El Salento, les platges de la Puglia


Bari, Brindisi, Polignano, Lecce, Otranto, Leuca o Gallípoli son boniques ciutats, algunes medievals de la Puglia, el tacó del sud de la bota d’Itàlia. Però en aquesta bonica regió el millor no son les viles, tot i que encantadores, sinó les platges.

Avui us parlarem del tram nord de la costa de Gallípoli, de la platja del Canne, bellíssima, on ens vàrem banyar. El Lido del Canne te tots els serveis, un gran i bon aparcament de pagament i bons restaurants. Nosaltres vam probar l’Ulivo Bianco, un bonic restaurant a peu d’aigua que no estava malament. Les aigües son transparents, d’un blau cel preciós i la sorra d’un blanc enlluernador. Sempre hi fa sol.

I no son les úniques platges que hi ha. Només vam poder visitar un parell, però ens queden per veure altres amb molta anomenada com ara PortoCesareo, o bé Portoselvaggio  o les mateixes de la vila medieval de Gallipoli. Cap altre lloc d’Europa està banyat per dos mars tan propers. Si us agrada el submarinisme no us podeu perdre les meravelloses coves marines de Castro, i la de Santa Maria di Leuca. La vila barroca de Lecce, amb la catedral, les seves esglésies i palaus com bonics brodats de pedra, i les restes de l’amfiteatre romà al cor de la ciutat, pot ser un bon lloc on allotjar-se, el centre d’excursions perfecte.

Bari, Brindisi, Polignano, Lecce, Otranto, Leuca o Gallípoli son bonitas ciudades del sur de Italia, de la bota italiana. Pero aunque estas villas medievales de la Puglia merecen una detenida visita, en el tacón del sur de la bota de Italia lo mejor son las playas. Con una agua limpia, azul turquesa, el Jónico y el Adriático rivalizan en belleza. Debeis destinar unas vacaciones familiares a conocer estas maravillosas ciudades y estas playas de ensueño.

Parma, una altra volta


Entre les viles, ciutats i llocs fabulosos que hi ha a Itàlia per visitar, es natural que poca gent s’hagi aturat mai a la bellíssima ciutat de Parma. Si podeu veure Florència, Venècia o Roma, perquè deturar-vos a Parma?. Doncs esteu equivocats!. Si bé les grans ciutats son imprescindibles, la bellesa d’Itàlia està més repartida en petites viles meravelloses que son totes elles una joya d’art. Viles com ara Peruggia, Pisa, Lucca, Volterra, Bergamo, Mantua o Parma, per citar-ne només algunes. Aquestes ciutats mitjanes, a escala humana, no us provocaran el síndrome de Sthendal, però ompliran l’ànima de viatger de records inesborrables. A Parma podeu visitar coses guapíssimes, com ara el seu Duomo romànic, o el baptisteri, ple de frescos preciosos.

L’església de Sant Joan Evangelista, i la farmàcia antiga del costat. Les habitacions de l’abadessa del convent de Sant Paolo, amb sostres pintats pel Correggio, son una petita cucada que no podeu deixar de veure. En canvi, el sever Palazzo della Pilotta, convertit en museu històric de la ciutat, i que alberga obres d’artistes de segona fila i restes arqueològiques, no val la pena, però el seu interior guarda també el fantàstic Teatre Farnese. Arribeu-vos fins Parma en el decurs d’una ruta per Itàlia, potser sortint de Torino, camí de Bologna i Venezia, havent visitat Cremona i Piacenza, i abans de visitar Módena. Potser Parma pot ser un centre des d’on fer una ruta circular per aquestes ciutats, totes a menys de 100 kms. Incloure-hi llavors d’altres ben properes, com ara Sabbionetta o Mantova, no estaria gens malament. Nosaltres hem dinat a Parma a la Pizzeria Al Corsaro, al centre mateix. Local molt agradable, tradicional, menjar casolà, molt bo, des d’una simple pizza fins plats de gran elaboració. Preus molt ajustats, alta qualitat, servei esmerat, a l’antiga. També ens va agradar molt, però és més refinat i més car, menys familiar, La Forchetta, un restaurant de gran cuina. Informal, divertit, un bar on serveixen paninis que valen per pizzas: Pepen, al Borgo Sant’ambrogio, 2, a tocar de la plaça major: la plaça de Giusseppe Garibaldi. Per dormir mireu-vos l’hotel NH, a costat de l’estació, molt nou. Interessant. Altres hotels, al centre, poden ser el Torino, renovat, però d’estil clàssic, o fora del centre, al 52 del carrer Forlanini, un hotel modern i minimalista, amb bon nom a la ciutat. Bona estada a Parma!.
El dia següent agafem l’autopista cap a Bolonya i Florència, per arribar a Siena, al cor de la Toscana. Pel camí parem a Parma, bella ciutat padana, amb un duomo magnífic, el baptisteri ple d’art, esglésies i palaus. Dinem allà, al restaurant Al Corsaro, boníssim!.

Entre las villas, ciudades y lugares fabulosos que hay en Italia para visitar, es natural que poca gente se haya parado en la bellísima ciudad de Parma. Si se puede ver Florencia, Venecia o Roma, ¿porque detenerse en Parma ?. ¡Pues estáis equivocados !. Si bien las grandes ciudades son imprescindibles, la belleza de Italia está más repartida en pequeñas villas maravillosas que son todas ellas una joya de arte. Villas como Peruggia, Pisa, Lucca, Volterra, Bergamo, Mantua o Parma, por citar sólo algunas. Estas ciudades medianas, a escala humana, no les provocarán el síndrome de Sthendal, pero os llenarán el alma de viajero de recuerdos imborrables. En Parma se pueden visitar cosas guapísimas, como su Duomo románico, o el baptisterio, lleno de frescos preciosos. La iglesia de San Juan Evangelista, y la farmacia antigua al lado. Las habitaciones de la abadesa del convento de San Paolo, con techos pintados por Correggio, son citas ineludibles. El severo Palazzo della Pilotta, convertido en museo histórico de la ciudad alberga obras de artistas de segunda fila, pero también el fantástico Teatro Farnese. Debemos ir hasta Parma en el transcurso de una ruta por Italia, tal vez saliendo de Torino, camino de Bologna y Venezia, habiendo visitado Cremona y Piacenza, y antes de visitar Módena. Quizás Parma puede ser un centro desde donde hacer una ruta circular por estas ciudades, todas a menos de 100 kms. Incluir otras bien cercanas, como Sabbionetta o Mantua, no estaría nada mal. Nosotros hemos comido en Parma en la Pizzeria Al Corsaro, en el centro mismo. Local muy agradable, tradicional, comida casera, muy bueno, desde una simple pizza hasta platos de gran elaboración. Precios muy ajustados, alta calidad, servicio esmerado, a la antigua. También nos gustó mucho, pero es más refinado y más caro, menos familiar, La Forchetta, un restaurante de gran cocina. Informal, divertido, un bar donde sirven paninis que valen para pizzas: Pepén, en el Borgo Sant’Ambrogio, 2, junto a la plaza mayor: la plaza de Giusseppe Garibaldi. Para dormir miraros el hotel NH, cerca de la estación, muy nuevo. Interesante. Otros hoteles, en el centro, pueden ser el Torino, renovado, pero de estilo clásico, o fuera del centro, en el 52 de la calle Forlanini, un hotel moderno y minimalista, con buen nombre a la ciudad.

Monteriggioni, revisitada


Image00116

El bonic poblet murallat de Monteriggioni es troba a peu d’autopista, a tocar de Siena, uns 10 kms. abans d’arribar a aquesta ciutat medieval de la Toscana, venint de Florència. Monteriggioni és una cucada, un luxe a l’abast, una desviació que us podeu permetre. Si visiteu la Toscana, la Toscana eterna, on sempre volem tornar, no us oblideu dels petits poblets. En ells està la veritable essència d’aquestes terres lluminoses, plàcides i acollidores. Monteriggioni no és res. Comptat i debatut són quatre cases. En el sentit literal del terme: quatre. Enfilades dalt del seu turó, rodejades per les seves muralles, rodones, perfectes, com una corona. Un seguit de carrers i una plaça. S’assembla a qualsevol dels nostres pobles medievals de l’Empordà, com Peratallada, Palau-Sator o Pals, però infinitament més petitó. I no és un lloc a peu pla. Monteriggioni, ja ho hem dit, domina els suaus turons toscans des de la seva talaia. Una talaia farcida d’oliveres, de plantes aromàtiques. Una talaia mediterrània cent per cent. Deixeu el cotxe a l’aparcament, n’hi ha diversos a diverses alçades, i caminareu una estona més o menys. El turó on s’està el poble apareix sembrat d’oliveres i de gespa. Enfileu la torre de defensa que és la porta del recinte murallat. Entrareu a la plaça. Una església, petita, diminuta, i un parell o tres de restaurants. Nosaltres varem escollir dinar al Feudo, una hosteria de poble, un dels dos petits restaurants, allà a la plaça. Podiem haver escollit l’altra, que s’anomena Il Pozzo, i que també aparentava estar molt bé. Era hivern i feia sol i fred. L’altra vegada que hi vam ser era a l’estiu i feia molta calor. Caminant vàrem descobrir un d’aquells hotels amb encant que provoquen que t’aturis a admirar. Es diu Hotel Monteriggioni. Ara, a l’hivern estava tancat. Arribareu a aquest lloc idílic si sortiu de Florencia cap a Siena per la autovia gratuïta que lliga totes dues ciutats. Està molt a prop de Siena, ben indicat. La veureu des de l’autovia. Passeu de llarg el poble baix i enfileu cap al turó. Naturalment també haureu de visitar Siena, una de les ciutats més belles del món. Però també heu de visitar altres coses que no surten a les guies. Com el poble de Colle Val d’Elsa, amb un casc antic de mèrit. O les abadies de Sant’Antimo i Monte Oliveto Maggiore. O Montalcino, bon vi. Per descomptat San Giminiano, d’una bellessa que no podem descriure amb paraules, o Volterra, una vila medieval de caràcter, que poca gent inclou en la seva ruta per la Toscana propera a Florència. Ja ho sabeu. Que no us ho expliquin. Les maravelles s’han de veure.

Image00117
Monteriggioni es una cucada, un lujo al alcance, una desviación que se pueden permitir. Si visitais la Toscana, la Toscana eterna, donde siempre queremos volver, no os olvideis de los pequeños pueblos. En ellos está la verdadera esencia de estas tierras luminosas, apacibles y acogedoras. Monteriggioni no es nada. En resumidas cuentas son cuatro casas. En el sentido literal del término: cuatro. Situadas en lo alto de su colina, rodeadas por sus murallas, redondas, perfectas, como una corona. Una serie de calles y una plaza. Se parece a cualquiera de nuestros pueblos medievales del Empordà, como Peratallada, Palau-Sator o Pals, pero infinitamente más pequeño. Y no es un lugar llano. Monteriggioni, ya lo hemos dicho, domina los cerros toscanos desde su atalaya. Una atalaya llena de olivos, y de plantas aromáticas. Una atalaya mediterránea cien por cien. Dejad el coche en el aparcamiento, sembrado de olivos y de césped seco, donde cantan apasionadamente las cigarras, y seguid hasta la torre de defensa, la puerta del recinto amurallado. Entraréis en la plaza. Una iglesia, pequeña, diminuta, y dos bares. Nosotros elegimos comer en el Feudo, una hostería de pueblo, uno de los dos pequeños restaurantes, allí en la plaza. Podíamos haber elegido la otra, que se llama Il Pozzo, y que también aparentaba estar muy bien. Ambas cocinas esperaban los visitantes. Como el maná. Tipismo a rabiar. Caminando descubrimos uno de esos hoteles con encanto que provocan que te detengas a admirarlo. Se llama Hotel Monteriggioni. Llegarán hasta este idílico lugar saliendo de Florencia hacia Siena por la autovía gratuita que une las dos ciudades. Está muy cerca de Siena, y bien indicado. Però la verán desde la autovía. Naturalmente deben visitar Siena, una de las ciudades más bellas del mundo. Pero también deben visitar otras cosas que no salen en las guías. Como la Abadía de Isola, una pequeña joya cisterciense. O el pueblo de Colle Val d’Elsa, con un casco antiguo de mérito. O San Giminiano, de una belleza que no podemos describir con palabras, o Volterra, una villa medieval de carácter, que poca gente incluye en su ruta por la Toscana cercana a Florencia. Ya lo sabéis. Que no os lo expliquen. Las maravillas se han de ver.

Ring of Kerry


The Ring of Kerry és en realitat una volta d’uns 180 kms. a la península d’Iveragh, al comtat de Kerry, situat al sudoest d’Irlanda. Fer el Ring of Kerry és viure de primera mà la natura i la història irlandesa, en una terra quasi verge, resseguint estretes carreteres que donen vistes inoblidables al mar i a la muntanya, pujant i baixant turons i muntanyes, descobrint platges, illes, caps rocosos, cascades i boscos. Natura en tot el seu esplendor. Però també petits pobles i monuments amagats, pedres plenes del verdet dels segles. Per fer el Ring of Kerry necessitareu un cotxe, tot i que també podeu fer servir les línies de bus existents. Si sortim de la vila de Killarney, cap a l’oest per la N-72, podeu remuntar cap al Gap of Dunloe, bellíssim entorn de muntanyes i llacs amb boscos. Agafem ara la N70 per baixar a la bonica platja de Rossbeigh, al poble de Glenbeigh, a la foto. Una platja de 8 km. de llarg, de sorra fina. Continueu cap al poblet mariner de Portmagee, on trobareu un pont que lliga terra ferma amb l’illa de Valentia. Paisatges fabulosos. Seguim el cap amb meravelloses vistes i petits poblets per anar fins el Fort prehistòric de Staigue, a tocar de Castlecove, de planta circular. Baixem a Kenmare, una vila molt maca i agradable per pujar, seguint ara la carretera N71 entre Kenmare and Killarney, fins el coll on trobareu el punt de vista dit the Ladies View, amb vistes superbes sobre el parc natural nacional de Killarney, un parc natural esplèndit. Des d’alla son 15 kms. de baixada entre boscos, amb parada obligada a la cascada Torc. Arribant a la ciutat de Killarney no s’acaben els prodigis. Allà teniu la casa Muckross que es una mansió victoriana de camp, històrica visitable. Passat Killarney, a la vora del llac, s’aixeca el Castell de Ross, vora el llac. També podeu fer un volt per la ciutat antiga de Killarney, vuere la seva catedral i els carrers comercials i parcs. Evidentment ens hem deixat molts llocs i punts d’interés que només vam veure des del cotxe. Nosaltres vam fer l’anell en un sol dia!. L’anell de Kerry no pot faltar en un bon viatge a Irlanda!. Per dinar, a Kenmare, teniu el ristorante Bella Vita, molt recomanable. A Killarney per menjar teniu el Cronins, força bo. Tradicional. O un pub de sempre, amb habitacions, restaurant i bar: el Murphy’s. També hi ha bons hotels, com ara el Park Hotel, un establiment luxós i car, però que fa ofertes de vegades. Més asequible i molt maco també, l’Hotel Brehon. No deixeu de fer el ring of Kerry si aneu a Irlanda!.

The Ring of Kerry es una vuelta de 180 kms. alrededor de la península d’Iveragh, en el comtat de Kerry, en Irlanda. Dar la vuelta al Ring of Kerry significa entrar en la naturaleza y la historia irlandesa, en una tierra virgen, recorriendo estrechas carreteras con vistas a un mar y subiendo muntañas, descubriendo playas, cabos, cascadas y bosques. También pueblos preciosos. El Ring of Kerry se hace en coche, o en bus. Salid de Killarney, por la N-72, remontando Dunloe, en un bellísimo entorno de montaña con lagos. Por la N70 bajad a la playa de Rossbeigh, cerca de Glenbeigh, en la foto. Pasad a la isla de Valentia. Continuad hasta Staigue, cerca de Castlecove. Bajad luego a Kenmare, y seguid la carretera N71 entre Kenmare y Killarney, viendo los lagos desde Ladies View, en el parque natural nacional de Killarney, con parada obligada en la cascada Torc. En Killarney está la casa Muckross que es una mansión victoriana de campo, visitable. Más allá de Killarney, está el Castillo de Ross, en el lago. Para comer, en Kenmare, teneis el ristorante Bella Vita, recomendable. En Killarney el Cronins, muy bueno. Tradicional. Hay un pub con habitaciones, restaurante y bar: el Murphy’s, y buenos hoteles, como el Park Hotel, o el Hotel Brehon. ¡No dejen de recorrer el ring of Kerry si van a Irlanda!.

Fira de la cervesa a Torredembarra


cervesa

La 7a Fira de la cervesa artesana tindrà lloc aquest proper cap de setmana, el divendres 14 i el dissabte 15 d’octubre de 2016 a la Plaça del Castell de la bonica població marinera de Torredembarra. Podeu demanar més informació al telèfon 977 644 580, o bé via mail a turisme@torredembarra.cat, o bé consultar la web de la vila: turismetorredembarra.cat. No us perdeu aquesta cita amb la bona cervesa artesanal que comença el divendres a les 18 hores amb l’obertura de la Fira i que inclou, aquell dia, actuacions musicals, com ara la de los Pasantes, que proposen un repàs a la música dels anys 70 i 80. L’endemà, dissabte, és el dia fort. Hi haurà trobada dels amics dels Scooters Clàssics, música, activitats infantils a càrrec de les Tecletes de Tarragona, cata de cerveses, jazz i moltes coses més. L’entrada a la fira és completament gratuïta, però per tastar les cerveses és imprescindible adquirir el got de la fira. Podeu passar a Torredembarra el cap de setmana i gaudir del bonic nucli antic de la població, o bé fer un bany a les aigües càlides de la Costa Daurada. Perquè Torredembarra te una preciosa platja de sorra fina, ideal per a la canalla, d’aigües netes i calentes, on podreu banyar-vos-hi fins ben entrat l’octubre. Si no en teniu prou, us direm també que ens encanta el barri mariner i pescador de la ciutat, amb aire de mar i peix fresc fregit. Hi ha molts motius i al·licients per decidir passar un cap de setmana a Torredembarra. El barri antic, coronat pel palau renaixentista de l’ajuntament, ple de palaus i cases senyorials i d’història. Tampoc cal oblidar les dunes i aiguamolls dels “Muntanyans”. Aquesta zona és la única zona humida verge, i mig protegida, de la costa sud de Catalunya. Un paradís desconegut, ple d’ocells. Tocant ja a Altafulla, just al costat contrari, trobareu la vila romana dels Munts, un exemple de mansió romana, amb mosaics molt bonics. Per arribar al poble no teniu pèrdua. Des de Barcelona son 70 kms per l’autopista AP-7. Una horeta i poc. Senzillíssim. Per a dinar teniu molts bons llocs, sobretot a baix a mar, al barri mariner. Com per exemple la masia de Cal Pastoret, típica catalana. Hi ha una pizzeria, prop de les dunes que abans hem mencionat, que ens agrada molt. Es diu Il padrino di Enzo. Bones pizzes!. L’avi Vitali és sempre un valor segur, peix i arròs. I també el clàssic Les Palmeres. Al nucli antic, no lluny de la plaça del castell hi ha la Serra, un restaurant normal i senzill, mol bona cuina. Per dormir teniu un munt de càmpings, hostals i hotels. Els hotels de la zona són els típics de platja. Teniu el Morros, per exemple. Bones cerveses a Torredembarra!.

La Feria de la cerveza artesana tiene lugar en el núcleo antiguo de la población marinera de Torredembarra, en la Costa Dorada. Podemos encontrar, este sábado, una variada gama de cervezas y algunos actos festivos más.  Además de todo esto hay que decir que Torredembarra tiene una preciosa playa de arena fina, ideal para los niños, de aguas limpias y calientes, donde podrán bañarse hasta bien entrado octubre. Si no tenéis suficiente, os diremos también que nos encanta el barrio marinero y pescador de la ciudad, con aires de mar y de pescado fresco frito. Hay muchos motivos y alicientes para decidir pasar un fin de semana en Torredembarra. El barrio antiguo, coronado por el palacio renacentista del ayuntamiento, lleno de palacios y casas señoriales, está lleno de historia. Tampoco hay que olvidar las dunas y humedales de los “Muntanyans”. Esta es la única zona húmeda virgen, y medio protegida, de la costa sur de Cataluña. Un paraíso desconocido, lleno de pájaros. Tocando ya Altafulla, justo al lado contrario, encontrarán la villa romana de Els Munts, un ejemplo de mansión romana, con mosaicos muy bonitos. Llegar al pueblo no tiene pérdida. Desde Barcelona son 70 kms por la autopista AP-7. Una horita y poco. Sencillísimo. Para dormir tienen un montón de campings, hostales y hoteles. Los hoteles de la zona son los típicos de playa. Tenéis el Morros, por ejemplo. Para el tema restaurantes les recomendamos los del barrio marinero. Buena feria de la cerveza en Torredembarra.

Noto


noto

No hi ha al món que nosaltres hem visitat una vila més escenogràfica que Noto, ni una ciutat feta tota ella en un estil tan pur com Noto. Perquè aquesta meravellosa població de Sicília, situada al sur de l’illa, no lluny de Siracusa o Ragusa, és totalment barroca. Un terratrèmol va esborrar del mapa la Noto antiga. La nova vila es va construir allunyada de l’altra, tota d’un cop, en un estil barroc molt maco, amb pedra daurada. Un escenari de pel·lícula, per exemple es va rodar aquí “La Vida es bella”. Per tot això és patrimoni de la humanitat de la UNESCO des del 1996. Noto es fàcil de descriure i llarg de visitar. Dos carrers paral·lels uneixen quatre places. Cada plaça te un convent, uns quants palaus i alguna església. Les entrades als temples tenen escalinates eternes de pedra, altíssimes. Hi ha terrasses arreu, jardins, balcons, tot ben barroc. No us perdeu la catedral de Sant Nicolò, i les esglésies de Sant Franceso, Santa Chiara, Sant Carlo Borromeo i Sant Domenico. I tampoc els fastuosos palaus de les famílies Nicolaci di Villadorata, Astuto e Impellizzeri. Heu d’incloure Noto en una visita a Sicília, juntament amb les altres esplèndides ciutats barroques: Ragusa Ibla, Siracusa o Caltagirone, que estan a tocar. Senyalar també que Noto no està gens lluny del mar i que Marina de Noto és una platja fantàstica situada a 10 kms. A més de platja de sorra llarga també podeu gaudir de cales i caletes, com ara la Calamoche, al nord, i al sud de Marina di Noto. Per dinar us recomanem una trattoria gens cara: Al Buco, situada a la piazza del convent de San Francesco, al carrer Vittorio Emmanuelle, el principal de la ciutat. Terrassa fora i local interior. Bona cuina. I encara us en recomanerem dos més, que ens van agradar. Estan junts, a tocar, al carrer Rocco Pirri. Un és el Mannà, minimalista, experimental, rabiosament modern i molt bo. Al número 19. L’altra és el Dammuso, al número 10 del mateix carrer Rocco Pirri. Molt més clàssic sense deixar de ser modern també, carta excel·lent de plats tradicionals. Pasta boníssima!. No deixeu passar Noto, us sabria greu!.

No hay en el mundo que nosotros hemos visitado una ciudad más escenográfica que Noto, ni una ciudad hecha toda ella en un estilo tan puro como Noto. Para que esta maravillosa población de Sicilia, situada en el sur de la isla, no lejos de Siracusa o Ragusa, es totalmente barroca. Un terremoto borró del mapa la Noto antigua. La nueva ciudad se construyó alejada de la otra, toda de una vez, en un estilo barroco muy bonito, con piedra dorada. Un escenario de película, por ejemplo se rodó aquí “La Vida es bella”. Por todo ello es patrimonio de la humanidad de la UNESCO desde 1996. Noto es fácil de describir y largo de visitar. Dos calles paralelas unen cuatro plazas. Cada plaza tiene un convento, varios palacios y alguna iglesia. Las entradas a los templos tienen escalinatas eternas de piedra, altísimas. Hay terrazas partes, jardines, balcones, todo bien barroco. No se pierdan la catedral de San Nicolò, y las iglesias de San Franceso, Santa Chiara, San Carlo Borromeo y San Domenico. Y tampoco los fastuosos palacios de las familias Nicolaci di Villadorata o Impellizzeri. Debeis incluir Noto en una visita a Sicilia, junto con las otras espléndidas ciudades barrocas: Ragusa Ibla, Siracusa o Caltagirone, que están muy cerca. Señalar también que Noto no está nada lejos del mar y que Marina de Noto es una playa fantástica situada a 10 kms. Además de playa de arena larga también se puede disfrutar de calas y calitas, como Calamoche, al norte, y al sur, de Marina di Noto. Para comer os recomendamos una trattoria nada cara: Al Buco, situada en la piazza del convento de San Francisco, en la calle Vittorio Emmanuelle, el principal de la ciudad. Terraza fuera y local interior. Buena cocina. Y os recomendamos dos más, que nos gustaron. Están juntas, a tocar, en la calle Rocco Pirri. Uno es el Maná, minimalista, experimental, rabiosamente moderno y muy bueno. En el número 19. La otra es el Dammuso, en el número 10 de la misma calle Rocco Pirri. Mucho más clásico sin dejar de ser moderno también, carta excelente de platos tradicionales. ¡Pasta buenísima !. No dejeis pasar Noto, os sabría mal !.

Castellabate


castellabate

La vila de Castellabate està situada a la Campània, a Itàlia, al sud. Sota de Salerno. És un poble aturonat, penjat sobre la costa. Una costa bellíssima i desconeguda, no gaire lluny de la famosa costiera amalfitana, i a tocar de les espectaculars ruïnes de Paestum, de qui ningú no s’enrecorda quan la gent visita Pompeia, malgrat que les seus temples grecs son els millors i els més ben conservats del mon. No gaire lluny tampoc teniu les excavacions de Velia, una altra ciutat grega. Aquí, a Castellabate, o millor dit, a les seves platges, Santa Maria i Sant Marco, el mar Tirrè és blau, i la sorra de les cales groga, daurada. El centre històric de Castellabate, situat en un turó a 227 metres, està considerat com un dels “Pobles més bonics d’Italia”, i s’ho mereix. També és Patrimonio Mundial de la UNESCO. Les platges de Santa María i San Marco son boniques, és fàcil aparcar-hi, pagant, i podeu fins intentar-ho al Lungomare, passant del parquing obligatori de l’entrada del poble. En concret nosaltres ens vam enamorar de Santa Maria, amb el seu castell i casc antic tocant les ones. Romàntic. Tot plegat forma part del meravellós, poc turístic i mal conegut Parc Nacional del Cilento. La costa de Castellabate ostenta la bandera blava per la seva aigua transparent, i si us agrada caminar i la descoberta podeu passar de les platges més properes i arribar-vos fins l’illa de Licosa o la reserva natural de Tresino. Castellabate poble està ple de carrers estrets, cases de pedra, arcs, escales que amaguen palaus i esglésies que miren des de dalt el mar blau de la costa del Cilento. Es tracta sense cap mena de dubte d’un dels darrers llocs on encara no ha arribat a la Mediterrània el turisme de masses, amb molts banyistes, naturalment, però tots autòctons, italians. On les carreteres estretes encara no estan embossades. On no us esperen i els preus de restaurants i hotels es poden pagar molt bé. No oblideu el Cilento, i Castellabate, en el curs d’una ruta o vacances pel sud de Nàpols, que poden integrar Nàpols mateix, les belles illes del golf: Ischia, Capri… Pompeia i Herculà, és clar, la fantàstica costa amalfitana, amb Ravello, Amalfi i Positano, com és natural, però també la sugestiva Salerno, capital d’aquesta zona, Paestum, que no oblidareu mai més i, per què no, Castellabate i la costa inexplorada del Cilento. Per dinar a Castellabate tenim el nostre lloc: El restaurante de Andrea, situat a l’Hotel Villa Sirio, un deliciós establiment clàssic, elegant, una mica retro fins i tot, però amb vistes impagables damunt del mar. De fet hotel i restaurant estan situats a la mateixa línia de la sorra. Si tant glamour us fa nosa, llavors heu d’anar a la pizzeria Da Nello, dins el poblet mariner de Santa Maria també però no a primera línia de mar, sinó al carrer Pagliarola 33. Ens van dir coses bones de Le Gatte, un curiós local situat en uns porxos davant del mar, el port i el castell de Santa Maria, però el vam trobar tancat. A San Marco és bo el Torretta, a la via torretta, 9. Bona platja al Cilento!.

La ciudad de Castellabate está situada en la Campania, en Italia, al sur. Bajo Salerno. Es un pueblo alto, en un cerro, colgado sobre la costa. Una costa bellísima y desconocida, no muy lejos de la famosa costiera amalfitana, y junto a las espectaculares ruinas de Paestum, de quien nadie se acuerda cuando la gente visita Pompeya, aunque sus templos griegos son los mejores y los mejor conservados del mundo. No muy lejos tienen las excavaciones de Velia, otra ciudad griega. Aquí, en Castellabate, o mejor dicho, en sus playas, Santa María y San Marco, el mar Tirreno es azul, y la arena de las calas amarilla, dorada. El centro histórico de Castellabate, situado en una colina a 227 metros, está considerado como uno de los “Pueblos más bellos de Italia”, y se lo merece. También es Patrimonio Mundial de la UNESCO. Las playas de Santa María y San Marcos son bonitas, es fácil aparcar, pagando, y puede hasta intentarlo en el Lungomare, pasando del parking obligatorio de la entrada del pueblo. En concreto nosotros nos enamoramos de Santa María, con su castillo y casco antiguo tocando las olas. Romántico. Todo ello forma parte del maravilloso, poco turístico y mal conocido Parque Nacional del Cilento. La costa de Castellabate ostenta la bandera azul por su agua transparente, y si os gusta caminar y el descubrimiento, se puede pasar de las playas más cercanas y acercaros hasta la isla de Licosa, reserva natural. Castellabate pueblo está lleno de calles estrechas, casas de piedra, arcos, escaleras que esconden palacios e iglesias que miran desde arriba el mar azul de la costa del Cilento. Se trata sin duda alguna de uno de los últimos lugares donde todavía no ha llegado, en el Mediterráneo, el turismo de masas, con muchos bañistas, naturalmente, pero todos autóctonos, italianos. Donde las carreteras estrechas aún no están llenas de tránsito. Donde no os esperan y los precios de restaurantes y hoteles se pueden pagar muy bien. No olviden el Cilento, y Castellabate, en el curso de una ruta o vacaciones por el sur de Nápoles, o por las bellas islas del golfo: Ischia, Capri … y Pompeya y Herculano, claro, y la fantástica costa amalfitana, con Ravello, Amalfi y Positano, como es natural, pero también la sugestiva Salerno, capital de esta zona, y Paestum, que no olvidaréis nunca más y, por qué no, Castellabate y la costa inexplorada del Cilento. Para comer en Castellabate tenemos nuestro lugar: El restaurante de Andrea, situado en el Hotel Villa Sirio, un delicioso establecimiento clásico, elegante, un poco retro incluso, pero con vistas impagables del mar. De hecho hotel y restaurante están situados en la misma línea de la arena. Si tanto glamour os molesta, entonces debeis ir a la pizzería Da Nello, dentro del pueblo marinero de Santa María también, pero no en primera línea de mar, sino en la calle Pagliarola 33. Nos dijeron cosas buenas de Le Gatte, un curioso local situado en unos porches frente al mar, el puerto y el castillo de Santa María, pero lo encontramos cerrado. En San Marco es bueno el Torretta, en la vía Torretta, 9. ¡Buena playa en el Cilento!.