Mont Cenis / Moncenisio


El Coll de Mont Cenis, en francès, o del Moncenisio en italià, separa aquestes dues nacions en un pas alpí no gaire alt i molt bonic. Uneix Torino i Grenoble, Sant Jean de Modane i Susa, sense necessitat de pagar cap túnel de peatge, per una ruta evocadora, en mig de paisatges idíl·lics i sense fer patir el cotxe. A l’hivern està tancada per la neu, això si. és una bona ruta alternativa per viatjar a Itàlia a l’estiu sense passar calor i sense patir retencions a l’autovia marítima entre Niça i Gènova. Es puja per Perpignan, Narbonne, Montpellier, Nimes, Avignon, Valence, Grenoble, Albertville, Sant Jean de Modane… i es baixa per Susa cap a Torino, per continuar després camí de Milà, Florència o Venecia. O bé a l’inversa. Del costat francés hi ha unes pistes d’esquí molt familiars i nombrosos senders per caminar per les muntanyes. L’accés al llac del Cenis és molt fàcil. Hi ha nombrosos desviaments al llarg de la carretera que serpenteja pel coll des del costat francès a l’italià, que fa ben bé uns 8 kms. d’altiplà, sense pujades ni baixades. Camins molt ben condicionats, amb àrees d’aparcament i tota mena de serveis, restaurants inclosos. Teniu “Le relais du Col du Mont Cenis”, bon petit restaurant just al coll mateix. També Le Malamot, un hotel i restaurant senzill però bo, a la sortida del lloc, ja caient sobre Itàlia. I al mig del parc natural, a peu de carretera, en el monument, centre d’interpretació i església del mont Cenis, bon aparcament i bones vistes del llac i la muntanya, hi ha Le Savoie, un altre bon establiment on menjar.

El paso de Mont Cenis o del Moncenisio, separa Italia y Francia. Se trata de un paso alpino no muy alto y muy bonito.  Une Torino i Grenoble, Sant Jean de Modane y Susa, sin necesidad de pagar el túnel de peaje. La ruta es muy evocadora, en verano, y es una buena ruta alternativa para no pasar calor ni morir en las retenciones entre Niza y Génova. Subid por Perpignan, Narbonne, Montpellier, Nimes, Avignon, Valence, Grenoble, Albertville, Sant Jean de Modane… y bajad hacia Susa y Torino, para continuar a Milán, Florencia o Venecia. O a la inversa. El lago del Cenis és muy bonito. La carretera que serpentea por las alturas lo recorre y encontrareis todo tipo de servicios y restaurantes.  Aconsejamos “Le relais du Col du Mont Cenis”, o Le Malamot, un hotel y restaurante sencillo pero bueno. O Le Savoie, otro buen lugar para comer.

 

La Petita Camarga


camarga

La petita Camarga és una terra fluvial, un tros petitó d’un delta magnífic, el del riu Roine. És de la mida del delta de l’Ebre, però situat a França, encara que no gaire lluny de casa nostra. De fet, la petita Camarga, és l’extrem del delta del Roine que toca més cap a Barcelona. I també, per a nosaltres, és el més bonic. S’hi arriba via Girona, Perpinyà, Narbona i Montpeller, per l’autopista AP-7 i la continuació passada la Junquera, l’A9. Son uns 400 kms. Es fan en mig dia. Si us haguèssim de suggerir una porta d’entrada a aquesta meravella de la natura us recomanaríem  que ho féssiu per Montpeller, bé des d’aquesta ciutat mateix, bé anant cap a La Grande Motte, o bé cap a Le Grau du Roi, dos bonics llocs de mar, a pesar d’estar molt urbanitzats, i que tenen tota mena de serveis. Allà trobareu bons hotels on podreu dormir. I l’endemà sortiríeu d’un d’aquests pobles per veure la increible ciutat medieval, perfectament conservada, d’Aigües Mortes, amb els seus carrers rectilinis, la seva esglèsia, la deliciosa placeta i les botigues de tota mena. I, és clar, les seves poderoses i altives muralles. I els seus restaurants i hotelets amb encant, i els seus càmpings. Seguiríeu la visita cap a Saintes Maries de la Mer, a la punta de la petita Camarga, on potser hi arribaríeu passant el petit Rhoine en vaixell transbordador, gratuït, pel pas anomenat del Bac. Saintes Maries te una esglèsia fortificada on es guarda el sepulcre de Santa Sara, patrona dels gitanos. Impactant. I també el de dues Maries més. Platja, dunes, cavalls i bous en llibertat, ocells: ànecs, flamencs… un paradís. Molt turístic a l’estiu, esplèndit a la primavera, al maig, el juny, o l’abril. Si us queda temps podeu fer un passeig pel Rhoine en vaixell, visitar el parc ornitològic o endinsar-vos pels senders marcats, amb uns bons prismàtics. Enlloc veureu tantes aus com aquí. Una passada. Si disposeu de més dies podeu fer la Camarga sencera, amb Arles, les salines de Giraud, fantàstiques, o passejar arran del mar visitant els estanys salats de Vaccares. Son mítics flamencs roses de la Camarga, i n’hi ha un piló. Tornant a Le Grau du Roi, o La Grande Motte podeu dedicar una estona a anar fins el far de l’Espigette, a veure una maravellosa posta de sol. Per dormir podeu fer-ho als nombrosos hotels de Montpellier, per exemple. Nosaltres hem dormit al Novotel, que està a l’entrada de l’autopista, ben situat. Habitacions familiars que els nens no paguen. També està molt bé el Mercure de La Grande Motte, situat al mateix port, vistes de somni damunt el mar. Hi ha molts altres hotels que també estan molt bé. A l’hora de dinar us recomanarem alguns llocs fantàstics. Com ara la pizzeria Cosa Nostra,  al port, al Quai d’Honneur. Telèfon: 467.56.68.69, 612.14.45.62. Molt bones pizzes, bé de preu. Com a restaurant de més de categoria, teniu el Sancyr, al port també. A les Saintes Maries ens va agradar un bar de tapes, regentat per un italià molt mediterrani: Chez Vito, a l’avinguda Mistral, la principal del poble. Un lloc estrany, amb menjar sorprenent, i un amfitrio més sorprenent encara. Pizza Las Vegas, una mica més avall no està gens malament. Bona Camarga!.

La pequeña Camarga es una tierra fluvial , un trozo pequeño de un delta magnífico , el del río Ródano . Es del tamaño del delta del Ebro , pero situado en Francia, aunque no muy lejos de casa. De hecho , la pequeña Camarga , es el extremo del delta del Ródano que toca más hacia Barcelona . Y también , para nosotros , es el más bonito. Se llega vía Girona , Perpiñán , Narbona y Montpellier , por la autopista AP -7 y la continuación pasada la Junquera , la A9 . Son unos 400 kms . Se hacen en medio día . Os queremos sugerir una puerta de entrada a esta maravilla de la naturaleza. Os recomendaríamos que lo hicierais por Montpellier, bien desde esta misma ciudad, yendo hacia La Grande Motte, o bien hacia Le Grau du Roi, dos bonitos lugares de mar, a pesar de estar muy urbanizadas, y que tienen todo tipo de servicios. Allí encontrarán buenos hoteles donde podrán dormir muy bién. Y al día siguiente saldríamos de uno de estos pueblos para ver la increíble ciudad medieval , perfectamente conservada , de Aguas Muertas, con sus calles rectilíneas , su iglesia , la deliciosa plaza y las tiendas de todo tipo. Y, claro , sus poderosas y altivas murallas . Y sus restaurantes y hotelitos con encanto , y sus campings . Seguiría la visita hacia Saintes Maries de la Mer , en la punta de la pequeña Camarga , donde quizás llegaríais pasando el pequeño Rhoine en barco transbordador , gratuito , por el paso llamado del Bac . Saintes Maries tiene una iglesia fortificada donde se guarda el sepulcro de Santa Sara , patrona de los gitanos . Impactante . Y también el de dos Marías más. Playa , dunas , caballos y toros en libertad , pájaros : patos , flamencos … un paraíso . Muy turístico en verano, espléndido en la primavera, en mayo , en junio , o en abril . Si os queda tiempo puede dar un paseo por Rhoine en barco , visitar el parque ornitológico o adentrarse por los senderos marcados , con unos buenos prismáticos. En lugar verá tantas aves como aquí. Una pasada. Si dispone de más días pueden hacer la Camarga entera, con Arles , las salinas de Giraud , fantásticas , o pasear junto al mar visitando los lagos salados de Vacca . Son míticos flamencos rosas de la Camarga , y hay un montón. Volviendo a Le Grau du Roi , o La Grande Motte puede dedicar un rato a ir hasta el faro de la Espigette , a ver una maravillosa puesta de sol . Para dormir puede hacerlo a los numerosos hoteles de Montpellier , por ejemplo. Nosotros hemos dormido en el Novotel , que está a la entrada de la autopista , bien situado. Habitaciones familiares que los niños no pagan. También está muy bien el Mercure de La Grande Motte , situado en el mismo puerto, vistas de ensueño sobre mar. Hay muchos otros hoteles que también están muy bien. A la hora de comer le recomendaremos algunos lugares fantásticos . Como la pizzería Cosa Nostra , en el puerto , en el Quai d’ Honneur . Teléfono: 467.56.68.69 , 612.14.45.62 . Muy buenas pizzas , bien de precio . Como restaurante de más de categoría , tiene el Sancyr , el puerto también. A las Saintes Maries nos gustó un bar de tapas , regentado por un italiano muy mediterráneo : Chez Vito , en la avenida Mistral , la principal del pueblo . Un lugar extraño , con comida sorprendente , y un anfitrión más sorprendente aún . Pizza Las Vegas , un poco más abajo no está nada mal .

Setmana Santa a Santa Coloma


santa_coloma

Santa Coloma de Gramenet és com un món en petit. Hi ha gent d’arreu del planeta, i això és un dels seus encants més grans. Pots passejar-te per la Xina, el Pakistà o l’Equador, només canviant de carrer. I, entre aquest mar de cultures, n’hi ha una que va arribar a la ciutat fa ja més de 5o anys, que hi va arrelar, i que va ordenar-ne la vida. La gent vinguda d’Andalucia, d’Extremadura o de Múrcia son la gran majoria de la població d’aquesta vila. Per això, aquí, a Santa Coloma, la Setmana Santa es viu amb passió, amb locura, amb anyorança de la terra, de les costums ancestrals. Viure-la és impregnar-se d’una religositat popular, ser testimoni d’un ritual esplèndit, trasmès de generació en generació. D’una relíquia heretada, que val la pena gaudir amb la família. Hauríeu de fer molts kilòmetres per observar quelcom d’igual, i gastar-vos molts calers. Ho teniu davant de casa per l’esforç d’un munt de gent desinteressada, que amb el seu treball, i les seves ganes, us permeten disfrutar d’una celebració única. Serà la Confradía de la Vera-Cruz y María Santísima de los Dolores qui, el Diumenge de Rams, des de l’Església Major de Santa Coloma, a les 11.45 hores del migdia, treurà al carrer el seu pas de “La Borriquilla”. Aniran per la plaça de Pius XII, Mn. Jaume Gordi i Rafael de Casanova cap a Irlanda, per baixar fins la rambla de San Sebastián, seguir per la rambla del Fondo, cap al carrer de Beethoven, travessant la plaça del Reloj i altra vegada a la rambla del Fondo, Rafael de Casanova, carrer Camil Rosell i de nou fins la parròquia. El Dijous Sant, també des de l’Església Major, surt a les 22 hores de la nit el pas del Crist de la Vera-Cruz, i el de Nuestra Señora de los Dolores. El recorregut és més curtet: de la plaça Pius XII, per Mn. Jaume Gordi, Rafael de Casanova, Nàpols, Beethoven, Sicília, Rafael Casanova, Camil Rosell i tornada al temple. Finalment dir-vos que, aquest any, s’anuncia també una processó de l’encontre, com es fa a Sevilla, el Diumenge de Resurrecció, que sortirà de la Parròquia de Sant Juan Baptista, al barri del Fondo, a les 11 hores. Aquest acte, molt popular, recrea una possible trobada entre Jesús Ressuscitat i la seva Santíssima Mare, la Verge Maria.  Ja ho veieu, folklore i sentiment en estat pur, us ho perdreu?.

Santa Coloma de Gramenet es como un mundo en pequeño. Hay gente de todo el planeta, y este es uno de sus encantos más grandes. Puedes pasearte por China, Pakistán o Ecuador, sólo cambiando de calle. Y, entre este mar de culturas, hay una que llegó a la ciudad hace ya más de 5o años, que arraigó, y que ordenó su vida. La gente venida de Andalucía, de Extremadura o de Murcia son la gran mayoría de la población de esta villa. Por ello, aquí, en Santa Coloma, la Semana Santa se vive con pasión, con locura, con añoranza de la tierra, de las costumbres ancestrales. Vivirla es impregnarse de una religosidad popular, ser testigo de un ritual espléndido, transmitido de generación en generación. Una reliquia heredada, que vale la pena disfrutar con la familia. Deberíais de hacer muchos kilómetros para observar algo igual, y gastaros mucho dinero. Lo tenéis delante de casa por el esfuerzo de un montón de gente desinteresada, que con su trabajo, y sus ganas, nos permiten disfrutar de una celebración única. Será la cofradía de la Vera-Cruz y María Santísima de los Dolores quien, el Domingo de Ramos, desde la Iglesia Mayor de Santa Coloma, a las 11.45 horas del mediodía, sacará a la calle su paso de “La Borriquilla”. Irán por la plaza de Pío XII, Mn. Jaume Gordi y Rafael de Casanova hacia Irlanda, para bajar hasta la rambla de San Sebastián, seguir por la rambla del Fondo, hacia la calle de Beethoven, atravesando la plaza del Reloj y otra vez en la rambla del Fondo, Rafael de Casanova, calle Camil Rosell y de nuevo hasta la parroquia. El Jueves Santo, también desde la Iglesia Mayor, sale a las 22 horas de la noche el paso del Cristo de la Vera-Cruz, y el de Nuestra Señora de los Dolores. El recorrido es más cortito: de la plaza Pío XII, por Mn. Jaume Gordi, Rafael de Casanova, Nápoles, Beethoven, Sicilia, Rafael Casanova, Camil Rosell y vuelta al templo. Finalmente deciros que, este año, se anuncia también una procesión del encuentro, como la que hacen en Sevilla, el Domingo de Resurrección, que saldrá de la Parroquia de San Juan Bautista, en el barrio del Fondo, a las 11 horas . Este acto, muy popular, recrea un posible encuentro entre Jesús Resucitado y su Santísima Madre, la Virgen María. Ya lo veis, folclore y sentimiento en estado puro, ¿os lo perderéis?.

Montgenèvre


Montgenèvre és una bonica vila dels Alpes del Sud de França, situada a pocs kms. de la vila fortificada de Briançon, tot a tocar de la frontera amb Itàlia. De fet aquest és el millor pas de muntanya per anar de França a Torí. Montgenèvre és, doncs, un poble i un coll de muntanya, situats respectivament a 1.400 i 1.800 mts. d’alçada, en un indret maravellòs, amb una muntanya fastuosa, a les portes de Farança i Itàlia. Una vall luminosa, alpina, riallera, amb unes pistes d’esquí molt familiars, uns espais nítids, coberts de gespa fresca a l’estiu, amb flora i fauna protegida. Montgenevre és ideal per infants: esports de natura, llacs, caminades. A l’hivern neu, a l’estiu frescor. Si aneu de camí a Itàlia amb els vostres fills i filles, i us voleu estalviar la llarga, pesada i tediosa autopista que de Marsella arriba a Florència travessant la “Riviera dei Fiori”, plena de cotxes a l’estiu, penseu en Montgenèvre. Pugeu des de Aix en Provence cap a Sisteron per l’autopista, i d’allà a Briançon. Feu nit a Montgenevre, o simplement descanseu-hi, abans de deixar-vos caure sobre la Vall de Susa i Torino, ja a Itàlia. Us assegurem que no és massa més llarg, que no passareu calor, que no hi ha cues, i que coneixereu valls alpins francesos i italians que valen molt la pena. Podeu parar a veure Briançon i les seves defenses de Vauban, patrimoni mundial de la UNESCO, i a la banda italiana, la magnífica Sacra de Sant Michele, l’abadia romànica on es va filmar “El nom de la Rosa”. Bon viatge, i ben fresquet, sobretot a l’estiu!.

Montgenèvre es una bonita villa de los Alpes del Sur de Francia, situada a pocos kms. de la villa fortificada de Briançon, todo muy cerca de la frontera con Italia. De hecho este es el mejor paso de montaña para ir de Francia a  Turín. Montgenèvre es, pues, un pueblo y un puerto de montaña, situados respectivamente a 1.400 y 1.800 mts. de altura, en un lugar maravilloso, con una montaña fastuosa, a las puertas de Francia e Italia. Un valle luminoso, alpino, risueño, con unas pistas de esquí muy familiares, unos espacios nítidos, cubiertos de hierba fresca en verano, con flora y fauna protegidas. Montgenevre es ideal para niños: deportes en plena naturaleza, con lagos, y posibilidad de caminatas. En invierno nieve, en verano frescura. Si vais de camino a Italia con sus hijos e hijas, y os queréis ahorrar la larga, pesada y tediosa autopista que de Marsella llega a Florencia atravesando la “Riviera dei Fiori”, llena de coches en verano, pensad en Montgenèvre. Hay que subir desde Aix en Provence hacia Sisteron por la autopista, y de allí a Briançon. Hagan noche en Montgenevre, o simplemente pueden descansar en ella, antes de dejarse caer sobre el Valle de Susa y Torino, ya en Italia. Os aseguramos que no es mucho más largo, que no pasaréis calor, que no hay colas, y que conoceréis valles alpinos franceses e italianos que valen mucho la pena. Pueden parar a ver Briançon y sus defensas de Vauban, patrimonio mundial de la UNESCO, y en la parte italiana, la magnífica Sacra de San ichele, la abadía románica donde se filmó “El nombre de la Rosa”. Buen viaje, y ¡bien fresquito!.

Congosto de Ventamillo


Ventamillo

El congosto del Ventamillo dona accés a la Vall de Benasque. Ja només per això és digne de figurar en un bloc on s’aconsellen sortides en família. Però, a més, el congost en si, val una detinguda visita. Aprofiteu per pujar de Lleida, cap a Graus i d’aquesta bellíssima població aragonesa cap a Castejon de Sos i Benasque. Feu-ho pel Ventamillo abans que una legió de camions obrin una nova carretera i la ruta perdi tot el seu encant. Encara podreu disfrutar d’una natura en estat decimonònic. D’una carretera estreta que s’adapta a les formes de la muntanya i que no permet presses. Corbes tancades, sense visibilitat. Llocs on amb feines i treballs passen dos cotxes. Llocs on la penya es tanca damunt vostre. Una ruta que ressegueix el riu Èssera, límpid, cristal·lí. Amb racons d’una bellessa quasi lírica, on l’aigua demana a crits que pareu el vehicle i baixeu a donar-vos un bon bany. D’aquí a molt poc temps, sense cap mena de dubte, volaran la roca per obrir una sèrie de túnels i el Congost del Ventamillo quedarà quiet i oblidat. Millor per les aus i els animalons. Millor pels conductors que podran còrrer més i amb més seguretat. Però els veritables viatgers, que ja hem perdut els Collegats i el Terradets, anyorarem per sempre els revolts i els punts de vista inigualables. Anyorarem el conduir lent i pausat disfrutant de les verticals parets, recobertes de vegetació, que no deixen passar la llum del sol. Anyorarem les raconades idíliques i fresques on parar el motor i posar els peus i la panxa, si cal, en remull. I els jocs dels infants que tiren pedres al riu i diuen, ohhh!!!, a cada nova sorpresa que la natura ens depara. Aneu-hi ara que encara hi sou a temps. I el premi, a més del congosto, serà la Vall de Benasque, al final d’aquesta muralla imponent, al darrera d’aquesta porta sublim. Benasque, el Pirineu en estat pur, els cims altius i les valls verdes. Allotgeu-vos a La Solana, a Benasque mateix. Familiar, bonic i bé de preu. S’hi menja de fábula. O a Casa Ciria, un luxe, o al final del Vall, a los Llanos del Hospital, natura salvatge, un racó càlid de món.

El desfiladero del Ventamillo da acceso a la Val de Benasque. Ya sólo por eso es digno de figurar en un bloque donde se aconsejan salidas en familia. Pero, además, el desfiladero en sí, merece una detenida visita. Aproveche para subir de Lérida, hacia Graus y de esta bellísima población aragonesa hacia Castejon de Sos y Benasque. Hágalo por Ventamillo antes que una legión de camiones abran una nueva carretera y la ruta pierda todo su encanto. Todavía podrá disfrutar de una naturaleza en estado decimonónico. Por una carretera estrecha que se adapta a las formas de la montaña y que no permite prisas. Curvas cerradas, sin visibilidad. Lugares donde con penas y trabajos pasan dos coches. Lugares donde la peña se cierra sobre si. Una ruta que recorre el río Ésera, límpido, cristalino. Con rincones de una belleza casi lírica, donde el agua pide a gritos que se pare el vehículo y bajarse a  darse un buen baño. Dentro de muy poco tiempo, sin duda, volarán la roca para abrir una serie de túneles y el Congosto del Ventamillo quedará quieto y olvidado. Mejor para las aves y los animalitos. Mejor para los conductores que podrán correr más y con más seguridad. Pero los verdaderos viajeros, los que ya hemos perdido Collegats y Terradets, hecharemos a faltar para siempre las curvas y los puntos de vista inigualables. El conducir lento y pausado disfrutando de las verticales paredes, recubiertas de vegetación, que no dejan pasar la luz del sol.  Los rincones idílicos y frescos donde parar el motor y poner los pies y la barriga, si es necesario, en remojo. Y los juegos de los niños que tiran piedras al río y dicen, ohhh!, a cada nueva sorpresa que la naturaleza nos depara. Id ahora que todavía estais a tiempo. Y el premio, además del desfiladero, será la Val de Benasque, al final de esta muralla imponente, detrás de esta puerta sublime. Benasque, el Pirineo en estado puro, las cimas y los valles verdes. Alojaros en Benasque en La Solana, donde también comeréis muy bien, o en Casa Ciria. O al final del valle, en los Llanos del Hospital.

Miravet


mirav

Miravet és un d’aquells llocs màgics. Un d’aquells llocs on la natura i la història s’uneixen per crear un pol telúric d’atracció. Un d’aquells llocs on, al llarg dels segles, la gent i els aconteixements s’han citat per trobar-se. Miravet és ara un petit poble a tocar de l’Ebre, prop de Mora. Un conjunt de cases que s’enfilen, turó amunt, arrecerades sota l’altiu castell templer. A Miravet, el gran riu, mostra la seva força a escassos metres dels habitatges humans, que sovint s’han vist anegats per les seves aigües. Allà l’Ebre es mostra especialment potent i poderòs, dominant la plana, abans d’entaforar-se a l’estret de Benifallet. Però si ell és fort, la penya que aguanta la fortificació medieval ho és encara més. El poble assisteix mut i corprès a aquesta lluita de titans antics i, com volguent congraciar-se amb ells, els ofereix la plaça assolellada com a punt de pau i contacte. Aneu a Miravet. Aneu-hi des de Tortosa, per Xerta i Benifallet, passant l’Ebre amb la barca, que carrega els cotxes, des de Rasquera. O bé aneu-hi desde Mora, per la riba plena de terrissaires i obradors de ceràmica, curulla d’horta, de tarongers i llimoners. Badeu una estona a la plaça, prenen quelcom als bars prop de l’aigua. Pujeu al castell i admireu la més gran força dels templers de Catalunya. Baixeu de nou al poble. Volteu pels carrers estrets, amb cases porxades i finestres pintades de blauet. Dineu al restaurant “El molí de Xim”, molt típic i acollidor. El seu telèfon és el 977 407 758. Si no us agrada l’estil, podeu anar al Pizzo, conegut pel Casal, a la sortida del poble. És molt més convencional, però us faran un menú decent per quatre diners. No hem dormit mai a Miravet. Ho hem fet a Tortosa, al Corona, o a Arnes, al Vilar Rural, però sabem que hi ha bones cases rurals.

Miravet es uno de esos lugares mágicos. Uno de esos lugares donde la naturaleza y la historia se unen para crear un polo telúrico de atracción. Uno de esos lugares donde, a lo largo de los siglos, la gente y los acontecimientos se han citado para encontrarse. Miravet es ahora un pequeño pueblo al lado del Ebro, cerca de Mora. Un conjunto de casas que trepan, colina arriba, cobijadas por el altivo castillo templario. En Miravet, el gran río, muestra su fuerza a escasos metros de las viviendas, que a menudo se han visto anegadas por sus aguas. Allá el Ebro se muestra especialmente potente y poderoso, dominando la llanura, antes de encerrarse en el estrecho de Benifallet. Pero si él es fuerte, la peña que aguanta la fortificación medieval lo es aún más. El pueblo asiste mudo y prendado a esta lucha de titanes antiguos y, como deseando congraciarse con ellos, les ofrece la plaza soleada como punto de paz y contacto. Id a Miravet. Id desde Tortosa, por Xerta y Benifallet, pasando del Ebro con la barca, que carga los coches, desde Rasquera. O bien vaya allí desde Mora, por la riba llena de alfareros y ceramistas, rebosante de huerta, de naranjos y limoneros. Parad un rato en la plaza, tomad algo en los bares, cerca del agua. Subid al castillo y contemplad la mayor fuerza de los templarios de Cataluña. Bajando de nuevo al pueblo, dando vueltas por las calles estrechas, vereis casas porticadas y ventanas pintadas de color azul. Para comer teneis el restaurante “El molí de Xim”, muy típico y acogedor. Su teléfono es el 977 407 758. Si no os gusta el estilo, podeis ir al Pizzo, conocido por el Casal, a la salida del pueblo. Es mucho más convencional, pero les serviran un menú decente para cuatro chavos. No hemos dormido nunca en Miravet. Lo hemos hecho en Tortosa, en el Corona, o en Arnes, en el Vilar Rural, pero sabemos que hay buenas casas rurales.