Yvoire, revisitat


Hem tornat de nou a Yvoire, un petit poblet medieval a la riba del gran llac interior d’Europa, del llac Leman. Es tracta d’un poble encantador, amable i rialler que no podeu deixar de veure en una ruta per Suissa, per Ginebra, o pels Alps Francesos. Aquesta vila us ofereix quatre carrers medievals molt ben posats, un castell, una església i el seu maravellós llac, que com un mar, l’envolta. No ens extranya gens que Yvoire sigui declarat com un dels més bonics poblets de França. Tot a Yvoire és fotogènic. A les vores del llac s’hi pot passejar per uns espais naturals de somni, habilitats pel senderisme i la contemplació de la vegetació, els ocells i la natura. Evidentment us hi podeu banyar, també remar, o pujar dalt d’un vaixell d’època per fer una volta al Leman. Deixeu el cotxe a l’aparcament i disposeu-vos a rondar els carrers d’Yvoire. De llocs per dormir, i per menjar en trobareu moltíssims. Recorrer el seu petit port, el castell, l’església i les cases de pedra amb balcons de fusta florits i, a l’hora, cercar un bon lloc per dinar, és un una bona decisió, perquè tot és preciós. Llàstima que pot estar molt ple de gent. I, segons com, us pot costar trobar lloc per menjar. Nosaltres ho vam fer en un Bistrot petitó i familiar, portat per una parella de gent gran. Es diu La Terrasse i no va estar pas malament. Hi ha molts més llocs, és clar. I per dormir també. Des de l’exclusiu Hotel Villa Cecília, luxe a preus no del tot desorbitats, o el moderníssim Flots Bleus, de la cadena Logis de France, o hotelets amb molt d’encant, com ara el Le Pre de la Cure, fins bonics càmpings familiars. Qualsevol d’ells us oferirà una gastronomia deliciosa. També ho faran els restaurants i bars del poblet medieval. Si és massa sofisticat tot plegat per la vostra manera de viatjar, no oblideu que prop de Ginebra, en territori francés, teniu hotels de cadenes com BB Hotels o Etap Hotel, que ofereixen habitacions a molt bon preu.

 

Yvoire, a orillas del gran lago interior de Europa, del lago Leman, es un pequeño pueblo encantador, amable y risueño que no pueden dejar de ver en una ruta por Suiza, por Ginebra, o por los Alpes Franceses. Esta monada de villa ofrece cuatro calles medievales muy bien puestas, un castillo, una iglesia y su maravilloso lago, que como un mar, lo rodea. No nos extraña nada que Yvoire sea declarado como uno de los más bellos pueblos de Francia. Todo en Yvoire es fotogénico. A orillas del lago se puede pasear por unos espacios naturales de ensueño, habilitados para el senderismo y la contemplación de la vegetación, los pájaros y la naturaleza. Evidentemente os podéis bañar, también remar, o subir a un barco de época para dar una vuelta al Leman. Dejen el coche en el aparcamiento y dispónganse a rondar las calles de Yvoire. De lugares para dormir, y comer encontraréis muchísimos. Desde el exclusivo Hotel Villa Cecilia, lujo a precios no del todo desorbitados, o el modernísimo Flots Bleus, de la cadena Logis de France, o hotelitos con mucho encanto, como el Le Pre de la Cure, hasta bonitos campings familiares. Cualquiera de ellos les ofrece una gastronomía deliciosa. También lo harán los restaurantes y bares del pueblo medieval. Si todo esto es demasiado sofisticado para su forma de viajar, no olviden que cerca de Ginebra, en territorio francés, tienen hoteles de cadenas como BB Hoteles o Etap Hotel, que ofrecen habitaciones a muy buen precio.

Aix les Bains, revisitat


Un destí meravellós per passar uns dies, unes petites vacances als Alps és Aix les Bains. Està situat a les vores d’un bonic llac: le lac du Bourget. Un llac amable, gran, navegable, amb platges per banyar-s’hi. Aix les Bains és una ciutat balneària, d’aquelles on el temps s’ha deturat al segle XIX. Una ciutat amb tots els serveis imaginables, un xic decadent. Aix les Bains està al bell mig de la Saboia. Una regió meravellosa, amb ciutats tan boniques com Chambery, la seva capital, o Annecy, una ciutat medieval amb un altre llac fantàstic. També els espais naturals dels voltants d’Aix són un luxe. El parc natural des Bauges us ofereix muntanyes i muntanyes al vostre abast, amb rutes per tots els nivells, edats i mitjans, a peu, en bici o en cotxe. Les vistes són esplèndides, sobretot damunt els llacs d’Annecy i Le Bourget. No podeu deixar passar el panoraama del Mont Revard, un mirador excepcional damunt els Alps. Els pobles una cucada, amb graanges que fan uns embotits i uns formatges de luxe. Els boscos excepcionals. Rius i rierols, prats, vaques, ovelles… l’alta muntanya. Si us tira més el turisme cultural, Annecy o l’abadia d’Hautecombe, (a la foto de sota), són bons destins. L’abadia conserva en el seu interior les sepultures dels Ducs i Reis de la casa de Saboia. Tota ella està molt reformada, i avui resulta una mica lletja, però l’entorn i l’anada en vaixell des de Aix les Bains, resulten molt interessants, sobretot pels infants. Nosaltres varem estar a l’hotel Ibis Styles dins el parc de Marlioz. Allunyat però interessant. Evidentment hi ha molts altres hotels a Aix, i campings. Només cal trobar el vostre. Per dinar i sopar us recomanem els carrers peatonals darrera l’ajuntament. Allà hi ha molts restaurants bons. Per citar us direm l’Arbre a palabres, on nosaltres hem sopat moltes vegades, molt bé.

hautecombe

Un destino ideal para unas minivacaciones en Europa es Aix les Bains. Se encuentra en las orillas de un gran lago: el lac de le Bourget. Un lago amable, grande, navegable. Aix les Bains es una bella ciudad balnearia, de aquellas donde el tiempo se detuvo en el siglo XIX. Una ciudad con todos los servicios imaginables, aunque un poco decadente. Aix les Bains está en el centro de la Saboya. Una región maravillosa, con ciudades tan bonitas como Chambery, su capital, o Annecy, una ciudad medieval con otro lago fantástico. También los espacios naturales de los alrededores de Aix son un lujo. El parque natural de Les Bauges ofrece montañas y mas montañas a su alcance, con rutas para todos los niveles, edades y medios, a pie, en bici o en coche. Las vistas son espléndidas, sobre todo sobre los lagos de Annecy y Le Bourget. Los pueblos una cucada. Los bosques excepcionales. Ríos y arroyos, prados, vacas, ovejas … la alta montaña. Si les tira más el turismo cultural, Annecy o la abadía de Hautecombe, (en la foto), son buenos destinos. La abadía conserva en su interior las sepulturas de los Duques y Reyes de la casa de Saboya. Toda ella está muy reformada, y hoy resulta algo kitch. Pero el entorno y la ida en barco desde Aix les Bains, resultan muy interesantes, sobre todo por los niños. Hay muchos otros hoteles en Aix, y campings. Sólo hay que encontrar el suyo. Para comer y cenar os recomendamos “L’Arbre a palabres”.

Mont Cenis / Moncenisio


El Coll de Mont Cenis, en francès, o del Moncenisio en italià, separa aquestes dues nacions en un pas alpí no gaire alt i molt bonic. Uneix Torino i Grenoble, Sant Jean de Modane i Susa, sense necessitat de pagar cap túnel de peatge, per una ruta evocadora, en mig de paisatges idíl·lics i sense fer patir el cotxe. A l’hivern està tancada per la neu, això si. és una bona ruta alternativa per viatjar a Itàlia a l’estiu sense passar calor i sense patir retencions a l’autovia marítima entre Niça i Gènova. Es puja per Perpignan, Narbonne, Montpellier, Nimes, Avignon, Valence, Grenoble, Albertville, Sant Jean de Modane… i es baixa per Susa cap a Torino, per continuar després camí de Milà, Florència o Venecia. O bé a l’inversa. Del costat francés hi ha unes pistes d’esquí molt familiars i nombrosos senders per caminar per les muntanyes. L’accés al llac del Cenis és molt fàcil. Hi ha nombrosos desviaments al llarg de la carretera que serpenteja pel coll des del costat francès a l’italià, que fa ben bé uns 8 kms. d’altiplà, sense pujades ni baixades. Camins molt ben condicionats, amb àrees d’aparcament i tota mena de serveis, restaurants inclosos. Teniu “Le relais du Col du Mont Cenis”, bon petit restaurant just al coll mateix. També Le Malamot, un hotel i restaurant senzill però bo, a la sortida del lloc, ja caient sobre Itàlia. I al mig del parc natural, a peu de carretera, en el monument, centre d’interpretació i església del mont Cenis, bon aparcament i bones vistes del llac i la muntanya, hi ha Le Savoie, un altre bon establiment on menjar.

El paso de Mont Cenis o del Moncenisio, separa Italia y Francia. Se trata de un paso alpino no muy alto y muy bonito.  Une Torino i Grenoble, Sant Jean de Modane y Susa, sin necesidad de pagar el túnel de peaje. La ruta es muy evocadora, en verano, y es una buena ruta alternativa para no pasar calor ni morir en las retenciones entre Niza y Génova. Subid por Perpignan, Narbonne, Montpellier, Nimes, Avignon, Valence, Grenoble, Albertville, Sant Jean de Modane… y bajad hacia Susa y Torino, para continuar a Milán, Florencia o Venecia. O a la inversa. El lago del Cenis és muy bonito. La carretera que serpentea por las alturas lo recorre y encontrareis todo tipo de servicios y restaurantes.  Aconsejamos “Le relais du Col du Mont Cenis”, o Le Malamot, un hotel y restaurante sencillo pero bueno. O Le Savoie, otro buen lugar para comer.

 

Torino, una altra volta


Torí, Turín, Torino, la ciutat te un nom en cada idioma, és la capital de l’antic regne del Piemont. L’orgull de la casa dels Saboia. Avui dia es presenta al visitant com una gran ciutat pulcra, oberta, ordenada, educada, mil·limètrica. Us sentireu com a casa a Torino si sou d’aquelles i aquells a qui els agraden les coses clares, amb ordre i el silenci dominant els carrers. Els espais, les avingudes, totes porticades, estan tirats a esquadra. Grans avingudes, rectes, molt llargues. Els carrers estan molt nets, els del centre son peatonals. La vila és neoclàssica, i això es veu, se sent, es nota. La gran plaça de Sant Carles, amb soportals, és el cor de Torí. Juvara, el gran arquitecte dels reis de Saboia, va dissenyar-la, amb les seves dues esglèsies quasi bessones. Sant Carles i, al seu costat, Santa Cristina. Preneu el tramvia, baratíssim, i feu un volt per la ciutat.

No podeu deixar de veure el magnífic museu Egipci, dels millors del món. Un museu amb peces, sobretot escultures, increibles. De les que surten als manuals d’art. Volteu pel palau reial, pels jardins, pel Duomo, on hi ha el suposat sudari mortuori de Crist. Per dormir teniu un Novotel fantàstic, el Giulio Cesare, amb boníssima comunicació amb el centre de Torino. Nosaltres hi dormim sovint. També ens agrada molt l’hotel Crytal Palace, a tocar de l’estació de Porta Nova. Per menjar, desenes de bons restaurants, pizzeries i trattories. Solem sopar al restaurant La Locanda del Sorriso, proper a l’hotel Crystal, molt bé. Si feu centre a Torí podreu visitar en el curs d’unes petites vacances, o un pont, els fascinants Alps Italians. Les regions d’Aosta, amb els seus valls, que són molt a prop de Torí.

Turín, Torino, la capital del antiguo reino del Piamonte, de la casa de los Saboya, es una gran ciudad pulcra, abierta, ordenada, educada, milimétrica. Se sentirán como en casa en Torino si son Vds. de aquellas personas a quienes les gustan las cosas claras, con orden. Silencio por las calles. Espacios tirados a escuadra. Grandes avenidas, calles limpias, peatonales. La villa es neoclásica, y eso se ve, se siente, se nota. La gran plaza de San Carlos, con soportales, es el corazón de Turín. Juvara, el gran arquitecto de los reyes de Saboya, diseñó, sus dos iglesias casi gemelas. (En la foto la de San Carlos, junto a ella está la de Santa Cristina). Tomad el tranvía, baratísimo, y dad una vuelta por la ciudad. No pueden dejar de ver el magnífico museo Egipcio, de los mejores del mundo. Un museo con piezas, sobretodo esculturas, increíbles. De las que salen en los manuales de arte. Alcancen el palacio real, los jardines, el Duomo, donde está el supuesto sudario mortuorio de Cristo. Para dormir tienen un Novotel fantástico, el Giulio Cesare, con buenísima comunicación con el centro de Torino. Para comer, decenas de buenos restaurantes, pizzerías y trattorias. Si hacen su centro en Turín podrán visitar en el curso de unas pequeñas vacaciones, o un puente, los fascinantes Alpes Italianos. Las regiones de Aosta, con sus valles, están muy cerca de Turín.

Ljubljana


A Eslovènia, un bellíssim petit país Centreeuropeu, al mig dels Alps Julians, teniu una ciutat ben bonica per visitar durant unes vacances. Es tracta de Ljubljana, la capitat eslovena, tan maca com el seu estat. Ljuljana és encantadora, sense tenir res. Un castell dalt d’un turó, quatre carrers medievals, un riu calmat i apacible, uns ponts damunt del riu, el dragó, simbol de la ciutat i molta animació. T’enamora sense saber la raó. Sempre hi ha música al carrer. La gent és amable. Tot riu. La catedral, antiga però molt reformada, no está malament. El casc antic dona escenes de postal. Cases de colors, finestres.

La ciutat te molts i bons hotels. Nosaltres ens allotjàrem a l’Hotel Radisson Blue, als afores, situat lluny del centre però molt luxós. Però no us preocupeu. Te un servei pactat de taxis que et porten al casc històric de la ciutat per pocs diners. Molt recomanable. A Ljuljana vam dinar molt bé. Hi ha llocs molt macos al carrer principal del centre històric. N’hi ha molts i tots son bons, i tots estan molt plens. Vam trobar lloc al restaurant Marley & Me, i va estar pas gens malament. Aneu a Eslovènia en unes vacances d’estiu, i feu una volta pels Alps Julians. Paisatges d’ensomni com ara el llac de Bled o el massís de Triglav, o el llac alpí de Bohinj. També hi ha castells i monestirs repartits per tot el país, i unes coves que son patrimoni de la humanitat, però gent que hi ha anat, i que son bons amics, no les recomanen pas. Ideal per fer senderisme o bici de muntanya. O bé aneu-hi a la tardor. Tota la verdor serà llavors una simfonia de colors. O a l’hivern, quan la neu ho cobreix tot amb el seu mantell blanc. Hi ha moltes estacions d’esquí familiar.

 

Eslovènia, un bellíssim petit país Centreeuropeu, al mig dels Alps Julians, tiene por capital la bella ciudad de Ljubljana, la mayor ciudad eslovena, encantadora. Es una villa bonita sin tener nada especial. Quizás su castillo, la catedral, el barrio antiguo, el rio con sus puentes, el dragón símbolo de la ciudad y la animación de sus ruas. Por todo ello os recomendamos vivamente una visita familiar a Ljubljana.

 

Bonneval sur Arc


Als Alps francesos, no lluny de Grenoble, s’obren precioses valls que s’endinsen a les muntanyes. N’hi ha un munt. Surten des de Grenoble com els radis d’una roda de bici. Remunten rius d’aigües netes fins arribar a grans colls de muntanya, rodejats de cims de més de tres mil metres. Una d’aquestes valls és la de la Maurienne de la que Bonneval sur Arc és el darrer poble, situat a 1800 mts. Bonneval és una veritable destinació de vacances familiars, a pocs kms. del magnífic Coll de l’Iseran, de 2764 mts. Està dins del Parc Nacional de la Vanoise, lloc on podeu fer senderisme i observar animals alpins i gaudir del paisatge i la vegetació. Bonneval és un dels Plus beaux Villages de France, un poblet petit, fet de cases de pedra, balcons de fusta i ben conservat. A l’hivern, Bonneval és un centre ski familiar, tan en pista com de fons.  Si penseu fer una volta pels Alps Francesos de Grenoble no descuideu Bonneval sur Arc, preciós poblet de muntanya francès. No hem dormit mai a Bonneval, tot i que hi ha cases rurals xules, ni hi hem dinat, tot i que te bons restaurants. Nosaltres ho vam fer al poble veï de Bessans, en un restaurant típic de la muntanya de Saboia que es diu La Bocona. Força bé.

Cerca de Grenoble, en los Alpes Franceses, en el valle de la Maurienne, descubrireis este bonito pueblo de alta montaña, clasificado entre los más bellos de Francia. Bonneval sur Arc es un buen destino de vacaciones familiar, situado en el Parc Nacional de la Vanoise. En invierno, Bonneval es un buen centro de ski familiar. Si vais a Grenoble no descuideis Bonneval sur Arc, precioso pueblo de montaña francés. No hemos dormido en Bonneval, pero hay casas rurales chulas. i no hemos comido aunque hay buenos restaurantes. Lo hicimos en el vecino pueblo de Bessans, en un restaurante típico de Saboy que se llama La Bocona.

Eslovènia


Toca ara ja descobrir una mica el magnífic país dels Alps Julians. Toca ja esmentar un destí familiar que poca gent coneix. Una petita Suíssa. Paisatges de conte de fades, muntanyes esplèndides, rius i llacs de somni. Ciutats boniques, plenes de vida i encant. Castells, monestirs… Estem parlant d’Eslovènia. Paisatges d’ensomni com ara el llac de Bled o el massís de Triglav, o el llac alpí de Bohinj, on ens vam banyar, i on vam dinar, prou bé, en un berenador a tocar del llac, amb especialitats eslovenes que es diu Pod Skalco. I, en acabat de rondar pels Alps, baixeu una mica, poca cosa perquè tot el país és ben alpí, fins la bonica ciutat de Ljubljana, la seva capital. Una vila que no te res d’especial, però que és molt coqueta, moderna, viva i alegre. Un petit riu la travessa. Te un gran castell dalt d’un turó, un pont que en son tres, carrers animats amb cases de colors i esglésies amb campanars de bulb. Nosaltres ens vam allotjar al Radisson Blue, als afores, però comunicat amb el centre amb uns taxis molt barats!. I per menjar baixeu als carrers peatonals, plens de bars i restaurants molt bons. La vida no és cara, tampoc molt barata perquè tenen l’euro, i la gent és molt amable.

Toca descubrir un país magnífico en los Alpes Julianos. Un destino familiar de primer orden. Una pequeña Suiza. Con paisajes de cuento de hadas, montañas, rios i algos. Ciudades bonitas, monasterios y castillos. Hablamos de Eslovenia. Hay que ver el lago de Bled o el macizo de Triglav, o el llago alpino de Bohinj. Y la ciudad de Ljubljana, su capital. Que no tiene nada de especial, pero que es coqueta, moderna, viva y alegre. Nosotros nos alojamos en el hotel Radisson Blue, alejado de centro pero bien comunicado por unos taxis baratos y eficientes. Para comer teneis el corazón peatonal de la villa, con bares y restaurantes, todos muy buenos. La vida no es cara, a pesar de que usan ya el euro, y la gente es muy amable.

 

El petit Sant Bernat


petit_sant_bernat

El coll de muntanya del Petit Sant Bernat, als Alps, és un d’aquells llocs mítics on un dia heu d’anar. Connecta la meravellosa Val d’Aosta, a Itàlia, amb la no menys bonica Savoia francesa, per la zona d’Albertville. Les vistes damunt el massís del MontBlanc, i sobre es muntanyes del Parc Natural de la Vanoise a França, son senzillament espectaculars, i no només des del propi pas, sinó des de tota la carreera, ja des dels seus inicis a Courmayeur, a Itàlia. Està obert de maig a Novembre, depenent de la quantitat de neu, que son ser molta. Ideal per una ruta panoràmica entre Bourg Sanint Maurice, a França, venint des de Grenoble, fins a Aosta, Torino o Milano, a Itàlia. Fantàstic com a ruta alternativa de Barcelona a Venezia, o com a part d’uan excursió familiar als Alps, a l’estiu, o a l’hivern. L’arribada a Itàlia es fa per l’estació d’esquí de Pre Saint Didier, amb unes vistes impagables al Mont-Blanc. El darrer poble del cantó italià és La Thuile, una bona estació d’esquí. La carretera és bona durant tot el recorregut, però amb unes corbes impossibles, retorçades a més no poder, que van numerades a la part italiana, per desesperació dels conductors. No en va parlem d’un port de muntanya de més de 2.180 metres!. A dalt del coll, desolat, un petit llac, cims que semblen lunars, una botiga de records plena de gossets Sant Bernat de peluix, un petit restaurant anomenat precisament San Bernardo, just davant del llac, a la vessant italina, i que no està gens malament. També hi ha, disseminats aquí i allà, uns quants monòlits que recorden efemèrides i epopeies passades, de les que la collada és ben rica. Com ara l’estàtua de Sant Bernat, o un monuments que commemora les víctimes de moltes guerres. Pel Petit Sant Bernat hi han passat més de dos milions de soldats al llarg de dos mil·lennis. Ara bé, els monuments que més agradarà a la canalla segur que seran els grans animals de fibra de vidre de reclam. La cabra, el gos, la marmota… No marxeu sense una foto!. Pel cantó francès el darrer poble abans del coll és La Rosiere, una estació d’esquí d’altitud on ens agrada parar-nos per dinar. Ho fem sempre al simpàtic bar que regenta l’amic Renaud amb maestria. Està situat a l’Hotel “Le Relais du Petit Saint Bernat”, un hotelet de muntanya amb encant, que cal tenir en compte, i amb un restaurant molt interessant. Perque al bar trobareu només una petita carta, amb hamburgueses fabuloses, amanides i pizzes, plats de formatges i embotits sense compromís. A nosaltres ens és suficient. Us serviran sigui l’hora que sigui, del matí fins a les 7 de la tarda. No deixeu d’assaborir com a postres les copes de gelat artesà i els pastissos de fruits del bosc. Gaudiu de la seva terrassa florida oberta a tots els vents, i a tots els cims. Bona travessa del Petit Sant Bernat!.

El puerto de montaña del Pequeño San Bernardo, entre la región de la Saboya, en Francia, y el Valle de Aosta, en Italia, ofrece vista espectaculares sobre las montañas de la Vanoise y sobre el macizo del Mont-Blanc. És una ruta de más de 2180 mts, llena de curvas, pero muy recomendable para ir de Grenoble a Milan por los Alpes, lo que quiere decir ir de Barcelona a Venecia sin seguir la calurosa autopista de la costa. Para comer, y para dormir, os recomendamos el Hotel “Le Relais du Petit Saint Bernat”, sobretodo su bar, donde podreis comer de manera informal pero suculenta.

 

Bolzen / Bolzano


En acabar la primera guerra mundial el Trentí i l’Alt Adige, dues províncies austríaques, varen ser annexionades a Itàlia. La geografia jugava a favor del país mediterrà. L’Adigio és un afluent del Po, i les seves aigües baixen descaradament cap al sud. També és aquesta la orientació, a solei, de les vessants assolellades d’aquesta zona dels Alps, que olora ja la calor del mar, la bonança meridional. Potser si, doncs, que era lògic que la frontera humana coincidís amb la natural, amb el pas imponent i al mateix temps fàcil i suau del Brenner. Però la geografia humana és més tosuda que la física, més mutable, variada i poc lògica. I la gent d’aquestes contrades és de parla alemanya, de costums nòrdiques, i de tarannà poc meridional, sobretot pels nostres estàndards. Per això resulta tan sorprenent i divertida una passejada per aquesta vila florida del peu de la cordillera alpina. Amb els seus carrers que recorden qualsevol ciutat germànica, amb els rètols bilingües, amb l’idioma aspre tothora als llavis. Perquè tot i que l’italià, cantarí i dolç, fàcilment comprensible a les nostres orelles l’entén i el coneix tothom, no l’usa ningú. A més d’aquesta curiositat  filològica, us hem de recomanar Bolzen per la seva encantadora bellesa, que suma l’exotisme del nord amb l’amabilitat del sud. Carrers amb arcades, esglésies boniques, places i paisatge. Però avui dia l’atracció familiar més important de Bolzen és l’home de Gel, l’Otzï. El neolític que va venir del vall tirolès d’Otzäl, a cercar no sabem què, i va morir, assassinat, no gaire lluny del coll de divisió de les aigües. El museu local se li ha dedicat totalment i completa. És natural. Atrau milers de turistes. El veureu allà, eternament congelat, rodejat asèpticament de les seves darreres i pobres pertinènces: una gorra de pell, vestits de fil, armes de pedra, amulets i medecines. Us recomanem molt la visita. Segur que als vostres infants els encantarà. I donareu vida a aquesta vila de muntanya agradable, pas obligat en una excursió de vacances entre Itàlia i Austria. Pareu-vos-hi camí de Florència, Roma, o camí de Viena o Venecia, anant o venint, pujant o baixant del pas més transitat d’Europa, del Brennero comunicador. Podeu dinar molt bé als carrers dels voltants de la plaça de Walter. Nosaltres ho varem fer al cafe Sportler, a la Silvergasse, tocant la piazza de il Grano, en un restaurant ràpid, jove, informal, de menú reduït i servei ràpid. Però n’hi ha molts altres, més tradicionals. Bolzano no pot faltar en una ruta familiar pels Alps italians, una excursió que travessi el Brennero, camí d’Austria, del Tirol, hi te parada obligada, per saludar el simpàtic Otzï, l’home de gel, arribat de la prehistòria, congelat, fa molts i molts anys.

Al finalizar la primera guerra mundial el Trentino y el Alto Adige, dos provincias austriacas, fueron anexionadas a Italia. La geografía jugaba a favor del país mediterráneo. El Adigio es un afluente del Po, y sus aguas bajan descaradamente hacia el sur. También es ésta la orientación, en solana, de las vertientes más soleadas de esta zona de los Alpes, que huele ya el calor del mar, la bonanza meridional. Quizás si, pues, que era lógico que la frontera humana coincidiera con la natural, con el paso imponente y al mismo tiempo fácil y suave del Brenner. Pero la geografía humana es más tozuda que la física, más mutable, variada y poco lógica. Y la gente de estas tierras es de habla alemana, de costumbres nórdicas, y de talante poco meridional, sobre todo para nuestros estándares. Por eso resulta tan sorprendente y divertida esta villa florida del pie de la cordillera alpina. Con sus calles que recuerdan cualquier ciudad germana, con los rótulos bilingües, con el idioma áspero siempre en los labios. Porque aunque el italiano, cantarino y dulce, fácilmente comprensible a nuestros oídos, lo entiende y lo conoce todo el mundo, no lo usa nadie. Además de esta curiosidad filológica, les debemos recomendar Bolzen por su encantadora belleza, que suma el exotismo del norte con la amabilidad del sur. Calles con arcos, iglesias bonitas, plazas y paisajes. Pero hoy en día la atracción familiar más importante de Bolzen es el hombre de Hielo, el Ötzi. El neolítico que vino del valle tirolés de Otzäl, a buscar no sabemos qué, y murió, asesinado, no muy lejos de aquí. El museo local se le ha dedicado totalmente y completamente. Es natural. Atrae a miles de turistas. Lo veréis allí, eternamente congelado, rodeado asépticamente de sus últimas y pobres pertenencias: un gorro de piel, trajes de hilo, armas de piedra, amuletos y medicinas. Os recomendamos mucho la visita. Seguro que a vuestros niños les encantará. Y daréis vida a esta villa de montaña agradable, paso obligado en una excursión de vacaciones entre Italia y Austria, o camino de Florencia, Roma, o camino de Viena o de Venecia, yendo o viniendo, subiendo o bajando el paso más transitado de Europa, del Brennero comunicador. Pueden comer muy bien en las calles de los alrededores de la plaza de Walter. Nosotros lo hicimos al café Sportler, la Silvergasse, tocando la piazza del Grano, en un restaurante rápido, joven, informal, de menú reducido y servicio rápido. Pero hay muchos otros, más tradicionales. Bolzano no puede faltar en una ruta familiar por los Alpes italianos, una excursión que atraviese el Brennero, camino de Austria, del Tirol, tiene aquí parada obligada, para saludar al simpático Ötzi, el hombre de hielo, llegado de la prehistoria, congelado, ya hace muchos años.

Montgenèvre


Montgenèvre és una bonica vila dels Alpes del Sud de França, situada a pocs kms. de la vila fortificada de Briançon, tot a tocar de la frontera amb Itàlia. De fet aquest és el millor pas de muntanya per anar de França a Torí. Montgenèvre és, doncs, un poble i un coll de muntanya, situats respectivament a 1.400 i 1.800 mts. d’alçada, en un indret maravellòs, amb una muntanya fastuosa, a les portes de Farança i Itàlia. Una vall luminosa, alpina, riallera, amb unes pistes d’esquí molt familiars, uns espais nítids, coberts de gespa fresca a l’estiu, amb flora i fauna protegida. Montgenevre és ideal per infants: esports de natura, llacs, caminades. A l’hivern neu, a l’estiu frescor. Si aneu de camí a Itàlia amb els vostres fills i filles, i us voleu estalviar la llarga, pesada i tediosa autopista que de Marsella arriba a Florència travessant la “Riviera dei Fiori”, plena de cotxes a l’estiu, penseu en Montgenèvre. Pugeu des de Aix en Provence cap a Sisteron per l’autopista, i d’allà a Briançon. Feu nit a Montgenevre, o simplement descanseu-hi, abans de deixar-vos caure sobre la Vall de Susa i Torino, ja a Itàlia. Us assegurem que no és massa més llarg, que no passareu calor, que no hi ha cues, i que coneixereu valls alpins francesos i italians que valen molt la pena. Podeu parar a veure Briançon i les seves defenses de Vauban, patrimoni mundial de la UNESCO, i a la banda italiana, la magnífica Sacra de Sant Michele, l’abadia romànica on es va filmar “El nom de la Rosa”. Bon viatge, i ben fresquet, sobretot a l’estiu!.

Montgenèvre es una bonita villa de los Alpes del Sur de Francia, situada a pocos kms. de la villa fortificada de Briançon, todo muy cerca de la frontera con Italia. De hecho este es el mejor paso de montaña para ir de Francia a  Turín. Montgenèvre es, pues, un pueblo y un puerto de montaña, situados respectivamente a 1.400 y 1.800 mts. de altura, en un lugar maravilloso, con una montaña fastuosa, a las puertas de Francia e Italia. Un valle luminoso, alpino, risueño, con unas pistas de esquí muy familiares, unos espacios nítidos, cubiertos de hierba fresca en verano, con flora y fauna protegidas. Montgenevre es ideal para niños: deportes en plena naturaleza, con lagos, y posibilidad de caminatas. En invierno nieve, en verano frescura. Si vais de camino a Italia con sus hijos e hijas, y os queréis ahorrar la larga, pesada y tediosa autopista que de Marsella llega a Florencia atravesando la “Riviera dei Fiori”, llena de coches en verano, pensad en Montgenèvre. Hay que subir desde Aix en Provence hacia Sisteron por la autopista, y de allí a Briançon. Hagan noche en Montgenevre, o simplemente pueden descansar en ella, antes de dejarse caer sobre el Valle de Susa y Torino, ya en Italia. Os aseguramos que no es mucho más largo, que no pasaréis calor, que no hay colas, y que conoceréis valles alpinos franceses e italianos que valen mucho la pena. Pueden parar a ver Briançon y sus defensas de Vauban, patrimonio mundial de la UNESCO, y en la parte italiana, la magnífica Sacra de San ichele, la abadía románica donde se filmó “El nombre de la Rosa”. Buen viaje, y ¡bien fresquito!.

Briançon


Briançon és patrimoni de la humanitat. Ho és en raó de ser una ciutat dissenyada i executada per Vauban al segle XVII. Completament. Això la fa ser una vila única al món. Tota d’un mateix estil, d’una uniformitat corprenedora. Briançon és una ciutat fortalessa, edificada per la guerra, per patir assetjaments i defensar la frontera alpina amb la Saboia italiana. Però, avui dia, Briançon es quelcom més. És un centre d’excursions alpines, un centre d’esqui familiar als Alps francesos de primer ordre. La Serre Chevalier, el maravellós massís dels Ecrins, el  Col du Lautaret, Col du Telegraf, Montgenevre, Sestrieres, Nevache son noms mítics de la neu hivernal alpina més propera a casa nostra. Briançon, penjada damunt la seva roca, caient vessant avall, rodejada de les seves muralles, domina l’accés a totes aquestes valls i colls mítics. I quan esteu farts de neu, passejeu per dins la vila murallada, admireu les construccions militars, els forts inexpugnables, del geni militar del millor enginyer del rei Lluis XIV. Camineu per la plaça d’armes, pels polvorins, els ponts atrevits, els portals, la catedral, la capella dels Pénitents Noirs, el convent dels récollets, els cordeliers, les fonts, les cases del carrer du Roi, i de la grand rue, que baixa i baixa, amb l’aigua circulant al bell mig del carrer. Carrers encantadors, plens de vida i de comerç.  També podeu prendre un telefèric que us durà des del mateix centre de Briançon fins la Terre Rouge o fins Gondrans, a disfrutrar de l’hivern, o de l’estiu. Briançon està molt ben situat i és molt fàcil arribar-hi des de Barcelona. Son uns 550 kms. que  podeu fer per Girona, Montpellier, Arles i Aix en Provence. D’aqui podeu prendre l’autopista A-51 fins més enlla de Sisteron, i continuar er la N-94. Cap coll de muntanya s’interposarà entre vosaltres i Briançon. Difícilment tindreu problemes per circular, i els Alps francesos més desconeguts estaran al vostre abast.  Trobareu a Briançon bons hotels, com ara el Vauban, o bé el Crisol. Si encara voleu estar més a prop de la neu, pugeu fins a Montgenevre, on hi ha una estació d’esquí molt familiar, i uns hotelets de somni, com ara el Chalet Blanc. La neu més familiar i més propera dels Alps, recordeu, a Briançon.

Briançon es patrimonio de la humanidad. Lo es en razón de ser una ciudad diseñada y ejecutada por Vauban en el siglo XVII. Completamente. Esto la hace ser una villa única en el mundo. Toda de un mismo estilo, de una uniformidad cautivadora. Briançon es una ciudad fortaleza, edificada para la guerra, para sufrir acosos y defender la frontera alpina con la Saboya italiana. Pero, hoy día, Briançon es algo más. Es un centro de excursiones alpinas, un centro de esquí familiar en los Alpes franceses de primer orden. La Serre Chevalier, el maravilloso macizo de los Ecrins, el Col du Lautaret, Col du Telegraf, Montgenevre, Sestrieres, Névache son nombres míticos de la nieve invernal alpina más cercana a nuestra casa. Briançon, colgada sobre su roca, cayendo ladera abajo, rodeada de sus murallas, domina el acceso a todos estos valles y puertos míticos. Y cuando estáis hartos de nieve, podeis pasear por dentro de la villa amurallada, admirar las construcciones militares, los fuertes inexpugnables, del genio militar del mejor ingeniero del rey Luis XIV. Caminar por la plaza de armas, por polvorines, por los puentes atrevidos, los portales, la catedral, la capilla de los Penitents Noirs, el convento de los Récolets, los Cordeliers, las fuentes, las casas de la calle du Roi, y de la grand rue , que baja y baja, con el agua circulando por en medio de la calle. Calles encantadores, llenas de vida y de comercios. También pueden tomar un teleférico que os llevará desde el mismo centro de Briançon hasta la Terre Rouge o hasta Gondrans, a disfrutrar del invierno, o del verano. Briançon está muy bien situado y es muy fácil llegar allí desde Barcelona. Son unos 550 kms. que se pueden hacer por Girona, Montpellier, Arles y Aix en Provence. De aquí pueden tomar la autopista A-51 hasta más allá de Sisteron, y continuar por la N-94. Una ruta libre de puertos de montaña. Nada peligroso se interpondrá entre la família y Briançon. Difícilmente tendrán problemas para circular, y los Alpes franceses más desconocidos estarán a su alcance. Encontrarán en Briançon buenos hoteles, como el Vauban, o bien el Crisol. Si aún desean estar más cerca de la nieve, habrá que subir hasta Montgenevre, donde hay una estación de esquí muy familiar, y unos hotelitos de ensueño, como el Chalet Blanc.

La Vall d’Aosta


Si hi ha un destí familiar bonic i assequible als Alps Italians, aquest és la Vall d’Aosta. I ho és perquè és molt bonica, perquè és molt diferent, perquè és molt espectacular, i perquè és molt propera. La Vall d’Aosta és una regió autònoma italiana, que toca a França i que està situada al cor dels Alps més alts i potents, al peu del Montblanc. Tot i que sembli estrany, només està a 770 kms. de Barcelona. Hi ha diverses rutes per arribar-hi. La més directa és per Girona, Narbonne, Nimés, Orange, Nyons, Serres, Gap, Briançon i passant el coll de Montgenevre, arribar fins a Torino, per pujar després a Aosta. Ruta curta però lenta. Només la meitat és autopista. Moltes corbes. Paratges desèrtics. També és possible anar-hi per autopista continuament. Cal seguir l’A7 fins La Jonquera, l’A9 fins Orange i després continuar ca a Valence. D’aquí a Grenoble, i d’allà cap al túnel de Frejús que us portarà a Torino, i Aosta. També possible per la Costa, anant per Niza fins Savona i pujant a Torino, una volta llarga. O pel túnel del Montblanc, des de Chamonix, per paisatges alpins de llegenda. Si hi arribeu per Torino pugeu per l’autopista A5. La vall està a només 55 km de Torino. La Vall d’Aosta és un destí complert per unes vacances. A l’estiu és un lloc fresc on refugiar-se del sol ardent. Un lloc on el sol escalfa però on tot és verd, i a la nit es dorm. A la primavera tota la vall riu, reneix. A la tardor, els vessants, verticals, altíssims, s’omplen de tons terrosos, daurats, ocres i vermells. A l’hivern, si agafeu bon temps, la neu brilla al sol esmorteït. No una mica de neu, sinó pilons de neu. Una neu democràtica, a l’abast de tothom, familiar, que omple cada racó de la vall. La Vall d’Aosta, la principal, comença al Pont de Sant Martí i arriba fins l’estació d’esquí de Courmayeur, (a la foto),  al peu mateix del Montblanc. Te molts atractius turístics, tot i que a primera vista és molt austera, anodina i fins una mica trista. Per exemple els seus castells. Cada poble te el seu. Són forticacions de caire defensiu, que s’han anat bastint al llarg dels segles. N’hi ha de medievals, hi ha palaus renaixentistes i barrocs, que no per això abandonen l’aire de fortalessa, n’hi ha del segle XIX. Totes son poderoses, situades en llocs estratègics, aturant el pas dels estranys. Castells com el de Bard, o el palau d’Issogne, amb les pintures, o Fenis, o Verres o Sarriod. N’hi ha tants, tan diferents i tan bonics que Aosta podría ser molt bén anomenada la vall dels castells. També són espectaculars les seves esglésies, romàniques, amb campanars en afilades punxes, però amb façanes barroques, amb façanes pintades, naifs i entranyables, coloristes i originals. Aosta, al mig del vall, és una capital jove i dinàmica, amb un passat romà esplendorós, amb arc de triomf inclòs, i nombrosos temples medievals, com Sant Orso o el Duomo. Si la vall principal és magnífica, ens mancaran les paraules per descriure les valls secundàries que s’endinsen per atanyer les sobiranes capçaleres del Mont Rosa, del Cerví, o del Montblanc, gegants d’Europa, amb més de 4000 mts. d’alçada. Son valls precioses, escarpades i rialleres, menys severes que la vall mare, més asolellades. N’hi ha una dotzena, totes fantàstiques, ideals per passar-hi l’estiu, o un Nadal a la neu. Ens agraden especialment la Vall de Cogne, que s’endinsa en el parc nacional del Grand Paradiso, reserva d’Europa. Cogne, al final de la seva vall, és un poblet de conte de fades, amb restaurants i hotels maravellosos, paisatges idil·lics i una natura verge. El vall de Breuil-Cervinia acaba en un circ glaciar al peu mateix del Cervino, una titànica muntanya, escenogràfica i brutal. A Aosta hi ha molts bons llocs per menjar i dormir. Us en recomanarem uns quants, com la Maison Tissiere, al poblet d’Antey-Saint André, a Cervínia. Un hotelet amb moltíssim encant, i una cuina digne d’estrella Michelin. Al poble de La Salle, uns apartaments molt ben muntats: Le Petit Coeur. En aquest poble, un restaurant diferent: Pizzeria da Gigi. No us espanteu per la pinta del lloc. Cuina sarda de tota la vida. Demaneu-li a la Valeria quins plats ha fet la seva mare aquell dia. A Courmayeur podeu dinar a Le Petit Montblanc. A la capital, Aosta, molts locals del carrer principal us treuran d’una situació apurada, però per dormir i menjar bé, aneu fins als poblets de les valls secundàries, com a Cogne. Allà trobareu grans hotels, com el Sant’Orso, o el Bellevue, caríssims, guapíssims, amb restaurants en consonància. O petits hotels amb encant, com el de La Tor. Finalment penseu que Torino està a menys d’una hora en cotxe de la Vall d’Aosta i ofereix la seguretat, bon preu i tracte especial a les famílies del seu Novotel Giulio Cesare, una aposta segura. El vall d’Aosta és una destinació familiar ideal per vacances.

Si hay un destino familiar bonito y asequible en los Alpes Italianos, este es el Valle de Aosta. Y lo es porque es muy bello, porque es muy diferente, porque es muy espectacular, y porque está muy cerca. El Valle de Aosta es una región autónoma italiana, que toca Francia y que está situada en el corazón de los Alpes más potentes, al pie del Montblanc. Aunque parezca extraño, sólo está a 770 kms. de Barcelona. Hay varias rutas para llegar. La más directa es por Girona, Narbonne, Nimes, Orange, Nyons, Serres, Gap, Briançon y pasando el col de Montgenevre, se llega hasta Torino, para subir luego a Aosta. Ruta corta pero lenta. Sólo la mitad es autopista. Muchas curvas. Parajes desérticos. También es posible ir por autopista continuamente. Hay que seguir la A7 hasta La Jonquera, la A9 hasta Orange y luego continuar hacia Valence y Grenoble. De allí hacia el túnel de Fréjus que les llevará a Torino, y Aosta. También posible por la Costa, yendo por Niza hasta Savona y subiendo en Torino, dando una vuelta larga. O por el túnel del Montblanc, desde Chamonix, por paisajes alpinos de leyenda. Una vez se llega a Torino hay que subir por la autopista A5. El valle está a sólo 55 km de Torino. El Valle de Aosta es un destino completo para unas vacaciones. En verano es un lugar fresco donde refugiarse del sol ardiente. Un lugar donde el sol calienta pero donde todo es verde, y por la noche se duerme. En primavera todo el valle renace. En otoño, las vertientes, verticales, altísimas, se llenan de tonos terrosos, dorados, ocres y rojos. En invierno, si cogéis buen tiempo, la nieve brilla al sol mortecino. No un poco de nieve, sino montones de nieve. Una nieve democrática, al alcance de todos, familiar, que llena cada rincón del valle. El Valle de Aosta comienza en el Puente de San Martín y llega hasta la estación de esquí de Courmayeur, (en la foto), al pie mismo del Montblanc. Tiene muchos atractivos turísticos, aunque a primera vista es muy austera, anodina y hasta un poco triste. Por ejemplo sus castillos. Cada pueblo tiene el suyo. Son forticacions de carácter defensivo, que se han ido construyendo a lo largo de los siglos. Los hay de medievales, hay palacios renacentistas y barrocos, que no por ello abandonan el aire de fortaleza, y los hay del siglo XIX. Todas ellas son poderosas, situadas en lugares estratégicos, como deteniendo el paso de los extraños. Hay que ver castillos como el de Bard, o el palacio de Issogne, con las pinturas, o Fenis, o Verres o Sarriod. Hay tantos, tan diferentes y tan bonitos que Aosta podría ser muy bien llamado el valle de los castillos. También son espectaculares sus iglesias, románicas, con campanarios en afiladas puntas, pero con fachadas barrocas, con fachadas pintadas, naif y entrañables, coloristas y originales. Aosta, en medio del valle, es una capital joven y dinámica, con un pasado romano esplendoroso, con arco de triunfo incluido, y numerosos templos medievales, como San Orso o el Duomo. Si el valle principal es magnífico, nos faltarán las palabras para describir los valles secundarios que se adentran en las cabeceras del Monte Rosa, del Cervino, o del Montblanc, gigantes de Europa, con más de 4000 mts. de altura. Son valles preciosos, escarpados y risueños, menos sever0s que el valle madre, más soleados. Hay una docena, todos fantásticos, ideales para pasar el verano, o una Navidad en la nieve. Nos gustan especialmente el Valle de Cogne, que se adentra en el parque nacional del Grand Paradiso, reserva de Europa. Cogne, al final de su valle, es un pueblo de cuento de hadas, con restaurantes y hoteles maravillosos, paisajes idílicos y una naturaleza virgen. El valle de Breuil-Cervinia termina en un circo glaciar al pie mismo del Cervino, una titánica montaña, escenográfica y brutal. En Aosta hay muchos buenos lugares para comer y dormir. Os recomendaremos algunos, como la Maison Tissiere, en la aldea de Antey-Saint André, en Cervinia. Un hotelito con muchísimo encanto, y una cocina digna de estrella Michelin. En el pueblo de La Salle, unos apartamentos muy bien montados: Le Petit Coeur. En este pueblo, un restaurante diferente: Pizzeria da Gigi. No os asustéis por la pinta del lugar. Cocina sarda de toda la vida. Pedidle a Valeria qué os nombre los platos que ha cocinado su madre ese día. En Courmayeur se puede comer en Le Petit Montblanc. En la capital, Aosta, muchos locales de la calle principal les sacaran de una situación apurada, pero para dormir y comer bien, hay que ir hasta los pueblos de los valles secundarios, como Cogne. Allí encontrarán grandes hoteles, como el Sant’Orso, o el Bellevue, carísimos, guapísimos, con restaurantes en consonancia. O pequeños hoteles con encanto, como el de La Tor. Finalmente piensen que Torino está a menos de una hora en coche del Valle de Aosta y ofrece la seguridad, buen precio y trato especial a las familias de su Novotel Giulio Cesare, una apuesta segura.

Llac d’Orta


El llac d’Orta està situat al Piamont, a tocar del llac Maggiore, a Itàlia, al peu dels Alps. És un llac petit, el més petit de tots els magnífics llacs italians alpins de les rodalies de Milano. Podeu arribar-hi des de Torino, anant cap a Novara, i d’aquí camí de Domodossola. També des de Milano per l’autopista A8 i A26 seguint sempre la direcció Gravellona Toce, sortida Borgomanero i seguint cap a Gozzano, que es la primera vila que trobareu al sud del llac. També podeu fer la riva del llac Maggiore fins Stresa, anar cap a Gravellona, i d’allà a Omegna. Llavors podreu fer el llac d’Orta de tornada cap a Milano o Torino. Un dia complert. Son uns 140 kms. des de Torino, 70 kms. des de Milano i 42 kms des de l’aeroport de Malpensa. El llac te una illa al mig, a tocar d’Orta, la població que dona li dona nom. Es tracta de l’Isola di San Giulio, d’una bellessa arrebatadora, romàntica. L’illa és una fita cultural, religiosa, sacra i d’art. Hi ha una comunitat de monges benedictines que regenten el monestir que domina l’enclau. La Basilica de l’illa, romànica del segle XI, conté magnífiques escultures del XV, i fresos a les parets del segles XV, XVI i XVIII. La resta de l’illa, i de les rives, està plena de casetes de pescadors i de vil·les d’estiueig, tot i que en menor mesura que les vores del llac Maggiore. Si hi aneu a la primavera trobareu poca gent, i una natura en ple despertar. A l’estiu hi ha més gent, tot i que mai tanta com al Maggiore. Us podreu banyar i anar al festival de música antiga. A la tardor el llac i els boscos, els Alps tots ells, s’omplen de color increibles. Els arbres perden les fulles i la neu cobreix els cims. La boira campa per les aigües quietes. Bucòlic, oi?. Als pobles de la vora del llac hi ha molts hotels que ens van semblar preciosos, i alguns càmpings molt bonics. Nosaltres, però, vàrem dormir al Novotel Milano Malpensa, a l’aeroport, on vam centrar el nostre campament. Bé de preu i admeten 2 infants dormint i esmorzant gratis a l’habitació dels pares. No us perdeu el llac d’Orta, el seu veï llac Maggiore, i els de Garda, Iseo i Lugano. Una destinació ineludible en un viatge pels Alps Italians.

El lago de Orta está situado en el Piamonte, cerca del lago Maggiore, en Italia, al pie de los Alpes. Es un lago pequeño, el más pequeño de todos los magníficos lagos italianos alpinos de los alrededores de Milano. Pueden llegar desde Torino, yendo hacia Novara, y de ahí camino de Domodossola. También desde Milano por la autopista A8 y A26 siguiendo siempre la direcció Gravellona Toce, salida Borgomanero y siguiendo hacia Gozzano, que es la primera villa que se encuentra al sur del lago. También pueden subir por la orilla del lago Maggiore hasta Stresa, ir luego hacia Gravellona, y de allí a Omegna. Entonces podrán dar el lago de Orta de vuelta a milano o Torino. Un día completo. Son unos 140 kms. desde Torino, 70 kms. desde Milano y 42 kms desde el aeropuerto de Malpensa. El lago tiene una isla en medio, al lado de Orta, la población que da le da nombre. Se trata de la Isola di San Giulio, de una belleza arrebatadora, romántica. La isla es un hito cultural, religioso, sacro y de arte. Hay una comunidad de monjas benedictinas que regentan el monasterio que domina el enclave. La Basílica de la isla, románica del siglo XI, contiene magníficas esculturas del XV, y fresos en las paredes de los siglos XV, XVI y XVIII. El resto de la isla, y de las riberas, está llena de casitas de pescadores y de villas de veraneo, aunque en menor medida que las orillas del lago Maggiore. Si vais en primavera encontrareis poca gente, y una naturaleza en pleno despertar. En verano hay más gente, aunque nunca tanta como en el lago Mayor. Os podréis bañar e ir al festival de música antigua. En otoño el lago y los bosques, los Alpes todos ellos, se llenan de colores increíbles. Los árboles pierden las hojas y la nieve cubre las cimas. La niebla campa por las aguas quietas. Bucólico, ¿verdad?. En los pueblos de la orilla del lago hay muchos hoteles que nos parecieron preciosos, y algunos campings muy bonitos. Nosotros, sin embargo, dormimos en el Novotel Milano Malpensa, el del aeropuerto, donde centramos nuestro campamento. Bien de precio y admiten 2 niños durmiendo y desayunando gratis en la habitación de los padres. No os perdáis el lago de Orta, su vecino el lago Maggiore, y los de Garda, Iseo y Lugano. Un destino ineludible en un viaje por los Alpes Italianos.

Sacra de Sant Michele


En el vall de Susa, baixant cap a Itàlia de Briançon per Montgenèvre, o bé pujant des de Torí cap a França per aquest maravellós pas dels Alps, de sobte, quedareu impactats per la visió quasi sobrenatural d’una abadia cistercenca literalment penjada entre el cel i la terra. Allà, a dalt d’un escarpat turó, d’un cim inaccesible, d’un rocam portentòs, s’alça aquest monestir romànic. Quan un lloc és infernal, quan sembla obra del dimoni, les bones gents medievals s’afanyaven a bastir-hi un temple i encomanar-lo a la protecció de Sant Miquel. I així ha estat en el cas d’aquest cenobi poderòs que sembla dominar l’espai des del seu tro de pedra. Contemporani, i molt semblat al Saint Michel de Normandia, a França. Del temps d’aquella maravella muntada al mig del mar: el Mont Saint Michel. Dues magnífiques obres del romànic del món. La trobareu fàcilment baixant o pujant, com ja hem dit el vall alpí de Susa. Altra cosa és que sapigueu trobar el camí per pujar-hi, que rodeja l’esglèsia i el seu muntanyot per l’esquena. Si baixeu de Montginevre o pugeu de Torí per l’autopista A32, o per la carretera SS24, sigui com sigui us convé sortir a Avigliana. Hi ha diverses rotondes, on cal seguir sempre la direcció Giaveno i la Sacra di San Michele, i passar un túnel. De nou en una altra rotonda, cal continuar cap a Laghi di Avigliana i Giaveno, i per descomptat seguir els rètols que indiquen la Sacra di San Michele. S’aparca a sota el monestir, que queda a uns deu minuts a peu. Tot i que bona part dels edificis han anat per terra, i el conjunt ha estat diverses vegades saquejat i reconstruït, encara es conserva el més fonamental. L’esglèsia, impressionant, amb la cripta i les capelles, plenes d’obres d’art. Menció a banda mereix el panorama. Increible. Els Alps desplegant-se davant els vostres ulls, la vall de Susa serpentejant cap a la plana on corre el riu Po, amb Torí al fons. Pareu a la Sacra si decidiu entrar a Itàlia via Montgenèvre i Torí, o si penseu en aquesta ruta mil·lenària per sortir-ne, camí de la Provença. I si ens deixeu recomanar-vos un lloc per dinar, senzill, pintoresc, familiar i cassolà, us enviarem a casa de l’Antonio, al poble d’Oulx., proper a la Sacra, camí de França. Allà hi ha la pizzeria i restaurant “Lo Zodiaco”. Hem menjat molt bé en aquest indret amable, a la Via Vittorio Emmanuelle, 15, d’Oulx. Per dormir teniu Torí, amb un esplèndit Novotel, i molts altres hotels a tocar.

En el valle de Susa, bajando hacia Italia por Briançon por Montgenèvre, o bien subiendo desde Turín hacia Francia por este maravilloso paso de los Alpes, de repente, quedarán impactados por la visión casi sobrenatural de una abadía cisterciense literalmente colgada entre el cielo y la tierra. Allí, en lo alto de un escarpado cerro, de una cima inaccesible, de un roquedal portentoso, se alza este monasterio románico. Cuando un sitio es infernal, cuando parece obra del demonio, las buenas gentes medievales se apresuraban a construir allí un templo y a encomendarse a la protección de San Miguel. Y así ha sido en el caso de este cenobio poderoso que parece dominar el espacio desde su trono de piedra. Contemporáneo, y muy parecido al Saint Michel de Normandía, en Francia. Del tiempo de aquella maravilla montada en medio del mar: el Mont Saint Michel. Dos magníficas obras del románico del mundo. La encontraréis fácilmente bajando o subiendo, como ya hemos dicho, el valle alpino de Susa. Otra cosa es que sepais encontrar el camino para subir, el que rodea la iglesia y su muntanya por la espalda. Si bajáis de Montginevre o subís de Turín por la autopista A32, o por la carretera SS24, sea como sea, os conviene salir en Avigliana. Hay varias rotondas, donde hay que seguir siempre la dirección Giaveno y la Sacra di San Michele, y pasar un túnel. De nuevo en otra rotonda, hay que continuar hacia Laghi di Avigliana y Giaveno, y por supuesto seguir los letreros que indican la Sacra di San Michele. Aparcad bajo el monasterio, que queda a unos diez minutos a pie. Aunque buena parte de los edificios han caido, y el conjunto ha sido varias veces saqueado y reconstruido, todavía se conserva lo más fundamental. La iglesia, impresionante, con la cripta y las capillas, llenas de obras de arte. Mención aparte merece el panorama. Increible. Los Alpes desplegándose ante los ojos, el valle de Susa serpenteando hacia el río Po, con Turín al fondo. Parad en la Sacra si deciden entrar en Italia vía Montgenèvre y Turín, o si planean seguir esta ruta milenaria para salir, camino de la Provenza. Y si nos dejáis recomendaros un lugar para comer, sencillo, pintoresco, familiar y casero, os enviaremos a casa de Antonio, en el pueblo de Oulx, muy cercano a la Sacra, por el camino de Francia. Allí está la pizzería y restaurante “Lo Zodiaco”. Hemos comido muy bien en este lugar amable, en la Via Vittorio Emmanuelle, 15, de Oulx. Para dormir tienen Turín, con un espléndido Novotel, y muchos otros hoteles en las inmediaciones.

Torino


Torí, Turín, Torino, la capital de l’antic regne del Piemont, la casa dels Saboia, és una gran ciutat pulcra, oberta, ordenada, educada, mil·limètrica. Us sentireu com a casa a Torino si sou d’aquelles i aquells a qui els agraden les coses clares, amb ordre. Silenci pels carrers. Espais tirats a esquadra. Grans avingudes, carrers nets, peatonals. La vila és neoclàssica, i això es veu, se sent, es nota. La gran plaça de Sant Carles, amb soportals, és el cor de Torí. Juvara, el gran arquitecte dels reis de Saboia, va dissenyar-la, amb les seves dues esglèsies quasi bessones. (A la foto la de Sant Carles, al costat la de Santa Cristina). Preneu el tramvia, baratíssim, i feu un volt per la ciutat. No podeu deixar de veure el magnífic museu Egipci, dels millors del món. Un museu amb peces, sobretot escultures, increibles. De les que surten als manuals d’art. Volteu pel palau reial, pels jardins, pel Duomo, on hi ha el suposat sudari mortuori de Crist. Per dormir teniu un Novotel fantàstic, el Giulio Cesare, amb boníssima comunicació amb el centre de Torino. Per menjar, desenes de bons restaurants, pizzeries i trattories. Si feu centre a Torí podreu visitar en el curs d’unes petites vacances, o un pont, els fascinants Alps Italians. Les regions d’Aosta, amb els seus valls, que són molt a prop de Torí.

Turín, Torino, la capital del antiguo reino del Piamonte, de la casa de los Saboya, es una gran ciudad pulcra, abierta, ordenada, educada, milimétrica. Se sentirán como en casa en Torino si son Vds. de aquellas personas a quienes les gustan las cosas claras, con orden. Silencio por las calles. Espacios tirados a escuadra. Grandes avenidas, calles limpias, peatonales. La villa es neoclásica, y eso se ve, se siente, se nota. La gran plaza de San Carlos, con soportales, es el corazón de Turín. Juvara, el gran arquitecto de los reyes de Saboya, diseñó, sus dos iglesias casi gemelas. (En la foto la de San Carlos, junto a ella está la de Santa Cristina). Tomad el tranvía, baratísimo, y dad una vuelta por la ciudad. No pueden dejar de ver el magnífico museo Egipcio, de los mejores del mundo. Un museo con piezas, sobretodo esculturas, increíbles. De las que salen en los manuales de arte. Alcancen el palacio real, los jardines, el Duomo, donde está el supuesto sudario mortuorio de Cristo. Para dormir tienen un Novotel fantástico, el Giulio Cesare, con buenísima comunicación con el centro de Torino. Para comer, decenas de buenos restaurantes, pizzerías y trattorias. Si hacen su centro en Turín podrán visitar en el curso de unas pequeñas vacaciones, o un puente, los fascinantes Alpes Italianos. Las regiones de Aosta, con sus valles, están muy cerca de Turín.