Dodona


Al nord de Grècia, tocant la frontera albanesa, en un territori ple de muntanyes, hi ha un jaciment clàssic molt poc visitat. Es tracta de Dodona, o Dodoni, un santuari i una ciutat sagrada, de la que avui dia només queden en peu llac unes quantes ruïnes i un esplèndit teatre. D’acord que no te la presència ni la majestuositat del teatre d’Epidaure, una meravella de la humanitat. Però tampoc paga el preu de les hordes de turistes diàries assaltant-lo. Dodoni està fora de les rutes turístiques, a poca distància, això sí, de l’autopista que va d’Igoumenitsa a Ioannina. Si mai feu una ruta prou llarga per Grècia, o arribeu en vaixell al port d’Igoumenitsa, per visitar el Meteors i els seus monestirs, per exemple, pareu uns minuts a Dodoni. Admireu el seu teatre una mica maltractat pel temps. Assaboriu el silenci i la tranquil·litat del lloc. Aparqueu sense problemes i visiteu-lo sense presses. Allà no podreu ni dormir ni menjar. Ho haureu de fer a Ionnina, a deu kms. de Dodoni, la capital de la regió. Podeu visitar així aquesta ciutat de regust oriental, el seu llac quasi bé alpí, tot i que una mica brut, això sí. La ciutat de Ioannina és una bella vila medieval, poc grega i molt turca, on trobareu tota mena de serveis, hotels i restaurants. El casc antic, amurallat, te un parell de mesquites i moltes altres restes otomanes. També una ciutadella interessant. A més de Dodona, podeu fer rutes de senderisme per les muntanyes properes, pràcticament inexplorades pels turistes i també és molt recomanable visitar la cova de Perama. Nosaltres, a Ioannina dinàrem al restaurant Anthrax, un grill molt xulo. Carn a la brasa. Bona parada a Dodona i Ioannina, si feu un tour per la Grècia continental, camí dels Meteors, per exemple!.

Dodona es un yacimiento arqueológico de primer orden al norte de Grecia, muy alejado de las rutas turísticas habituales. Está cerca del puerto de Igoumenitsa, cercano a la autopista que une esta localidad portuaria con Ioannina, de la que está aun más cerca. Dodona conserva poco de su esplendor clásico. Cuatro ruinas y un soberbio teatro, un poco maltratado por el tiempo. Y aunque no sea Epidauro, ni mucho menos, no deja de ser bello e interesante. Podeu visitarlo desde Ionnina, la ciutat más cercana. Es una bella capital del norte de Grecia, tocando ya la frontera albanesa. Tiene algo de oriental y del dominio turco le queda un casco antiguo muy bonito con un par de mezquitas y una ciudadela. Ioannina se alza a pie de un lago, un poco sucio y cerca tiene una gran cueva, Perama. No dejeis de ver el teatro griego antiguo de Dodoni si llegais a Igoumenitsa en barco desde Italia y vais hacia Atenas o los Meteoros, con sus monasterios de Meteora. Vale la pena parar.

Anuncis

Atenes, revisitada


Atenes és una ciutat que cal visitar alguna vegada. És la capital i la porta aèria de Grècia. Tant si feu el Peloponès, com les illes, procureu passar un parell de nits a Atenes. No podeu deixar de veure l’Acròpoli, amb el Partenó, i tot el seguit de temples, teatres i altres ruïnes que es conserven. Atenes te una bona xarxa de transport públic: tren de rodalies, molt modern i còmode, que passa per l’aeroport i pels pobles de la costa, metro, bus… En pujar a l’Acròpolis, i fer la llarga cua cua per treure els tiquets, si esteu a punt de renunciar podeu fer el següent: baixar a veure l’església de la Metamòrfosi i continuar baixant fins l’antiga àgora. No val gaire la pena, però al seu museu podeu treure un bitllet combinat i entrar a l’Acròpoli sense fer cua!. L’Acròpolis no us la podeu perdre, amb cua o sense. És, com sempre, impressionant. Tampoc podeu deixar de admirar les vistes damunt la ciutat. Espectaculars!.

I en acabar baixeu de nou a donar un volt pel barri més típic: Plaka, amb les seves botigues i restaurants. La vida és Plaka. A més, els amants de l’art antic trobareu allà joies com el temple de Theseion. Fastuós. Doneu també un tomb pel mercat central. I no oblideu el magnífic Museu Arqueològic Nacional, ni l’estadi olímpic, tot de marbre. No oblideu de cap manera arribar-vos, en cotxe o bus fins el cap de Sunion on hi ha el famós temple de Poseidó. Després ja podreu anar al Pireu, a agafar el vaixell, o a l’aeroport per volar a les illes. Haureu fet els deures amb Atenes.

Per menjar a Atenes us recomanem un restaurant de Plaka. Ens referim al restaurant Efcharis, un dels millors d’Atenes. Fantàstic, bé de preu, poc turístic, al mig de Plaka, a tocar de Monastiraki!. Per cert, a Monastiraki no passeu de llarg de la seva mesquita, ni de les esglésies bizantines ni de la catedral. Fora del centre ens agrada el restaurant Neon, a la cèntrica plaça Omonia, carrer Satovriandou 9 o Dorou 1. Es tracta d’un self service, que al final és el més pràctic, sobretot amb infants. Per dormir, al centre, L’Hotel Attalos, un clàssic. Bé de preu.  O el Metrópolis, fantàstic, a Plaka, al casc antic. També teniu tots els de les cadenes internacionals: Novotel, que admet 2 nens per habitació, o els Crowne…

Atenas es una ciudad hay que visitar alguna vez. Es la puerta de Grecia. Tanto si vais al Peloponeso, como a las islas, procurad pasar un par de noches en Atenas. No podéis dejar de ver la Acrópolis, con el Partenón, y los templos, teatros y otras ruinas que se conservan. Tampoco podéis dejar de dar una vuelta por el barrio más típico: Plaka, con sus tiendas y restaurantes. Allá encontraréis joyas como el Teseion, o esta torre de los vientos de la foto. Vagad también por el mercado central, por el Museo Arqueológico Nacional, por el estadio olímpico, todo él de mármol. No olvidáis los alrededores próximos a Atenas, como el cabo Sunion donde está el famoso templo de Poseidón. Después ya podréis ir al Pireo, para coger el barco, o al aeropuerto para volar hasta las islas. Habréis hecho los deberes en Atenas. Para comer os recomendamos el restaurante Neon, en la céntrica plaza Omonia, calle Dorou 1. Se trata de un self service, que al final es lo más práctico, sobre todo con niños. Para dormir teneis allí todos los de las cadenas: Novotel, Crowne…

Ioannina


Al nord de Grècia, tocant la frontera albanesa, en un territori ple de muntanyes, hi ha un llac, un llac quasi alpí, una mica brut, això sí. I al voltant del llac una ciutat: Ioannina. És una bella vila medieval, poc grega i molt turca. Alí Patxà la dominà fins el segle XX, cosa que es nota en l’aire oriental del lloc. El casc antic, amurallat, te un parell de mesquites i moltes altres restes otomanes. També una ciutadella interessant. És la capital de l’Èpir, una regió remota i llunyana, apartada d’Atenes i de les illes, però molt propera al port d’Igoumenitsa, on arriben els vaixell d’Itàlia. Nosaltres la visitàrem des d’aquest port i no ens va decebre gens. A més de rutes de senderisme per les muntanyes també és molt recomanable visitar la cova de Perama, i el teatre grec antic de Dodoni, no tan espectacular com el d’Epidaure però molt autèntic. Nosaltres dinàrem al restaurant Anthrax, un grill molt xulo. Carn a la brasa.  No us perdeu la mesquita d’Aslan Patxà, no tothom arriba a veure-la, i és molt bonica. Bona parada a Ioannina, si feu un tour per la Grècia continental, camí dels Meteors, per exemple!.

  

Ioannina es una bella ciudad del norte de Grecia, tocando ya la frontera albanesa. Tiene algo de oriental y del dominio turco le queda un casco antiguo muy bonito con un par de mezquitas y una ciudadela. Ioannina se alza a pie de un lago, un poco sucio y cerca tiene una gran cueva, Perama y el teatro griego antiguo de Dodoni. Si llegais a Igoumenitsa en barco desde Italia no debeis perderos esta ciudad medieval, o si pensais continuar hacia los monasterios de Meteora.

Los organos de Montoro


Si hi ha una zona desconeguda, despoblada, oblidada i perduda a Espanya, aquesta és, sense cap mena de dubte, la zona on estan situats els órganos de Montoro. Muntanya agreste, kilòmetres i kilòmetres de no res, cap poble, cap signe de vida humana. Només la carretera, que passat Ejulve, el poble dels saborosos pernils, serpenteja, puja i baixa, en la més absoluta soletat i desolació, fins arribar a Villarluengo, que és com dir, a la fi del món conegut. Terres dures, duríssimes, del Maestrat de Terol. I doncs, per quina raó us proposem una visita a aquest apartat racó?. Perquè tota la terra del naixement i curs alt del riu Guadalope és d’una rusticitat històrica i una bellessa estranya. Espais naturals inabastables, conservats des de fa segles. Monumentals pobles i referències naturals de primer ordre: Ejulve i els pernils, Molinos, amb la cova de cristall, maravelloses coves de cristall, el inaudit parc paleontológico de Galve, el naixement del riu Pitarque, Pitarque mateix o Villarluengo… I, en mig de tot, aquesta curiositat geològica, un punt curiós a peu de carretera. Els órganos de Montoro de Mezquita. Pareu-vos al mateix voral per admirar-los. Totèmics, com un ganivet de serra, alçant-se damunt el Guadalope que passa al seu peu. No són res. No tenen res més. Però si passeu per allà, si voleu visitar el Maestrat de Terol, penseu a incloure’ls en la vostra ruta. En acabar continueu cap a Pitarque, la joia amagada, a veure el poblet encantador i el riu que neix entre penyasegats. Continueu fins Villarluengo per veure com s’arremolina sobre la roca que el sustenta. Seguiu cap a Cantavieja, preciosa vila medieval. I, perquè no, Aliaga, o Galve, o els altres poblets d’aquesta terra oblidada dels deus i dels homes. I per dormir per aquests llocs a Molinos, per exemple, teniu l’Hostal de la Villa, al carrer Major. I per dinar el restaurant “El Fontanal”, a la plaça major del mateix Molinos, on us atendran molt bé. El millor allotjament de la comarca està molt lluny dels “Organos”, però no podem resistir-nos a donar-vos la referència, perquè hi hem dormit de fàbula:  l’Hotel Balfagón, a Cantavieja. ‎ Habitacions familiars dignes d’un cinc estrelles. Cuina molt cuidada. Un destí que us agradarà!.

Si hay una zona desconocida, despoblada, olvidada y perdida en España, ésta es, sin lugar a dudas, la zona donde están situados los órganos de Montoro. Montaña agreste, kilómetros y kilómetros de nada, ningún pueblo, ningún signo de vida humana. Sólo la carretera, que pasado Ejulve, el pueblo de los sabrosos jamones, serpentea, sube y baja, en la más absoluta soledad y desolación, hasta llegar a Villarluengo, que es como decir, a la fin del mundo conocido. Tierras duras, durísimas, del Maestrazgo de Teruel. Y pues, ¿por qué razón os proponemos una visita a este apartado rincón?. Porque toda la tierra del nacimiento y curso alto del río Guadalope es de una rusticidad histórica y una belleza extraña. Espacios naturales inalcanzables, conservados desde hace siglos. Monumentales pueblos y referencias naturales de primer orden: Ejulve y los jamones, Molinos, con la cueva de cristal, maravillosas cuevas de cristal, el inaudito parque paleontológico de Galve, el nacimiento del río Pitarque, Pitarque mismo o Villarluengo … Y, en medio de todo, esta curiosidad geológica, un punto curioso a pie de carretera. Los organos de Montoro de Mezquita. Paren en el mismo arcén para admirarlos. Totémicos, como un cuchillo de sierra, alzándose sobre el Guadalope que pasa a su pie. No son nada. No tienen nada más. Pero si pasáis por allí, si queréis visitar el Maestrazgo de Teruel, pensad en incluirlos en su ruta. Al terminar continúen hacia Pitarque, la joya escondida, a ver el pueblecito encantador y el río que nace entre acantilados. Continúen hasta Villarluengo para ver cómo se arremolina sobre la roca que lo sustenta. Sigan hacia Cantavieja, preciosa villa medieval. Y, porqué no, Aliaga, o Galve, o los otros pueblos de esta tierra olvidada de los dioses y los hombres. Y para dormir por estos lugares en Molinos, por ejemplo, tienen el Hostal de la Villa, en la calle Mayor. Y para comer el restaurante “El Fontanal”, en la plaza mayor del mismo Molinos, donde les atenderán muy bien. El mejor alojamiento de la comarca está muy lejos de los “Organos”, pero no podemos resistirnos a daros la referencia, porque hemos dormido de fábula: el Hotel Balfagón, en Cantavieja. Habitaciones familiares dignas de un cinco estrellas. Cocina muy cuidada. ¡Un destino que os gustará!.