Folkestone

Si aneu a París, per continuar camí cap a Londres, anireu en direcció Calais per agafar el vaixell que en una hora us deixarà a Dover, a la banda anglesa del canal. Però si et vaixell us mareja, o fa mal temps, potser heu pensat anar a Anglaterra en tren. Ara ja és possible travessar en cotxe, carregant-lo al tren, per sota el canal de la Manega. Cosa de ciència ficció. Com 2001, una Odissea a l’espai!. El cotxe dins d’una mena de nau espacial. En aquest cas arribareu a Folkestone, un altre bonic poblet costaner. Potser no tan conegut com Dover, ni amb tantes atraccions, ni amb el seu poderós castell dominant els penya-segats blancs, tan famosos. Però Folkestone és un encantador poble de pescadors, amb un port escenogràfic, i boniques platges. No dubteu en baixar fins al port per dinar en el millor restaurant del poble: “The Harbour Inn”. Fabulós!. I badar una mica mirant el poble i el paisatge que l’envolta. Bonic de veritat.

I, no gaire lluny, teniu la bella vila medieval de Canterbury una parada obligatòria. Aquesta bellíssima ciutat medieval, seu de l’episcopat anglès, primat de l’església d’Anglaterra, mereix una llarga i detinguda visita. Està situada molt a prop del port de Dover, i de Folkestone. Conserva les muralles, un casc antic molt romàntic i una soberbia catedral, la primada d’Anglaterra. Per menjar allà trobareu bons llocs. Comencem per una cadena de menjar ràpid italià, pizza o pasta, eficient i no molt car: Prezzo. N’hi ha a tota Anglaterra. Bo, informal i divertit: Farmhouse. Un toc oriental, nordafricà, tagines, cus-cus…, però també amanides i carns, en un ambient refinat: Le Café Mauresque. Un clàssic anglès, menú de diari, sense problemes: Marlowe’s. Cuina moderna, dinàmica i de mercat al The Goods Shed. Un típic pub anglès, britànic pels quatre costats, bona cuina: Deeson’s. No coneixem hotels a Canterbury, nosaltres estàvem en un dels Novotels de Londres, en concret al d’Stevenhage, baratet i encantador, però en vàrem veure uns quants que semblaven molt acollidors, i també molts càmpings als voltants. Naturalment existeix a Canterbury, i a tot el bellíssim territori del Ducat de Kent, una munió de cases rurals i bed&breakfast que no deceben mai. Campinya, tranquil·litat i paisatge soberbis.

¿Están pensando en un destino familiar por unos días, un fin de semana largo, un puente, unas pequeñas vacaciones?. ¿O en unas vacaciones de verano, o de Semana Santa, más largas?. ¿O quizás en una escapada?. Piensen en lo que se piensen, Inglaterra es un buen destino, y para llegar podeis ir en barco, hasta Dover, o subir el coche al tren, y pasar bajo el agua. Cosas de ciencia ficción. Canterbury una parada obligatoria. Esta bellísima ciudad medieval, sede del episcopado inglés, primado de la iglesia de Inglaterra, merece una larga y detenida visita. Está situada muy cerca del puerto de Dover, donde llegan los ferrys de Francia, y de la salida del túnel bajo el canal, a medio camino de Londres. Por lo tanto, puede ser una parada en el camino del barco hacia Londres, o igual cuando vuelvan a buscar el barco de nuevo. Si han llegado a Inglaterra en avión, piensen que Canterbury es muy bonita, y que no está ni a 60 kms. de la capital. Fácil en coche alquilado, en tren o en bus. Conserva las murallas, un casco antiguo muy romántico y una soberbia catedral, la primada de Inglaterra. Las casas son bajas, típicas, las calles muy animadas, llenas de tiendas y restaurantes. Hay museos, iglesias, puertas y curiosidades en cada esquina. En fin, un hito claro en una ruta por Gran Bretaña, o en una ruta por Normandía con escapada a Canterbury. Para comer encontrarán muy buenos lugares en la ciudad. Empezamos por una cadena de comida rápida italiana, pizza o pasta, eficientes y no muy caro: Prezzo. Las hay en toda Inglaterra. Bueno, informal y divertido: Farmhouse. Un toque oriental, norteafricano, tajín, cus-cus …, pero también ensaladas y carnes, en un ambiente refinado: Le Café Mauresque. Un clásico inglés, menú de diario, sin problemas: Marlowe s. Cocina moderna, dinámica y de mercado en The Goods Shed. Un típico pub inglés, británico por los cuatro costados, buena cocina: Deeson s. No conocemos hoteles en Canterbury, nosotros estábamos en uno de los Novoteles de Londres, en concreto en el de Stevenhage, barato y encantador, pero vimos unos cuantos que parecían muy acogedores, y también muchos campings en los alrededores. Naturalmente existe en Canterbury, y en todo el bellísimo territorio del Ducado de Kent, una multitud de casas rurales y bed & breakfast que no decepcionan nunca. Campiña, tranquilidad y paisaje soberbio.

Modena

Mòdena és una bella ciutat padana que no coneixíem i que ens va agradar molt. Està situada entre Parma i Bolonia, en la ruta que va de Milà, o de Torí, cap a Florencia o Roma. A banda de l’Aceto Balsamico i dels cotxes de carreres, Modena ofereix al viatger familiar la seva calma, els carrers de cases de colors pastel amb soportals, esglésies, el palau ducal i una superba catedral, un duomo romànic que us deixarà bocabadats. És tota de marbre, està declarada per la UNESCO com a patrimoni de la humanitat i te una torre al costat, un campanar, preciós. Dins aquesta catedral hi ha joies de l’escultura romànica insospitades i fabuloses. Aparcar és fàcil. Hi ha moltes zones blaves rodejant el centre històric, que està tancat al trànsit. També un parell d’aparcaments privats i coberts. Nosaltres no vam dinar a la famosa Osteria Franciscana, hereva del Bulli, sinó en un restaurant estrany, diferent. Es diu la Sosta Emiliana i fan unes menes de petits entrepans i res més. Modern a rabiar. De tota manera hi ha molts altres llocs més convencionals. No hem dormit a Modena. No deixeu passar l’oportunitat de fer una ullada a aquesta ciutat pausada, lenta i tranquil·la si mai hi passeu a tocar, o si esteu cansants de conduir, o s’ha fet l’hora de dinar.

Modena és una bella ciudad del norte de Italia con calles porticadas llenas de casas de colores pastel, iglesias, un palacio ducal y una espléndida catedral romanica, patrimonio de la humanidad, toda de mármol, con unas esculturas preciosas. Parad en Modena de camino a Milán, Florencia o Roma.

Bayeux

Bayeux és una vila gran del nord de França, de la Normandia. La ciutat en si és molt cuca, amb una catedral interessant, molt gran, i carrers plens de cases de fang, pedra i fusta, medievals, precioses. O els canals, amb els molins i les cases dels tintorers penjades damunt l’aigua. En fi, Bayeux, és una vila divertida, desenfadada, on la gent es veu alegre, els carrers animats, amb botigues i restaurants. Però de tot el què guarda aquesta bella ciutat una cosa sobresurt d’entre totes les altres i la fa ser molt especial. És el famós tapís de Bayeux, brodat per una reina, i que relata la conquesta d’Anglaterra per part del Duc de Normandia, Guillem. És romànic, molt antic i ben conservat. És troba a la seu de l’antic bisbat i ocupa una immensa sala fosca de més de 70 metres de llarg on s’exposa el tapís. Potser fareu cua, possiblement no entendreu res, malgrat el servei d’audioguia, però fins i tot els més profans en la matèria quedareu bocabadats davant d’aquesta tela llarguíssima, brodada en llana de més de mil anys d’antiguitat. Acompanyen la peça, que és patrimoni de la humanitat de la UNESCO, una biblioteca de més de 30.000 volums, un museu arqueològic i un centre d’interpretació amb audiovisuals i tota mena de serveis, inclosa una botiga de records. Encara que potser els nens i nenes s’avorriran de valent, altres quedaran impressionats per l’envergadura de l’obra que tindran al davant dels seus ulls. Però no aneu a Normandia i Bretanya només pel tapís de Bayeux, ni tan sols per la ciutat. Veniu-hi i admireu les seves costes retallades, amb platges plenes de petxines. La meravella sense parangó del Mont Saint Michel, increïble. Ciutats pirates com Saint Maló, medievals com Fougueres o Vitré. Capitals grans, boniques, plenes d’art, com Nantes, Rennes, Caen o Rouen. Les platges del desembarcament del dia D, durant la segona guerra mundial, tan instructives. Els immensos cementiris militars, tan emotius. El paisatge amable i ondulat, els penya-segats que cauen a l’Atlàntic ferotge, els fars davant l’abisme, les vaques que fan el camembert, o les galetes de sarraï, pizzes bretones de pobre. Per dinar us proposem algunes opcions. Ens va agradar molt Le Volet qui Penche, un petit, minúscul restaurant, a tocar d’un canal, a l’impasse de l’Islet al  centre de la ciutat. Certament una finestra està que cau!. Carta curta, molt curta, ambient bohemi. El Moulin de la Galette, a la Rue de Nesmond, 38, proposa cuina bretona: galetes i creps també, és clar. Més prestigiós, car, de qualitat, menjar molt més refinat: La Rapière. Una pizza?: Al Fred’Au, al carrer dels Tintorers, davant del canal. Fantàstiques pizzes!. Un de gust francés? Au Petit Bistrot o  Chez Paulette, deliciosos. A Bayeux varem dormir al Novotel, cadena que admet families senceres, ideal per parelles amb nens, que dormen i esmorzen gratis!. Ens van semblar bonics, tot passejant, el Reina Matilde, o el clàssic D’Argougues, tan francés, tan cuidat. I, sobretot, el Villa Lara, a la plaça on vam aparcar el cotxe, coquetó, i que semblava molt acollidor. Una volta per Normandia i Bretanya, amb l’excusa de Bayeux, una idea fantàstica per unes vacances!.

Bayeux, en la Normandia francesa, cerca de Bretaña, és un destino claro para las famílias enamoradas del arte y la historia. Y no por su catedral, o sus casas medievales, sus canales o su animado centro peatonal. Sinó por su tapiz, el tapiz de la Reina Matilde, patrimonio de la humanidad. Una pieza de lana brodada, románica, de más de 70 metros de largo y 1.000 años de antiguedad. No os lo podeis perder. Y ya que vais a ir, dedicad unas vacaciones a recorrer Normandia y Bretaña, a ver maravillas como el Mont Saint Michel o Saint Maló. A disfrutar de sus paisajes, sus acantilados, los faros, las playas, las ciudades medievales como Fougueres, Vitre, Rennes, Nantes o Rouen. Una ideal genial.

Bar le Duc

Bar-le-Duc és una bonica ciutat del nord de França, atravessada pel riu Ornain, amb un bonic pont i boniques vistes des del riu cap a ciutat, i a la inversa. Està en la ruta de Paris a Strasbourg, i de Paris a Metz, a mig camí de la Lorena, al cor de la Lorena podríem dir. Potser hi passareu si aneu cap a Bèlgica i Holanda, o en el curs d’una ruta pels escenaris de la primera guerra mundial, que ara estan molt de moda. Sense ser una fita cultural i turística de primer ordre, si que mereix una parada en el viatge si hi passeu a tocar. Per això ha estat inclosa com un dels plus beaux détours de France per aquesta associació. Està en el camí de la cèlebre ruta anomenada la “Voie Sacrée”, per on passaven les tropes que anàven en direció a Verdun. S’hi pot arribar si aneu o veniu de Saint-Dizier (Departament de l’Haute Marne) o de Vitry-le-François (al Marne). De fet aquestes tres viles juntes formen el que se’n diu el “Triangle“. La ciutat se’ns presenta dividida en dues clares zones: la vila alta, la única interessant pel viatger, i la baixa, moderna. La vila alta, situada damunt d’un promontori és una ciutat renaixentista força ben conservada, tot i que un xic polsosa i bruta, poc promocionada turísticament. Va ser construida als segles del XV al XVIII, quan Bar era seu d’un importantíssim ducat, relacionat amb les monarquies de tota Europa. Se n’han perdut edificis molt importants, com ara el castell, i el palau dels Ducs de Bar, però encara podem visitar la seva església, dedicada a Saint Etienne, una colegiata gótica renaixentista, que guarda com un tresor les obres d’art per la que Bar és famosa: le Squelette i le Calvaire, dos obres del magnífic escultor Ligier Richier. També és meritòria la rue des Ducs de Bar, el carrer major de la vila alta, plena de palaus i edificis dels segles XVI i XVII. Un carrer ample on és fàcil aparcar, com també ho és a la plaça de Saint Etienne. Podeu fer una parada a Bar le Duc per dinar, per exemple a “Vin et Fourchette”, a la vila baixa, al 18 de la Rue du Cygne, tel:  329 76 16 75. Un local petit i acollidor que no us decebrà. La nostra opció amb canalla és el Mónaco, un bar i restaurant desenfadat, pizzeria, ben muntat i agradable, on menjareu bé. També suculent, però més d’alto copete hi ha le Bistro Saint Jean, amb xef inclòs. De més categoria teniu, a la part alta, just on hi hagué el palau dels ducs, La Meuse Gourmande, un restaurant francès tal i com surten a les pel·lícules, amb tots els ets i uts. Semblant i ben aprop teniu el Bistronomes, també molt interessant. Tots aquests llocs satisfaran les vostres espectatives. En canvi no ens va agradar gaire menjar al Bernanos, al carrer principal de la part alta, a tocar de l’església. Plats molt normals a preus alts. Mal servei. Lloc un xic caspós. No hi ha cap hotel xulo a Bar. Aneu a Saint Dizier, on hi ha un Ibis Styles molt maco, i un Ibis normal, vermell, també molt acollidor. Ens va agradar un hotelet senzill, el François I, que no estava malament. Ja ho sabeu, si aneu de ruta i passeu prop de Bar-le-Duc, atureu-vos-hi!.

Bar-le-Duc es una bonita ciudad del norte de Francia, atravesada por el río Ornain, con un bonito puente y bonitas vistas desde el río hacia ciudad, y a la inversa. Está en la ruta de Paris a Strasbourg, y de Paris a Metz, a medio camino de la Lorena, en el corazón de Lorena podríamos decir. Quizá pasaréis si vais hacia Bélgica y Holanda, o en el curso de una ruta por los escenarios de la primera guerra mundial, que ahora están muy de moda. Sin ser un hito cultural y turística de primer orden, si que merece una parada en el viaje si pasar a tocar. Por ello ha sido incluida como uno de los plus beaux Detours de France por esta asociación. Está en el camino de la célebre ruta llamada la “Voie sacrée”, por donde pasaban las tropas que iban en direción a Verdun. Se puede llegar si vais o venís de Saint-Dizier (Departamento de la Haute Marne) o de Vitry-le-François (en Marne). De hecho estas tres villas juntas forman lo que se llama el “Triángulo”. La ciudad se nos presenta dividida en dos claras zonas: la villa alta, la única interesante para el viajero, y la baja, moderna. La villa alta, situada encima de un promontorio es una ciudad renacentista bastante bien conservada, aunque un poco polvorienta y sucia, poco promocionada turísticamente. Fue construida en los siglos del XV al XVIII, cuando Bar era sede de un importantísimo ducado, relacionado con las monarquías de toda Europa. Se han perdido edificios muy importantes, como el castillo, y el palacio de los Duques de Bar, pero todavía podemos visitar su iglesia, dedicada a Saint Etienne, una colegiata gótica renacentista, que guarda como un tesoro las obras de arte por la que Bar es famosa: le Squelette y le Calvaire, dos obras del magnífico escultor Ligier Richier. También es meritoria la rue des Duques de Bar, la calle mayor de la villa alta, llena de palacios y edificios de los siglos XVI y XVII. Una calle ancha donde es fácil aparcar, como también lo es en la plaza de Saint Etienne. Puede hacer una parada en Bar le Duc para comer, por ejemplo en “Vin et Fourchette”, en la villa baja, el 18 de la Rue du Cygne, tel: 329 76 16 75. Un local pequeño y acogedor que no te decepcionará. Nuestra opción con niños es el Mónaco, un bar y restaurante desenfadado, pizzería, bien montado y agradable, donde comeréis bien. También suculento, pero más de alto copete hay le Bistro Saint Jean, con chef incluido. Además categoría tiene, en la parte alta, justo donde estuvo el palacio de los duques, La Meuse Gourmande, un restaurante francés tal y como salen en las películas, con todos los pormenores. Semejante y muy cerca tiene el bistronomía, también muy interesante. Todos estos lugares satisfarán sus expectativas. En cambio no nos gustó mucho comer en Bernanos, en la calle principal de la parte alta, junto a la iglesia. Platos muy normales a precios altos. Mal servicio. Lugar un poco casposo. No hay ningún hotel chulo en Bar. Vayan a Saint Dizier, donde hay un Ibis Styles muy bonito, y un Ibis normal, rojo, también muy acogedor. Nos gustó un hotelito sencillo, el François I, que no estaba mal. Ya lo sabéis, si vais de ruta y pasar cerca de Bar-le-Duc, haga una pausa en ella.

Bar-le-Duc is a beautiful city in northern France. It’s near the route from Paris to Strasbourg, Metz and Paris, in the heart of Lorraine. It’s in the way of the famous route called the “Voie sacrée”. The city is clearly divided into two zones: the high town, the only interesting for the traveler, and the low, modern. The village high atop a hill is quite well preserved Renaissance city. It was built in the fifteenth century when it was a duchy important, related to the all monarchies of Europe. They have lost important buildings such as the Castle and the Palace of the Dukes Bar, but you can still visit his church, dedicated to Saint Etienne, a collegiate Gothic Renaissance as a treasure that keeps artworks that the Bar is famous le le Calvaire Squelette and two magnificent works of sculptor Ligier Richier. It is also commendable to see the high street of the town, full of palaces and buildings of sixteenth and seventeenth centuries. A wide street where parking is easy, as is the square of Saint Etienne. You can stop for lunch at Bar le Duc, for example “Vin et Fourchette” in the lower town, the Rue du Cygne 18, tel: 329 76 16 75 A small and friendly local that will not disappoint. Also delicious and placed in the the palace of the dukes, the Meuse Gourmande is a French restaurant. Near Bar in Saint Dizier there is a very handsome Ibis Styles Hotel.

Bar-le-Duc est une belle ville dans le nord de la France, dans la route de Paris à Strasbourg, au coeur de la Lorraine. Elle a été inclus comme l’un des beaux détours de France. La ville se présenté clairement divisé en deux zones: la ville haute, la seule intéressantes pour le voyageur, et le baisse, plus moderne. Le haut du village au sommet d’une colline est une assez bien conservée ville de la Renaissance. Elle a été batie au XVe siècle quand Bar était un duché importante, liée aux monarchies de l’Europe. Elle a perdu des bâtiments importants tels que le château et le palais des ducs, mais vous pouvez toujours visiter son église, dédiée à Saint-Etienne, une collégiale gothique Renaissance qui abrite œuvres telles que célèbre le Calvaire et le Squelette, deux magnifiques œuvres du sculpteur Ligier Richier. Il est également belle la grande rue de la ville, pleine de palais et de bâtiments de XVIe et XVIIe siècles. Une large rue où le stationnement est facile, tout comme la place de Saint-Etienne. Vous pouvez vous arrêter pour déjeuner à Bar le Duc, par exemple “Vin et Fourchette” dans la ville basse, la rue du Cygne 18, tél: 329 76 16 75 Petit et convivial local qui ne vous décevra pas. Notre choix avec les enfants c’etait Le Monaco, un bar et restaurant, pizzeria, bien monté et agréable de bien manger. Aussi délicieux c’est La Meuse Gourmande, un restaurant français. A Saint Dizier vous avez un hotel Ibis Styles tres confortable.

Gandia

Avui us parlarem d’una gran ciutat, molt poc coneguda, però un destí ideal per a unes vacances familiars, un pont o un cap de setmana llarg. Es tracta de la vila de Gandia, capital de la comarca de La Safor, a València. D’aquelles terres segurament coneixeu la capital del Túria, València ciutat, i altres llocs turístics, com ara Denia, Altea o fins i tot Benidorm. Però és més estrany que mai s’us hagi acudit fer una parada a Gandia quan aneu cap al sud, en direcció a Alacant. I és una pena, perquè sense ser res de l’altra món, i a pesar de ser una ciutat enorme, amb els seus quasi 50.000 habitants, ofereix recursos turístics suficients per atraure les famílies. En primer lloc les seves platges, grans, de més de set quilòmetres, de sorra fina i suau desnivell, ubicades a 4 kms. del centre de la vila, al Grau, un bonic barri mariner que mereix una visita. Per cert, diuen que al Grau de gandia, al port, va nèixer la fideuà, i que encara s’hi fa la millor. No lluny del mar encara queden paratges naturals molt interessants, com la Marjal, refugi d’aus, amb un centre d’interpretació que us ajudarà a comprendre’l. Podeu passejar en bici entre aromàtics tarongerars, fins la platja. Hem deixat a posta pel final el centre històric de Gandia, que te un aire mediterrani, àrab i medieval molt potent, amb la colegiata de Santa Maria, temple dels Borgia, la plaça major, i sobretot, el fastuós palau ducal, també de la familia Borgia, ducs de Gandia. Els jesuites hi fan visites guiades perquè Sant Francesc de Borja hi va nèixer. No tots els Borgia eren com el papa Alexandre VI!. També son interessants de veure la universitat de la Companyia de Jesús, o l’Hospital de Sant Marc on hi ha el museu d’arqueologia, que acull les pintures prehistòriques de la cova del Parpalló. Completen el conjunt un seguit de convents, restes de muralles i la vista damunt el riu Serpis.  És fàcil arribar a Gandia. Només cal agafar l’autopista de pagament AP- 7, i deixar-la a la sortida 60, havent passat València, a uns 420 kms. de Barcelona. Un dia de cotxe. No hem dormit mai a Gandia, però a la platja hi ha pilons d’hotels de tota mida i manera, amb piscina, a peu d’aigua. I pels voltants, a Oliva, a Benidorm, arreu de la costa valenciana hi ha tota mena d’establiments hotelers, i per descomptat un munt gran de restaurants. En canvi si que coneixem bons llocs on dinar al mig de la ciutat, prop del palau ducal. Llocs bons, com l’Almar, al centre, cuina cuidada, valenciana, clàssic. Igual de bo, però més informal en les propostes, i en el nom, el Pepito la flor, proposa plats més creatius. Finalment el Telero, típic valencià, de tota la vida. No podreu dir que a Gandia no es menja bé. És clar que també podeu trobar bones pizzeries!. Bon viatge per la llum del mediterrà, a Gandia!.

Hoy os hablaremos de una gran ciudad, muy poco conocida, pero un destino ideal para unas vacaciones familiares, un puente o un fin de semana largo. Se trata de la villa de Gandia, capital de la comarca de La Safor, en Valencia. De aquellas tierras seguramente conocéis la capital del Turia, Valencia ciudad, y otros lugares turísticos, como Denia, Altea o incluso Benidorm. Pero es más raro que la gente haga una parada en Gandia cuando vaya hacia el sur, en dirección a Alicante. Y es una pena, porque sin ser nada del otro mundo, y a pesar de ser una ciudad enorme, con sus casi 50.000 habitantes, ofrece recursos turísticos suficientes para atraer a las familias. En primer lugar sus playas, grandes, de más de siete kilómetros, de arena fina y suave desnivel, ubicadas a 4 kms. del centro de la villa, en el Grao, un bonito barrio marinero que merece una visita. Por cierto, dicen que en el Grao de gandia, en el puerto, nació la fideuá, y que todavía se hace allí la mejor. No lejos del mar aún quedan parajes naturales muy interesantes, como la Marjal, refugio de aves, con un centro de interpretación que les ayudará a comprenderla. Pueden pasear en bici entre aromáticos naranjales, hasta la playa. Hemos dejado a sabiendas para el final el centro histórico de Gandía, que tiene un aire mediterráneo, árabe y medieval muy potente, con la colegiata de Santa María, templo de los Borgia, la plaza mayor, y sobre todo, el fastuoso palacio ducal, también de la familia Borgia, duques de Gandia. Los jesuitas hacen visitas guiadas pués San Francisco de Borja nació allí. No todos los Borgia eran como el papa Alejandro VI!. También son interesantes de ver la universidad de la Compañía de Jesús, o el Hospital de San Marcos donde se encuentra el museo de arqueología, que acoge las pinturas prehistóricas de la cueva del Parpalló. Completan el conjunto una serie de conventos, restos de murallas y la vista sobre el río Serpis. Es fácil llegar a Gandia. Sólo hay que coger la autopista de pago AP-7, y dejarla en la salida 60, habiendo pasado ya Valencia, a unos 420 kms. de Barcelona. Un día de coche. No hemos dormido nunca en Gandia, pero en la playa hay montones de hoteles de todos los tamaños y formas, con piscina, y a pie del agua marina. Y por los alrededores, en Oliva, en Benidorm, en toda la costa valenciana, hay todo tipo de establecimientos hoteleros, y por supuesto un montón grande de restaurantes. En cambio si que conocemos buenos lugares donde comer en medio de la ciudad, cerca del palacio ducal. Lugares como el Almar, en el centro, cocina cuidada, valenciana, clásico. Igual de bueno, pero más informal en las propuestas, y en el nombre, el Pepito la flor, propone platos más creativos. Finalmente el Telero, un típico valenciano, de toda la vida. No podrán decir que en Gandia no se come bien. Claro que también pueden encontrar buenas pizzerías. Buen viaje por la luz del mediterráneo, ¡en Gandia!.

Canterbury

Esteu pensant en un Nadal diferent?. En un destí familiar per uns dies, un cap de setmana llarg, un pont, unes petites vacances?. O en unes vacances d’estiu, de Setmana Santa, llargues?. O potser en una escapada?. Penseu en el què penseu, Anglaterra és un bon destí, i Canterbury una parada obligatòria. Aquesta bellíssima ciutat medieval, seu de l’episcopat anglès, primat de l’església d’Anglaterra, mereix una llarga i detinguda visita. Està situada molt a prop del port de Dover, on arriben els ferris de França, i de la sortida del túnel sota el canal, a mig camí de Londres. Per tant, pot ser una parada obligada en el camí del vaixell a Londres, o quan torneu a cercar el vaixell. Si heu arribat a Anglaterra en avió, penseu que Canterbury és molt bonica, i que no està ni a 60 kms. de la capital. Fàcil en cotxe llogat, en tren o en bus. Conserva les muralles, un casc antic molt romàntic i una soberbia catedral, la primada d’Anglaterra. Les cases son baixes, típiques, els carrers molt animats, plens de botigues i restaurants. Hi ha museus, esglèsies, portes i curiositats a cada cantonada. En fi, una fita clara en una ruta per Gran Bretanya, o en una ruta per Normandia amb escapada a Canterbury. Per menjar trobareu bons llocs a la ciutat. Comencem per una cadena de menjar ràpid italià, pizza o pasta, eficient i no molt car: Prezzo. N’hi ha a tota Anglaterra. Bo, informal i divertit: Farmhouse. Un toc oriental, nordafricà, tagines, cus-cus…, però també amanides i carns, en un ambient refinat: Le Café Mauresque. Un clàssic anglès, menú de diari, sense problemes: Marlowe’s. Cuina moderna, dinàmica i de mercat al The Goods Shed. Un típic pub anglès, britànic pels quatre costats, bona cuina: Deeson’s. No coneixem hotels a Canterbury, nosaltres estàvem en un dels Novotels de Londres, en concret al d’Stevenhage, baratet i encantador, però en vàrem veure uns quants que semblaven molt acollidors, i també molts càmpings als voltants. Naturalment existeix a Canterbury, i a tot el bellíssim territori del Ducat de Kent, una munió de cases rurals i bed&breakfast que no deceben mai. Campinya, tranquil·litat i paisatge soberbis. Canterbury, fantàstic!.

¿Están pensando en una Navidad diferente?. ¿En un destino familiar por unos días, un fin de semana largo, un puente, unas pequeñas vacaciones?. ¿O en unas vacaciones de verano, o de Semana Santa, más largas?. ¿O quizás en una escapada?. Piensen en lo que se piense, Inglaterra es un buen destino, y Canterbury una parada obligatoria. Esta bellísima ciudad medieval, sede del episcopado inglés, primado de la iglesia de Inglaterra, merece una larga y detenida visita. Está situada muy cerca del puerto de Dover, donde llegan los ferrys de Francia, y de la salida del túnel bajo el canal, a medio camino de Londres. Por lo tanto, puede ser una parada en el camino del barco hacia Londres, o igual cuando vuelvan a buscar el barco de nuevo. Si han llegado a Inglaterra en avión, piensen que Canterbury es muy bonita, y que no está ni a 60 kms. de la capital. Fácil en coche alquilado, en tren o en bus. Conserva las murallas, un casco antiguo muy romántico y una soberbia catedral, la primada de Inglaterra. Las casas son bajas, típicas, las calles muy animadas, llenas de tiendas y restaurantes. Hay museos, iglesias, puertas y curiosidades en cada esquina. En fin, un hito claro en una ruta por Gran Bretaña, o en una ruta por Normandía con escapada a Canterbury. Para comer encontrarán muy buenos lugares en la ciudad. Empezamos por una cadena de comida rápida italiana, pizza o pasta, eficientes y no muy caro: Prezzo. Las hay en toda Inglaterra. Bueno, informal y divertido: Farmhouse. Un toque oriental, norteafricano, tajín, cus-cus …, pero también ensaladas y carnes, en un ambiente refinado: Le Café Mauresque. Un clásico inglés, menú de diario, sin problemas: Marlowe s. Cocina moderna, dinámica y de mercado en The Goods Shed. Un típico pub inglés, británico por los cuatro costados, buena cocina: Deeson s. No conocemos hoteles en Canterbury, nosotros estábamos en uno de los Novoteles de Londres, en concreto en el de Stevenhage, barato y encantador, pero vimos unos cuantos que parecían muy acogedores, y también muchos campings en los alrededores. Naturalmente existe en Canterbury, y en todo el bellísimo territorio del Ducado de Kent, una multitud de casas rurales y bed & breakfast que no decepcionan nunca. Campiña, tranquilidad y paisaje soberbio.

Osuna

Osuna és la capital del seu famós ducat. Una ciutat andalusa senyora, de carrers ben traçats, plens de palaus, de cases nobles, i de cases menor condició, però molt dignes, amb aparell de silleria, pedra i fusta. Amb uns balcons plens de flors i unes reixes espectaculars, que van de terra al primer pis. És un plaer extrem passejar per aquests carrers blancs, puríssims, inmaculats. Passejar i anar pujant fins el turó on s’alcen la colegiata i la universitat, (a la foto). La colegiata és una obra renaixentista. Sota la colegiata, a la cripta, hi ha el panteó dels Ducs d’Osuna una obra mestra del renaixement espanyol. Osuna són també les seves esglésies i convents, i com no podia ser d’altra manera, les seves processons de Setmana Santa. Osuna està a tocar de l’autovia A-92, en el centre d’Andalucia. És per tant un bon punt de sortida per excursions. Un bon lloc per anar a Sevilla, o cap a Carmona, o bé Écija, o fins a Antequera i Màlaga, a Còrdoba o a Estepa, i fins i tot Granada, que està més lluny. Per dormir i menjar teniu hotels amb un gran encant, com ara l‘Hospederia del Monasterio, a tocar de la colegiata, un lloc molt bonic. La Casa del Duque, o el Hostal del Caballo Blanco, un clàssic, on vàrem estar nosaltres ja fa uns anys, són més modestos, més senzills, però molt dignes. La Casona de Calderón fa honor al barroc andalús. A aquell horror al buit que omple els carrers, els temples, les cases i els bars. Perquè Osuna és barroca. Tant com el seu darrer duc, ric, vell, malalt i solter, que en el seu palau de Sevilla, amb vistes sobre el Guadalquivir, menjava cada nit en un plat de plata que després llençava al riu per veure com els infants nedaven per atrapar-lo. Fins que va acabar la seva fortuna. Esperem que disfruteu de la vila d’Osuna sense perdre gaire de la vostra fortuna!

Osuna es la capital de su famoso ducado. Una ciudad andaluza señorial, de calles bien trazadas, llenas de palacios, de casas nobles, y de casas menor condición, pero muy dignas, con aparato de sillería, piedra y madera. Con unos balcones llenos de flores y unas rejas espectaculares, que van desde el mismo suelo hasta el primer piso. Es un placer extremo pasear por estas calles blancas, purísimas, inmaculadas. Pasear e ir subiendo hasta el cerro donde se alzan la colegiata y la universidad, (en la foto). La colegiata es una obra renacentista. Bajo la colegiata, en la cripta, se encuentra el panteón de los Duques de Osuna, una obra maestra del renacimiento español. Osuna son también sus iglesias y conventos, y como no podía ser de otra manera, sus procesiones de Semana Santa. Osuna está muy cerca de la autovía A-92, en el centro de Andalucia. Es por tanto un buen punto de partida para excursiones. Un buen lugar para ir a Sevilla, o hacia Carmona, o bien Écija, o hasta Antequera y Málaga, o hasta Córdoba o Estepa, e incluso Granada, que está aún más lejos. Para dormir y comer tenéis hoteles con un gran encanto, como la Hospedería del Monasterio, junto a la colegiata, un lugar muy bonito. La Casa del Duque, o el Hostal del Caballo Blanco, un clásico, donde estuvimos nosotros ya hace unos años. Són hoteles más modestos, más sencillos, pero muy dignos. La Casona de Calderón hace honor al barroco andaluz. A aquel horror al vacío que llena las calles, los templos, las casas y los bares. Porque Osuna es barroca. Tanto como su último duque, que rico, viejo, enfermo y soltero, tenia palacio de Sevilla, con vistas sobre el Guadalquivir, y comía cada noche en un plato de plata que luego tiraba al río para ver cómo los niños nadaban para atraparlo. Hasta que terminó con su fortuna.