Llacs de Plitvice


A Croàcia, no gens lluny de la costa, plena de turistes, hi ha un lloc que serena i templa l’ànim. És una meravella natural inusitada, un espectacle de la natura, patrimoni de la humanitat de la UNESCO, i parc natural croata. Estem parlant dels llacs del Plitvice Lakes National Park, preciosos, on cal passar pràcticament tot el dia, on podeu fer senderisme, on anireu muntats en trens, en bus i en vaixells, recorrent el parc amunt, parc avall, fins que no pugueu més amb tanta bellesa. La infraestructura està ben muntada. Arribeu de la costa o des de Zagreb, trobareu una entrada, la 1 o la 2, ben indicades. Porten a un gran aparcament, numerats també 1 o 2, amb tots els serveis. Hi ha molt d’espai, però alguns dies poden estar molt plens i caldrà caminar. Als aparcaments hi ha tota mena de serveis, bars, botigues, WC i les taquilles del parc. L’entrada no és barata. Cal caminar de nou una estona fins arribar al lloc on es pren el bus, el trenet o el vaixell. Els llacs superiors son petits i bucòlics, amb fort desnivell, aigües turquesa i molta vegetació. Es bonic recórrer els senders i anar baixant cap a la porta 2, cap als llacs inferiors. Els inferiors son més grans, més calmats i acaben en cascades, no tan espectaculars com es diu,. A nosaltres ens agraden més els superiors, salvatges. Dins el parc hi ha restaurants, una pila, i bars. A cada terminal de bus, trenet o vaixell. Però paradoxalment manca l’aigua, tanta com n’hi ha, i les fonts. Haureu de comprar ampolles al bar!. Porteu barret si fa sol, i bon calçat. Malgrat que tot està ben condicionat, perfectament senyalitzat i els trens, busos i vaixells us porten on vulgueu dins el parc, les distàncies son grans, es camina molt i es puja i baixa constantment. Nosaltres no vam dinar al parc. Ho vam fer a Korenica, una localitat prop de la frontera de Bòsnia, en una zona devastada per la guerra, al restaurant Sapina, senzill però molt bé. Vam arribar a mig dia i vam haver de veure el parc de Plitvice a la tarda. Però va donar temps a tot amb quatre hores. Era l’estiu!. Recordeu: Plitvice i els seus llacs no poden faltar en una visita a Croàcia, encara que hi hagi molta gent, i encara que tingueu la sensació de Disneyland i de turista tòpic, aquesta natura s’ha de viure.

      

En la bella Croàcia, no lejos de la costa de Dalmacia, o de Zagreb, estan los maravillosos lagos de Plitvice, un espectaculo de la naturaleza, patrimonio de la humanidad de la UNESCO. Este bello parque natural croata, el Plitvice Lakes National Park, es un lugar precioso, donde hacer senderismo, viajar en barco por el rio, o en tren por sus caminos. hay que recorrer el parque de cabo a rabo, y es fácil porque la infraestructura está bien montada. hay dos entradas, la 1 o la 2, bien indicadas. cada una con un gran aparcamiento y toda clase de servicios. Hay dias en que todo está lleno degente. Aparqueis donde aparqueis caminareis, porque aunque hay buses y barcos, todo está lejos. Hay bares, tiendas y WC en los parkings y en el parque, pero no hay fuentes. La entrada no es barata. Los lagos superiores son pequeños, bucólicos, con fuette desnivel, aiguas turquesa y mucha vegetación. Los inferiores son más grandes, calmados y con cascadas, aunque no tan espectaculares como se dice. Traed gorra para el sol y buen calzado. Todo está bien acondicionado, perfectamente señalizado y los trenecitos, buses y barcos llevan por todo el parque, pero las distancias son grandes, se camina mucho, sube y baja todo el rato. Nosotros no comimos dentro del parque sinó en Korenica, una localidad cercana a la frontera de Bosnia, en el restaurant Sapina, sencillo pero bien. Fuimos a Plitvice por la tarde. Cuatro horas son suficientes para ver todo lo que hay. Los lagos no pueden faltar en una visita a Croacia, a pesar de la gente, de que es un poco Disneyland y de mucho turista tópico.

Torrent de l’Escaiola


escaiola

Avui us volem parlar d’un bon lloc, proper a Barcelona, on anar a passar el dia, fer un picnic, una barbacoa o còrrer pel camp. Es tracta de l’àrea d’esbarjo del Torrent de l’Escaiola, un espai que pertany al parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. En te cura la Diputació de Barcelona i, malgrat les retallades, està prou bé i decent. Hi trobareu un bar, lloguer de taules, barbacoes o llenya. També fonts d’aigua potable, sanitaris i escombraries on llençar la brossa. Es tracta d’un indret gran, amb bosc i esplanades, de paisatge molt especial. L’ombra de la Mola, i els cingles de les muntanyes properes l’envolten. És com un decorat, molt teatral. La zona d’esbarjo es situa just a la falda d’aquesta muntanya, fent terrassa. Tot queda envoltat d’un bosc divertit, àrid, segons com esclarissat, obert a solei, olorós i dur. La vegetació resisteix i creix en un terra ple de pedres, amb poca aigua. Hi ha trossos on la roca surt aquí i allà, formant clapes. Realment un paisatge diferent. Ara bé, just aquell tipus de terreny que fa que la canalla s’ho passi pipa, pujant i baixant, cercant senders dins el bosc, corrent estimballs avall, pelant-se els genolls i els pantalons. Hi ha aparcament, no gaire gran, a l’entrada de l’àrea, just al cantó contrari. Trobareu molt fàcilment el lloc si, des de Barcelona, aneu fins a Terrassa per la C-58. Arribats a aquesta ciutat cal seguir per les rondes les indicacions Matadepera, municipi on està situat el Torrent de l’Escaiola. En arribar a aquesta població residencial seguiu la carretera BV-1221, que va de Terrassa a Navarcles, passant pel Coll d’Estenalles. Passareu, a mà dreta, el desviament que porta a Can Robert i la Mola, amb força moviment de vehicles. Uns 500 metres més endavant, prop del km 7,5, trobareu el trencall a mà esquerra, ben indicat, de l’àrea de lleure. És un camí de sorra, gran, cuidat, sense problemes. 500 mts. més i, a mà esquerra, hi ha una zona de pàrquing, petita. A mà dreta, l’entrada. El camí ample continua endavant. No el seguiu. Per més informació truqueu al tel: 937 435 454, o bé 629 503 040. Està oberta els dissabtes, diumenges i festius de 10 a 18 hores, i tancada el mes d’agost. S’accepten reserves i entrades concertades els dies feiners. Us recomanem molt aquesta sortida per conèixer el parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, perquè és un parc molt bonic, molt desconegut i molt proper a Barcelona. Si bé hem de reconèixer que no te tanta verdor com el Montseny, val la pena passar-hi el dia i fer-hi un tomb. Els més caminadors podeu intentar la pujada a dalt de la Mola. Conteu una hora llarga, o més de pujada forta. Al cim hi ha l’antiga abadia benedictina de Sant Llorenç del Munt, una joia del més pur romànic català, és visitable tots els dies de 10 a 16 hores, i els festius de 9 a 17 hores. Hi ha un petit museui exposició. Des de la Mola veureu Catalunya de l’Ebre al Pirineu, com un balcó encarat a mar. Al costat del monestir hi ha un típic restaurant. Carns a la brasa, pa amb tomàquet i quatre plats més. Tota la zona del Torrent de l’Escaiola i la Mola ofereix moltes possibilitats pels amants del mountain bike i del senderisme. També podeu fer una visita al Coll d’Estenalles, on hi ha l’oficina d’interpretació del parc, amb exposicions i audiovisuals molt interessants. Del Coll d’Estenalles, per una bona pista de muntanya, podeu anar al cim del Montcau. Una mitja hora a peu, si sou bons excursionistes. Un dia de lleure al Torrent de l’escaiola, una bona idea!.

Hoy os queremos hablar de un buen lugar, cercano a Barcelona, ​​donde ir a pasar el día, hacer un picnic, una barbacoa o correr por el campo. Se trata del área de recreo del Torrent del Escayola, un espacio que pertenece al parque natural de Sant Llorenç del Munt y la Sierra del Obac. Lo cuida la Diputación de Barcelona y, pese a los recortes, está bastante bien y decente. Encontraréis un bar, alquiler de mesas, barbacoas o leña. También fuentes de agua potable, sanitarios y lugar donde tirar la basura. Se trata de un sitio grande, con bosque y explanadas, de paisaje muy especial. La sombra de la Mola, y los riscos de las montañas cercanas lo rodean. Es como un decorado, muy teatral. La zona de recreo se sitúa justo en la falda de este monte, haciendo terraza. Todo queda dentro de un bosque divertido, árido, según cómo ralo, abierto a solana, oloroso y duro. La vegetación resiste y crece en un suelo lleno de piedras, con poca agua. Hay trozos donde la roca sale aquí y allá, formando manchas. Realmente un paisaje diferente. Ahora bien, justo ese tipo de terreno que hace que los niños se lo pasen pipa, subiendo y bajando, buscando senderos dentro del bosque, corriendo barrancos abajo, pelandose las rodillas y los pantalones. Hay aparcamiento, no muy grande, en la entrada del área, justo al lado contrario. Encontrarán muy fácilmente el lugar si, desde Barcelona, ​​van hasta Terrassa por la C-58. Llegados a esta ciudad hay que seguir las rondas y las indicaciones hacia Matadepera, municipio donde está situado el Torrent del Escayola. Al llegar a esta población residencial sigan la carretera BV-1221, que va de Terrassa a Navarcles, pasando por el Coll de Estenalles. Pasaréis, a mano derecha, el desvío que lleva a Can Robert y la Mola, con mucho movimiento de vehículos. Unos 500 metros más adelante, cerca del km 7,5, encontrarán el desvío a mano izquierda, bien indicado, del área de ocio. Es un camino de arena, grande, cuidado, sin problemas. 500 mts. más y, a mano izquierda, hay una zona de parking, pequeña. A mano derecha, la entrada. El camino ancho sigue adelante. No lo sigan. Para más información llamar al tel: 937 435 454, o bien 629 503 040. Está abierto los sábados, domingos y festivos de 10 a 18 horas, y cerrado el mes de agosto. Aceptan reservas y entradas concertadas los días laborables. Os recomendamos mucho esta salida para conocer el parque natural de Sant Llorenç del Munt y la Sierra del Obac, porque es un parque muy bonito, muy desconocido y muy cercano a Barcelona. Si bien debemos reconocer que no tiene tanta verdor como el Montseny, vale la pena pasar el día. Los más andadores pueden intentar la subida hasta arriba de la Mola. Contad una hora larga, o más, de subida fuerte. En la cima se encuentra la antigua abadía benedictina de Sant Llorenç del Munt, una joya del más puro románico catalán, que es visitable todos los días de 10 a 16 horas, y los festivos de 9 a 17 horas. Hay un pequeño museo exposición. Desde la Mola verán Cataluña del Ebro al Pirineo, como un balcón encarado al mar. Junto al monasterio hay un típico restaurante. Carnes a la brasa, pan con tomate y cuatro platos más. Toda la zona del Torrent de l’Escayola y la Mola ofrece muchas posibilidades para los amantes del mountain bike y del senderismo. También pueden hacer una visita al Coll de Estenalles, donde se encuentra la oficina de interpretación del parque, con exposiciones y audiovisuales muy interesantes. Del Coll de Estenalles, por una buena pista de montaña, se puede ir a la cima del Montcau. Una media hora a pie, si sois buenos excursionistas. Un día de ocio en el Torrent de la escayola, ¡una buena idea!.

La Franqueta dels Ports


estrets

Des del bonic poble d’Horta de Sant Joan, es pot accedir a l’àrea de lleure de “La Franqueta”, una zona de picnic, amb taules de pedra, una font, un riu preciós, barbacoes, bon aparcament i fàcil accés. Podeu anar-hi per l’AP7 fins Tortosa i d’allà seguir la carretera que va cap a Gandesa. Molt abans d’arribar a aquesta capital, cal girar a l’esquerra per la carretera T-330, la que va a Prat del Compte. Passada aquesta població hi ha la desviació a Horta de Sant Joan, a 1km a la dreta, i uns metres més enllà, en surt una altra que està indicada com “Els Ports”. Si seguim aquest camí estret, però en bones condicions, arribarem en 10 kms. a l’àrea recreativa de la Franqueta. En algunes zones podeu tenir problemes si us creueu amb un altre vehicle, però sempre hi ha espai. La natura, en aquest indret és generosa i fabulosa. A pesar d’estar tan al sur de Catalunya, tocant ja l’Aragó, la vegetació és esplèndida. Llàstima dels incendis forestals. Bona ombra, espadats altíssims on niuen els voltors, el riu dels Estrets, d’aigua neta, ideal per banyar-se en els seus gorgs, si hi ha prou cabdal i possibilitat de fer atractives rutes a peu per la zona. La més fàcil, que us recomanem, és arribar-se fins la Marbrera i la cova d’en Picasso. Aquesta ruta s’endinsa uns tres kilòmetres a peu pujant riu dels Estrets. És absolutament plana, senzilla, gens difícil, i és un dels paratges naturals més bonics de tots els Ports de Beseit. El camí, ben ample, segueix la gorja, que va estrenyent-se, amb el riu al costat formant bellíssims gorgs. Les parets de la cinglera es van fent més altes i adopten formes capricioses. Els pins cada cop son més grans. La marbrera és una antiga explotació de marbres a cel obert. El resultat és un lloc misteriós, de terra polit i acolorit. Especial. Us recomanem una visita a “La Franqueta”, al riu dels Estrets i als Ports de Beseit en el curs d’una excursió de cap de setmana, pont o vacances a la comarca, encantadora, de la Terra Alta. També recomanem la visita detinguda d’Horta de Sant Joan, un poble que cal visitar, amb el casc antic medieval, el museu Picasso, el monestir de Sant Salvador d’Horta i altres atractius turístics. No deixeu de visitar també Arnes, amb el seu ajuntament renaixentista, o bé Cretes, impressionat poble, o la vila de Vallderoures, amb el castell, la colegiata gòtica, el pont, i el riu. Per nosaltres el millor casc antic medieval d’Aragó.  Naturalment “La franqueta” i el riu dels Estrets no és l’unic espai natural que val la pena visitar als Ports. També podeu voltar pel riu Algars, pel parc natural de Parrisal, al magnífic poble muntanyenc de  Beseit mateix, o pel riu Matarranya, o pel riu Tastavins o gaudir de l’aigua netíssima del toll del vidre. De fet els Ports són un lloc ideal per perdre-s’hi, caminar, fer senderisme, o bicicleta. També per fer descoberta en cotxe perquè res no està realment lluny. Les famílies amb nens podeu fer nit al Vilar Rural d’Arnes, un hotel preparat pels infants, un pèl car. Més econòmic, a Vallderroures l’hotel El Salt, en honor a una cascada de la zona, o a la familiar i senzilla Fonda Querol, amb una bona cuina, i bon menú. També podeu anar a la Posada de la Plaça, un hostal antic, d’època, en un palau de Vallderoures, a tocar del riu. Menjars de la terra, potents. L’Hotel Miralles està a Horta de Sant Joan i és un clàssic de l’hosteleria dels Ports. Bona estada als Ports!.

La zona de picnic y área de recreo de “La Franqueta”, con el río de los Estrets, es un paraje natural muy bonito de los Puertos de Beceite. Allí encontrareis mesas de piedra, una fuente, barbacoas, sombra, un rio con pozas cristalinas, y buen aparcamiento. Este área está situada en la Terra Alta, cerca de Horta de Sant Joan, otro pueblo que hay que visitar. Pueden ir por la autopista AP7 hasta Tortosa y de allí seguir la carretera que va hacia Gandesa. Mucho antes de llegar a esta capital, hay que girar a la izquierda por la carretera que va a Prat del Compte. Pasada esta población está la desviación a Horta de Sant Joan, a 1km a la derecha, y unos metros más allá, sale otra hacia Els Ports, a mano izquierda. Es un camino asfaltado que conduce, en 10 kms. el río de los Estrets. Puede parar allí donde guste. Hay áreas de descanso, pozas naturales, bosques, centros de interpretación del espacio natural, una antigua cantera de mármol muy curiosa, y paisajes increíbles, muy bonitos, nada conocidos. No es el único espacio natural que vale la pena visitar en los Puertos, ni la única manera de llegar al río de los Estrets. También se puede ir desde Arnes. Y también puede dar vueltas por el río Algars, por el Parrisal, por Beceite mismo, por el río Matarraña, el río Tastavins o el toll del vidrio. De hecho los Puertos son un lugar ideal para ir a perderse, a caminar, hacer senderismo, o bicicleta. También para hacerlos en coche porque nada está realmente lejos. Os esperan ríos de aguas increíblemente limpias, aire puro, fauna y flora, aves rapaces. Increible. Puede dormir en Arnes, en el Vilar Rural, ideal para familias con niños. O en el hotel Miralles en Horta de Sant Joan, un clásico de la región. O en Valderrobres, en el hotel el Salt. O en muchos otros alojamientos, casas rurales, campings, como el de Horta, todos muy bonitos.

La marca d’Estiria


Styria, Steier, Steiermark… La Marca d’Estíria, com la nostra Marca Hispànica, és a dir Catalunya, son dues regions frontereres d’Europa, dues zones de contacte de l’Imperi Carolingi amb el desconegut. Les terres de Al-Àndalus en el cas català, les selves eslaves, en el cas de l’Estíria. I aquestes terres llunyanes, que no s’assemblen gens pel que fa al clima i al paisatge, comparteixen, tanmateix, quelcom profund, que les agermana. Son llocs de pas, de connexió. Amb pobles riallers, oberts i francs, amistosos, acostumats a rebre emperadors, a veure passar imposicions, a mantenir-se ferms. Són terres de cultura, de castells, de natura. Avui us proposem una visita al cor més verd d’Aústria, com diu la seva publicitat, a l’Estíria, bellíssima. En primer lloc pel seu interland, increible, diferent, molt bonic. Llacs grans, molt grans, amb una aigüa netíssima, blau cel, que podríeu beure-la i res no us passaria. Boscos profunds, d’un verd atàvic, insolent, on us perdreu en mil i un senders, per anar-hi a peu o en bici, perfectament adequats i senyalitzats. Poblets petits, alpins, amb esglèsies barroques encantadores, solemnes, o bé naifs, i cases pintades de colors pastel, groc clar, verd poma, rosa, blau suau. Castells poderosos, fortalesses antigues, ruïnes venerables dominant el territori damunt de turons. I, finalment, Graz. La capital de l’Estíria, la ciutat perfecta, a escala humana, patrimoni de la humanitat, amb un casc antic deliciós. Una sàvia combinació de palaus nobles, de cases burgeses, esglésies amb campanars bulbosos, convents, carrers i carrerons, patis encantadors. Amb una vida cultural de primera, una òpera, concerts, museus… Un arsenal renaixentista que guarda la millor col·lecció d’armes de ferro d’Europa, per protegir la ciutat del turc. Amb una vida social que sembla més mediterrània que germànica, terrasses a la plaça, sopars a la fresca, copes nocturnes. L’Estíria us ofereix un bon pla per passar unes vacances molt agradables en família. L’estiu és la millor època. Podreu banyar-vos en rius i llacs, perquè fa calor, més calor de la que us penseu. Tothom surt al carrer a gaudir del sol, i l’alegria és contagiosa. La tardor és superba. Els boscos pinten colors impossibles. A l’hivern la neu tenyieix les muntanyes, i les viles de blanc. La primavera és un esclat de vida, i els boscos s’omplen d’animals de tota mena. Arribareu a Estíria travessant Itàlia, Genova, Brescia, Verona, Padua, Venecia fins pujar per Tarvisio a Austria. Entreu per Villach, per Klagenfurt fins a Graz. Si no us agrada conduir tanta estona, aneu fins Livorno amb vaixell. Si no us agrada gens conduir, agafeu un avió fins a Viena i llogueu un automòbil. Graz està a poc més de 160 kms. de la capital austríaca. Per dormir a Graz teniu molts i molt bons hotels i hostals. També càmpings i cases rurals. Arreu d’Estiria hi ha gasthof precioses. Nosaltres hem dormit a l‘Hotel Gollner, un quatre estrelles al mig de la ciutat, preciós. Arreu d’Estíria hi ha restaurants divins. Hem menjat molt bé al restaurant i hotel Die Sunne, a la petita i bonica vila d’Hartberg, i al barri dels restaurants de Graz, al Gloockl Brau, sota el carrilló. Recordeu que si voleu fer unes vacances més llargues, l’Estiria és una cruïlla de camins europeus. Podeu fer un volt per Viena, (160 km), per Maribor, a Eslovènia, (80 km), per Hongria o Salzburg. Parar a Venecia tot arribant, o al Tirol tot sortint-ne. És a dir, un munt de rutes circulars que inclouen l’Estíria al vostre camí, per l’Europa més verda.

Styria, Steiermark … La Marca de Estiria, como nuestra Marca Hispánica, es decir Cataluña, son dos regiones fronterizas de Europa, dos zonas de contacto del Imperio Carolingio con lo desconocido. Las tierras de Al-Andalus en el caso catalán, las selvas eslavas, en el caso de la Estiria. Y estas tierras lejanas, que no se parecen en nada en cuanto al clima y al paisaje, comparten, sin embargo, algo profundo, que las hermana. Son lugares de paso, de conexión. Tienen pueblos risueños, abiertos y francos, amistosos, acostumbrados a recibir emperadores, a ver pasar imposiciones, a mantenerse firmes. Son tierras de cultura, de castillos, de naturaleza. Hoy os proponemos una visita al corazón más verde de Austria, como dice su publicidad, a la Estiria, bellísima. En primer lugar por su paisaje increíble, diferente, muy bonito. Lagos grandes, muy grandes, con una agua limpísima, azul cielo, que puede beberla y nada os pasaría. Bosques profundos, de un verde atávico, insolente, donde perderse en mil y un senderos, hechos para ir a pie o en bici, perfectamente adecuados y señalizados. Pueblos pequeños, alpinos, con iglesias barrocas encantadoras, solemnes, o más bien un poco naif, y casas pintadas de colores pastel, amarillo claro, verde manzana, rosa, azul suave. Castillos poderosos, fortalezas antiguas, ruinas venerables dominando el territorio sobre colinas. Y, finalmente, Graz. La capital del Estiria, la ciudad perfecta, a escala humana, patrimonio de la humanidad, con un casco antiguo delicioso. Una sabia combinación de palacios nobles, de casas burguesas, iglesias con campanarios bulbosos, conventos, calles y callejones, patios encantadores. Con una vida cultural de primera, una ópera, conciertos, museos … Un arsenal renacentista que guarda la mejor colección de armas de hierro de Europa, para proteger la ciudad del turco. Con una vida social que parece más mediterránea que germánica, terrazas en la plaza, cenas al aire libre, copas nocturnas. Estiria és un buen plan para pasar unas vacaciones muy agradables en familia. El verano es la mejor época. Podrán bañarse en ríos y lagos, porque allí también hace calor, más calor de la que pensáis. Todo el mundo sale a la calle a disfrutar del sol, y la alegría es contagiosa. El otoño es soberbio. Los bosques pintan colores imposibles. En invierno la nieve tiñe las montañas, y las villas de blanco. La primavera es un estallido de vida, y los bosques se llenan de animales de todo tipo. Llegarán hasta Estiria atravesando Italia, por Genova, Brescia, Verona, Padua, Venecia hasta subir por Tarvisio hacia Austria. Inicien la sesión austríaca en Villach, para ir luego a Klagenfurt y seguido hasta Graz. Si no os gusta conducir tanto tiempo, vayan hasta Livorno en barco. Si no os gusta nada, nada conducir, tomad un avión hasta Viena y alquilad un automóvil. Graz está a poco más de 160 kms. de la capital austriaca. Para dormir en Graz tienen muchos y muy buenos hoteles y hostales. También campings y casas rurales. Toda Estiria rstá llena de “Gasthof” preciosas. Nosotros hemos dormido en el Hotel Gollner, un cuatro estrellas en el centro de la ciudad, precioso. Toda Estiria abunda también en restaurantes divinos. Hemos comido muy bien en el restaurante y hotel Die Sunne, en la muy pequeña y bonita villa de Hartberg. Y también en el barrio de los restaurantes de Graz, en el bar Gloockl Brau, bajo el carrillón. Recordad que si queréis hacer unas vacaciones más largas, la Estiria es un cruce de caminos europeos. Se puede dar una vuelta por Viena, (160 km), por Maribor, en Eslovenia, (80 km),  o por Hungría o Salzburgo. Parad en Venecia yendo, o llegando, o en el Tirol. Es decir: hay un montón de rutas circulares que incluyen la Estiria a su camino. ¡Aprovenchelas!

Iraty


El bosc d’Irati, ja us ho varem comentar en una altra entrada d’aquest mateix bloc, és l’extensió forestal de faig més gran d’Europa Occidental. Us recomanàvem l’entrada a Irati des de Orbaiceta, a Navarra. Ara us volem presentar una entrada a aquesta bellíssima massa forestal des d’un lloc ben diferent. L’entrada en questió es fa per la Navarra francesa, la regió de La Soule. És un paisatge molt diferent del que podeu trobar als altres accessos a Irati des d’Espanya. En primer lloc perquè la regió és molt més agreste. Hi ha pocs pobles, poca gent i molta natura. Cap camp de conreu. Per arribar-hi teniu dues clares opcions. Baixar de Roncesvalles cap a Saint Jean Pie de Port, o bé entrar pels ports d’Orhi o de l’Arette, accessibles des del Vall del Roncal. Naturalment també s’hi pot accedir pujant des de Pau o Oloron Sainte Marie, en el curs d’una volta pels Pirineus Francesos. Sigui com sigui, els accessos a l’Iraty francés són dificultosos. Ports de muntanya importants, moltes corbes, carreteres estretes. Ara bé, el premi és excepcional. L’espai natural francés d’Iraty és molt pastoral. Podreu tocar cavalls en completa llibertat, a més de vaques i ovelles. El riu Irati, serpenteja entre prats de gespa, formant petits llacs. A la tardor el contrast de colors fa que sigui dificilment expressable la sensació que provoca a la vista. A l’hivern la neu cobreix les fagedes mítiques, gela el riu i els llacs. Llavors és l’hora de practicar l’esquí de fons en família, en un entorn verge. Primavera i estiu és l’època d’anar amb els infants a veure les flors, els boscos en plenitud i els ramats de tota mena d’animals que pasturen aquestes terres. Evidentment els serveis son escassos a la zona. Nosaltres us recomanem una ruta circular que des de Roncesvalles us porti a Saint Jean le Vieux, Lekumberri, Mendive, per pujar el dur col de Burdinkurutxeta. Són uns 22 km des de Saint Jean.  S’arriba a l’encreuament de carreteres, al llac, i falta 1 km. fins arribar al Chalet de Pedro. Allà trobareu tota mena d’atencions, bar, restaurant i habitacions. També és possible servei de begudes abans d’arribar al Chalet de Pedro, en el bar que hi ha al creuament de carreteres que hem citat. Un cop allà la única i maravellosa cosa que podreu fer és caminar i disfrutar de la natura. A peu o en bici. També es pot accedir força lluny, i a llocs força bonics amb el cotxe, encara que no als millors llocs, és clar. Podeu continuar la ruta anant cap a Larrau. D’allà es pot entrar a Espanya pel port de l’Orhi, alta muntanya i moltes corbes, o anar cap a Sainte Engrace i l’Arette Pierre Saint Martin, cosa que permet descobrir les espectaculars gorges de Kakuetta. Creieu-nos si us diem que Iraty, la reserva natural francesa d’Iraty, és un dels llocs més macos que hem vist al Pirineu de França. No és una cosa espectacular com Gavarnie o Pont d’Espagne. És una bellessa més serena, més tranquil·la, més calmada. Feta d’aigua, d’herba, de boscos frondosos on viuen els follets i les fades, de rius màgics, de camins planers que conviden a la passejada en família. I els  voltants d’Iraty són tant o més bonics. De fet no sabreu mai on s’acaba Iraty fins que sigueu lluny. Llavors, dissortadament, si que trobareu a faltar quelcom. Per a dormir, a més del xalet de Pedro, podeu provar els Xalets d’Iraty. Lloguer d’apartaments i xalets. També de material d’esquí nòrdic. O bé podeu també fer centre a Isaba. O a Roncesvalles. També és possibledormir a França, a  Saint Jean de Port, Oloron o Pau, per descomptat. O en alguns hotelets petits als pobles, com l’Hotel del Frontó a Lekumberri, o l’Andreinia a Esterencubi. Per menjar, de nou, el xalet de Pedro, o el bar de l’encreuament, o els hotelets citats abans.

El bosque de Irati, ya os lo comentamos en otra entrada de este mismo blog, es la extensión forestal de hayas más grande de Europa Occidental.  Hace poco os recomendábamos la entrada a Irati desde Orbaiceta, en Navarra. Ahora os queremos presentar una entrada a esta bellísima masa forestal desde un lugar muy diferente. La entrada en cuestión se hace por la Navarra francesa, la región de La Soule. Es un paisaje muy distinto del que podéis encontrar en los otros accesos a Irati desde España. En primer lugar porque la región es mucho más agreste. Hay muy pocos pueblos, poca gente y mucha naturaleza. Ningún campo de cultivo. Para llegar tienen dos claras opciones. Bajar de Roncesvalles hacia Saint Jean Pie de Port, o bien entrar por los puertos de Orhi o Arette, accesibles desde el Valle del Roncal. Naturalmente también se puede acceder subiendo desde Pau o Oloron Sainte Marie, en el curso de una vuelta por los Pirineos Franceses. Sea como sea, los accesos al Iraty francés son dificultosos. Puertos de montaña importantes, muchas curvas, carreteras estrechas. Ahora bien, el premio es excepcional. El espacio natural francés de Iraty es muy pastoral. Pueden tocarse caballos en completa libertad, además de vacas y ovejas. El río Irati, serpentea entre prados, formando pequeños lagos. En otoño el contraste de colores hace que sea difícilmente expresable la sensación que provoca a la vista. En invierno la nieve cubre los hayedos míticos, hiela el río y los lagos. Entonces es la hora de practicar el esquí de fondo en familia, en un entorno virgen. Primavera y verano es la época de ir con los niños a ver las flores, los bosques en plenitud y los rebaños de todo tipo de animales que pastan estas tierras. Evidentemente los servicios son escasos en la zona. Nosotros les recomendamos una ruta circular que desde Roncesvalles les lleve a Saint Jean le Vieux, Lekumberri, Mendive, para subir el duro col de Burdinkurutxeta. Son unos 22 km desde Saint Jean. Se llega al cruce de carreteras, con el lago, y falta 1 km. hasta llegar al Chalet de Pedro. Allí encontrará todo tipo de atenciones, bar, restaurante y habitaciones. También es posible un servicio de bebidas antes de llegar al Chalet de Pedro, en el bar que hay en el cruce de carreteras que hemos citado. Una vez allí la única y maravillosa cosa que se puede hacer es caminar y disfrutar de la naturaleza. A pie o en bici. También se puede acceder bastante lejos con el coche, aunque no a los mejores lugares, claro. Pueden seguir la ruta yendo hacia Larrau. De allí se puede entrar en España por el puerto del Orhi, alta montaña y muchas curvas, o ir hacia Sainte Engrace y Arette Pierre Saint Martin, lo que permite descubrir las espectaculares gargantas de Kakuetta. Creednos si os decimos que Iraty, la reserva natural francesa de Iraty, es uno de los lugares más bonitos que hemos visto en el Pirineo de Francia. No és espectacular como Gavarnie o Puente de Espagne. Es una belleza más serena, más tranquila, más calmada. Hecha de agua, de hierba, de bosques frondosos donde viven los duendes y las hadas, de ríos mágicos, de caminos llanos que invitan al paseo en familia. Y los alrededores de Iraty son tanto o más bonitos. De hecho no sabrán nunca donde se acaba Iraty hasta que se encuentren lejos. Entonces, desgraciadamente, sí que echaran en falta algo. Para dormir, además del chalet de Pedro, puede intentarlo en los Chalets de Iraty. Alquiler de apartamentos y chalets. También de material de esquí nórdico. O bien pueden también poner su centro en Isaba. O en Roncesvalles. También es possible dormir en Francia, en Saint Jean de Port, Oloron o Pau, por supuesto. O en algunos hotelitos pequeños en los pueblos, como el Hotel del Frontón en Lekumberri, o el Andreína a Esterencubi. Para comer, de nuevo les indicamos, el chalet de Pedro, el bar del cruce, o los hotelitos citados anteriormente.

Irati per Irabia


Irati és el bosc més gran de tota l’Europa Occidental. L’extensió arbrada més imponent d’Europa, sense quasi presència humana, salvatge, verge, en estat pur. Un bosc de pi negre, però sobretot un bosc de faig. Una fageda que ocupa valls i muntanyes, a cavall entre França i Navarra. Una zona natural fantàstica, ideal per passejar-hi, per anar-hi en bici, per fer senderisme o per banyar-s’hi. El riu Irati creua aquest terreny idílic. Un riu poderós, d’aigües ràpides, netes, fresques. Caminant una estona pels camins d’Irati, prop del riu, trobareu allò que tots cerquem: pau, tranquil·litat, repós… Hi ha tres maneres d’aproprar-se al bosc d’Irati en cotxe. La més fàcil, la més planera, possiblement sigui remuntar la vall bellíssima d’Aezkoa, seguint les aigües del riu Irati, des de Aoiz, a Navarra, per Oroz-Betelu, fins Aribe i Orbaiceta. També és fàcil arribar-hi des de Roncesvalles, o d’Isaba o Otsagabia, per la NA-140, fins Aribe, i pujar a Orbaiceta. Des d’aquest petit poblet agafeu la pista, en molt bon estat, que penetra al Parc Natural, i que arriba fins l’embassament d’Irabia. Bon parquing. A l’estiu la Diputació Foral cobra peatge als cotxes. No podeu passar d’allà amb el vostre vehicle. Però a peu podeu arribar fins on vulgueu. Vorejar el pantà és molt bonic. A la tardor la sortida millora indescriptiblement. Tots els colors de una paleta de pintor estan als arbres: vermells, grocs, torrats, marró, verds. Aquests valls tenen molts allotjaments rurals de tota mena. Molt bonics i molt ben condicionats. També restaurants de bona gastronomia. Nosaltres varem dinar a Otsagabia, a l’asador Kixkia. Carns increibles, bacallà de tota mena i bons vins. Molt recomanable. A Irati també s’hi pot accedir des del costat francés, o des del mateix Otsagabia, però això us ho explicarem més endavant.

Irati es el bosque más grande de toda Europa Occidental. La extensión arbolada más imponente de Europa, sin apenas presencia humana, salvaje, virgen, en estado puro. Un bosque de pino negro, pero sobre todo un bosque de haya. Un hayedo que ocupa valles y montañas, a caballo entre Francia y Navarra. Una zona natural privilegiada, ideal para pasear, para ir en bici, para hacer senderismo o para bañarse. El río Irati cruza este terreno idílico. Un río poderoso, de aguas rápidas, limpias, frescas. Caminando un rato por los caminos de Irati, cerca del río, encontrarán lo que todos buscamos: paz, tranquilidad, reposo … Hay tres maneras de acercarse al bosque de Irati en coche. La más fácil, la más llana, posiblemente sea remontar el valle bellísima de Aezkoa, siguiendo las aguas del río Irati, desde Aoiz, en Navarra, por Oroz-Betelu, hasta Aribe y Orbaiceta. También es fácil llegar desde Roncesvalles, o de Isaba o Ochagavía, por la NA-140, hasta Aribe, y subir a Orbaiceta. Desde este pequeño pueblo tomen la pista, en muy buen estado, que penetra en el Parque Natural, y que llega hasta el embalse de Irabia. Buen parking. En verano la Diputación Foral cobra peaje a los coches. No pueden pasar de allí con su vehículo. Pero a pie pueden llegar hasta donde quieran. Bordear el pantano es muy bonito. En otoño la salida mejora indescriptiblemente. Todos los colores de una paleta de pintor están los árboles: rojos, amarillos, tostados, marrón, verdes. Estos valles tienen muchos alojamientos rurales de todo tipo. Muy bonitos y muy bien acondicionados. También restaurantes de buena gastronomía. Nosotros comimos en Ochagavía, en el asador Kixkia. Carnes increíbles, bacalao de todo tipo y buenos vinos. Muy recomendable. A Irati también se puede acceder desde el lado francés, o desde el mismo Ochagavía, pero eso os lo explicaremos más adelante.

Camí dels cavalls


El Camí dels Cavalls es un camí que, en principi, us hauria de permetre donar tota la volta a la illa maravellosa de Menorca. No se sap del cert des de quan està obert, però és més que evident que el seu moment de més ús fou durant les ocupacions i desocupacions anglesa, francesa i espanyola de l’illa, durant els segles XVII i XVIII. Nasqué com a pas militar de vigilància de les costes. El Mediterrà estava ple de corsaris, pirates, turcs i berberiscs, de amenaces marítimes que no podien obviar-se. La gent de Menorca l’ha fet servir sempre. L’ha cuidat i l’ha sentit com quelcom molt seu. Però amb el temps, els interessos particulars s’anaren imposant sobre els col·lectius i, poc a poc, parts del camí foren presa de la malesa, altres dels especuladors i, finalment molts trams es tancaren amb murs. Amb l’arribada de nous aires, la gent ha tornat a defensar el que era seu, del poble. Sorgiren moviments contraris a l’ocupació il·legal del domini públic. Grups ecologistes, defensors de la terra, entitas excursionistes plantejaren conflictes amb amos dels terrenys vedats. S’obrí el pas i s’inicià el procés de recuperació. El Consell insular, darrerament, s’hi ha volcat, senyalitzant tot el recorregut, o quasi. Són uns 18o kilómetres. Evidentment no us estem proposant que el feu tot, com si es tractés del camí de Sant Jaume de Compostela. Però si que tingueu ben present les oportunitats que presenta per viatges familiars. Permet fer-lo a trams, des de les cales més urbanitzades, a peu. Les famílies poden arribar fent-lo servir, a cales verges, d’aigues blau cel, en pocs kms. i poc temps. Fàcilment. Serveixi d’exemple el fet d’anar de Cala Galdana, on podeu deixar el cotxe, fins Macarella i Macarelleta, a la dreta, en mitja hora escassa. O bé, a l’esquerra, fins Mitjana, en 20 minuts o Trebalúger, en tres quarts d’hora. També és ideal per fer una volta a l’illa en bici. Aquesta és una excursió que no podem deixar de recomanar-vos. És, potser, de les que més bon record ens ha deixat de totes les que hem fet. No cal donar la volta sencera. La sensació de llibertat, de pau, de plenitud en arribar a una cala de la que no saps el nom, al travessar les tanques, en creuar un bosc, en mullar els peus en el pou d’un barranc és indescriptible. Naturalment, a peu, és el mateix. O a cavall. La historia, la geografia, la natura, us acompanyaran en el camí: una torre de defensa, una alqueria, un mur de pedra seca, la cala, la platja, els pins. Cada pas és aventura al Camí dels Cavalls. Hi ha guies editades sobre el recorregut. I una bona web, amb mapes. Menorca és d’un altre planeta. Tornaríem sempre a l’illa. Però no a les urbanitzacions, ni platges turístiques. La veritable Menorca, us l’endureu per sempre al cor en les caminades, curtes o llargues, que fareu per aquest camí, paral·lel al mar. Allotjeu-vos als poblets, en hostalets petitons de Mitjorn, Ferreries, Mercadal o Alaior.  O bé a Ciutadella, en hotelets de tota la vida, gens turístics. D’aquells que ja existien abans de l’onada invasora, com l’hotel Alfons III.  O bé l’hostal Madrid, familiars, senzills. O bé en càmpings. Per dianr o sopar aneu als bars i restaurants dels poblets centrals, o als del port de Ciutadella, com ara el cafè Balear per exemple, un lloc de sempre.

El Camino de los Caballos es un camino que, en principio, nos debería permitir dar toda la vuelta a la isla maravillosa de Menorca. No se sabe a ciencia cierta desde cuándo está abierto, pero es más que evidente que su momento de mayor uso fue durante las ocupaciones y desocupaciones inglesa, francesa y española de la isla, durante los siglos XVII y XVIII. Nació como paso militar de vigilancia de las costas. El Mediterráneo estaba lleno de corsarios, piratas, turcos y berberiscos, de amenazas marítimas que no podían obviarse. La gente de Menorca lo ha utilizado siempre. Lo ha cuidado y lo ha sentido como algo muy suyo. Pero con el tiempo, los intereses particulares se fueron imponiendo sobre los colectivos y, poco a poco, partes del camino fueron presa de la maleza, otros de los especuladores y, finalmente muchos tramos se cerraron con muros. Con la llegada de nuevos aires, las personas han vuelto a defender lo que era suyo, del pueblo. Surgieron movimientos contrarios a la ocupación ilegal del dominio público. Grupos ecologistas, defensores de la tierra, entidades excursionistas plantearon conflictos con dueños de los terrenos acotados. Se abrió el paso y se inició el proceso de recuperación. El Consejo insular, últimamente, se ha volcado, señalizando todo el recorrido, o casi. Son unos 18O kilómetros. Evidentemente no estamos proponiendo que lo recorrais todo, como si se tratara del Camino de Santiago de Compostela. Pero si debeis tener bien presentes las magníficas oportunidades que presenta para vuestros viajes familiares. Permite hacer pequeños tramos, desde las calas más urbanizadas, a pie o en bici, hasta las más desconocidas. Las familias pueden llegar, usándolo, a calas vírgenes, de aguas azul cielo, en pocos kms. y en poco tiempo. Fácilmente. Sirva de ejemplo el hecho de ir desde Cala Galdana, donde podreis dejar el coche, hasta Macarella y Macarelleta, a la derecha, en media hora escasa. O bien, a la izquierda, hasta Mediana, en 20 minutos o hasta Trebalúger, en tres cuartos de hora. También es ideal para dar una vuelta a la isla en bici. Esta es una excursión que no podemos dejar de recomendaros. Es, quizás, de las que mejor recuerdo nos han dejado de todas las que hemos hecho. No hay que dar la vuelta entera. La sensación de libertad, de paz, de plenitud al llegar a una cala de la que no sabes el nombre, al cruzar las vallas, al atravesar un bosque, al mojar los pies en el pozo de un barranco, es indescriptible. Naturalmente, yendo a pie, es el mismo. O a caballo. La historia, la geografía, la naturaleza, os acompañará todo el camino: una torre de defensa, una alquería, un muro de piedra seca, la cala, la playa, los pinos. Cada paso es aventura en el Camino de los Caballos. Hay guías editadas sobre el recorrido. Y una buena web, con mapas. Menorca es de otro planeta. Volveríamos siempre a la isla. Pero no a las urbanizaciones, ni a las playas turísticas. La verdadera Menorca, os la llevaréis para siempre en el corazón en las caminatas, cortas o largas, que haréis por este camino, paralelo al mar. Alojarse en los pueblos, en hostales pequeños de Mitjorn, Ferreries, Mercadal o Alaior. O bien en Ciutadella, en hotelitos de toda la vida, nada turísticos. De aquellos que ya existían antes de la ola invasora, como el hotel Alfonso III. O bien el hostal Madrid, familiares, sencillos. O bien en campings. Para comer o cenar vayan a los bares y restaurantes de los pueblos centrales de la isla, o a los del puerto de Ciutadella, como el café Balear por ejemplo, un sitio de los de siempre.