Alentejo, de nou


A Portugal, però no gaire lluny de Badajoz, hi ha una terra diferent, molt bonica. Un país dur, però ple de grans monuments, pobles medievals i àrabs, i espais naturals molt macos. La gent és propera i amable. És una terra pobra, però digna i acollidora. És l’Alentejo. Allà mai no us sentireu estranys. Visiteu els seus pobles blancs que llueixen les seves cases, muralles, temples i castells. Si podeu evitar el sol viu i abrusador de l’estiu, i anar-hi ara, per Setmana Santa, quan l’encantadora primavera, omple els camps de flors, molt millor. Son pobles i viles recollides, netes, espectaculars, amb carrers costeruts i finestres de colors vius: grocs, vermells, blaus. No us perdeu Elvas, a tocar de la frontera espanyola, amb les seves muralles, el castell. O Estremoz, una altra bella vila medieval, amb ciutadella i castell. O la petita Evoramonte, enfilada com el seu nom indica, dalt d’un turó, amb carrers estrets, muralles i cases encalades. Arribem ara, seguint la ruta, a Évora, la capital, plena, bellíssima, amb el temple romà, la catedral, els carrers moriscos. Les esglèsies, la capella dels ossos, tan tètrica. I continuem cap al sud, cap a Monsaraz, petit poblet penjat, una cucada, o Mourao, bonica ciutat també, ja ha tocar d’Espanya, d’Extremadura, amb un castell graciós. Una volta de 200 kms. Fàcil per unes petites vacances. I a uns 900 kms. de Barcelona. L’Alentejo pot oferir altres encants que no hem citat, com ara les cutats d’aire musulmà situades més al sud encara, com Beja i Serpa, molt boniques. O Vila Viçosa, no lluny d’Evora o Estremoz, amb el seu impactant palau barroc dels Ducs de Braganza, reis de Portugal. O Borba, la ciutat del marbre. L’Alentejo també té platges maravelloses, encara per descobrir, lluny del brugit turístic de l’Algarve. Una terra amb uns vins excepcionals, un oli d’excepció i una gastronomia excel·lent. No us perdeu la carn de porc a l’alentejana, el bacallà o els pastisos de postre. Amb hotels amb molt d’encant, per quatre duros mal comptats, amb uns preus de riure, tan per dormir com per dinar o sopar. I de camí, pareu a Cáceres. Quina ciutat medieval tan bonica!. O entrant per València d’Alcántara, feu nit a Marvao, vila medieval closa. Un xic més avall Portoalegre, desconeguda. Us afartareu de castells i muralles, de cases plenes de calç i colors. Per dormir feu centre a Évora, perquè és una passada. Visiteu el temple de Diana, la catedral, capella dels ossos, carrerons com el Graça… I per dinar el Café Alentejano, una recomanació de tot cor. Típic, magnífic, qualitat a baix preu, amabilitat infinita, sabors autèntics. Seguim baixant: Regueros de Monsaraz, Monsaraz, Moura, Mourao, Serpa, Beja, Mértola, a la foto, i anem cap a l’Atlàntic… d’Alcocer do Sal a Sines, i més avall, el que vulgueu. Dormiu a mil i un hotels encantadors. Dineu o sopeu en restaurants deliciosos. Gaudiu de la darrera terra verge i autèntica d’Europa. Nosaltres, de joves, vàrem estar a la Residencial Diana, que hem de reconèixer que no és el millor hotel d’Évora, però és molt baratet i era romàntic, tot i que vellet. Molt més modern, adequat per als infants i fastuós és el Mar d’Ar Aqueducto, amb piscina i totes les comoditats o el coquetó Albergaria do Calvario, un antic molí d’oli transformat en hotelet rural. Tots al mig d’Evora. Altres pobles i ciutats tenen hotels tan macos com aquests, els hem vist i en donem fe. Alentejo, a 900 kms. de Barcelona, via Madrid i Badajoz, un destí que heu de veure!.

Entre España y Portugal existe una tierra bendita de los Dioses, una tierra que tiene todas las gracias y casi ningún defecto. Una tierra dura, pero cercana y amable, poblada por una gente pobre, pero digna y acogedora. Es el Alentejo. Un lugar donde nunca se sentirán extraños, llena de pueblos blancos que lucen sus casas, murallas, templos y castillos al sol vivo y abrasador del verano, o la encantadora primavera, llena de campos floridos. Pueblos blancos y recogidos, limpios, espectaculares, de calles empinadas y ventanas de colores vivos: amarillos, rojos, azules … Donde el otoño y el invierno son clementes y siembran los paisajes de tonos terrosos. Con playas maravillosas, aún por descubrir, lejos del turístico Algarve. Una tierra con unos vinos excepcionales, un aceite de excepción y una gastronomía excelente. No os perdáis la carne de cerdo al alentejana, el bacalao o los postres dulces. Con hoteles con mucho encanto, por cuatro duros, con unos precios de risa, tanto para dormir como para comer o cenar. Lleguen por donde lleguen hay hitos que no se pueden dejar pasar. De norte a sur, cerca de Cáceres, entrando por Valencia de Alcántara, Marvão, villa medieval. Un poco más abajo Portoalegre, desconocida. y más abajo aún, o entrando por Badajoz, tienen Elvas, patrimonio de la humanidad, una ciudadela blanca. Sigan hacia la capital Évora, parando en lugares tan bonitos como Estremoz, Borba o Evoramonte, con castillos y murallas, y siempre las casas llenas de cal y colores. Évora es una pasada. Templo de Diana, catedral, capilla de los huesos, callejones como el de Graça … Y para comer el Café Alentejano, una recomendación de todo corazón. Típico, magnífico, calidad a bajo precio, amabilidad infinita, sabores auténticos. Seguimos bajando: Regueros de Monsaraz, y Monsaraz mismo, Moura, Serpa, Beja, Mértola, en la foto, y vamos hacia el Atlántico … de Alcocer do Sal a Sines, y más abajo, lo que queráis. Dormid en sus mil y un hoteles encantadores. Comidas y cenas en restaurantes deliciosos. Disfruten de la última tierra virgen y auténtica de Europa. Nosotros estuvimos hace años en la Residencia Diana, que debemos reconocer que no es el mejor hotel de Évora, pero es muy barato y era romántico, aunque viejito. Mucho más moderno, adecuado para los niños y más fastuoso es el Mar de Ar Acueducto, con piscina y todas las comodidades o el coqueto Albergaria do Calvario, un antiguo molino de aceite transformado en hotelito rural. Todos en pleno centro de Evora. Otros pueblos y ciudades tienen hoteles tan bonitos como estos, los hemos visto y damos fe. Alentejo, a 900 kms. Barcelona, ​​vía Madrid y Badajoz, ¡un destino que debeis ver!.

The white and yellow streets of Évora, which over time also make gray, tell us when the town, now capital of Alentejo, was the largest Muslim city in Portugal. Visit the Alentejo, a beautiful land in Portugal. There are a lot of little towns with white houses and big castles attending you!.

Les rues blanches et jaunes d’Évora, nous apprennent que la ville, aujourd’hui capitale de l’Alentejo, était la plus grande ville musulmane du Portugal. Tout l’Alentejo est plein de belles villages avec maisons blanches et chateaux forts qui vous attendent.

Anuncis

Monteriggioni, revisitada


Image00116

El bonic poblet murallat de Monteriggioni es troba a peu d’autopista, a tocar de Siena, uns 10 kms. abans d’arribar a aquesta ciutat medieval de la Toscana, venint de Florència. Monteriggioni és una cucada, un luxe a l’abast, una desviació que us podeu permetre. Si visiteu la Toscana, la Toscana eterna, on sempre volem tornar, no us oblideu dels petits poblets. En ells està la veritable essència d’aquestes terres lluminoses, plàcides i acollidores. Monteriggioni no és res. Comptat i debatut són quatre cases. En el sentit literal del terme: quatre. Enfilades dalt del seu turó, rodejades per les seves muralles, rodones, perfectes, com una corona. Un seguit de carrers i una plaça. S’assembla a qualsevol dels nostres pobles medievals de l’Empordà, com Peratallada, Palau-Sator o Pals, però infinitament més petitó. I no és un lloc a peu pla. Monteriggioni, ja ho hem dit, domina els suaus turons toscans des de la seva talaia. Una talaia farcida d’oliveres, de plantes aromàtiques. Una talaia mediterrània cent per cent. Deixeu el cotxe a l’aparcament, n’hi ha diversos a diverses alçades, i caminareu una estona més o menys. El turó on s’està el poble apareix sembrat d’oliveres i de gespa. Enfileu la torre de defensa que és la porta del recinte murallat. Entrareu a la plaça. Una església, petita, diminuta, i un parell o tres de restaurants. Nosaltres varem escollir dinar al Feudo, una hosteria de poble, un dels dos petits restaurants, allà a la plaça. Podiem haver escollit l’altra, que s’anomena Il Pozzo, i que també aparentava estar molt bé. Era hivern i feia sol i fred. L’altra vegada que hi vam ser era a l’estiu i feia molta calor. Caminant vàrem descobrir un d’aquells hotels amb encant que provoquen que t’aturis a admirar. Es diu Hotel Monteriggioni. Ara, a l’hivern estava tancat. Arribareu a aquest lloc idílic si sortiu de Florencia cap a Siena per la autovia gratuïta que lliga totes dues ciutats. Està molt a prop de Siena, ben indicat. La veureu des de l’autovia. Passeu de llarg el poble baix i enfileu cap al turó. Naturalment també haureu de visitar Siena, una de les ciutats més belles del món. Però també heu de visitar altres coses que no surten a les guies. Com el poble de Colle Val d’Elsa, amb un casc antic de mèrit. O les abadies de Sant’Antimo i Monte Oliveto Maggiore. O Montalcino, bon vi. Per descomptat San Giminiano, d’una bellessa que no podem descriure amb paraules, o Volterra, una vila medieval de caràcter, que poca gent inclou en la seva ruta per la Toscana propera a Florència. Ja ho sabeu. Que no us ho expliquin. Les maravelles s’han de veure.

Image00117
Monteriggioni es una cucada, un lujo al alcance, una desviación que se pueden permitir. Si visitais la Toscana, la Toscana eterna, donde siempre queremos volver, no os olvideis de los pequeños pueblos. En ellos está la verdadera esencia de estas tierras luminosas, apacibles y acogedoras. Monteriggioni no es nada. En resumidas cuentas son cuatro casas. En el sentido literal del término: cuatro. Situadas en lo alto de su colina, rodeadas por sus murallas, redondas, perfectas, como una corona. Una serie de calles y una plaza. Se parece a cualquiera de nuestros pueblos medievales del Empordà, como Peratallada, Palau-Sator o Pals, pero infinitamente más pequeño. Y no es un lugar llano. Monteriggioni, ya lo hemos dicho, domina los cerros toscanos desde su atalaya. Una atalaya llena de olivos, y de plantas aromáticas. Una atalaya mediterránea cien por cien. Dejad el coche en el aparcamiento, sembrado de olivos y de césped seco, donde cantan apasionadamente las cigarras, y seguid hasta la torre de defensa, la puerta del recinto amurallado. Entraréis en la plaza. Una iglesia, pequeña, diminuta, y dos bares. Nosotros elegimos comer en el Feudo, una hostería de pueblo, uno de los dos pequeños restaurantes, allí en la plaza. Podíamos haber elegido la otra, que se llama Il Pozzo, y que también aparentaba estar muy bien. Ambas cocinas esperaban los visitantes. Como el maná. Tipismo a rabiar. Caminando descubrimos uno de esos hoteles con encanto que provocan que te detengas a admirarlo. Se llama Hotel Monteriggioni. Llegarán hasta este idílico lugar saliendo de Florencia hacia Siena por la autovía gratuita que une las dos ciudades. Está muy cerca de Siena, y bien indicado. Però la verán desde la autovía. Naturalmente deben visitar Siena, una de las ciudades más bellas del mundo. Pero también deben visitar otras cosas que no salen en las guías. Como la Abadía de Isola, una pequeña joya cisterciense. O el pueblo de Colle Val d’Elsa, con un casco antiguo de mérito. O San Giminiano, de una belleza que no podemos describir con palabras, o Volterra, una villa medieval de carácter, que poca gente incluye en su ruta por la Toscana cercana a Florencia. Ya lo sabéis. Que no os lo expliquen. Las maravillas se han de ver.

Monte Olivetto Maggiore


Image00072Monte Oliveto Maggiore és una abadia toscana situada no gaire lluny de la ciutat de Siena, a uns 20 kms. S’hi arriba molt fàcilment des de la carretera nacional que porta fins a Roma, la Via Cassia, la SR2, en direcció a la vila de Buonconvento. Just arribar-hi cal girar a mà esquerra, molt ben indicat. Buonconvento té unes muralles i un casc antic que no està gens malament. Podeu dedicar-hi uns minuts. Seguim una agradable carretera, paisatge mediterrani, olivera, molta olivera, blat i vinya, fins arribar a l’accés al monestir. Hi ha aparcament obligatori, de pagament. Cal caminar una estona fins trobar-vos a la porta del cenobi, en forta baixada. El convent, barroc, molt reformat, no val gaire la pena. Els voltants, Toscana pura, bosc d’oliveres, sí. La gent ve fins Monte Oliveto a veure els frescos del claustre, sobre Sant Bernat i Sant Benet, obra de Luca Signorelli i Il Sodoma, bastant espectaculars. També és bonica la biblioteca, un petit museu i l’església. Xulos sense valdre el viatge, tot que si els 9 kms. de volta. No la podeu perdre si esteu per aquella zona. A més la visita és lliure i gratuïta. El monestir pertany a una comunitat cistercenca de Olivetans, és la seva casa mare, i podeu sentir cantar els monjos. Us deixarà bocabadats!.

Image00074

Podeu incloure aquesta abadia en una ruta des de Florència o Siena cap a Montepulciano, una ciuat bellíssima i molt poc coneguda del sur de la Toscana, o en una ruta per la Vall d’Orcia, una vall que resumeix el típic paisatge Toscà, amb les ondulacions, els xipresos, les grans cases senyorials. Tota ella patrimoni de la humanitat de l’UNESCO, i us assegurem que s’ho mereix. I si no voleu anar més lluny, si que podeu arribar-vos a Montalcino, una ciutat productora d’uns vins dels millors d’Europa. Possiblement els millors d’Itàlia. Normalment la gent visita juntes les abadies de Sant Attimo i de Monte Oliveto, tot i que no tenen res a veure una amb l’altra. Arribeu-vos fins aquesta Toscana inoblidable, la autèntica, la allunyada de les rutes turístiques més vulgars. Si voleu un centre a tocar de totes aquestes meravelles seria Siena. Nosaltres hem dormit a Siena centre, a l’agradable Hotel Italia, molt maco, familiar, recomanable.

Image00075

Parar en la abadia de Monte Oliveto Maggiore es una visita obligada si hacéis la Toscana Sur o, simplemente, si estais por allí. Una de esas pequeñas abadias llenas de arte que no pueden dejar de ver los viajeros que quieren descubrir la verdadera Italia, que no es sólo Florencia, Venecia y Roma. Tiene unos frescos de Luca Signorelli e Il Sodoma en el claustro que son realmente bonitos, así como una biblioteca, un pequeño museo y la iglesia barroca. El resto del cenobio está muy reformado y no vale la pena. Los monjes cantan las horas litúgicas. Interesante. Además, la zona és bella, típico paisaje mediterraneo, toscano, con muchos olivos. Y produce unos vinos de los mejores de Europa. Posiblemente los mejores de Italia. No en vano el territorio entre Montalcino y Montepulciano logra unos negros de ensueño. Lo podéis comprobar en las muchísimas bodegas que se lo ofrecerán, a lo largo de la ruta des de Siena, hacia el sur. Todo esto no está lejos de Florencia. Solo hay que ir en dirección Siena. Y tampoco de Siena, claro. A unos 20 kms. por Buonconvento, un pueblo agradable conservando sus murallas. Montalcino y Montepulciano, están un poco más al sur, a unos 40 kms. Si vais podeis parar también en Pienza, y ver la abadía de San Attimo. Con eso llegareis a cruzar el Valle de Orcia. Esta Toscana será la inolvidable, la auténtica, la alejada de las rutas turísticas más vulgares.

Montalcino


Image00081Montalcino és un poble medieval gros, amb un castell imponent, una plaça coquetona i meravelloses vistes sobre la Vall d’Orcia, a la Toscana més rural. És fàcil aparcar-hi, és bonic i s’hi pot dinar molt bé, en els molts restaurants que hi ha. Nosaltres ho vam fer a l’Ostetia Alle Logge di Piazza. Molt bé. A més, Montalcino té reputació de vins i bodegues, i amb molta raó. Hi ha bons vins en aquestes terres. Brunello, vino nobile… Cars però molt bons. A Montalcino s’hi arriba molt fàcilment des de la carretera nacional que porta de Siena fins a Roma, la Via Cassia, la SR2, però heu d’entrar per una petita carretera que va en direcció Montalcino, a la vila mateixa. Aparqueu, pugeu a la vila y gaudiu d’uns carrers plens de cases de pedra, de les esglésies, dels palaus rurals i de les vistes. El cor és la plaça del Popolo, amb el palau comunal i la seva torre. Podeu incloure aquesta vila grossa en una ruta des de Florència o Siena cap a Montepulciano, una altra ciuat bellíssima i molt poc coneguda del sur de la Toscana. Hi si aneu a Sant’Antimo, abadia fantàstica, o visiteu la Vall d’Orcia, una vall que resumeix el típic paisatge Toscà, amb les ondulacions, els xipresos, les grans cases senyorials, segurament podeu quedar-vos a dinar o a dormir a Montalcino. Està a tocar d’aquestes meravelles!. La zona és tota ella patrimoni de la humanitat de l’UNESCO, i us assegurem que s’ho mereix. Arribeu-vos fins aquesta Toscana inoblidable, la autèntica, la allunyada de les rutes turístiques més vulgars. Nosaltres hem dormit a Siena centre, a l’agradable Hotel Italia, molt maco, familiar, recomanable.

Image00082

Parar en Montalcino si hacéis la Toscana del Sur es bastante lógico. Es una ciudad grande y está situada muy convenientemente para comer o dormir por allí. El pueblo es resultón, con su castillo, la plaza mayor, las iglesias y palacios. Montalcino, además, produce unos vinos entre los mejores de Europa. Posiblemente los mejores de Italia. No en vano el territorio entre Montalcino y Montepulciano logra unos negros de ensueño. Lo podéis comprobar en las muchísimas bodegas que se lo ofrecerán en esta ciudad y alrededores. Todo esto no está lejos de Florencia. Solo hay que ir en dirección Siena, pasarla y continuar hacia Montalcino, que está más al sur de Siena, a unos 40 kms. Si vais podeis parar también en Pienza, y ver San Quirico de Orcia. Esta Toscana será la inolvidable, la auténtica, la alejada de las rutas turísticas más vulgares.

Montepulciano, una altra volta


Image00085

Hem tornat, de nou, aquest Nadal, a la meravellosa vila medieval de Montepulciano, la darrera de la Toscana estricta. Allà hi ha, a més, situada als seus peus la fantàstica església de San Biagio, renaixement puríssim, del Sangallo. Preciosa. I al pujar a la vila murada, oh!, sorpresa!, hi ha un bellíssim mercat de Nadal a la piazza del Popolo. Guapíssim!.

Image00088

De Montepulciano, bellíssima i molt poc coneguda vila del sur de la Toscana, poques coses lletges podem dir. La seva impressionant plaça, plena de paradetes de Nadal, amb els palaus del poble i del capità, els seus maravellosos carrers medievals, el seu duomo amb les seves obres d’art… Però d’entre totes les incontables obres d’art l’esglèsia de Sant Biagio, a les afores del poble, sobresurt. És una obra fonamental del renaixement italià, del Sangallo. De planta de creu grega, coberta per una gegantina cúpula. Una obra d’art que no us deixarà indiferents. Montepulciano està enclavada en plena Vall d’Orcia. Una vall que resumeix el típic paisatge Toscà, amb les ondulacions, els xipresos, les grans cases senyorials. Tot ell és patrimoni de la humanitat de l’UNESCO, i us assegurem que s’ho mereix. La vila està dalt d’un turó, vigilant el seu territori. La vista abarca la planura fins on arriba l’horitzó. Dalt de tot, el castell amb un agradable parc. Palaus, places i carrers us portaran des de la base fins dalt de tot de la ciutat, fins la plaça gran, on s’aixequen la majoria de monuments. Sense cap mena de dubte Montepulciano és una visita obligada si feu la Toscana o, simplement, volteu per Itàlia. Una d’aquelles petites viles plenes d’art que no poden deixar de veure els viatgers que volen descobrir la veritable Itàlia, que no és només Florència, Venecia i Roma. A més, la zona produeix uns vins dels millors d’Europa. Possiblement els millors d’Itàlia. No en va el territori entre Montalcino i Montepulciano fa uns negres de somni. Ho podeu comprovar en les moltíssimes bodegues que us l’oferiran, al llarg de la vila i, sobretot a la plaça gran. No us esteu d’arribar-vos de Florència fins Siena i Montepulciano, a uns 100 kms. Pareu a Pienza, a Montalcino… visiteu les abadies de Sant Attimo i de Monte Oliveto. Travesseu la Vall d’Orcia. Aquesta Toscana serà la inoblidable, la autèntica, la allunyada de les rutes turístiques més vulgars. Retorneu a Florència per Cortona i Arezzo. També podeu fer una parada a Montepulciano si aneu en cotxe de Florència a Roma. Només està a uns 10 kms. a la dreta de l’autopista A-1. Una parada que us reportarà molt més que descans. Estem enamorats de Montepulciano, de les seves vistes i dels seus palaus. I també de la seva gastronomia. Bon menjar, molt bé de preu, com a casa, familiar a l’Osteria del Conte, al cap de munt del poble, a tocar del castell i de la plaça. Bon aparcament a tocar del mateix castell. Si teniu sort us vindrà a veure la iaia, que cuina, i us servirà la Laura, la mamma, que atén els clients. Hi hem menjat i estat molt bé en aquest restaurant, que també lloga uns apartaments molt bonics. No és l’únic restaurant de la vila. Segur que vosaltres trobareu el vostre. No hem dormit a Montepulciano, (ho fem sempre al Novotel de Florència), però hem vist hotelets amb molt d’encant, i més d’un, com ara Il Borghetto, o bé l’Albergo del Duomo.

Image00084

De Montepulciano, bellísima y muy poco conocida villa del sur de la Toscana, podríamos haber elegido muchas otras fotos. Fotos de su impresionante plaza, con los palacios del pueblo y del capitán, de sus maravillosas calles medievales. Del Duomo con sus obras de arte. Pero de entre todas las incontables obras de arte nos ha gustado escoger la iglesia de San Biagio, en las afueras del pueblo, una obra fundamental del renacimiento italiano, del Sangallo. De planta de cruz griega, cubierta por una gigantesca cúpula. Una obra de arte que no os dejará indiferentes. Montepulciano está enclavada en pleno Valle de Orcia. Un valle que resume el típico paisaje Toscano, con las ondulaciones, los cipreses, las grandes casas señoriales. Todo ello es patrimonio de la humanidad de la UNESCO, y os aseguramos que lo merece. La villa está sobre una colina, vigilando su territorio. La vista abarca la llanura hasta donde llega el horizonte. Arriba de todo, el castillo con un agradable parque donde pasar las horas de más calor, después de comer. Palacios, plazas y calles que les llevarán desde la base hasta lo alto de la ciudad, hasta la plaza mayor, donde se levantan la mayoría de monumentos. Sin lugar a dudas Montepulciano es una visita obligada si hacéis la Toscana o, simplemente, si estais por Italia. Una de esas pequeñas aldeas llenas de arte que no pueden dejar de ver los viajeros que quieren descubrir la verdadera Italia, que no es sólo Florencia, Venecia y Roma. Además, la zona produce unos vinos de los mejores de Europa. Posiblemente los mejores de Italia. No en vano el territorio entre Montalcino y Montepulciano logra unos negros de ensueño. Lo podéis comprobar en las muchísimas bodegas que se lo ofrecerán, a lo largo de la villa y, sobre todo en la plaza grande. No está lejos de Florencia. Solo hay que ir en dirección Siena. Montepulciano, está a unos 100 kms de la ciudad del Arno. Parad en Pienza, en Montalcino … visitad las abadías de San Attimo y de Monte Oliveto. Cruzad el Valle de Orcia. Esta Toscana será la inolvidable, la auténtica, la alejada de las rutas turísticas más vulgares. Podeis volver a Florencia por Cortona y Arezzo. También pueden hacer una simple parada en Montepulciano si van en coche de Florencia a Roma. Sólo está a unos 10 kms. a la derecha de la autopista A-1. Una parada que les reportará mucho más que descanso. Estamos enamorados de Montepulciano, de sus vistas y de sus palacios. Y también de su gastronomía. Buena comida, muy bien de precio, como en casa, familiar en la Osteria del Conde, en lo alto del pueblo, junto al castillo y de la plaza. Buen aparcamiento cerca del mismo castillo. Si tienen suerte les vendrá a ver la abuela, que cocina, y le servirá Laura, la mamma, que atiende a los clientes. Hemos comido muy bien en este restaurante, que también alquila unos apartamentos muy bonitos. No es el único de la villa. Seguro que vosotros encontraréis el vuestro. No hemos dormido en Montepulciano, (lo hacemos siempre en el Novotel de Florencia), pero hemos visto hotelitos con mucho encanto, y más de uno, como Il Borghetto, o bien el Albergo del Duomo.

Sant’Antimo


Image00077

L’abadia de Sant’Antimo, d’un romànic puríssim, corprenedor, una passada, está situada als afores de Castellnuovo del Abbate, un poblet de postal. Aquesta fenomenal abadia toscana está situada no gaire lluny de la ciutat de Montepulciano, només a uns 9 kms. S’hi arriba molt fàcilment des de la carretera nacional que porta de Siena fins a Roma, la Via Cassia, la SR2, però heu d’entrar a en direcció Montalcino, a la vila mateixa. Serà allà, dins de Montalcino, just arribar-hi, on caldrà girar a mà esquerra, molt ben indicat. Seguim una agradable carretera, paisatge mediterrani, olivera, molta olivera, blat i vinya, fins arribar a l’accés al monestir, que ja veureu, a mà dreta, en baixada suau. Hi ha un gran aparcament. Ja podeu treure la càmera de fotos. Del monestir només es conserva l’església abacial, sola, en mig dels prats, impressionant, pura. L’interior és tan maco o més que l’exterior. Línies perfectes. Els voltants, Toscana pura. No la podeu perdre si esteu per aquella zona, i fins diríem que cal anar-hi a qualsevol preu. A més la visita és lliure i gratuïta. Us deixarà bocabadats!. Podeu incloure aquesta abadia en una ruta des de Florència o Siena cap a Montalcino, una ciutat rural, però amb atractiu. O anar més lluny, fins Montepulciano, una ciuat bellíssima i molt poc coneguda del sur de la Toscana. Si aneu a Sant’Antimo estareu al cor mateix de la Vall d’Orcia, una vall que resumeix el típic paisatge Toscà, amb les ondulacions, els xipresos, les grans cases senyorials. Tota ella patrimoni de la humanitat de l’UNESCO, i us assegurem que s’ho mereix. Arribeu-vos fins aquesta Toscana inoblidable, la autèntica, la allunyada de les rutes turístiques més vulgars. Si voleu un centre a tocar de totes aquestes meravelles seria Siena. Nosaltres hem dormit a Siena centre, a l’agradable Hotel Italia, molt maco, familiar, recomanable.

Image00079

Parar en la abadia de Sant?antimo es obligado si hacéis la Toscana. Una iglesia románica pura, colosal, sin más arte que sus línias desnudas. No hay claustro ni sala capitular. Solo la iglesia en medio de los prados, poderosa. Toda la zona és bella, típico paisaje mediterraneo, toscano, con muchos olivos. Está a solo 9 kms. de Montalcino, un pueblo grande que produce unos vinos entre los mejores de Europa. Posiblemente los mejores de Italia. No en vano el territorio entre Montalcino y Montepulciano logra unos negros de ensueño. Lo podéis comprobar en las muchísimas bodegas que se lo ofrecerán en esta ciudad y alrededores. Todo esto no está lejos de Florencia. Solo hay que ir en dirección Siena, pasarla y continuar hacia Montalcino, que está más al sur de Siena, a unos 40 kms. Si vais podeis parar también en Pienza, y ver San Quirico de Orcia. Esta Toscana será la inolvidable, la auténtica, la alejada de las rutas turísticas más vulgares.

Erice


Erice

Erice no sembla part de Sicília. Després de dies i dies admirant bellíssimes esglésies barroques, palaus plens de mosaics, ciutats monumentals, visitar aquest petit poble medieval damunt del Monte San Giuliano, a més de 750 mts d’alçada damunt el mar i la plana de Tràpani se’ns va fer molt estrany. Erice no te temples fastuosos, sinó una catedral romànica, o gòtica, normanda, amb la seva torre, carrers estrets de pedra, cases d’una o dues altures i palaus sense gaire pedigree. És com visitar Peratallada o Pals, a l’Empordà, després d’haver fet una ruta per la Barcelona modernista. Res a veure. Però el que si podem dir és que cal visitar Erice. Primer per les vistes. Si no hi ha núvols o boira, molt freqüents aquí dalt, podreu veure l’Àfrica, l’Etna o més enllà. Per descomptat Tràpani i el mar segur. En un extrem de la vila s’aixeca un antic castell atrotinat, dedicat a Venus, patrona de la ciutat. Conserva totes les muralles, i les seves portes. De fet aparcareu, quasi segur, a la porta de Tràpani, per començar a pujar, carrer amunt, cap al cor d’Erice. Però també podeu estalviar-vos les innombrables corbes de la carretera, apta només per a gent a qui li agradi molt conduir, agafant el funicular que surt de la nova Erice, al peu de l’antiga, a tocar de Tràpani. Però si heu aparcat a Porta Trápani, podreu veure el Duomo, anomenat la Chiesa Madre, dedicada a Santa María della Asunta, que com ja hem dit és del segle XIV, i el campanar, també n’hem parlat abans, separat de l’església, una torre catalana. També son boniques l’església de San Salvatore, el Museo Cordici, a la plaça, la Piazza San Doménico, amb la seva església, i les de San Giuliano o San Martín, que ens van agradar molt. No son res de l’altre mon. Petits temples sense més. Hi ha una entrada combinada per accedir a tots ells. Fora les muralles teniu Santa Ursula i la Addolorata, i dalt de tot el castell de Venus. Per dinar hi ha molt bons llocs. Nosaltres hem estat al Monte San Giuliano, un restaurant típic sicilià, clàssic, muntat dins una antiga casa pairal, amb un pati amb molta ombra, i salons interiors de pedra vista. Bé. Però passant, ja de tornada, també ens va agradar molt Gli Archi di San Carlo, un altre restaurant molt mono i acollidor, que haguéssim escollit sense dubtar-ho si l’haguéssim vist abans que l’altre. De tota manera, bona visita a Erice, i ja ens direu alguna cosa del San Carlo si hi aneu vosaltres!.

Erice no parece parte de Sicilia. Después de días y días admirando bellísimas iglesias barrocas, palacios llenos de mosaicos, ciudades monumentales, visitar este pequeño pueblo medieval encima del Monte San Giuliano, a más de 750 mts de altura sobre el mar y la llanura de Trapani se nos hizo muy extraño. Erice no tiene templos barrocos fastuosos, sino una catedral románica, o gótica, normanda, con su torre, calles estrechas de piedra, casas de una o dos alturas y palacios sin mucho pedigree. Es como visitar Peratallada o Pals, en el Empordà, después de haber hecho una ruta por la Barcelona modernista. Nada que ver. Pero lo que si podemos decir es que hay que visitar Erice. Primero por las vistas. Si no hay nubes o niebla, muy frecuentes aquí arriba, se podrá ver África, el Etna o más allá. Por supuesto Trapani y el mar, seguro. En un extremo de la ciudad se levanta un antiguo castillo destartalado, dedicado a Venus, patrona de la ciudad. Conserva todas las murallas, y sus puertas. De hecho vais a aparcar, casi seguro, en la puerta de Trapani, para empezar a subir, calle arriba, hacia el corazón de Erice. Pero también se pueden ahorrar las innumerables curvas de la carretera, apta sólo para gente a la que le guste mucho conducir, cogiendo el funicular que sale de la nueva Erice, al pie de la antigua, cerca de Trapani. Pero si han aparcado en Puerta Trápani, podrán ver el Duomo, llamado la Chiesa Madre, dedicada a Santa María della Asunta, que como ya hemos dicho es del siglo XIV, y el campanario, también hemos hablado de él antes, separado de la iglesia, que es una torre catalana. También son bonitas la iglesia de San Salvatore, el Museo en la plaza, la Piazza San Doménico, con su iglesia, y las de San Giuliano o San Martín, que nos gustó mucho. No son nada del otro mundo. Pequeños templos sin más. Hay una entrada combinada para acceder a todos ellos. Fuera de las murallas tienen Santa Ursula y la Addolorata, y arriba de todo el castillo de Venus, ya citado. Para comer hay muy buenos lugares. Nosotros hemos estado en el Monte San Giuliano, un restaurante típico siciliano, clásico, montado en una antigua casa solariega, con un patio con mucha sombra, y salones interiores de piedra vista. Bien. Pero pasando, ya de vuelta, también nos gustó mucho Gli Archi di San Carlo, otro restaurante muy mono y acogedor, que hubiéramos escogido sin dudarlo si la hubiéramos visto antes que el otro. De todos modos, buena visita a Erice, y ya nos diréis algo del San Carlo si vais vosotros.