Bilbo, Bilbao, de nou


Bilbao, Bilbo en Euskera, és una bella ciutat, una destinió clara d’una sortida familiar, d’unes vacances. Si abans era el símbol d’una ciutat industrial i bruta, ara és la punta de llança de la modernitat més rabiosa. La transformació ha estat molt radical, i es deu a la iniciativa de construir el museu Guggenheim. Tot i que no us agradi l’art modern no podeu passar de visitar-lo, ni que sigui per fora. L’edifici, a tocar de la ria, canvia de color segons les hores del dia. Tot en els voltants del museu és innovador: el tramvia, els passejos. I sempre us quedarà, si el Guggenheim no us fa el pes, el casc vell de Bilbao, las siete calles, la ria, la basílica de Begoña, o el museu d’art, molt més tradicional, amb grans obres mestres. Recordeu que ha Barakaldo, a tocar de Bilbao, hi ha un Novotel. Nosaltres, però, hem dormit a l’Hotel Gran Bilbao, un molt bon hotel, no lluny dels set carrers. Aquest hotel també te bon restaurant, millor en el menjar que en l’aspecte. De tota manera a Bilbao es menja bé. Prop de l’hotel teniu el Arandia de Julen, a la plaça de l’Encarnació, un restaurant car però molt bo. I si no, al casc antic, el Petxo, bar de tapes i restaurant de menú, a la Belosticalle, 20, i a la plaça nova trobareu el Bar Charly, bon lloc de tapes, la Olla i el Gure Toki. També podeu fer una escapada al bonic poblet mariner de Pletzia, i anar a la seva platja, tot agafant el metro de la línia 1.

I quan us canseu de moure-us pel casc antic, la ria i las siete calles… sortiu a descobrir el País Basc. Gernika, els pobles pescadors Getxo, Ondàrroa, Lekeitio, Bermeo, o els parcs naturals, tot bonic, molt bonic. I un xic més lluny, Castro Urdiales, a Santander, la costa de Guipuzkoa…

Bilbao es una bonita ciudad, y si antes era el símbolo de ciudad industrial y sucia, es ahora la punta de lanza de la modernidad. La transformación, muy radical, se debe a la iniciativa de construir el museo Guggenheim, que aunque no os guste el arte moderno, no podéis dejar de visitar, ni que sea por fuera. Dadle una vuelta por el exterior, bastante alucinante. El edificio, al lado de la ría, varia de color según las horas del día. Todo en los alrededores del museo es innovador: el tranvía, los puentes y los paseos. Y siempre os quedará, si el Guggenheim no os gusta, el casco viejo de Bilbao, Begoña, o el museo de arte, mucho más tradicional, con grandes obras cumbre del barroco. Recordad que en Barakaldo, a tocar de Bilbao, hay un novotel. Nosotros hemos dormido en el Hotel Gran Bilbao, no lejos de las siete calles.

Aste Nagusia Bilbo


Bilbao celebra la seva Aste Nagusia, la setmana gran, amb un munt d’actes al carrer, amb les barraques de les entitats, música, focs d’artifici i molta gresca. Si us agrada una manera molt diferent d’entendre la festa, la marxa i la diversió, podeu intentar pujar a Bilbao durant aquests dies. La ciutat, abans símbol de ciutat industrial i bruta, és ara la punta de llança de la modernitat. La transformació, molt radical, es deu a la iniciativa de construir el museu Guggenheim, que encara que no us agradi l’art modern no podeu passar de visitar, ni que sigui per fora. L’edifici, a tocar de la ria, canvia de color segons les hores del dia. Tot en els voltants del museu és innovador: el tramvia, els passejos. I sempre us quedarà, si el Guggenheim no us fa el pes, el casc vell de Bilbao, Begoña, o el museu d’art, molt més tradicional, amb grans obres mestres. Recordeu que ha Barakaldo, a tocar de Bilbao, hi ha un Novotel. Nosaltres hem dormit a l’Hotel Gran Bilbao, un molt bon hotel, no lluny dels set carrers. Aquest hotel també te bon restaurant. Prop de l’hotel teniu el Arandia de Julen, a la plaça de l’Encarnació, un restaurant car però molt bo. I al costat del temple on s’ofereix bona música aquests dies. I si no, al casc antic, el Petxo, bar de tapes i restaurant de menú, a la Belosticalle, 20. A la plaça nova, no lluny de les barraques trobeu el Bar Charly, bon lloc de tapes, la Olla i el Gure Toki. També podeu anar a la platja, a Pletzia, agafant el metro de la línia 1. No us perdeu la Setmana Grande de Bilbao!.

Bilbao celebra su semana grande, con actividades de todo tipo. La ciudad, antes símbolo de ciudad industrial y sucia, es ahora la punta de lanza de la modernidad. La transformación, muy radical, se debe a la iniciativa de construir el museo Guggenheim, que si no os gusta el arte moderno podéis pasar de visitar. Pero si que hace falta dar una vuelta por el exterior, bastante alucinante. El edificio, al lado de la ría, varia de color según las horas del día. Todo en los alrededores del museo es innovador: el tranvía, los puentes y los paseos. Y siempre os quedará, si el Guggenheim no os gusta, el casco viejo de Bilbao, Begoña, o el museo de arte, mucho más tradicional, con grandes obras cumbre del barroco. Recordad que en Barakaldo, a tocar de Bilbao, hay un novotel. Nosotros hemos dormido en el Hotel Gran Bilbao, no lejos de las siete calles.

Scilla


scilla

Recordeu l’antiga llegenda grega que parla d’Scilla i Caribdis, dos penyals habitats per monstres que vigilaven un estret canal entre Calabria i Sicília?. Doncs bé, de monstres no n’hem pas vist cap, però el penyal, coronat per un castell que domina el mar, i l’estret de Messina, si que l’hem vist i visitat. Perquè no recordem una població tan bella i autènticament mediterrània com Scilla, a la punta de la bota italiana. Un poble que cau des del turó que domina el castell Ruffo di Calabria, i l’església fins el mar. Un poble que s’obre a dos mars. Per un costat, Marina Grande, una platja bellíssima a ponent, per l’altra Chianalea, un barri mariner ple de restaurants que ofereixen els seu peix fresc arran, molt arran d’aigua. De fet damunt les aigües blaves del mar. És a Chianalea, el racó pescador de Scilla, on més podreu gaudir de la mediterraneitat. Si mai s’us acut deixar enredera Roma, baixar, passar de llarg Nàpols, i seguir baixant, descobrireu la Calabria, una regió plena de tresors naturals increïbles i, vora el mar poblacions i platges espectaculars, preservades del turisme de masses, encara poc tocades. Entre elles Scilla. No us la perdeu!. I per dormir us volem suggerir alguns llocs. Primer on vam dormir nosaltres, l’Hotel Scilla, un establiment d’altres temps, però amb servei amable. Habitacions una mica vetustes, però netes, amb mobiliari d’altres segles, però conservat. Allunyat del centre, però econòmic. Si voleu una cosa més a tocar del mar, selecta, a preus potents, llavors el Principe di Scilla és el vostre hotel. Vistes fabuloses, habitacions com un museu. Dinar o sopar a Scilla és fantàstic. Hi ha molts llocs bons. Com per exemple un entrepà sense més, a Civico 5 Chianalea, o un bon peix a el Casato, al Scoglio di Ulisse, al Fiocicna, o bé a el Glauco, tots a Chianalea, a tocar del mar. Bones pizzes a Pizza Scilla. I ja que sou aquí de vacances, o de pas, no deixeu de gaudir de les platges increibles de Calabria, que son desconegudes però estan entre les millors del món. No lluny de Scilla, encara a la Costa Viola, teniu les de Capo Vaticano, que son fabuloses. Cales i caletes entre penyasegats. O les de la bonica vila de Troppea, penjada damunt del mar. No deixeu de visitar Calabria, la Costa Viola i Scilla!.

Chianalea-Scilla

¿Recuerdan la antigua leyenda griega que habla de Scilla y Caribdis, dos peñascos habitados por monstruos que vigilaban un estrecho canal entre Calabria y Sicilia?. Pues bien, de monstruos no hemos visto ninguno, pero el peñasco, coronado por un castillo que domina el mar, y el estrecho de Messina, si que lo hemos visto y visitado. Porque no recordamos una población tan hermosa y auténticamente mediterránea como Scilla, en la punta de la bota italiana. Un pueblo que cae desde la colina que domina el castillo Ruffo di Calabria, y la iglesia hasta el mar. Un pueblo que se abre a dos mares. Por un lado, Marina Grande, una playa bellísima a poniente, por la otra Chianalea, un barrio marinero lleno de restaurantes que ofrecen sus pescados frescos, muy cerca del agua. De hecho sobre las aguas azules del mar. Es Chianalea, el rincón pescador de Scilla, donde más podrá disfrutar de la mediterraneidad. Si se le ocurre dejar atras Roma, bajar, pasar de largo Nápoles, y seguir bajando, descubriréis la Calabria, una región llena de tesoros naturales increíbles y, cerca del mar, con poblaciones y playas espectaculares, preservadas del turismo de masas, aun poco tocadas. Entre ellas Scilla. No se la pierdan. Y para dormir queremos sugerirles algunos lugares. Primero donde dormimos nosotros, el Hotel Scilla, un establecimiento de otros tiempos, pero con servicio amable. Habitaciones un poco vetustas, pero limpias, con mobiliario de otros siglos, pero conservado. Alejado del centro, pero económico. Si deseais algo más cerca del mar, más selecto, a precios más potentes, entonces lo vuestro es el Principe di Scilla, este es su hotel. Vistas fabulosas, habitaciones como un museo. ¿Comida o cena en Scilla?, por supuesto… es fantástico. Hay muchos lugares buenos. Como por ejemplo un bocadillo sin más, pero de los que hacen en Civico 5 Chianalea, o un buen pescado en el Casado, en el Scoglio di Ulisse, en el Fiocicna, o en Glauco, todos en Chianalea, junto del mar. Buenas pizzas en Pizza Scilla. Y ya que estáis aquí de vacaciones, o de paso, no dejeis de disfrutar de las playas increíbles de Calabria, que son desconocidas pero están entre las mejores del mundo. No lejos de Scilla, aun en la Costa Viola, tienen las de Capo Vaticano, que son fabulosas. Calas y caletas entre acantilados. O las de la bonita ciudad de Troppea, colgada encima del mar. ¡No dejeis de visitar Calabria, la Costa Viola y Scilla!.

scilla2

Do you remember the old Greek legend that tells us about Scilla and Charybdis, two cliffs inhabited by monsters guarding a narrow channel between Sicily and Calabria?. Well there are not monsters here now. Only a rock, crowned by a castle overlooking the sea and the Strait of Messina. A beautiful town, authentically Mediterranean. Scilla. A town with two seas. On one side, Marina Grande, a beautiful beach, on the other Chianalea, a seaside neighborhood full of restaurants that offer their fresh fish in beautiful restaurants over the blue waters of the sea. In Chianalea, the Scilla fisherman’s corner, you can enjoy good Mediterranean food. Calabria is a wonderful region full of natural treasures and incredible seaside towns with spectacular beaches. It was preserved from mass tourism until now. We would to suggest you some sleeping places. We slept at the Scilla Hotel an old hotel with friendly service. Rooms are clean but with furniture from other centuries, but preserved. It’s far away from the city center but it’s economic. If you want something more expensive you can go to the Principe di Scilla. This is your hotel. Fabulous views, rooms like a museum. Have lunch or dinner is fantastic in Scilla. There are many good sites. You can get a good sandwich in Civic 5 Chianalea. Or good fish in the Scoglio di Ulisse, in the Fiocicna, or in the Glauco, all of them are in Chianalea, near the sea. Good Pizza in Pizza Scilla. Enjoy the stunning beaches of Calabria, which are unknown but they are among the best in the world. Not far away from Scilla, in the Costa Viola, you can get the beaches of Capo Vaticano, which are fabulous. Or you can go to the beautiful town of Troppea, hanging above the sea.

scilla3

Rappelez-vous la vieille légende grecque qui nous parle d’Scilla et Caribdis, deux falaises habitées par des monstres qui gardaient un canal étroit entre la Sicile et la Calabre?. Nous n’avons pas vu des monstres, mais oui un fier rocher, couronné par un château surplombant la mer et le détroit de Messine. Et une ville aussi belle et authentiquement méditerranéenne: Scilla, à la pointe de la botte italienne. Une ville qui tombe de la colline ouverte a deux mers. D’un côté, Marina Grande, une belle plage à l’ouest, de l’autre Chianalea, un quartier balnéaire plein de restaurants qui offrent leur poisson frais a l’est, sur les eaux bleues de la mer. Dans Chianalea, le coin pêcheur de Scilla manger tres bien. La Calabre c’est une belle région pleine de trésors naturels et incroyables villes avec plages spectaculaires. Elle est encore préservé du tourisme de masse, encore peu touché. Nous avons dormi a l’Hôtel Scilla, un établissement autre temps, mais avec un service amical. Chambres un peu vétustes mais propres, avec des meubles d’autres siècles, mais conservés. Loin du centre, mais économique. Si vous voulez quelque chose de plus, vous avez sur le bord de mer, avec des prix plus élevés, le Principe di Scilla, un joli hôtel. Vues fabuleuses, chambres comme un musée. Avoir un bon déjeuner, repas ou dîner est possible et fantastique a Scilla. Il y a beaucoup de bons sites ou manger tres bien. Un sandwich sans plus?, allez à la Civic 5 Chianalea, ou un bon poisson? allez le Scoglio di Ulisse, le Fiocicna, ou au Glauco, tous dans Chianalea, près de la mer. Bonne Pizza? allez a Pizza Scilla. Et puisque vous êtes ici en vacances, profitez vous des superbes plages de la Calabre, qui sont inconnus, mais ils sont parmi les meilleurs du monde. Non loin d’Scilla, sur la Costa Viola, vous avez ces du Capo Vaticano, qui sont fabuleux. Baies et criques entre les falaises. Ou la belle ville de Troppea, suspendue au-dessus de la mer. Assurez-vous de visiter la Calabre, Scilla et la Costa Viola!.

Gormaz: castell i ermita de Sant Miquel


gormaz

A Gormaz, que és un poblet petit, petit de Soria, un poblet perdut en mig dels camps, aixoplugat sota el turó que corona la poderosa fortalessa califal de Gormaz, hi ha una ermita. El riu Duero, l’etern Duero, passa, jovencell, acaronant la terra de la vall que es divisa des d’aquesta petita església romànica. El castell que s’alça, imponent, sobre l’ermita de San Miguel de Gormaz, dominant les bellíssimes terres de Castella, de Soria, és un exemple magnífic de castell àrab, un dels pocs que resten en estat pur a la península. I just abans d’arribar-hi. Just quan enfileu les darreres rampes de la carretera que, des del poblet, us portarà a l’aparcament del castell, trobareu aquesta ermita: Sant Miquel de Gormaz. Dedicada al sant protector, a l’arcàngel que vigila les contrades que corprenent, les muntanyes que fan por, com aquesta. I dins, on fins fa molt pocs anys les ovelles eren les reines, fa ben poc que s’hi han descobert unes pintures romàniques fantàstiques, prou ben conservades, que ocupen les parets laterals i l’absis. Una escenografia complerta, única. Pujar-hi, a peu o en cotxe, és reviure el passat medieval en primera persona. Ser espectador de l’art en estat pur. S’hi arriba fàcilment des de El Burgo de Osma, una vila eclesiàstica, amb una catedral fabulosa, o desde Berlanga de Duero, una vila medieval que treu la respiració, amb la seva col·legiata gòtica, el seu impresionant castell, els carrers porticats. Per cert, prop de Berlanga, l’ermita de San Baudelio guarda un altre tresor en pintures. Soria, extrema, bella, us espera , amb els seus camps de quadre de Benjamín Palencia. Podeu dormir molt bé a qualsevol racó de la província de Soria. Nosaltres hem anat a Gormaz des de la capital, una altra ciutat guapíssima, però també des de Vinuesa, a la muntanya soriana, on podeu veure Urbión, la Laguna Negra, o el Cañon del Rio Lobos, o des del Burgo de Osma mateix. Podeu arribar-hi molt bé per la SO-160, bona carretera, ben indicat tot i que no cal, perquè el castell es veu de lluny. Entreu al poble, travesseu-lo i amunt, pista asfaltada, bona, no gaire ample, però tampoc estreta. Als voltants només teniu, per dormir, cases rurals, xules, com La Casa Grande, o Casa Patiño. Però a Soria capital hi ha molts bons llocs on pasar uns dies. Us proposem allotjar-vos a l’Hotel Apolonia, en ple centre, i així poder visitar tranquilament aquesta coqueta ciutat. I també és un bon lloc per menjar bones tapes. Personal atent i servicial, hotel modern i net. Bé també l’hotel Alfonso VIII, un hotel gran, un clàssic. Ens va agradar quan ens vam allotjar també a l’Hotel Leonor Centre, en plena plaça de l’Olivera. Una cosa una mica envellida però bona relació qualitat i preu. A Berlanga podeu menjar i dormir a l’incomparable hotel rural Villa de Berlanga, fantàstic, un dels millors d’Espanya. També molt bé La posada dels Lleons, o al Palau de Brias, o el Fra Tomàs, on hi ha el restaurant Casa Vallecas, car, però d’una qualitat i servei extrems. Si esteu disposats a passar uns dies per terres de la Castella soriana, us aconsellem també alguns pobles medievals encantadors, com Catalañazor. Allà podeu allotjar-vos o dinar al Mirador de Almanzor, o bé a la Casa Rural de Calatañazor, o a la Casa del Cura de Calatañazor. Al Burgo, al centre de la població, hi teniu un bon hotel amb un spa de luxe: el de Castilla Termal Burgo de Osma. Atenció: no és baratet!. També amb molt de caràcter el Virrei Palafox, que te habitacions quàdruples i triples amb llit supletori, a preus asequibles. També hi trobareu molts bons restaurants. No us perdeu Gormaz, l’ermita de Sant Miquel i tota Soria!.

gormaz1

La fortaleza califal de Gormaz se alza, imponente, en medio de las tierras de Castilla, en Soria. Es un ejemplo magnífico de castillo árabe, uno de los pocos que quedan en estado puro. Al subir, a pie o en coche, por la pista asfaltada que del pueblo lleva al castillo, reparad a vuestra derecha en la ermita de San Miguel, románica, sencilla. Hasta hace poco se guardaban allí ovejas, pero se descubrieron maravillosas pinturas del siglo XII y se han restaurado completamente. Visitar esta iglesia, y el castillo que la domina, es revivir el pasado medieval en primera persona. No os la perdais. Se llega a Gormaz desde El Burgo de Osma, o desde Berlanga de Duero, por Quintanas de Gormaz, siguiendo la SO-160, buena carretera, ancha. De todos modos no se perderan. Como veis en la foto, la fortificación se alza en medio de los campos como en un cuadro de Benjamín Palencia y se ve desde muy lejos. Pueden dormir en cualquier rincón de la bellisima provincia de Soria. Nosotros hemos ido a Gormaz desde la capital, pero también desde Vinuesa o desde el Burgo de Osma mismo. También hay muchos buenos restaurantes. Aprovechad para visitar otros castillos de Soria, como Osma o Berlanga. O ciudades como el Burgo. O pueblos como Catalañazor, que estan muy cerca.

gormaz2

Gormaz caliphal fortress stands, imposing, in the midst of the land of Castile, Soria. It is a magnificent example of Moorish castle, one of the few remaining pure. Going up on foot or by car, along the paved trail that leads to the castle of the village, make amends to your right at the hermitage of San Miguel, Romanesque, simple. Until recently there were kept sheep, but wonderful paintings of the twelfth century were discovered and have been completely restored. Visiting this church, and the castle that dominates it, is to revive the medieval past in person. Do not miss it. You reach Gormaz from El Burgo de Osma, or from Berlanga, by Quintanas de Gormaz, following the SO-160, good road wider. Anyway you will not be lost. As you see in the picture, fortification stands in the middle of the fields and a picture of Benjamin Palencia and seen from far away. They can sleep anywhere in the beautiful province of Soria. We have gone to Gormaz from the capital, but also from Vinuesa or from the Burgo de Osma same. There are also many good restaurants. You can also visit other castles of Soria land, as Osma and Berlanga. Or cities like Burgo. O peoples as Catalañazor, which are very close.

Bar le Duc


Bar-le-Duc

Bar-le-Duc és una bonica ciutat del nord de França, atravessada pel riu Ornain, amb un bonic pont i boniques vistes des del riu cap a ciutat, i a la inversa. Està en la ruta de Paris a Strasbourg, i de Paris a Metz, a mig camí de la Lorena, al cor de la Lorena podríem dir. Potser hi passareu si aneu cap a Bèlgica i Holanda, o en el curs d’una ruta pels escenaris de la primera guerra mundial, que ara estan molt de moda. Sense ser una fita cultural i turística de primer ordre, si que mereix una parada en el viatge si hi passeu a tocar. Per això ha estat inclosa com un dels plus beaux détours de France per aquesta associació. Està en el camí de la cèlebre ruta anomenada la “Voie Sacrée”, per on passaven les tropes que anàven en direció a Verdun. S’hi pot arribar si aneu o veniu de Saint-Dizier (Departament de l’Haute Marne) o de Vitry-le-François (al Marne). De fet aquestes tres viles juntes formen el que se’n diu el “Triangle“. La ciutat se’ns presenta dividida en dues clares zones: la vila alta, la única interessant pel viatger, i la baixa, moderna. La vila alta, situada damunt d’un promontori és una ciutat renaixentista força ben conservada, tot i que un xic polsosa i bruta, poc promocionada turísticament. Va ser construida als segles del XV al XVIII, quan Bar era seu d’un importantíssim ducat, relacionat amb les monarquies de tota Europa. Se n’han perdut edificis molt importants, com ara el castell, i el palau dels Ducs de Bar, però encara podem visitar la seva església, dedicada a Saint Etienne, una colegiata gótica renaixentista, que guarda com un tresor les obres d’art per la que Bar és famosa: le Squelette i le Calvaire, dos obres del magnífic escultor Ligier Richier. També és meritòria la rue des Ducs de Bar, el carrer major de la vila alta, plena de palaus i edificis dels segles XVI i XVII. Un carrer ample on és fàcil aparcar, com també ho és a la plaça de Saint Etienne. Podeu fer una parada a Bar le Duc per dinar, per exemple a “Vin et Fourchette”, a la vila baixa, al 18 de la Rue du Cygne, tel:  329 76 16 75. Un local petit i acollidor que no us decebrà. La nostra opció amb canalla és el Mónaco, un bar i restaurant desenfadat, pizzeria, ben muntat i agradable, on menjareu bé. També suculent, però més d’alto copete hi ha le Bistro Saint Jean, amb xef inclòs. De més categoria teniu, a la part alta, just on hi hagué el palau dels ducs, La Meuse Gourmande, un restaurant francès tal i com surten a les pel·lícules, amb tots els ets i uts. Semblant i ben aprop teniu el Bistronomes, també molt interessant. Tots aquests llocs satisfaran les vostres espectatives. En canvi no ens va agradar gaire menjar al Bernanos, al carrer principal de la part alta, a tocar de l’església. Plats molt normals a preus alts. Mal servei. Lloc un xic caspós. No hi ha cap hotel xulo a Bar. Aneu a Saint Dizier, on hi ha un Ibis Styles molt maco, i un Ibis normal, vermell, també molt acollidor. Ens va agradar un hotelet senzill, el François I, que no estava malament. Ja ho sabeu, si aneu de ruta i passeu prop de Bar-le-Duc, atureu-vos-hi!.

Bar-le-Duc es una bonita ciudad del norte de Francia, atravesada por el río Ornain, con un bonito puente y bonitas vistas desde el río hacia ciudad, y a la inversa. Está en la ruta de Paris a Strasbourg, y de Paris a Metz, a medio camino de la Lorena, en el corazón de Lorena podríamos decir. Quizá pasaréis si vais hacia Bélgica y Holanda, o en el curso de una ruta por los escenarios de la primera guerra mundial, que ahora están muy de moda. Sin ser un hito cultural y turística de primer orden, si que merece una parada en el viaje si pasar a tocar. Por ello ha sido incluida como uno de los plus beaux Detours de France por esta asociación. Está en el camino de la célebre ruta llamada la “Voie sacrée”, por donde pasaban las tropas que iban en direción a Verdun. Se puede llegar si vais o venís de Saint-Dizier (Departamento de la Haute Marne) o de Vitry-le-François (en Marne). De hecho estas tres villas juntas forman lo que se llama el “Triángulo”. La ciudad se nos presenta dividida en dos claras zonas: la villa alta, la única interesante para el viajero, y la baja, moderna. La villa alta, situada encima de un promontorio es una ciudad renacentista bastante bien conservada, aunque un poco polvorienta y sucia, poco promocionada turísticamente. Fue construida en los siglos del XV al XVIII, cuando Bar era sede de un importantísimo ducado, relacionado con las monarquías de toda Europa. Se han perdido edificios muy importantes, como el castillo, y el palacio de los Duques de Bar, pero todavía podemos visitar su iglesia, dedicada a Saint Etienne, una colegiata gótica renacentista, que guarda como un tesoro las obras de arte por la que Bar es famosa: le Squelette y le Calvaire, dos obras del magnífico escultor Ligier Richier. También es meritoria la rue des Duques de Bar, la calle mayor de la villa alta, llena de palacios y edificios de los siglos XVI y XVII. Una calle ancha donde es fácil aparcar, como también lo es en la plaza de Saint Etienne. Puede hacer una parada en Bar le Duc para comer, por ejemplo en “Vin et Fourchette”, en la villa baja, el 18 de la Rue du Cygne, tel: 329 76 16 75. Un local pequeño y acogedor que no te decepcionará. Nuestra opción con niños es el Mónaco, un bar y restaurante desenfadado, pizzería, bien montado y agradable, donde comeréis bien. También suculento, pero más de alto copete hay le Bistro Saint Jean, con chef incluido. Además categoría tiene, en la parte alta, justo donde estuvo el palacio de los duques, La Meuse Gourmande, un restaurante francés tal y como salen en las películas, con todos los pormenores. Semejante y muy cerca tiene el bistronomía, también muy interesante. Todos estos lugares satisfarán sus expectativas. En cambio no nos gustó mucho comer en Bernanos, en la calle principal de la parte alta, junto a la iglesia. Platos muy normales a precios altos. Mal servicio. Lugar un poco casposo. No hay ningún hotel chulo en Bar. Vayan a Saint Dizier, donde hay un Ibis Styles muy bonito, y un Ibis normal, rojo, también muy acogedor. Nos gustó un hotelito sencillo, el François I, que no estaba mal. Ya lo sabéis, si vais de ruta y pasar cerca de Bar-le-Duc, haga una pausa en ella.

Bar-le-Duc is a beautiful city in northern France. It’s near the route from Paris to Strasbourg, Metz and Paris, in the heart of Lorraine. It’s in the way of the famous route called the “Voie sacrée”. The city is clearly divided into two zones: the high town, the only interesting for the traveler, and the low, modern. The village high atop a hill is quite well preserved Renaissance city. It was built in the fifteenth century when it was a duchy important, related to the all monarchies of Europe. They have lost important buildings such as the Castle and the Palace of the Dukes Bar, but you can still visit his church, dedicated to Saint Etienne, a collegiate Gothic Renaissance as a treasure that keeps artworks that the Bar is famous le le Calvaire Squelette and two magnificent works of sculptor Ligier Richier. It is also commendable to see the high street of the town, full of palaces and buildings of sixteenth and seventeenth centuries. A wide street where parking is easy, as is the square of Saint Etienne. You can stop for lunch at Bar le Duc, for example “Vin et Fourchette” in the lower town, the Rue du Cygne 18, tel: 329 76 16 75 A small and friendly local that will not disappoint. Also delicious and placed in the the palace of the dukes, the Meuse Gourmande is a French restaurant. Near Bar in Saint Dizier there is a very handsome Ibis Styles Hotel.

Bar-le-Duc est une belle ville dans le nord de la France, dans la route de Paris à Strasbourg, au coeur de la Lorraine. Elle a été inclus comme l’un des beaux détours de France. La ville se présenté clairement divisé en deux zones: la ville haute, la seule intéressantes pour le voyageur, et le baisse, plus moderne. Le haut du village au sommet d’une colline est une assez bien conservée ville de la Renaissance. Elle a été batie au XVe siècle quand Bar était un duché importante, liée aux monarchies de l’Europe. Elle a perdu des bâtiments importants tels que le château et le palais des ducs, mais vous pouvez toujours visiter son église, dédiée à Saint-Etienne, une collégiale gothique Renaissance qui abrite œuvres telles que célèbre le Calvaire et le Squelette, deux magnifiques œuvres du sculpteur Ligier Richier. Il est également belle la grande rue de la ville, pleine de palais et de bâtiments de XVIe et XVIIe siècles. Une large rue où le stationnement est facile, tout comme la place de Saint-Etienne. Vous pouvez vous arrêter pour déjeuner à Bar le Duc, par exemple “Vin et Fourchette” dans la ville basse, la rue du Cygne 18, tél: 329 76 16 75 Petit et convivial local qui ne vous décevra pas. Notre choix avec les enfants c’etait Le Monaco, un bar et restaurant, pizzeria, bien monté et agréable de bien manger. Aussi délicieux c’est La Meuse Gourmande, un restaurant français. A Saint Dizier vous avez un hotel Ibis Styles tres confortable.

La Petita Camarga


camarga

La petita Camarga és una terra fluvial, un tros petitó d’un delta magnífic, el del riu Roine. És de la mida del delta de l’Ebre, però situat a França, encara que no gaire lluny de casa nostra. De fet, la petita Camarga, és l’extrem del delta del Roine que toca més cap a Barcelona. I també, per a nosaltres, és el més bonic. S’hi arriba via Girona, Perpinyà, Narbona i Montpeller, per l’autopista AP-7 i la continuació passada la Junquera, l’A9. Son uns 400 kms. Es fan en mig dia. Si us haguèssim de suggerir una porta d’entrada a aquesta meravella de la natura us recomanaríem  que ho féssiu per Montpeller, bé des d’aquesta ciutat mateix, bé anant cap a La Grande Motte, o bé cap a Le Grau du Roi, dos bonics llocs de mar, a pesar d’estar molt urbanitzats, i que tenen tota mena de serveis. Allà trobareu bons hotels on podreu dormir. I l’endemà sortiríeu d’un d’aquests pobles per veure la increible ciutat medieval, perfectament conservada, d’Aigües Mortes, amb els seus carrers rectilinis, la seva esglèsia, la deliciosa placeta i les botigues de tota mena. I, és clar, les seves poderoses i altives muralles. I els seus restaurants i hotelets amb encant, i els seus càmpings. Seguiríeu la visita cap a Saintes Maries de la Mer, a la punta de la petita Camarga, on potser hi arribaríeu passant el petit Rhoine en vaixell transbordador, gratuït, pel pas anomenat del Bac. Saintes Maries te una esglèsia fortificada on es guarda el sepulcre de Santa Sara, patrona dels gitanos. Impactant. I també el de dues Maries més. Platja, dunes, cavalls i bous en llibertat, ocells: ànecs, flamencs… un paradís. Molt turístic a l’estiu, esplèndit a la primavera, al maig, el juny, o l’abril. Si us queda temps podeu fer un passeig pel Rhoine en vaixell, visitar el parc ornitològic o endinsar-vos pels senders marcats, amb uns bons prismàtics. Enlloc veureu tantes aus com aquí. Una passada. Si disposeu de més dies podeu fer la Camarga sencera, amb Arles, les salines de Giraud, fantàstiques, o passejar arran del mar visitant els estanys salats de Vaccares. Son mítics flamencs roses de la Camarga, i n’hi ha un piló. Tornant a Le Grau du Roi, o La Grande Motte podeu dedicar una estona a anar fins el far de l’Espigette, a veure una maravellosa posta de sol. Per dormir podeu fer-ho als nombrosos hotels de Montpellier, per exemple. Nosaltres hem dormit al Novotel, que està a l’entrada de l’autopista, ben situat. Habitacions familiars que els nens no paguen. També està molt bé el Mercure de La Grande Motte, situat al mateix port, vistes de somni damunt el mar. Hi ha molts altres hotels que també estan molt bé. A l’hora de dinar us recomanarem alguns llocs fantàstics. Com ara la pizzeria Cosa Nostra,  al port, al Quai d’Honneur. Telèfon: 467.56.68.69, 612.14.45.62. Molt bones pizzes, bé de preu. Com a restaurant de més de categoria, teniu el Sancyr, al port també. A les Saintes Maries ens va agradar un bar de tapes, regentat per un italià molt mediterrani: Chez Vito, a l’avinguda Mistral, la principal del poble. Un lloc estrany, amb menjar sorprenent, i un amfitrio més sorprenent encara. Pizza Las Vegas, una mica més avall no està gens malament. Bona Camarga!.

La pequeña Camarga es una tierra fluvial , un trozo pequeño de un delta magnífico , el del río Ródano . Es del tamaño del delta del Ebro , pero situado en Francia, aunque no muy lejos de casa. De hecho , la pequeña Camarga , es el extremo del delta del Ródano que toca más hacia Barcelona . Y también , para nosotros , es el más bonito. Se llega vía Girona , Perpiñán , Narbona y Montpellier , por la autopista AP -7 y la continuación pasada la Junquera , la A9 . Son unos 400 kms . Se hacen en medio día . Os queremos sugerir una puerta de entrada a esta maravilla de la naturaleza. Os recomendaríamos que lo hicierais por Montpellier, bien desde esta misma ciudad, yendo hacia La Grande Motte, o bien hacia Le Grau du Roi, dos bonitos lugares de mar, a pesar de estar muy urbanizadas, y que tienen todo tipo de servicios. Allí encontrarán buenos hoteles donde podrán dormir muy bién. Y al día siguiente saldríamos de uno de estos pueblos para ver la increíble ciudad medieval , perfectamente conservada , de Aguas Muertas, con sus calles rectilíneas , su iglesia , la deliciosa plaza y las tiendas de todo tipo. Y, claro , sus poderosas y altivas murallas . Y sus restaurantes y hotelitos con encanto , y sus campings . Seguiría la visita hacia Saintes Maries de la Mer , en la punta de la pequeña Camarga , donde quizás llegaríais pasando el pequeño Rhoine en barco transbordador , gratuito , por el paso llamado del Bac . Saintes Maries tiene una iglesia fortificada donde se guarda el sepulcro de Santa Sara , patrona de los gitanos . Impactante . Y también el de dos Marías más. Playa , dunas , caballos y toros en libertad , pájaros : patos , flamencos … un paraíso . Muy turístico en verano, espléndido en la primavera, en mayo , en junio , o en abril . Si os queda tiempo puede dar un paseo por Rhoine en barco , visitar el parque ornitológico o adentrarse por los senderos marcados , con unos buenos prismáticos. En lugar verá tantas aves como aquí. Una pasada. Si dispone de más días pueden hacer la Camarga entera, con Arles , las salinas de Giraud , fantásticas , o pasear junto al mar visitando los lagos salados de Vacca . Son míticos flamencos rosas de la Camarga , y hay un montón. Volviendo a Le Grau du Roi , o La Grande Motte puede dedicar un rato a ir hasta el faro de la Espigette , a ver una maravillosa puesta de sol . Para dormir puede hacerlo a los numerosos hoteles de Montpellier , por ejemplo. Nosotros hemos dormido en el Novotel , que está a la entrada de la autopista , bien situado. Habitaciones familiares que los niños no pagan. También está muy bien el Mercure de La Grande Motte , situado en el mismo puerto, vistas de ensueño sobre mar. Hay muchos otros hoteles que también están muy bien. A la hora de comer le recomendaremos algunos lugares fantásticos . Como la pizzería Cosa Nostra , en el puerto , en el Quai d’ Honneur . Teléfono: 467.56.68.69 , 612.14.45.62 . Muy buenas pizzas , bien de precio . Como restaurante de más de categoría , tiene el Sancyr , el puerto también. A las Saintes Maries nos gustó un bar de tapas , regentado por un italiano muy mediterráneo : Chez Vito , en la avenida Mistral , la principal del pueblo . Un lugar extraño , con comida sorprendente , y un anfitrión más sorprendente aún . Pizza Las Vegas , un poco más abajo no está nada mal .

Almansa


almansa

Almansa està situada a mig camí de València i Albacete, vigilant la inmensa planuria manxega, albirant els horitzons mariners de la costa del llevant, que aquí només s’intuèixen, sense imaginar-se’ls. Almansa és castellana, és manxega però comença a tenir una llum i uns aires que flairen el mar. Almansa és, abans que una altra cosa, el seu castell roquer, la raó de la seva existència. Poderós, altiu, potent. Com el dibuixa un infant, ben clavat damunt una penya sòlida, ple de merlets i torreons. Castell dominador, escrutador, que veureu de ben lluny al passar per l’autovia de Madrid a Alacant i València per Albacete. Una visió que, de ben segur, us farà agafar la carretera que porta al poble. I no us espera només el castell. Almansa és una població molt monumental. No podeu deixar d’admirar el palau dels comtes de Cirat, la Casa Grande, ara Ajuntament, situat a la Plaza de Santa María, i a tocar de la soberbia Iglesia de la Asunción. Si podeu entrar doneu una volta i mireu-vos els jardins. L’Asunción és una església gòtico-renaixentista. Podeu també intentar veure el convent de las Agustinas, del XVII, o anar fins l’ermita de San Blas, barroca, del XVIII, amb una decoració esclatant sobre un blanc impolut. Podeu parar a Almansa si feu ruta de Barcelona a madrid per València, o aneu cap a Andalucia per Albacete. No us en penedireu!. Per dormir hi ha un hotel de categoria, el Blu, quatre estrelles, tots els serveis, modern. Molt ben arreglat, també molt modern i amb preu interessant teniu l’Hotel Los Rosales. Habitacions ben parades. I no us penseu que a Almansa no menjareu molt bé. Ben al contrari. Te un restaurant de campanetes, el Maralba, amb una estrella Michelin!. Que ens dieu?. Però és que El Rincón de Pedro li va al darrera. Boníssim. I no està malament el Manolín, o el Mesón del Pincelín. És molt difícil menjar malament en aquestes terres. I, el millor de tot, Almansa no és l’únic exponent de ciutat monumental en aquella regió. A molt pocs kms. de distància teniu la vila enmurallada de Chinchilla de Montearagón, penjada dalt del seu turó, i no gaire més enllà, al nord, Alcalà de Jucar, preciosa, i les “hoces del Cabriel”, racó natural sense parangó. Ara bé, aquest darrer poble, amb tota la seva aigua i verdor, no te res a veure amb el secarral on es troben Almansa i Chinchilla. Bona ruta per la Manxa d’Albacete!.

Almansa está situada a medio camino de Valencia y Albacete , vigilando la inmensa llanura manchega , oteando los horizontes marinos de la costa del levante , que aquí sólo se intuye , sin imaginarlos. Almansa es castellana, es manchega pero empieza a tener una luz y unos aires que huelen al mar. Almansa es , antes que otra cosa , su castillo roquero , la razón de su existencia . Poderoso , altivo , potente . Como lo dibuja un niño , bien clavado sobre una peña sólida , lleno de almenas y torreones. Castillo dominador , escrutador , que verán de lejos al pasar por la autovía de Madrid a Alicante y Valencia por Albacete. Una visión que, a buen seguro, les hará tomar la carretera que lleva al pueblo . Y allí no os espera sólo el castillo . Almansa es una población muy monumental . No pueden dejar de admirar el palacio de los condes de Cirat , la Casa Grande , ahora Ayuntamiento , situado en la Plaza de Santa María , y junto a la soberbia Iglesia de la Asunción . Si pueden entren y den una vuelta y vean los jardines . La Asunción es una iglesia gótico- renacentista . Pueden también intentar ver el convento de las Agustinas , del XVII, o ir hasta la ermita de San Blas , barroca , del XVIII, con una decoración brillante sobre un blanco impoluto . Se puede parar en Almansa si vais de ruta de Barcelona a Madrid por Valencia , o hacia Andalucia via Albacete . No se arrepentirán ! . Para dormir hay un hotel de categoría , el Blu , un cuatro estrellas , con todos los servicios , moderno . Muy bien arreglado , también muy moderno y con precio interesante tienen el Hotel Los Rosales . Habitaciones bien puestas. No penséis que en Almansa no se come muy bien. Al contrario . Tienen incluso un restaurante de campanillas , el Maralba , ¡con una estrella Michelin ! . Pero es que El Rincón de Pedro le va justo detrás. Buenísimo . Y no está mal el Manolín , o el Mesón del pincel . Es muy difícil comer mal en estas tierras . Y , lo mejor de todo , Almansa no es el único exponente de ciudad monumental en la región . A muy pocos kms . de distancia tienen Vds. la villa amurallada de Chinchilla de Montearagón , colgada en su cerro , y no mucho más allá , al norte , Alcalá de Jucar, preciosa , y las ” hoces del Cabriel ” , rincón natural sin parangón . Ahora bien , este último pueblo , con toda su agua y verdor , no tiene nada que ver con el secarral donde se encuentran Almansa y Chinchilla . ¡Buena ruta por la Mancha de Albacete ! .

Capri


El nom de Capri apareix arreu de casa nostra com a sinònim de turisme. De turisme ideal. De turisme de sempre. Bar Capri, restaurant Capri, hotel Capri. Sovint son establiments que miren el mar, el nostre Mediterrani etern. Establiments blancs amb finestres blaves, amb quatre taules damunt un passeig marítim. No és coincidència. Capri és un destí mític des que l’Emperador Tiberi va decidir instal·lar-s’hi. Des de les hores, milers i milers de turistes, vinguts d’arreu del món, s’han embarcat a Sorrento, o a Nàpols, per posar el peu en aquesta idílica illa del golf napolità. I Capri els ha acollit, sempre igual, amb un somriure. Malgrat que ja està plena de cases, d’hotels, de bars i de restaurants. Malgrat que els vaixells ja no caben en el seu pintoresc port de Marina Grande. Malgrat que l’illa ja no és el que era quan els primers romàntics anglesos l’ocuparen a finals del segle XIX. A pesar de que aquell esperit aventurer està mort i enterrat. Tot i que Capri està venut al turisme, i a l’estiu és impossible moure’s pels seus carrers blancs, seguirem recomanant-vos vivament que feu cap a l’illa. Si pot ser per primavera o tardor, o bé durant l’hivern benigne. Hi arribareu en mitja hora escassa des de Sorrento, parking car i escàs al mateix port, vuit sortides diàries, que són més a l’estiu. O bé des del port de Nàpols, condicions semblants, trajecte més llarg. Un cop a Marina Grande cal pujar a Capri poble, a peu, en bus o en funicular. Un cop a Capri no us perdeu la balconada damunt la mar, la placeta on tots els escriptors han rendit tribut als Déus per una perfecció semblant. Us aconsellem voltar pels carrerons de l’illa fins el mirador del canone, amb vistes d’ocell sobre la costa sud. Amb vistes a Marina Piccola, per on es baixa seguint el camí Krupp, una obra d’art en ell mateix. O sobre la cartoixa de Sant Giacomo, que podeu visitar. Davant tindreu el farallons, en una vista que recordareu tota la vostra vida. Podeu també caminar o pendre el bus cap a Anacapri, la vila rural de l’illa, o fins el Mont Jovis, on hi hagué la vil·la de Tiberi. No us perdeu la Grotta Azzurra, ni el telefèric que puja fins dalt del penyal que domina l’illa. Podeu dormir a Capri, tot i que és caríssim. Malauradament haureu de dinar-hi segur. Els preus són d’escàndol. Proveu en els carrers més allunyats, o bé a Casa Isidoro, a Capri centre, a tocar de la plaça, a Via Roma, 17.  Un consell: per tornar al port, baixeu a peu, entre els patis de tarongers i llimoners, pel camí estret i humit que fa drecera. Són 10 minuts. Disfruteu de Capri!.

El nombre de Capri aparece por todas partes de España como sinónimo de turismo. De turismo ideal. De turismo de siempre. Bar Capri, restaurante Capri, hotel Capri. A menudo son establecimientos que miran al mar. Establecimientos blancos con ventanas azules, con cuatro mesas sobre un paseo marítimo. No es coincidencia. Capri es un destino mítico desde que el Emperador Tiberio decidió instalarse allí. Desde entonces, miles y miles de turistas, venidos de todo el mundo, se han embarcado en Sorrento, o en Nápoles, para poner el pie en esta idílica isla del golfo napolitano. Y Capri les ha acogido, siempre igual, con una sonrisa. A pesar de que ya está llena de casas, de hoteles, de bares y de restaurantes. A pesar de que los barcos ya no caben en su pintoresco puerto de Marina Grande. A pesar de que la isla ya no es lo que era cuando los primeros románticos ingleses la ocuparon a finales del siglo XIX. A pesar de que aquel espíritu aventurero está muerto y enterrado. Aunque Capri está vendida al turismo, y en verano es imposible moverse para sus calles blancas, seguiremos recomendando vivamente que visiteis la isla. Si puede ser en primavera u otoño, o bien durante el invierno benigno, mejor. Se llega en media hora escasa desde Sorrento, con parking caro y escaso en el mismo puerto, y ocho salidas diarias, que son más en verano. O bien desde el puerto de Nápoles, condiciones similares, trayecto más largo. Una vez en Marina Grande hay que subir a Capri pueblo, a pie, en bus o en funicular. Una vez en Capri no os perdáis el balcón sobre el mar, la plazoleta donde todos los escritores han rendido tributo a los Dioses por una perfección semejante. Os aconsejamos recorrer los callejones de la isla hasta el mirador del Canone, con vistas de pájaro sobre la costa sur. Con vistas a Marina Piccola, por donde se baja siguiendo el camino Krupp, una obra de arte en sí mismo. O sobre la cartuja de San Giacomo, que podéis visitar. Ante vosotros tendréis los farallones, en una vista que recordareis toda la vida. También se puede caminar o tomar el bus hacia Anacapri, la villa rural de la isla, o hasta el Monte Jovis, donde estuvo la villa de Tiberio. No os perdáis la Grotta Azzurra, ni el teleférico que sube hasta arriba del peñón que domina la isla. Pueden dormir en Capri, aunque es carísimo. Desgraciadamente deberán comer allí, seguro. Los precios son de escándalo. Prueben en las calles más alejadas, o bien en Casa Isidoro, en Capri centro, junto a la plaza, en Via Roma, 17. Un consejo: para volver al puerto, podeis bajar a pie, entre los patios de naranjos y limoneros, por el camino estrecho y húmedo que ataja. Son 10 minutos.