Llacs de Plitvice

A Croàcia, no gens lluny de la costa, plena de turistes, hi ha un lloc que serena i templa l’ànim. És una meravella natural inusitada, un espectacle de la natura, patrimoni de la humanitat de la UNESCO, i parc natural croata. Estem parlant dels llacs del Plitvice Lakes National Park, preciosos, on cal passar pràcticament tot el dia, on podeu fer senderisme, on anireu muntats en trens, en bus i en vaixells, recorrent el parc amunt, parc avall, fins que no pugueu més amb tanta bellesa. La infraestructura està ben muntada. Arribeu de la costa o des de Zagreb, trobareu una entrada, la 1 o la 2, ben indicades. Porten a un gran aparcament, numerats també 1 o 2, amb tots els serveis. Hi ha molt d’espai, però alguns dies poden estar molt plens i caldrà caminar. Als aparcaments hi ha tota mena de serveis, bars, botigues, WC i les taquilles del parc. L’entrada no és barata. Cal caminar de nou una estona fins arribar al lloc on es pren el bus, el trenet o el vaixell. Els llacs superiors son petits i bucòlics, amb fort desnivell, aigües turquesa i molta vegetació. Es bonic recórrer els senders i anar baixant cap a la porta 2, cap als llacs inferiors. Els inferiors son més grans, més calmats i acaben en cascades, no tan espectaculars com es diu,. A nosaltres ens agraden més els superiors, salvatges. Dins el parc hi ha restaurants, una pila, i bars. A cada terminal de bus, trenet o vaixell. Però paradoxalment manca l’aigua, tanta com n’hi ha, i les fonts. Haureu de comprar ampolles al bar!. Porteu barret si fa sol, i bon calçat. Malgrat que tot està ben condicionat, perfectament senyalitzat i els trens, busos i vaixells us porten on vulgueu dins el parc, les distàncies son grans, es camina molt i es puja i baixa constantment. Nosaltres no vam dinar al parc. Ho vam fer a Korenica, una localitat prop de la frontera de Bòsnia, en una zona devastada per la guerra, al restaurant Sapina, senzill però molt bé. Vam arribar a mig dia i vam haver de veure el parc de Plitvice a la tarda. Però va donar temps a tot amb quatre hores. Era l’estiu!. Recordeu: Plitvice i els seus llacs no poden faltar en una visita a Croàcia, encara que hi hagi molta gent, i encara que tingueu la sensació de Disneyland i de turista tòpic, aquesta natura s’ha de viure.

      

En la bella Croàcia, no lejos de la costa de Dalmacia, o de Zagreb, estan los maravillosos lagos de Plitvice, un espectaculo de la naturaleza, patrimonio de la humanidad de la UNESCO. Este bello parque natural croata, el Plitvice Lakes National Park, es un lugar precioso, donde hacer senderismo, viajar en barco por el rio, o en tren por sus caminos. hay que recorrer el parque de cabo a rabo, y es fácil porque la infraestructura está bien montada. hay dos entradas, la 1 o la 2, bien indicadas. cada una con un gran aparcamiento y toda clase de servicios. Hay dias en que todo está lleno degente. Aparqueis donde aparqueis caminareis, porque aunque hay buses y barcos, todo está lejos. Hay bares, tiendas y WC en los parkings y en el parque, pero no hay fuentes. La entrada no es barata. Los lagos superiores son pequeños, bucólicos, con fuette desnivel, aiguas turquesa y mucha vegetación. Los inferiores son más grandes, calmados y con cascadas, aunque no tan espectaculares como se dice. Traed gorra para el sol y buen calzado. Todo está bien acondicionado, perfectamente señalizado y los trenecitos, buses y barcos llevan por todo el parque, pero las distancias son grandes, se camina mucho, sube y baja todo el rato. Nosotros no comimos dentro del parque sinó en Korenica, una localidad cercana a la frontera de Bosnia, en el restaurant Sapina, sencillo pero bien. Fuimos a Plitvice por la tarde. Cuatro horas son suficientes para ver todo lo que hay. Los lagos no pueden faltar en una visita a Croacia, a pesar de la gente, de que es un poco Disneyland y de mucho turista tópico.

Torrent de l’Escaiola

Avui us volem parlar d’un bon lloc, proper a Barcelona, on anar a passar el dia, fer un picnic, una barbacoa o còrrer pel camp. Es tracta de l’àrea d’esbarjo del Torrent de l’Escaiola, un espai que pertany al parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. En te cura la Diputació de Barcelona i, malgrat les retallades, està prou bé i decent. Hi trobareu un bar, lloguer de taules, barbacoes o llenya. També fonts d’aigua potable, sanitaris i escombraries on llençar la brossa. Es tracta d’un indret gran, amb bosc i esplanades, de paisatge molt especial. L’ombra de la Mola, i els cingles de les muntanyes properes l’envolten. És com un decorat, molt teatral. La zona d’esbarjo es situa just a la falda d’aquesta muntanya, fent terrassa. Tot queda envoltat d’un bosc divertit, àrid, segons com esclarissat, obert a solei, olorós i dur. La vegetació resisteix i creix en un terra ple de pedres, amb poca aigua. Hi ha trossos on la roca surt aquí i allà, formant clapes. Realment un paisatge diferent. Ara bé, just aquell tipus de terreny que fa que la canalla s’ho passi pipa, pujant i baixant, cercant senders dins el bosc, corrent estimballs avall, pelant-se els genolls i els pantalons. Hi ha aparcament, no gaire gran, a l’entrada de l’àrea, just al cantó contrari. Trobareu molt fàcilment el lloc si, des de Barcelona, aneu fins a Terrassa per la C-58. Arribats a aquesta ciutat cal seguir per les rondes les indicacions Matadepera, municipi on està situat el Torrent de l’Escaiola. En arribar a aquesta població residencial seguiu la carretera BV-1221, que va de Terrassa a Navarcles, passant pel Coll d’Estenalles. Passareu, a mà dreta, el desviament que porta a Can Robert i la Mola, amb força moviment de vehicles. Uns 500 metres més endavant, prop del km 7,5, trobareu el trencall a mà esquerra, ben indicat, de l’àrea de lleure. És un camí de sorra, gran, cuidat, sense problemes. 500 mts. més i, a mà esquerra, hi ha una zona de pàrquing, petita. A mà dreta, l’entrada. El camí ample continua endavant. No el seguiu. Per més informació truqueu al tel: 937 435 454, o bé 629 503 040. Està oberta els dissabtes, diumenges i festius de 10 a 18 hores, i tancada el mes d’agost. S’accepten reserves i entrades concertades els dies feiners. Us recomanem molt aquesta sortida per conèixer el parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, perquè és un parc molt bonic, molt desconegut i molt proper a Barcelona. Si bé hem de reconèixer que no te tanta verdor com el Montseny, val la pena passar-hi el dia i fer-hi un tomb. Els més caminadors podeu intentar la pujada a dalt de la Mola. Conteu una hora llarga, o més de pujada forta. Al cim hi ha l’antiga abadia benedictina de Sant Llorenç del Munt, una joia del més pur romànic català, és visitable tots els dies de 10 a 16 hores, i els festius de 9 a 17 hores. Hi ha un petit museui exposició. Des de la Mola veureu Catalunya de l’Ebre al Pirineu, com un balcó encarat a mar. Al costat del monestir hi ha un típic restaurant. Carns a la brasa, pa amb tomàquet i quatre plats més. Tota la zona del Torrent de l’Escaiola i la Mola ofereix moltes possibilitats pels amants del mountain bike i del senderisme. També podeu fer una visita al Coll d’Estenalles, on hi ha l’oficina d’interpretació del parc, amb exposicions i audiovisuals molt interessants. Del Coll d’Estenalles, per una bona pista de muntanya, podeu anar al cim del Montcau. Una mitja hora a peu, si sou bons excursionistes. Un dia de lleure al Torrent de l’escaiola, una bona idea!.

Hoy os queremos hablar de un buen lugar, cercano a Barcelona, ​​donde ir a pasar el día, hacer un picnic, una barbacoa o correr por el campo. Se trata del área de recreo del Torrent del Escayola, un espacio que pertenece al parque natural de Sant Llorenç del Munt y la Sierra del Obac. Lo cuida la Diputación de Barcelona y, pese a los recortes, está bastante bien y decente. Encontraréis un bar, alquiler de mesas, barbacoas o leña. También fuentes de agua potable, sanitarios y lugar donde tirar la basura. Se trata de un sitio grande, con bosque y explanadas, de paisaje muy especial. La sombra de la Mola, y los riscos de las montañas cercanas lo rodean. Es como un decorado, muy teatral. La zona de recreo se sitúa justo en la falda de este monte, haciendo terraza. Todo queda dentro de un bosque divertido, árido, según cómo ralo, abierto a solana, oloroso y duro. La vegetación resiste y crece en un suelo lleno de piedras, con poca agua. Hay trozos donde la roca sale aquí y allá, formando manchas. Realmente un paisaje diferente. Ahora bien, justo ese tipo de terreno que hace que los niños se lo pasen pipa, subiendo y bajando, buscando senderos dentro del bosque, corriendo barrancos abajo, pelandose las rodillas y los pantalones. Hay aparcamiento, no muy grande, en la entrada del área, justo al lado contrario. Encontrarán muy fácilmente el lugar si, desde Barcelona, ​​van hasta Terrassa por la C-58. Llegados a esta ciudad hay que seguir las rondas y las indicaciones hacia Matadepera, municipio donde está situado el Torrent del Escayola. Al llegar a esta población residencial sigan la carretera BV-1221, que va de Terrassa a Navarcles, pasando por el Coll de Estenalles. Pasaréis, a mano derecha, el desvío que lleva a Can Robert y la Mola, con mucho movimiento de vehículos. Unos 500 metros más adelante, cerca del km 7,5, encontrarán el desvío a mano izquierda, bien indicado, del área de ocio. Es un camino de arena, grande, cuidado, sin problemas. 500 mts. más y, a mano izquierda, hay una zona de parking, pequeña. A mano derecha, la entrada. El camino ancho sigue adelante. No lo sigan. Para más información llamar al tel: 937 435 454, o bien 629 503 040. Está abierto los sábados, domingos y festivos de 10 a 18 horas, y cerrado el mes de agosto. Aceptan reservas y entradas concertadas los días laborables. Os recomendamos mucho esta salida para conocer el parque natural de Sant Llorenç del Munt y la Sierra del Obac, porque es un parque muy bonito, muy desconocido y muy cercano a Barcelona. Si bien debemos reconocer que no tiene tanta verdor como el Montseny, vale la pena pasar el día. Los más andadores pueden intentar la subida hasta arriba de la Mola. Contad una hora larga, o más, de subida fuerte. En la cima se encuentra la antigua abadía benedictina de Sant Llorenç del Munt, una joya del más puro románico catalán, que es visitable todos los días de 10 a 16 horas, y los festivos de 9 a 17 horas. Hay un pequeño museo exposición. Desde la Mola verán Cataluña del Ebro al Pirineo, como un balcón encarado al mar. Junto al monasterio hay un típico restaurante. Carnes a la brasa, pan con tomate y cuatro platos más. Toda la zona del Torrent de l’Escayola y la Mola ofrece muchas posibilidades para los amantes del mountain bike y del senderismo. También pueden hacer una visita al Coll de Estenalles, donde se encuentra la oficina de interpretación del parque, con exposiciones y audiovisuales muy interesantes. Del Coll de Estenalles, por una buena pista de montaña, se puede ir a la cima del Montcau. Una media hora a pie, si sois buenos excursionistas. Un día de ocio en el Torrent de la escayola, ¡una buena idea!.

La Franqueta dels Ports

Des del bonic poble d’Horta de Sant Joan, es pot accedir a l’àrea de lleure de “La Franqueta”, una zona de picnic, amb taules de pedra, una font, un riu preciós, barbacoes, bon aparcament i fàcil accés. Podeu anar-hi per l’AP7 fins Tortosa i d’allà seguir la carretera que va cap a Gandesa. Molt abans d’arribar a aquesta capital, cal girar a l’esquerra per la carretera T-330, la que va a Prat del Compte. Passada aquesta població hi ha la desviació a Horta de Sant Joan, a 1km a la dreta, i uns metres més enllà, en surt una altra que està indicada com “Els Ports”. Si seguim aquest camí estret, però en bones condicions, arribarem en 10 kms. a l’àrea recreativa de la Franqueta. En algunes zones podeu tenir problemes si us creueu amb un altre vehicle, però sempre hi ha espai. La natura, en aquest indret és generosa i fabulosa. A pesar d’estar tan al sur de Catalunya, tocant ja l’Aragó, la vegetació és esplèndida. Llàstima dels incendis forestals. Bona ombra, espadats altíssims on niuen els voltors, el riu dels Estrets, d’aigua neta, ideal per banyar-se en els seus gorgs, si hi ha prou cabdal i possibilitat de fer atractives rutes a peu per la zona. La més fàcil, que us recomanem, és arribar-se fins la Marbrera i la cova d’en Picasso. Aquesta ruta s’endinsa uns tres kilòmetres a peu pujant riu dels Estrets. És absolutament plana, senzilla, gens difícil, i és un dels paratges naturals més bonics de tots els Ports de Beseit. El camí, ben ample, segueix la gorja, que va estrenyent-se, amb el riu al costat formant bellíssims gorgs. Les parets de la cinglera es van fent més altes i adopten formes capricioses. Els pins cada cop son més grans. La marbrera és una antiga explotació de marbres a cel obert. El resultat és un lloc misteriós, de terra polit i acolorit. Especial. Us recomanem una visita a “La Franqueta”, al riu dels Estrets i als Ports de Beseit en el curs d’una excursió de cap de setmana, pont o vacances a la comarca, encantadora, de la Terra Alta. També recomanem la visita detinguda d’Horta de Sant Joan, un poble que cal visitar, amb el casc antic medieval, el museu Picasso, el monestir de Sant Salvador d’Horta i altres atractius turístics. No deixeu de visitar també Arnes, amb el seu ajuntament renaixentista, o bé Cretes, impressionat poble, o la vila de Vallderoures, amb el castell, la colegiata gòtica, el pont, i el riu. Per nosaltres el millor casc antic medieval d’Aragó.  Naturalment “La franqueta” i el riu dels Estrets no és l’unic espai natural que val la pena visitar als Ports. També podeu voltar pel riu Algars, pel parc natural de Parrisal, al magnífic poble muntanyenc de  Beseit mateix, o pel riu Matarranya, o pel riu Tastavins o gaudir de l’aigua netíssima del toll del vidre. De fet els Ports són un lloc ideal per perdre-s’hi, caminar, fer senderisme, o bicicleta. També per fer descoberta en cotxe perquè res no està realment lluny. Les famílies amb nens podeu fer nit al Vilar Rural d’Arnes, un hotel preparat pels infants, un pèl car. Més econòmic, a Vallderroures l’hotel El Salt, en honor a una cascada de la zona, o a la familiar i senzilla Fonda Querol, amb una bona cuina, i bon menú. També podeu anar a la Posada de la Plaça, un hostal antic, d’època, en un palau de Vallderoures, a tocar del riu. Menjars de la terra, potents. L’Hotel Miralles està a Horta de Sant Joan i és un clàssic de l’hosteleria dels Ports. Bona estada als Ports!.

La zona de picnic y área de recreo de “La Franqueta”, con el río de los Estrets, es un paraje natural muy bonito de los Puertos de Beceite. Allí encontrareis mesas de piedra, una fuente, barbacoas, sombra, un rio con pozas cristalinas, y buen aparcamiento. Este área está situada en la Terra Alta, cerca de Horta de Sant Joan, otro pueblo que hay que visitar. Pueden ir por la autopista AP7 hasta Tortosa y de allí seguir la carretera que va hacia Gandesa. Mucho antes de llegar a esta capital, hay que girar a la izquierda por la carretera que va a Prat del Compte. Pasada esta población está la desviación a Horta de Sant Joan, a 1km a la derecha, y unos metros más allá, sale otra hacia Els Ports, a mano izquierda. Es un camino asfaltado que conduce, en 10 kms. el río de los Estrets. Puede parar allí donde guste. Hay áreas de descanso, pozas naturales, bosques, centros de interpretación del espacio natural, una antigua cantera de mármol muy curiosa, y paisajes increíbles, muy bonitos, nada conocidos. No es el único espacio natural que vale la pena visitar en los Puertos, ni la única manera de llegar al río de los Estrets. También se puede ir desde Arnes. Y también puede dar vueltas por el río Algars, por el Parrisal, por Beceite mismo, por el río Matarraña, el río Tastavins o el toll del vidrio. De hecho los Puertos son un lugar ideal para ir a perderse, a caminar, hacer senderismo, o bicicleta. También para hacerlos en coche porque nada está realmente lejos. Os esperan ríos de aguas increíblemente limpias, aire puro, fauna y flora, aves rapaces. Increible. Puede dormir en Arnes, en el Vilar Rural, ideal para familias con niños. O en el hotel Miralles en Horta de Sant Joan, un clásico de la región. O en Valderrobres, en el hotel el Salt. O en muchos otros alojamientos, casas rurales, campings, como el de Horta, todos muy bonitos.

La marca d’Estiria

Styria, Steier, Steiermark… La Marca d’Estíria, com la nostra Marca Hispànica, és a dir Catalunya, son dues regions frontereres d’Europa, dues zones de contacte de l’Imperi Carolingi amb el desconegut. Les terres de Al-Àndalus en el cas català, les selves eslaves, en el cas de l’Estíria. I aquestes terres llunyanes, que no s’assemblen gens pel que fa al clima i al paisatge, comparteixen, tanmateix, quelcom profund, que les agermana. Son llocs de pas, de connexió. Amb pobles riallers, oberts i francs, amistosos, acostumats a rebre emperadors, a veure passar imposicions, a mantenir-se ferms. Són terres de cultura, de castells, de natura. Avui us proposem una visita al cor més verd d’Aústria, com diu la seva publicitat, a l’Estíria, bellíssima. En primer lloc pel seu interland, increible, diferent, molt bonic. Llacs grans, molt grans, amb una aigüa netíssima, blau cel, que podríeu beure-la i res no us passaria. Boscos profunds, d’un verd atàvic, insolent, on us perdreu en mil i un senders, per anar-hi a peu o en bici, perfectament adequats i senyalitzats. Poblets petits, alpins, amb esglèsies barroques encantadores, solemnes, o bé naifs, i cases pintades de colors pastel, groc clar, verd poma, rosa, blau suau. Castells poderosos, fortalesses antigues, ruïnes venerables dominant el territori damunt de turons. I, finalment, Graz. La capital de l’Estíria, la ciutat perfecta, a escala humana, patrimoni de la humanitat, amb un casc antic deliciós. Una sàvia combinació de palaus nobles, de cases burgeses, esglésies amb campanars bulbosos, convents, carrers i carrerons, patis encantadors. Amb una vida cultural de primera, una òpera, concerts, museus… Un arsenal renaixentista que guarda la millor col·lecció d’armes de ferro d’Europa, per protegir la ciutat del turc. Amb una vida social que sembla més mediterrània que germànica, terrasses a la plaça, sopars a la fresca, copes nocturnes. L’Estíria us ofereix un bon pla per passar unes vacances molt agradables en família. L’estiu és la millor època. Podreu banyar-vos en rius i llacs, perquè fa calor, més calor de la que us penseu. Tothom surt al carrer a gaudir del sol, i l’alegria és contagiosa. La tardor és superba. Els boscos pinten colors impossibles. A l’hivern la neu tenyieix les muntanyes, i les viles de blanc. La primavera és un esclat de vida, i els boscos s’omplen d’animals de tota mena. Arribareu a Estíria travessant Itàlia, Genova, Brescia, Verona, Padua, Venecia fins pujar per Tarvisio a Austria. Entreu per Villach, per Klagenfurt fins a Graz. Si no us agrada conduir tanta estona, aneu fins Livorno amb vaixell. Si no us agrada gens conduir, agafeu un avió fins a Viena i llogueu un automòbil. Graz està a poc més de 160 kms. de la capital austríaca. Per dormir a Graz teniu molts i molt bons hotels i hostals. També càmpings i cases rurals. Arreu d’Estiria hi ha gasthof precioses. Nosaltres hem dormit a l‘Hotel Gollner, un quatre estrelles al mig de la ciutat, preciós. Arreu d’Estíria hi ha restaurants divins. Hem menjat molt bé al restaurant i hotel Die Sunne, a la petita i bonica vila d’Hartberg, i al barri dels restaurants de Graz, al Gloockl Brau, sota el carrilló. Recordeu que si voleu fer unes vacances més llargues, l’Estiria és una cruïlla de camins europeus. Podeu fer un volt per Viena, (160 km), per Maribor, a Eslovènia, (80 km), per Hongria o Salzburg. Parar a Venecia tot arribant, o al Tirol tot sortint-ne. És a dir, un munt de rutes circulars que inclouen l’Estíria al vostre camí, per l’Europa més verda.

Styria, Steiermark … La Marca de Estiria, como nuestra Marca Hispánica, es decir Cataluña, son dos regiones fronterizas de Europa, dos zonas de contacto del Imperio Carolingio con lo desconocido. Las tierras de Al-Andalus en el caso catalán, las selvas eslavas, en el caso de la Estiria. Y estas tierras lejanas, que no se parecen en nada en cuanto al clima y al paisaje, comparten, sin embargo, algo profundo, que las hermana. Son lugares de paso, de conexión. Tienen pueblos risueños, abiertos y francos, amistosos, acostumbrados a recibir emperadores, a ver pasar imposiciones, a mantenerse firmes. Son tierras de cultura, de castillos, de naturaleza. Hoy os proponemos una visita al corazón más verde de Austria, como dice su publicidad, a la Estiria, bellísima. En primer lugar por su paisaje increíble, diferente, muy bonito. Lagos grandes, muy grandes, con una agua limpísima, azul cielo, que puede beberla y nada os pasaría. Bosques profundos, de un verde atávico, insolente, donde perderse en mil y un senderos, hechos para ir a pie o en bici, perfectamente adecuados y señalizados. Pueblos pequeños, alpinos, con iglesias barrocas encantadoras, solemnes, o más bien un poco naif, y casas pintadas de colores pastel, amarillo claro, verde manzana, rosa, azul suave. Castillos poderosos, fortalezas antiguas, ruinas venerables dominando el territorio sobre colinas. Y, finalmente, Graz. La capital del Estiria, la ciudad perfecta, a escala humana, patrimonio de la humanidad, con un casco antiguo delicioso. Una sabia combinación de palacios nobles, de casas burguesas, iglesias con campanarios bulbosos, conventos, calles y callejones, patios encantadores. Con una vida cultural de primera, una ópera, conciertos, museos … Un arsenal renacentista que guarda la mejor colección de armas de hierro de Europa, para proteger la ciudad del turco. Con una vida social que parece más mediterránea que germánica, terrazas en la plaza, cenas al aire libre, copas nocturnas. Estiria és un buen plan para pasar unas vacaciones muy agradables en familia. El verano es la mejor época. Podrán bañarse en ríos y lagos, porque allí también hace calor, más calor de la que pensáis. Todo el mundo sale a la calle a disfrutar del sol, y la alegría es contagiosa. El otoño es soberbio. Los bosques pintan colores imposibles. En invierno la nieve tiñe las montañas, y las villas de blanco. La primavera es un estallido de vida, y los bosques se llenan de animales de todo tipo. Llegarán hasta Estiria atravesando Italia, por Genova, Brescia, Verona, Padua, Venecia hasta subir por Tarvisio hacia Austria. Inicien la sesión austríaca en Villach, para ir luego a Klagenfurt y seguido hasta Graz. Si no os gusta conducir tanto tiempo, vayan hasta Livorno en barco. Si no os gusta nada, nada conducir, tomad un avión hasta Viena y alquilad un automóvil. Graz está a poco más de 160 kms. de la capital austriaca. Para dormir en Graz tienen muchos y muy buenos hoteles y hostales. También campings y casas rurales. Toda Estiria rstá llena de “Gasthof” preciosas. Nosotros hemos dormido en el Hotel Gollner, un cuatro estrellas en el centro de la ciudad, precioso. Toda Estiria abunda también en restaurantes divinos. Hemos comido muy bien en el restaurante y hotel Die Sunne, en la muy pequeña y bonita villa de Hartberg. Y también en el barrio de los restaurantes de Graz, en el bar Gloockl Brau, bajo el carrillón. Recordad que si queréis hacer unas vacaciones más largas, la Estiria es un cruce de caminos europeos. Se puede dar una vuelta por Viena, (160 km), por Maribor, en Eslovenia, (80 km),  o por Hungría o Salzburgo. Parad en Venecia yendo, o llegando, o en el Tirol. Es decir: hay un montón de rutas circulares que incluyen la Estiria a su camino. ¡Aprovenchelas!

Iraty

El bosc d’Irati, ja us ho varem comentar en una altra entrada d’aquest mateix bloc, és l’extensió forestal de faig més gran d’Europa Occidental. Us recomanàvem l’entrada a Irati des de Orbaiceta, a Navarra. Ara us volem presentar una entrada a aquesta bellíssima massa forestal des d’un lloc ben diferent. L’entrada en questió es fa per la Navarra francesa, la regió de La Soule. És un paisatge molt diferent del que podeu trobar als altres accessos a Irati des d’Espanya. En primer lloc perquè la regió és molt més agreste. Hi ha pocs pobles, poca gent i molta natura. Cap camp de conreu. Per arribar-hi teniu dues clares opcions. Baixar de Roncesvalles cap a Saint Jean Pie de Port, o bé entrar pels ports d’Orhi o de l’Arette, accessibles des del Vall del Roncal. Naturalment també s’hi pot accedir pujant des de Pau o Oloron Sainte Marie, en el curs d’una volta pels Pirineus Francesos. Sigui com sigui, els accessos a l’Iraty francés són dificultosos. Ports de muntanya importants, moltes corbes, carreteres estretes. Ara bé, el premi és excepcional. L’espai natural francés d’Iraty és molt pastoral. Podreu tocar cavalls en completa llibertat, a més de vaques i ovelles. El riu Irati, serpenteja entre prats de gespa, formant petits llacs. A la tardor el contrast de colors fa que sigui dificilment expressable la sensació que provoca a la vista. A l’hivern la neu cobreix les fagedes mítiques, gela el riu i els llacs. Llavors és l’hora de practicar l’esquí de fons en família, en un entorn verge. Primavera i estiu és l’època d’anar amb els infants a veure les flors, els boscos en plenitud i els ramats de tota mena d’animals que pasturen aquestes terres. Evidentment els serveis son escassos a la zona. Nosaltres us recomanem una ruta circular que des de Roncesvalles us porti a Saint Jean le Vieux, Lekumberri, Mendive, per pujar el dur col de Burdinkurutxeta. Són uns 22 km des de Saint Jean.  S’arriba a l’encreuament de carreteres, al llac, i falta 1 km. fins arribar al Chalet de Pedro. Allà trobareu tota mena d’atencions, bar, restaurant i habitacions. També és possible servei de begudes abans d’arribar al Chalet de Pedro, en el bar que hi ha al creuament de carreteres que hem citat. Un cop allà la única i maravellosa cosa que podreu fer és caminar i disfrutar de la natura. A peu o en bici. També es pot accedir força lluny, i a llocs força bonics amb el cotxe, encara que no als millors llocs, és clar. Podeu continuar la ruta anant cap a Larrau. D’allà es pot entrar a Espanya pel port de l’Orhi, alta muntanya i moltes corbes, o anar cap a Sainte Engrace i l’Arette Pierre Saint Martin, cosa que permet descobrir les espectaculars gorges de Kakuetta. Creieu-nos si us diem que Iraty, la reserva natural francesa d’Iraty, és un dels llocs més macos que hem vist al Pirineu de França. No és una cosa espectacular com Gavarnie o Pont d’Espagne. És una bellessa més serena, més tranquil·la, més calmada. Feta d’aigua, d’herba, de boscos frondosos on viuen els follets i les fades, de rius màgics, de camins planers que conviden a la passejada en família. I els  voltants d’Iraty són tant o més bonics. De fet no sabreu mai on s’acaba Iraty fins que sigueu lluny. Llavors, dissortadament, si que trobareu a faltar quelcom. Per a dormir, a més del xalet de Pedro, podeu provar els Xalets d’Iraty. Lloguer d’apartaments i xalets. També de material d’esquí nòrdic. O bé podeu també fer centre a Isaba. O a Roncesvalles. També és possibledormir a França, a  Saint Jean de Port, Oloron o Pau, per descomptat. O en alguns hotelets petits als pobles, com l’Hotel del Frontó a Lekumberri, o l’Andreinia a Esterencubi. Per menjar, de nou, el xalet de Pedro, o el bar de l’encreuament, o els hotelets citats abans.

El bosque de Irati, ya os lo comentamos en otra entrada de este mismo blog, es la extensión forestal de hayas más grande de Europa Occidental.  Hace poco os recomendábamos la entrada a Irati desde Orbaiceta, en Navarra. Ahora os queremos presentar una entrada a esta bellísima masa forestal desde un lugar muy diferente. La entrada en cuestión se hace por la Navarra francesa, la región de La Soule. Es un paisaje muy distinto del que podéis encontrar en los otros accesos a Irati desde España. En primer lugar porque la región es mucho más agreste. Hay muy pocos pueblos, poca gente y mucha naturaleza. Ningún campo de cultivo. Para llegar tienen dos claras opciones. Bajar de Roncesvalles hacia Saint Jean Pie de Port, o bien entrar por los puertos de Orhi o Arette, accesibles desde el Valle del Roncal. Naturalmente también se puede acceder subiendo desde Pau o Oloron Sainte Marie, en el curso de una vuelta por los Pirineos Franceses. Sea como sea, los accesos al Iraty francés son dificultosos. Puertos de montaña importantes, muchas curvas, carreteras estrechas. Ahora bien, el premio es excepcional. El espacio natural francés de Iraty es muy pastoral. Pueden tocarse caballos en completa libertad, además de vacas y ovejas. El río Irati, serpentea entre prados, formando pequeños lagos. En otoño el contraste de colores hace que sea difícilmente expresable la sensación que provoca a la vista. En invierno la nieve cubre los hayedos míticos, hiela el río y los lagos. Entonces es la hora de practicar el esquí de fondo en familia, en un entorno virgen. Primavera y verano es la época de ir con los niños a ver las flores, los bosques en plenitud y los rebaños de todo tipo de animales que pastan estas tierras. Evidentemente los servicios son escasos en la zona. Nosotros les recomendamos una ruta circular que desde Roncesvalles les lleve a Saint Jean le Vieux, Lekumberri, Mendive, para subir el duro col de Burdinkurutxeta. Son unos 22 km desde Saint Jean. Se llega al cruce de carreteras, con el lago, y falta 1 km. hasta llegar al Chalet de Pedro. Allí encontrará todo tipo de atenciones, bar, restaurante y habitaciones. También es posible un servicio de bebidas antes de llegar al Chalet de Pedro, en el bar que hay en el cruce de carreteras que hemos citado. Una vez allí la única y maravillosa cosa que se puede hacer es caminar y disfrutar de la naturaleza. A pie o en bici. También se puede acceder bastante lejos con el coche, aunque no a los mejores lugares, claro. Pueden seguir la ruta yendo hacia Larrau. De allí se puede entrar en España por el puerto del Orhi, alta montaña y muchas curvas, o ir hacia Sainte Engrace y Arette Pierre Saint Martin, lo que permite descubrir las espectaculares gargantas de Kakuetta. Creednos si os decimos que Iraty, la reserva natural francesa de Iraty, es uno de los lugares más bonitos que hemos visto en el Pirineo de Francia. No és espectacular como Gavarnie o Puente de Espagne. Es una belleza más serena, más tranquila, más calmada. Hecha de agua, de hierba, de bosques frondosos donde viven los duendes y las hadas, de ríos mágicos, de caminos llanos que invitan al paseo en familia. Y los alrededores de Iraty son tanto o más bonitos. De hecho no sabrán nunca donde se acaba Iraty hasta que se encuentren lejos. Entonces, desgraciadamente, sí que echaran en falta algo. Para dormir, además del chalet de Pedro, puede intentarlo en los Chalets de Iraty. Alquiler de apartamentos y chalets. También de material de esquí nórdico. O bien pueden también poner su centro en Isaba. O en Roncesvalles. También es possible dormir en Francia, en Saint Jean de Port, Oloron o Pau, por supuesto. O en algunos hotelitos pequeños en los pueblos, como el Hotel del Frontón en Lekumberri, o el Andreína a Esterencubi. Para comer, de nuevo les indicamos, el chalet de Pedro, el bar del cruce, o los hotelitos citados anteriormente.

Irati per Irabia

Irati és el bosc més gran de tota l’Europa Occidental. L’extensió arbrada més imponent d’Europa, sense quasi presència humana, salvatge, verge, en estat pur. Un bosc de pi negre, però sobretot un bosc de faig. Una fageda que ocupa valls i muntanyes, a cavall entre França i Navarra. Una zona natural fantàstica, ideal per passejar-hi, per anar-hi en bici, per fer senderisme o per banyar-s’hi. El riu Irati creua aquest terreny idílic. Un riu poderós, d’aigües ràpides, netes, fresques. Caminant una estona pels camins d’Irati, prop del riu, trobareu allò que tots cerquem: pau, tranquil·litat, repós… Hi ha tres maneres d’aproprar-se al bosc d’Irati en cotxe. La més fàcil, la més planera, possiblement sigui remuntar la vall bellíssima d’Aezkoa, seguint les aigües del riu Irati, des de Aoiz, a Navarra, per Oroz-Betelu, fins Aribe i Orbaiceta. També és fàcil arribar-hi des de Roncesvalles, o d’Isaba o Otsagabia, per la NA-140, fins Aribe, i pujar a Orbaiceta. Des d’aquest petit poblet agafeu la pista, en molt bon estat, que penetra al Parc Natural, i que arriba fins l’embassament d’Irabia. Bon parquing. A l’estiu la Diputació Foral cobra peatge als cotxes. No podeu passar d’allà amb el vostre vehicle. Però a peu podeu arribar fins on vulgueu. Vorejar el pantà és molt bonic. A la tardor la sortida millora indescriptiblement. Tots els colors de una paleta de pintor estan als arbres: vermells, grocs, torrats, marró, verds. Aquests valls tenen molts allotjaments rurals de tota mena. Molt bonics i molt ben condicionats. També restaurants de bona gastronomia. Nosaltres varem dinar a Otsagabia, a l’asador Kixkia. Carns increibles, bacallà de tota mena i bons vins. Molt recomanable. A Irati també s’hi pot accedir des del costat francés, o des del mateix Otsagabia, però això us ho explicarem més endavant.

Irati es el bosque más grande de toda Europa Occidental. La extensión arbolada más imponente de Europa, sin apenas presencia humana, salvaje, virgen, en estado puro. Un bosque de pino negro, pero sobre todo un bosque de haya. Un hayedo que ocupa valles y montañas, a caballo entre Francia y Navarra. Una zona natural privilegiada, ideal para pasear, para ir en bici, para hacer senderismo o para bañarse. El río Irati cruza este terreno idílico. Un río poderoso, de aguas rápidas, limpias, frescas. Caminando un rato por los caminos de Irati, cerca del río, encontrarán lo que todos buscamos: paz, tranquilidad, reposo … Hay tres maneras de acercarse al bosque de Irati en coche. La más fácil, la más llana, posiblemente sea remontar el valle bellísima de Aezkoa, siguiendo las aguas del río Irati, desde Aoiz, en Navarra, por Oroz-Betelu, hasta Aribe y Orbaiceta. También es fácil llegar desde Roncesvalles, o de Isaba o Ochagavía, por la NA-140, hasta Aribe, y subir a Orbaiceta. Desde este pequeño pueblo tomen la pista, en muy buen estado, que penetra en el Parque Natural, y que llega hasta el embalse de Irabia. Buen parking. En verano la Diputación Foral cobra peaje a los coches. No pueden pasar de allí con su vehículo. Pero a pie pueden llegar hasta donde quieran. Bordear el pantano es muy bonito. En otoño la salida mejora indescriptiblemente. Todos los colores de una paleta de pintor están los árboles: rojos, amarillos, tostados, marrón, verdes. Estos valles tienen muchos alojamientos rurales de todo tipo. Muy bonitos y muy bien acondicionados. También restaurantes de buena gastronomía. Nosotros comimos en Ochagavía, en el asador Kixkia. Carnes increíbles, bacalao de todo tipo y buenos vinos. Muy recomendable. A Irati también se puede acceder desde el lado francés, o desde el mismo Ochagavía, pero eso os lo explicaremos más adelante.

Camí dels cavalls

El Camí dels Cavalls es un camí que, en principi, us hauria de permetre donar tota la volta a la illa maravellosa de Menorca. No se sap del cert des de quan està obert, però és més que evident que el seu moment de més ús fou durant les ocupacions i desocupacions anglesa, francesa i espanyola de l’illa, durant els segles XVII i XVIII. Nasqué com a pas militar de vigilància de les costes. El Mediterrà estava ple de corsaris, pirates, turcs i berberiscs, de amenaces marítimes que no podien obviar-se. La gent de Menorca l’ha fet servir sempre. L’ha cuidat i l’ha sentit com quelcom molt seu. Però amb el temps, els interessos particulars s’anaren imposant sobre els col·lectius i, poc a poc, parts del camí foren presa de la malesa, altres dels especuladors i, finalment molts trams es tancaren amb murs. Amb l’arribada de nous aires, la gent ha tornat a defensar el que era seu, del poble. Sorgiren moviments contraris a l’ocupació il·legal del domini públic. Grups ecologistes, defensors de la terra, entitas excursionistes plantejaren conflictes amb amos dels terrenys vedats. S’obrí el pas i s’inicià el procés de recuperació. El Consell insular, darrerament, s’hi ha volcat, senyalitzant tot el recorregut, o quasi. Són uns 18o kilómetres. Evidentment no us estem proposant que el feu tot, com si es tractés del camí de Sant Jaume de Compostela. Però si que tingueu ben present les oportunitats que presenta per viatges familiars. Permet fer-lo a trams, des de les cales més urbanitzades, a peu. Les famílies poden arribar fent-lo servir, a cales verges, d’aigues blau cel, en pocs kms. i poc temps. Fàcilment. Serveixi d’exemple el fet d’anar de Cala Galdana, on podeu deixar el cotxe, fins Macarella i Macarelleta, a la dreta, en mitja hora escassa. O bé, a l’esquerra, fins Mitjana, en 20 minuts o Trebalúger, en tres quarts d’hora. També és ideal per fer una volta a l’illa en bici. Aquesta és una excursió que no podem deixar de recomanar-vos. És, potser, de les que més bon record ens ha deixat de totes les que hem fet. No cal donar la volta sencera. La sensació de llibertat, de pau, de plenitud en arribar a una cala de la que no saps el nom, al travessar les tanques, en creuar un bosc, en mullar els peus en el pou d’un barranc és indescriptible. Naturalment, a peu, és el mateix. O a cavall. La historia, la geografia, la natura, us acompanyaran en el camí: una torre de defensa, una alqueria, un mur de pedra seca, la cala, la platja, els pins. Cada pas és aventura al Camí dels Cavalls. Hi ha guies editades sobre el recorregut. I una bona web, amb mapes. Menorca és d’un altre planeta. Tornaríem sempre a l’illa. Però no a les urbanitzacions, ni platges turístiques. La veritable Menorca, us l’endureu per sempre al cor en les caminades, curtes o llargues, que fareu per aquest camí, paral·lel al mar. Allotjeu-vos als poblets, en hostalets petitons de Mitjorn, Ferreries, Mercadal o Alaior.  O bé a Ciutadella, en hotelets de tota la vida, gens turístics. D’aquells que ja existien abans de l’onada invasora, com l’hotel Alfons III.  O bé l’hostal Madrid, familiars, senzills. O bé en càmpings. Per dianr o sopar aneu als bars i restaurants dels poblets centrals, o als del port de Ciutadella, com ara el cafè Balear per exemple, un lloc de sempre.

El Camino de los Caballos es un camino que, en principio, nos debería permitir dar toda la vuelta a la isla maravillosa de Menorca. No se sabe a ciencia cierta desde cuándo está abierto, pero es más que evidente que su momento de mayor uso fue durante las ocupaciones y desocupaciones inglesa, francesa y española de la isla, durante los siglos XVII y XVIII. Nació como paso militar de vigilancia de las costas. El Mediterráneo estaba lleno de corsarios, piratas, turcos y berberiscos, de amenazas marítimas que no podían obviarse. La gente de Menorca lo ha utilizado siempre. Lo ha cuidado y lo ha sentido como algo muy suyo. Pero con el tiempo, los intereses particulares se fueron imponiendo sobre los colectivos y, poco a poco, partes del camino fueron presa de la maleza, otros de los especuladores y, finalmente muchos tramos se cerraron con muros. Con la llegada de nuevos aires, las personas han vuelto a defender lo que era suyo, del pueblo. Surgieron movimientos contrarios a la ocupación ilegal del dominio público. Grupos ecologistas, defensores de la tierra, entidades excursionistas plantearon conflictos con dueños de los terrenos acotados. Se abrió el paso y se inició el proceso de recuperación. El Consejo insular, últimamente, se ha volcado, señalizando todo el recorrido, o casi. Son unos 18O kilómetros. Evidentemente no estamos proponiendo que lo recorrais todo, como si se tratara del Camino de Santiago de Compostela. Pero si debeis tener bien presentes las magníficas oportunidades que presenta para vuestros viajes familiares. Permite hacer pequeños tramos, desde las calas más urbanizadas, a pie o en bici, hasta las más desconocidas. Las familias pueden llegar, usándolo, a calas vírgenes, de aguas azul cielo, en pocos kms. y en poco tiempo. Fácilmente. Sirva de ejemplo el hecho de ir desde Cala Galdana, donde podreis dejar el coche, hasta Macarella y Macarelleta, a la derecha, en media hora escasa. O bien, a la izquierda, hasta Mediana, en 20 minutos o hasta Trebalúger, en tres cuartos de hora. También es ideal para dar una vuelta a la isla en bici. Esta es una excursión que no podemos dejar de recomendaros. Es, quizás, de las que mejor recuerdo nos han dejado de todas las que hemos hecho. No hay que dar la vuelta entera. La sensación de libertad, de paz, de plenitud al llegar a una cala de la que no sabes el nombre, al cruzar las vallas, al atravesar un bosque, al mojar los pies en el pozo de un barranco, es indescriptible. Naturalmente, yendo a pie, es el mismo. O a caballo. La historia, la geografía, la naturaleza, os acompañará todo el camino: una torre de defensa, una alquería, un muro de piedra seca, la cala, la playa, los pinos. Cada paso es aventura en el Camino de los Caballos. Hay guías editadas sobre el recorrido. Y una buena web, con mapas. Menorca es de otro planeta. Volveríamos siempre a la isla. Pero no a las urbanizaciones, ni a las playas turísticas. La verdadera Menorca, os la llevaréis para siempre en el corazón en las caminatas, cortas o largas, que haréis por este camino, paralelo al mar. Alojarse en los pueblos, en hostales pequeños de Mitjorn, Ferreries, Mercadal o Alaior. O bien en Ciutadella, en hotelitos de toda la vida, nada turísticos. De aquellos que ya existían antes de la ola invasora, como el hotel Alfonso III. O bien el hostal Madrid, familiares, sencillos. O bien en campings. Para comer o cenar vayan a los bares y restaurantes de los pueblos centrales de la isla, o a los del puerto de Ciutadella, como el café Balear por ejemplo, un sitio de los de siempre.

Estany de Malniu

L’estany de Malniu, damunt del petit i deliciós poblet de Meranges, és una excursió familiar clàssica. Per arribar-hi cal agafar la carretera que va de Puigcerdà cap a a la Seu d’Urgell, i just a la sortida de Ger, agafar la carretera a mà dreta que puja fins Meranges. Val la pena deixar el cotxe i voltar els carrers d’aquest poble de pessebre, amb cases de pedra, una botiga de formatges i un restaurant, i hotel, d’altíssima categoria gastronòmica: Can Borrell. Per continuar cap a l’estany cal travessar el poble seguint la pista que mena al refugi de Malniu. Són uns 10 kms. La meitat asfaltats i l’atra meitat de terra. Estreta tota ella, i en forta pujada. Alguns trams estan malament, vigileu els cotxes segons les pluges i l’estat de la pista. Si tot va bé arribareu al refugi de Malniu, que te servei d’allotjament, menjars i de bar. Allà cal deixar els vehicles. Hi trobareu una font amb taules per fer picnic i un parell d’àrees d’acampada. Bon lloc per passar el dia amb infants. Hi ha un petit llac molt proper, on els nens poden banyar-se els peus. Si teniu ganes de continuar, amb una caminada asequible, d’uns 45 minuts xino-xano, arribareu al propi estany de Malniu. Val la pena fer la pujada perquè l’indret és realment idíl.lic. Bones vistes damunt la Cerdanya, i sobretot, als pics que l’envolten. Sobretot l’omnipresent Puigpedròs. Deixeu els infants jugar pels entorns i, perquè no, remullar-se al llac, si fa prou calor.

El lago de Malniu, sobre el pequeño y delicioso pueblo de Meranges, es una excursión familiar clásica. Para llegar hay que tomar la carretera que va de Puigcerdà hacia a La Seu d’Urgell, y justo a la salida de Ger, coger la carretera a mano derecha que sube hasta Meranges. Vale la pena dejar el coche y recorrer las calles de este pueblo de pesebre, con casas de piedra, una tienda de quesos y un restaurante, y hotel, de altísima categoría gastronómica: Can Borrell. Para continuar hacia el lago hay que atravesar el pueblo siguiendo la pista que conduce al refugio de Malniu. Son unos 10 kms. La mitad asfaltados y la otra mitad de tierra. Estrecha toda ella, y en fuerte subida. Algunos tramos están mal, vigilar los coches según las lluvias y el estado de la pista. Si todo va bien llegará al refugio de Malniu, que tiene servicio de alojamiento, comidas y bar. Allí hay que dejar los vehículos. Encontraréis una fuente con mesas para picnic y un par de áreas de acampada. Buen lugar para pasar el día con niños. Hay un pequeño lago muy cercano, donde los niños pueden bañarse los pies. Si tiene ganas de continuar con una caminata asequible, de unos 45 minutos tranquilamente, se obtiene el propio lago de Malniu. Vale la pena hacer la subida porque el lugar es realmente idílico. Buenas vistas sobre la Cerdanya, y sobre todo, los picos que lo rodean. Sobre todo la omnipresente Puigpedròs. Deje a los niños jugar por los entornos y, porqué no, remojarse en el lago, si hace bastante calor.

Sant Llorenç del Munt

L’abadia benedictina de Sant Llorenç del Munt és situada al cim de la Mola, una muntanya que es veu des de mig Catalunya. Forma part del parc natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Un parc molt bonic, proper a Barcelona. Si bé hem de reconèixer que no te tanta verdor com el Montseny, ni és tan conegut com els Aiguamolls de l’Empordà, val la pena fer-hi un tomb. És un parc natural diferent. Més àrid, menys fresc, més estrany. Però molt interessant. La millor manera d’arribar-hi és pujant des de Terrassa i Matadepera cap el Coll d’Estenalles i Talamanca, en direcció al Bages. La Mola és la seva màxima alçada. És aquest tossal pla que divisem quan sortim al Vallés per les autopistes que passen per Ciutat Meridiana. Domina tota la plana de Sabadell i fa de teló de fons a la Terrassa. Al monestir situat dalt de la Mola s’hi puja des de Can Pobla, una gran masia situada a mitja muntanya. Si veniu per Matadepera cap a Estenalles per la carretera BV1221 en direcció a Mura i Talamanca, us heu de desviar-se al km. 7,1. Allà trobareu una pista de terra, en estat regular però transitable. Malgrat que no està senyalitzada, és evident, a mà dreta, un camí ample que remunta cap a Can Robert i Can Pobla. La pista baixa cap a la Riera puja un centenar de metres i es bifurca. Cal seguir a la dreta. Sempre a mà dreta. Arribareu a Can Robert, situat a un parell de km. de la carretera. Dos kms més i veiem Can Pobla. Arribats a aquest darrer lloc us cal deixar el cotxe i seguir a peu per un corriol de bast, l’anomenat camí dels monjos, per on pujàven i encara pugen els matxos, fins dalt de tot. El corriol va fent llaçades, i de vegades és ample i ben empedrat. Altres s’estreny i s’acosta al buit. Compte amb la canalla!. Les vistes són aèries, de vertígen. La pujada dura una hora ben llarga, amb infants encara més. El monastir, una joia del més pur romànic català, és visitable tots els dies de 10 a 16 hores, i els festius de 9 a 17 hores. Hi ha un petit museui exposició. Des de la Mola veureu Catalunya de l’Ebre al Pirineu, com un balcó encarat a mar. Múltiples possibilitats pels amants del mountain bike i del senderisme. Hi ha una travessa molt clàssica, per nois i noies més grans, que porta de la Mola al Coll d’Estenalles, on hi ha l’oficina d’interpretació del parc. És un itinerari dur, però factible, que passa al peu del Montcau, i per zones biològiques molt interessants, variades i extremes, amb una flora i fauna úniques. La ruta no fa molta pujada, són uns 12 kms. i permet deixar el cotxe a Coll d’Estenalles, anar a la Mola i tornar. També podeu portar un conductor que faci, per carretera, la ruta inversa. Al cim, al costat del monestir hi ha un típic restaurant. Carns a la brasa, pa amb tomàquet i quatre plats més. Saben a glòria després de la pujada. Els queviures arriben com nosaltres, pel mateix camí, en burro.

La abadía benedictina de Sant Llorenç del Munt está situada en la cima de la Mola, una montaña que se ve desde toda Catalunya. Forma parte del parque natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Un parque muy bonito, cercano a Barcelona. Si bien debemos reconocer que no tiene tanta verdor como el Montseny, ni es tan conocido como los Aiguamolls de l’Empordà, vale la pena dar un paseo por él. Es un parque natural diferente. Más árido, menos fresco, más extraño. Pero muy interesante. La mejor manera de llegar es subiendo desde Terrassa y Matadepera hacia el Coll d’Estenalles y Talamanca, en dirección al Bages. La Mola es su máxima altura. Es este cerro alto y llano que divisamos cuando salimos a Vallés por las autopistas que pasan por Ciutat Meridiana. Domina toda la llanura de Sabadell y hace de telón de fondo de la ciudad de Terrassa. Al monasterio, situado en lo alto de la Mola, se sube desde Can Pobla, una gran masía situada a media montaña. Si venís por Matadepera hacia Estenalles por la carretera BV1221 en dirección a Mura y Talamanca, habeis de desviaros en el km. 7.1. Allí encontrareis una pista de tierra, en estado regular pero transitable. Aunque no está señalizada, es evidente, a mano derecha, un camino ancho que remonta hacia Can Robert y Can Pobla. La pista baja hacia la Riera, sube un centenar de metros y se bifurca. Hay que seguir a la derecha. Siempre a mano derecha. Llegaréis a Can Robert, situado a un par de km. de la carretera. Dos kms más y vemos Can Pobla. Llegados a este último necesitais dejar el coche y seguir a pie por un sendero de herradura, el llamado camino de los monjes, por donde subían y todavía suben los machos, hasta arriba de todo. El sendero va haciendo lazadas, ya veces es ancho y bien empedrado. Otros se estrecha y se acerca al vacío. ¡Ojo con los niños!. Las vistas son aéreas, de vértigo. La subida dura una hora bien larga, con niños aún más. El monasterio, una joya del más puro románico catalán, se puede visitar todos los días de 10 a 16 horas y festivos de 9 a 17 horas. Hay un pequeño museo exposición. Desde la Mola verá Cataluña del Ebro al Pirineo, como un balcón encarado al mar. Múltiples posibilidades para los amantes del mountain bike y del senderismo. Hay una travesía muy clásica, para chicos y chicas, que lleva de la Mola el Coll de Estenalles, donde está la oficina de interpretación del parque. Es un itinerario duro, pero factible, que pasa al pie del Montcau, y por zonas biológicas muy interesantes, variadas y extremas, con una flora y fauna únicas. La ruta no sube mucho, son unos 12 kms. y permite dejar el coche en Coll de Estenalles, ir a la Mola y volver. También pueden llevar un conductor que haga, por carretera, la ruta inversa. En la cima, al lado del monasterio hay un restaurante típico. Carnes a la brasa, pan con tomate y cuatro platos más. Saben a gloria después de la subida. Los víveres llegan como nosotros, por el camino, en burro.

Biel

A banda d’un nom molt bonic, Biel és també un poblet medieval preciós.La seva situació, en ple prepirineu aragonés, en la comarca de “Las Cinco Villas“, apartada de tota ruta turística, amb uns accessos difícils, ha preservat el seu caràcter, tipisme i naturalitat. Biel és un poble defensiu, de frontera, amb un castell que us deixarà bocabadats. El seu nucli medieval amb cases de pedra, carrers estrets i pasos elevats cal recòrre’l amb molt deteniment. Si amb tot el que haureu vist no en teniu prou heu de saber que l’esglèsia de Sant Martí, com el castell mateix, és románica. Biel és una parada obligada en la ruta de les Cinco Villas. Una ruta que heu de fer algún dia. Són totes ciutats medievals, impressionats, per on el temps sembla no haver passat mai. Sos del rey católico, Uncastillo, Sádaba, Luesia, Biel… a quina més bonica. Biel, però, és la més excentrica, petita i bufona. Des de la vila podreu fer moltes excursions a peu i banyar-vos en rius d’aigües netíssimes, com ara l’Arba, o veure ermites com la de Sant Miquel, a El Frago. Si us queden dies d’estar per la zona podeu afegir als pobles abans mencionats, Luna, un altre poblet medieval, o Obano i Yequera. Biel no te hotels. Podeu dormir a Sos del Rey Católico o Uncastillo. La zona te algunes molt bones cases rurals. Si voleu dinar a Biel, menjar cassolà, sense pretensions, brassa i caça aneu al restaurant “El Caserío”. Al carrer Major, 17. Sense perdua. Tel:976.669.083. Des de Barcelona arribareu a Biel, per Osca y Ayerbe, per la carretera A-132 (N-240), que porta cap a Pamplona. Des d’Ayerbe cal desviar-se a l’esquerra cap a Santa Eulàlia de Gàllego, Fuencalderas i Biel. La carretera continua cap a Luesia i Uncastillo. Des de Saragossa podeu pujar-hi via Zuera, Erla i Luna. Animeu-vos. La zona s’ho val.

Aparte de un nombre muy bonito, Biel es también un pueblecito medieval precioso. Su situación, en pleno prepirineo aragonés, en la comarca de “Las Cinco Villas”, apartada de toda ruta turística, con unos accesos difíciles, ha preservado su carácter, tipismo y naturalidad. Biel es un pueblo defensivo, de frontera, con un castillo que os dejará boquiabiertos. Su núcleo medieval con casas de piedra, calles estrechas, pasos elevados hay que recorrerlo con mucho detenimiento. Si con todo lo que habréis visto no tenéis bastante debeis saber que la iglesia de Sant Martí, como el propio castillo, es románica. Biel es una parada obligada en la ruta de las Cinco Villas. Una ruta que tienen que hacer algún día. Son todas ciudades medievales, impresionantes, por donde el tiempo parece no haber pasado nunca. Sos del Rey Católico, Uncastillo, Sádaba, Luesia, Biel … a cuál más bonita. Biel, sin embargo, es la más excéntrica, pequeña y linda. Desde la villa pueden hacer muchas excursiones a pie y bañarse en ríos de aguas limpísima, como el Arba, o ver ermitas como la de San Miguel, en El Frago. Si le quedan días de estar por la zona puede añadir a los pueblos antes mencionados, Luna, otro pueblo medieval, o Obano y Yequera. Biel no tiene hoteles. Puede dormir en Sos del Rey Católico o en Uncastillo. La zona tiene algunas muy buenas casas rurales. Si desean comer en Biel, comida casera, sin pretensiones, brasa y caza vayan al restaurante “El Caserío”. En la calle Mayor, 17. Sin pérdida. Tel.: 976.669.083. Desde Barcelona llegareis hasta Biel, por Huesca y Ayerbe, siguiendo la carretera A-132 (N-240), que conduce a Pamplona. Desde Ayerbe hay que desviarse a la izquierda, hacia Santa Eulalia de Gállego, Fuencalderas y Biel. La carretera continúa hacia Luesia y Uncastillo. Desde Zaragoza puede subir vía Zuera, Erla y Luna. Animaos. La zona lo vale.

La Vall de Campan

La Vall de Campan, a l’altra banda dels Pirineus, és una bonica terra francesa, situada a cavall de dos ports mítics: l’Aspin i el Tourmalet. Oberta al nord, vers Bagneres de Bigorre i Lourdes, i tancada al sud per la massa imponent del Pirineu més axial, creuada pel riu Adour, Campan i la seva vall ens ofereixen multitud d’atractius. Si ja us heu recorregut amb la vostra família tots els valls pirinecs d’aquest costat de la serralada, potser ja va siguent hora de fer un volt per l’altra banda. La vall es plena de poblets pintorescos amb esglèsies de tota mena, ( a la foto la del poble de Campan), del romànic més bonic, al més abigarrat barroc de muntanya. També són ressenyables els seus mercats coberts i les cases fortes. Però és la natura la reina del viatge. Les muntanyes, altíssimes, han estat dominades per l’home. Un telefèric us portarà des de l’estació d’esquí de La Mongie, una mica monstruosa, fins el observatori del Pic del Migdia. Una excursió que no podeu perdre-us. També són inexcusables les pujades al Tourmalet i l’Aspin, tot i que no cal que sigui dalt d’una bicicleta. O si preferiu quelcom més tranquil, quedeu-vos a La Payolle, al final del vall, on teniu molts senders i una estació d’esquí de fons. Si us agraden les coves no deixeu de veure les de Medous. En aquesta vall hi ha molts petits hotels, càmpings i bonics refugis. Ens agrada especialment la Maison d’Hoursentut, càlida i ben condicionada, habitacions familiars, al poblet de Gripp, pujant cap a La Mongie. Tota la vall està farcida de petits restaurants acollidors. Ens fa el pes l’Auberge de Lou Fabeclo, al poble de Baudean. Un típic restaurant du terroir!.

El Valle de Campan, al otro lado de los Pirineos, es una hermosa tierra francesa, situada a caballo de dos puertos míticos: el Aspin y el Tourmalet. Abierta al norte, hacia Bagneres de Bigorre y Lourdes, y cerrada al sur por la masa imponente del Pirineo más axial, cruzada por el río Adour, Campan y su valle nos ofrecen multitud de atractivos. Si ya se ha recorrido con su familia todos los valles pirenaicos de este lado de la cordillera, quizás ya va siendo hora de dar una vuelta por el otro lado. El valle se llena de pueblos pintorescos con iglesias de todo tipo, (en la foto la del pueblo de Campan), del románico más bonito, al más abigarrado barroco de montaña. También son reseñables sus mercados cubiertos y las casas fuertes. Pero es la naturaleza la reina del viaje. Las montañas, altísimas, han sido dominadas por el hombre. Un teleférico le llevará desde la estación de esquí de La Mongie, un poco monstruosa, hasta el observatorio del Pic du Midi. Una excursión que no pueden perderse. También son inexcusables las subidas al Tourmalet y el Aspin, aunque no es necesario que sea encima de una bicicleta. O si prefieren algo más tranquilo, quédense en La Payolle, al final del valle, donde tienen muchos senderos y una estación de esquí de fondo. Si os gustan las cuevas no dejen de ver las de Médous. En este valle hay muchos pequeños hoteles, campings y hermosos refugios. Nos gusta especialmente la Maison de Hoursentut, cálida y bien acondicionada, con habitaciones familiares, en el pueblo de Grippo, subiendo hacia La Mongie. Todo el valle está repleto de pequeños restaurantes, muy acogedores. Nos gusta l’Auberge de Lou Fabeclo, el pueblo de Baudean. ¡Un típico restaurante du terroir!.

La Vall d’Aure

La bellíssima vall d’Aure és un destí adequat per qualsevol època de l’any. Els llacs de Neouvielle, altíssima muntanya, ofereixen l’aventura de quasi tocar el cel. S’hi pot arribar en cotxe, per bona carretera, durant el bon temps. Des d’allà podeu fer mutitud de petites i grans excursions per paratges que no desmereixen la comparació amb els Alps més alpins. Més avall Sant Lary Soulan és una bona estació d’esquí, com Piau-Engaly. Un centre comercial i de serveis amb botigues de tota mena, algunes molt sofisticades. La Vall de Riumajor, millor sense neu, ofereix al viatger l’aigua i els boscos en estat pur. Natura i res més. Durant l’estiu un descans pel cos i l’ànima. A la tardor un poema visual de colors, tons i semitons. Més avall Arreau, la capital de les quatre valls. Nus administratiu. Trobareu aquí tot el que desitgeu, i un hotel, un senyor hotel, un hotelàs amb majúscules. L’Hotel d’Anglaterra ofereix al viatger una cuina acurada, deliciosa, plena de matissos. També unes bones habitacions. Pujant cap al port de Peyresourde trobareu el llac amable de Genós, ideal per nedar, fer kaiac, caminar… a les seves vores hi ha bons càmpings, en un entorn idílic. I un centre termal: Balnea. No us caldrà anar fins Andorra mai més. Balnea serà el vostre balneari de capçalera. Pugeu a la vall pirinenca d’Aure pel tunel de Bielsa, via Lleida, Barbastre, L’Ainsa i Bielsa. Si no us agrada dormir en territori de França, podeu visitar el vall fent nit a l’Hotel Bielsa. Bon menjar i bones habitacions. Fantàstic per un cap de setmana llarg o unes vacances. Complementeu la sortida amb una visita al Vall de Pineta i a la Vall de Gistain. Ja ens direu com us ho heu passat.

La bellísima valle de Aure es un destino adecuado para cualquier época del año. Los lagos de Neouvielle, altísima montaña, ofrecen la aventura de casi tocar el cielo. Se puede llegar en coche, por buena carretera, durante el buen tiempo. Desde allí puede hacer mutitud de pequeñas y grandes excursiones por parajes que no desmerecen la comparación con los Alpes más alpinos. Más abajo Sant Lary Soulan es una buena estación de esquí, como Piau-Engaly. Un centro comercial y de servicios con tiendas de todo tipo, algunas muy sofisticadas. Valle de Riumajor, mejor sin nieve, ofrece al viajero el agua y los bosques en estado puro. Naturaleza y nada más. Durante el verano un descanso para el cuerpo y el alma. En otoño un poema visual de colores, tonos y semitonos. Más abajo Arreau, la capital de los cuatro valles. Nudo administrativo. Encontrará aquí todo lo que pueda desea, y un hotel, un señor hotel, un hotelazo, con mayúsculas. El Hotel de Inglaterra ofrece al viajero una cocina esmerada, deliciosa, llena de matices. También unas buenas habitaciones. Subiendo hacia el puerto de Peyresourde encontrará el lago amable de Genós, ideal para nadar, hacer kayak, caminar … en sus orillas hay buenos campings, en un entorno idílico. Y un centro termal: Balnea. No necesitará ir hasta Andorra nunca más. Balnea es, desde hoy, su balneario de cabecera. Subid hasta  el valle pirenaico de Aure por el túnel de Bielsa, vía Lleida, Barbastro, L’Ainsa y Bielsa. Si les gusta dormir en territorio de Francia, pueden visitar el valle haciendo noche en el Hotel Bielsa. Buena comida y buenas habitaciones. Fantástico para un fin de semana largo o unas vacaciones. Complemente la salida con una visita al Valle de Pineta y el Valle de Gistain. Ya nos diréis qué tal os lo habéis pasado.

Santa Candia d’Orpí

Hi ha espais a Catalunya amagats, oblidats, gens coneguts. Poc espectaculars, però agradables. No cal que hi aneu expressament, però si passeu prop d’ells, fa de bon recomanar que hi feu una ullada, una parada, que hi dediqueu una estona. Orpí, poble totalment desconegut del gran públic, posseeix un bon nombre d’aquests espais. Com ara la Riera de Carme, un altre espai gens visitat, o la gran ermita de Santa Candia amb els seus estrets. Tots aquests llocs estan situats entre Igualada i Capellades. Per arribar-hi haureu de fer via cap a Martorell, Capellades i després cap el poblet de Carme per la BV-2131. També s’hi pot arribar per l’A2 sortint a Odena-Igualada i tornant enrrera cap a La Pobla de Claramunt, vila que domina un magnífic castell que podeu incloure a la ruta. La riera de Carme te aigües molt netes. És essencial pel negoci dels molins paperers, que abunden a les seves ribes. Seguint la riera amunt, en direcció a Miralles i Valls, el paisatge es va tornant més ferèstec cada quilòmetre que feu. El bosc guanya terreny. La riera comença a engorjar-se. Abunden els llocs on fer-hi un bon bany a l’estiu, o admirar els colors a la tardor. Finalment trobeu la desviació a l’ermita de Santa Càndia. Allà arrenca el camí que us portarà als estrets, (a la foto), amb bones gorges. No és una excursió per anar-hi amb infants molt petits, sobretot si voleu recòrrer tots els pous i salts d’aigua. És més aviat una ruta de barranquisme, per iniciats. Podeu aparcar al costat de l’església. La caminada, a peu, suposa uns 2 quilòmetres. Podeu menjar a Carme, al restaurant Marcet, a l’Avinguda Catalunya, 52 Tel. 938 080 177, o al Racó de Carme. O bé a La Pobla de Claramunt, a la Fonda Robert, un lloc excel·lent, amb bones habitacions també.

Hay espacios en Cataluña escondidos, olvidados, nada conocidos. Poco espectaculares, pero agradables. No hay que ir expresamente, pero si pasáis cerca de ellos, os recomendaríamos que les dediqueis una parada, un rato. Orpí, pueblo totalmente desconocido del gran público, posee un buen número de estos espacios. Como la Riera de Carmen, otro espacio nada visitado, o la gran ermita de Santa Candia con sus estrechos en el rio. Todos estos lugares están situados entre Igualada y Capellades. Para llegar deberá ir vía Martorell, Capellades y después hacia el pueblo de Carmen por la BV-2131. También se puede llegar por la A2 saliendo a Odena-Igualada y volviendo atrás hacia La Pobla de Claramunt, villa que domina un magnífico castillo que puede incluir en su ruta. La riera de Carme tiene aguas muy limpias. Es esencial para el negocio de los molinos papeleros, que abundan en sus orillas. Siguiendo la riera arriba, en dirección a Miralles y Valls, el paisaje se va volviendo más salvaje cada kilómetro que se hace. El bosque gana terreno. El arroyo comienza a meterse en desfiladeros i abundan los lugares donde hacer un buen baño en verano, o admirar los colores en otoño. Finalmente encuentreis el desvío que lleva a la ermita de Santa Candia. Allí arranca el camino de los estrechos, (en la foto), con buenas gargantas. No es una excursión para ir con niños muy pequeños, sobre todo si se quieren recorrer todos los pozos y saltos de agua. Es más bien una ruta de barranquismo, para iniciados. Pueden aparcar junto a la iglesia. La caminata, a pie, supone unos 2 kilómetros. Pueden comer en Carme, en el restaurante Marcet, en la Avenida Catalunya, 52 Tel.. 938 080 177, o el Rincón de Carmen. O bien en La Pobla de Claramunt, en la Fonda Robert, un lugar excelente, con buenas habitaciones también.

Canyamars

Canyamars és un petit poble de l’interior del Maresme incrustat, literalment ficat, dins el Parc Natural del Corredor. El poble en si mateix només són quatre cases al voltant de l’esglèsia de Sant Esteve, gòtica del XV, amb una espadanya molt bonica, enfilada damunt un petit turó. Canyamars ha crescut el darrers anys, quan la gent de Mataró  s’ha adonat de la qualitat de vida d’aquestes contrades. Canyamars no està lluny de la capital del Maresme. S’hi arriba agafant la C-32, l’autopista de Mataró, fins l’enllaç amb la C-60, l’autopista que va a Granollers. Passat Argentona heu de sortir en direcció Dosrius i, un cop dins aquesta població, agafar la carretera local que us mena a Canyamars. El més bonic de Canyamars són els voltants. Natura senzilla, amena i bonica que convida a la passejada bucòlica i tranquil·la. La millor ruta amb infants és la que segueix la Riera, amb plàtans multiculors a la tardor, o d’un verd esclatant a la primavera, fins el Pou del Glaç. (A la foto). Aquesta és una de les construccions més grans, de les d’aquest tipus, que podeu trobar a tot Catalunya. S’hi guardava la neu hivernal per tenir gel a l’estiu. El seu interés arqueològic és molt notable. L’interés paisagístic és excel·lent. El camí que hi arriba és ben pla. Ningú no us molestarà la passejada amb infants, donat que els cotxes tenen el seu propi camí. A la tardor és tot un poema, corprenedor per la seva component naif. Podeu caminar molta estona a peu pla, descobrint arbredes, pasturatges, castanyers, rierols i boscos. El límit el poseu vosaltres. Fins el pou del glaç, només 1.500 mts. Fins a Can Cot, una magnífica masia en un entorn rural autèntic, uns tres kms. Fins la Creu de Rupit, després d’una bona pujada, no apte pels més petits, 5 kms. Més endavant podeu arribar al santuari del Corredor, fins Arenys de Munt, o enllaçar amb el GR-83. Per anar amb bicicleta: un lloc idílic. Ni pujades ni baixades. Kms. i kms. a peu pla, amb molta ombra i vegetació en un paratge camperol i pagés. Ideal per iniciar els infants en l’esport de la bici. Tot el recorregut es pot fer en cotxe també i, per descomptat a peu. Si heu de dinar us recomanem La Rectoria. Un restaurant, a la plaça de l’esglèsia de canyamars, que no us deixarà indiferents.

Canyamars es un pequeño pueblo del interior del Maresme incrustado, literalmente metido, dentro del Parque Natural del Corredor. El pueblo en sí mismo sólo son cuatro casas alrededor de la iglesia de San Esteban, gótica del XV, con una espadaña muy bonita, encaramada sobre una pequeña colina. Canyamars ha crecido los últimos años, cuando la gente de Mataró se ha dado cuenta de la calidad de vida de estas tierras. Canyamars no está lejos de la capital del Maresme. Se llega tomando la C-32, la autopista de Mataró, hasta el enlace con la C-60, la autopista que va a Granollers. Pasado Argentona debe salir en dirección Dosrius y, una vez dentro de esta población, coger la carretera local que le lleva a Canyamars. Lo más bonito de Canyamars son los alrededores. Naturaleza sencilla, amena y bonita que invita al paseo bucólico y tranquilo. La mejor ruta con niños es la que sigue la Riera, con plátanos multicolores en otoño, o de un verde brillante en primavera, hasta el Pozo del Hielo. (En la foto). Esta es una de las construcciones más grandes, de las de este tipo, que puede encontrar en toda Catalunya. Se guardaba en él la nieve invernal para tener hielo durante el verano. Su interés arqueológico es muy notable. El interés paisajístico es excelente. El camino que llega hasta el pozo  es completamente llano. Nadie les molestará a lo largo del paseo con los niños, dado que los coches tienen su propio camino. En otoño es todo un poema, cautivador por su componente naif. Puede caminar mucho rato a pie plano, descubriendo arboledas, pastizales, castaños, arroyos y bosques. El límite lo ponéis vosotros. Hasta el pozo del hielo, sólo 1.500 mts. Hasta Can Cot, una magnífica masía en un entorno rural auténtico, unos tres kms. Hasta la Creu de Rupit, tras una buena subida, no apta para los más pequeños, 5 kms. Más adelante puede llegar al santuario del Corredor, hasta Arenys de Munt, o enlazar con el GR-83. Para ir en bicicleta: un lugar idílico. Ni subidas ni bajadas. Kms. y kms. al mismo nivel, con mucha sombra y vegetación, en un paraje campesino y realmente de payés. Ideal para iniciar a los niños en el deporte de la bici. Todo el recorrido se puede hacer en coche también y, por supuesto, a pie. Si habeis de comer os recomendamos La Rectoria. Un restaurante, en la plaza de la iglesia de Canyamars, que no os dejará indiferentes.

Les Pratz de Chamonix

Estar frescos en plena canícula és fàcil si sou amants de la muntanya. Però, de vegades, fins el Pirineu bull. Què podem fer llavors?. Doncs cercar muntanyes més altes encara. S’imposa una sortida als Alps. I els Alps més alts són els més propers, i els més bonics. Us proposem avui una anada a Chamonix. Aquesta bellíssima vall alpina està situada a no més d’un dia de viatge de Barcelona, per autopista. Hi podeu anar via Narbonne, Nimes, Valence, Grenoble i Albertville. Una ruta encantadora, i molt directe. Un cop allà us proposem que passeu de Chamonix centre, molt massificat, i us decidiu per una cosa més pastoral: Les Pratz. Aquesta diminuta població està uns kilòmetres més enllà de Chamonix, en direcció a Martigny. Tot són casetes i hotelets, prats i boscos. Hi ha riuets tan encisadors com aquest de la foto, anomenat del Paradís, parcs infantils, i serveis de tota mena. Un tren alpí comunica tota la vall. I és gratuït si us hi allotgeu. Des de Les Pratz, com des de tota la vall, es poden veure en ple Agost, les glaceres i els cims del MontBlanc, de les Aguilles i els altres penyals coberts de neu. Els veureu aixecar al cel els seus més de 4000 metres. Multitud d’excursions en família són possibles des de la Vall de Chamonix. Com ara pujar fins l’Agulla del migdia amb el telefèric, o anar fins la “Mer de Glace”, amb tren cremallera. Senderisme, cicloturisme, passejades o telecadires. No podreu acabar-vos tota la oferta existent. Hi ha bons hotels, i bons restaurants a Les Pratz, a Chamonix, i a tota la vall. Nosaltres hem estat molt bé a Les Lanchers, i també divinament a l’Hotel Eden, una cucada.

Estar frescos en plena canícula es fácil si sois amantes de la montaña. Pero, a veces, hasta el Pirineo hierve. ¿Qué podemos hacer entonces?. Pues buscar montañas más altas aún. Se impone una salida a los Alpes. Y los Alpes más altos son los más cercanos, y los más bonitos. Os proponemos hoy una ida hasta Chamonix. Esta bellísima ciudad alpina está situada a no más de un día de viaje de Barcelona, por autopista. Podéis ir vía Narbonne, Nimes, Valence, Grenoble y Albertville. Una ruta encantadora, y muy directa. Una vez allí os proponemos que paséis de Chamonix centro, muy masificado y os decidais por algo más pastoril: Las Pratz. Esta diminuta población está solo unos kilómetros más allá de Chamonix, en dirección a Martigny. Todo son casitas y hotelitos, prados y bosques. Hay riachuelos tan encantadores como éste de la foto, llamado del Paraíso, parques infantiles, y servicios de todo tipo. Un tren alpino comunica todo el valle. Y es gratuito si se alojan allí. Desde Las Pratz, como desde todo el valle, se pueden ver en pleno Agosto, los glaciares y las cumbres del MontBlanc, de las Aguilles y otros peñascos cubiertos de nieve, levantar al cielo sus más de 4000 metros. Multitud de excursiones en familia son posibles desde Chamonix. Como por ejemplo subir hasta la Aguja del mediodía con el teleférico, o ir hasta la Mer de Glace en tren cremallera. Senderismo, cicloturismo, paseos o telesillas. No podrá terminar de disfrutar toda la oferta. Hay buenos hoteles y buenos restaurantes en Las Pratz, en Chamonix, y todo el valle. Nosotros hemos estado muy bien en Les Lanchers, y también divinamente en el Hotel Eden, una cucada.