Fira de la Carbassa a Sant Feliu de Codines

 

A Sant Feliu de Codines aquest cap de setmana de setembre hi fan la fira de la carbassa. Trobareu Sant Feliu al és un municipi del Vallès, un xic més amunt de Mollet, on cal deixar l’autopista, per agafar la carretera C-59, que va cap a Caldes de Montbui. Cal continuar més enllà de Caldes, perquè Sant Feliu que es troba situat a mitja muntanya, quan ja el Vallès deixa de ser una plana. Malgrat això el poble està situat a uns 40 kms. de Barcelona, i en una horeta hi sereu de sobres. Hi haurà una mica de tot. Parades d’agricultors i artesans, amb servei de bar per esmorzar, llançament de coets, escultures de carbassa, música, xocolatada gratuïta, carbasses per a menjar i carbasses per a decorar. Durant el cap de setmana de la fira, els bars i els restaurants locals oferiran una gran varietat de plats de carbassa. També podeu aprofitar que hi ha jornada de portes obertes al Museu de Can Xifreda per visitar-lo. A més de la festa i el museu, podeu passejar pel Parc Usart, amb un gran mirador sobre tot el Vallés i el Montseny, i fer una ruta per veure les viles modernistes de Sant Feliu. Si voleu completar el dia, penseu que pot ser molt interessant per a la mainada anar fins el parc temàtic “Cim d’Àligues”, un centre únic a Catalunya on poder veure volar les aus rapinyaires. Curiòs també el monestir i la cascada de Sant Miquel del Fai. A Sant Feliu poble hi ha bona oferta de restauració. Teniu El Castanyer, al carrer de la Travessia, 2, Tel: 938 66 30 18 ‎, o Can Tastet, al carrer Doctor Fleming, 6, Tel: 938 66 31 91 ‎. A les afores, en direcció Moià, teniu el restaurant del Cim d’Àligues, dins de les instal·lacions, o el restaurant del Club de Golf Can Bosch, al mig del bosc. Tel: 938 66 31 45‎ i 93 8663096. Una zona poc coneguda, on hi ha moltes coses a fer amb la família!.

En Sant Feliu de Codines este fin de semana de septiembre hay una feria de la calabaza. Sant Feliu el es un municipio del Vallès, situado un poco más arriba de Mollet, donde hay que dejar la autopista, para coger la carretera C-59, que va hacia Caldes de Montbui. Hay que seguir más allá de Caldes, porque Sant Feliu se encuentra situado a media montaña, cuando ya el Vallès deja de ser una llanura. A pesar de ello el pueblo está situado a unos 40 kms. de Barcelona, y en una horita os plantais allí de sobra. Habrá un poco de todo. También se puede aprovechar que hay jornada de puertas abiertas en el Museo de Can Xifreda para visitarlo. Además de la fiesta y el museo, pueden pasear por el Parque Usart, con un gran mirador sobre todo el Vallés y el Montseny, y hacer una ruta para ver las villas modernistas de Sant Feliu. Si desean completar el día, puede ser muy interesante para los niños ir hasta el parque temático “Cim d’Àligues”, un centro único en Cataluña donde poder ver volar las aves rapaces. Curioso también el monasterio y la cascada de Sant Miquel del Fai. En Sant Feliu pueblo hay buena oferta de restauración. Tiene El Castanyer, en la calle de la Travesía, 2, Tel.: 938 66 30 18, o Can Tastet, en la calle Doctor Fleming, 6, Tel.: 938 66 31 91. En las afueras, en dirección Moià, tiene el restaurante del Cim d’àligues, ya dentro de las instalaciones, o el restaurante del Club de Golf Can Bosch, en medio del bosque. Tel: 938 66 31 45 y 93 8663096.

Itinerari de la Font de l’Amigó

A Badalona, molt a prop de Barcelona, i a tocar de l’Hospital General Germans Trias, més conegut popularment com la Residència de Can Ruti, hi ha l’inici d’un itinerari senzill i agradable per a famílies amb infants. Una petita ruta, de dues hores o menys, que us portarà per uns espais naturals inaudits, espectaculars en la seva senzillessa, divertits i molt variats. Deixem el cotxe a l’aparcament de la residència sanitària Germans Trias de Badalona, fàcilment accessible des de la C-32, ben senyalitzada, i caminem cap a la rotonda on paren tots els autobusos que pugen fins aquí dalt, que està situada en l’angle nord-oest del complex sanitari. Des d’allà un camí esglaonat, tancat amb una cadena, que forma part del sender de gran recorregut GR-92, ben senyalitzat amb ratlles blanques i vermelles, ens baixa ràpidament fins el llit del Torrent de l’Amigó. Sabreu que heu arribat perquè la llera està literalment sepultada per un bosc de canyes, altíssimes. Preneu a mà dreta, cap al nord, un corriol que ressegueix el torrent amunt i s’interna en el canyar. Creureu que sou a la selva birmana. El bosc es fa present amb grans roures. El camí es fa més ample, comença a pujar, però és ample, fàcil i agradable. El bosc es complica donant pas a una bonica vegetació de ribera, amb oms, àlbers, verns i algunes alzines entre pins i roures. Sembla una mica el Montseny. Estem a obaga, el sol no pica i l’ombra fa agradable el camí. En 20 minuts, si portem nens, arribarem a la font de l’Amigó, que raja tot l’any. Ell lloc és poc natural, hi ha hagut molta intervenció humana. Quant hagueu reposat podem continuar la ruta agafant el camí que s’enfila a mà dreta, cap a l’est i que ens fa sortir de la protecció dels arbres, a ple sol. Som a solell, ja no a obaga. Sortim del fons del torrent i seguim un corriol que guanya altura poc a poc. Les vistes augmenten. Can Ruti i tot Badalona als nostres peus. Anem caminant per una zona que ha sofert molts incendis forestals. Quatre pins de temps en temps, molta brolla, arbusts… Poc a poc anem donant la volta i comencem a baixar. Estem a les antigues vinyes d’en Nissos, amb restes evidents de la xarxa de rec i petites basses d’ensulfatar. Anem clarament al sud per un corriol, saltant com cabretes fins que arribem a un camí gran. Aquí s’alça davant nostre el turó d’en Seriol, a pocs metres. Pugem el camí costerut, però curt, fins al cim. No és gaire alt però les vistes son molt àmplies. Retornem al camí gran, que agafem de baixada cap a la dreta. Atenció a les relliscades. Ens porta de dret a la rotonda dels autobusos de la residència sanitària on hem començat l’excursió. A l’aparcament. Podeu arribar-hi i marxar en bus. El B-6 us porta al metro Pompeu Fabra, de Badalona, línia 2, la lila, i amb ell a tot Barcelona. Les altres línies també baixen al centre de Badalona, a Santa Coloma de Gramanet i, n’hi ha alguna, que va a Barcelona mateix. Una agradable excursió que podeu complementar amb un pícnic al berenador de Can Ruti, que no està lluny. Es tracta d’un espai habilitat per fer barbacoes i picnics, a la llera de la riera de Pomar, en una fondalada que, malgrat la seva proximitat a l’hospital i a la ciutat, no deixa de tenir un entorn natural agradable i acceptable, sense ser meravellós. De fet sembla mentida que hi hagi un paratge tan bonic just en una zona on s’aixeca un hospital i un tanatori. És una zona molt maltractada per la pressió humana que, darrerament s’ha intentat recuperar. Una zona de boscos esclarissats de pi, amb algun roure, i quatre arbres de ribera tocant la riera. Molta sorra, esplanades, i molt d’espai per còrrer. No gaire lluny de l’àrea de picnic, riera avall, a uns 500 mts. podeu trobar una font, anomenada la Font del Pop, que neix en una mina d’aigua i, si la sequera típica del Mediterrà ho permet, quasi sempre raja. La zona de picnic, petita, amb 12 barbacoes, de pagament, i un “merendero”, te servei de bar. Lloguen també les taules. Tot aquest espai, inclosa la font de l’Amigó, pertany al Parc Natural de la Serra de Marina. En resum, un lloc amable, amb espais amples, una mica de natura, un pèl maltractada, però a tocar de Barcelona, ben comunicat per transport públic, i amb bon aparcament. Un lloc ideal, a tocar de casa!.

En Badalona, cerca de Barcelona, y muy próxima al Hospital de Can Ruti, (Hospital General Trias i Pujol), se encuentra la fuente y el torrente de el Amigó. Saliendo del parquing de Can Ruti en dirección oeste se alcanza fácilmente el lecho del torrente, marcado por un cañar. Se entra en el bosque y se sube hacia la fuente por un comino fácil, aunque cuesta arriba, ideal para famílias. La vuelta puede hacerse por el camino que sale a la derecha, hacia el sector de sol de la montaña, y que descibe una amplia vuelta para volver a Can Ruti por la colina de Seriol. Pueden acabar la excursión comiendo en el picnic de Can Ruti. Es este lugar un lugar habitual de recreo familiar en Badalona.  Está situado en el margen mismo de la riera de Pomar, justo en su cabecera, en la hondonada. Parece mentira que haya un paraje tan bonito justo en una zona donde se levanta un hospital y un tanatorio. Se llega muy fácilmente hasta el Hospital Trias y Pujol (Can Ruti) por el acceso que sube por el barrio de Pomar, en la salida Badalona Norte de las autopistas C-31 o C-32. En ambos casos bien indicado. Amplio aparcamiento en el parking del propio hospital, bastante vacío los fines de semana, o en los viales de acceso. También pueden tomar los numerosos autobuses urbanos que, desde el centro de la ciudad, desde la estación de metro Pompeu Fabra, de la línea 2, la lila, suben hacia Can Ruti, como el B6 o el B27. Ideal para hacer una caminata familiar por una zona de bosques de ribera, con olmos y robles, espacios claros de pino, con algún roble suelto, y cuatro árboles de ribera tocando la riera. Taambién hay explanadas, y espacio para correr. La zona de picnic, pequeña, cuenta con 12 barbacoas, un “merendero” y servicio de bar. Alquilan mesas. Funciona los sábados y domingos de 10 a 14 horas. Hay pocos lugares de montaña tan bonitos en Badalona como la fuente de la Amigó, a media altura del Parque Natural de la Serra de Marina. En resumen, un lugar amable, con espacios amplios, un poco de naturaleza, un poco maltratada, pero cerca de Barcelona, bien comunicado por transporte público, y con buen aparcamiento.

 

Lizara

En un racó amagat del Pirineu Aragonès més recòndit trobareu el refugi de Lizara, que dona accés a la capçalera del vall del riu Osia, als peus del mític cim de Bisaurín, de 2.676 metres d’alçada. Aquesta soberbia mole, i unes altres quantes, fan de teló de fons. majestuós, d’un dels paisatges més bonics d’alta muntanya que mai haureu vist. I malgrat no ser gens conegut no és difícil arribar a Lizara. Haureu de anar per l’AP-7 fins a Lleida, per agafar després la A-22 fins Osca i d’aquí la N-330 cap a Jaca. Arribats a Jaca cal prendre la N-240 en direcció a Pamplona. En entrar a Puente la Reina preneu la carretera A-176 en direcció al bellíssim Val d’Echo, que també mereix una visita detinguda. A l’arribar al km. 15 hi ha una desviació, a mà dreta, que porta fins a Jasa i Aragüés del Puerto tot seguit la local HU-212. El vall d’Aragüés-Jasa és Parc natural des de l’any 2006. I no és gens estrany. la natura és verge i bonica. Des d’Aragüés cal seguir la carretera, en molt bon estat. que condueix fins el refugio de Lizara, situat a a 9 km. La ruta puja suaument, encaixada al riu Osia, que ofereix bons racons per a la banyada, i travessa boscos de faig que, a la tardor, estan preciosos. Més amunt surten els prats, amb tota mena d’animals pasturant. Unes voltes finals i arribareu al refugi de Lizara, propietat de la Federación Aragonesa de montañismo, i bastit l’any 1993. Aquí podeu trobar tot el què necessiteu. Te habitacions, de refugi, per a 75 persones. Bàsiques, amb lliteres, bé de preu, per a 8 persones, i una de doble, per a 16, amb bany. També ofereix servei de bar i de menjars, bàsics, o bé podeu cuinar vosaltres. Lloguen taquilles i armaris, raquetes de neu, llençols, si no heu portat els vostres, Ideal per pujar a veure la primavera, l’estiu, o la tardor multicolor. Ideal també per a famílies senderistes. Magnífica la pujada a l’Ibon d’Estanés. o travesses fins el Llano de los Sarrios. O ascensions, ja més fortes, al Bisaurin, al Napazal o a Bernera. Hi ha zona d’escalada, barrancs com el del Oso, o el de l’Osía. Hi ha coves i simes pels amants de l’espeleologia. El refugi ofereix un programa, anomenat de multiaventura, per a infants i adolescents, que podreu adaptar a les vostres necessitats. Finalment, a l’hivern, ofereix neu intocada per fer esquí de fons, o caminades amb raquetes, a les pistes de fons de Lizara mateix. Fantàstic per a famílies que busquen bona neu sense aglomeracions. Aragües i Jasa son uns típics poblets del Pirineu d’Aragó, de pastors i ramaders, amb un casc urbà de grans casones fortes, algunes del siglo XVI, amb escuts, Si us decidiu a pujar-hi un cap de setmana, en qualsevol època de l’any, podeu fer centre a Jaca, una vila gran, amb tota mena de serveis. Allà trobareu una maravellosa catedral romànica, amb el seu museu diocesà, ple de pintures romàniques de la Jacetània, imprescindibles. Però, a més, des de Jaca es te accés a la majoria de grans valls de la serralada Pirenaica, a banda del d’Aragües-Jasa, com ara els del que porten fins la població de Sallent de Gàllego, amb Formigal, Panticosa i el seu balneari, preciosos. O el que remunta fins el Port de Somport, amb les estacions d’esquí de Candanchú, o la d’Astún, on es pot agafar el telecadira que puja als llacs. O les amagades i increibles valls d’Ansó o Echo, amb espais naturals com ara la Selva de Oza, o l’església magnífica de Siresa, romànic pur. O les amagades valls d’Aisa, o l’ermita d’Igualcel. També está molt a prop de San Juan de la Peña. Pels amants de l’esport és una cita ineludible: pistes d’esquí a tocar, palau de gel, piscina coberta, rafting, muntanyisme… A Jaca hi ha molts hotels, tots bonics. I restaurants amb una excel·lent gastronomia. Nosaltres hem estat a l’hotel Mur, senzillet, al centre, i als apartamentsPeña Oroel. centrics també. Però son un xic antics, tots dos. Ara podeu gaudir d’establiments més nous, com ara l’Apartotel Jacetània, novíssim, que ofereix apartaments per families de 4 membres, o de 6, a preus competitius, o l’Hotel Reina Felicia, amb habitacions familiars dúplex, dos bones opcions que recomanem. Per sopar aneu de tapes, a la Tasca de Ana, fabulós, però per estar dempeus. Sempre ple. Si voleu tapes, o plats de qualitat, a preus de riure, asseguts a taula, aneu a Las Tres Ranas. Personal jove i competent, tapes de somni. Recomanable 100%. Més restaurant típic, el Portón, o bé La Cadiera, dos bons llocs on menjar. Disfruteu de la vall amagada de Lizara, aigües amunt del riu Osia!.

En un rincón recondito y precioso del Pirineo Aragonés encontrareis Lizara. Con su refugio, con las altas cumbres del Bisaurin esperando. Para llegar a Lizara hay que subir hasta Huesca  y Jaca por cualquier carretera, por ejemplo la N-330. De allí coger hacia Pamplona por la N-240 y llegarse a Puente la Reina. Desde este cruce de caminos coged la carretera A-176 hacia Hecho, capital del hermosísimo valle del mismo nombre. Atención al desvio, unos 15 kms más arriba, a la derecha, por la HU-212, subiendo por el valle del rio Osia, hacia Jasa y Aragüés del Puerto. De Aragüés hay que remontar la cabecera del Osia hasta el puerto, de Lizara, claro. Un valle verde, con bosques de haya y abetos, magnífico. Con pozas donde remojarse. Con cuevas para adentrarse. Del refugio teneis muchas posibilidades para divertiros. Caminar, subir picos, llegarse hasta lagos preciosos. Allí os informaran. Y os daran comida, sencilla, bebida, y habitaciones, de refugio, sin comodidad supérfula, para 8 o más personas. A precios de risa. En invierno nieve, mucha nieve. Por eso hay allí una estación de esquí de fondo, familiar, muy familiar, sin aglomeración ninguna. Os alquilaran en el refugio de Lizara raquetas para que vuestros hijos e hijas descubran la maravilla de caminar por la nieve. O bién subid a gozar del paisaje, solo a eso. Fantástico. Y ya que estais quedaros unos dias en Jaca, la capital indiscutible del Pirineo de Aragón. Viendo su casco histórico, su catedral románica, su museo diocesano, con pinturas espléndidas. O visitad otros grandes valles de la cordillera pirenáica, como el del Gállego, con Formigal, o el de Somport, con Candanchú, o bién los de Ansó o Hecho. También está muy cerca de San Juan de la Peña. Los amantes del deporte amaran Jaca también: pistas de esquí, palacio de hielo, rafting, montañismo … En Jaca teneis todo tipo de servícios, y muchos hoteles, todos bonitos. Excelente gastronomía. Nosotros hemos estado en el hotel Mur y los apartamentos Peña Oroel. Pero ahora hay hoteles más nuevos como el Apartotel Jacetània, novísimo, con apartaments para familias o el Hotel Reina Felicia, cn habitaciones familiares dúplex. Para comer de tapas, id a la Tasca de Ana, fabuloso, como también lo és Las Tres Ranas. Personal joven y competente. Recomendable 100%. También el Portón, o La Cadiera, son dos buenos lugares. No olvideis los valles escondidos de Aragón:¡ Lizara, al final del Valle del Osia, pasado Aragüés!. 

La Pica d’Estats

Si hi ha una muntanya mítica, iniciàtica, al nostre país, aquesta és, sense cap mena de dubte, la Pica d’Estats. El cim més alt de Catalunya, compartit amb França, d’aquí el nom, és una fita d’alta muntanya, que també pot ser una bona excursió familiar, d’aquelles que permeten estrènyer llaços amb fills i filles adolescents, o encara més grandets. erque res uneix tant com la muntanya, us ho assegurem. Però no es tracta d’una passejada. És Pirineu axial, alt pirineu, cal anar-hi preparats, planificar i mesurar forces. Estem parlant d’una caminada de 5 o 6 horetes, i tornada, en tres. Un dia gambant, pujant de valent, en uns paisatges que mai no oblidareu. Cal menjar i aigua, un mapa, GPS, mòbil, bon calçat, un anorak i moltes ganes. La ruta més senzilla és agafar el cotxe i arribar-vos fins el poblet d’Àreu, via AP-2 fins Vilagrassa, per anar a Balaguer, i d’aquí a Tremp, i de Tremp a Sort, i de Sort a Llavorsí, tot per la C-13. A Llavorsí cal desviar-se cap a la Vall Ferrera per la L-510, que passa prop d’Alins i puja a Àreu. D’aquest bellíssim poblet surt una pista, en no gaire bones condicions però factible per a turismes, (si us estimeu molt el cotxe no passareu), que us durà fins un aparcament que hi ha en un indret anomenat El Pont de la Molinassa. Cal deixar allà el vehicle. Si no us hi veieu en cor, agafeu un taxi a Àreu, o bé pugeu a peu, (però son 10 kms. ben bons!). De l’aparcament al Refugi Vall Ferrera hi ha un quart d’hora xino-xano. Podeu dinar i dormir. Millor reservar: 669532513, o bé, 973624378. Típic refugi de muntanya, no és el Ritz. Del refugi, ben marcat, i tranquils, que no anireu sols, pujareu amb ganes fins guanyar la vall de Sotllo, guapíssima. Passeu un pont i seguiu el riu, tot travessant el plans de Sotllo, fins arribar al magnífic estany de Sotllo, que per ell mateix justifica una excursió petitona. Porteu entre dues i tres hores caminant, i ja teniu davant vostre, imponent, la mole de la Pica. Cal seguir enfilant-se amb ganes, grimpant entre les roques, pujant fort fins el port de Sotllo. Baixem del port, en terres de França, cap a l’estany Cometa d’Estats. D’aquí gireu a l’esquerra pujant el coll de Riufred, on pot haver-hi neu, A dalt esteu entre el Pic de Verdaguer, i la Pica. Darrers metres, darrers esforços fins la creu que corona el cim. Ja heu arribat!. En família cerqueu dies bons, amb sol i bona previsió. No feu l’animal a la muntanya, que es paga car. Amb nens podeu trigar fins a 10 hores, o més, anar i tornar. Però s’ho passaran pipa. Els paisatges son indescriptibles. Us recomanem que feu aquesta sortida en el marc d’unes vacances a la comarca del Pallars, o de les Valls d’Àneu, o les veïnes valls de Cardós. Son un destí familiar de primera. Teniu molts llocs preciosos on anar, a més de la Pica. Podeu fer Tavascan, Àreu i els seus molins i serradora, el poblet d’Escaló, amb el monestir de Sant Pere de Burgal. El poblet de Baiasca i la seva esglèsia amb bellíssimes pintures romàniques, autèntiques, no còpies. A Escaló teniu l’Hotel Castellarnau, molt recomanable. També podeu anar a raure a Espot, per pujar al llac de Sant maurici, o més amunt encara, a peu o en jeep. Allà teniu l’Hotel Roya, de gust francés, una mica decadent, amb habitacions antigues, però netes i polides. A Espot també te bones habitacions, senzilles però agradables, la Pensió Palmira. Però l’hotel líder, indiscutible, per confort i tracte, és el Roca Blanca. En Josep i la Marta us acolliran com a casa. L’Hotel Encantats també és una bona opció també. Per Llavorsí també trobareu bona taula i bon llit. Ens agrada l’Hotel de Rei. També Hostal La Noguera, més senzill.  També podeu mirar-vos el el càmping Riberies, o l’hotel del mateix nom, que és de campanetes. A Lladorre hi ha l’Hotel Marxant, senzill però familiar, bona acollida, i bona taula, a poc preu. Carretera de Tavascan, 4, Tel: 973 623 151. A Ainet de Cardós, a peu de carretera hi ha el Puitavaca, un altre hotelet senzill i familiar. Tel: 973 62 30 78. Un altre referent de tota la vida és l’Hotel Cardós, a la Ribera de Cardós, una bona opció familiar. Habitacions triples, comunicades i apartaments. A Àreu mateix, a més del refugi, teniu l‘Hotel Vall Ferrera, bonic, i un càmping, el Pica d’Estats. Bona pujada, a la mítica Pica d’Estats!.

Si hay una montaña mítica, iniciática, en nuestro país, ésta es, sin duda, la Pica d’Estats. El pico más alto de Cataluña, compartido con Francia, de ahí el nombre, es un hito de alta montaña, que también puede ser una buena excursión familiar, de aquellas que permiten estrechar lazos con hijos adolescentes, o aún más mayorcitos. Nada une tanto como la montaña, os lo aseguramos. Pero no se trata de un paseo. Es Pirineo axial, alto pirineo, hay que ir preparados, planificar y medir fuerzas. Estamos hablando de una caminata de 5 o 6 horitas, y vuelta, en tres. Un día gambado, subiendo duro, en unos paisajes que nunca olvidarán. Hay que llevar qué comer y agua, un mapa, GPS, móvil, buen calzado, un anorak y muchas ganas. La ruta más sencilla es coger el coche y acercaros hasta el pueblo de Àreu, vía AP-2 hasta Vilagrassa, para ir a Balaguer, y de ahí en Tremp, y de Tremp en Sort, y de Sort en Llavorsí, todo por la C-13. En Llavorsí hay que desviarse hacia la Vall Ferrera por la L-510, que pasa cerca de Alins y sube a Àreu. De este bellísimo pueblo sale una pista, no en muy buenas condiciones pero factible para turismos, (si aman mucho el coche no pasarán), que les llevará hasta un aparcamiento que hay en un lugar llamado El Puente de la Molinassa. Hay que dejar allí el vehículo. Si no os veis conduciendo por la pista, tomad un taxi en Àreu, o bien subir a pie, (pero son 10 kms. ¡Bien buenos!). Del aparcamiento al Refugio Vall Ferrera hay un cuarto de hora tranquilamente. Pueden comer y dormir. Mejor reservar: 669532513, o bien, 973624378. Típico refugio de montaña, no es el Ritz. Del refugio, por camino bien marcado, y tranquilos, que no iréis solos, subiréis con ganas hasta ganar el valle de Sotllo. Pasad un puente y sigan el río, atravesando las planes de Sotllo, hasta llegar al magnífico lago de Sotllo, que por sí mismo justifica una excursión pequeña. Llevais entre dos y tres horas caminando, y ya teneis ante vosotros, imponente, la mole de la Pica. Hay que seguir subiendo con ganas, trepando entre las rocas, subiendo fuerte hasta el puerto de Sotllo. Bajamos del puerto, en tierras de Francia, hacia el estanque Cometa de Estats. De ahí giren a la izquierda subiendo el col de Riufred, donde puede haber nieve. Arriba estareis entre el Pico de Verdaguer, y la Pica. Últimos metros, últimos esfuerzos hasta la cruz que corona la cima. ¡Ya habeis llegado!. En familia busquen días buenos, con sol y buena previsión. No haga el animal en la montaña, que se paga caro. Con niños pueden tardar hasta 10 horas, o más, ir y volver. Pero lo pasarán pipa. Los paisajes son indescriptibles. Le recomendamos esta salida en el marco de unas vacaciones en la comarca del Pallars, o de los Valles de Àneu, o las vecinas valles de Cardós. Son un destino familiar de primera. Tienen muchos lugares preciosos donde ir, además de la Pica. Pueden ir a Tavascan, a Àreu y sus molinos y aserradero, el pueblo de Escaló, con el monasterio de San Pedro de Burgal. El pueblo de Baiasca y su iglesia con bellísimas pinturas románicas, auténticas, no copias. En Escaló tiene el Hotel Castellarnau, muy recomendable. También pueden ir a parar a Espot, para subir al lago de Sant Maurici, o más arriba aún, a pie o en jeep. Allí tienen el Hotel Roya, de gusto francés, un poco decadente, con habitaciones antiguas, pero limpias y pulidas. En Espot también tiene buenas habitaciones, sencillas pero agradables, la Pensión Palmira. Pero el hotel líder, indiscutible, por confort y trato, es el Roca Blanca. Josep y Marta lo acogen como en casa. El Hotel Encantados también es una buena opción también. Por Llavorsí también encontrarán buena mesa y buena cama. Nos gusta el Hotel de Rey. También Hostal La Noguera, más sencillo. También pueden mirar el camping Riberies, o el hotel del mismo nombre, que es de campanillas. En Lladorre está el Hotel Marxant, sencillo pero familiar, buena acogida, y buena mesa, poco precio. Carretera de Tavascan, 4, Tel.: 973 623 151. En Ainet de Cardós, a pie de carretera está el Puitavaca, otro hotelito sencillo y familiar. Tel: 973 62 30 78. Otro referente de toda la vida es el Hotel Cardós, en la Ribera de Cardós, una buena opción familiar. Habitaciones triples, comunicadas y apartamentos. En Àreu mismo, además del refugio, tienen el Hotel Vall Ferrera, bonito, y un camping, el Pica d’Estats. ¡Buena mítica Pica!.

Sant Ponç a Teià

El bonic poble de Teià el trobareu al Maresme, voltat de cims plens de bosc, albirant el mar des de dalt, creuat per una riera ombrívola, com tots els poblets interiors d’aquesta comarca: Tiana, Alella, Cabrils o Arenys de Munt. Aquest proper cap de setmana hi fan una fira de Sant Ponç, com a tants altres llocs. Però a Teià pren més volada, i organitzen més actes per a la canalla. El dissabte, 10 de maig, trobareu les típiques parades d’artesans, obertes de 10 del matí a 9 de la nit i, a més, podreu canviar plaques de cava. A la tarda podreu riure amb els músics despistats que rondaran buscant un lloc per actuar, un bon espectacle de carrer, i degustar una suculenta xocolatada. A la nit, sardinada i havaneres. El diumenge 12, trobada de puntaires, i un bon esmorzar, amb botifarrada popular. A la riera, a les 11 hores, passejada de cotxes clàssics i d’època. A migdia, taller infantil on es fa una loció casolana per a després de prendre el sol, de pastanaga. Cal inscriure’s per correu electrònic a cultura@teia.cat. Ja veieu que serà un cap de setmana sense secrets, a Teià, bones matinals o tardes si voleu pujar-hi. A mitja hora escassa des de Barcelona, per l’autopista del Maresme la C-32. Si us voleu quedar a dinar, i menjar bé, ho podeu fer a la masia Padellas, o a L’Antigó, darrera l’esglèsia, a la plaça Sant Jaume, tel: 935400423‎. També al Club de Tennis, a l’entrada del poble, tel: 935554681‎. Els voltants de Teià son indicadíssims per a famílies caminaires. Senders fàcils remunten fins el cim del Sant Mateu, amb bosc molt ben conservat, i vistes inmillorables sobre el Mediterrà i els pobles blancs de la costa. Pistes de sorra, en molt bon estat, permeten l’arribada amb cotxe, en bici o anar més amunt els senderistes. Tot el massís del Sant Mateu al vostre abast. Teià n’és una bona porta. Podeu fer una ruta circular i sortir a Alella, a Cabrils, a Òrrius… Molt indicat per un dia de camp a tocar de Barcelona. Bona fira de Sant Ponç a Teià!.

Una feria de Sant Ponç en un pueblecito interior del Maresme, al lado mismo de Barcelona, a media hora escasa. Con paradas, encuentro de placas de cava, xocolatada, sardinada y havaneras. El domingo con coches de época, talleres para los crios, botifarrada popular. Todo esto lo encontraréis en el pueblo de Teià, bonito, rural, cercano. Y si queréis quedaros a comer, y comer bien, pueden hacerlo en la masía Padellàs, o El Antigó, tras la iglesia, en la plaza Sant Jaume, tel: 935400423. También en el Club de Tenis, a la entrada del pueblo, tel: 935554681. Ir hasta Teià resulta muy fácil si se toma la autopista del Maresme, camino de Mataró. Salgan en la salida de El Masnou, crucen esta población y remonten la carretera local de Masnou, Ocata, hasta Teià. Buena feria de San Ponce en Teià.

Baixada de llits

A Sant Feliu de Codines, el tercer cap de setmana de setembre, fan la seva festa major. És a dir, els dies 15 i 16 de setembre de 2012. Però abans, aquest diumenge, celebren la genuïna, única, inimitable i boja, baixada de Llits i Andròmines. Un aconteixement previ a la festa major que cada vegada és més conegut i seguit. Es tracta de fer baixar pels carrers i places de la població qualsevol mena de llit i/o andròmina casola, que pugui lliscar o rodar. N’hi trobareu de vingudes de tot Catalunya. Son valeroses estructures i armatostes de tot tipus de materials, que portades per la gravetat, baixen a gran velocitat pels carrers del poble. En un principi, només eren llits o somiers amb rodes i els participants anàven vestits amb pijama però, darrerament, han millorat molt i molt. Cada any la gent s’empesca noves maneres de decorar els seus trastos. No només es xula la baixada de les andròmines, sinó també l’ambient de festa que regna a la vila. Una festa que s’acaba amb una botifarrada popular i un concert. Per això us recomanem de pujar a Sant Feliu de Codines, al final del Vallès, un xic més amunt de Mollet. Aneu fins aquesta ciutat per l’autopista AP7, i allà preneu la carretera C-59, cap a Caldes de Montbui i Sant Feliu, que ja es troba situat a mitja muntanya, quan ja el Vallès deixa de ser una plana, a mig camí de Moià. El poble, però, està situat a només 40 kms. de Barcelona, i en una horeta hi sereu de sobres. Tampoc us perdeu, la semana següent, la Festa Major. Una celebració tradicional, amb balls amb orquestra, a l’envelat, com abans. I un correfoc, gegants, cercavila…  Aprofiteu la visita a Sant Feliu per veure el Museu de Can Xifreda, o per passejar pel Parc Usart, o fer la ruta modernista per dins Sant Feliu. Si voleu completar el dia, penseu que pot ser molt interessant per a la mainada anar fins el parc temàtic “Cim d’Àligues”, un centre únic a Catalunya on poder veure volar les aus rapinyaires. Curiòs també el monestir i la cascada de Sant Miquel del Fai. A Sant Feliu poble hi ha bona oferta de restauració. Teniu El Castanyer, al carrer de la Travessia, 2, Tel: 938 66 30 18 ‎, o Can Tastet, al carrer Doctor Fleming, 6, Tel: 938 66 31 91 ‎. A les afores, en direcció Moià, teniu el restaurant del Cim d’Àligues, dins de les instal·lacions, o el restaurant del Club de Golf Can Bosch, al mig del bosc. Tel: 938 66 31 45‎ i 93 8663096. Una zona poc coneguda, on hi ha moltes coses a fer amb la família. Bona baixada d’andròmines a tothom!.

En Sant Feliu de Codines, el tercer fin de semana de septiembre, hacen su fiesta mayor. Es decir, los días 15 y 16 de septiembre de 2012. Pero antes, este domingo, celebran la genuina, única, inimitable y loca, bajada de Camas y Trastos. Un acontecimiento previo a la fiesta mayor que cada vez es más conocido y seguido. Se trata de hacer bajar por las calles y plazas de la población cualquier tipo de cama y/o trasto que pueda deslizarse o rodar. Son valerosas estructuras y armatostes de todo tipo de materiales, que llevadas por la gravedad, bajan a gran velocidad por las calles del pueblo. En un principio, sólo eran camas o somieres con ruedas y los participantes iban vestidos con pijama. Sin embargo, últimamente, han mejorado mucho el aspecto decorativo. Cada año la gente inventa nuevas maneras de decorar sus trastos. No sólo es bonita la bajada de los trastos, sino también el ambiente de fiesta que reina en la villa. Una fiesta que termina con una butifarrada popular y un concierto. Por eso os recomendamos subir a Sant Feliu de Codines, al final del Vallés, un poco más arriba de Mollet. Id hasta esta ciudad por la autopista AP7, y allí tomar la carretera C-59, hacia Caldes de Montbui y Sant Feliu, a medio camino de Moià. El pueblo, sin embargo, está situado a sólo 40 kms. de Barcelona, ​​y en una horita llegareis de sobra. Tampoco se pierdan, la semana siguiente, la Fiesta Mayor. Una celebración tradicional, con bailes con orquesta, en la carpa, como antes. Y un correfoc, gigantes, pasacalles … Aprovechen la visita a Sant Feliu para ver el Museo de Can Xifreda, o para pasear por el Parque Usart, o hacer la ruta modernista por dentro Sant Feliu. Si desean completar el día, piensen que puede ser muy interesante para los niños ir hasta el parque temático “Cumbre de Àligues”, un centro único en Cataluña donde poder ver volar las aves rapaces. Curioso también el monasterio y la cascada de Sant Miquel del Fai. En Sant Feliu pueblo hay buena oferta de restauración. Tenéis El Castanyer, tel: 938 66 30 18, o Can Tastet, en la calle Doctor Fleming, 6, Tel: 938 66 31 91. En las afueras, en dirección Moià, tienen el restaurante del Cim de Aguilas, dentro de las instalaciones, o el restaurante del Club de Golf Can Bosch, en medio del bosque. Tel: 938 66 31 45 y 93 8663096. Una zona poco conocida, donde hay muchas cosas que hacer con la familia. ¡Buena bajada de trastos!.

Moncayo

Al Noroest de Zaragoza, tocant ja a la Rioja i Navarra, s’alça, potent, la serralada aragonesa per antonomàsia, la serra altiva del Moncayo. Visitar el Moncayo és una obligació per tot bon aragonés, i un veritable plaer per a tothom. Aquest parc natural únic emociona al viatger, encanta a la canalla, i ofereix racons inoblidables, natura a dojo, esbarjo i lleure. Son tantes les zones boniques, els boscos, les fonts, els pobles, les rutes a fer, que dubtem molt que puguem resumir-les en aquesta entrada. I, de fet, no ho intentarem. Només unes pinzellades per obrir-vos les ganes d’anar-hi a passar uns dies, un pont, unes vacances. Podeu iniciar l’entrada a aquest mon sugerent pujant per la A-68, camí de Tudela i Logroño, i continuant cap a Borja, terra de bons vins, per arribar al Monestir de Veruela, joia del Císter aragonés, que mereix una detinguda visita. Veruela és la porta del massís del Moncayo, una de les entrades millors. Des de Veruela es pot pujar molt fàcilment a Añon, un poblet de pessebre, on hi ha un centre d’interpretació. Però la millor ruta és la que travessant rouredes indescriptiblement belles, i fagedes de fàbula, us portarà al cor de la serra. En uns 15 kms. de magnífica carretera, estreta però asfaltada, bona i amb poca pujada, arribareu al paratge d’Agramonte, esplèndit, amb bon aparcament al mig del bosc. Podeu demanar allà informació. Hi ha diverses rutes possibles, i un munt de fonts per descobrir. Si seguiu la carretera cap al santuari del Moncayo, pujareu per una pista asfaltada fins una certa altura i distància, (uns 7 kms. més), obtenint vistes molt boniques del pic, sovint nevat. A partir d’allà, la pista es torna de sorra, però és factible per tota mena d’automòbils. Ampla, i sense massa dificultats, el camí puja i puja de valent, obtenint vistes aèries sobre la plana de l’Ebre. Quan falten uns 800 mts pel santuari, trobareu l’aparcament. Haureu fet uns 25 kms, des del monestir de Veruela. Ara us caldrà caminar encara aquest darrer tram, ja en règim d’alta muntanya, amb pujada forta però per un amí ample, apte per a tots els públics, fins i tot infants. En uns minuts estareu a la porta de l’Hostal, refugi, bar, santuari. Sou a 1620 mts d’alçada. D’aquí surten totes les rutes d’ascens al cim del Moncayo. Però això ja no és una sortida familiar. És una excursió alpina. Atenció al temps!.  Perill de tempestes sobtades, boira o calamarsa. De vegades ha nevat pel maig!. El paisatge també és alpí, maravellós. Quedareu bocabadats. El Moncayo ofereix racons per a totes les necessitats. Boscos caducifolis on les fades passegen els vestits de seda, rierols i fonts on les nàiades pentinen els seus cabells daurats, cims i camins de muntanya amb grans perspectives pels esforçats excursionistes, monestirs plens d’art, pobles medievals amb castells de llegenda, cases de pedra i carrers costeruts. Les deveses del Moncayo són mítiques.  Natura desbocada, infinitat de propostes de lleure, petites rutes i excursions. Àrees de picnic ben muntades. Podeu dinar al mateix Santuari del Moncayo, bona cuina, senzilla, casolana, familiar, tradicional. També possibilitat d’habitacions, senzilles, sense luxe, d’alberg de muntanya. També podeu dinar a Veruela, al restaurant Molino de Berola, Tel: 976 64 65 50. Bé, sense més. Menú interessant. Molt millor, més car, però de qualitat, La Boveda del Mercado, a Borja, a la Plaza Mercado, 4. Tel: 976 86 82 51. Per dormir, als peus del Moncayo, l’Hotel Gomar. Rural i amb encant. A Vera, prop de Veruela, hi ha algunes cases rurals, com La Portaza, o la fabulosa El Pintor. També teniu un càmping. O bé podeu baixar fins Tarazona, una vila fantàstica amb una catedral esplèndida. Allà podeu dinar al Saboya 21. Cuina d’autor a preus elevats, però possibilitat de menú. Per dormir a Tarazona teniu La Merced de la Concòrdia, molt nou, bonic i original, i també el Condes de Visconti, càlid i acollidor. Hem estat també molt bé a la ciutat de Tudela la navarresa capital de la Ribera. A Tudela podeu dormir a l’hotel AC, un valor segur, amb totes les comoditats i un servei molt amable. Els restaurants de Tudela son fora de sèrie. Us recomanem el Remígio, que també és un bon hostal, amb habitacions, o l’Iruña. Tampoc està gaire lluny del Moncayo la ciutat de Zaragoza. Podeu dinar a Zaragoza a Casa Juanico, un aragonés tradicional, de tapes i menú, al carrer de Santa Cruz, 21, tel: 976 397 252.  O bé Palomeque, un restaurant sense trampa ni cartró. Per dormir teniu molts hotels, i molt bons. Nosaltres ho hem fet a l’Hotel Alfonso, al Coso, al centre. Impressionant relació qualitat i preu. Amb piscina coberta. A les afores, a la zona logística PLAZA, hi ha un molt bon hotel, baratet i per famílies: l’Hotel Fernando II. Molt recomanable. Preu sense competència. Ja veieu que el Moncayo, Veruela, Tarazona, Tudela o Zaragoza formen una unitat amb atractius turístics difícils de resistir. Una sortida familiar divina per unes petites vacances o un pont, animeu-vos!.

Al Noroeste de Zaragoza, tocando ya a La Rioja y Navarra, se alza, potente, la cordillera aragonesa por antonomasia, la sierra altiva del Moncayo. Visitar el Moncayo es una obligación para todo buen aragonés, y un verdadero placer para todos. Este parque natural único emociona al viajero, encanta a los niños, y ofrece rincones inolvidables, naturaleza a raudales, recreo y ocio. Son tantas las zonas bonitas, los bosques, las fuentes, los pueblos, las rutas a hacer, que dudamos mucho que podamos resumirlas en esta entrada. Y, de hecho, no lo intentaremos. Sólo unas pinceladas para abriros las ganas de ir a pasar unos días, un puente, unas vacaciones. Pueden iniciar la entrada a este mundo sugerente subiendo por la A-68, camino de Tudela y Logroño, y continuando hacia Borja, tierra de buenos vinos, para llegar al Monasterio de Veruela, joya del Císter aragonés, que merece una detenida visita . Veruela es la puerta del macizo del Moncayo, una de las entradas mejores. Desde Veruela se puede subir muy fácilmente a Añón, un pueblecito de pesebre, donde hay un centro de interpretación. Pero la mejor ruta es la que atravesando robledales indescriptiblemente bellos, y hayedos de fábula, os llevará al corazón de la sierra. En unos 15 kms. de magnífica carretera, estrecha pero asfaltada, buena y con poca subida, llegaréis al paraje de Agramonte, espléndido, con buen aparcamiento en medio del bosque. Pueden pedir allí información. Hay varias rutas posibles, y un montón de fuentes por descubrir. Si siguen la carretera hacia el santuario del Moncayo, subirán por una pista asfaltada hasta una cierta altura y distancia, (unos 7 kms. más), obteniendo vistas muy bonitas del pico, a menudo nevado. A partir de ahí, la pista se vuelve de tierra, pero es factible para todo tipo de automóviles. Ancho, y sin demasiadas dificultades, el camino sube y sube de lo lindo, obteniendo vistas aéreas sobre la llanura del Ebro. Cuando faltan unos 800 mts para alcanzar el santuario, encontrareis el aparcamiento. Habréis hecho unos 25 kms, desde el monasterio de Veruela. Ahora necesitarán caminar aunque este último tramo, ya en régimen de alta montaña, con subida fuerte, és por un ancho, apto para todos los públicos, incluso niños. En unos minutos estaréis en la puerta del Hostal, refugio, bar, santuario. Estareis a 1620 mts de altura. De ahí salen todas las rutas de ascenso a la cima del Moncayo. Pero eso ya no es una salida familiar. Es una excursión alpina. ¡Atención al tiempo!. Peligro de tormentas repentinas, niebla o granizo. ¡A veces ha nevado en mayo!. El paisaje también es alpino, maravilloso. Quedaréis boquiabiertos. El Moncayo ofrece rincones para todas las necesidades. Bosques caducifolios donde las hadas pasean sus vestidos de seda, arroyos y fuentes donde las náyades peinan sus cabellos dorados, cumbres y caminos de montaña con grandes perspectivas para los esforzados excursionistas, monasterios llenos de arte, pueblos medievales con castillos de leyenda, casas de piedra y calles empinadas. Las dehesas del Moncayo son míticas. Naturaleza desbocada, infinidad de propuestas de ocio, pequeñas rutas y excursiones. Áreas de picnic bien montadas. Se puede comer en el mismo Santuario del Moncayo, con buena cocina, sencilla, hogareña, familiar, tradicional. También posibilidad de habitaciones, sencillas, sin lujo, de albergue de montaña. También se puede comer en Veruela, en el restaurante Molino de Berola, Tel: 976 64 65 50. Bueno, sin más. Menú interesante. Mucho mejor, más caro, pero de calidad, La Boveda del Mercado, en Borja, en la Plaza Mercado, 4. Tel: 976 86 82 51. Para dormir, a los pies del Moncayo, el Hotel Gomar. Rural y con encanto. En Vera, cerca de Veruela, hay algunas casas rurales, como La Portaza, o la fabulosa El Pintor. También tienen un camping. O se puede bajar hasta Tarazona, una villa fantástica con una catedral espléndida. Allí podeis comer en el Saboya 21. Cocina de autor a precios elevados, pero posibilidad de menú. Para dormir en Tarazona tienen La Merced de la Concordia, muy nuevo, bonito y original, así como el Condes de Visconti, cálido y acogedor. Hemos dormido y comido muy bien en la ciudad de Tudela, la navarra capital de la Ribera. En Tudela está el hotel AC, un valor seguro, con todas las comodidades y un servicio muy amable. Entre los restaurantes de Tudela os recomendamos el Remigio, que también es un buen hotel, con habitaciones, o el Iruña. Tampoco está muy lejos del Moncayo la ciudad de Zaragoza. Pueden comer en Zaragoza en Casa Juanico, un aragonés tradicional, de tapas y menú, en la calle de Santa Cruz, 21, tel: 976 397 252. O bien en Palomeque, un restaurante sin trampa ni cartón. Para dormir tienen muchos hoteles, y muy buenos. Nosotros lo hemos hecho en el Hotel Alfonso, el Coso, en el centro. Impresionante relación calidad y precio. Con piscina cubierta. En las afueras, en la zona logística PLAZA, hay un muy buen hotel, barato y para familias: el Hotel Fernando II. Muy recomendable. Precio sin competencia. Ya veis que el Moncayo, Veruela, Tarazona, Tudela o Zaragoza forman una unidad con atractivos turísticos difíciles de resistir. ¡Una salida familiar divina para unas pequeñas vacaciones o un puente!.

Pacs del Penedès

Pacs del Penedés és un petit poble situat a tocar de Vilafranca del Penedés, a menys d’una hora de cotxe per l’autopista AP-7 i AP-2, des de Barcelona. Situada al bell mig de la comarca del vi per excel·lència, Pacs és la seu de moltes i rellevants empreses dedicades a l’enologia. Per això no és gens extrany que facin una festa de la verema, a finals de novembre. Si hi aneu, a més de música, gresca i altres actes festius, podreu visitar el nucli antic de Pacs, situat al barri de la Rectoria, amb la plaça Major, d’aire medieval. Però sense cap mena de dubte el millor de Pacs son les seves bodegues. Com les del petit cava Colet, refinat i deliciós, o el encara menys conegut Xarmada o el fresc i agradable Pares i Baltà. Però si hi aneu en família, la bodega estrella serà  la casa Torres, arxiconeguda. Que te la seu central a Pacs, (a la foto), precisament. Organitzen una visita guiada, amb un audiovisual interessant, sobre la historia de la família Torres i del celler, i es passà després per un túnel multimèdia després, i s’acaba muntats a dalt d’un trenet, (que farà les delícies de la canalla), tot recorrent les vinyes del Mas La Plana. Per descomptat hi ha visita a les instal·lacions i una copa de vi, pels pares i mares, avis i tiets. Dura una hora, i no és gratuïta. Arriveu-vos a Pacs aquest cap de setmana, i si no voleu veure la festa de la verema, ni les bodegues del poble, escolliu una altra destinació dins les terres mediterrànies de l’Alt Penedés, que amb la tardor i les vinyes daurades estan magnífiques. Podeu dormir a Cal Santi, una casa rural excepcional, o triar-ne qualsevol altre de les moltes Masies del Penedés. De restaurants n’hi ha un munt també. A Pacs, dalt d’un turonet, el Cim, per exemple, amb bona anomenada. Una bona opció de sortida familiar!.

Pacs del Penedés es un pequeño pueblo situado cerca de Vilafranca del Penedés, a menos de una hora de coche por la autopista AP-7 y AP-2, desde Barcelona. Está en el centro de la comarca del vino por excelencia. Pacs es la sede de muchas y relevantes empresas dedicadas a la enología. Por eso no es nada raro que hagan una fiesta de la vendimia, a finales de noviembre. Si vais, además de música, jolgorio y otros actos festivos, podreis visitar el casco antiguo de Pacs, situado en el barrio de la Rectoría, con la plaza Mayor, de aire medieval. Pero sin duda lo mejor de Pacs son sus bodegas. Como las del pequeño cava Colet, refinado y delicioso, o el menos conocido Xarmada o el fresco y agradable Pares y Baltà. Pero si vais en familia, la bodega estrella será la casa Torres, archiconocida. Que tiene su sede central en Pacs, (en la foto), precisamente. Organizan una visita guiada, con un audiovisual interesante, sobre la historia de la familia Torres y de la bodega, pasando después por un túnel multimedia y acabando montados en un trenecito, (que hará las delicias de los niños), recorriendo las viñas del Mas La Plana. Por supuesto hay visita a las instalaciones y una copa de vino, para los padres y madres, abuelos y tíos. Dura una hora, y no es gratuita. Todo eso en Pacs este fin de semana. Y si no desea ver la fiesta de la vendimia, ni las bodegas del pueblo, elijan otro destino dentro de las tierras mediterráneas del Alto Penedés, que con el otoño, las viñas doradas están magníficas. Pueden dormir en Cal Santi, una casa rural excepcional, o elegir cualquier otro sitio de las muchas Masías del Penedés. De restaurantes hay un montón también. En Pacs, sobre una colina, está el Cim, por ejemplo, con buena reputación.

Festa Major a Sant Feliu de Codines

A Sant Feliu de Codines, el tercer cap de setmana de setembre, és festa major. Trobareu Sant Feliu al és un municipi del Vallès, un xic més amunt de Mollet, on cal deixar l’autopista, per agafar la carretera C-59, que va cap a Caldes de Montbui. Cal continuar més enllà de Caldes, perquè Sant Feliu que es troba situat a mitja muntanya, quan ja el Vallès deixa de ser una plana. Malgrat això el poble està situat a uns 40 kms. de Barcelona, i en una horeta hi sereu de sobres. Hi haurà una mica de tot. Destaquem els actes més familiars, com ara un espectacle infantil a la plaça Josep Umbert Ventura, el concert de Festa Major, amb orquestra, a l’envelat, com abans, correfoc del Follet i la Fantasma, piromusical, gegants, cercavila…  També podeu aprofitar que hi ha jornada de portes obertes al Museu de Can Xifreda per visitar-lo. A més de la festa i el museu, podeu passejar pel Parc Usart, amb un gran mirador sobre tot el Vallés i el Montseny, i fer una ruta per veure les viles modernistes de Sant Feliu. Si voleu completar el dia, penseu que pot ser molt interessant per a la mainada anar fins el parc temàtic “Cim d’Àligues”, un centre únic a Catalunya on poder veure volar les aus rapinyaires. Curiòs també el monestir i la cascada de Sant Miquel del Fai. A Sant Feliu poble hi ha bona oferta de restauració. Teniu El Castanyer, al carrer de la Travessia, 2, Tel: 938 66 30 18 ‎, o Can Tastet, al carrer Doctor Fleming, 6, Tel: 938 66 31 91 ‎. A les afores, en direcció Moià, teniu el restaurant del Cim d’Àligues, dins de les instal·lacions, o el restaurant del Club de Golf Can Bosch, al mig del bosc. Tel: 938 66 31 45‎ i 93 8663096. Una zona poc coneguda, on hi ha moltes coses a fer amb la família!.

En Sant Feliu de Codines, el tercer fin de semana de septiembre, es fiesta mayor. Sant Feliu el es un municipio del Vallès, situado un poco más arriba de Mollet, donde hay que dejar la autopista, para coger la carretera C-59, que va hacia Caldes de Montbui. Hay que seguir más allá de Caldes, porque Sant Feliu se encuentra situado a media montaña, cuando ya el Vallès deja de ser una llanura. A pesar de ello el pueblo está situado a unos 40 kms. de Barcelona, y en una horita os plantais allí de sobra. Habrá un poco de todo. Destacamos los actos más familiares, como un espectáculo infantil en la plaza Josep Umbert Ventura, el concierto de Fiesta Mayor, con orquesta, en la carpa, como antes, correfoc, piromusical, gigantes, pasacalles … También se puede aprovechar que hay jornada de puertas abiertas en el Museo de Can Xifreda para visitarlo. Además de la fiesta y el museo, pueden pasear por el Parque Usart, con un gran mirador sobre todo el Vallés y el Montseny, y hacer una ruta para ver las villas modernistas de Sant Feliu. Si desean completar el día, puede ser muy interesante para los niños ir hasta el parque temático “Cim d’Àligues”, un centro único en Cataluña donde poder ver volar las aves rapaces. Curioso también el monasterio y la cascada de Sant Miquel del Fai. En Sant Feliu pueblo hay buena oferta de restauración. Tiene El Castanyer, en la calle de la Travesía, 2, Tel.: 938 66 30 18, o Can Tastet, en la calle Doctor Fleming, 6, Tel.: 938 66 31 91. En las afueras, en dirección Moià, tiene el restaurante del Cim d’àligues, ya dentro de las instalaciones, o el restaurante del Club de Golf Can Bosch, en medio del bosque. Tel: 938 66 31 45 y 93 8663096.

Petit tren de la Rhune

La Rhune (Larrun en euskera), és la muntanya màgica i sagrada del poble basc. S’aixeca poderosa i imponent malgrat tenir només 905 metres d’alçada, al mig dels maravellosos turons, verds com un mar de maragdes, amb que els pirineus de Navarra es llencen al mar Cantàbric. La penya fa frontera entre Espanya i França, sempre però dins el País Basc. Les vistes des del cim abasten tota Euskadi, nord i sur. La fantàstica costa que va de Biarritz a Donostia, els cims de la serralada de Roncesvalles a l’oceà i totes les valls als seus peus. Per pujar-hi hi ha un divertidíssim i entranyable tren de cremallera, que s’agafa des del cantó francés. És un tren d’època, construït el 1924, que fa el seu camí fins el cim en uns 35 minuts, a l’espantosa velocitat de 8 Km. a l’hora. Sovint, durant el curt recorregut, es poden albirar ramats de “pottok“, els petits cavalls bascos, o les clàssiques ovelles Latxas del Kukuxumusu. Per arribar fins el Coll de Sant Ignasi, on hi ha l’estació inferior, cal prendre des de Donostia l’autopista A8 i la A63 cap a França. Un cop en territori gal sortir a Saint Jean de Luz i continuar per la D918 en direccion Ascain. En aquest poble prendre cap a Sare. A mig camí passareu pel Coll de Saint Ignace, seguint la carretera D4. Si entreu per Pamplona, via Elizondo, us caldrà anar per la N-121 en direcció a Elizondo, per arribar fins la frontera de Danxarinea, i d’allà a Sare, per prendre la D4, en direcció a Ascain pel Coll de Sant Ignasi, de nou. També possible per Bera de Bidasoa cap a Sare i per la D4 fins San Ignacio. A dalt trobareu bon aparcament, ben regulat. De tota manera, en època de vacances escolars a França, les famílies solen fer aquesta sortida en manada, i podeu trobar molta, molta gent. Hi ha bons serveis, tan a l’estació inferior, com la del cim. Trobareu bar i restaurant, i botigues de records. Heu de vigilar amb el temps. Podeu pujar amb sol i baixar plovent. O arribar en mànigues de camisa i haver de treure un anorak. És el divertit de la muntanya, basca i marítima. Una bona idea és pujar en tren i baixar a peu. Son un parell d’hores, per un sender perfectament senyalitzat. Podeu aprofitar la volta pel Pirineu del Pais Basc Francés. Entrar al poble de Sare, un des plus beaux villages en France. D’allà arribar-se, per un camí veïnal a les grutes de Sare i a Zugarramurdi, a la cova de l’aquelarre i de les bruixes. O veure Ainhoa, un poblet preciós de cases blanques, també un plis-plas-plus!. Una altra excursió ben maca és baixar fins l’oceà, (15 kms), fins Saint Jean de Luz  o Hendaye, dues maravelloses viles de la terra basca francesa.   Mireu-vos la web de turisme del departament o la web on expliquen quins llocs maravellosos es poden visitar. També podeu retornar per Donostia, fent una ruta per Euskadi una destinació esplèndida per a unes vacances familiars, de veritat!.

La Rhune (Larrun en euskera), es la montaña mágica y sagrada del pueblo vasco. Se levanta poderosa e imponente, a pesar de tener sólo 905 metros de altura, en medio de los maravillosos cerros, verdes como un mar de esmeraldas, con que los Pirineos de Navarra se tiran al mar Cantábrico. La peña hace frontera entre España y Francia, pero siempre dentro del País Vasco. Las vistas desde la cima abarcan toda Euskadi, norte y sur. La fantástica costa que va de Biarritz hasta Donostia, las cumbres de la cordillera de Roncesvalles en el océano y todos los valles a sus pies. Para subir hay un divertidísimo y entrañable tren de cremallera, que se toma desde el lado francés. Es un tren de época, construido en 1924, que hace su camino hasta la cima en unos 35 minutos, a la espantosa velocidad de 8 km. a la hora. A menudo, durante el corto recorrido, se pueden divisar rebaños de “pottok”, los pequeños caballos vascos, o las clásicas ovejas Latxas del Kukuxumusu. Para llegar hasta el Coll de San Ignacio, donde se encuentra la estación inferior, hay que tomar desde Donostia la autopista A8 y la A63 hacia Francia. Una vez en territorio galo salir en Saint Jean de Luz y continuar por la D918 en dirección Ascain. En este pueblo tomar hacia Sare. A medio camino pasaréis por el Coll de Saint Ignace, siguiendo la carretera D4. Si entrais por Pamplona, ​​via Elizondo, necesitarán ir por la N-121 en dirección a Elizondo, para llegar hasta la frontera de Danxarinea, y de allí a Sare, para tomar la D4, en dirección a Ascain por el Coll de San Ignacio, de nuevo. También posible por Bera de Bidasoa hacia Sare y por la D4 hasta San Ignacio. Arriba encontrarán buen aparcamiento, bien regulado. De todos modos, en época de vacaciones escolares en Francia, las familias suelen hacer esta salida en manada, y podéis encontrar mucha, mucha gente. Hay buenos servicios, tanto en la estación inferior, como la de la cima. Encontrarán un bar y restaurante, y tiendas de recuerdos. Deben vigilar con el tiempo. Pueden subir con sol y bajar lloviendo. O llegar en mangas de camisa y tener que sacar un anorak. Es lo divertido de la montaña, vasca y marítima. Una buena idea es subir en tren y bajar a pie. Son un par de horas, por un sendero perfectamente señalizado. Pueden aprovechar la vuelta por el Pirineo del País Vasco Francés. Entrar en el pueblo de Sare, uno desde plus beaux villages en France. De allí llegarse, por un camino vecinal hasta las grutas de Sare y también a Zugarramurdi, para ver la cueva del aquelarre y de las brujas. O ver Ainhoa, un pueblecito precioso de casas blancas, también un plis-plas-plus. Otra excursión muy bonita es bajar hasta el océano, (15 kms), hasta Saint Jean de Luz o Hendaye, dos maravillosas villas de la tierra vasca francesa. Consulten la web de turismo del departamento o la web donde explican qué lugares maravillosos se pueden visitar. También pueden volver por Donostia, haciendo una ruta o unas vacaciones atravesando y visitando la fabulosa Euskadi.

Escaldàrium

El segon dissabte de juliol, aquest any 2011 s’escau en el dia 9, altres anys pot variar, celebren a Caldes de Montbui una nova edició de l’Escaldàrium, la seva festa del foc i l’aigua. Durant tota la tarda hi haurà activitats ben diabòliques, que faran les delícies dels vostres fills i filles més grandets. Al vespre hi haurà un sopar popular a la plaça onze de setembre, i just a mitja nit, començarà el gran espectacle a càrrec dels Diables de Caldes, “La Banya”. Tot i que l’hora no és precisament gaire familiar, ens atrevim a proposar-vos la festa als que tingueu adolescents, perquè és un dia, perquè és dissabte i perquè és l’estiu i són vacances escolars. També va bé treure a pastorar els infants més grans amb tot el ramat familiar, oi?. L’Escaldàrium és una festa adhoc per a ells. Molt espectacular, plena de foc, però amb molta aigua i música. Els diables han coregrafiat diverses danses, unes de foc, altres d’aigua, totes amb un tema musical propi, original i diferent, interpretat per una orquestra en directe. Cada dansa, a més, representa una llegenda mitològica, l’eterna lliuta entre les forces del bé i del mal. Dualitat creadora mítica. Aigua i foc. Cel i infern. Us esperem a la plaça de Font del Lleó de Caldes de Montbui per participar de la gresca de l’Escaldàrium. Trobareu Caldes de Montbui, la vila termal del Vallès, molt a prop de Barcelona, a uns 50 km. per l’autovia que surt des de l’autopista B-30, o la AP7,  just a l’entrada de Mollet. Sense pèrdua. Si voleu passar el dia a Caldes, una bona idea, tot esperant la nit, podeu visitar el banys romans, molt bonics, i el museu Thermàlia, dedicat a l’aigüa termal, i amb obres de Manolo Hugué i Picasso.  Si us cal dinar a Caldes podeu disposar de bons restaurants, com ara el Robert de Nola, o el Remei, tocant ja la ermita, al cap de munt del poble. Prop de Caldes, a Sant Feliu de Codines, hi ha el Cim d’Àligues, una proposta lúdica i cultural interessant!.

El segundo sábado de julio, este año 2011 cae en el día 9, otros años puede variar, celebran en Caldes de Montbui una nueva edición del Escaldàrium, su fiesta del fuego y el agua. Durante toda la tarde habrá actividades muy diabólicas, que harán las delicias de vuestros hijos e hijas más mayorcitos. Por la noche habrá una cena popular en la plaza once de septiembre, y justo a media noche, comenzará el gran espectáculo a cargo de los Diables de Caldes. Aunque la hora no es precisamente muy familiar, nos atrevemos a proponeros la fiesta a los que tengáis hijos adolescentes, porque es un día, porque es sábado y porque es verano y son vacaciones escolares. También va bien sacar de paseo a los mayores con todo el rebaño familiar, ¿verdad?. El Escaldàrium es una fiesta adhoc para ellos. Muy espectacular, llena de fuego, pero con mucha agua y música. Los diablos han elaborado varias danzas, unas de fuego, otras de agua, todas con un tema musical propio, original y diferente, interpretado por una orquesta en directo. Cada danza, además, representa una leyenda mitológica, la eterna lucha entre las fuerzas del bien y del mal. Dualidad creadora mítica. Agua y fuego. Cielo e infierno. Os esperamos en la plaza de Fuente del León de Caldes de Montbui para participar de la fiesta del Escaldàrium. Encontrarán Caldes de Montbui, la villa termal del Vallès, muy cerca de Barcelona, a unos 50 km. por la autovía que sale desde la autopista B-30, o la AP7, justo en la entrada de Mollet. Sin pérdida. Si desean pasar el día en Caldes, una buena idea, en espera de la noche, podrán visitar los baños romanos, muy bonitos, y el museo Thermalia, dedicado al agua termal, y con obras de Manolo Hugué y Picasso. Si necesitan comer en Caldes puede disponer de buenos restaurantes, como el Robert de Nola, o el Remei, tocando ya la ermita, en lo alto del pueblo. Cerca de Caldes, en Sant Feliu de Codines, se encuentra el Cimd’Àligues, una propuesta lúdica y cultural interesante.

Cirkàlia

A Sant Feliu de Codines, un poble gran, molt gran, cada vegada més gran, del Vallés, s’hi celebra el darrer diumenge de maig Cirkàlia. És una fira de circ al carrer. Un espectacle totalment recomanable per petits i grans. Comença a quarts de dotze, no cal matinar, amb una rua portada pel Sr. Cir i el Sr. Kàlia, des de la plaça al Centre Cívic. Acompanyaran un grup de batuka i tabalers. Tot seguit un munt de tallers de malabars, equilibris, globoflèxia, xanques i maquillatge. Al darrera un lluït espectacle de monoclicles, i cap a dinar. A la tarda continua la festa: pallassos i més tallers. Per berenar: xocolatada per a tothom. Clourà un altre espectacle, ara d’acrobàcia per a tota la familia. Si us ve de gust viure la nit a Sant Feliu, podeu quedar-vos al divertit sopar popular sense estovalles, amb sessió de màgia inclosa. No podia faltar!. A més, durant tot el dia podreu gaudir d’animació pels carrers. Els espectacles i tallers tindran lloc a la zona del Centre Cívic “La Fonteta”. No us perdreu perquè hi haurà muntada la típica carpa de circ. També altres espectacles familiars pagant, preus familiars i populars, com el de màgia del Mag Lari o el del petit Circ, a la Plaça Josep Umbert Ventura. Arribareu a Sant Feliu de Codines molt fàcilment si aneu fins Mollet per l’AP-7 i preneu la C-59 en direcció Caldes de Montbui i Moià. Sant Feliu és passat Caldes. Un cop allà podeu visitar el Museu Municipal de Can Xifreda, passejar pel Parc Usart, amb un gran mirador sobre tot el Vallés i el Montseny, i fer una ruta per veure les viles modernistes de Sant Feliu. També molt interessant per a la mainada el parc temàtic “Cim d’Àligues”, un centre únic a Catalunya on poder veure volar les aus rapinyaires. Curiòs també el monestir i la cascada de Sant Miquel del Fai, una curiositat, (sic) que era excursió obligada pels nostres pares i avis quan compraven el primer cotxe. A Sant Feliu poble hi ha poca oferta de restauració. Teniu El Castanyer, al carrer de la Travessia, 2, Tel: 938 66 30 18 ‎, o Can Tastet, al carrer Doctor Fleming, 6, Tel: 938 66 31 91 ‎. A les afores, en direcció Moià, teniu el restaurant del Cim d’Àligues, dins de les instal·lacions, o el restaurant del Club de Golf Can Bosch, al mig del bosc. Tel: 938 66 31 45‎ i 93 8663096. També hi ha restaurant, però de BBC, (Bodes Bateig i Comunions) a Sant Miquel del Fai. Cap a Sant Feliu!.

En Sant Feliu de Codines, un pueblo grande, muy grande, cada vez mayor, del Vallés, se celebra el último domingo de mayo Cirkàlia. Es una feria de circo en la calle. Un espectáculo totalmente recomendable para pequeños y mayores. Empieza a las once y media, no hay que madrugar, con un desfile del Sr. Ciro y el Sr. Kalia, desde la plaza hasta el Centro Cívico. Acompañarán un grupo de batuka y tambores. A continuación un montón de talleres de malabares, equilibrios, globoflexia, zancos y maquillaje. Detrás un lucido espectáculo de monocliclos, y a comer. Por la tarde continúa la fiesta: payasos y más talleres. De merienda: chocolatada para todos. Incluirá otro espectáculo, ahora de acrobacia para toda la familia. Si os apetece podeis quedaros al divertido evento: cena popular sin mantel, con sesión de magia incluida. ¡No podía faltar!. Además, durante todo el día podrán disfrutar de animación por las calles. Los espectáculos y talleres tendrán lugar en la zona del Centro Cívico “La Fonteta”. No os perdereis porque estará montada la típica carpa de circo. También habrá otros espectáculos familiares pagando, a precios familiares y populares, como el de magia del Mag Lari o el del pequeño Circo, en la Plaza Josep Umbert Ventura. Llegarán hasta Sant Feliu de Codines muy fácilmente si van hasta Mollet por la AP-7 y cogen la C-59 en dirección Caldes de Montbui y Moià. Sant Feliu está pasado Caldes. Una vez allí podrán visitar el Museo Municipal de Can Xifreda, pasear por el Parque Usart, con un gran mirador sobre todo el Vallés y el Montseny, y hacer una ruta para ver las villas modernistas de Sant Feliu. También muy interesante para los niños el parque temático “Cim d’Àligues”, un centro único en Cataluña donde poder ver volar las aves rapaces. Curioso también el monasterio y la cascada de Sant Miquel del Fai, una curiosidad, (sic) que era excursión obligada por nuestros padres y abuelos cuando compraban el primer coche. En Sant Feliu pueblo hay poca oferta de restauración. Tiene El Castanyer, en la calle de la Travesía, 2, Tel: 938 66 30 18, o Can Tastet, en la calle Doctor Fleming, 6, Tel: 938 66 31 91. En las afueras, en dirección Moià, tienen el restaurante dentro del Cim de Águilas, dentro de las instalaciones queremos decir, o el restaurante del Club de Golf Can Bosch, en medio del bosque. Tel: 938 66 31 45 y 93 8663096. También hay un restaurante, pero de BBC, (Bodas Bautizos y Comuniones) en Sant Miquel del Fai.

Mare de Déu del Mont

El Santuari de la Mare de Déu del Mont és un d’aquells llocs que no podeu deixar de visitar. Recomanable al 100%. Visitareu, gaudireu i voldreu tornar-hi. I el recomanareu als amics. I tornareu a pujar-hi amb ells. I quedareu bocabadats. Ara, això si, cal pujar-hi un dia net i brillant. Un d’aquells dies en que semblen haver fet neteja pel cel, i l’aire és net, i la vista arriba a tot arreu. En una jornada nítida, des del Mont, veureu tot el Pirineu. Sí, tot el Pirineu. Del cap de Creus, amb Roses i el seu golf platejant a la llunyania, fins l’Aneto. En mig la carena sencera. Davant mateix, a tocar, el màgic Canigó. La muntanya sagrada tal i com la imaginàveu. Una passada. I el Puigmal, i el Pedraforca, i centenars de pics nevats. (A la foto). Perquè la immensa i bestial penya on està enlairat el santuari de la Mare de Déu del Mont, s’aixeca com un resort, brutalment, damunt el Pla de l’Estany i la Garrotxa. El llac de Banyoles, diminut, s’estén als vostres peus, com un bassal. La zona volcànica verdeja en una vista aèria, com la que tenen els ocells. Naturalment la carretera que mena a dalt de tot del Mont és una prova per a qualsevol automovilista. Estreta, plena de giravolts, en pujada costant. Fa falta molta destressa per pujar-la, i més per baixar-la. Arribeu al santuari des de Barcelona, per Girona i Figueres, per la AP-7, la C-31 o C-32. De Figueres agafeu la carretera que porta a Olot. Passat Navata, gireu a mà dreta cap a Cabanelles i seguiu les instruccions. Són 18 kms. que us semblaran el doble. També accessible des de Girona per Besalú. Aneu cap a Beuda, i de Beuda al Mont per camins rurals asfaltats. Pareu a les ruïnes del Monestir de Sous. Val la pena contemplar el poder d’aquest cenobi, ara derruït. A dalt del cim bon aparcament. El santuari gòtic amb una imatge preciosa, l’hostatgeria, de campanetes, un preciós hotelet rural amb bones habitacions. El restaurant fantàstic. Cuina d’alt nivell a bon preu. El museu de Mossén Cinto Verdaguer, amb la cambra on va escriure el seu “Canigó”. I vistes, molta molta vista, arreu. Dinareu com uns reis. Dormireu molt bé, i tornareu, ja ho crec que hi tornareu. No us en podreu pas estar.

El Santuario de la Mare de Déu del Mont es uno de esos lugares que no pueden dejar de visitar. Recomendable al 100%. Lo vereis, lo disfrutaréis y querreis volver. Y lo recomendareis a los amigos. Y volvereis a subir con ellos. Y quedaréis boquiabiertos. Ahora, eso si, hay que subir un día de cielo limpio y brillante. Uno de esos días en que parecen haber hecho limpieza y la vista llega a todas partes. En una jornada nítida, desde el Mont, verán todo el Pirineo. Sí, todo el Pirineo. Del cabo de Creus, con Rosas y su golfo plateando a lo lejos, hasta el Aneto. Y en medio la cordillera entera. Delante mismo, casi a tocar de sus dedos, el mágico Canigó. La montaña sagrada tal y como la imaginaban. Una pasada. Y el Puigmal, y el Pedraforca, y cientos de picos nevados. (En la foto). Porque la inmensa y bestial peña donde está elevado el santuario de la Mare de Déu del Mont, se levanta como un resorte, brutalmente, sobre el Pla de l’Estany y la Garrotxa. El lago de Banyoles, diminuto, se extiende a sus pies, como un charco. La zona volcánica verdea en una vista aérea, como la que tienen los pájaros. Naturalmente la carretera que conduce a lo más alto del Mont es una prueba para cualquier automovilista. Estrecha, llena de curvas, y en subida constante. Hace falta mucha destreza para subir, y más para bajarla. Lleguense hasta el santuario del Mont desde Barcelona, por Girona y Figueres, por la AP-7, la C-31 o C-32. De Figueres hay que coger la carretera que les lleva a Olot. Pasado Navata, giran a mano derecha hacia Cabanelles. Siga las indicaciones. Son 18 kms. que os parecerán el doble. También accesible desde Girona por Besalú. Vayan en ese caso hacia Beuda, y de Beuda al Mont por caminos rurales asfaltados. Parad en las ruinas del Monasterio de Sous. Vale la pena contemplar el poder de este cenobio, ahora derruido. En la cima buen aparcamiento. El santuario gótico con una imagen preciosa, la hospedería, de campanillas, un precioso hotelito rural con buenas habitaciones. El restaurante fantástico. Cocina de alto nivel a buen precio. El museo de Mossén Cinto Verdaguer, con la habitación donde escribió su “Canigó”. Y vistas, muchas,  muchas vistas. Comeréis como unos reyes. Dormireis muy bien, y volvereis pronto, ya lo creo. No os podréis escapar.