Napoli


Nàpols és perillós?. Potser si. Hi ha barris, hi ha carrers, hi ha llocs, on involuntàriament mires cap enrere, com sospitant que et segueixen. I no és veritat. Si que ho és que tothom et mira, t’observa, t’escruta. Mil ulls aliens clavats al clatell, aixó si que és segur. De fet no recomanaríem Nàpols per una primera visita a Itàlia, ni tampoc per a viatgers novells. És millor començar per coses menys dures, com ara Florència o Venècia, per passar més tard a Roma i, per fi, poder assumir amb tota la seva espectacularitat, tota la seva humanitat, la capital del sud. Nàpols és brut. Amb una brutícia de segles. Desordenada amb intenció de ser-ho, caòtica. Però també és múltiple, diversa, sensual, acollidora. Les olors són diferents a cada cantonada. Les sorpreses us esperen a cada pas. Primer de tot teniu el Nàpols oficial, escenogràfic, preparat per ser presentat en societat. Amb el seu imposant castell Nuovo, medieval, presidint el port. Un port gran, bulliciós, obert a tots els ports del Mediterrani. Obert a Àfrica, a Sardenya, a Sicília, a l’Orient. A tocar trobareu la seva plaça del Plebiscit, amb l’església rodona, amb la seva columnata, l’Opera de Carles III i el palau reial. Darrera les galeries d’Humberto I, rèplica de les de Milà, amb totes les marques de moda. Sortiu a via Toledo, l’arteria elegant, comercial, peatonal de la vila, farcida de palaus barrocs, elegants, immensos, vinguts a menys, ocupats ara per habitatges familiars i botigues de records. Però també heu de veure la Nàpols més canalla, més divertida, més amagada, popular, més agradable, més palpitant. La que trobareu si entreu per Spaca Napoli, la via més artística de la ciutat, on us sortiran al pas esglésies meravelloses com Santa Clara i el seu claustre de rajoles, com San Severino, amb la seva capella, Sant Domènec, Sant Llorenç… Pugeu després fins el Duomo, i retorneu per la Via dei Tribunali, amb les esglésies barroques plenes de calaveres, i els palaus sumptuosos, de parets brutes i ronxades, de voreres lliscoses, de fortors indescriptibles. Així haureu fet la volta a Nàpols. Una volta al Nàpols més familiar. Ara sereu a piazza Dante. Llavors podeu continuar de front cap els barris Espanyols. Atenció: amb molt de compte!. O bé pujar cap a Capodimonte, el palau per antonomàsia, a veure les esplèndides col·leccions d’art. Una pinacoteca inexcusable. Si us agrada l’art antic, teniu el museu arqueològic, amb peces imprescindibles. Pregunteu que si ens ha agradat Nàpols?. Sí, molt. Hi tornariem a ulls clucs. De fet necessitem tornar ja a Nàpols. Veure la seva badia llegendària, amb el Vesubi al fons, maravellosa de veritat. Necessitem recórrer de nou, en mig del trànsit lent, sorollós i endimoniat de la ciutat, on ningú no respecta ningú, els carrers i les places d’aquest “caput mundi”. Ho necessitem per saber que som vius. Que continuem vius. Per saber que encara sabem viure la vida. Per allotjar-vos hi ha centenars d’hotels a Nàpols. I per les famílies dos Novotels a les afores, a Salerno i a Caserta. També podeu menjar a mil llocs. Nosaltres us recomanem els locals al llarg d’Spaca Napoli, a la plaça de Sant Domènec, per exemple, o a Via Tribunali. Nàpols és ideal per unes vacances de Nadal, o de Setmana Santa. Veureu els típics pessebres, o sumptuoses processons. I pels voltants tindreu  desenes de raons per tornar-h: Castell de l’Uovo, Port de Santa Llucia, Cumas, Caserta, Sorrento, Capri, Ischia, Salerno, Pompeia… De veritat, Nàpols no fa prou por com per poder passar de llarg.

¿Nápoles es peligroso?. Quizás si. Hay barrios, hay calles, hay lugares donde involuntariamente miras atrás, como sospechando que te siguen. Y no es verdad. Que te miran, que te observan, que te escrutan, los ojos ajenos clavados en la nuca, eso si que es seguro. De hecho no recomendaríamos Nápoles para una primera visita a Italia, ni tampoco para viajeros noveles. Es mejor empezar por cosas menos duras, como Florencia o Venecia, para pasar más tarde a Roma y, por fin, poder asumir con toda su espectacularidad, toda su humanidad, la capital del sur. Nápoles es sucio. Con una suciedad de siglos. Desordenada con intención de serlo, caótica. Es múltiple, diversa, sensual, acogedora. Los olores son diferentes en cada esquina. Las sorpresas esperan a cada paso. El Nápoles oficial, escenográfico, está bién preparado para ser presentado en sociedad. Con el castillo Nuovo, medieval, presidiendo el puerto. Un puerto grande, bullicioso, abierto a todos los puertos del Mediterráneo. Abierto a África, en Cerdeña, en Sicilia, a Oriente. La plaza del Plebiscito, con la iglesia redonda, con el palacio real y la columnata són grandilocuentes. Las galerías de Humberto I, réplica de las de Milán, tienen todas las marcas de la moda. Vía Toledo es la arteria elegante, comercial, peatonal, llena de palacios barrocos, elegantes, inmensos, venidos a menos, ocupados ahora por viviendas familiares y tiendas de recuerdos. Pero también está la Nápoles más canalla, más divertida, más escondida, popular, más agradable, más palpitante. La que encontraréis si entráis por Spaca Napoli, la vía más artística de la ciudad, donde les saldrán al paso iglesias maravillosas como Santa Clara y su claustro de azulejos, como San Severino, con su capilla, Santo Domingo, San Lorenzo .. . Hay que subir hasta el Duomo y retornar por la Via dei Tribunal, con las iglesias barrocas llenas de calaveras, y los palacios suntuosos, de paredes sucias y ronchosas, de aceras resbaladizas, y hedores indescriptibles. Así habréis dado la vuelta a Nápoles. A la ciudad más familiar. Estareis en la piazza Dante. Entonces se puede seguir de frente hacia los barrios Españoles. ¡Con mucho cuidado!. O bien subir hacia Capodimonte, el palacio por antonomasia, a ver las espléndidas colecciones de arte. Una pinacoteca inexcusable. Si os gusta el arte antiguo, no olvideis el museo arqueológico, con piezas imprescindibles. ¿Preguntais si nos ha gustado Nápoles?. Sí, mucho. Volveríamos a pies juntillas. Necesitamos volver a Nápoles. Ver su bahía, con el Vesubio al fondo, maravillosa. Necesitamos recorrer de nuevo, en medio del tráfico lento, ruidoso y endemoniado de la ciudad, donde nadie respeta a nadie, las calles y las plazas de este “caput mundi”. Lo necesitamos para saber que seguimos vivos, para saber que todavía sabemos vivir la vida. Hay cientos de hoteles en Nápoles. Y para las familias dos Novoteles a las afueras, en Salerno y Caserta. En Nápoles se puede comer en mil lugares. Les recomendamos los locales en la plaza de Santo Domingo, o en via Tribunali, por ejemplo. La ciudad es ideal para unas vacaciones de Navidad, o de Semana Santa. Para ver pesebres, o procesiones. Y en sus alrededores decenas de razones para ir de nuevo: Caserta, Sorrento, Capri, Ischia, Salerno, Pompeya …