Vilafamés


vilafames

El bellíssim poble medieval de Vilafamés està situat a les serres interiors de Castelló, no gaire lluny de la capital de província, i tampoc no gaire allunyat de la costa. Uns 20 kms de l’un i de l’altra. El poble és una cucada. Un entremig entre un poble blanc llevantí, molt sudenc, una vila medieval toscana i un poblet rural. El lloc és paisagísticament increible, torturat i difícil, ple de barrancs i espadats, coberts de pi blanc. No és estrany que estigués habitat des de la més remota antiguitat, com ho demostren els jaciments prehistòrics, molt interessants, que es troben arreu del terme municipal, molts amb pintures. Els ibers i els romans continuaren gaudint de la zona, i els àrabs també. Ells foren els qui bastiren l’esplèndid castell que corona el poble i la muralla que, a trams, l’encercla. També son obra dels musulmans els carrerons estrets i tortuosos de la vila, plens de cases de pedra emblanquinades de cal. En resum, el casc antic és preciós, i ha estat declarat com a conjunt històric i artístic. Entre els monuments que us caldrà visitar ressenyem l’església de la sang, i la de l’Assumpta, diverses ermites, l’ajuntament, renaixentista del segle XVI, el castell, i el palau que acull el Museu d’Art Contemporani de Vilafamés, un edifici gòtic de finals del segle XIV. No us explicarem abastament les joies que guarda aquest museu. Només dir-vos que hi ha obra de Miró, Chillida, els Crònica i altres. Als afores, com ja hem dit abans, hi ha nombrosos conjunts de pintura rupestre esquemàtica llevantina. També els amants de la natura gaudiran la visita a Vilafamés. Llocs com ara l’ermita de Sant Miquel, la font de les Piques, amb les seves cascades, o la font de la Panella, amb les piques, o les coves del Clot, o de Bolimini, criden a l’excursió familiar, a la caminada i la ruta. Hi ha nombrosos bars i restaurants on pendre tapes i picar, o menjar, alguna cosa. Ens agrada La Coveta, bar de tapes. Bona teca. També els hotels tenen bons restaurants. Per dormir teniu bons llocs, com ara l’Hotel el Rullo, bonic i agradable. O l’hotel rural L’Antic Portal, molt acollidor també.  O l’Hotel El Jardín Vertical, encara més luxós i de certa categoria, amb un boníssim restaurant. Tots son molt recomanables. Com a casa rural teniu El Molino, molt bonica. Aneu a Vilafamés en el transcurs d’una ruta per la zona de les serres de Castelló, si passeu del poble, camí de València, o si esteu farts de platja, a la magnífica costa de l’Azahar i voleu descansar un dia de sol i platja. El trobareu si aneu fins Torreblanca per l’AP-7, i sortiu per agafar la CV-13 fins Cabanes i l’autovia CV-10 fins La Pobla Tornesa. D’allà, ja ben indicat, una carretera més rural us portarà fins Vilafamés. Bona descoberta de Vilafamés, i la Serrania de Castelló!.

El bellísimo pueblo medieval de Vilafamés está situado en las sierras interiores de Castellón , no muy lejos de la capital de provincia , y tampoco demasiado alejado de la costa . Unos 20 kms del uno y de lo otro . El pueblo es una monada . Un intermedio entre un pueblo blanco levantino , muy del sur, una villa medieval toscana y un pueblo rural . El lugar es paisagísticamente increíble, torturado y difícil , lleno de barrancos y acantilados , cubiertos de pino blanco. No es extraño que estuviera habitado desde la más remota antigüedad , como lo demuestran los yacimientos prehistóricos , muy interesantes , que se encuentran por todo el término municipal , muchos con pinturas . Los íberos y los romanos continuaron disfrutando de la zona , y los árabes también. Ellos fueron los que construyeron el espléndido castillo que corona el pueblo y la muralla que , a tramos , lo rodea . También son obra de los musulmanes los callejones estrechos y tortuosos de la villa , llenos de casas de piedra encaladas. En resumen , el casco antiguo es precioso , y ha sido declarado como conjunto histórico y artístico . Entre los monumentos que necesitareis visitar reseñamos la iglesia de la sangre , y la de la Asunción , varias ermitas , el ayuntamiento, renacentista del siglo XVI , el castillo , y el palacio que acoge el Museo de Arte Contemporáneo de Vilafamés , un edificio gótico de finales del siglo XIV . No os explicaremos todas joyas que guarda este museo . Sólo deciros que hay obra de Miró , Chillida , los Crónica y otros . En las afueras , como ya hemos dicho antes , hay numerosos conjuntos de pintura rupestre esquemática levantina . También los amantes de la naturaleza disfrutarán la visita a Vilafamés . Lugares como la ermita de San Miguel, la fuente de las Picas , con sus cascadas , o la fuente de la Panella , con las picas , o las cuevas del Clot , o de Bolimini , llaman a la excursión familiar , a la caminata y la ruta . Hay numerosos bares y restaurantes donde tomar tapas y picar, o comer algo. Nos gusta La Coveta , bar de tapas . Buena comida . También los hoteles tienen buenos restaurantes . Para dormir tienen buenos lugares , como el Hotel el Rullo , bonito y agradable . O el hotel rural El Antiguo Portal, muy acogedor también. O el Hotel El Jardín Vertical , aún más lujoso y de cierta categoría , con un buenísimo restaurante . Todos son muy recomendables . Como la casa rural El Molino , muy bonita. Vayan a Vilafamés en el transcurso de una ruta por la zona de las sierras de Castellón , o si pasais cerca del pueblo , camino de Valencia , o si estáis ya hartos de playa , de bañaros en la magnífica costa del Azahar y deseais descansar un día del sol y playa . Lo encontraréis si vais hasta Torreblanca por la AP -7 , y al salir cogeis la CV -13 hasta Cabanes y la autovía CV -10 hasta La Pobla Tornesa . De allí , ya bien indicado , una carretera más rural os llevará hasta Vilafamés . ¡Buén descubrimiento de Vilafamés , y la Serranía de Castellón ! .

Albarracín


Albarracín, a uns trenta kilómetres de Terol, és una bellíssima ciutat medieval, plena de palaus i de tresors artístics. De fet, ens arriscaríem a dir que, Albarracín és, hores d’ara, la més bonica vila medieval d’Espanya. Per ella, i pels seus entorns, la seva maravellosa comarca. Perquè, a més del nucli urbà propiament dit, mireu on mireu, esplèndits paratges naturals, llocs de somni, us esperen. I ens quedem curts. D’Albarracín ens agrada tot: la seva situació geogràfica, complicada, dalt d’un turó i en les vessants d’un altre, com cavalcant-los. Els seus carrers estrets, costeruts, tortuosos, extrets de l’edat mitjana. La seva catedral, fa anys sense bisbe, en curs etern de restauració, feixuga, lenta, voluntariosa per part d’una fundació exemplar, que treballa amb joves, els ensenya un ofici, i manté oberts un hostal i diverses cases rurals acollidores. Visiteu també el tresor del temple, el seu museu, amb el peix de quars. Atureu-vos a les places que ofereixen vistes inaudites i increibles damunt el riu, damunt una natura verge. La seva unitat de colors, llargament treballada, les taulades de les seves cases fa poc restaurades, les pedres dels palaus, de les cases fortes, dels convents. Albarracín és un tot, és ell, únic i indestriable. És una sensació, un sentiment, una vivència. Te ànima. Aclapara i amanyaga, convida i dona, satisfà. Bona infraestructura turística. Parquings habilitats on deixar el cotxe i passejar sense preses, sempre de pujada, per les rues silencioses, plenes de turistes. La ciutat te diversos hotels. Alguns en palaus impressionants. Alguns ja una mica vells, un xic atrotinats. Cal anar amb compte!. Altres, més petitons, amb caracter i encant: hem dormit i menjat a la Casa de Santiago, que no te habitacions familiars però que és un hotelet petitó. També ens va agradar molt La Posada del Adarve, al capdemunt del poble, a tocar del Portal de Molina. Millor entrar-hi per la carretera del darrera. Tel: 978 70 03 04. Una cucada. Més modern és el Doña Blanca, a les afores, amb parking propi. A molt hotels hi ha bons restaurants, y pels carrers en trobareu molts d’altres, però per menjar bé a Albarracín només teniu un nom: El Rincón del Chorro. Encantador, de cuina regional contundent però elaborada. Una aposta segura. Completeu la visita a Albarracín amb una ruta per la Serrania. Rius frescos, naturalesa en estat pur, penyes potents, barrancs amb pintures prehistòriques. O bé aneu fins Terol, per veure les seves joies del mudejar. O enfileu-vos cap  a l’Alto Tajo, on neix aquest riu, i admireu els seus espais infinits. I, si aneu amb nens, no us perdeu Dinòpolis, on els vostres infants disfrutaran de veritat. Albarracín, l’heu de veure!.

Albarracín, a unos treinta kilómetros de Teruel, es una bellísima ciudad medieval, llena de palacios y de tesoros artísticos. De hecho, nos arriesgaríamos a decir que, Albarracín es, actualmente, la más bonita villa medieval de España. Por ella misma, y por sus entornos, por su maravillosa comarca. Porque, además del núcleo urbano propiamente dicho, mireis donde mireis, descubrireis espléndidos parajes naturales, lugares de ensueño, que os esperan. Y nos quedamos cortos. De Albarracín nos gusta todo: su situación geográfica, complicada, sobre una colina y en las laderas de otra, como cabalgando. Sus calles estrechas, empinadas, tortuosas, extraídas de la Edad Media. Su catedral, hace años sin obispo, en curso eterno de restauración, pesada, lenta, voluntariosa por parte de una fundación ejemplar. El tesoro de su museo, con el pez de cuarzo. Las plazas que ofrecen vistas inauditas y increibles sobre el río, sobre una naturaleza virgen. Su unidad de colores, largamente trabajada, los tejados de sus casas hace poco restauradas, las piedras de los palacios, de las casas fuertes, los conventos. Albarracín es un todo, es él, único e inseparable. Es una sensación, un sentimiento, una vivencia. Tiene alma. Abruma y arrulla, invita y ofrece, satisface. Buena infraestructura turística. Parkings habilitados donde dejar el coche y pasear sin prisas, siempre de subida, por las rúas silenciosas, llenas de turistas. La ciudad tiene varios hoteles. Algunos en palacios impresionantes. Algunos ya un poco viejos, un poco destartalados. ¡Hay que tener cuidado!. Otros, más pequeños, con carácter y encanto: hemos dormido y comido en la Casa de Santiago, que no tiene habitaciones familiares pero que es un hotelito pequeñito. También nos gustó mucho La Posada del Adarve, junto al Portal de Molina. Mejor entrar por la carretera de atrás. Tel: 978 70 03 04. Una cucada. Más moderno es el Doña Blanca, en las afueras, con parking propio. En todos los hoteles hay buenos restaurantes, y por las calles encontraréis muchos otros, pero para comer bien en Albarracín sólo tenemos un nombre: El Rincón del Chorro. Encantador, de cocina regional contundente pero elaborada. Una apuesta segura. Completen la visita a Albarracín con una ruta por la Serranía. Ríos frescos, naturaleza en estado puro, peñas potentes, barrancos con pinturas prehistóricas. O bien vayan hasta Teruel, para ver sus joyas del mudejar. O enfilen hacia el Alto Tajo, donde nace este río, y admiren sus espacios infinitos. Y, si vais con niños, no os perdáis Dinópolis, donde disfrutarán de verdad.

Albarracín, to approximately twenty milles from Teruel, is the a beautiful medieval city, full of palaces and of artistic exchequers. In addition, near it you will discover natural places of dream. The cathedral, the streets, the houses, the stones of the palaces, Albarracín quite it, invites you to the calm walking tour. The city has a lot of hotels with character. The house of Santiago, for example. You can complete your travel visiting Teruel and the Spanish Muslim living under Christian rule, green spaces or Dinòpolis, that your children will enjoy.

Teruel


Teruel existeix i, a més, és molt bonica. Teruel és art. És la seva catedral mudejar, amb un artesonat que us farà girar els ulls al cel i al·lucinar. Preciós, bellíssim. També és les seves esglèsies amb uns campanars mudejars únics al món, patrimoni de la humanitat. Son el Salvador, San Martín, San Pedro… dins el seu casc antic, medieval i modernista, peatonal. Quedareu fascinats per la seva bellessa. Teruel és Art-Decó. Modernisme fora de Barcelona, a la seva plaça del Torico, entranyable. Una ciutat a escala humana. Teruel és ciència. És Dinòpolis i els seus dinosaures, un parc temàtic magnífic, que els vostres infants no poden deixar de veure. Teruel és natura. És veure les estacions fluir, tardor maravellosa, primavera fresca, estiu i hiverns durs, potents. És la capital d’una regió quasi inexplorada, amb rius i boscos antics. Teruel existeix  i és un destí ideal per pasar un cap de setmana diferent. Albarracín, poble medieval increïble, la seva serrania, espai natural intocat, la zona de l’alto Tajo, verge, Mosqueruela, Mora de Rubielos, sierra de Gudar… tants i tants pobles, valls, bellesses. Us recomanem de cor una anada a Teruel amb la família. Ara amb bona comunicació des de Saragossa, per l’autovia Mudejar. Per dinar teniu llocs fabulosos. Nosaltres ho hem fet al restaurant La Torre del Salvador, just al costat de la més impressionant torre mudejar de Teruel. Una descoberta, recomanable totalment. Cuina cuidada, de disseny, saborosa a preus moderats. Reserveu. També ens ha agradat El Mesón del Óvalo, proper a l’anterior, menys sofisticat, més típic. Bona cuina. No hem estat, però ens han recomanat el Yaín, cuina cuidada, al barri jueu. Teniu molts hotels per dormir. Cap de gran cadena. Cap gaire modern. Hem estat al decimonònic Reina Cristina. Fou un clàssic, ara un xic gastat. A les afores varem veure un Spa que te habitacions familiars, no tenia mala pinta. L’Oriente i també el Mudayyan ens van semblar força bé. Cap a Terol!.

Teruel existe, y además, es muy bonita. Teruel es arte. Arte mudejar. Es su catedral mudejar y las otras iglesias que la acompañan, San Salvador, San Martín, San Pedro, todas con sus torres mudéjares, patrimonio de la humanidad, que hay que ver, que hay que disfrutar. Quedaréis fascinados por su belleza. Teruel es también ciencia. Es Dinopolis y sus dinosaurios, un parque que vuestros hijos e hijas no pueden dejar de ver. Teruel es Art-Decó. Modernismo fuera de Barcelona, ​​en su plaza del Torico, entrañable. Una ciudad a escala humana. Teruel es naturaleza. Es ver las estaciones fluir, otoño maravillosa, primavera fresca, verano e inviernos duros, potentes. Es la capital de una región casi inexplorada, con ríos y bosques antiguos. Teruel existe y es un destino ideal para pasar un fin de semana diferente. Albarracín, pueblo medieval increíble, su serranía, espacio natural intocado, la zona del alto Tajo, virgen, Mosqueruela, Mora de Rubielos, Sierra de Gudar … tantos y tantos pueblos, valles, bellezas. Les recomendamos de corazón una ida a Teruel con la familia. Ahora con buena comunicación desde Zaragoza, por la autovía Mudejar. Para comer tienen lugares fabulosos. Nosotros lo hemos hecho en el restaurante La Torre del Salvador, justo al lado de la más impresionante torre mudejar de Teruel. Un descubrimiento, recomendable totalmente. Cocina cuidada, de diseño, sabrosa a precios moderados. Reservad. También nos ha gustado El Mesón del Óvalo, próximo al anterior, menos sofisticado, más típico. Buena cocina. No hemos sido, pero nos han recomendado el Yaín, cocina cuidada, en el barrio judío. Tienen muchos hoteles para dormir. Hemos estado en el decimonónico Reina Cristina. Fue un clásico, ahora un poco gastado. En las afueras vimos un Spa que tiene habitaciones familiares, no tenía mala pinta. El Oriente y también el Mudayyan nos parecieron bastante bien.

Salduero


Salduero és la Serrania de Sória. Despoblada com tota Soria, però autèntica. Quatre cases. Salduero són boscos, natura, arbres centenaris, camins calmats, gespa, aire pur. Salduero és art, cases de pedra, el pont damunt el riu, una església ferrenya amb quatre altars barrocs. Salduero és, sobretot, el Duero. Una corrent d’aigua potent, poderosa, tot i que recién nascuda. Aigües netes, cantarines, saltarines que a l’estiu es remansen per convidar al bany a la canalla que hi passa les vacances. Perquè a Salduero, a l’hivern, quan tot està nevat i gelat, quan les xemeneies exhalen el fum de la llenya, el poble és mort, sense nens, sense vides més enllà de quatre iaies que resisteixen l’embat del temps. Per això us recomenem molt una estada a Salduero. Per viure l’autenticitat del món rural en estat pur. Per passejar tranquil·lament vora el Duero fins Molinos, pel camí de l’ermita del Santo Cristo. Heu de saber que Molinos de Duero està a tocar, a dos kms. ben escassos. A pujar fins els pics d’Urbión, a baixar fins el pantà de la Cuerda del Pozo, per nedar i navegar. A pujar a Vinuesa, a la Laguna Negra, com feu Antonio Machado. A xipollejar dins el pare Duero. A veure Castroviejo, émul de la ciutat encantada. La natura us espera, intacta, com esperen els camins el vostre pas. Salduero és un lloc on estirar l’ànima, on pedalejar la lenta caiguda de les tardes sense objectiu més enllà del “dolce far niente”. I els infants, asilvestrats, correran riu amunt i riu avall, aniran en bici, gaudiran de cavalls, gallines, vaques i ovelles, de l’herba fresca al matí, i de la jaqueta a la tarda, encara que tot just siguin mitjans d’agost. Si voleu dormir al poble, en un hotel, teniu l’Hostal “Las Nieves”. Un hotelet rural, senzillet, on hem passat alguna nit. Te encant, tot i que ja li convindria un “aggiornamento” general, sobretot de matalassos. Era maravellós quan el van inaugurar. Però el preu és asequible, i fan el possible per encabir la família. El restaurant no està malament, tot i l’esmorzar, escàs, dur, poc variat. El menú és castellà, sobri, frugal potser massa. També teniu moltes cases rurals, algunes precioses, sobretot a la veïna Molinos. I, encara, alguns bons hotels a Abejar, a només 10 kms. Aneu cap a la Soria eterna, la natura us espera.

Salduero es la Serranía de Soria. Despoblada como toda Soria, pero auténtica. Cuatro casas. Salduero son bosques, naturaleza, árboles centenarios, caminos calmados, césped, aire puro. Salduero es arte, casas de piedra, el puente sobre el río, una iglesia adusta con cuatro altares barrocos. Salduero es, sobre todo, el Duero. Una corriente de agua potente, poderosa, aunque recién nacida. Aguas limpias, cantarinas, saltarinas que en verano se remansan para invitar al baño a los niños que pasan allí las vacaciones. Porque en Salduero, en invierno, cuando todo está nevado y helado, cuando las chimeneas exhalan el humo de la leña, el pueblo está muerto, sin niños, sin vidas más allá de cuatro abuelas que resisten el embate del tiempo. Por eso os recomendamos mucho una estancia en Salduero. Para vivir la autenticidad del mundo rural en estado puro. Para pasear tranquilamente junto al Duero hasta Molinos, por el camino de la ermita del Santo Cristo. Debéis saber que Molinos de Duero está muy cerca, a dos kms. bien escasos. A subir hasta los picos de Urbión, a bajar hasta el pantano de la Cuerda del Pozo, para nadar y navegar. A subir a Vinuesa, la Laguna Negra, como hizo Antonio Machado. A chapotear en el padre Duero. A ver Castroviejo, émulo de la ciudad encantada. La naturaleza os espera, intacta, como esperan los caminos vuestro paso. Salduero es un lugar donde tirar el alma, donde pedalear la lenta caída de las tardes sin objetivo más allá del “dolce far niente”. Y los niños, asilvestrados, correrán río arriba y río abajo, irán en bici, disfrutarán de caballos, gallinas, vacas y ovejas, de la hierba fresca por la mañana, y de la chaqueta por la tarde, aunque apenas sean mediados de agosto. Si quieres dormir en el pueblo, en un hotel, tienen el Hostal “Las Nieves”. Un hotelito rural, sencillito, donde hemos pasado alguna noche. Tiene encanto, aunque ya le convendría un “aggiornamento” general, sobre todo de colchones. Era maravilloso cuando lo inauguraron. Pero el precio es asequible, y hacen lo posible por acomodar la familia. El restaurante no está mal, aunque el desayuno és escaso, duro, poco variado. El menú es castellano, sobrio, frugal, quizás demasiado. También tienen muchas casas rurales, algunas muy bonitas, sobre todo en la vecina Molinos. Y, aún, algunos buenos hoteles en Abejar, a sólo 10 kms.