Écija


Écija ens agrada. Cert, a Écija hi fa molta, moltíssima calor. Li diuen “La sartén de Andalucia”. Però qui us ha dit que hi hagueu d’anar en ple estiu?. A Écija cal anar-hi a la primavera, quan l’aire s’omple d’aromes. O bé a la tardor, quan les ribes del Genil, riu que travessa la vila, estan plenes de color. O també a l’hivern, quan els carrers blancs estan pacífics i adormits. I, si només podeu anar-hi a l’estiu, doncs aneu-hi. Ningú s’ha mort de calor a Écija. I menys en els temps que corren que hi ha aire acondicionat arreu!. L’estiu, les nits d’estiu a Écija són màgiques, embruixadores. Écija està en el camí entre Córdoba i Sevilla, just al mig. Cap excusa, doncs, per incloure-la en una ruta per aquesta magnífica regió que és Andalucia. Écija són les seves torres, uns campanars maravellosos, fets amb gràcia. Barrocs, amb rajoles de colors impossibles. I les seves espadanyes, amb les campanes lluïnt al sol. Campanars que pertanyen a esglésies. A esglésies esplèndides, com Sant Joan, Santa Maria, la Santa Creu o Santiago. També teniu els convents. És increible la quantitat de convents que hi ha a la vila. Tots amb la seva espadanya, com aquesta de Sant Joan. I què us direm dels palaus. Quins palaus te Écija. Palaus de somni, com el de Peñaflor, Santaella, Valdehermoso… te decenes de palaus i cases nobles, amb portalades, patis, cúpules, estances inimaginables. Uns monuments es visiten per dins, altres per fora. Però us direm un secret: com en totes les ciutats andaluses el que cal no és anar aquí o allà. El que s’ha de fer és passejar sense destí. Deixar que passin coses. Que els edificis sorgeixin del no res, al tombar una cantonada. Us quedareu bocabadats. Impresionats. Perquè Écija és una  ciutat barroca, molt barroca. Una ciutat teatral. Per dormir heu de saber que hi ha boníssims hotels a Écija. Hotels que no pensariu que poguessin estar aquí. Com el Infanta Leonor. Un gran hotel, amb un disseny molt atrevit, convinant l’antic amb el més nou, marbre amb alumini, i amb habitacions per famílies. O el alucinant Palacio de Granados, instal·lat en un veritable palau barroc de la ciutat. Un hotel amb un encant únic. Relació qualitat preu molt bona en tots dos casos. Els restaurants dels hotels són recomanables però ens agraden Casa Machín i el restaurant Pasareli. Però és molt simpàtic el café Hispania, per fer unes tapes i racions, o bé uns plats combinats poc corrents.

Villalcázar de Sirga


Estem enamorats de Villalcázar de Sirga. Aquest poblet de Palència, a Castella i Lleó, te totes les virtuts de la terra. És auster, dur, ferreny, potent, sense cap concesió. Natural i directe. Els seu art també és així. Sense contemplacions, sense cap mena d’edulcorant. Sincer, planer, rotund. Perdut a la meitat del camí de Sant Jaume de Galícia, a Villalcázar només hi paren aquells que fan el camí a peu, o en bici. Poques vegades els automovilistes. Potser perquè està a tocar de la monumental vila de Carrión de los Condes i ja estem farts d’art?. Potser perquè fa mandra tornar a parar i desviar-se quan tot just acabem d’arrancar el cotxe. Potser sí. Greu error però. Perquè Villalcázar només te un monument, Santa Maria la Blanca, a la foto. Però de veritat que val la pena veure’l. Del segle XIII, tres grans naus i un creuer inmens. Portal doble, amb dues portades esculpides. A l’interior un magnífic retaure. Però el millor està per arribar: en una capella els millors sepulcres medievals que hem vist. Una joia de l’art funeràri.Així doncs, ja ho sabeu. Pareu a Carrión a veure les maravelles que ofereix, però deixeu deu minuts per gaudir d’aquesta colegiata perduda en mig de la terra castellana. A Villalcázar podeu dinar molt bé. En Pablo Payo, nomenat “El Mesonero Mayor del Camino de Santiago”, regenta el Mesón de Villasirga, o dels templers. Segons com millor reserveu: 979 88802. Si us cal dormir teniu dos hostals, sense pretensions, petits: Las Cantigas, tel. 979 888013, i el de l’ajuntament, més modern, l’Hostal Infanta Doña Leonor. Un hotelet de Turismo Rural. Tel: 979 888015. Si us decidiu a fer el camí de Compostela, ja ho sabeu, pareu a Villalcázar de Sirga!

Estamos enamorados de Villalcázar de Sirga. Este pueblecito de Palencia, en Castella y León, tiene todas las virtudes de la tierra. Es austero, duro, feroz, potente, y sin ninguna concesión. Natural y directo. Su arte también es así. Sin contemplaciones, sin ningún tipo de edulcorante. Sincero, llano, rotundo. Perdido en la mitad del camino de Santiago de Compostela, en Villalcázar sólo paran aquellos que hacen el camino a pie o en bici. Pocas veces los automovilistas. ¿Quizá porque está junto a la monumental villa de Carrión de los Condes y ya estamos hartos de arte?. ¿Quizá porque da pereza volver a parar y desviarse cuando apenas acabamos de arrancar el coche?. Quizá sí. Grave error no obstante. Porque Villalcázar sólo tiene un monumento, Santa Maria la Blanca, en la foto. Pero de verdad que vale la pena verlo. Del siglo XIII, tres grandes naves y un crucero inmenso. Portal doble, con dos portadas esculpidas. En el interior un magnífico retablo. Pero lo mejor está por llegar: en una capilla los mejores sepulcros medievales que hemos visto nunca. Una joya del arte funerario español. Así pues, ya lo sabéis. Parad en Carrión a ver las maravillas que ofrece, pero dejense diez minutos para disfrutar de esta colegiata perdida en medio de la tierra castellana. En Villalcázar puede comer muy bien. Pablo Payo, nombrado “El Mesonero Mayor del Camino de Santiago”, regenta el Mesón de Villasirga, o de los templarios. Según como, mejor reservar: 979 88802. Si necesita dormir tiene dos hostales, sin pretensiones, pequeños: Las Cantigas, tel. 979 888013, y el del ayuntamiento, más moderno, el Hostal Infanta Doña Leonor. Un hotelito de Turismo Rural. Tel.: 979 888015. Si os decidís a hacer el camino de Compostela, ya lo sabéis, ¡parad en Villalcázar de Sirga!