Sierra Cebollera


Avui us descobrirem un dels secrets més ben guardats de la bellíssima terra que és la Rioja. Tots asociem aquest nom a una terra plana, a la Vall de l’Ebre, plena de vinyes que ofereixen un vi, dels millors d’Europa. I aquesta imatge és certa. Com també ho és que s’hi menja de fàbula, que les seves ciutats són monumentals, que la gent és molt amable i que sempre t’en vas amb ganes de tornar-hi. I pels iniciats, pels amants de l’art, potser també coneixeu els seus monestirs: Suso i Yuso a San Millán de la Cogolla, Cañas, Nájera… o les catedrals, com Santo Domingo de la Calzada. O la zona dels dinosaures, amb les petjades i el parc temàtic a la localitat d’Enciso. Però avui us volem parlar de la Rioja més natural i aventurera. De la Rioja amagada, la Rioja de les altes serres, amb rius joganers que baixen de les altes penyes d’Urbión. I entre totes elles hem escollit la millor. La Serra Cebollera, a la preciosa vall de Cameros, a mig camí de Logroño i Soria, on neix el riu Iregua. No us podeu imaginar què és allò. S’ha de veure, s’ha de disfrutar. No hi ha paraules. Pugeu des de Logroño per la N-111 cap a Sòria, com si anèssiu a passar el port de Piqueres. A dalt de tot de la bellíssima comarca de Cameros, a uns 60 kms. de la capital, trobareu la desviació, a mà dreta, cap a Villoslada de Cameros. És aquesta una típica població serrana, fresca, a gran altura, amb cases de pedra que s’estenen per la vessant del riu Major i l’Iregua. Esplèndida vila montanyesa que mereix per ella mateixa una visita. Allà trobareu el centre d’interpretació del Parc de Sierra Cebollera, amb professionals joves i competents, que estimen la seva feina, que et donen tota mena d’indicacions, t’informen i et mimen. És molt probable que us suggereixin anar fins l’àrea de La Blanca, amb tots els serveis de picnic, i una natura desbordada. I un cop en aquest indret, us diran de fer un petit recorregut ben marcat, amb tota la família. feu-lo. És molt bonic i molt fàcil. La trobareu camí de l’ermita de la Verge de Lomos de Orios. El camí forestal, prou bo, asfaltat, tot i que estret, remunta l’Iregua des del mateix centre d’interpretació. Si voleu caminar més heu de saber que hi ha tota mena d’itineraris, llargs, curts, possibles i impossibles, que porten a racons d’una ferotge bellessa. Faig, roures, pins de tota mena, vegetació exhuberant, fauna increible. A la tardor, una passada. Colors que no hem vist enlloc més. A l’hivern la neu ho cobreix tot d’un mantell silenciós. A la primavera la natura esclata. A l’estiu, les cascades de Puente Ra (a la foto), o els senzills rius del territori, conviden a la banyada en els seus gorgs. Ideal per un pont llarg, o unes vacances curtes, a 400 kms. de Barcelona. I des de Villoslada podeu descobrir, a més, els altres pobles de muntanya: Lumbreras, San Andrés, Venta Piqueras, o per l’altra costat, Montenegro o els dos Viniegras. També possible remuntar el port de Santa Inés per anar a la serra de Sòria, camí de Vinuesa, per descobrir la màgica Laguna Negra. Mil indrets a quin més fantàstic. I, per sort, no és la única serra de La Rioja. Teniu la de la Demanda, pujant el Najerilla, o per damunt d’Ezcaray. Podeu menjar a molts llocs a tota la zona. Al mateix Villoslada ens recomanen el restaurant Coron. La Venta Piqueras és també un clàssic comarcal. Nosaltres ho varem fer a la Venta de Goyo, pel costat del riu Najerilla, a la carretera que va de Nájera a Salas de los Infantes. De fet està un pèl lluny de Sierra Cebollera, però el paisatge perrribar-hi, passant el port de Montenegro, és ben magnífic també. Carta i menú. Cuina de prestigi, des de fa molts anys. També és un hotelet rural senzill i amb encant, a tocar d’una àrea recreativa i amb un entorn natural bonic. Bon lloc per descansar, fer picnic i banyar-se al riu. També molt bons allotjaments, com ara la Hoz del Encinedo, a Ortigosa, un altre poble maravellós, amb unes coves esplèndides. O el Camero Viejo, hostal rural. Bona taula també, a tots dos llocs. Nosaltres vam dormir a l’Hotel AC de Logroño, de somni, amb bones ofertes i tracte professional. Bona estada a la Sierra Cebollera!.

Hoy os descubriremos uno de los secretos mejor guardados de la bellísima tierra que es La Rioja. Todos asociamos este nombre a una tierra llana, en el Valle del Ebro, llena de viñedos que ofrecen un excelente vino, de los mejores de Europa. Y esta imagen es cierta. Como también lo es que se come de fábula, y que las ciudades son monumentales, que la gente es muy amable y que siempre te vas con ganas de volver. Y para los iniciados, para los amantes del arte, quizás también porque se conocen sus monasterios: Suso y Yuso en San Millán de la Cogolla, Cañas, Nájera … o las catedrales, como Santo Domingo de la Calzada. O la zona de los dinosaurios, con las huellas y el parque temático en la localidad de Enciso. Pero hoy os queremos hablar de la Rioja más natural y aventurera. De la Rioja escondida, La Rioja de las altas sierras, con ríos juguetones que bajan de las altas peñas de Urbión. Y entre todas ellas hemos elegido la mejor. La Sierra Cebollera, en el precioso valle de Cameros, a medio camino de Logroño y Soria, donde nace el río Iregua. No os podéis imaginar qué es aquello. Debe verse, hay que disfrutarlo. No hay palabras. Subid desde Logroño por la N-111 hacia Soria, como si fuerais a pasar el puerto de Piqueras. En lo alto de la bellísima comarca de Cameros, a unos 60 kms. de la capital, encontreis la desviación a mano derecha, hacia Villoslada de Cameros. Es esta una típica población serrana, fresca, a gran altura, con casas de piedra que se extienden por la ladera del río Mayor y el Iregua. Espléndida villa montana que merece por sí misma una visita. Allí encontrareis el centro de interpretación del Parque de Sierra Cebollera, con profesionales jóvenes y competentes, que aman su trabajo, que te dan todo tipo de indicaciones, te informan y te miman. Es muy probable que se sugieran ir hasta el área de La Blanca, con todos los servicios de picnic, y una naturaleza desbordada. Y una vez en este lugar, os dirán de hacer un pequeño recorrido marcado, con toda la familia. Hacedlo. Es muy bonito y muy fácil. La encontraréis camino de la ermita de la Virgen de Lomos de Orios. El camino forestal, bastante bueno, asfaltado, aunque estrecho, remonta el Iregua desde el mismo centro de interpretación. Si deseais caminar más debeis saber que hay todo tipo de itinerarios, largos, cortos, posibles e imposibles, que llevan a rincones de una feroz belleza. Hayas, robles, pinos de todo tipo, vegetación exuberante, fauna increíble. En otoño, una pasada. Colores que no hemos visto en ninguna otra parte. En invierno la nieve lo cubre todo de un manto silencioso. En primavera la naturaleza estalla. En verano, las cascadas de Puente Ra (en la foto), o los sencillos ríos del territorio, invitan a la bañada en sus pozas. Ideal para un puente largo, o unas vacaciones cortas, a 400 kms. de Barcelona. Y desde Villoslada puede descubrir, además, los otros pueblos de montaña: Lumbreras, San Andrés, Venta Piqueras, o por el otro lado, Montenegro o los dos Viniegras. También és posible remontar el puerto de Santa Inés para ir a la sierra de Soria, camino de Vinuesa, para descubrir la mágica Laguna Negra. Mil lugares a cual más fantástico. Y, por suerte, no es la única sierra de La Rioja. Tenéis la de la Demanda, subiendo el Najerilla, o por encima de Ezcaray. Pueden comer en muchos lugares en toda la zona. Nosotros lo hicimos en Venta Goyo, por el lado del río Najerilla, algo lejos de aquí. También muy buenos alojamientos. Nosotros lo hemos hecho en el Hotel AC de Logroño, de ensueño, pero hay muchos otros.

Irati per Irabia


Irati és el bosc més gran de tota l’Europa Occidental. L’extensió arbrada més imponent d’Europa, sense quasi presència humana, salvatge, verge, en estat pur. Un bosc de pi negre, però sobretot un bosc de faig. Una fageda que ocupa valls i muntanyes, a cavall entre França i Navarra. Una zona natural fantàstica, ideal per passejar-hi, per anar-hi en bici, per fer senderisme o per banyar-s’hi. El riu Irati creua aquest terreny idílic. Un riu poderós, d’aigües ràpides, netes, fresques. Caminant una estona pels camins d’Irati, prop del riu, trobareu allò que tots cerquem: pau, tranquil·litat, repós… Hi ha tres maneres d’aproprar-se al bosc d’Irati en cotxe. La més fàcil, la més planera, possiblement sigui remuntar la vall bellíssima d’Aezkoa, seguint les aigües del riu Irati, des de Aoiz, a Navarra, per Oroz-Betelu, fins Aribe i Orbaiceta. També és fàcil arribar-hi des de Roncesvalles, o d’Isaba o Otsagabia, per la NA-140, fins Aribe, i pujar a Orbaiceta. Des d’aquest petit poblet agafeu la pista, en molt bon estat, que penetra al Parc Natural, i que arriba fins l’embassament d’Irabia. Bon parquing. A l’estiu la Diputació Foral cobra peatge als cotxes. No podeu passar d’allà amb el vostre vehicle. Però a peu podeu arribar fins on vulgueu. Vorejar el pantà és molt bonic. A la tardor la sortida millora indescriptiblement. Tots els colors de una paleta de pintor estan als arbres: vermells, grocs, torrats, marró, verds. Aquests valls tenen molts allotjaments rurals de tota mena. Molt bonics i molt ben condicionats. També restaurants de bona gastronomia. Nosaltres varem dinar a Otsagabia, a l’asador Kixkia. Carns increibles, bacallà de tota mena i bons vins. Molt recomanable. A Irati també s’hi pot accedir des del costat francés, o des del mateix Otsagabia, però això us ho explicarem més endavant.

Irati es el bosque más grande de toda Europa Occidental. La extensión arbolada más imponente de Europa, sin apenas presencia humana, salvaje, virgen, en estado puro. Un bosque de pino negro, pero sobre todo un bosque de haya. Un hayedo que ocupa valles y montañas, a caballo entre Francia y Navarra. Una zona natural privilegiada, ideal para pasear, para ir en bici, para hacer senderismo o para bañarse. El río Irati cruza este terreno idílico. Un río poderoso, de aguas rápidas, limpias, frescas. Caminando un rato por los caminos de Irati, cerca del río, encontrarán lo que todos buscamos: paz, tranquilidad, reposo … Hay tres maneras de acercarse al bosque de Irati en coche. La más fácil, la más llana, posiblemente sea remontar el valle bellísima de Aezkoa, siguiendo las aguas del río Irati, desde Aoiz, en Navarra, por Oroz-Betelu, hasta Aribe y Orbaiceta. También es fácil llegar desde Roncesvalles, o de Isaba o Ochagavía, por la NA-140, hasta Aribe, y subir a Orbaiceta. Desde este pequeño pueblo tomen la pista, en muy buen estado, que penetra en el Parque Natural, y que llega hasta el embalse de Irabia. Buen parking. En verano la Diputación Foral cobra peaje a los coches. No pueden pasar de allí con su vehículo. Pero a pie pueden llegar hasta donde quieran. Bordear el pantano es muy bonito. En otoño la salida mejora indescriptiblemente. Todos los colores de una paleta de pintor están los árboles: rojos, amarillos, tostados, marrón, verdes. Estos valles tienen muchos alojamientos rurales de todo tipo. Muy bonitos y muy bien acondicionados. También restaurantes de buena gastronomía. Nosotros comimos en Ochagavía, en el asador Kixkia. Carnes increíbles, bacalao de todo tipo y buenos vinos. Muy recomendable. A Irati también se puede acceder desde el lado francés, o desde el mismo Ochagavía, pero eso os lo explicaremos más adelante.

Vidrà


vidra

Vidrà és un petit poblet de muntanya enclavat en un paisage idílic, ple de cims arronits, de boscos esponerosos coberts d’una vegetacio luxuriosa, de rierols amables i de prats sempre verds. A la tardor Vidrà exhala olors d’herba mullada i de llenya. De llar de foc. Les seves cases s’arrepleguen, totes ben juntes, com si tinguessin fred, o por, de la natura verge que les envolta. D’altres, en canvi, mases fortes, sabent-se poderoses, es mostren amb tot el seu potencial. Antigues cases pairals dels segles obscurs, del XVII, del XVIII, amb portals adovellats, finestres coronel·les i amplis domnis. Com El Cavaller, (a la foto).  Tot el terme de Vidrà, com altres veïns, és ple d’aquestes pairalies. Passejar per Vidrà poble és un goig. Cal un caminar lent, assaboridor. No hi ha cap cosa a destacar, és el conjunt. Fora del casc urbà podeu arribar-vos fins els veïnats de la Creu de l’Arç, o fins al de Ciuret. La vall està envoltada de muntanyes mítiques. Vidrà és un excel·lent punt de partida per fer-hi llargues excursions, de baixa dificultat, que permetran les famílies amb infants descobrir aquest maravellós territori. Al nord s’aixeca la Serra de Milany, amb les ruïnes del seu castell feudal. Al sud el famós Puigsacalm. Enfileu-vos fins Bellmunt. La vista és de vertígen. Mitja Catalunya al vostre abast, del Pirineu al mar. Una ruta per aquests paratges és senzillament impresionant. A la tardor un goig de colors, un festival per a la vista. Fagedes multicolors, rouredes ocres, prats, fonts, petits saltants d’aigua i rieres parladores. Des de Vidrà una xarxa de camins i pistes rurals, la majoria en molt bon estat, us duran al darrer racó. Si us agrada la bicicleta, o només caminar, esteu de sort. Multitud de rutes perfectament senyalitzades. Les vostres passes us portaran a descobrir petites ermites i esglesioles amagades. La majoria romàniques. Cabagès, Cambrils, Covildases… unes joies. S’hi menja molt bé a Vidrà. Nosaltres ho hem fet a l’hostal Escarrà, al carrer de la Ferreria. Tel. 938 550 275 / 938 529 202. També teniu una casa fonda, el Serrasolsas, al carrer Creu de l’Arç, 2. Tel. 938 529 118. o bé el bar Els Caçadors, a la plaça. Tel. 938 550 104. Per dormir, i també per menjar, a Vidrà teniu un càmping. Un càmping preciòs, al mig del bosc, a la natura, amb tots els serveis. Si voleu dormir en un hotel, teniu els mateixos que us hem recomanat per dinar: l’Escarrà i la Casa Fonda Serrasola.

Vidrà es un pequeño pueblo de montaña enclavado en un paisage idílico, lleno de cumbres moderadas, de bosques de vegetación lujuriosa, de arroyos amables y de prados siempre verdes. En otoño Vidrà exhala olores de hierba mojada y de leña. De chimenea. Sus casas se recogen, todas muy juntas, como si tuvieran frío, o miedo, de la naturaleza virgen que las rodea. Otras, en cambio, mansiones fuertes, sabiéndose poderosas, se muestran con todo su potencial. Antiguas casas solariegas de los siglos oscuros, del XVII, del XVIII, con portales adintelados, ventanas coronelas y amplios horizontes. Como El Cavaller, (en la foto). Todo el término de Vidrà, como otros vecinos, está lleno de estas casas solariegas. Pasear por Vidrà pueblo es un gozo. Hay un caminar lento, saboreándolo. No hay nada a destacar, es el conjunto. Fuera del casco urbano podéis acercaros hasta los vecindarios de la Creu de l’arç o hasta el de Ciuret. El valle está rodeadao de montañas míticas. Vidrà es un excelente punto de partida para realizar largas excursiones, de baja dificultad, que permitirán las familias con niños descubrir este maravilloso territorio. Al norte se levanta la Sierra de Milany, con las ruinas de su castillo feudal. Al sur el famoso Puigsacalm. O podeis subir hasta Bellmunt. Allí la vista es de vértigo. Media Catalunya a su alcance, del Pirineo al mar. Una ruta por estos parajes es sencillamente impresionante. En otoño un gozo de colores, un festival para la vista. Hayedos multicolores, robledales ocres, prados, fuentes, pequeños saltos de agua y arroyos habladores. Desde Vidrà una red de caminos y pistas rurales, la mayoría en muy buen estado, lo llevarán al último rincón. Si os gusta la bicicleta, o sólo caminar, estais de suerte. Multitud de rutas perfectamente señalizadas. Sus pasos le llevarán a descubrir pequeñas ermitas e iglesias escondidas. La mayoría románicas. Cabagès, Cambrils, Covildases … unas joyas. Se come muy bien en Vidrà. Nosotros lo hemos hecho en el hostal Escarrá, en la calle de la Ferreria. Tel. 938 550 275 / 938 529 202. También tiene una casa fonda, el Serrasolsas, en la calle Cruz del Espino, 2. Tel. 938 529 118. o bien el bar Los Cazadores, en la plaza. Tel. 938 550 104. Para dormir, y también para comer, en Vidrà tiene un camping. Un camping precioso, en medio del bosque, en la naturaleza, con todos los servicios. Si quieren dormir en un hotel, tienen los mismos que os hemos recomendado para comer: la Escarrá y la Casa Fonda Serrasola.

Pedraza


pedraza

A la gent de Barcelona, el magnífic poble medieval de Pedraza, i la seva àrea d’influència, ens agafa una mica lluny. I és una veritable llàstima, perquè és una zona maravellosa. Ho saben molt bé la gent de madrid, que cada cap de setmana invaeixen pacíficament la vila, disposats a guadir dels seus atractius turístics, naturals, culturals i gastronòmics. Pedraza es troba a uns 70 Kms de madrid per la autovia A1, la que va a Burgos, just passat Somosierra. A nosaltres ens va millor desviar-nos abans, per Sigüenza i Ayllón, per la CM 110, o per Guadalajara, seguint per la N-320 cap a Torrelaguna i Somosierra. En tot cas cal que apigueu que Pedraza és una vila medieval, completament conservada tal qual, amb un castell imponent, carrers i carrerons, plaça porxada i tot el que us pogueu imaginar més. Com correspon a tan alta alcúrnia els hotels no podien desentonar, i no ho fan. Tots són posadas o hospederias, com la de la villa, la de Santo Domingo, del Arco o de Don Mariano. Per menjar és ben fàcil: cordero o cochinillo asado. Us encantarà. Però com que hi anireu uns quants dies, no només Pedraza visitareu. Al nord, a uns 20 kms. teniu Sepúlveda, amb el parc natural de “Las Hoces del Rio Duratón”, un paisatge fantàstic. A l’oest Turégano, una altra vila medieval de molt de caràcter, i amb un castell de pel·lícula. A l’est Riaza, amb l’Hayedo de Tejera Negra, un altre parc natural de somni. Si encara us queda temps, no oblideu Segovia, amb l’aqueducte i l’Alcàsser, i La Granja, o Riofrio, amb els seus palaus. O Somosierra, el pulmó verd de Madrid. Com veieu, no us aburrireu!.

A la gente de Barcelona, el magnífico pueblo medieval de Pedraza, y su área de influencia, nos pilla un poco lejos. Y es una verdadera lástima, porque es una zona maravillosa. Lo saben muy bien la gente de madrid, que cada fin de semana invaden pacíficamente la villa, dispuestos a gozar de sus atractivos turísticos, naturales, culturales y gastronómicos. Pedraza se encuentra a unos 70 Kms de Madrid por la autovía A1, la que va a Burgos, justo pasado Somosierra. A nosotros, desde Barcelona, nos va mejor desviarnos antes, por Sigüenza y Ayllón, por la CM 110, o por Guadalajara, siguiendo por la N-320 hacia Torrelaguna y Somosierra. En todo caso hay que saber que Pedraza es una villa medieval, completamente conservada, tal cual, con un castillo imponente, calles y callejones, plaza porticada y todo lo que os podáis imaginar más. Como corresponde a tan alta alcúrnia los hoteles no podían desentonar, y no lo hacen. Todos son posadas u hospederías, como la de la villa, la de Santo Domingo, del Arco o de Don Mariano. Para comer es fácil: cordero o cochinillo asado. Os encantará. Pero como que iréis por unos días, no sólo visitareis Pedraza.  Al norte, a unos 20 kms. tienen Sepúlveda, con el parque natural de “Las Hoces del Río Duratón”, un paisaje fantástico. Al oeste Turégano, otra villa medieval de mucho carácter, y con un castillo de película. Al este Riaza, con el Hayedo de Tejera Negra, otro parque natural de ensueño. Si aún les queda tiempo, no olviden Segovia, con el acueducto y el Alcázar, y La Granja, o Riofrio, con sus palacios. O Somosierra, el pulmón verde de Madrid. Como veis, no os vais a aburrir!