Jornadas Mozárabes de Catalañazor


catalanazor

Catalañazor és el nom d’un petit i coquetó poblet de Sòria, un lloc on hi va haver una gran batalla medieval, suposadament perduda pel cabdill àrab Almanssor. Un llogarret on aquest guerrer va perdre el seu tambor, com diu la cançó popular. Avui, però, Catalañazor és un indret apacible, que va quedar aturat en el temps en aquells anys difícils, i per aquest motiu és un bon lloc per anar a visitar, un poble de pedra, com arribat de la nit dels segles. Res, o quasi res, no s’ha tocat des del segle XVI. Ni els carrers estan asfaltats. És allò que tothom busca avui dia: quelcom autèntic. Fa 400 anys va ser un poble molt important, amb el seu castell, la colegiata, les cases fortes, els carrers empedrats, una ombra del que fou. Avui dia és un poblet petit i perdut prop de la carretera N-122 que va del Burgo de Osma a Sòria capital. Però la gent que hi viu, que se l’estima, no vol que Catalañazor desaparegui i, per això, munta cada any les seves famoses jornadas Mozárabes, que enguany arriben a la XVI edició. serà del 7 al 9, del 14 al 16, del 21 al 23 i del 28 al 30 de novembre. L’objectiu és reviure el segle X, vestits d’època, amb llum de torxes, amb música i gastronomia medieval. Tots els hotels, hostals i cases rurals del poble ofereixen paquets complerts, en una estupenda casa rural, amb restaurant, comprenent una oferta de divendres a diumenge. Així teniu la possibilitat d’estar-vos al bellíssim Mirador de Almanzor, o bé a la Casa Rural de Calatañazor, un altre allotjament sorprenent,  o a la Casa del Cura de Calatañazor, un altre coquetó allotjament rural. Tots aquests hotelets son d’un luxe extraordinari, amb una gastronomia refinada, i un ambient càlid i acollidor. Si voleu reservar truqueu als telèfons 975 18 36 42, o  – 666 193 222. A més del poble medieval de Catalañazor, teniu a prop llocs màgics com ara “La Fuentona”, o la Hoz del Abión, una llacuna on volen els voltors. O l’espectacular Cañón del Río Lobos, parc natural on els templers encara cavalquen. O El Burgo de Osma villa medieval amb catedral i torre barroca. O els castells califals de Gormaz, el més gran de Europa. O els paisatges austers del riu Duero, que ens agraden amb desmesura castellana. Atureu-vos-hi. Val molt la pena. Inclogueu-lo en una ruta per la Sòria autèntica i màgica. Visiteu-lo tornant de veure el castell  de Gormaz, o bé el Burgo de Osma o el cañon del Rio Lobos. Gastareu les fotos de la vostra tarjeta!.

Catalañazor es el nombre de una batalla, supuestamente perdida por el caudillo árabe Almanzor cerca de este pueblecito de Soria. Hubiera o no perdido allí su tambor, Catalañazor es un buen lugar para visitar. Está literalmente parado en el tiempo. Nada, o casi nada, se ha tocado desde el siglo XVI. Ni las calles están asfaltadas. Es lo que todo el mundo busca hoy en día: algo auténtico. Hace 400 años fue un pueblo importante: castillo, colegiata, casas fuertes, calles empedradas. Ahora lo tiene todo, pero ya sólo es una sombra de lo que fue. Hoy en día es un pueblo pequeño y perdido cerca de la carretera N-122 que va del Burgo de Osma hacia Soria capital. Por ello los habitantes del lugar quieren potenciar esta bellisima villa con unas Jornadas Mozárabes, que organizan todos los fines de semana de noviembre en los hoteles del pueblo. Se reviven los fastos de otras épocas con chilabas turbantes y velos auténticos, visitando el pueblo a la luz de la luna con antorchas, con espectáculo de bailarinas que hacen la danza del vientre, con músicos medievales que tocan instrumentos antiguos como la zanfona, la darbuka, la chalaparta, el gëmbe, o el pito de pastor, o con la tradicional mozárabe, capón a las delicias de la miel, cous-cous, hummus, babaganus, pestiños, falafel, pinchos morunos, karkade, taboule, berenjimiel, y mucho más. Los precios varían dependiendo del alojamiento y los servicios a contratar. Però entrad en las páginas de estas maravillosas casas rurales como son El Mirador de Almanzor, o bién La Casa Rural de Calatañazor, o La Casa del Cura de Calatañazor, para ver que os ofrecen por poco dinero: habitaciones coquetas, restaurantes de ensueño, ambiente acogedor. Reservad a los teléfonos 975 18 36 42 – 666 193 222, o bién en las webs citadas. Y no desaprovecheis las grandes posibilidades que se os abren de visitar la maravillosa Soria desde Calatañazor. Ya el mismo pueblo, conjunto Histórico Artístico. Un pueblo con sabor medieval con sus callejas empedradas, casas típicas, torre del castillo y recinto amurallado. O el parque natural La Fuentona, al final de la Hoz del Abión, vigilado por los buitres y otras rapaces, rodeado de sabinas. O el espectacular Cañon del Río Lobos, donde los buitres leonados son los reyes. O la impresionante villa del Burgo de Osma, con su catedral gótica con influencias cistercienses y torre barroca. O el Castillo Califal de Gormaz, con el Duero a sus pies. Párense en Catalañazor, que vale la pena. Incluyanlo en una ruta por la Soria auténtica y mágica. Visitenlo volviendo de ver el castillo de Gormaz, o bien desde El Burgo de Osma o tras pasear por el cañon del Río Lobos. Gastaran las fotos de su tarjeta.

Hoces del Duratón


hoces_duraton

Queden a Espanya pocs llocs tan màgics i verges el Parc Natural de les Hoces del ríu Duratón. Potser perquè van trigar molt de temps en ser descobertes pel turisme massiu, encara no ho estan del tot, i en ser invadides per la gent. El riu Duratón ha cavat unes gorges impressionants en les roques calcàries del norest de la província castellana de Segovia, just aigües avall de la imposant i imponent villa medieval de Sepúlveda, una altra visita obligada. Estem parlant d’un sobirà canyó, molt fondo, de fins a 100 metros de desnivel. Estem parlant d’un paisatge salvatge, increible. Las hoces de Duratón, a més, son una reserva natural de primer ordre. Si hi aneu, vosaltres i els vostres fills i filles, veureu volar els grans voltors a pocs metres dels vostres caps. Si sou experts, a més, podreu albirar àligues i falcons. Us recomanem una ruta per les hoces. El més senzill és veure-les des de Sepúlveda mateix, o fer una ruta circular que surt del poble. Però l’excursió familiar més bonica, i fàcil, serà arribar-se a l’ermita romànica de San Frutos, situada en una península sobre el riu. Per anar-hi el més fàcil és anar de Sepúlveda a Villaseca. Des d’aquest poblet surt una pista de terra, ben indicada, ampla i sense problemes, que després de 4 kms. molt polsosos, us deixa en un aparcament ben habilitat. Des d’allà seran uns 500 metres de baixada fins el mirador damunt l’ermita i el riu, des d’on està presa aquesta foto. Si voleu podeu continuar un km. més fins San Frutos, però penseu que no hi ha gaire arbres, que després serà tot pujada. Ara bé, també és cert que si us arribeu a l’espoló de roca on s’alcen les ruïnes de San Frutos, podreu gaudir una estona més de l’indret, creuareu “La Cuchillada”, tall en la roca, i podreu veure l’antic cenobi benedictí, construcció romànica del segle XII, i les tombes antropomòrficas altomedievals del seu antic cementiri. Hi arribareu, des de Madrid, per l’autovía de Burgos, agafant la desviació a Boceguillas cap a la SG-233 que va a Sepúlveda. Si esteu de ruta per Castella podeu anar-hi de Segovia capital per la N-110, agafar l’autovia A-1 i deixar-la a Boceguillas per anar a Sepúlveda per la mateixa SG-233. També des de Valladolid cap a Cuéllar per l’autovia de Segovia, i d’allà a Cantalejo per la SG-232, fins a trobar l’indicatiu Sepúlveda. El millor allotjament de la zona és, sense cap mena de dubte el preciós hotelet rural, El Vado del Duratón, situat al bell mig de Sepúlveda. Habitacions boniques, i un restaurant on menjareu molt bé. Fora de la zona podeu estar-vos a l’Hotel Don Felipe, a Segovia, fantàstic. O al Novotel de Valladolid. Per dinar recomanem una antiga taberna en un poblet no lluny de Sepúlveda i de les hoces: Perorrubio. Allà trobareu la dita taberna. Bon menjar, ben elaborat, ben cuinat, bon servei. Recomanable. Un bon corder rostit, a l’estil segovià, al Figón de Tinin, o bé a Casa Cristóbal. Una visita a les hoces del Duratón serà imprescindible en el curs d’una ruta per Castella, per la zona de Segovia, ciutat monumental, amb l’alcázar, la catedral i l’aqüeducte. Podeu complementar-la amb una descoberta de Sepúlveda, preciós poble medieval, amb unes esglésies romàniques soberbies. O bé baixar pel riu en piragua. També és molt bonic Pedraza, uns kms. al sur, o Cuéllar, a l’oest. Podeu arribar-vos, Duratón avall, fins Peñafiel, amb els eu legendari castell. O anar fins Turégano, bonic de veure. No lluny hi ha Riaza, o Ayllón.  O el bellíssim parc natural del Hayedo de Tejeda Negra. Moltes coses a veure en un radi de 60 kms. Ideal per unes vacances diferents amb els vostres infants!.

Pocas bellezas naturales quedan en España tan auténticas como las Hoces del río Duratón. Estan situadas en el noreste de Segovia, aguas abajo de la villa medieval de Sepúlveda, magnífca, que debeis visitar también. En esta zona, el río se ha encajado en un profundo cañón que, en algunos lugares, alcanza más de 100 metros de desnivel. Al interés y belleza del paisaje, realmente bonito y muy poco conocido, hay que añadir la gran riqueza natural, pues las hoces del Duratón albergan casi 500 parejas de buitres leonados, acompañadas de un buen número de alimoches, águilas reales y halcones peregrinos, que volaran sobre vuestras cabezas, a pocos metros. El recorrido más familiar posible es el que parte de Sepúlveda y llega al pueblo cercano de Villaseca. Desde allí sale una pista, bién indicada, ancha, fácil para todo tipo de vehículos, que en 4 kms. os llevará hasta un aparcamiento bien habilitado. Del aparcamiento a un mirador cercano solo hay unos 5oo metros. Si quereis bajar hasta el espolón rocoso, rodeado de precipicios, sobre el que se alza la ermita de San Frutos, debereis caminar un km. más. Tras cruzar por un puente de piedra y una profunda grieta, llamada La Cuchillada, se asciende al antiguo cenobio benedictino. Después de contemplar esta construcción románica del siglo XII, se puede continuar hacia su cercano cementerio, donde se conservan varias tumbas antropomórficas altomedievales. De todas maneras medid vuestras fuerzas y las de vuestros niños porque la vuelta es en subida y hay pocos árboles.

Almansa


almansa

Almansa està situada a mig camí de València i Albacete, vigilant la inmensa planuria manxega, albirant els horitzons mariners de la costa del llevant, que aquí només s’intuèixen, sense imaginar-se’ls. Almansa és castellana, és manxega però comença a tenir una llum i uns aires que flairen el mar. Almansa és, abans que una altra cosa, el seu castell roquer, la raó de la seva existència. Poderós, altiu, potent. Com el dibuixa un infant, ben clavat damunt una penya sòlida, ple de merlets i torreons. Castell dominador, escrutador, que veureu de ben lluny al passar per l’autovia de Madrid a Alacant i València per Albacete. Una visió que, de ben segur, us farà agafar la carretera que porta al poble. I no us espera només el castell. Almansa és una població molt monumental. No podeu deixar d’admirar el palau dels comtes de Cirat, la Casa Grande, ara Ajuntament, situat a la Plaza de Santa María, i a tocar de la soberbia Iglesia de la Asunción. Si podeu entrar doneu una volta i mireu-vos els jardins. L’Asunción és una església gòtico-renaixentista. Podeu també intentar veure el convent de las Agustinas, del XVII, o anar fins l’ermita de San Blas, barroca, del XVIII, amb una decoració esclatant sobre un blanc impolut. Podeu parar a Almansa si feu ruta de Barcelona a madrid per València, o aneu cap a Andalucia per Albacete. No us en penedireu!. Per dormir hi ha un hotel de categoria, el Blu, quatre estrelles, tots els serveis, modern. Molt ben arreglat, també molt modern i amb preu interessant teniu l’Hotel Los Rosales. Habitacions ben parades. I no us penseu que a Almansa no menjareu molt bé. Ben al contrari. Te un restaurant de campanetes, el Maralba, amb una estrella Michelin!. Que ens dieu?. Però és que El Rincón de Pedro li va al darrera. Boníssim. I no està malament el Manolín, o el Mesón del Pincelín. És molt difícil menjar malament en aquestes terres. I, el millor de tot, Almansa no és l’únic exponent de ciutat monumental en aquella regió. A molt pocs kms. de distància teniu la vila enmurallada de Chinchilla de Montearagón, penjada dalt del seu turó, i no gaire més enllà, al nord, Alcalà de Jucar, preciosa, i les “hoces del Cabriel”, racó natural sense parangó. Ara bé, aquest darrer poble, amb tota la seva aigua i verdor, no te res a veure amb el secarral on es troben Almansa i Chinchilla. Bona ruta per la Manxa d’Albacete!.

Almansa está situada a medio camino de Valencia y Albacete , vigilando la inmensa llanura manchega , oteando los horizontes marinos de la costa del levante , que aquí sólo se intuye , sin imaginarlos. Almansa es castellana, es manchega pero empieza a tener una luz y unos aires que huelen al mar. Almansa es , antes que otra cosa , su castillo roquero , la razón de su existencia . Poderoso , altivo , potente . Como lo dibuja un niño , bien clavado sobre una peña sólida , lleno de almenas y torreones. Castillo dominador , escrutador , que verán de lejos al pasar por la autovía de Madrid a Alicante y Valencia por Albacete. Una visión que, a buen seguro, les hará tomar la carretera que lleva al pueblo . Y allí no os espera sólo el castillo . Almansa es una población muy monumental . No pueden dejar de admirar el palacio de los condes de Cirat , la Casa Grande , ahora Ayuntamiento , situado en la Plaza de Santa María , y junto a la soberbia Iglesia de la Asunción . Si pueden entren y den una vuelta y vean los jardines . La Asunción es una iglesia gótico- renacentista . Pueden también intentar ver el convento de las Agustinas , del XVII, o ir hasta la ermita de San Blas , barroca , del XVIII, con una decoración brillante sobre un blanco impoluto . Se puede parar en Almansa si vais de ruta de Barcelona a Madrid por Valencia , o hacia Andalucia via Albacete . No se arrepentirán ! . Para dormir hay un hotel de categoría , el Blu , un cuatro estrellas , con todos los servicios , moderno . Muy bien arreglado , también muy moderno y con precio interesante tienen el Hotel Los Rosales . Habitaciones bien puestas. No penséis que en Almansa no se come muy bien. Al contrario . Tienen incluso un restaurante de campanillas , el Maralba , ¡con una estrella Michelin ! . Pero es que El Rincón de Pedro le va justo detrás. Buenísimo . Y no está mal el Manolín , o el Mesón del pincel . Es muy difícil comer mal en estas tierras . Y , lo mejor de todo , Almansa no es el único exponente de ciudad monumental en la región . A muy pocos kms . de distancia tienen Vds. la villa amurallada de Chinchilla de Montearagón , colgada en su cerro , y no mucho más allá , al norte , Alcalá de Jucar, preciosa , y las ” hoces del Cabriel ” , rincón natural sin parangón . Ahora bien , este último pueblo , con toda su agua y verdor , no tiene nada que ver con el secarral donde se encuentran Almansa y Chinchilla . ¡Buena ruta por la Mancha de Albacete ! .

Sierra Cebollera


Avui us descobrirem un dels secrets més ben guardats de la bellíssima terra que és la Rioja. Tots asociem aquest nom a una terra plana, a la Vall de l’Ebre, plena de vinyes que ofereixen un vi, dels millors d’Europa. I aquesta imatge és certa. Com també ho és que s’hi menja de fàbula, que les seves ciutats són monumentals, que la gent és molt amable i que sempre t’en vas amb ganes de tornar-hi. I pels iniciats, pels amants de l’art, potser també coneixeu els seus monestirs: Suso i Yuso a San Millán de la Cogolla, Cañas, Nájera… o les catedrals, com Santo Domingo de la Calzada. O la zona dels dinosaures, amb les petjades i el parc temàtic a la localitat d’Enciso. Però avui us volem parlar de la Rioja més natural i aventurera. De la Rioja amagada, la Rioja de les altes serres, amb rius joganers que baixen de les altes penyes d’Urbión. I entre totes elles hem escollit la millor. La Serra Cebollera, a la preciosa vall de Cameros, a mig camí de Logroño i Soria, on neix el riu Iregua. No us podeu imaginar què és allò. S’ha de veure, s’ha de disfrutar. No hi ha paraules. Pugeu des de Logroño per la N-111 cap a Sòria, com si anèssiu a passar el port de Piqueres. A dalt de tot de la bellíssima comarca de Cameros, a uns 60 kms. de la capital, trobareu la desviació, a mà dreta, cap a Villoslada de Cameros. És aquesta una típica població serrana, fresca, a gran altura, amb cases de pedra que s’estenen per la vessant del riu Major i l’Iregua. Esplèndida vila montanyesa que mereix per ella mateixa una visita. Allà trobareu el centre d’interpretació del Parc de Sierra Cebollera, amb professionals joves i competents, que estimen la seva feina, que et donen tota mena d’indicacions, t’informen i et mimen. És molt probable que us suggereixin anar fins l’àrea de La Blanca, amb tots els serveis de picnic, i una natura desbordada. I un cop en aquest indret, us diran de fer un petit recorregut ben marcat, amb tota la família. feu-lo. És molt bonic i molt fàcil. La trobareu camí de l’ermita de la Verge de Lomos de Orios. El camí forestal, prou bo, asfaltat, tot i que estret, remunta l’Iregua des del mateix centre d’interpretació. Si voleu caminar més heu de saber que hi ha tota mena d’itineraris, llargs, curts, possibles i impossibles, que porten a racons d’una ferotge bellessa. Faig, roures, pins de tota mena, vegetació exhuberant, fauna increible. A la tardor, una passada. Colors que no hem vist enlloc més. A l’hivern la neu ho cobreix tot d’un mantell silenciós. A la primavera la natura esclata. A l’estiu, les cascades de Puente Ra (a la foto), o els senzills rius del territori, conviden a la banyada en els seus gorgs. Ideal per un pont llarg, o unes vacances curtes, a 400 kms. de Barcelona. I des de Villoslada podeu descobrir, a més, els altres pobles de muntanya: Lumbreras, San Andrés, Venta Piqueras, o per l’altra costat, Montenegro o els dos Viniegras. També possible remuntar el port de Santa Inés per anar a la serra de Sòria, camí de Vinuesa, per descobrir la màgica Laguna Negra. Mil indrets a quin més fantàstic. I, per sort, no és la única serra de La Rioja. Teniu la de la Demanda, pujant el Najerilla, o per damunt d’Ezcaray. Podeu menjar a molts llocs a tota la zona. Al mateix Villoslada ens recomanen el restaurant Coron. La Venta Piqueras és també un clàssic comarcal. Nosaltres ho varem fer a la Venta de Goyo, pel costat del riu Najerilla, a la carretera que va de Nájera a Salas de los Infantes. De fet està un pèl lluny de Sierra Cebollera, però el paisatge perrribar-hi, passant el port de Montenegro, és ben magnífic també. Carta i menú. Cuina de prestigi, des de fa molts anys. També és un hotelet rural senzill i amb encant, a tocar d’una àrea recreativa i amb un entorn natural bonic. Bon lloc per descansar, fer picnic i banyar-se al riu. També molt bons allotjaments, com ara la Hoz del Encinedo, a Ortigosa, un altre poble maravellós, amb unes coves esplèndides. O el Camero Viejo, hostal rural. Bona taula també, a tots dos llocs. Nosaltres vam dormir a l’Hotel AC de Logroño, de somni, amb bones ofertes i tracte professional. Bona estada a la Sierra Cebollera!.

Hoy os descubriremos uno de los secretos mejor guardados de la bellísima tierra que es La Rioja. Todos asociamos este nombre a una tierra llana, en el Valle del Ebro, llena de viñedos que ofrecen un excelente vino, de los mejores de Europa. Y esta imagen es cierta. Como también lo es que se come de fábula, y que las ciudades son monumentales, que la gente es muy amable y que siempre te vas con ganas de volver. Y para los iniciados, para los amantes del arte, quizás también porque se conocen sus monasterios: Suso y Yuso en San Millán de la Cogolla, Cañas, Nájera … o las catedrales, como Santo Domingo de la Calzada. O la zona de los dinosaurios, con las huellas y el parque temático en la localidad de Enciso. Pero hoy os queremos hablar de la Rioja más natural y aventurera. De la Rioja escondida, La Rioja de las altas sierras, con ríos juguetones que bajan de las altas peñas de Urbión. Y entre todas ellas hemos elegido la mejor. La Sierra Cebollera, en el precioso valle de Cameros, a medio camino de Logroño y Soria, donde nace el río Iregua. No os podéis imaginar qué es aquello. Debe verse, hay que disfrutarlo. No hay palabras. Subid desde Logroño por la N-111 hacia Soria, como si fuerais a pasar el puerto de Piqueras. En lo alto de la bellísima comarca de Cameros, a unos 60 kms. de la capital, encontreis la desviación a mano derecha, hacia Villoslada de Cameros. Es esta una típica población serrana, fresca, a gran altura, con casas de piedra que se extienden por la ladera del río Mayor y el Iregua. Espléndida villa montana que merece por sí misma una visita. Allí encontrareis el centro de interpretación del Parque de Sierra Cebollera, con profesionales jóvenes y competentes, que aman su trabajo, que te dan todo tipo de indicaciones, te informan y te miman. Es muy probable que se sugieran ir hasta el área de La Blanca, con todos los servicios de picnic, y una naturaleza desbordada. Y una vez en este lugar, os dirán de hacer un pequeño recorrido marcado, con toda la familia. Hacedlo. Es muy bonito y muy fácil. La encontraréis camino de la ermita de la Virgen de Lomos de Orios. El camino forestal, bastante bueno, asfaltado, aunque estrecho, remonta el Iregua desde el mismo centro de interpretación. Si deseais caminar más debeis saber que hay todo tipo de itinerarios, largos, cortos, posibles e imposibles, que llevan a rincones de una feroz belleza. Hayas, robles, pinos de todo tipo, vegetación exuberante, fauna increíble. En otoño, una pasada. Colores que no hemos visto en ninguna otra parte. En invierno la nieve lo cubre todo de un manto silencioso. En primavera la naturaleza estalla. En verano, las cascadas de Puente Ra (en la foto), o los sencillos ríos del territorio, invitan a la bañada en sus pozas. Ideal para un puente largo, o unas vacaciones cortas, a 400 kms. de Barcelona. Y desde Villoslada puede descubrir, además, los otros pueblos de montaña: Lumbreras, San Andrés, Venta Piqueras, o por el otro lado, Montenegro o los dos Viniegras. También és posible remontar el puerto de Santa Inés para ir a la sierra de Soria, camino de Vinuesa, para descubrir la mágica Laguna Negra. Mil lugares a cual más fantástico. Y, por suerte, no es la única sierra de La Rioja. Tenéis la de la Demanda, subiendo el Najerilla, o por encima de Ezcaray. Pueden comer en muchos lugares en toda la zona. Nosotros lo hicimos en Venta Goyo, por el lado del río Najerilla, algo lejos de aquí. También muy buenos alojamientos. Nosotros lo hemos hecho en el Hotel AC de Logroño, de ensueño, pero hay muchos otros.

Alcalá de Júcar


Pocs pobles al món sorprenent tan al viatger com Alcalà de Xúquer. Un no s’espera trobar aquesta mena de maravelles penjades d’un risc, en una falç d’un riu, en mig d’una terra aspre i seca. Sorprenen les seves cases blanques devallant fins la verdor del Xúquer. Sorprèn el seu castell enlairat dalt la carena. Sorprèn el riu, plàcid, fresc, ple d’arbres, el pont romà, els carrers costeruts, l’església. No us ho deixeu perdre, aneu fins Alcalà de Xúquer i deixeu-vos sorprendre. Visiteu-lo mentre encara quedin llocs així. http://www.alcaladeljucar.net. Hi arribareu des de Barcelona anant fins València, i seguint per l’autovia de Madrid fins a Requena i, d’allà, cap a Casas Ibáñez en direcció a Albacete, per una carretera plena de corbes, que travessa, puja i baixa serres oblidades. Abans d’entrar a Casas Ibáñez, a 6 kms. desvieu-vos a la esquerra, gens o molt mal indicat, o des del mateix Casas Ibáñez, ben indicat, baixeu a Alcalà. O bé des d’Albacete, a la inversa. Recomanem acabar de baixar a l’alçada del riu i aparcar, on pugueu, a la vora de l’aigua. Pot estar molt ple. És molt turístic i hi ha molts restaurants on menjar. Passeu el pont romà i perdeu-vos pel didal dels carrers. I, en canvi, també recomanem que no us perdeu els poblets troglodites que hi ha un xic més enllà d’Alcalà, riu amunt. Aneu fins Jorquera, Cubas i altres pobles dels voltants. Ara bé, les carreteres son estretes, i per allà sota els barrancs del Xúquer podeu passar-hi molt de temps, però el paisatge s’ho val.

Pocos pueblos en el mundo sorprenden tanto al viajero como Alcalà. Uno no se espera encontrar esta clase de maravillas colgadas de un risco, en la hoz de un río. Sorprenden sus casas blancas bajando hasta la verdor del Júcar. Sorprende su castillo en la cima. Sorprende el río, plácido, fresco, pletórico de árboles, el puente, las calles, la iglésia. No os lo dejeis perder, id hasta Alcalà de Júcar y dejaos sorprender gratamente de que en España todavía queden lugares así. http://www.alcaladeljucar.net  Llegad desde Barcelona yendo a València, y siguiendo por la autovía de Madrid hasta Utiel o Requena y, de allá, hacia Casas Ibáñez en dirección a Albacete. O bien desde Albacete a la inversa. No os perdais los poblados trogloditas que hay un poco más allá de Alcalà, así como Jorquera y otros pueblos de los alrededores.