La Cartoixa de Montalegre


La Cartoixa de Montalegre és la darrera cartoixa habitada de Catalunya i d’Espanya. Està situada al terme municipal de Tiana, prop de Badalona, i de Barcelona, al bell mig del desconegut parc natural de la Serralada de Marina. S’hi pot accedir per una pista privada asfaltada que surt de la carretera B-500 que va de Badalona a Mollet, passant prop de Tiana i per Sant Fost de Campcentelles. És fàcil trobar la desviació cap a aquesta pista, pujant des de Badalona, prop de km. 5, a mà esquerra, perquè hi ha una gran portalada amb reixa de ferro i pilars de pedra, amb el nom de Santa Maria de Montalegre. El 1415  els monjos de la cartoixa de Vallparadís es van instal·lar a Montalegre. La cartoixa va tenir el seu màxim esplendor durant els segles XVII i XVIII, i el pitjor moment fou amb la desamortització, el 1835. El 1901 s’hi instal·là una nova comunitat, amb una vintena de monjos, procedent de França. Com ja hem dit ara és l’única cartoixa existent al Principat. El cenobi compren l’església, del XV, el refectori, la sala capitular i les capelles, totes elles a l’entorn d’un petit claustre. Les cel·les on viuen els monjos rodegen dos grans claustres. El primer claustre, acabat de construir l’any 1448, conté 16 cel·les i la prioral. El segon, amb 13 cel·les, es va afegir a l’anterior l’any 1636. Les cel·les dels cartoixos son petites cases, amb una planta baixa, unes golfes i un petit jardí. En arribar a la cartoixa podreu veure’n la porta d’entrada i podreu accedir a l’anomenada capella exterior del monestir. Allà s’hi fa missa tots els diumenges i festes a les 10,30 hores del matí. A la gran església només podreu entrar-hi el dia del Corpus Cristi, en que te lloc una processó, i el dia de Sant Bru, el 6 d’octubre, a les 9,00 del matí, quan hi ha missa. Això si, a la capella exterior, per no ser clausura, poden accedir-hi totes les persones, homes o dones. Però a les celebracions a l’església del monestir només els homes.

La Cartoixa està envoltada per un bosc mediterrani molt xulo, ara en fase de recuperació després dels incendis dels anys 90. La Conreria és un dels espais naturals, de fet un parc natural, més propers a Barcelona i més ben conservats. S’hi pot anar molt fàcilment des de Badalona agafant la carretera B-500, la que va cap a la Cartoixa i fins Mollet i que ja us hem descrit. Tots els camins que surten, o que envolten la Cartoixa son fàcils, ideals per famílies, amplis, planers tot i certes pujades fortes, i amb vistes esplèndides sobre el mar i el Maresme. Si voleu seguir explorant els antics dominis de la cartoixa, la Conreria, pels camins del cantó del Vallès entrareu en espais naturals molt més feréstecs, ombrívols i plens de vegetació. Si  agrada caminar podreu anar fins el Seminari Menor, damunt mateix de la Cartoixa, fins el turó de Galzeran, o fins el Turó Ruf i trobar el dòlmen amagat. Si voleu dinar per aquí podeu fer pícnic al bosc, o també teniu el restaurant el Cau, al mateix coll de la Conreria, amb bones carns, o el restaurant de la Font dels Castanyers, si us agrada el menjar a la brasa en un entorn un xic primitiu, o el mas Llombart, molt més fi. La Cartoixa, secreta, amagada i desconeguda, ofereix un bon motiu per caminar pel parc de la Serralada de Marina!.

 

La Cartuja de Montealegre es la última cartuja habitada de Cataluña. Está situada en el término municipal de Tiana, cerca de Badalona, ​​y de Barcelona, ​​en pleno desconocido parque natural de la Sierra de Marina. Se puede acceder por una pista privada asfaltada que sale de la carretera B-500 que va de Badalona a Mollet, pasando cerca de Tiana y por Sant Fost de Campcentelles. Es fácil encontrar la desviación hacia esta pista, subiendo desde Badalona, ​​cerca de km. 5, a mano izquierda, porque hay una gran entrada con reja de hierro y pilares de piedra, con el nombre de Santa María de Montalegre. En 1415 los monjes de la cartuja de Vallparadís se instalaron en Montalegre. La cartuja tuvo su máximo esplendor durante los siglos XVII y XVIII, y el peor momento fue con la desamortización, en 1835. En 1901 se instaló una nueva comunidad, con veinte monjes, procedente de Francia. Como ya hemos dicho ahora es la única cartuja existente en el Principado. El cenobio consta de una iglesia, del XV, el refectorio, la sala capitular y las capillas, todas ellas en el entorno de un pequeño claustro. Las celdas donde viven los monjes rodean dos grandes claustros. El primer claustro, construido en 1448, contiene 16 celdas y la prioral. El segundo, con 13 celdas, se añadió a la anterior del año 1636. Las celdas de los cartujos son pequeñas casas, con una planta baja, un desván y un pequeño jardín. Al llegar a la cartuja podran ver la puerta de entrada y podrán acceder a la llamada capilla exterior del monasterio. Allí se hace misa todos los domingos y fiestas a las 10,30 horas de la mañana. A la gran iglesia sólo se podrá acceder el día del Corpus Christi, en que tiene lugar una procesión, y el día de San Bruno, el 6 de octubre, a las 9,00 de la mañana, cuando hay misa. Eso si, a la capilla exterior, por no ser clausura, pueden acceder todas las personas, hombres o mujeres. Pero a las celebraciones en la iglesia del monasterio sólo los hombres.

La Cartuja está rodeada por un bosque mediterráneo muy chulo, ahora en fase de recuperación después de los incendios de los años 90. La Conreria es uno de los espacios naturales, de hecho un parque natural, más cercanos a Barcelona y mejor conservados. Se puede ir muy fácilmente desde Badalona cogiendo la carretera B-500, la que va hacia la Cartuja y llega hasta Mollet, que ya os hemos descrito. Todos los caminos que salen, o que rodean la Cartuja son fáciles, ideales para familias, amplios, llanos aunque con ciertas subidas fuertes, y con vistas espléndidas sobre el mar y el Maresme. Si deseais seguir explorando los antiguos dominios de la cartuja, la Conreria, por los caminos del Vallès, entraréis espacios naturales mucho más agrestes, sombríos y llenos de vegetación. Si os gusta caminar se puede ir hasta el Seminario Menor, encima mismo de la Cartuja, o aún más allá. Si quiere comer por allí se puede hacer picnic en el bosque, o también tienen cerca el restaurante el Cau, al mismo puerto de la Conreria, con buenas carnes, o el restaurante de la Fuente de los Castaños, si os gusta la comida a la brasa en un entorno un poco primitivo, o el mas Llombart, mucho más fino. La Cartuja, secreta, escondida y desconocida, ofrece un buen motivo para caminar por el parque de la Serralada de Marina.

Montealegre


Castella, és clar, és terra de castells. I de totes les províncies castellanes és Valladolid la que en te més, en més bon estat i més bonics. Per això hi ha una ruta de castells, preciosa, a fer per la Castella eterna. Una ruta amb fites de calibre, com ara Fuensaldaña, a tocar de la mateixa capital, Torrelobatón, seu del museu dels Comuneros, Peñafiel i el seu preciós castell dedicat a museu del vi, del vi de Ribera de duero, excel·lent entre els excel·lents o La Mota, a Medina del Campo. I encara ens en deixem uns quants. Avui us volem proposar una ruta pels castells de Castella i, com a mostra, us parlarem del de Montalegre de Campos, una fortalessa potent i poderosa. Com la majoria, el poblet, diminut, està amagat, dominat, aclaparat per la mole del seu castell. L’edifici senyoreja horitzons de blat, verd a la primavera, groc a l’estiu, marróns a la tardor i l’hivern. I les quatre cases de pedra d’una vila que va annexa al seu castell. Vila i castell que foren declarats, amb encert, conjunt históric i artístic. El poble te la església de San Pedro, amb un retaure del renaixement, la de Santa María y una ermita. A tocar una altra ermita, anomenada del Humilladero, alberga un museo del Pastor. No gaire lluny hi ha una fita de primer ordre pels infants, i pels grans, al poble medieval de Villalba de los Alcores, que és preciós. Es tracta del parc natural i temàtic anomenat Finca Matallana, un centre d’interpretació de la natura de la Diputació de Valladolid. No gaire lluny de Montealegre també podeu gaudir de la capital de la comarca de Campos, Medina de Rioseco, una població fantàstica, amb tota mena de serveis, de tot tipus, i monuments molt notables a visitar. Per dinar, i per allotjar-vos al mateix poble, us recomanem la Casona de Montealegre, amb el seu restaurant Fàtima. És un bon lloc. Cómode, amb encant. Carta curta, però potent. Del tipus carn i caça. Cuina de Castella, amb molta contundència. Preus un xic elevats, d’acord amb la oferta, molt cuidada, com a totes les Posadas Reales de Castilla, una marca de prestigi. Fora del poble cal que aneu als restaurants i hotels de Medina de Rioseco, a 14 kms. o de Valladolid, a 40 km. Castella, la eterna Castella us està esperant!.

Castilla, está bién claro, es tierra de castillos. Y de todas las provincias castellanas es Valladolid la que tiene más, en mejor estado y más bonitos. Por eso hay una ruta de castillos, preciosa, a hacer por la Castilla eterna. Una ruta con hitos de calibre, como Fuensaldaña, junto a la misma capital, Torrelobatón, sede del museo de los Comuneros, Peñafiel y su precioso castillo dedicado a museo del vino, del vino de Ribera de duero, excelente entre los excelentes o La Mota, en Medina del Campo. Y aún nos dejamos unos cuantos. Hoy os queremos proponer una ruta por los castillos de Castilla y, como muestra, os hablaremos del de Montalegre de Campos, una fortaleza potente y poderosa. Como en la mayoría, el pueblo, diminuto, está escondido, dominado, abrumado por la mole de su castillo. El edificio señorea horizontes de trigo, verde en primavera, amarillo en verano, de tonos marrones en otoño y en el invierno. Y las cuatro casas de piedra de una villa que amanece anexa a su castillo. Villa y castillo que fueron declarados, con acierto, conjunto histórico y artístico. El pueblo tiene también la iglesia de San Pedro, con un retablo del renacimiento, la de Santa María y una ermita. Cerca hay otra ermita, llamada del Humilladero, que alberga un museo del Pastor. No muy lejos hay un hito de primer orden para los niños, en el pueblo medieval de Villalba de los Alcores, que es precioso. Se trata del parque natural y temático llamado Finca Matallana, un centro de interpretación de la naturaleza de la Diputación de Valladolid. No muy lejos de Montealegre también se puede disfrutar de la capital de la comarca de Campos, Medina de Rioseco, una población con todo tipo de servicios y monumentos muy notables a visitar. Para comer, y para hospedarse, en el propio pueblo, os recomendamos la Casona de Montealegre, con su restaurante Fátima. Es un buen lugar. Cómodo, con encanto. Carta corta, pero potente. Del tipo carne y caza. Cocina de Castilla, con mucha contundencia. Precios un poco elevados, de acuerdo con la oferta, muy cuidada, como en todas las Posadas Reales de Castilla, una marca de prestigio. Fuera del pueblo habría que ir a los restaurantes y hoteles de Medina de Rioseco, a 14 kms. o de Valladolid, a 40 km.

Medina de Rioseco


Medina de Rioseco és Castella en estat pur. La vila dels almiralls, situada al nord de Valladolid, irradia severitat pels quatre costats, perfecció, sobrietat. Però conté, dins una conxa adusta, perles del millor art. Esglésies maravelloses com Santa Maria de Mediavilla, de planta renaixentista, amb un retaure impressionant i amb la increible capella dels Benavente, obra mestra de l’art barroc a Espanya. També recomanem, sobretot aquest any 2011, la visita a la església de Santiago, on podreu gaudir d’una nova edició de l’exposició “Las Edades del Hombre“, sota el sugerent titol de “Passió”. El millor de la pintura i l’escultura de les catedrals de Castella reunit sota un mateix sostre. Tampoc no podeu perdreus el carrer major de la vila, amb els seus soportals. I, a la sortida, el fenomenal Museu de Art contingut dins del monestir de San Francisco. A l’altra banda de Medina trobareu algunes curiositats dignes de veure’s com la fábrica de farina, també museitzada i, just al costat la dársena del canal de Castella, faraónica i visionària obra de la il·lustració que pretenia obrir la meseta al mar. Si us queda temps aneu també a veure el Museu de Semana Santa, en una altra de les moltes esglésies que campen per la ciutat. A pocs llocs menjareu tan bé com a Rioseco. Se’ns farà difícil recomanar-vos un restaurant. Nosaltres vàrem dinar al restaurant Pasos Enlace, al final del carrer Major, aquí anomenat de Lázaro Alonso, 44. Tel: 983 70 10 02. Tot i que està situat entre dos altres establiments, la porta és petita i el nom canvia segons el rètol que mires, el trobareu. L’interior és amplíssim, decorat a la castellana, amb cadires de ferro i armadures. El menjar és tan contundent com la sala. Carta carota, però menú asequible. Vins de Ribera del Duero mortals de necessitat. Al costat està l’Astúries, del que ens van dir coses bones, com també ens recomanaren La Rua, a la carretera. També ens van parlar del Los Arcos, carrer de Armas, 4. Tel:  983 72 00 43. Encara hi ha alguns bars, al mateix carrer Major que fan menús del dia prou interessants. Per dormir ens va agradar l’Hotel Vittoria Colonna, al centre de Medina i amb bon restaurant.  Molt més sofisticat és un hotel molt singular, anomenat Los Almirantes, d’un luxe molt especial.  Amb SPA i restaurant. Quelcom més senzillet?. Teniu bons hostals, dels de tota la vida, com ara el Duque de Osuna. Hi ha una casa rural interessant, diferent i novedosa, a les afores, anomenada India Chica, i una de més tradicional a tocar del Canal de Castilla. Podeu fer de Medina de Rioseco centre d’una excursió per la comarca que us porti per la ruta dels castells, a Fuensaldaña, Torrelobatón o Montealegre, entre d’altres. O bé parar-hi en una ruta per Castella, quan passeu per Valladolid, Palència, Zamora… o a visitar, si hi aneu el 2011, la magnífica exposició de Las Edades del Hombre.

Medina de Rioseco es Castilla en estado puro. La villa de los almirantes, situada al norte de Valladolid, irradia severidad por los cuatro costados, perfección, sobriedad. Pero contiene, dentro de una concha adusta, perlas del mejor arte. Iglesias maravillosas como Santa María de Mediavilla, de planta renacentista, con un retablo impresionante y con la increíble capilla de los Benavente, obra maestra del arte barroco en España. También recomendamos, sobre todo este año 2011, la visita a la iglesia de Santiago, donde se podrá disfrutar de una nueva edición de la exposición “Las Edades del Hombre”, bajo el sugerente título de “Pasión”. Lo mejor de la pintura y la escultura de las catedrales de Castilla reunido bajo un mismo techo. Tampoco pueden perderse la calle mayor de la villa, con sus soportales. Y, a la salida, el fenomenal Museo de Arte contenido dentro del monasterio de San Francisco. Al otro lado de Medina encontrarán algunas curiosidades dignas de verse, como la fábrica de harina y, justo al lado, la dársena del canal de Castilla, faraónica y visionaria obra de la ilustración que pretendía abrir la meseta al mar. Si os queda tiempo id a ver el Museo de Semana Santa, en otra de las muchas iglesias que campan por la ciudad. En pocos lugares comeréis tan bien como Rioseco. Se nos hace difícil recomendaros un restaurante. Nosotros comimos en el Pasos Enlace, al final de la calle Mayor, aquí llamada de Lázaro Alonso, en el número 44. Tel: 983 70 10 02. Aunque está situado entre otros dos establecimientos, la puerta es pequeña y el nombre cambia según el rótulo que miras, lo encontraréis. El interior es amplísimo, decorado a la castellana, con sillas de hierro y armaduras. La comida es tan contundente como la sala. Carta cara, pero menú asequible. Vinos de Ribera del Duero, mortales de necesidad. Al lado está el Asturias, del que nos dijeron cosas buenas, como también nos recomendaron La Rua, en la carretera. También nos hablaron bién del Los Arcos, en la calle de Armas, 4. Tel: 983 72 00 43. Todavía hay algunos bares, en la misma calle Mayor que hacen menús del día bastante interesantes. Para dormir nos gustó el Hotel Vittoria Colonna, en el centro de Medina y con buen restaurante. Mucho más sofisticado es un hotel muy singular, llamado Los Almirantes, de un lujo muy especial. Con SPA y restaurante. ¿Algo más sencillito?. Tienen buenos hostales, de los de toda la vida, como el Duque de Osuna. Hay una casa rural interesante, diferente y novedosa, en las afueras, llamada India Chica, y una más tradicional junto al Canal de Castilla. Pueden hacer de Medina de Rioseco centro de una excursión por la comarca, que les lleve por la ruta de los castillos, hasta Fuensaldaña, Torrelobatón o Montealegre, entre otros. O bien agregarla a una ruta por Castilla, al pasar por Valladolid, Palencia, Zamora …  Si vais en 2011, la magnífica exposición de Las Edades del Hombre no puede perderse de vista.

Montalegre


Santa Maria de Montalegre és una cartoixa. És una cartoixa viva, habitada per uns grapat de monjos que han fet vot de silenci. Està situada al terme de Tiana, però lluny del poble, la carretera B-500, la que puja de Badalona a la Conrerias i baixa a Mollet. A mig camí, a uns 5 km de Badalona, costat mar de la serra de Marina, trobareu el portaló de ferro de l’entrada. Mai no està tancat. Un camí asfaltat mena fins la porta del cenobi. Podeu trucar, potser us deixaran veure-la, si sou del gènere masculí. Les dones no poden entrar-hi. El paisatge que envolta la cartoixa es recupera d’un devastador incendi i això és nota. Però és agradable fer un passeig per aquests camins, sobretot a l’hivern, quan el sol no molesta. Tindreu bones vistes, com la de la foto, damunt els claustres i les cel·les. Els edificis són gòtics, del XV, amb ampliacions del XVII i XVIII i altres afegitons.

Santa Maria de Montalegre es una cartuja. Es una cartuja viva, habitada por un puñado de monjes que han hecho voto de silencio. Está sita en el término de Tiana, pero lejos del pueblo, junto a la carretera B-500, la que sube de Badalona a la Conreria y baja luego a Mollet. Está a medio camino, a unos 5 km de Badalona, vertiente mar de la sierra de Marina. Allí encontraréis el portalón de hierro de la entrada. Nunca está cerrado. Un camino asfaltado baja hasta la puerta del cenobio. Podéis llamar, quizás os dejarán verla, si sois del género masculino. Las mujeres no pueden entrar. El paisaje que rodea la cartuja se recupera de un devastador incendio y eso se nota. Pero es agradable hacer un paseo por estos caminos, sobre todo en invierno, cuando el sol no molesta. Tendréis buenas vistas, como la de la foto, sobre los claustros y las celdas. Los edificios son góticos, del XV, con ampliaciones del XVII y XVIII y otros añadidos.