Hoces del Duratón


hoces_duraton

Queden a Espanya pocs llocs tan màgics i verges el Parc Natural de les Hoces del ríu Duratón. Potser perquè van trigar molt de temps en ser descobertes pel turisme massiu, encara no ho estan del tot, i en ser invadides per la gent. El riu Duratón ha cavat unes gorges impressionants en les roques calcàries del norest de la província castellana de Segovia, just aigües avall de la imposant i imponent villa medieval de Sepúlveda, una altra visita obligada. Estem parlant d’un sobirà canyó, molt fondo, de fins a 100 metros de desnivel. Estem parlant d’un paisatge salvatge, increible. Las hoces de Duratón, a més, son una reserva natural de primer ordre. Si hi aneu, vosaltres i els vostres fills i filles, veureu volar els grans voltors a pocs metres dels vostres caps. Si sou experts, a més, podreu albirar àligues i falcons. Us recomanem una ruta per les hoces. El més senzill és veure-les des de Sepúlveda mateix, o fer una ruta circular que surt del poble. Però l’excursió familiar més bonica, i fàcil, serà arribar-se a l’ermita romànica de San Frutos, situada en una península sobre el riu. Per anar-hi el més fàcil és anar de Sepúlveda a Villaseca. Des d’aquest poblet surt una pista de terra, ben indicada, ampla i sense problemes, que després de 4 kms. molt polsosos, us deixa en un aparcament ben habilitat. Des d’allà seran uns 500 metres de baixada fins el mirador damunt l’ermita i el riu, des d’on està presa aquesta foto. Si voleu podeu continuar un km. més fins San Frutos, però penseu que no hi ha gaire arbres, que després serà tot pujada. Ara bé, també és cert que si us arribeu a l’espoló de roca on s’alcen les ruïnes de San Frutos, podreu gaudir una estona més de l’indret, creuareu “La Cuchillada”, tall en la roca, i podreu veure l’antic cenobi benedictí, construcció romànica del segle XII, i les tombes antropomòrficas altomedievals del seu antic cementiri. Hi arribareu, des de Madrid, per l’autovía de Burgos, agafant la desviació a Boceguillas cap a la SG-233 que va a Sepúlveda. Si esteu de ruta per Castella podeu anar-hi de Segovia capital per la N-110, agafar l’autovia A-1 i deixar-la a Boceguillas per anar a Sepúlveda per la mateixa SG-233. També des de Valladolid cap a Cuéllar per l’autovia de Segovia, i d’allà a Cantalejo per la SG-232, fins a trobar l’indicatiu Sepúlveda. El millor allotjament de la zona és, sense cap mena de dubte el preciós hotelet rural, El Vado del Duratón, situat al bell mig de Sepúlveda. Habitacions boniques, i un restaurant on menjareu molt bé. Fora de la zona podeu estar-vos a l’Hotel Don Felipe, a Segovia, fantàstic. O al Novotel de Valladolid. Per dinar recomanem una antiga taberna en un poblet no lluny de Sepúlveda i de les hoces: Perorrubio. Allà trobareu la dita taberna. Bon menjar, ben elaborat, ben cuinat, bon servei. Recomanable. Un bon corder rostit, a l’estil segovià, al Figón de Tinin, o bé a Casa Cristóbal. Una visita a les hoces del Duratón serà imprescindible en el curs d’una ruta per Castella, per la zona de Segovia, ciutat monumental, amb l’alcázar, la catedral i l’aqüeducte. Podeu complementar-la amb una descoberta de Sepúlveda, preciós poble medieval, amb unes esglésies romàniques soberbies. O bé baixar pel riu en piragua. També és molt bonic Pedraza, uns kms. al sur, o Cuéllar, a l’oest. Podeu arribar-vos, Duratón avall, fins Peñafiel, amb els eu legendari castell. O anar fins Turégano, bonic de veure. No lluny hi ha Riaza, o Ayllón.  O el bellíssim parc natural del Hayedo de Tejeda Negra. Moltes coses a veure en un radi de 60 kms. Ideal per unes vacances diferents amb els vostres infants!.

Pocas bellezas naturales quedan en España tan auténticas como las Hoces del río Duratón. Estan situadas en el noreste de Segovia, aguas abajo de la villa medieval de Sepúlveda, magnífca, que debeis visitar también. En esta zona, el río se ha encajado en un profundo cañón que, en algunos lugares, alcanza más de 100 metros de desnivel. Al interés y belleza del paisaje, realmente bonito y muy poco conocido, hay que añadir la gran riqueza natural, pues las hoces del Duratón albergan casi 500 parejas de buitres leonados, acompañadas de un buen número de alimoches, águilas reales y halcones peregrinos, que volaran sobre vuestras cabezas, a pocos metros. El recorrido más familiar posible es el que parte de Sepúlveda y llega al pueblo cercano de Villaseca. Desde allí sale una pista, bién indicada, ancha, fácil para todo tipo de vehículos, que en 4 kms. os llevará hasta un aparcamiento bien habilitado. Del aparcamiento a un mirador cercano solo hay unos 5oo metros. Si quereis bajar hasta el espolón rocoso, rodeado de precipicios, sobre el que se alza la ermita de San Frutos, debereis caminar un km. más. Tras cruzar por un puente de piedra y una profunda grieta, llamada La Cuchillada, se asciende al antiguo cenobio benedictino. Después de contemplar esta construcción románica del siglo XII, se puede continuar hacia su cercano cementerio, donde se conservan varias tumbas antropomórficas altomedievales. De todas maneras medid vuestras fuerzas y las de vuestros niños porque la vuelta es en subida y hay pocos árboles.

Abadia de Montecassino


Montecassino evoca un monestir. No un qualsevol. El cenobi on va viure i morir Sant Benet, on va redactar la seva famosa “Regula”, que avui segueixin monjos arreu del món. Allà està enterrat, juntament amb la seva germana Escolàstica, el pare i patró espiritual d’Europa. Del primitiu espai monàstic, on visqué el fundador dels benedictins, no en queda la més mínima traça. Tampoc dels edificis posteriors, romànics o gòtics. De fet la construcció actual és una obra barroca, tot i que de tall molt clàssic, que és també una reconstrucció, donat l’estat ruinós i lamentable en que quedà aquesta abadia al final de la segona guerra mundial. De tota manera val la pena d’aturar-se a mig camí entre Roma i Nàpols per visitar aquest esplèndit monestir dalt la seva majestuosa penya. El veureu, ja de molts kms. abans, enfilat entre el cel i la terra, en un turó sobre el poble de Cassino, a l’esquerra de l’autopista A-1, uns 140 kms. al sud de Roma. Les seves façanes exteriors, molt severes, de pedra blanca, amaguen un interior format per quatre grans claustres i pòrtics, molt escenogràfics. Però el millor encara està per arribar. Ho veureu quan travesseu la portalada de l’església. Una apoteosi barroca, amb marbres de tota mena, i de tots els colors, que omplen cada racó de la nau. Blancs, vermells, blaus, verds, carbasses… al terra, a les parets, escales, columnes… Per història, per art, feu una parada en la vostra ruta pel sud d’Itàlia. Una parada curta, o més llarga si voleu sentir cantar els monjos. Fàcil accès des de Cassino per una carretera de 8 kms. en forta pujada. Pàrking ben condicionat al final. Horaris una mica escassos, sobretot al migdia. Podeu aprofitar per dinar a la mateixa ciutat de Cassino, al restaurant de l’Hotel Alba, a l’Antica Trattoria de Mario, a la Via Vagni, just a l’entrada del poble. Una parada celestial!.

Montecassino evoca un monasterio. No uno cualquiera. El cenobio donde vivió y murió San Benito, y donde redactó su famosa “Regula”, que hoy siguen miles de monjes en todo el mundo. Allí está enterrado, junto con su hermana Escolástica, el padre y patrón espiritual de Europa. Del primitivo espacio monástico, donde vivió el fundador de los benedictinos, no queda la más mínima traza. Tampoco los edificios posteriores, románicos o góticos. De hecho la construcción actual es una obra barroca, aunque de corte muy clásico, que es también una reconstrucción, dado el estado ruinoso y lamentable en que quedó esta abadía al final de la segunda guerra mundial. De todas maneras vale la pena detenerse a medio camino entre Roma y Nápoles para visitar este espléndido monasterio en lo alto de su majestuosa peña. Porque lo vereis, ya desde muchos kms. antes, encaramado entre el cielo y la tierra, en una colina sobre el pueblo de Cassino, a la izquierda de la autopista A-1, unos 140 kms. al sur de Roma. Sus fachadas exteriores, muy severas, de piedra blanca, esconden un interior formado por cuatro grandes claustros y pórticos, muy escenográficos. Pero lo mejor aún está por llegar. Lo veréis en cuanto atraveseis la puerta de la iglesia. Una apoteosis barroca, con mármoles de todo tipo, y de todos los colores, que llenan cada rincón de la nave. Blancos, rojos, azules, verdes… en el suelo, en las paredes, escaleras, columnas. Por su historia, por su arte, hagan un alto en su ruta por el sur de Italia. Una parada corta, o más larga, si queréis oír cantar a los monjes. Fácil acceso desde Cassino por una carretera de 8 kms. en fuerte subida. Parking bien acondicionado al final. Horarios un poco escasos, sobre todo al mediodía. Pueden aprovechar para comer en la misma ciudad de Cassino, en el restaurante del Hotel Alba, en el Antica Trattoria de Mario, en la Vía Vagni, justo a la entrada del pueblo.

Abadia de Silos


silos

El millor claustre romànic d’Espanya, i potser d’Europa i del món, està a prop de Burgos, a Silos. El monestir de Silos conserva un maravellós claustre del segle XII, amb unes figures increibles, magnífiques. La resta de dependències del monestir es van reformar al segle XVIII i, diguem que, s’han perdut. Però el claustre sol val la pena. Santo Domingo de Silos, a més, és un monestir viu. Els monjos benedictins mantenen la litúrgia i la viada monàstica. Canten, maravellosament bé, totes les hores: maitins, laudes, vespres, completes… Només per escoltar-los val la pena arribar a Silos.  Trobareu l’abadia, i el poble que es va formar al voltant seu, a mig camí entre Sòria i Burgos, no lluny d’una vila que es diu Salas de los Infantes. Tot anant-hi podeu visitar Sòria i les seves muntanyes, o Burgos. Per això fer camí a Silos és tot un plaer. La ruta val tan com el destí. Al voltant de Silos ciutats increibles us esperen. Llocs medievals com Covarrubias, on va nèixer Castella, o renaixentistes com Lerma, o visigòtics com Quintanilla de las Viñas, no són  molt lluny de Silos. O paratges naturals com la garganta de Yecla, o ruïnes venerables com San Pedro de Arlanza. I què dir de Burgos!. O de Sòria!. Podeu dormir al mateix Silos. A l’hospederia del monestir s’accepten només homes. Al poble hi ha un parell d’hostals, com ara el Cruces, on nosaltres vam dormir, que són molt senzills, i molt baratets i nets, i un hotel, amb més rancio abolengo. També podeu dormir a Covarrubias o a Burgos, o a Sòria.

El mejor claustro románico de España, y quizás de Europa y del mundo, está cerca de Burgos, en Silos. El monasterio de Silos conserva un maravilloso claustro del siglo XII, con unas figuras increíbles, magníficas. El resto de dependencias del monasterio se reformaron en el siglo XVIII y, digamos que, se han perdido. Pero el claustro solo vale ya la pena. Santo Domingo de Silos, además, es un monasterio vivo. Los monjes benedictinos mantienen la liturgia y la vida monástica. Cantan, maravillosamente, todas las horas: maitines, laudes, vísperas, completas … Sólo para escucharlos cantar ya vale la pena llegar hasta Silos. Encontraréis la abadía, y el pueblo que se formó a su alrededor, a medio camino entre Soria y Burgos, no lejos de un pueblo que se llama Salas de los Infantes. Todo yendo hacia allí podéis visitar Soria y sus montañas, o Burgos. Por eso hacer el camino a Silos es todo un placer. La ruta vale tanto como el destino. En los alrededores de Silos ciudades increibles os esperan. Lugares medievales como Covarrubias, donde nació Castilla, o renacentistas como Lerma, o visigóticas como Quintanilla de las Viñas, no caen muy lejos de Silos. O parajes naturales como la garganta de Yecla, o ruinas venerables como San Pedro de Arlanza. Y qué decir de ¡Burgos!. O de ¡Soria!. Pueden dormir en el mismo Silos. En la Hospederia del monasterio se aceptan sólo hombres. Pero hay un par de hostales, como el Cruces, donde nosotros dormimos, que són muy sencillos, y muy baratitos y limpios, y un hotel, de más rancio abolengo. También pueden dormir en Covarrubias o Burgos, o en Soria.