Bolzen / Bolzano


En acabar la primera guerra mundial el Trentí i l’Alt Adige, dues províncies austríaques, varen ser annexionades a Itàlia. La geografia jugava a favor del país mediterrà. L’Adigio és un afluent del Po, i les seves aigües baixen descaradament cap al sud. També és aquesta la orientació, a solei, de les vessants assolellades d’aquesta zona dels Alps, que olora ja la calor del mar, la bonança meridional. Potser si, doncs, que era lògic que la frontera humana coincidís amb la natural, amb el pas imponent i al mateix temps fàcil i suau del Brenner. Però la geografia humana és més tosuda que la física, més mutable, variada i poc lògica. I la gent d’aquestes contrades és de parla alemanya, de costums nòrdiques, i de tarannà poc meridional, sobretot pels nostres estàndards. Per això resulta tan sorprenent i divertida una passejada per aquesta vila florida del peu de la cordillera alpina. Amb els seus carrers que recorden qualsevol ciutat germànica, amb els rètols bilingües, amb l’idioma aspre tothora als llavis. Perquè tot i que l’italià, cantarí i dolç, fàcilment comprensible a les nostres orelles l’entén i el coneix tothom, no l’usa ningú. A més d’aquesta curiositat  filològica, us hem de recomanar Bolzen per la seva encantadora bellesa, que suma l’exotisme del nord amb l’amabilitat del sud. Carrers amb arcades, esglésies boniques, places i paisatge. Però avui dia l’atracció familiar més important de Bolzen és l’home de Gel, l’Otzï. El neolític que va venir del vall tirolès d’Otzäl, a cercar no sabem què, i va morir, assassinat, no gaire lluny del coll de divisió de les aigües. El museu local se li ha dedicat totalment i completa. És natural. Atrau milers de turistes. El veureu allà, eternament congelat, rodejat asèpticament de les seves darreres i pobres pertinènces: una gorra de pell, vestits de fil, armes de pedra, amulets i medecines. Us recomanem molt la visita. Segur que als vostres infants els encantarà. I donareu vida a aquesta vila de muntanya agradable, pas obligat en una excursió de vacances entre Itàlia i Austria. Pareu-vos-hi camí de Florència, Roma, o camí de Viena o Venecia, anant o venint, pujant o baixant del pas més transitat d’Europa, del Brennero comunicador. Podeu dinar molt bé als carrers dels voltants de la plaça de Walter. Nosaltres ho varem fer al cafe Sportler, a la Silvergasse, tocant la piazza de il Grano, en un restaurant ràpid, jove, informal, de menú reduït i servei ràpid. Però n’hi ha molts altres, més tradicionals. Bolzano no pot faltar en una ruta familiar pels Alps italians, una excursió que travessi el Brennero, camí d’Austria, del Tirol, hi te parada obligada, per saludar el simpàtic Otzï, l’home de gel, arribat de la prehistòria, congelat, fa molts i molts anys.

Al finalizar la primera guerra mundial el Trentino y el Alto Adige, dos provincias austriacas, fueron anexionadas a Italia. La geografía jugaba a favor del país mediterráneo. El Adigio es un afluente del Po, y sus aguas bajan descaradamente hacia el sur. También es ésta la orientación, en solana, de las vertientes más soleadas de esta zona de los Alpes, que huele ya el calor del mar, la bonanza meridional. Quizás si, pues, que era lógico que la frontera humana coincidiera con la natural, con el paso imponente y al mismo tiempo fácil y suave del Brenner. Pero la geografía humana es más tozuda que la física, más mutable, variada y poco lógica. Y la gente de estas tierras es de habla alemana, de costumbres nórdicas, y de talante poco meridional, sobre todo para nuestros estándares. Por eso resulta tan sorprendente y divertida esta villa florida del pie de la cordillera alpina. Con sus calles que recuerdan cualquier ciudad germana, con los rótulos bilingües, con el idioma áspero siempre en los labios. Porque aunque el italiano, cantarino y dulce, fácilmente comprensible a nuestros oídos, lo entiende y lo conoce todo el mundo, no lo usa nadie. Además de esta curiosidad filológica, les debemos recomendar Bolzen por su encantadora belleza, que suma el exotismo del norte con la amabilidad del sur. Calles con arcos, iglesias bonitas, plazas y paisajes. Pero hoy en día la atracción familiar más importante de Bolzen es el hombre de Hielo, el Ötzi. El neolítico que vino del valle tirolés de Otzäl, a buscar no sabemos qué, y murió, asesinado, no muy lejos de aquí. El museo local se le ha dedicado totalmente y completamente. Es natural. Atrae a miles de turistas. Lo veréis allí, eternamente congelado, rodeado asépticamente de sus últimas y pobres pertenencias: un gorro de piel, trajes de hilo, armas de piedra, amuletos y medicinas. Os recomendamos mucho la visita. Seguro que a vuestros niños les encantará. Y daréis vida a esta villa de montaña agradable, paso obligado en una excursión de vacaciones entre Italia y Austria, o camino de Florencia, Roma, o camino de Viena o de Venecia, yendo o viniendo, subiendo o bajando el paso más transitado de Europa, del Brennero comunicador. Pueden comer muy bien en las calles de los alrededores de la plaza de Walter. Nosotros lo hicimos al café Sportler, la Silvergasse, tocando la piazza del Grano, en un restaurante rápido, joven, informal, de menú reducido y servicio rápido. Pero hay muchos otros, más tradicionales. Bolzano no puede faltar en una ruta familiar por los Alpes italianos, una excursión que atraviese el Brennero, camino de Austria, del Tirol, tiene aquí parada obligada, para saludar al simpático Ötzi, el hombre de hielo, llegado de la prehistoria, congelado, ya hace muchos años.

Piacenza


Piacenza no és molt gran. És una ciutat mitjana. No està entre les millors ciutats italianes. No és Florència, Venècia o Roma. Ni tan sols és Milà. És una petita ciutat. Però a Itàlia totes les ciutats mereixen una visita. Avui us proposem que gaudiu d’aquesta bonica, desconeguda i bella vila de la planura extensa del riu Po, a la Padània. Piacenza te monuments suficients per merèixer la nostra atenció en una excursió de vacances pel nord d’Itàlia. Una parada curta serà suficient per veure el seu famós “Gotico”, el palau comunal. Un edifici bonic, imponent, amb les dues estàtues dels Farnese, senyors feudals de la ciutat, fets en bronze per Leone Leoni. També és maca la seva catedral, romànica, més per dins que per fora, i això és una novetat entre els Duomos. També és interessant la basílica de sant Antonino, un xic fora dels carrers comercials, bulliciosos, del centre medieval estricte. Per cert, al costat de Sant Antonino, us recomanem vivament un restaurant. Un restaurant on fan unes pizzes boníssimes, una pasta deliciosa, uns plats fantàstics. Està en un semisòtan, baixant unes escales. És grandiós. I cap molta gent, però cal reservar. Sempre és ple a tope. Anoteu-vos bé el nom: Taverna In. Piazza di Sant Antonino, 8. Tel: 0523 335785. No ens estranya gens que la recomani la Guide du Routard. Els preus són escandalósament tirats, i el menjar maravellós. Parau-vos a fer un volt per Piacenza, i pels seus voltants, en el curs d’una ruta per la Padània que inclogui Cremona, Pavia, la Certosa di Pavia, Milano, Parma, Sabbioneta… No és gaire turístic tot plegat, però bellíssim… i sense ramats de turistes. A Piacenza hi ha molts hotels. Mireu la web de l’ajuntament. Però si voleu dormir molt baratet ens han dit que està molt bé, i molt net, dins les lògiques limitacions, l’alberg de joventut. Piacenza us està esperant!

Piacenza no es muy grande. Es una ciudad mediana. No está entre las mejores ciudades italianas. No es Florencia, Venecia o Roma. Ni siquiera es Milán. Es una pequeña ciudad. Pero en Italia todas las ciudades merecen una visita. Hoy os proponemos que disfrutéis de esta bonita, desconocida y bella villa de la llanura extensa del río Po, en la Padania. Piacenza tiene monumentos suficientes para merecer nuestra atención en una excursión de vacaciones por el norte de Italia. Una parada corta será suficiente para ver su famoso “Gotico”, el palacio comunal. Un edificio bonito, imponente, con las dos estatuas de los Farnese, señores feudales de la ciudad, hechos en bronce por Leone Leoni. También es bonita su catedral, románica, más bella por dentro que por fuera, y esto es una novedad entre los Duomos. También es interesante la basílica de San Antonino, un poco fuera de las calles más comerciales y bulliciosas, del centro medieval estricto. Por cierto, junto a San Antonino, les recomendamos vivamente un restaurante. Un restaurante donde hacen unas pizzas buenísimas, una pasta deliciosa, unos platos fantásticos. Está en un semisótano, bajando unas escaleras. Es grandioso. Y cabe mucha gente, pero hay que reservar. Siempre está lleno a tope. Anotad el nombre: Taverna In. Plaza de San Antonino, 8. Tel: 0523 335 785. No nos extraña que la recomiende la Guide du Routard. Los precios son escandalosamente tirados, y la comida maravillosa. Pararos a dar una vuelta por Piacenza, y por sus alrededores, en el curso de una ruta por la Padania que incluya Cremona, Pavía, la Certosa di Pavia, Milano, Parma, Sabbioneta … No es muy turístico, pero és bellísimo … y sin rebaños de turistas. En Piacenza hay muchos hoteles. Vean la web del ayuntamiento. Pero si queréis dormir muy barato nos han dicho que está muy bien, y muy limpio, dentro de las lógicas limitaciones, el albergue de juventud.

Cremona


Cremona ens encanta. Hi tornaríem mil vegades. Estem enamorats de la llum d’aquesta ciutat pagesa, plana, al marge del riu Po, en el bell mig de l’extensa depressió de la Padania. Cremona no te paisatge, però el crea ella mateixa. El crea la seva increible catedral, romànica, imponent, bellíssima. El creen els tallers dels luthiers, artesans de la música, que produeixen des de fa segles, tota mena d’instruments musicals. Però sobretot violins. Stradivàrius, Guarneri… mestres de l’art de fer els millors instruments de corda. Un art que perdura, ben viu, avui. Trobareu artesans, artistes luthiers treballant als seus tallers, de cara al públic. Els veureu a través dels seus aparadors, des del carrer, o mitjançant les portes de les botigues, generosament obertes. Us ensenyaran el què fan sense recança. És màgic. Cremona te l’escola oficial europea de luthiers. Arribeu-vos fins el cor de la vila, la Piazza del Comune. Allà admirareu sense voler-ho la sobèrbia façana de la catedral romànica. Impossible apartar la vista. Amb el seu poderós, frenètic, bestial campanar, anomenat el Torrazzo, el més gran de tota Itàlia, de 112 metres d’altura. Al costat un bonic baptisteri, separat, isolat, al mig de la plaça. Completen el decorat, tan escenenogràfic com el de totes les places italianes, el palau comunal, del XIII, i el Palau Municipal, on trobareu l’oficina de turisme i un museu de violins, amb un parell de Stradiuvarius, autèntics, i molts altres instruments de gran valor. La ciutat no te gaire més coses a veure: una quants palaus, i un parell d’esglèsies més. És fàcil de recòrrer, i fàcil aparcar-hi. Hi ha molts bons llocs per menjar. Bona gastronomia. Si teniu diners, aneu a La Sosta. Una maravella. N’hi ha molts d’altres, de tota mena i preu. Si voleu quelcom desenfadat, plats frescos, d’altíssima qualitat, sense gaires complicacions, aneu al Bar Latte…Lier, a la Via Mercatello, 46, darrera la catedral. Només és un bar, recordeu. No hem dormit a Cremona, però la llista i la qualitat dels hotels que vam veure, son per quedar bocabadats. Des de Cremona, tota la plana del riu Po al vostre abast. Ciutats bellíssimes com ara Piacenza, Pavia, Parma, o la Cartoixa de Pavia. Ideal per un cap de setmana. Si aneu a Itàlia de vacances, podeu fer Cremona com alternativa a Genova i la costa, en una ruta per la Padània, des de Milà.

Cremona nos encanta. Volveríamos mil veces. Estamos enamorados de la luz de esta ciudad campesina, llana, situada cerca del río Po, en medio de la extensa depresión de la Padania. Cremona no tiene paisaje, pero lo crea ella misma. Lo crea con su increíble catedral, románica, imponente, bellísima. Lo crean los talleres de los luthiers, artesanos de la música, que aquí producen, desde hace siglos, todo tipo de instrumentos musicales. Pero sobre todo violines. Stradivarius, Guarneri … maestros del arte de hacer los mejores instrumentos de cuerda. Un arte que perdura, muy vivo, hoy. Encontraréis artesanos, artistas luthiers trabajando en sus talleres, de cara al público. Los vereis a través de sus escaparates, desde la calle, o a las puertas de las tiendas, generosamente abiertas. Os enseñarán lo que hacen sin pesar. Es mágico. Cremona tiene la escuela oficial europea de luthiers. Acercaos hasta el corazón de la villa, la Piazza del Comune. Allí admirareis sin quererlo la soberbia fachada de la catedral románica. Imposible apartar la vista. Con su poderoso, frenético, bestial campanario, llamado el Torazzo, el más grande de toda Italia, de 112 metros de altura. Al lado un hermoso baptisterio, separado, aislado, en medio de la plaza. Completan el decorado, tan escenenográfico como el de todas las plazas italianas, el palacio comunal, del XIII, y el Palacio Municipal, donde encontrareis la oficina de turismo y un museo de violines, con un par de Stradiuvarius, auténticos, y muchos otros instrumentos de gran valor. La ciudad no tiene mucho más que ver: unos cuantos palacios, y un par de iglesias más. Es fácil de recorrerla, y fácil aparcar en ella. Hay muchos buenos lugares para comer. Buena gastronomía. Si tienen dinero, vayan a La Sosta. Una maravilla. Hay muchos otros, de todo tipo y precio. Si desea algo desenfadado, platos frescos, de altísima calidad, sin muchas complicaciones, vayan al Bar Latte … Lier, en la Via Mercatello, 46, detrás de la catedral. Sólo es un bar, recuerden. No hemos dormido en Cremona, pero la lista y la calidad de los hoteles que vimos, son para quedarse boquiabiertos. Desde Cremona, toda la llanura del río Po está a su alcance. Ciudades bellísimas como Piacenza, Pavía, Parma, o la Cartuja de Pavía. Ideal para un fin de semana. Si van a Italia de vacaciones, puede pasar por Cremona como alternativa a Genova y la costa, en una ruta por la Padania, desde Milán.

Mantua


Mantova, en els nostres dies molt allunyada de les principals rutes turístiques italianes, dormita el pes dels segles en plena plana del Po. Maravellosament situada entre dos llacs, els seus carrers són plens de monuments dignes de visita. El més sorprenent, però, és el seu magnífic palau ducal i la seva acatedral, renaixentistes. Els Gonzaga embelliren la seva capital amb aquests dos notabilíssims edificis que no deixen indiferents els pocs visitants que els visiten. El palau, en concret, poseeix sales enlluernadores, amb frescos, estàtues, mobles i pintures de les primeres firmes d’artistes del cincents i siscents italià. No deixeu d’anar a Mantova. La trobareu amagada un xic al sud de la ruta lògica entre Milà i Venecia, sota Verona, prop de Pàdova.  http://www.comune.mantova.it/

Mantova, en nuestros días muy alejada de las principales rutas turísticas italianas, dormita el peso de los siglos en plena llanura del Po. Maravillosamente sita entre dos lagos, sus calles estan llenas de monumentos dignos de visita. Lo más sorprendente es su magnífico palacio ducal y su acatedral, renacentistas. Los Gonzaga embellecieron la capital con estos dos notabilísimos edificios que no dejan indiferentes a los pocos visitantes que los ven. El palacio, en concreto, posee salas deslumbrantes, con frescos, estatuas, muebles y pinturas de las primeras firmas de los artistas del 500′ y 600′ italiano. No os perdais Mantova. La encontraréis escondida al sur de la ruta lógica entre Milán y Venecia, bajo Verona, cerca de Pàdova. http://www.comune.mantova.it/