a menos. Y también porque el entorno, la Conreria entre Badalona y Sant Fost de Campcentelles, es un paraje muy interesante, conveniente para dar largos paseos atravesando uno de los bosques de umbría mejor conservados del Área Metropolitana de Barcelona. De hecho es uno de los parques naturales de Cataluña, y está muy cercano a Barcelona. Ideal para ir en bici, a buscar setas o para dejar trotar los niños por el bosque. Se puede ir muy fácilmente desde Barcelona, ​​cogiendo las autopistas C-32, o la B-20, hasta la salida Badalona Norte – Mollet. Una vez en Badalona tomaremos la carretera B-500, la que va hacia Mollet. Subiremos hasta el collado que separa Barcelonés, Maresme y Vallés, y justo allí, cogeremos el desvío a mano izquierda, pasando por delante de la gran casa de colonias que fue un seminario. El camino hacia la fuente y el restaurante de los Castaños está bien indicado, con grandes carteles y con señales. Anuncian 5 minutos pero en tardaréis exactamente 15, si vais en coche, porque a pie tenéis una hora. La carretera es buena los primeros kms. Después atraviesa una urbanización, y finalmente acaba siendo un camino de tierra, bastante ancho, y en buen estado, eso si, sobre todo si no ha llovido mucho. En la fuente hay buen aparcamiento. Pueden darse un gusto y tomar algo, hacen buenos desayunos de tenedor, y buenas tapas, o hasta comer en el restaurante. Atención: no es un área de pic-nic. Se trata de un lugar con mesas de madera y manteles de cuadros, bajo un tejado de uralita, en medio del bosque. Es decir, un lugar casero, sin complicaciones, con platos contundentes. Buena brasa de leña de encina, donde os cocinarán todo tipo de carnes, y hasta setas y calçots, cuando sea el tiempo. Pueden ver cocinar su vianda, allí mismo. Se puede pasar el día rondando por la Conreria, os lo pasaréis muy bien. Aparcad en la entrada de la casa de colonias, cerca de la carretera, y haced un trozo del GR-92. Vistas fabulosas de la llanura de Barcelona, ​​el Maresme y el Vallés. Pueden subir hasta el Cerro de Fray Rafael, muy cercano. Si estáis cansados ​​de visitar Collserola, ¡cambiad de bosque y venid a la Conreria de Badalona!. Si el restaurante de los Castaños fuera demasiado rupestre para vosotros, entonces os recomendamos comer en el restaurante El Cau, al mismo coll de la B-500, en el km.6, tomando el camino que sube fuerte a mano derecha. Si tienen el coche en la casa de colonias no es necesario tocarlo. Si no, también hay buen aparcamiento. Un lugar rústico pero no tanto como los Castaños. Muy popular entre la gente de la zona, de servicio amable y muy familiar. Ensaladas muy completas, buenísima carne a la brasa. Desde allí podéis seguir el descubrimiento de lado derecho de la Conreria y caminar hasta la colina de Galzeran, (el que tiene la torre de vigilancia contra incendios) y hasta llegar a la lejana Font d’en Gurri. De hecho se podría ir hasta el coll que separa Alella de Vallromanes, hasta Tiana, o hasta Martorelles. Los caminos del lado de mar son muy pelados, pero fáciles, llanos y con vistas espléndidas sobre el Maresme. Los caminos del lado del Vallés son agrestes, sombríos y llenos de vegetación. De encinas bien crecidas, durillo, brezo e incluso robles. Si os gusta caminar más y muy fuerte, id hasta el Cerro Ruf y encontrad el dolmen escondido. ¡Buenos paseos o pedaladas por la Conreria!.

Mare de Déu del Mont


El Santuari de la Mare de Déu del Mont és un d’aquells llocs que no podeu deixar de visitar. Recomanable al 100%. Visitareu, gaudireu i voldreu tornar-hi. I el recomanareu als amics. I tornareu a pujar-hi amb ells. I quedareu bocabadats. Ara, això si, cal pujar-hi un dia net i brillant. Un d’aquells dies en que semblen haver fet neteja pel cel, i l’aire és net, i la vista arriba a tot arreu. En una jornada nítida, des del Mont, veureu tot el Pirineu. Sí, tot el Pirineu. Del cap de Creus, amb Roses i el seu golf platejant a la llunyania, fins l’Aneto. En mig la carena sencera. Davant mateix, a tocar, el màgic Canigó. La muntanya sagrada tal i com la imaginàveu. Una passada. I el Puigmal, i el Pedraforca, i centenars de pics nevats. (A la foto). Perquè la immensa i bestial penya on està enlairat el santuari de la Mare de Déu del Mont, s’aixeca com un resort, brutalment, damunt el Pla de l’Estany i la Garrotxa. El llac de Banyoles, diminut, s’estén als vostres peus, com un bassal. La zona volcànica verdeja en una vista aèria, com la que tenen els ocells. Naturalment la carretera que mena a dalt de tot del Mont és una prova per a qualsevol automovilista. Estreta, plena de giravolts, en pujada costant. Fa falta molta destressa per pujar-la, i més per baixar-la. Arribeu al santuari des de Barcelona, per Girona i Figueres, per la AP-7, la C-31 o C-32. De Figueres agafeu la carretera que porta a Olot. Passat Navata, gireu a mà dreta cap a Cabanelles i seguiu les instruccions. Són 18 kms. que us semblaran el doble. També accessible des de Girona per Besalú. Aneu cap a Beuda, i de Beuda al Mont per camins rurals asfaltats. Pareu a les ruïnes del Monestir de Sous. Val la pena contemplar el poder d’aquest cenobi, ara derruït. A dalt del cim bon aparcament. El santuari gòtic amb una imatge preciosa, l’hostatgeria, de campanetes, un preciós hotelet rural amb bones habitacions. El restaurant fantàstic. Cuina d’alt nivell a bon preu. El museu de Mossén Cinto Verdaguer, amb la cambra on va escriure el seu “Canigó”. I vistes, molta molta vista, arreu. Dinareu com uns reis. Dormireu molt bé, i tornareu, ja ho crec que hi tornareu. No us en podreu pas estar.

El Santuario de la Mare de Déu del Mont es uno de esos lugares que no pueden dejar de visitar. Recomendable al 100%. Lo vereis, lo disfrutaréis y querreis volver. Y lo recomendareis a los amigos. Y volvereis a subir con ellos. Y quedaréis boquiabiertos. Ahora, eso si, hay que subir un día de cielo limpio y brillante. Uno de esos días en que parecen haber hecho limpieza y la vista llega a todas partes. En una jornada nítida, desde el Mont, verán todo el Pirineo. Sí, todo el Pirineo. Del cabo de Creus, con Rosas y su golfo plateando a lo lejos, hasta el Aneto. Y en medio la cordillera entera. Delante mismo, casi a tocar de sus dedos, el mágico Canigó. La montaña sagrada tal y como la imaginaban. Una pasada. Y el Puigmal, y el Pedraforca, y cientos de picos nevados. (En la foto). Porque la inmensa y bestial peña donde está elevado el santuario de la Mare de Déu del Mont, se levanta como un resorte, brutalmente, sobre el Pla de l’Estany y la Garrotxa. El lago de Banyoles, diminuto, se extiende a sus pies, como un charco. La zona volcánica verdea en una vista aérea, como la que tienen los pájaros. Naturalmente la carretera que conduce a lo más alto del Mont es una prueba para cualquier automovilista. Estrecha, llena de curvas, y en subida constante. Hace falta mucha destreza para subir, y más para bajarla. Lleguense hasta el santuario del Mont desde Barcelona, por Girona y Figueres, por la AP-7, la C-31 o C-32. De Figueres hay que coger la carretera que les lleva a Olot. Pasado Navata, giran a mano derecha hacia Cabanelles. Siga las indicaciones. Son 18 kms. que os parecerán el doble. También accesible desde Girona por Besalú. Vayan en ese caso hacia Beuda, y de Beuda al Mont por caminos rurales asfaltados. Parad en las ruinas del Monasterio de Sous. Vale la pena contemplar el poder de este cenobio, ahora derruido. En la cima buen aparcamiento. El santuario gótico con una imagen preciosa, la hospedería, de campanillas, un precioso hotelito rural con buenas habitaciones. El restaurante fantástico. Cocina de alto nivel a buen precio. El museo de Mossén Cinto Verdaguer, con la habitación donde escribió su “Canigó”. Y vistas, muchas,  muchas vistas. Comeréis como unos reyes. Dormireis muy bien, y volvereis pronto, ya lo creo. No os podréis escapar.

Far de Sant Sebastià


farsantse

No hi ha a Catalunya una vista de mar i muntanya, una vista aèria tan bonica com la que podeu gaudir des del far de Sant Sebastià, a Palafrugell. És el punt més oriental de la península ibèrica, més encara que el Cap de Creus. La punta de terra catalana que rep el primer raig de sol al matí. S’hi pot arribar des de Palafrugell, per la carretera que porta a Tamariu, desviant-vos a la dreta, ben indicat. A dalt hi ha bon aparcament. També s’hi arriba pujant des de Llafranc. Però nosaltres preferim fer la ruta completa, circular. I així descobrim de cop la costa, i després baixem vertiginosament cap a Llafranc. Dalt del turó, a més del far, hi ha un hotel magnífic, un quatre estrelles gestionat pels propietaris del mas de Torrent. No cal dir més. I un bon restaurant. Tot plegat, s’hi ho podeu pagar, (nosaltres no), un luxe per gourmets i sibarites. Fa anys estava tot abandonat. Avui dia s’ha dignificat aquest espai tan emblemàtic i s’ha recuperat un edifici que sempre ens ha resultat molt evocador, amb el seu pati interior, els murs blancs i gruixuts i, sobretot, la seva terrassa panoràmica damunt la Costa Brava. A més de 100 mts d’alçada. Una passada. Cal no perdre’s-ho per cap motiu. Ni que sigui asseure’s a pendre una tònica. A Llafranc nosaltres hem dormit a l’hotel Llevant, arran de platja, amb vistes al mar. Allunyat de la costa, però molt delicat, teniu el Blaumar. De càmpings n’hi ha de molt bons a tota la zona. Ens agraden, per famílies, el mas Patoxas, calmat i tranquil, o bé La Siesta, ideal per adolescents. Mai no sabreu on son. Un cop visitat el far podeu fer un volt i un bany per la platja de Llafranc, tot un privilegi. O anar fins Tamariu o Aigua Xelida, un paradís. Si us agrada el senderisme, podeu fer un munt de rutes, vora el mar.

No hay en Cataluña una vista de mar y montaña, una vista aérea tan bonita como la que puede disfrutar desde el faro de Sant Sebastià, en Palafrugell. Es el punto más oriental de la península ibérica, más aún que el Cap de Creus. La punta de tierra catalana que recibe el primer rayo de sol por la mañana. Se puede llegar desde Palafrugell, por la carretera que lleva a Tamariu, desviándonos a la derecha, bien indicado. Arriba hay buen aparcamiento. También se llega subiendo desde Llafranc. Pero nosotros preferimos hacer la ruta completa, circular. Y así descubrimos de golpe la costa, y después bajamos vertiginosamente hacia Llafranc. Arriba de la colina, además del faro, hay un hotel magnífico, un cuatro estrellas gestionado por los propietarios del Mas de Torrent. No hace falta decir más. Y un buen restaurante. Todo ello, si lo puede pagar, (nosotros no), es un lujo para gourmets y sibaritas. Hace años estaba todo abandonado. Hoy en día se ha dignificado este espacio tan emblemático y se ha recuperado un edificio que siempre nos ha resultado muy evocador, con su patio interior, los muros blancos y gruesos y, sobre todo, su terraza panorámica sobre la Costa Brava. A más de 100 mts de altura. Una pasada. No hay que perderselo por ningún motivo. Ni que sea solo sentarse a tomar una tónica. En Llafranc nosotros hemos dormido en el hotel Llevant, al lado de la playa, con vistas al mar. Alejado de la costa, pero muy delicado, tiene el Blaumar. De campings hay muchos y muy buenos en toda la zona. Nos gustan, para familias, el mas Patoxas, calmado y tranquilo, o La Siesta, ideal para adolescentes. Nunca sabrá donde están. Una vez visitado el faro puede dar un paseo y un baño por la playa de Llafranc, todo un privilegio. O ir hasta Tamariu o Aigua Xelida, un paraíso. Si os gusta el senderismo, podeis hacer un montón de rutas, cerca del mar.