València, revisitada


Plaça i basílica dels Desamparats i porta dels apòstols de la catedral de València

Hem tornat de nou a València. Hem fet el curt camí des de Barcelona. És un destí fantàstic per moure’ns en família. Està a prop, té platges, te monuments i és molt bonica. I no te l’acabes. València és molt a prop, a menys de 4 hores en cotxe. València és per tot temps, estiu o tardor, primavera o hivern. Amb aquestes premises, cap família no hauria de deixar d’anar un cap de setmana a València, com a detinació molt fàcil. Un petit pont, o unes mini vacances, el què puguem fer. Perquè València te atractius a cabaços. Ens encanta passejar pel casc antic de València. Des de la seva estació de ferrocarril, modernista, llevantina, decorada amb rajola i frisos de taronges i llimones. Tota una premonició. Passarem per la plaça de l’Ajuntament, fent via cap a la catedral. El Miquelet us saluda, altiu, poderós. Ens encanta aquesta torre gòtica, campanar de la catedral de València. I, si ens apureu, ens agrada també la façana barroca. Entrem dins. Visitem la joia gòtica. No us perdeu la capella del Sant Grial. Sortim per la porta dels apòstols i admirem el seu treball increïble en pedra. Al costat la basílica de la Mare de Déu dels Desamparats. Una fantasia barroca. Una devoció sense límits. La plaça. El Palau de la Generalitat, gòtic, tanca l’espai i s’obre al carrer de Cavallers. Allà està l’església de Sant Nicolau, la Capella Sixtina Valenciana. Increibles pintures ocupen tota la nau. Girem a la dreta, cap al carrer Serranos fins arribar a les torres de muralla més maques d’Europa. Les passem, les admirem. Baixem al parc del Vell Túria. No hi ha riu però si bonics jardins. Reculem i entrem de nou a la ciutat antiga. A la dreta hi ha el barri del Carme, popular i llevantí. I el IVAM, el Museu d’art modern, molt maco. Al costat l’espai del convent del Carme. Renaixement i barroc al servei de l’art del segle XXI. Les portes de Quart una mica més lluny. Tornem al carrer de Cavallers, veient les magnífiques esglésies i convents barrocs, que ara formen una ruta de cultura, acabada d’estrenar. Arribem de nou a la plaça de la Mare de Déu dels desamparats, al Miquelet. A la dreta, al final de la plaça, cerquem la torre amagada de l’església de Santa Catalina, torre barroca per una església gòtica preciosa. No sabem si ens agrada encara més que el Miquelet. L’heretgia turística està servida. No podem resistir la temptació d’admirar la plaça rodona, del segle XIX. Ens transporta en el temps. Prenem una orxata, ben fresca, o un gelat, ben cremós, als carrers que separen Santa Catalina de la plaça mercat central de la ciutat, de nou modernista. Ens encantem amb l’ocellot del panell. Espero que la família no ens abandoni com feien abans els pagesos amb els seus fills. Contemplem la meravella de l’església dels Sants Joans i, al davant, la llotja de la seda, fantasia gòtica. La Llotja de la Seda és el millor espai del gòtic civil a Espanya, i d’Europa. Una poesia feta pedra.

Oceanogràfic de València

I, fora del centre, el Museu de la Ciència, l’Hemisfèric, l’Oceanogràfic, projecte gegant, inaudit, meravellós. No podeu deixar de veure els milers de peixos d’aquest aquari mundialment famós. I a la platja, la Malvarrosa, el Cabanyal, el nou port. Aires mariners. Mediterrània en estat pur. I, un xic més lluny, la magia de l’Albufera, les canyes, les barques. I, més avall, Cullera, Gandia, Dènia, Xàbia, platges fabuloses! I, més a la vora, a tocar, l’horta, les barraques. Les viles blanques i ordenades. I la Sagunt romana. I el monestir del Puig, on Jaume I va assetjar la vila mora. I són les festes, les falles, la Setmana Santa, l’estiu. No en teniu prou?. Agafeu el tramvia, o el metro, modern i flamant, tot i que sempre anyorarem les jardineres atrotinades o els trenets obsolets de Rafaelbunyol o de Bétera.

Per dormir, al centre, us recomanem l’Hotel RH Sorolla Centro, una passada, i aparqueu al pàrquing Lys, al costat. Una aposta guanyadora. Per menjar al centre, qualsevol bar de tapes és prou bo. Però ens mola la Taberna de los Gómez. Fora del centre, a la ciutat de les Arts i les Ciències, teniu molts hotels. Ens agrada l’Oceànic, afiliat a Melià. Bon hotel. Per menjar, prop de l’Oceanogràfic,no us perdeu Al solito Posto, un italià on dinareu o sopareu de fàbula. Fora de la ciutat aneu a l’hotel Ibis Bonaire. Hotel de cadena, barat, amb pàrquing tancat, bon desdejuni i a tocar del centre comercial Bonaire, un macro complexe amb tota mena de serveis. Hi ha restaurants, cinemes, bolera, pista de gel i moltes botigues. Molt bé. Per dinar i sopar, al centre comercial Bonaire, aneu al Sorsi e Morsi, un restaurant de cuina italiana molt recomanable. Des d’allà podeu agafar el bus 160 que porta al centre de València.

Valencia no te la acabas. Valencia está muy cerca. Valencia es para todo tiempo. Con estas premisas, ninguna familia no debería dejar de ir un fin de semana a Valencia. O un puente, o unas mini vacaciones. Porque Valencia tiene atractivos a montones. Hemos tardado mucho en poder elegir una foto. Tardaremos aún más a explicar que es para nosotros Valencia. Nos encanta pasear por el casco antiguo de Valencia. Desde su estación de ferrocarril, modernista, levantina, decorada con ladrillo, azulejos y frisos de naranjas y limones. Toda una premonición. Pasaremos por la plaza del Ayuntamiento, hacia la catedral. El Miquelet nos saluda, altivo, poderoso. Nos encanta esta torre gótica, campanario de la catedral de Valencia. Y, si nos apuran, nos gusta también la fachada barroca, grandilocuente. Entramos. Visitamos la joya gótica. No os perdáis la capilla del Santo Grial. La copa que usó Jesús en la última cena. Alucinante. Salimos por la puerta de los apóstoles y admiramos su trabajo increíble en piedra. (En la foto). Junto a ella, la basílica de la Virgen de los Desamparados. Una fantasía barroca. Una devoción sin límites. La plaza. El Palau de la Generalitat, gótico, cierra el espacio y se abre a la calle Caballeros. Retrocedemos. Buscamos la torre de la iglesia de Santa Catalina, barroca. No sabemos si nos gusta aún más que el Miguelete. La herejía turística está servida. No podemos resistir la tentación de admirar la plaza redonda, del siglo XIX. Nos transporta en el tiempo. Tomamos una horchata, bien fresca, o un helado, bien cremoso, en las calles que separan Santa Catalina de la plaza mercado. Nos encantamos con el pajarraco que hay en su veleta. Espero que la familia no nos abandone como hacían antes los campesinos con sus hijos. Contemplamos la maravilla modernista. Mercado central de Valencia. Detrás de nosotros se alza la Lonja de la Seda, el mejor espacio del gótico civil en España, quizás de Europa. Una poesía hecha piedra. Nos vamos hacia el IVAM. Museo de arte Contemporáneo. Exposiciones de gran interés. Junto a él, el espacio del convento del Carmen. Renacimiento y barroco al servicio del arte del siglo XXI. Las puertas de Serranos, las de Quart. Las magníficas iglesias y conventos barrocos, que ahora forman una ruta de cultura, recién estrenada. Y, fuera del centro, el Museo de la Ciencia, el Hemisfèrico, el Oceanográfico, proyectos gigantes, inauditos, maravillosos. No pueden dejar de ver los miles de peces de este acuario mundialmente famoso. Y en la playa, la Malvarrosa, el Cabañal, el nuevo puerto. Aires marineros. Mediterráneo en estado puro. Y, un poco más lejos, la magia de la Albufera, las cañas, las barcas. Y, más abajo, Cullera, Gandía, Denia, Jávea. Y, más cerca, tocando Valencia, la huerta, las barracas. Las villas blancas y ordenadas. Y la Sagunto romana. Y el monasterio del Puig, donde Jaime I sitió la villa mora. Y son las fiestas, las fallas, la Semana Santa, verano. ¿No es suficiente?.

Recomendamos tener en cuenta el hotel RH Sorolla Centro, en medio de la ciudad, y la Taberna de los Gómez para comer allí.

Santa Maria del Campo


Santa Maria del Campo és hores d’ara un petit poblet perdut en un racó dels pàrams castellans, a mig camí entre les províncies de Burgos i Palència.  Però en el segle XVI, aquesta vila, avui diminuta, fou un important mercat de la llana i el blat, un eslavó de la cadena de riquesa que des de Medina del Campo, passant per Burgos, irradiava la Mesta per tota Castella. I en aquest avui ignorat racó del camp castellà, en aquest llogarret insignificant, una comunitat de clergues, els canonges de Santa Maria del Camp, edificà una superba església. La volgueren col·legiata, i per tant hagueren d’ampliar el temple primitiu fins elevar una fantàstica catedral gòtica. Contractaren Diego de Siloe, gran mestre del renaixement espanyol, per tal que aixequés una espectacular torre, glòria de l’art renaixentista castellà. Una torre magnífica, impressionant, que heu d’anar a veure, sí o sí.  La fotografia de la torre no li fa justícia. És realment alta i poderosa. Però el que no podeu imaginar és l’interior. Una església gran, molt gran, una veritable catedral, amb tot el que pogueu imaginar. També bastiren un cor, obra de Joan de Colonia, amb les seves cadires tallades, maravelloses, i un òrgan fastuòs. També feren edificar un claustre. Si tot això fora poc, els canonges ompliren el temple de tota mena d’obres d’art, d’autors punters. Així veureu taules de Berruguete, tapissos de Flandes, pintures, tombes bellament esculpides, escales de pedra ornades amb gust… La sacristia acull armaris de noguera tallats per les dues bandes. La nau conté retaules i talles de tota època i condició portats de les ermites i esglésies de la comarca. Una señora del poble us mostrarà sol·lícita totes aquestes joies. Truqueu-la al seu telèfon, o mòbil, 947 174 111 o 686857382. De 11.00 a 14.00 hores i de 17.00 a 20.00 hores. Dilluns no. (Ho teniu tot clavat a la porta de la col·legiata). No ho dubteu, truqueu-la i acudirà ràpidament. Encara millor si passeu a buscar-la en cotxe a casa. La visita guiada durarà, pel cap baix, una hora llarga. Perquè aquesta església és la seva passió, i la de tot el poble, orgullós del seu patrimoni. Ella manté la web de la col·legiata, n’ha escrit un llibre que ven al final del recorregut. Un cop dit tot això, deixeu-nos lamentar-nos, com ho fa tothom, de l’estat d’abandonament d’aquest monument nacional. Ningú no se’n preocupa, ningú hi aporta un miserable euro. Tot està brut i deixat, mantingut només per la voluntat de la gent. Goteres aquí i allà, parets que necessiten una neteja profunda. A més de la colegiata també és bonic el poble en si, amb troços de muralla i les portes de la mateixa. Algunes cases nobles i ermites. Us proposem la visita a aquesta vila en el curs d’una ruta per la vall de l’Arlanza, que podría iniciar-se a Burgos, continuar cap a Lerma, un maravellós conjunt urbà renaixentista, amb un palau i una altra colegiata fantàstics. Seguir amb la petita joia del monestir cistercenc de Villamayor de los Montes, per visitar seguidament Mahamud, amb una altra església fabulosa, (sempre tancada). La ruta pot acabar a Castrojeriz y Sasamón, abans de retornar a Burgos. Covarrubias no està lluny. Santo Domingo de Silos tampoc. Palència pràcticament al costat. No hi ha gaires serveis en aquest municipi. Per menjar, uns quants bars i un restaurant. No podem opinar. No vàrem dinar aquí. Ho vàrem fer, molt bé, al Mesón de Castrojeriz, on també tenen habitacions amb encant. Per cert, per dormir al poble de Santa Maria de Campos mateix, podeu probar els apartaments Ancasela, senzills, o una bonica casa rural, on hi cap molta gent: Villagómez. Si preferiu un hotel, no us preocupeu, perquè Burgos està a només 35 kms. A Burgos podreu dormir i menjar de fàbula. Us recomanem l’Hotel Palació de los Velada, cèntric, net, familiar, amb bones habitacions per a dos infants, a cor de la ciutat. Servei amable, desdejuni de fàbula, molt recomanable. Només podem objectar un garatge petit i complicat. Millor aparcar als pàrkings públics. També molt bé l’hotel Via Gòtica, davant de la catedral, nou i net. L’Abba, el Silken, l’AC i l’NH, totes aquestes cadenes, tenen hotels bonics i ben situats, però no admeten més d’un infant a les habitacions dels pares. Santa Maria del Campo, quina joia!.

Santa María del Campo es actualmente un pequeño pueblo perdido en un rincón de los paramos castellanos, a medio camino entre las provincias de Burgos y Palencia. Pero en el siglo XVI, esta villa, hoy diminuta, fue un importante mercado de la lana y el trigo, un eslabón de la cadena de riqueza que desde Medina del Campo, pasando por Burgos, irradiaba la Mesta por toda Castilla. Y en este hoy ignorado rincón del campo castellano, en esta aldea insignificante, una comunidad de clérigos, los canónigos de Santa María del Campo, edificó una soberbia iglesia. La quisieron colegiata, y por tanto tuvieron que ampliar el templo primitivo hasta elevar una fantástica catedral gótica. Contrataron a Diego de Siloé, gran maestro del renacimiento español, para que levantara una espectacular torre, gloria del arte renacentista español. Una torre magnífica, impresionante, que debeis ir a ver, sí o sí. La fotografía de la torre no le hace justicia. Es realmente alta y poderosa. Pero lo que no podéis imaginar es el interior. Una iglesia grande, muy grande, una verdadera catedral, con todo lo que podáis imaginar. También construyeron un coro, obra de Juan de Colonia, con sus sillas talladas, maravillosas, y un órgano fastuoso. También hicieron edificar un claustro. Si todo esto fuera poco, los canónigos llenaron el templo de todo tipo de obras de arte, de autores punteros. Así veréis tablas de Berruguete, tapices de Flandes, pinturas, tumbas bellamente esculpidas, escaleras de piedra adornadas con gusto … La sacristía acoge armarios de nogal tallados por las dos bandas. La nave contiene retablos y tallas de toda época y condición traídos de las ermitas e iglesias de la comarca. Una señora del pueblo os mostrará solícita todas estas joyas. Llámadla a su teléfono, o al móvil, 947174111 o 686857382. De 11.00 a 14.00 horas y de 17.00 a 20.00 horas. Lunes no. (Lo tenéis todo clavado en la puerta de la colegiata). No lo dudeis, llámadla y acudirá rápidamente. Aún mejor si pasáis a buscarla en coche a casa. La visita guiada durará, como mínimo, una hora larga. Porque esta iglesia es su pasión, y la de todo el pueblo, orgulloso de su patrimonio. Ella mantiene la web de la colegiata, ha escrito un libro que vende al final del recorrido. Una vez dicho todo esto, dejadnos lamentarnos, como lo hace todo el mundo, del estado de abandono de este monumento nacional. Nadie se preocupa, nadie aporta un miserable euro. Todo está sucio y dejado, mantenido sólo por la voluntad de la gente. Goteras aquí y allá, paredes que necesitan una limpieza profunda. Además de la colegiata también es bonito el pueblo en sí, con trozos de muralla y las puertas de la misma. Algunas casas nobles y ermitas. Os proponemos la visita a esta villa en el curso de una ruta por el valle del Arlanza, que podría iniciarse en Burgos, continuar hacia Lerma, un maravilloso conjunto urbano renacentista, con un palacio y otra colegiata fantásticos. Y seguir con la pequeña joya del monasterio cisterciense de Villamayor de los Montes, para visitar seguidamente Mahamud, con otra iglesia fabulosa, (siempre cerrada). La ruta puede acabar en Castrojeriz y Sasamón, antes de regresar a Burgos. Covarrubias no está lejos. Santo Domingo de Silos tampoco. Palencia prácticamente al lado. No hay muchos servicios en este municipio. Para comer, varios bares y un restaurante. No podemos opinar. No comimos aquí. Lo hicimos, muy bien, en el Mesón de Castrojeriz, donde también tienen habitaciones. Por cierto, para dormir en el pueblo de Santa María de Campos mismo, pueden probar los apartamentos Ancasela, sencillos, o una casa rural, donde cabe mucha gente: Villagómez. Si prefierís un hotel, no os preocupéis, porque Burgos está a sólo 35 kms. En Burgos podreis dormir y comer de fábula. Os recomendamos el Hotel Palacio de los Velada, céntrico, limpio, familiar, con buenas habitaciones para dos niños, en el corazón de la ciudad. Servicio amable, desayuno de fábula, muy recomendable. Sólo podemos objetar un garaje pequeño y complicado. Mejor aparcar en parkings públicos. También muy bien el hotel Via Gótica, frente a la catedral, nuevo y limpio. El Abba, el Silken, el AC y el NH, todas estas cadenas, tienen hoteles bonitos y bien situados, pero no admiten más de un niño en las habitaciones de los padres.