Sant Cristòfol del Bosc


sant_cristofol_bosc

Sant Cristòfol del Bosc és una bonica ermita situada al massís de Les Gavarres, al petit poblet de Llambilles, molt a prop de Girona. Està emplaçada sobre un turó i envoltada de boscos de suros i pins. Al voltant del temple, completament restaurat fa uns anys, hi ha una zona de lleure molt maca, amb taules i barbacoes, on sempre hi ha molta gent, principalment famílies gironines o senderistes que recorren els magnífics boscos de l’entorn, i els petits poblats de la contrada. S’hi arriba per la carretera C-65 la que va de Cassà de la Selva a Girona, abans de passar pel poble ceramista de Quart, a la rotonda de l’entrada del poble de Llambilles. Des de Barcelona nosaltres hi aniríem per la AP-7 o bé per la N-II fins arribar a la sortida de l’aeroport de Girona, agafant llavors la C-25 en direcció Riudellots, Cassà, Sant Feliu de Guixols. Passarem el poblet de Campllong i arribarem a una rotonda amb la C-65, molt a prop de Llambilles. Fem 3/4 de volta, en direcció Girona, cap al nord i tot seguit serem a la rotonda de Llambilles. En la mateixa rotonda, y en un camí una mica més endevant, a mà dreta, apareix indicada l’ermita. Allà comença una pista forestal en bon estat, d’uns 3 kms, fins el temple. La zona de pícnic te unes 10 taules, repartides en diferents espais, unes més a tocar de les barbacoes, i altres més lluny. Atenció: no hi ha lavabos, ni font d’aigua potable, ni contenidors de brossa, ni servei de neteja. Per dinar per allà, sense fer servir el pícnic, teniu el restaurant L’Escón. Fa temps que no hi hem anat. A Campllong teniu Can Barris, que està molt bé, especialistes en cargols, és clar. No és barat. I si voleu quedar-vos el cap de setmana, endavant. Podeu anar a dormir i visitar Girona, amb el seu barri gòtic, la Força, o el Call jueu, la catedral… Hi ha hotels de fàbula a Girona, i bons restaurants, com ara Casa Marieta que mai defrauda. Cuina de mercat. O el restaurant Boira, a tocar, amb vistes al riu i les cases de colors. O el Pou del Call, a la Força, arribant a les escales de la Catedral. O al col·legi d’arquitectes, a la Pia Almoïna, a la mateixa plaça de les escales de la catedral, cantonada la Força.  El Museu del vi, molt més popular i desenfadat, ideal per carns a la brasa i per fer xerinola. Per dormir, fora una bona idea quedar-se a Girona també. Ens agrada anar a l’hotel de la cadena AC hotels, o bé al Carlemany, en ple centre, o a l’hotel Històric, al barri antic, prop de la catedral, o al Ciutat de Girona. Bon pícnic o barbacoa a Sant Cristòfol!.

San Cristóbal del Bosque es una bonita ermita situada en el macizo de Les Gavarres, en el pequeño pueblo de Llambilles, muy cerca de Girona. Está emplazada sobre una colina y rodeada de bosques de alcornoques y pinos. Alrededor del templo, completamente restaurado hace unos años, hay una zona de ocio muy bonita, con mesas y barbacoas, donde siempre hay mucha gente, principalmente familias gerundenses o senderistas que recorren los magníficos bosques del entorno, y los pequeños poblados de la región. Se llega por la carretera C-65 la que va de Cassà de la Selva en Girona, antes de pasar por el pueblo ceramista de Quart, en la rotonda de la entrada del pueblo de Llambilles. Desde Barcelona nosotros iríamos por la AP-7 o por la N-II hasta llegar a la salida del aeropuerto de Girona, cogiendo entonces la C-25 en dirección Riudellots, Cassà, Sant Feliu de Guixols. Pasaremos el pueblo de Campllong y llegaremos a una rotonda con la C-65, muy cerca de Llambilles. Hacemos 3/4 de vuelta, en dirección Girona, hacia el norte y luego estaremos ya en la rotonda de Llambilles. En la misma rotonda, y en un camino un poco más adelante, a mano derecha, aparece indicada la ermita. Allí comienza una pista forestal en buen estado, de unos 3 kms, hasta el templo. La zona de picnic tiene unas 10 mesas, repartidas en diferentes espacios, unas más cerca de las barbacoas, y otras más lejos. Atención: no hay aseos, ni fuente de agua potable, ni contenedores de basura, ni servicio de limpieza. Para comer por allí, sin utilizar el picnic, tienen el restaurante L’Escon. Hace tiempo que no hemos ido. En Campllong tiene Can Barris, que está muy bien, especialistas en caracoles, claro. No es barato. Y si queréis quedaros el fin de semana, adelante. Pueden ir a dormir y visitar Girona, con su barrio gótico, o el barrio judío, la catedral … Hay hoteles de fábula en Girona, y buenos restaurantes, como Casa Marieta que nunca defrauda. Cocina de mercado. O el restaurante Boira junto, con vistas al río y las casas de colores. O el Pozo del Call, ya llegando a las escaleras de la Catedral. O en el colegio de arquitectos, en la Pia Almoina, en la misma plaza de las escaleras de la catedral. El Museo del vino, mucho más popular y desenfadado, ideal para carnes a la brasa y para hacer jolgorio. Para dormir, fuera una buena idea quedarse en Girona también. Nos gusta ir al hotel de la cadena AC Hoteles, o bien al Carlomagno, en pleno centro, o en el hotel Histórico, el casco antiguo, cerca de la catedral, o al Ciudad de Girona. ¡Buen picnic o barbacoa en San Cristóbal !.

Hoces del Duratón


hoces_duraton

Queden a Espanya pocs llocs tan màgics i verges el Parc Natural de les Hoces del ríu Duratón. Potser perquè van trigar molt de temps en ser descobertes pel turisme massiu, encara no ho estan del tot, i en ser invadides per la gent. El riu Duratón ha cavat unes gorges impressionants en les roques calcàries del norest de la província castellana de Segovia, just aigües avall de la imposant i imponent villa medieval de Sepúlveda, una altra visita obligada. Estem parlant d’un sobirà canyó, molt fondo, de fins a 100 metros de desnivel. Estem parlant d’un paisatge salvatge, increible. Las hoces de Duratón, a més, son una reserva natural de primer ordre. Si hi aneu, vosaltres i els vostres fills i filles, veureu volar els grans voltors a pocs metres dels vostres caps. Si sou experts, a més, podreu albirar àligues i falcons. Us recomanem una ruta per les hoces. El més senzill és veure-les des de Sepúlveda mateix, o fer una ruta circular que surt del poble. Però l’excursió familiar més bonica, i fàcil, serà arribar-se a l’ermita romànica de San Frutos, situada en una península sobre el riu. Per anar-hi el més fàcil és anar de Sepúlveda a Villaseca. Des d’aquest poblet surt una pista de terra, ben indicada, ampla i sense problemes, que després de 4 kms. molt polsosos, us deixa en un aparcament ben habilitat. Des d’allà seran uns 500 metres de baixada fins el mirador damunt l’ermita i el riu, des d’on està presa aquesta foto. Si voleu podeu continuar un km. més fins San Frutos, però penseu que no hi ha gaire arbres, que després serà tot pujada. Ara bé, també és cert que si us arribeu a l’espoló de roca on s’alcen les ruïnes de San Frutos, podreu gaudir una estona més de l’indret, creuareu “La Cuchillada”, tall en la roca, i podreu veure l’antic cenobi benedictí, construcció romànica del segle XII, i les tombes antropomòrficas altomedievals del seu antic cementiri. Hi arribareu, des de Madrid, per l’autovía de Burgos, agafant la desviació a Boceguillas cap a la SG-233 que va a Sepúlveda. Si esteu de ruta per Castella podeu anar-hi de Segovia capital per la N-110, agafar l’autovia A-1 i deixar-la a Boceguillas per anar a Sepúlveda per la mateixa SG-233. També des de Valladolid cap a Cuéllar per l’autovia de Segovia, i d’allà a Cantalejo per la SG-232, fins a trobar l’indicatiu Sepúlveda. El millor allotjament de la zona és, sense cap mena de dubte el preciós hotelet rural, El Vado del Duratón, situat al bell mig de Sepúlveda. Habitacions boniques, i un restaurant on menjareu molt bé. Fora de la zona podeu estar-vos a l’Hotel Don Felipe, a Segovia, fantàstic. O al Novotel de Valladolid. Per dinar recomanem una antiga taberna en un poblet no lluny de Sepúlveda i de les hoces: Perorrubio. Allà trobareu la dita taberna. Bon menjar, ben elaborat, ben cuinat, bon servei. Recomanable. Un bon corder rostit, a l’estil segovià, al Figón de Tinin, o bé a Casa Cristóbal. Una visita a les hoces del Duratón serà imprescindible en el curs d’una ruta per Castella, per la zona de Segovia, ciutat monumental, amb l’alcázar, la catedral i l’aqüeducte. Podeu complementar-la amb una descoberta de Sepúlveda, preciós poble medieval, amb unes esglésies romàniques soberbies. O bé baixar pel riu en piragua. També és molt bonic Pedraza, uns kms. al sur, o Cuéllar, a l’oest. Podeu arribar-vos, Duratón avall, fins Peñafiel, amb els eu legendari castell. O anar fins Turégano, bonic de veure. No lluny hi ha Riaza, o Ayllón.  O el bellíssim parc natural del Hayedo de Tejeda Negra. Moltes coses a veure en un radi de 60 kms. Ideal per unes vacances diferents amb els vostres infants!.

Pocas bellezas naturales quedan en España tan auténticas como las Hoces del río Duratón. Estan situadas en el noreste de Segovia, aguas abajo de la villa medieval de Sepúlveda, magnífca, que debeis visitar también. En esta zona, el río se ha encajado en un profundo cañón que, en algunos lugares, alcanza más de 100 metros de desnivel. Al interés y belleza del paisaje, realmente bonito y muy poco conocido, hay que añadir la gran riqueza natural, pues las hoces del Duratón albergan casi 500 parejas de buitres leonados, acompañadas de un buen número de alimoches, águilas reales y halcones peregrinos, que volaran sobre vuestras cabezas, a pocos metros. El recorrido más familiar posible es el que parte de Sepúlveda y llega al pueblo cercano de Villaseca. Desde allí sale una pista, bién indicada, ancha, fácil para todo tipo de vehículos, que en 4 kms. os llevará hasta un aparcamiento bien habilitado. Del aparcamiento a un mirador cercano solo hay unos 5oo metros. Si quereis bajar hasta el espolón rocoso, rodeado de precipicios, sobre el que se alza la ermita de San Frutos, debereis caminar un km. más. Tras cruzar por un puente de piedra y una profunda grieta, llamada La Cuchillada, se asciende al antiguo cenobio benedictino. Después de contemplar esta construcción románica del siglo XII, se puede continuar hacia su cercano cementerio, donde se conservan varias tumbas antropomórficas altomedievales. De todas maneras medid vuestras fuerzas y las de vuestros niños porque la vuelta es en subida y hay pocos árboles.

Falles a Erill la Vall


Erill la Vall és un poblet, petit i moníssim, de l’encantadora Vall de Boi. Te una esglèsia, la de Santa Eulàlia, que per nosaltres és el més bonic exemplar romànic de tota la vall. I això és molt dir, perquè la Vall de Boí és, precisament per les seves esglésies romàniques, patrimoni de la humanitat. Ens te enamorats la seva torre, alta, perfecta, de sis pisos d’alçada.  A l’interior es pot veure una còpia d’un davallament de la Creu, l’original del qual podeu contemplar a MNAC i al museu de Vic. En aquest coquetó indret del Pirineu s’hi celebren, per Sant Cristòfor, aquest any 2011 serà  8 de juliol, unes falles. Fer còrrer el foc és un arrelat costum popular en aquestes contrades. Es venera la flama i el portador, que allunya els mals esperits. És el triomf de la llum, de l’estiu. La cronologia de la festa és molt semblant a les conegudes falles d’Isil. Es talen els troncs, es pugen a la muntanya, i allà s’hi construeixen les grans tèies, anomenades faies. Un dia assenyalat, al fosquejar, s’escau la baixada de falles enceses fins el poble, trajecte d’una mitja hora. Es molt espectacular veure la currua de fallaires en la foscor descendint pels senders del bosc, a mig aire. La festa s’acaba amb un ball popular i molta gresca presidida per una gran foguera al mig de la plaça del poble. Si voleu pujar a viure l’encant d’aquesta nit màgica, us sugerim que hi passeu el cap de setmana complert. El divendres, al migdia comencen les celebracions, amb missa solemne. Continua amb la benedicció dels cotxes  i un vermut. A la nit, ben fosc, a partir de les onze, baixada de les falles, i tot seguit ball de festa major amb orquestra. El dissabte, un altre ball de nit. I diumenge ofici, vermut i un altre ballaruca nocturna. Per dinar i dormir teniu molta oferta a tota la Vall de Boí. A Erill mateix l’Hostal la Plaça, al mig del poble, amb bones habitacions duplex i bon restaurant.  També hem dormit prou bé a l’Hostal Pey, a Boí. Senzill i casolà. Cuina sense pretensions. A d’altres pobles hi ha hotels molt bonics, i restaurants interessants. Mireu-vos la web de turisme de la Vall de Boí, i escolliu. Bones falles!.

Erill la Vall es un pueblo, pequeño y monísimo, de la encantadora Vall de Boi. Tiene una iglesia, la de Santa Eulalia, que para nosotros es lo más bonito del románico de todo el valle. Y eso es mucho decir, porque el Valle de Boí es, precisamente por sus iglesias románicas, patrimonio de la humanidad. Nos tiene enamorados su torre, alta, perfecta, de seis pisos de altura. En el interior se puede ver una copia de un descendimiento de la cruz, cuyo original puede contemplarse en MNAC y el Museo de Vic. En este coqueto lugar del Pirineo se celebran, por San Cristóbal, este año 2011 será 8 de julio, unas fallas. Hacer correr el fuego es una arraigada costumbre popular en estas tierras. Se venera la llama y el porteador, que aleja los malos espíritus. Es el triunfo de la luz, del verano. La cronología de la fiesta es muy similar a las conocidas fallas de Isil. Se talan los troncos, se suben a la montaña, y allí se construyen las grandes teas, llamadas faies. Un día señalado, al anochecer, tiene lugar la bajada de fallas encendidas hasta el pueblo, un trayecto de una media hora. Es muy espectacular ver la fila de fallaires en la oscuridad descendiendo por los senderos del bosque, a media altura. La fiesta termina con un baile popular y mucha diversión, presidida por una gran hoguera en medio de la plaza del pueblo. Si quieren subir a vivir el encanto de esta noche mágica, les sugerimos que pasen allí el fin de semana completo. El viernes, al mediodía comienzan las celebraciones, con misa solemne. Continúa con la bendición de los coches y un vermut. Por la noche, ya bien oscuro, a partir de las once, bajada de las fallas, y luego baile de fiesta mayor con orquesta. El sábado, otro baile de noche. Y el domingo oficio, vermut y otro baile nocturno. Para comer y dormir tiene mucha oferta en todo el Valle de Boí. En Erill mismo el Hostal la Plaza, en medio del pueblo, con buenas habitaciones duplex y buen restaurante. También hemos dormido bastante bien en el Hostal Pey, en Boí. Sencillo y casero. Cocina sin pretensiones. En otros pueblos hay hoteles muy bonitos, y restaurantes interesantes. Consulten la web de turismo del Valle de Boí, y elijan.