L’Atlàntida de Torelló


atlantida

A Sant Pere de Torelló, un magnífic poble pre-pirinenc, no lluny de Ripoll, una mica més amunt de Vic i Manlleu, hi ha dues zones de pícnic amb barbacoes. Una, anomenada La Riera, ja us l’hem descrit en aquest mateix bloc, i que a nosaltres ens va agradar molt, més que la que ara us anem a descriure. Però, al final, vosaltres triareu. Primer cal dir que la zona de lleure de l’Atlàntida està en uns terrenys urbans, a la sortida del poble, anant cap al cementiri, però entre dues cases, de fet. La trobareu a mà dreta, en arribar a les darreres cases de l’Avinguda Atlàntida, d’on pren el nom. Hi ha 9 taules de fusta i 4 barbacoes de pedra. Hi ha taules a tocar de la carretera, al costat de les barbacoes, a l’entrada. Allà mateix teniu una zona de jocs infantils i una font. Seguint cap a dins trobareu una feixa més alta amb més taules i més jocs infantils, més ficada a dins del bosc, i més bruta. I a dalt de tot, amb sortida a un altre carrer del poble, hi ha unes altres taules més. Com en el cas de l’altra zona que hi ha al poble, per fer us de la mateixa cal comprar un tiquet a la gasolinera de l’entrada del municipi. Paga tothom més gran de 14 anys, però val 1€ només. No hi ha aparcament com a tal, però si molt de lloc als carrers. Per arribar-hi cal seguir les senyals que us menen al Santuari de Bellmunt. No és un lloc fabulós, ni el millor del poble, ja ho hem dit, però està bé. A més de fer un bon tiberi amb la família o els amics, en aquesta àrea o a la de La Riera, us recomanem que us arribeu fins a Sant Pere de Torelló pels seus paisatges naturals d’una bellesa inaudita. No us perdeu la pujada al Santuari de Bellmunt, fàcil accés en cotxe per carretera asfaltada, tot i que en forta pujada. Situat a 1.246 metres d’altitud, l’ermita és bonica, aèria, amb unes vistes sobre Osona i sobre el Pirineu fantàstiques. Veureu des de Montserrat al Pedraforca. Tot el territori de Torelló està farcit de castells amagats entre els boscos, o damunt de turons roquers. La Vall del Ges, amb un riu divertit i saltiró, amb gorgs on banyar-vos a l’estiu, és una pura delícia. Riu amunt podeu veure un salt d’aigua que es troba a la capçalera del riu Ges, en ple bosc, anomenat Salt del molí. La Grevolosa és un impressionant bosc de faigs, amb molts arbres declarats com a monumentals. Per anar-hi cal seguir la carretera antiga en direcció Olot, i en arribar al kilòmetre 23, molt a prop de la masia del coll de Bracons, deixar el cotxe. Cal seguir un camí indicat en una passejada que no arriba a mitja hora, amb nens. El forat Micó, molt conegut per tots els excursionistes, trenca la serra de Bellmunt. És un lloc tel·lúric, com fet per gegants. Per anar-hi cal agafar l’accés indicat a la carretera BV5224, just al Km. 13. Finalment, i ens deixem moltes coses que fan meravellosa una visita a la vall del riu Ges, podeu arribar-vos fins a Sant Andreu de la Vola, on hi ha quatre cases i una església en un entorn rural idíl·lic. Si el pícnic no us mola prou podeu menjar al poble a la pizzeria la Xicra. Bones pizzes casolanes. També al restaurant Cal Nunci al poble veï de Sant Vicenç de Torelló. El restaurant Mas Piguillem està als afores, prop del Coll de Bracons i del bosc de la Grevolosa, però atenció, sovint fan noces i comunions de grans grups!. El Santuari de Bellmunt, no deixeu de pujar allà dalt que val la pena, quan està obert, ofereix servei de restaurant molt senzill i refugi. Tel: 93 744 71 07, mòbil: 638 34 39 92.Un dia, o més, de gresca en la natura de Torelló, val la pena!.

Una bonita zona de pícnic, con mesas y barbacoas, para una comida familiar però en un entorno urbano, dentro del pueblo, con poco campo y poco bosque para que los niños corran. Esta es el área de pícnic con barbacoas de la Avenida Atlántida, en el camino del cementerio. Es mejor escoger la zona de pícnic de la Riera, junto al rio Ges, con campo y bosque para correr, con agua de rio para bañarse los pies, y belleza mireis donde mireis. A la salida de la población en dirección a Olot por la antigua carretera del Coll de Bracons, a vuestra derecha, ya vereis las mesas, los contenedores de basura entre los árboles y el camino de tierra que os lleva al aparcamiento.

La Riera de Torelló


riera

A Sant Pere de Torelló, un magnífic poble pre-pirinenc, no lluny de Ripoll, una mica més amunt de Vic i Manlleu, hi ha una gran finca anomenada La Riera, que ara és propietat de l’Ajuntament de Sant Pere de Torelló, en un lloc amb un paisatge fabulós, amb arbres frondosos, molta gespa, espai per jugar i córrer i molt d’aire lliure. Allà els infants podran estar en contacte amb la natura. Allà hi trobareu un bonic espai de pícnic amb barbacoes, amb taules i bancs i molts arbres. La zona es troba a 10 minuts a peu del poble de Sant Pere en direcció La Vola. Per accedir-hi, però, cal que els majors de 14 anys comprin el tiquet d’accés. El venen a la gasolinera que hi ha a l’entrada del poble de Sant Pere de Torelló. El preu del tiquet és d’1€. Hi trobareu dues barbacoes, i nou taules, però, atenció, no hi ha servei de lavabos, encara que si un únic WC d’aquells de plàstic, dels portàtils que munten a les festes majors. Des d’aquesta zona de lleure es poden fer caminades fins la Font de la Figuera, la Font de la Riera o fins el pont romànic. Al costat de la zona de pícnic hi ha el riu Ges, amb gorgs on podreu remullar-vos els peus. Hi ha un camí al costat del riu molt agradable per passejar. Al llarg dels recorregut senyalitzats trobareu un munt de cartells d’interpretació del medi  i la reproducció dels animals que hi viuen. Tot plegat és preciós, verd amb ganes, amb molta aigua, una riera petitona i un riu. Idíl·lic de veritat. Arribareu a l’àrea de pícnic i barbacoes pujant des de Barcelona a Vic i desviant-vos per la carretera C-37 cap a Sant Pere de Torelló, tot ben indicat. Un cop al poble l’heu de travessar pel centre tot seguint les indicacions que us envien cap a Sant Andreu de Vola i cap a Olot. Quan sigueu a l’antiga carretera d’Olot heu de tirar carretera endavant fins que veureu la zona de pícnic a la vostra dreta. De fet heu d’estar ben atents, perquè no hi ha cap rètol, però veureu les taules entre els arbres en un prat de gespa. Tot seguit trobareu l’entrada a un camí de terra, sense indicacions de cap mena, però amb uns arbres i uns contenidors de brossa bastant evidents. Hi ha una gran zona d’aparcament. Atenció: cal portar la llenya o el carbó, perquè no en venen allà, perquè no hi ha ningú. A més de fer un bon tiberi amb la família o els amics, us recomanem que us arribeu fins a Sant Pere de Torelló pels seus paisatges naturals d’una bellesa inaudita. No us perdeu la pujada al Santuari de Bellmunt, fàcil accés en cotxe per carretera asfaltada, tot i que en forta pujada. Situat a 1.246 metres d’altitud, l’ermita és bonica, aèria, amb unes vistes sobre Osona i sobre el Pirineu fantàstiques. Veureu des de Montserrat al Pedraforca. Tot el territori de Torelló està farcit de castells amagats entre els boscos, o damunt de turons roquers. La Vall del Ges, amb un riu divertit i saltiró, amb gorgs on banyar-vos a l’estiu, és una pura delícia. Riu amunt podeu veure un salt d’aigua que es troba a la capçalera del riu Ges, en ple bosc, anomenat Salt del molí. La Grevolosa és un impressionant bosc de faigs, amb molts arbres declarats com a monumentals. Per anar-hi cal seguir la carretera antiga en direcció Olot, i en arribar al kilòmetre 23, molt a prop de la masia del coll de Bracons, deixar el cotxe. Cal seguir un camí indicat en una passejada que no arriba a mitja hora, amb nens. El forat Micó, molt conegut per tots els excursionistes, trenca la serra de Bellmunt. És un lloc tel·lúric, com fet per gegants. Per anar-hi cal agafar l’accés indicat a la carretera BV5224, just al Km. 13. Finalment, i ens deixem moltes coses que fan meravellosa una visita a la vall del riu Ges, podeu arribar-vos fins a Sant Andreu de la Vola, on hi ha quatre cases i una església en un entorn rural idíl·lic. Si el pícnic no us mola prou podeu menjar al poble a la pizzeria la Xicra. Bones pizzes casolanes. També al restaurant Cal Nunci al poble veï de Sant Vicenç de Torelló. El restaurant Mas Piguillem està als afores, prop del Coll de Bracons i del bosc de la Grevolosa, però atenció, sovint fan noces i comunions de grans grups!. El Santuari de Bellmunt, no deixeu de pujar allà dalt que val la pena, quan està obert, ofereix servei de restaurant molt senzill i refugi. Tel: 93 744 71 07, mòbil: 638 34 39 92. Al mateix poble, a l’Avinguda Atlàntida, hi ha una altra zona de pícnic, amb taules i barbacoes també. És més urbana, més dins el poble, no tan bonica. A nosaltres no ens agrada tant, però li dedicarem una entrada un altre dia. Per dormir, a la zona, no hi ha hotels, a banda del refugi del Santuari de Bellmunt, però si nombroses cases de pagès, cases rurals. A la Casa de can Panosa podreu veure com vien les abelles. En canvi a La Pradella es dediquen a la carn de bou i porc. A la vall del Ges hi ha La Teuleria una casa rural, i al poblet de la Vola la casa de El Güell. I ja ho sabeu: un dia, o més, de gresca en la natura de Torelló, val la pena!.

Una espléndida zona de pícnic, con mesas y barbacoas, para una comida familiar. Campo y bosque para que los niños corran, un rio para bañarse los pies, y belleza mireis donde mireis. A la salida de la población en dirección a Olot por la antigua carretera del Coll de Bracons, a vuestra derecha, ya vereis las mesas, los contenedores de basura entre los árboles y el camino de tierra que os lleva al aparcamiento. El valle del rio Ges, donde está emplazada esta zona de pícnic con barbacoas, es muy bonito. Lugares como el Santuario de Bellmunt, el hayedo de Gravalosa o el propio rio, merecen una visita.

Sierra Cebollera


Avui us descobrirem un dels secrets més ben guardats de la bellíssima terra que és la Rioja. Tots asociem aquest nom a una terra plana, a la Vall de l’Ebre, plena de vinyes que ofereixen un vi, dels millors d’Europa. I aquesta imatge és certa. Com també ho és que s’hi menja de fàbula, que les seves ciutats són monumentals, que la gent és molt amable i que sempre t’en vas amb ganes de tornar-hi. I pels iniciats, pels amants de l’art, potser també coneixeu els seus monestirs: Suso i Yuso a San Millán de la Cogolla, Cañas, Nájera… o les catedrals, com Santo Domingo de la Calzada. O la zona dels dinosaures, amb les petjades i el parc temàtic a la localitat d’Enciso. Però avui us volem parlar de la Rioja més natural i aventurera. De la Rioja amagada, la Rioja de les altes serres, amb rius joganers que baixen de les altes penyes d’Urbión. I entre totes elles hem escollit la millor. La Serra Cebollera, a la preciosa vall de Cameros, a mig camí de Logroño i Soria, on neix el riu Iregua. No us podeu imaginar què és allò. S’ha de veure, s’ha de disfrutar. No hi ha paraules. Pugeu des de Logroño per la N-111 cap a Sòria, com si anèssiu a passar el port de Piqueres. A dalt de tot de la bellíssima comarca de Cameros, a uns 60 kms. de la capital, trobareu la desviació, a mà dreta, cap a Villoslada de Cameros. És aquesta una típica població serrana, fresca, a gran altura, amb cases de pedra que s’estenen per la vessant del riu Major i l’Iregua. Esplèndida vila montanyesa que mereix per ella mateixa una visita. Allà trobareu el centre d’interpretació del Parc de Sierra Cebollera, amb professionals joves i competents, que estimen la seva feina, que et donen tota mena d’indicacions, t’informen i et mimen. És molt probable que us suggereixin anar fins l’àrea de La Blanca, amb tots els serveis de picnic, i una natura desbordada. I un cop en aquest indret, us diran de fer un petit recorregut ben marcat, amb tota la família. feu-lo. És molt bonic i molt fàcil. La trobareu camí de l’ermita de la Verge de Lomos de Orios. El camí forestal, prou bo, asfaltat, tot i que estret, remunta l’Iregua des del mateix centre d’interpretació. Si voleu caminar més heu de saber que hi ha tota mena d’itineraris, llargs, curts, possibles i impossibles, que porten a racons d’una ferotge bellessa. Faig, roures, pins de tota mena, vegetació exhuberant, fauna increible. A la tardor, una passada. Colors que no hem vist enlloc més. A l’hivern la neu ho cobreix tot d’un mantell silenciós. A la primavera la natura esclata. A l’estiu, les cascades de Puente Ra (a la foto), o els senzills rius del territori, conviden a la banyada en els seus gorgs. Ideal per un pont llarg, o unes vacances curtes, a 400 kms. de Barcelona. I des de Villoslada podeu descobrir, a més, els altres pobles de muntanya: Lumbreras, San Andrés, Venta Piqueras, o per l’altra costat, Montenegro o els dos Viniegras. També possible remuntar el port de Santa Inés per anar a la serra de Sòria, camí de Vinuesa, per descobrir la màgica Laguna Negra. Mil indrets a quin més fantàstic. I, per sort, no és la única serra de La Rioja. Teniu la de la Demanda, pujant el Najerilla, o per damunt d’Ezcaray. Podeu menjar a molts llocs a tota la zona. Al mateix Villoslada ens recomanen el restaurant Coron. La Venta Piqueras és també un clàssic comarcal. Nosaltres ho varem fer a la Venta de Goyo, pel costat del riu Najerilla, a la carretera que va de Nájera a Salas de los Infantes. De fet està un pèl lluny de Sierra Cebollera, però el paisatge perrribar-hi, passant el port de Montenegro, és ben magnífic també. Carta i menú. Cuina de prestigi, des de fa molts anys. També és un hotelet rural senzill i amb encant, a tocar d’una àrea recreativa i amb un entorn natural bonic. Bon lloc per descansar, fer picnic i banyar-se al riu. També molt bons allotjaments, com ara la Hoz del Encinedo, a Ortigosa, un altre poble maravellós, amb unes coves esplèndides. O el Camero Viejo, hostal rural. Bona taula també, a tots dos llocs. Nosaltres vam dormir a l’Hotel AC de Logroño, de somni, amb bones ofertes i tracte professional. Bona estada a la Sierra Cebollera!.

Hoy os descubriremos uno de los secretos mejor guardados de la bellísima tierra que es La Rioja. Todos asociamos este nombre a una tierra llana, en el Valle del Ebro, llena de viñedos que ofrecen un excelente vino, de los mejores de Europa. Y esta imagen es cierta. Como también lo es que se come de fábula, y que las ciudades son monumentales, que la gente es muy amable y que siempre te vas con ganas de volver. Y para los iniciados, para los amantes del arte, quizás también porque se conocen sus monasterios: Suso y Yuso en San Millán de la Cogolla, Cañas, Nájera … o las catedrales, como Santo Domingo de la Calzada. O la zona de los dinosaurios, con las huellas y el parque temático en la localidad de Enciso. Pero hoy os queremos hablar de la Rioja más natural y aventurera. De la Rioja escondida, La Rioja de las altas sierras, con ríos juguetones que bajan de las altas peñas de Urbión. Y entre todas ellas hemos elegido la mejor. La Sierra Cebollera, en el precioso valle de Cameros, a medio camino de Logroño y Soria, donde nace el río Iregua. No os podéis imaginar qué es aquello. Debe verse, hay que disfrutarlo. No hay palabras. Subid desde Logroño por la N-111 hacia Soria, como si fuerais a pasar el puerto de Piqueras. En lo alto de la bellísima comarca de Cameros, a unos 60 kms. de la capital, encontreis la desviación a mano derecha, hacia Villoslada de Cameros. Es esta una típica población serrana, fresca, a gran altura, con casas de piedra que se extienden por la ladera del río Mayor y el Iregua. Espléndida villa montana que merece por sí misma una visita. Allí encontrareis el centro de interpretación del Parque de Sierra Cebollera, con profesionales jóvenes y competentes, que aman su trabajo, que te dan todo tipo de indicaciones, te informan y te miman. Es muy probable que se sugieran ir hasta el área de La Blanca, con todos los servicios de picnic, y una naturaleza desbordada. Y una vez en este lugar, os dirán de hacer un pequeño recorrido marcado, con toda la familia. Hacedlo. Es muy bonito y muy fácil. La encontraréis camino de la ermita de la Virgen de Lomos de Orios. El camino forestal, bastante bueno, asfaltado, aunque estrecho, remonta el Iregua desde el mismo centro de interpretación. Si deseais caminar más debeis saber que hay todo tipo de itinerarios, largos, cortos, posibles e imposibles, que llevan a rincones de una feroz belleza. Hayas, robles, pinos de todo tipo, vegetación exuberante, fauna increíble. En otoño, una pasada. Colores que no hemos visto en ninguna otra parte. En invierno la nieve lo cubre todo de un manto silencioso. En primavera la naturaleza estalla. En verano, las cascadas de Puente Ra (en la foto), o los sencillos ríos del territorio, invitan a la bañada en sus pozas. Ideal para un puente largo, o unas vacaciones cortas, a 400 kms. de Barcelona. Y desde Villoslada puede descubrir, además, los otros pueblos de montaña: Lumbreras, San Andrés, Venta Piqueras, o por el otro lado, Montenegro o los dos Viniegras. También és posible remontar el puerto de Santa Inés para ir a la sierra de Soria, camino de Vinuesa, para descubrir la mágica Laguna Negra. Mil lugares a cual más fantástico. Y, por suerte, no es la única sierra de La Rioja. Tenéis la de la Demanda, subiendo el Najerilla, o por encima de Ezcaray. Pueden comer en muchos lugares en toda la zona. Nosotros lo hicimos en Venta Goyo, por el lado del río Najerilla, algo lejos de aquí. También muy buenos alojamientos. Nosotros lo hemos hecho en el Hotel AC de Logroño, de ensueño, pero hay muchos otros.

Matagalls


El Matagalls és un cim mític. Una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya, i una fita del massís del Montseny. Tot i no ser el cim més alt d’aquesta serralada, els seus 1.697 mts. els superen el Turó de l’Home i les Agudes, pel seu renom, pels seus paisatges, per les seves vistes i la seva significació és una sortida familiar necessària i imprescindible, sobretot per a famílies amb nois i noies ja grandets, i amants de l’esport i la muntanya. La pujada al Matagalls es pot fer des de dues bandes diferents, molt diferents. Si teniu un cotxe i un conductor, o conductora, que us faci el servei, podeu fer una xulíssima ruta, de les més boniques que es poden fer a casa nostra. La pujada més fàcil, i familiar, és la de Coll Formic. Aquest coll de muntanya està situat a la carretera BV-5301, que va de Sant Celoni, a l’autopista AP7, fins Seva i Tona, a la C-17, passant per Sant Esteve de Palautordera i el Brull. Es tracta de deixar el cotxe al coll mateix, amb bon aparcament, i un restaurant ben típic, i pujar des d’allà. Ruta apte per a tots els públics, ja que comença a 1.145 mts. d’alçada. És llarga, 2 o 3 hores segons edat i pràctica, però no mata i és molt segura. Planera, sense pèrdua. Només cal seguir el camí. Passareu per la masia de Sant Andreu de la Castanya i ja pujareu el cim, sempre allà, sempre visible. L’altra ruta puja des de la bellíssima vall del Tordera, a la font del seu naixement, a Sant Marçal, on hi ha la capella i l’hostalet del mateix nom. També hi ha bon aparcament. És un camí que surt de la mateixa ermita, arran de la font. Un camí molt més llarg, costerut, i difícil. Ara bé, anireu sempre entre frondosos boscos de faig i castanyer, amb avets i tot inclosos. Uns paratges bellíssims. Mai no veureu el cim, i el camí és més de tipus petit corriol. Arribareu finalment al magnífic i esponerós Coll Pregón, un dels més bonics paisatges del Montseny i del país. D’allà, ja sense pèrdua possible, assolireu el cim, amb la creu i l’altar on Mossén Cinto Verdaguer feu missa. Evidentment la ruta completa és una passada. Podeu sortir de Coll Formic i pujar descansats, per baixar a Coll Pregon i a Sant Marçal en una orgia de colors i de luxuria natural. O bé anar i tornar, des de Coll Formic, o si sou prou aventurers, des de Sant Marçal. També ideal per passar uns dies al Parc Natural del Montseny. A més de l’ermita de Sant Marçal, també hi ha el clàssic Hotel Sant Bernat on podeu dormir, i menjar. Can Barrina és un bonic hotelet amb encant, a la carretera de Coll Formic mateix. L’Ou de Reig és un hostalet senzill i casolà. No lluny, la casa rural El Baiés, es lloga sencera, com també Can Toni, o El Porxo de Can baixeres, i ca la Xica. Hi ha uns quants càmpings molt interessants. A nosaltres ens agrada molt el càmping de la Diputació a Fontmartina, on hem estat molt bé. Això sí, molt rural, molt bàsic, però molt natural. O bé al Les Illes, de gestió privada. A Viladrau, i al Brull, hi ha molts altres restaurants i allotjaments. Suggerim que mireu les entrades corresponents en aquest mateix bloc. El Montseny sempre acull!.

El Matagalls es una cima mítica. Una de las montañas más emblemáticas de Cataluña, y un hito del macizo del Montseny. Aunque no es la cumbre más alta de esta cordillera, sus 1.697 mts. los superan el Turó de l’Home y Les Agudes, por su renombre, por sus paisajes, por sus vistas y su significación es una salida familiar necesaria e imprescindible, sobre todo para familias con chicos y chicas ya mayorcitos, y amantes de el deporte y la montaña. La subida al Matagalls se puede hacer desde dos rutas diferentes, muy diferentes. Si tienen un coche y un conductor, o conductora, que os haga el servicio de taxista, se puede hacer una chulísima ruta, de las más bonitas que se pueden hacer en este país. La subida más fácil, y familiar, es la de Coll Formic. Este puerto de montaña está situado en la carretera BV-5301, que va de Sant Celoni, en la autopista AP7, hasta Seva y Tona, en la C-17, pasando por Sant Esteve de Palautordera y el Brull. Se trata de dejar el coche en el cuello mismo, con buen aparcamiento, y un restaurante muy típico, y subir desde allí. Ruta apto para todos los públicos, ya que comienza a 1.145 mts. de altura. Es larga, 2 ó 3 horas según edad y práctica, pero no mata y es muy segura. Llana, y sin pérdida. Sólo hay que seguir el camino. Pasarán por la masía de Sant Andreu de la Castaña y ya subiréis directamente a la cima, siempre allí, presente, siempre visible. La otra ruta sube desde la bellísima valle del Tordera, justo desde la fuente de su nacimiento, en Sant Marçal, donde está la capilla y el hostalillo del mismo nombre. También hay buen aparcamiento. Es un camino que sale de la misma ermita, al lado de la fuente. És un camino mucho más largo, empinado y difícil. Ahora bien, iréis siempre entre frondosos bosques de haya y castaño, con abetos y todo incluidos. Unos parajes bellísimos. Nunca se verá la cima, y ​​el camino es más de tipo pequeño sendero. Llegarán finalmente el magnífico Coll Pregón, uno de los más bonitos paisajes del Montseny y del país. De allí, ya sin pérdida posible, alcanzaréis la cima, con la cruz y el altar donde Mossén Cinto Verdaguer dijo una misa. Evidentemente la ruta completa es una pasada. Pueden salir de Coll Formic y subir descansados, para bajar a Coll Pregon y Sant Marçal en una orgía de colores y de lujuria natural. O bien ir y volver, desde Coll Formic, o si es suficiente aventureros, desde Sant Marçal. También ideal para pasar unos días en el Parque Natural del Montseny. Además de la ermita de Sant Marçal, también está el clásico Hotel Sant Bernat donde poder dormir, y comer. Can Barrina es un bonito hotelito con encanto, en la carretera de Coll Formic mismo. Ou de Reig es un hostalet sencillo y casero. No lejos, la casa rural El Baiés, se alquila entera, como Can Toni. Hay unos cuantos campings muy interesantes. A nosotros nos gusta mucho el camping de la Diputaciónde Fontmartina, donde hemos estado muy bien. Eso sí, muy rural, muy básico, pero muy natural. En el pueblo de Montseny, o en el Brull y Viladrau hay muchos otros restaurantes y alojamientos. Sugerimos que vean las entradas correspondientes en este mismo blog.

Iraty


El bosc d’Irati, ja us ho varem comentar en una altra entrada d’aquest mateix bloc, és l’extensió forestal de faig més gran d’Europa Occidental. Us recomanàvem l’entrada a Irati des de Orbaiceta, a Navarra. Ara us volem presentar una entrada a aquesta bellíssima massa forestal des d’un lloc ben diferent. L’entrada en questió es fa per la Navarra francesa, la regió de La Soule. És un paisatge molt diferent del que podeu trobar als altres accessos a Irati des d’Espanya. En primer lloc perquè la regió és molt més agreste. Hi ha pocs pobles, poca gent i molta natura. Cap camp de conreu. Per arribar-hi teniu dues clares opcions. Baixar de Roncesvalles cap a Saint Jean Pie de Port, o bé entrar pels ports d’Orhi o de l’Arette, accessibles des del Vall del Roncal. Naturalment també s’hi pot accedir pujant des de Pau o Oloron Sainte Marie, en el curs d’una volta pels Pirineus Francesos. Sigui com sigui, els accessos a l’Iraty francés són dificultosos. Ports de muntanya importants, moltes corbes, carreteres estretes. Ara bé, el premi és excepcional. L’espai natural francés d’Iraty és molt pastoral. Podreu tocar cavalls en completa llibertat, a més de vaques i ovelles. El riu Irati, serpenteja entre prats de gespa, formant petits llacs. A la tardor el contrast de colors fa que sigui dificilment expressable la sensació que provoca a la vista. A l’hivern la neu cobreix les fagedes mítiques, gela el riu i els llacs. Llavors és l’hora de practicar l’esquí de fons en família, en un entorn verge. Primavera i estiu és l’època d’anar amb els infants a veure les flors, els boscos en plenitud i els ramats de tota mena d’animals que pasturen aquestes terres. Evidentment els serveis son escassos a la zona. Nosaltres us recomanem una ruta circular que des de Roncesvalles us porti a Saint Jean le Vieux, Lekumberri, Mendive, per pujar el dur col de Burdinkurutxeta. Són uns 22 km des de Saint Jean.  S’arriba a l’encreuament de carreteres, al llac, i falta 1 km. fins arribar al Chalet de Pedro. Allà trobareu tota mena d’atencions, bar, restaurant i habitacions. També és possible servei de begudes abans d’arribar al Chalet de Pedro, en el bar que hi ha al creuament de carreteres que hem citat. Un cop allà la única i maravellosa cosa que podreu fer és caminar i disfrutar de la natura. A peu o en bici. També es pot accedir força lluny, i a llocs força bonics amb el cotxe, encara que no als millors llocs, és clar. Podeu continuar la ruta anant cap a Larrau. D’allà es pot entrar a Espanya pel port de l’Orhi, alta muntanya i moltes corbes, o anar cap a Sainte Engrace i l’Arette Pierre Saint Martin, cosa que permet descobrir les espectaculars gorges de Kakuetta. Creieu-nos si us diem que Iraty, la reserva natural francesa d’Iraty, és un dels llocs més macos que hem vist al Pirineu de França. No és una cosa espectacular com Gavarnie o Pont d’Espagne. És una bellessa més serena, més tranquil·la, més calmada. Feta d’aigua, d’herba, de boscos frondosos on viuen els follets i les fades, de rius màgics, de camins planers que conviden a la passejada en família. I els  voltants d’Iraty són tant o més bonics. De fet no sabreu mai on s’acaba Iraty fins que sigueu lluny. Llavors, dissortadament, si que trobareu a faltar quelcom. Per a dormir, a més del xalet de Pedro, podeu provar els Xalets d’Iraty. Lloguer d’apartaments i xalets. També de material d’esquí nòrdic. O bé podeu també fer centre a Isaba. O a Roncesvalles. També és possibledormir a França, a  Saint Jean de Port, Oloron o Pau, per descomptat. O en alguns hotelets petits als pobles, com l’Hotel del Frontó a Lekumberri, o l’Andreinia a Esterencubi. Per menjar, de nou, el xalet de Pedro, o el bar de l’encreuament, o els hotelets citats abans.

El bosque de Irati, ya os lo comentamos en otra entrada de este mismo blog, es la extensión forestal de hayas más grande de Europa Occidental.  Hace poco os recomendábamos la entrada a Irati desde Orbaiceta, en Navarra. Ahora os queremos presentar una entrada a esta bellísima masa forestal desde un lugar muy diferente. La entrada en cuestión se hace por la Navarra francesa, la región de La Soule. Es un paisaje muy distinto del que podéis encontrar en los otros accesos a Irati desde España. En primer lugar porque la región es mucho más agreste. Hay muy pocos pueblos, poca gente y mucha naturaleza. Ningún campo de cultivo. Para llegar tienen dos claras opciones. Bajar de Roncesvalles hacia Saint Jean Pie de Port, o bien entrar por los puertos de Orhi o Arette, accesibles desde el Valle del Roncal. Naturalmente también se puede acceder subiendo desde Pau o Oloron Sainte Marie, en el curso de una vuelta por los Pirineos Franceses. Sea como sea, los accesos al Iraty francés son dificultosos. Puertos de montaña importantes, muchas curvas, carreteras estrechas. Ahora bien, el premio es excepcional. El espacio natural francés de Iraty es muy pastoral. Pueden tocarse caballos en completa libertad, además de vacas y ovejas. El río Irati, serpentea entre prados, formando pequeños lagos. En otoño el contraste de colores hace que sea difícilmente expresable la sensación que provoca a la vista. En invierno la nieve cubre los hayedos míticos, hiela el río y los lagos. Entonces es la hora de practicar el esquí de fondo en familia, en un entorno virgen. Primavera y verano es la época de ir con los niños a ver las flores, los bosques en plenitud y los rebaños de todo tipo de animales que pastan estas tierras. Evidentemente los servicios son escasos en la zona. Nosotros les recomendamos una ruta circular que desde Roncesvalles les lleve a Saint Jean le Vieux, Lekumberri, Mendive, para subir el duro col de Burdinkurutxeta. Son unos 22 km desde Saint Jean. Se llega al cruce de carreteras, con el lago, y falta 1 km. hasta llegar al Chalet de Pedro. Allí encontrará todo tipo de atenciones, bar, restaurante y habitaciones. También es posible un servicio de bebidas antes de llegar al Chalet de Pedro, en el bar que hay en el cruce de carreteras que hemos citado. Una vez allí la única y maravillosa cosa que se puede hacer es caminar y disfrutar de la naturaleza. A pie o en bici. También se puede acceder bastante lejos con el coche, aunque no a los mejores lugares, claro. Pueden seguir la ruta yendo hacia Larrau. De allí se puede entrar en España por el puerto del Orhi, alta montaña y muchas curvas, o ir hacia Sainte Engrace y Arette Pierre Saint Martin, lo que permite descubrir las espectaculares gargantas de Kakuetta. Creednos si os decimos que Iraty, la reserva natural francesa de Iraty, es uno de los lugares más bonitos que hemos visto en el Pirineo de Francia. No és espectacular como Gavarnie o Puente de Espagne. Es una belleza más serena, más tranquila, más calmada. Hecha de agua, de hierba, de bosques frondosos donde viven los duendes y las hadas, de ríos mágicos, de caminos llanos que invitan al paseo en familia. Y los alrededores de Iraty son tanto o más bonitos. De hecho no sabrán nunca donde se acaba Iraty hasta que se encuentren lejos. Entonces, desgraciadamente, sí que echaran en falta algo. Para dormir, además del chalet de Pedro, puede intentarlo en los Chalets de Iraty. Alquiler de apartamentos y chalets. También de material de esquí nórdico. O bien pueden también poner su centro en Isaba. O en Roncesvalles. También es possible dormir en Francia, en Saint Jean de Port, Oloron o Pau, por supuesto. O en algunos hotelitos pequeños en los pueblos, como el Hotel del Frontón en Lekumberri, o el Andreína a Esterencubi. Para comer, de nuevo les indicamos, el chalet de Pedro, el bar del cruce, o los hotelitos citados anteriormente.

Irati per Irabia


Irati és el bosc més gran de tota l’Europa Occidental. L’extensió arbrada més imponent d’Europa, sense quasi presència humana, salvatge, verge, en estat pur. Un bosc de pi negre, però sobretot un bosc de faig. Una fageda que ocupa valls i muntanyes, a cavall entre França i Navarra. Una zona natural fantàstica, ideal per passejar-hi, per anar-hi en bici, per fer senderisme o per banyar-s’hi. El riu Irati creua aquest terreny idílic. Un riu poderós, d’aigües ràpides, netes, fresques. Caminant una estona pels camins d’Irati, prop del riu, trobareu allò que tots cerquem: pau, tranquil·litat, repós… Hi ha tres maneres d’aproprar-se al bosc d’Irati en cotxe. La més fàcil, la més planera, possiblement sigui remuntar la vall bellíssima d’Aezkoa, seguint les aigües del riu Irati, des de Aoiz, a Navarra, per Oroz-Betelu, fins Aribe i Orbaiceta. També és fàcil arribar-hi des de Roncesvalles, o d’Isaba o Otsagabia, per la NA-140, fins Aribe, i pujar a Orbaiceta. Des d’aquest petit poblet agafeu la pista, en molt bon estat, que penetra al Parc Natural, i que arriba fins l’embassament d’Irabia. Bon parquing. A l’estiu la Diputació Foral cobra peatge als cotxes. No podeu passar d’allà amb el vostre vehicle. Però a peu podeu arribar fins on vulgueu. Vorejar el pantà és molt bonic. A la tardor la sortida millora indescriptiblement. Tots els colors de una paleta de pintor estan als arbres: vermells, grocs, torrats, marró, verds. Aquests valls tenen molts allotjaments rurals de tota mena. Molt bonics i molt ben condicionats. També restaurants de bona gastronomia. Nosaltres varem dinar a Otsagabia, a l’asador Kixkia. Carns increibles, bacallà de tota mena i bons vins. Molt recomanable. A Irati també s’hi pot accedir des del costat francés, o des del mateix Otsagabia, però això us ho explicarem més endavant.

Irati es el bosque más grande de toda Europa Occidental. La extensión arbolada más imponente de Europa, sin apenas presencia humana, salvaje, virgen, en estado puro. Un bosque de pino negro, pero sobre todo un bosque de haya. Un hayedo que ocupa valles y montañas, a caballo entre Francia y Navarra. Una zona natural privilegiada, ideal para pasear, para ir en bici, para hacer senderismo o para bañarse. El río Irati cruza este terreno idílico. Un río poderoso, de aguas rápidas, limpias, frescas. Caminando un rato por los caminos de Irati, cerca del río, encontrarán lo que todos buscamos: paz, tranquilidad, reposo … Hay tres maneras de acercarse al bosque de Irati en coche. La más fácil, la más llana, posiblemente sea remontar el valle bellísima de Aezkoa, siguiendo las aguas del río Irati, desde Aoiz, en Navarra, por Oroz-Betelu, hasta Aribe y Orbaiceta. También es fácil llegar desde Roncesvalles, o de Isaba o Ochagavía, por la NA-140, hasta Aribe, y subir a Orbaiceta. Desde este pequeño pueblo tomen la pista, en muy buen estado, que penetra en el Parque Natural, y que llega hasta el embalse de Irabia. Buen parking. En verano la Diputación Foral cobra peaje a los coches. No pueden pasar de allí con su vehículo. Pero a pie pueden llegar hasta donde quieran. Bordear el pantano es muy bonito. En otoño la salida mejora indescriptiblemente. Todos los colores de una paleta de pintor están los árboles: rojos, amarillos, tostados, marrón, verdes. Estos valles tienen muchos alojamientos rurales de todo tipo. Muy bonitos y muy bien acondicionados. También restaurantes de buena gastronomía. Nosotros comimos en Ochagavía, en el asador Kixkia. Carnes increíbles, bacalao de todo tipo y buenos vinos. Muy recomendable. A Irati también se puede acceder desde el lado francés, o desde el mismo Ochagavía, pero eso os lo explicaremos más adelante.