Vall d’Assua
A la Vall d’Àssua, al Pallars Sobirà, prop de Sort, hi passa el riu Pamano. La Vall on te lloc la novela de Jaume Cabré si que és tan bonica com ell la descriu. Per arribar-hi heu de pujar per Tàrrega i Balaguer cap a Tremp i Pobla de Segur, per arribar fins a Sort. D’allà surt la carretera que us portarà fins les antigues pistes d’esquí de Llesui, al final del Vall. Haureu atravessat tot Àssua. Poblets com Altron, Surp, (a la foto), Bernui o Seurí. Llogarets de pessebre on la natura s’ha conservat i els rius encara canten. La Vall d’Àssua, malgrat la seva corprenedora bellessa, és de les menys conegudes de tot el pirineu català. La gent passà ràpida camí de la Bonaigua, de l’Aran o de la Vall Ferrera, sense adonar-se que, damunt Sort te un paradís a la seva disposició. Sobretot a la tardor, quan s’encén de mil colors, però també amb el verd tendral de la primavera, plena de flors i d’aigua arreu de la Vall. I per descomptat a l’estiu, on ve molt de gust refrescar-se en les aigües dels rierols i els gorgs, i estirar-se a la gespa d’un prat de dalla. O a l’hivern, malgrat que l’estació d’esquí està morta, la neu cobreix rutes i camins, arbres i teulades, invitant-vos a gaudir-la. Moltes caminades possibles per tota la vall. Ideal pels infants. Nosaltres hem dormit a Bernuí i Seurí, en dues cases rurals d’aquestes localitats. Ara, ja no hi són. N’hi moltes més arreu d’Àssua. Només us cal mirar la web de la Vall. També hotelets cassolans. Com el Roch, o el Vall d’Àssua. Ambdòs bons restaurants també. Si voleu quelcom més d’encant podeu anar a Sort, a l’hotel Pessets, i els seus apartaments. Un lloc que mai no us fallarà. Bona taula també.
Por el Valle de Àssua, en el Pallars Sobirà, cerca de Sort, pasa el río Pamano. En este valle és donde tiene lugar la novela de Jaume Cabré. I sí, es tan bonita como él la describe. Para llegar hay que subir por Tàrrega y Balaguer hacia Tremp y Pobla de Segur, para llegar hasta Sort. De allí sale la carretera que les llevará hasta las antiguas pistas de esquí de Llesui, al final del Valle. Deberá atravesar todo Àssua. Verà pueblos como Altron, Surp, (en la foto), Bernui o Seurí. Aldeas de pesebre donde la naturaleza se ha conservado y los ríos aún cantan. La Vall d’Àssua, pese a su sobrecogedora belleza, es de las menos conocidas de todo el pirineo catalán. La gente pasa rápida camino de la Bonaigua, del Aran o de la Vall Ferrera, sin darse cuenta de que, encima del mismo Sort tiene un paraíso a su disposición. Sobre todo en otoño, cuando se enciende todo el valle de mil colores, pero también con el verde tierno de la primavera, llena de flores y de agua. Y por supuesto en verano, donde apetece mucho refrescarse en las aguas de los arroyos y las pozas, y tumbarse en el césped de un prado de siega. O en invierno, aunque la estación de esquí está muerta, cuando la nieve cubre rutas y caminos, árboles y tejados, invitando a disfrutarla. Muchas caminatas, cortas y largas són posibles por todo el valle. Ideal para los niños. Nosotros hemos dormido en Bernui y Seurí, en dos casas rurales de estas localidades. Ahora, ya no están. Hay muchas más en otras partes de Àssua. Sólo hay que mirar la web del valle. También hotelitos caseros. Como el Roch, o el Valle de Àssua. Ambos con buenos restaurantes también. Si desea algo más de encanto puede ir hasta Sort, y dormir en el hotel Pessets, o en sus apartamentos. Un lugar que nunca os fallará. Buena mesa también.
Festes a Alcover

L’octubre és el més de les festes a Alcover. Teniu per triar i escollir. Festes populars religioses, com la del Remei, festes profanes com la fira de Bandolers i festes de sempre, la festa Major. Us les volem explicar. Comencem per la primera, i la més curta. El Remei és un santuari situat a uns kilòmetres d’Alcover, en un paratge molt bonic, seguint el riu de la Glorieta. Potser el millor dia per anar al Remei no sigui, precisament, el propi dia de la festa. Tot i que és molt lluida, i molt entranyable, estarà tot ple de gom a gom. Pujar-hi en cotxe, cosa molt factible altres dies, serà impossible. Hi ha servei d’autobús gratuït. La vall del Glorieta és idílica per passejar-hi i per banyar-se en el riu, d’aïgues cristal·lines. A l’estiu és un goig. La fira de Bandolers és magnífica. Hi ha teatre al carrer, cercaviles, mercat medieval amb moltes parades d’oficis, artesanes i gastronòmiques. També molts actes pensats per la canalla. La festa Major, la setmana següent a la fira de Bandolers, ens deixa atraccions, molt més bé de preu que a Barcelona i rodalies. Són atraccions de fira de tota la vida. Us sentireu transportats al passat: cadiretes voladores, autos de xoc, carrusels… També hi haurà molts actes i espectacles, per totes les edats. Mireu-vos detinguidament el programa perquè val la pena arribar-s’hi i veure alguna cosa. Aneu fins Alcover per la autopista AP2, sortint a Valls, i d’aquí a Alcover. O bé per la AP7, sortint a Reus i, d’aquí a Alcover. Per dormir mireu-vos els hotels a Valls, com el Class, o casa Felix. O bé els de Reus i Tarragona. Moltes cases rurals us ofereixen els seus serveis a la zona. Per menjar quelcom podeu fer el tastet de la fira, el tast del Bandoler, amb espai habilitat expressament. Bona carn a la brassa i altres plats. També podeu anar a un restaurant al poble. N’hi ha molts.
Octubre es el mes de las fiestas en Alcover. Tienen para elegir y escoger. Fiestas populares religiosas, como la del Remei, fiestas profanas como la feria de Bandoleros y fiestas de siempre, como la fiesta Mayor. Os las queremos explicar. Empecemos por la primera, y la más corta. El Remei es un santuario situado a unos kilómetros de Alcover, en un paraje muy bonito, siguiendo el río de la Glorieta. Quizá el mejor día para ir al Remei no sea, precisamente, el propio día de la fiesta. Aunque es muy lucida, y muy entrañable, estará lleno a rebosar. Subir en coche, algo muy factible otros días, será imposible. Hay servicio de autobús gratuito. El valle del Glorieta es idílico para pasear y para bañarse en el río, de aguas cristalinas. En verano es un gozo. La feria de Bandoleros es magnífica. Hay teatro en la calle, pasacalles, mercado medieval con muchas paradas de oficios, artesanas y gastronómicas. También muchos actos pensados para los niños. La fiesta Mayor, la semana siguiente a la feria de Bandoleros, nos deja atracciones, a mucho mejor de precio que en Barcelona y cercanías. Son atracciones de feria de toda la vida. Os sentiréis transportados al pasado: sillas voladoras, autos de choque, carruseles … También habrá muchos actos y espectáculos, para todas las edades. Vean detenidamente el programa porque vale la pena llegar allí y participar en algo. Vayan hasta Alcover por la autopista AP2, saliendo en Valls, y de ahí en Alcover. O bien por la AP7, saliendo en Reus y, luego, hasta Alcover. Para dormir tienen los hoteles en Valls, como el Class, o casa Felix. O bien los de Reus y Tarragona. Muchas casas rurales le ofrecen sus servicios en la zona. Para comer algo pueden hacer el aperitivo de la feria, la cata del Bandolero, con un espacio habilitado expresamente. Buena carne a la brasa y otros platos. También pueden ir a un restaurante en el pueblo. Hay muchos.
Santuari de la Fontcalda

La Fontcalda, com el seu nom indica, és una surgència d’aigües termals. En aquest cas brollen a tocar del Riu de les Canaletes, a la terra Alta, en una vall amagada, envoltada de muntanyes i de molt difícil accés. Allà s’hi va construir un santuari, i amb els anys, un balneari. A principis del segle XX va tenir un gran renom. Hi anaven a prendre els banys i aigües la gent de Gandesa, i de tota la contrada. Tots els voltants s’urbanitzaren. Durant la guerra civil l’espai patí molt. Avui dia resten dempeus l’esglèsia, totalment reformada, i uns quants edificis. S’hi arriba des de Gandesa seguint la carretera C-43 que va a Tortosa, o viceversa. Uns kms. a les afores d’aquesta ciutat es troba una pista forestal, a trams asfaltada, a trams mig asfaltada, que amb revolts pronunciats, s’enfosa dins la vall. Són només 12 Km, si bé us poden resultar molt llargs. El paisatge és aspre i agressiu. Al santuari hi ha bon aparcament. El millor de la sortida és banyar-se en la font d’aigua calenta, és clar. Hi ha una àrea molt ben condicionada pel bany. Els gorgs són fantàstics, nets i frescos. La font la trobareu a tocar del riu. És una aigüa mineral i medicinal que surt a més de 25ºC. A la Fontcalda, de vegades, segons l’època de l’any, però sobretot a l’estiu, hi ha servei de bar, i fins d’hostatgeria. D’altres està tancat i barrat. No us enrefieu, truqueu abans: 977 42 83 06 i 97742 08 54. L’esglèsia és un edifici neoclàssic reedificat el 1979. Fou llavors quan es reabilità l’hostal, la plaça, i es bastí un pont sobre el riu de les Canaletes. L’entorn és molt salvatge, ple de rocams farcits de alzines i pins. A més dels magnífics gorgs del Canaletes els infants poden gaudir d’una àmplia zona de jocs, amb esplanades i taules de picnic. Si el bar està obert podreu fer servir les dutxes. Si sou aficionats a la bicicleta esteu de sort. A escassa distància de la Fontcalda hi passa la Via Verda de la Terra Alta. Això permet fer trams d’aquesta maravellosa ruta. Per exemple: si no voleu anar-hi en cotxe, o si us agrada caminar, podeu entrar a la Fontcalda per la porta secreta. Deixeu el vehicle a l’antiga estació del Prat del Comte, que està a les afores d’aquest poble. Després seguiu la via verda en direcció Tortosa. Travessareu uns quants túnels, uns quants ponts, en mig d’un paisatge sorprenent i esplèndit i, en un parell de kms. sereu a la Fontcalda. Com per art de màgia. Si no us fa mandra moure les cames us recomanem aquest itinerari. Per dormir a la zona teniu moltíssimes cases rurals y un bon cámping. Si preferiu els hotels, a Horta de Sant Joan hi ha el Miralles. A Arnes teniu un Vilar Rural. Per dinar, a cada poble hi ha un bon restaurant. Hem dinat a Horta, al Miralles, al Mas del Cigarrer, a Pinell de Brai o al Piqué, de Gandesa. Posats a fer no pareu només un dia. Dediqueu a la Terra Alta un cap de setmana llarg, o un pont. Se’l mereix. Teniu tots els Ports de Beseit a la vostra disposició. Llocs màgics com El Parrisal o Els Estrets. Pobles medievals com Horta, Arnes, Vallderoures, La Freixeneda, Cretes o Beseit us esperen.
La Fontcalda, como su nombre indica, es una surgencia de aguas termales. En este caso surgen junto al Río de las Canaletas, en la tierra Alta, en un valle escondido, rodeado de montañas y de muy difícil acceso. Allí se construyó un santuario, y con los años, un Balneario. A principios del siglo XX tuvo un gran renombre. Iban a tomar los baños y las aguas la gente de Gandesa, y de toda la comarca. Todos los alrededores se urbanizaron. Durante la guerra civil el espacio sufrió mucho. Hoy en día quedan en pie la iglesia, totalmente reformada, y unos cuantos edificios. Se llega desde Gandesa siguiendo la carretera C-43 que en Tortosa, o viceversa. Unos kms. a las afueras de esta ciudad se encuentra una pista forestal, a tramos asfaltada, a tramos medio asfaltada que, con curvas pronunciadas, se hunde dentro del valle. Son sólo 12 Km, si bien pueden resultar muy largos. El paisaje es áspero y agresivo. En el santuario hay buen aparcamiento. Lo mejor de la salida es bañarse en la fuente de agua caliente, claro. Hay un área muy bien acondicionada para el baño. Las pozas son fantásticas, limpias y frescas. La fuente la encontraréis junto al río. Es de agua mineral y medicinal. Sale a más de 25 º C. En la Fontcalda, sobretodo en verano, hay servicio de bar y hasta de hospedaje. En otras fechas está cerrado a cal y canto. No se confie, llame antes: 977 42 83 06 y 97742 08 54. La iglesia es un edificio neoclásico reedificado en 1979. Fue entonces cuando se reabilitaron el hostal, la plaza, y se construyó un puente sobre el río de las Canaletes. El entorno es muy salvaje, lleno de rocas con encinas y pinos. Además de las magníficas pozas del Canaletes los niños pueden disfrutar de una amplia zona de juegos, con explanadas y mesas de picnic. Si el bar está abierto podrá utilizar las duchas. Si sois aficionados a la bicicleta estais de suerte. A escasa distancia de la Fontcalda pasa la Vía Verde de la Terra Alta. Esto permite hacer tramos de esta maravillosa ruta. Por ejemplo: si no quiere ir en coche, o si le gusta caminar, puede entrar en la Fontcalda por la puerta trasera. Deje el vehículo en la antigua estación de El Prat del Compte, que está a las afueras de este pueblo. Después siga la vía verde en dirección Tortosa. Atravesaréis varios túneles, varios puentes, en medio de un paisaje sorprendente y espléndido y, en un par de kms. estareis en la Fontcalda. Como por arte de magia. Si no les da pereza mover las piernas les recomendamos este itinerario. Para dormir en la zona tiene muchísimas casas rurales y un buén cámping. Si prefiere los hoteles, en Horta de Sant Joan está el Miralles. En Arnes tiene un Vilar Rural. Para comer, en cada pueblo hay un buen restaurante. Hemos comido en Horta, en el Miralles, y en el Mas del Cigarrer. También en Pinell de Brai, o en el Piqué de Gandesa. Puestos a hacer la ruta no vaya sólo un día. Dedique a la Terra Alta un fin de semana largo, o un puente. Se lo merece. Tiene todos los Puertos de Beceite a su disposición. Lugares mágicos como El Parrisal o Los Estrechos. Pueblos medievales como Horta, Arnes, Valderrobres, La Freixeneda, Cretas o Beceite os esperan.
Vallforners

Molt possiblement quan sentiu parlar de Vallforners us passa com a nosaltres abans d’anar-hi. No sabeu on és, ni que hi ha. En canvi, un cop hi has anat, sempre trobes motius per anar-hi. Perquè Vallforners és una recoleta i recóndita vall del Montseny. Una vall ara ferèstega, ara amable, molt canviant. S’hi arriba des de La Garriga, o des de Granollers, o de Cardedeu o de Llinars, cercant la carretera que us portarà fins el poblet de Cànoves, via Sant Antoni de Vilamajor, o bé per Samalús. Un cop sigueu a Cànoves, prop de l’esglèsia, la pista està ben indicada. Només cal seguir els rètols que porten al pantà de Vallforners. La pista, d’inici asfaltada, es torna de terra, però ample i en bon estat. A uns kms. trobareu la desviació, a la dreta i ben indicada, que mena al veïnat de muntanya, i la ermita neogòtica de Sant Salvador de Terrades, només oberta amb motiu de l’aplec del primer diumenge d’agost. Prop de l’ermita teniu una masia que fa menjars: Can Quintana. És una casa de pagès amb poquíssima sofisticació: no te ni telèfon. Només fan carn a la brasa i amanides. Però la carretera de Vallforners és l’altra, la de l’esquerra. La vall es va tancant i la riera de Vallforners, d’aigüa clara i fresca, dringa al nostre costat, envoltada de boscos de ribera, oferint racons pel descans i el bany. Sóm dins el parc natural del Montseny. Arribem a l’aparcament obligatori i cal deixar el cotxe. Aquí teniu el gorg de la foto, on podeu banyar-vos, i un encantador bosc per passejar-hi. Si voleu pujar fins el pantà són deu minuts. Però la rampa és molt forta, pujada curta però molt dura. En arribar a l’embassament el paisatge és molt diferent. Agressiu fins i tot. Roca nua i muntanya quasi vertical, plena d’alzinar, que la fa molt negra. Si voleu continuar caminant podeu rodejar el panta per la seva esquerra, bones vistes, seguint la pista forestal. En arribar a la cua la pista es bifurca de nou. Si seguiu la que va a mà esquerra, seguint la riera, arribareu a la masia de Vallforners. Si agafeu a mà dreta, pujareu per l’obaga de Cal Cuc, en direcció al Castanyer de can Cuc, un arbre monumental, el castanyer més gran de la península. Dotze metres de diàmetre, el tronc buit i dos forats per entrar i sortir de l’arbre. Trigareu una hora ben bona des del pantà fins l’arbre. Per l’esquerra es va al castanyer. Per la dreta a la Casa del Bosc, una casa rural on fan menjars i on també podeu dormir, en unes habitacions senzilles però netes. Ambient familiar i moltes coses a fer amb la canalla. Cal encarregar, però potser tindreu sort. Calçotades de renom a tota la comarca. Per menjar fora del parc teniu Can Garriga, a Cànoves mateix. Recordeu: si aneu a Vallforners tornareu segur.
Muy posiblemente cuando oyes hablar de Vallforners te pasa como a nosotros antes de ir. No sabes dónde está, ni que hay allí. En cambio, una vez has ido, siempre encuentras motivos para volver. Porque Vallforners es un recoleto y recóndito valle del Montseny. Un valle ahora agreste, ahora amable, muy cambiante. Se llega desde La Garriga, o desde Granollers, o de Cardedeu o de Llinars, buscando la carretera que le llevará hasta el pueblo de Cànoves, vía Sant Antoni de Vilamajor, o bien por Samalús. Desde Cànoves, cerca de la iglesia, la pista está bien indicada. Sólo hay que seguir los indicadores que llevan al pantano de Vallforners. La pista, en su inicio asfaltada, se vuelve de tierra, pero es un camino ancho y en buen estado. En unos kms. encontrará la desviación a la derecha y bien indicada, que conduce al vecindario de Muntanya, y a la ermita neogótica de San Salvador de Terrades, sólo abierta con motivo de la romería del primer domingo de agosto. Cerca de la ermita tiene una masía que hace comidas: Can Quintana. Es una casa de payés con poquísima sofisticación: no tiene ni teléfono. Sólo hacen carne a la brasa y ensaladas. Pero la carretera de Vallforners es la otra, la de la izquierda. El valle se va cerrando y la riera de Vallforners, de agua clara y fresca, tintinea a nuestro lado, rodeada de bosques de ribera, ofreciendo rincones para el descanso y el baño. Estamos dentro del parque natural del Montseny. Llegamos al aparcamiento obligatorio y hay que dejar el coche. Aquí tenéis el poza de la foto, donde podrá bañarse, y un encantador bosque para pasear. Si quiere subir hasta el pantano son diez minutos. Pero la rampa es muy fuerte, subida corta pero muy dura. Al llegar al embalse el paisaje es muy diferente. Agresivo incluso. Roca desnuda y montaña casi vertical, llena de encinar, que la hace muy negra. Si desea seguir caminando puede rodear el pantano por su izquierda, buenas vistas, siguiendo la pista forestal. Al llegar a la cola la pista se bifurca de nuevo. Si sigue la que va a mano izquierda, siguiendo el arroyo, se llega a la masía de Vallforners. Si toma a mano derecha, sube por la umbría de Cal Cuc en dirección al Castanyer de Can Cuc, un árbol monumental, el castaño más grande de la península. Doce metros de diámetro, el tronco hueco y dos agujeros para entrar y salir del árbol. Tardará una hora muy buena desde el pantano hasta el árbol. Por la izquierda se va al castaño. Por la derecha en la Casa del Bosque, una casa rural donde hacen comidas y donde también puede dormir, en unas habitaciones sencillas pero limpias. Ambiente familiar y muchas cosas que hacer con los niños. Hay que encargar, pero tal vez tendrá suerte. Calçotades de renombre en toda la comarca. Para comer fuera del parque tiene Can garriga, en Cànoves mismo. Recuerde: si vas a Vallforners volveras seguro.
Bad Wimpfen

Bad Wimpfen és avui en dia una petita vila situada a les vores del riu Neckar a Alemania. La seva importància actual no fa pensar en la que va tenir a l’edat mitjana ni per aproximació. En aquells anys de castells, trobadors, emperadors i guerrers, Bad Wimpfen era una de les més esponeroses ciutats imperials de la Germània. Closa dins de les poderoses muralles, penjada damunt del riu, aixecava al cel les torres del gran palau de l’emperador Enric, ara derruit fins els ciments. Malgrat tot la decadència ha estat una veritable sort. Així podem contemplar en ple segle XXI una vila medieval en tota la seva glòria. Carrers adoquinats, murs i portalades, cases amb entramat de fusta, una torre comunal, un beffroi, (a la foto), símbol de la ciutat. És un plaer passejar lentament per aquesta perla de la ruta del Neckar. Una altra fita que no podeu deixar passar en la ruta de Tubingen a Heildelberg, o d’Estrasburg a Munich. Perfectament situada, prop d’un nus importantíssim de comunicació com són Stutgard o Heilbronn, però prou apartada d’aquestes grans ciutats com per resultar tranquil·la i acollidora. Per això Bad Wimpfen és ideal com lloc d’aturada en la ruta per Alemània. Perfecte perque els infants campin sense perill. Per dormir teniu bons llocs. Nosaltres us recomanem l’Herberge zur Traube, un hotelet rural senzill però molt familiar, amb uns desdejunis de somni. I per sopar o dinar l’incomparable restaurant Friedrich weinstube Feyerabend. Un lloc d’aquells que justifiquen un viatge. Qualitat i cuina de cinc estrelles a preus ridículs. Si penseu visitar Alemania incloeu Bad Wimpfen en la vostra ruta, i no oblideu les nostres recomanacions.
Bad Wimpfen es hoy en día una pequeña villa situada en las orillas del río Neckar en Alemania. Su importancia actual no hace pensar en la que tuvo en la Edad Media ni por aproximación. En aquellos años de castillos, trovadores, emperadores y guerreros, Bad Wimpfen era una de las más preclaras ciudades imperiales de la Germania. Cerrada dentro de las poderosas murallas, colgada sobre el río, levantaba al cielo las torres del gran palacio del emperador Enrique, ahora derruidas hasta los cimientos. Sin embargo la decadencia ha sido una verdadera suerte. Así podemos contemplar en pleno siglo XXI una villa medieval en toda su gloria. Calles adoquinadas, muros y portales, casas con entramado de madera, una torre comunal, un beffroi, (en la foto), símbolo de la ciudad. Es un placer pasear lentamente por esta perla de la ruta del Neckar. Otro hito que no puede dejar pasar en la ruta de Tubingen hasta Heildelberg, o de Estrasburgo a Munich. Perfectamente situada, cerca de un nudo importantísimo de comunicación como son Stutgard o Heilbronn, pero suficientemente alejada de estas grandes ciudades como para resultar tranquila y acogedora. Por ello Bad Wimpfen es ideal como lugar de parada en la ruta por Alemania. Perfecta para que los niños campen sin peligro. Para dormir tiene muy buenos lugares. Nosotros os recomendamos el Herberge zur Traube, un hotelito rural sencillo pero muy familiar, con unos desayunos de ensueño. Y para cenar o comer el incomparable restaurante Friedrich Weinstube Feyerabend. Un lugar de aquellos que justifican un viaje. Calidad y cocina de cinco estrellas a precios ridículos. Si planea visitar Alemania incluya Bad Wimpfen en su ruta, y no olvide nuestras recomendaciones.
Blois

Els castells del Loire són un destí magnífic, sobretot en primavera i tardor. En primavera el riu baixa ple d’aigua i els jardins dels palaus i castells estan florits. A la tardor els parcs de tota la zona, i les arbredes fluvials, mostren una simfonia de colors inigualable. Però si no podeu anar-hi en aquestes dues èpoques de l’any, l’estiu és també un període recomanable. Només cal fugir de la vora estricta del Loire els dies de més xafogor, que nos són gaires. Per sort, en aquesta latitud més aviat plou sovint. L’hivern és la pàtria dels melancòlics. Una boira suau puja dels estanys i afluents del gran riu, s’embolica entre el brancatge nu dels arbres, i s’arrossega pels camps. Cobreix de misteri les torres de les fortificacions i els campanars d’esglèsies i abadies. Hi aneu quan i aneu disfrutareu. I avui volem parlar-vos d’un destí interessant a la Vall del Loire. D’una ciutat magnífica, amb un castell molt interessant, potser no de primera categoria. D’un bon centre d’excursions per veure les millors peces de la ruta. Es tracta de Blois. Una vila de mida mitjana, amb un casc antic molt bonic, bones comunicacions i a mida humana.
Però el millor de Blois, com ja hem explicat abans, són els seus voltants. Les maravelles que estan al vostre abast, riu amunt o riu avall, prop de Blois. Castells tan maravellosos com els Beauregard, una petita joia. O com l’imponent Chambord, rey dels castells. O bé Cheverny, una cucada, on trobareu el museu Tintin. O Amboise, on visqué Leonardo da Vinci. O Chaumont-sur-Loire, el més medieval de tots. O la delicadessa renaixentista del castell reial de Blois mateix. (A la foto). Tots es troben a menys de 60 kms de Blois. Per no parlar de Montmarin, Montpoupon, Talcy, Troussay, Villesavin, Clos Lucé, Gué-Péan, Fougères-sur-Bièvre i tants d’altres què, a pesar de jugar a la segona divisó són dignes d’un moment d’atenció, si teniu prou temps. I amb els castells no acabem, és clar. La Vall del Loire ofereix, prop de Blois, esglèsies i poblets medievals de tota mena. O curiositats tan curioses com la Pagode de Chanteloup, un edifici que resumeix l’esperit d’un segle que necessitava descobrir obres exòtiques al parc dels seus palaus. Com sempre, a la França eterna, podeu menjar-hi fastuosament i dormir-hi justet. Le Medicis, a Blois, o el Saint Hubert, prop del castell de Cheverny, compleixen les espectatives. Ens agrada més el segon. L’hotel du Commerce a Oucques, 30 kms de Blois també compleix aquesta premisa. Menjar de fàbula i dormir apanyadet. Tots pertanyen als Logis de France. Una cadena on podeu trobar-hi des de diamants en brut, fins pedres de quincalleria. Ara bé, cap no és fastigós. Podeu doncs cercar i reservar hotels dins aquesta web, amb la seguretat que mai no acabareu dormint al cotxe.
Los castillos del Loira son un destino magnífico, sobre todo en primavera y otoño. En primavera el río baja lleno y los jardines de los palacios y castillos están en flor. En otoño los parques de toda la zona, y las arboledas fluviales, muestran una sinfonía de colores inigualable. Pero si no puede ir en estas dos épocas del año, el verano es también un período recomendable. Sólo hay que huir del borde estrict0 del Loira los días de más bochorno, que nos son muchos. Por suerte, en esta latitud, llueve a menudo. El invierno es la pátria de los melancólicos. Una niebla suave sube desde los estanques y los afluentes del gran río, y se enreda entre el ramaje desnudo de los árboles, o se arrastra por los campos. Cubre de misterio las torres de las fortificaciones y los campanarios de iglesias y abadías. En fin, siempre disfrutaréis. Y hoy queremos hablaros de un destino feliz en el Valle del Loira. De una ciudad magnífica, con un castillo muy interesante, aunque quizás no de primera categoría. De un buen centro de excursiones para ver las mejores piezas de la ruta. Se trata de Blois. Una ciudad de tamaño medio, con un casco antiguo muy bonito, buenas comunicaciones y de escala humana. Pero lo mejor de Blois, como ya hemos explicado antes, son sus alrededores. Las maravillas que están a su alcance, río arriba o río abajo, cerca de Blois. Castillos tan bellos como los Beauregard, una pequeña joya. O como el imponente Chambord, rey de los castillos. O bien Cheverny, una cucada, y que permite visitar el museo Tintín. O Amboise, donde vivió Leonardo da Vinci. O Chaumont-sur-Loire, el más medieval de todos. O la delicadeza renacentista del castillo real, en Blois mismo. (En la foto). Todos se encuentran a menos de 60 kms de Blois. Por no hablar de Montmarin, Montpoupon, Talcy, Troussay, Villesavin, Clos Lucé, Gué-Péan, Fougères-sur-Bièvre y tantos otros que, a pesar de jugar en la segunda división, son dignos de un momento de atención, si tiene tiempo suficiente. Y con los castillos no acabamos, claro. El Valle del Loira ofrece, cerca de Blois, iglesias y pueblecitos medievales de todo tipo. O curiosidades tan curiosas como la Pagode de Chanteloup, un edificio que resume el espíritu de un siglo que necesitaba descubrir obras exóticas en el parque de sus palacios. Como siempre, en la Francia eterna, puede comer fastuosamente y dormir justito. Le Medicis, en Blois, o el Saint Hubert, cerca del castillo de Cheverny, cumplen las expectativas. Nos gusta más el segundo. El hotel du Commerce en Oucques, 30 km de Blois también cumple esta premisa. Comer de fábula y dormir apañado. Todos pertenecen a los Logis de France. Una cadena donde podrá encontrar desde diamantes en bruto, hasta piedras de quincallería. Ahora bien, ninguno es asqueroso. Puede pues buscar y reservar hoteles en esta web, con la seguridad de que nunca acabará durmiendo en el coche.
Tubingen

Tubingen, en català Tubíngia, és una de les més boniques ciutats alemanes. És una vila petita, sense un gran monument espectacular, però tota ella és un seguit de sorpreses agradables, de racons encantadors. Com ara l’illa al mig del riu, la plaça del mercat, esplèndida i superba. O la més petita i senzilla plaça de la catedral, amb la seva font. O la pujada al castell pels carrers de l’edat mitjana, i el mateix castell, és clar. Tubingen és vila universitària, amb 20.000 estudiants, que està ben aviat dit, però és sorprenentment tranquil·la. Una ciutat molt a mida humana, molt plàcida i agradable. El riu Neckar banya la ciutat. Ella s’hi desplega enmirallant-s’hi, coqueta i cofoia de saber-se admirada. La millor vista la trobareu des del pont, (a la foto). La vall del Neckar és un destí fantàstic per parelles amb nens, o sense, o per viatgers de tota mena. El riu neix al cor de la Selva Negra, entre llacs i avets. Després baixa i es fa amable. Les seves vores s’omplen d’arbres, flors i ocells, i també de pobles riallers i bellíssimes ciutats medievals. Aquí us aconsellem de visitar, per exemple Rotweil, la propera Haigerloch, Bad Winfem i, per descomtat Heidelberg. A Manheim el Neckar es llença al Rhin. Un final èpic. Us recomanem vivament aquesta ruta, una de les menys conegudes, però de les més resultones d’Alemania. Per allotjar-vos, a Tubingen, i a tota la zona del Neckar, us recomanem els càmpings familiars i petitons de la riba del riu. El de Tubingen està prou bé, si no demaneu la lluna. També teniu bons hotels, i molts. Si us agrada el luxe i el podeu pagar, aneu al Krone. Nosaltres només l’hem intuït!.
Tubingen, en catalán Tubinga, es una de las más bellas ciudades alemanas. Es una villa pequeña, sin un gran monumento espectacular, pero toda ella posee una serie de sorpresas agradables, de rincones encantadores. Como la isla en medio del río, la plaza del mercado, espléndida y soberbia. O la más pequeña y sencilla plaza de la catedral, con su fuente. O la subida al castillo por calles sacadas de la Edad Media, y el propio castillo, claro. Tubingen es villa universitaria, con 20.000 estudiantes, que está pronto dicho, pero es sorprendentemente tranquila. Una ciudad muy a medida humana, muy apacible y agradable. El río Neckar baña la ciudad. Ella se despliega sobre el agua, coqueta y orgullosa de saberse admirada. La mejor vista la encontraran desde el puente, (en la foto). El valle del Neckar es un destino fantástico para parejas con niños, o sin ellos, o para viajeros de todo tipo. El río nace en el corazón de la Selva Negra, entre lagos y abetos. Después baja y se vuelve amable. Sus bordes se llenan de árboles, de flores y de pájaros. Y también de pueblos risueños y bellísimas ciudades medievales. Desde aquí os aconsejamos visitar, por ejemplo Rotweiler, o la próxima Haigerloch, Bad Winfem y, por descontado Heidelberg. En Manheim el Neckar se lanza al Rhin. Un final épico. Os recomendamos vivamente esta ruta, una de las menos conocidas, pero de las más resultonas de Alemania. Para alojarse, en Tubingen, y toda la zona del Neckar, les recomendamos los campings familiares y pequeñajos que hay a la orilla del río. El de Tubingen está bastante bien, si no se pide la luna. También tienen allí buenos hoteles, y muchos. Si os gusta el lujo y lo podeis pagar, id al Krone. ¡Nosotros sólo lo hemos intuido!.
Aren

Aren és un poblet de la Ribagorza, a l’Aragó. Està situat a tocar de la carretera que puja de Benavarri cap a la Vall d’Aran, passat el Pont de Montanyana i abans d’arribar a Sopeira i el pantà d’Escales. Sovint passem per aquesta zona, un pèl desolada, molt calorosa i poc atractiva, a gran velocitat. Cerquem la promesa del verds prats, les altes muntanyes i els rius gelats del Pirineu. Però avui us proposem fer una parada a mig camí. En concret al poble d’Aren. El nucli urbà te alguns racons pintorescos, (a la foto), amb carrers i portalades medievals. També te les ruïnes d’un castell. Però tot això no importa gaire, i potser no seria suficient. El veritablement interessant d’Aren, per grans i petits, és el Museu dels Dinosaures. És un museu on podeu veure les increibles troballes que s’han fet a Aren: un esquelet de Arenysaurus i petjades diverses. El museu és molt didàctic. Dels millors que sobre el tema em vist. Els infants poden compendre fàcilment de què estem parlant. Si després de recòrrer les seves sales voleu anar al lloc de la descoberta, podeu seguir un dels itineraris proposats. Us duran a les afores del poble, mitja hora de camí. No hi aneu pas en plena canícula, ni al migdia. Ja ho sabeu: dinoaures a Aren si aneu cap a l’Aran. Si us voleu quedar per la zona, llavors us recomanem completar la visita a Aren amb la de Montanyana, un poble medieval, molt malmès pel temps, però evocador. O baixar prop del riu a visitar Sopeira, amb el seu monestir romànic d’Alaón, bellíssim. O banyar-vos al riu. O visitar la ruta del voltor. Aquí podeu dinar a Casa Pase, una encantadora casa rural on es menja molt bé, amb boniques habitacions. Ja ho sabeu: la Ribagorza és molt més que una terra de pas.
Aren es un pueblecito de la Ribagorza, en Aragón. Está situado junto a la carretera que sube desde Benabarre hacia la Val d’Aran, después del Puente de Montañana y antes de llegar a Sopeira y al pantano de Escales. A menudo pasamos por esta zona, un poco desolada, muy calurosa y poco atractiva, a gran velocidad. Buscamos la promesa de los verdes prados, las altas montañas y los ríos helados del Pirineo. Pero hoy os proponemos hacer una parada a medio camino. En concreto en el pueblo de Aren. El núcleo urbano tiene algunos rincones pintorescos, (en la foto), con calles y portales medievales. También tiene las ruinas de un castillo. Pero todo esto no importa demasiado, y quizá no sería suficiente. Lo verdaderamente interesante de Aren, para grandes y pequeños, es el Museo de los Dinosaurios. Es un museo donde podreis ver los increíbles hallazgos que se han hecho en Aren: un esqueleto de Arenysaurus y huellas diversas. El museo es muy didáctico. De los mejores que sobre el tema hemos visto. Los niños pueden comprender fácilmente de qué estamos hablando si visitan este museo. Si después de recorrer sus salas quieren ir al lugar del descubrimiento, pueden seguir uno de los itinerarios propuestos. Les llevarán a las afueras del pueblo, a media hora de camino. No vayan en plena canícula, ni al mediodía. Ya lo sabéis: dinoaures en Aren si vais hacia el Aran. Si quieren quedarse por la zona, entonces le recomendamos completar la visita con la de Montañana, un pueblo medieval, muy deteriorado por el tiempo, pero evocador. O bajar cerca del río para visitar Sopeira, con su monasterio románico de Alaón, bellísimo. O bañarse en el río. O visitar la ruta del buitre. Aquí pueden comer en Casa Pase, una encantadora casa rural donde se come muy bien, con bonitas habitaciones. Ya lo sabéis: la Ribagorza es mucho más que una tierra de paso.
Congosto de Ventamillo

El congosto del Ventamillo dona accés a la Vall de Benasque. Ja només per això és digne de figurar en un bloc on s’aconsellen sortides en família. Però, a més, el congost en si, val una detinguda visita. Aprofiteu per pujar de Lleida, cap a Graus i d’aquesta bellíssima població aragonesa cap a Castejon de Sos i Benasque. Feu-ho pel Ventamillo abans que una legió de camions obrin una nova carretera i la ruta perdi tot el seu encant. Encara podreu disfrutar d’una natura en estat decimonònic. D’una carretera estreta que s’adapta a les formes de la muntanya i que no permet presses. Corbes tancades, sense visibilitat. Llocs on amb feines i treballs passen dos cotxes. Llocs on la penya es tanca damunt vostre. Una ruta que ressegueix el riu Èssera, límpid, cristal·lí. Amb racons d’una bellessa quasi lírica, on l’aigua demana a crits que pareu el vehicle i baixeu a donar-vos un bon bany. D’aquí a molt poc temps, sense cap mena de dubte, volaran la roca per obrir una sèrie de túnels i el Congost del Ventamillo quedarà quiet i oblidat. Millor per les aus i els animalons. Millor pels conductors que podran còrrer més i amb més seguretat. Però els veritables viatgers, que ja hem perdut els Collegats i el Terradets, anyorarem per sempre els revolts i els punts de vista inigualables. Anyorarem el conduir lent i pausat disfrutant de les verticals parets, recobertes de vegetació, que no deixen passar la llum del sol. Anyorarem les raconades idíliques i fresques on parar el motor i posar els peus i la panxa, si cal, en remull. I els jocs dels infants que tiren pedres al riu i diuen, ohhh!!!, a cada nova sorpresa que la natura ens depara. Aneu-hi ara que encara hi sou a temps. I el premi, a més del congosto, serà la Vall de Benasque, al final d’aquesta muralla imponent, al darrera d’aquesta porta sublim. Benasque, el Pirineu en estat pur, els cims altius i les valls verdes. Allotgeu-vos a La Solana, a Benasque mateix. Familiar, bonic i bé de preu. S’hi menja de fábula. O a Casa Ciria, un luxe, o al final del Vall, a los Llanos del Hospital, natura salvatge, un racó càlid de món.
El desfiladero del Ventamillo da acceso a la Val de Benasque. Ya sólo por eso es digno de figurar en un bloque donde se aconsejan salidas en familia. Pero, además, el desfiladero en sí, merece una detenida visita. Aproveche para subir de Lérida, hacia Graus y de esta bellísima población aragonesa hacia Castejon de Sos y Benasque. Hágalo por Ventamillo antes que una legión de camiones abran una nueva carretera y la ruta pierda todo su encanto. Todavía podrá disfrutar de una naturaleza en estado decimonónico. Por una carretera estrecha que se adapta a las formas de la montaña y que no permite prisas. Curvas cerradas, sin visibilidad. Lugares donde con penas y trabajos pasan dos coches. Lugares donde la peña se cierra sobre si. Una ruta que recorre el río Ésera, límpido, cristalino. Con rincones de una belleza casi lírica, donde el agua pide a gritos que se pare el vehículo y bajarse a darse un buen baño. Dentro de muy poco tiempo, sin duda, volarán la roca para abrir una serie de túneles y el Congosto del Ventamillo quedará quieto y olvidado. Mejor para las aves y los animalitos. Mejor para los conductores que podrán correr más y con más seguridad. Pero los verdaderos viajeros, los que ya hemos perdido Collegats y Terradets, hecharemos a faltar para siempre las curvas y los puntos de vista inigualables. El conducir lento y pausado disfrutando de las verticales paredes, recubiertas de vegetación, que no dejan pasar la luz del sol. Los rincones idílicos y frescos donde parar el motor y poner los pies y la barriga, si es necesario, en remojo. Y los juegos de los niños que tiran piedras al río y dicen, ohhh!, a cada nueva sorpresa que la naturaleza nos depara. Id ahora que todavía estais a tiempo. Y el premio, además del desfiladero, será la Val de Benasque, al final de esta muralla imponente, detrás de esta puerta sublime. Benasque, el Pirineo en estado puro, las cimas y los valles verdes. Alojaros en Benasque en La Solana, donde también comeréis muy bien, o en Casa Ciria. O al final del valle, en los Llanos del Hospital.
Querol

De Querol podíem haver posat moltes fotos perque el poble, i els seus entorns són molt bonics. Ja sabem que poca gent sap on para Querol. I millor que no se sàpiga gaire, perquè Querol és un tresor que cal preservar. Querol te un castell al mig de la vila. Un castell derruit i atrotinat, que va patir molt el les darreres carlinades. Però també te un parell de castells més en el seu terme municipal: el de Pinyana i el de Saburella, en ruines però altaners encara. Querol te un riu, el Gaià, que passa encaixonat entre altes penyes en un paisatge que a tota Europa seria un parc natural protegit. Aquí no ho és, encara. Però també te moltes rieres i rieretes, menudes, precioses, d’aigües netíssimes, amb dolls i pous frescos, com aquesta de la foto, la riera d’Esblada. A l’estiu baixen menys, però baixen, i ofereixen els seus gorgs a qui els sàpiga trobar. Querol te una esglèsia romànica, senzilla i transformada i una pila d’ermites com Valldossera, o la gran esglèsia gòtica de Sant Jaume de Montagut, al cim del mateix nom, una obra d’art que mereix una visita. Querol, en fi, és un bombonet amagat, amb una natura, potser no molt espectacular, però molt verge. I està esperant qui, amb educació i respecte, la descobreixi. Trobareu Querol si seguiu des de Valls, (Tarragona), la carretera C-51 cap a Igualada. És el poble següent des de el Pont d’Armentera. A la inversa, des de Igualada, evidentment també és possible. A Querol mateix podeu dinar al restaurant Sant Jordi, tel. 977 638 462. Podeu dinar també a Santes Creus, a l’hostal Grau, tel. 977 638 311, i aprofitar el dia per fer una ruta i veure el maravellós monestir cistercenc. Hi ha a Querol algunes cases rurals, ho sabem però no les coneixem. Si preferiu els hotels, llavors us recomanem el Class, a Valls, o el de Santa Coloma de Queralt. Si aneu a aquest darrer podeu aprofitar per descobrir la vila comtal i els seus voltants: la vall del Gaià, Guimerà, Vallfogona o Sarral.
De Querol podíamos haber puesto muchas fotos ya que el pueblo, y su entorno, es muy bonito. Ya sabemos que poca gente sabe dónde está Querol. Y mejor que no se sepa mucho, porque Querol es un tesoro que hay que preservar. Querol tiene un castillo en medio de la villa. Un castillo derruido, que sufrió mucho las últimas guerras carlinas. Pero también tiene un par de castillos más en su término municipal: el de Pinyana y el de Saburella, en ruinas pero aún altaneros. Querol tiene un río, el Gaià, que pasa encajonado entre altas peñas de un paisaje que, en toda Europa, sería un parque natural protegido. Aquí no lo es, aún. Pero también tiene muchas riachuelos y arroyos, pequeños, preciosos, de aguas límpidas, con pozas frescas, como esta de la foto, en la riera de Esblada. En verano bajan con menos agua, pero bajan, y ofrecen sus pozos a quien los sepa encontrar. Querol tiene una iglesia románica, sencilla y transformada y una pila de ermitas como Valldossera, o la gran iglesia gótica de Sant Jaume de Montagut, en la cumbre del mismo nombre, una obra de arte que merece una visita. Querol, en fin, es un bomboncito escondido, con una naturaleza, quizás no muy espectacular, pero sí muy virgen. Y está esperando que, con educación y respeto, la descubran. Encontraréis Querol siguiendo desde Valls, (Tarragona), la carretera C-51 hacia Igualada. Es el pueblo siguiente al Pont d’Armentera. A la inversa, desde Igualada, evidentemente también es posible. En el mismo Querol se puede comer en el restaurante Sant Jordi, tel. 977 638 462. También en Santes Creus, en el hostal Grau, tel. 977 638 311, y aprovechar el día para hacer una ruta y ver el maravilloso monasterio cisterciense. Hay en Querol algunas casas rurales, lo sabemos, pero no las conocemos. Si prefieren los hoteles, entonces les recomendamos el Class, en Valls, o el de Santa Coloma de Queralt. Si vais a este último aprovechad para descubrir la villa condal y sus alrededores: el valle del Gaià, Guimerà, Vallfogona o Sarral.
-
Arxius
- Novembre 2009 (28)
- Octubre 2009 (28)
- Setembre 2009 (37)
- Agost 2009 (13)
- Juliol 2009 (24)
- Juny 2009 (56)
- Maig 2009 (32)
- Abril 2009 (30)
- Març 2009 (30)
- Febrer 2009 (13)
- Gener 2009 (27)
- Desembre 2008 (24)
-
Categories
- Alemania
- Alt camp
- Alt Urgell
- Andalucia
- Aragó
- Aran
- Art
- Austria
- Bages
- Baix Camp
- Baix Llobregat
- Balears
- Barcelona
- Baviera
- Berguedà
- Bretanya
- Castella
- Castelló
- Catalunya
- Càtars
- Cerdanya
- Ciència
- Cister
- Conca de Barberà
- Conflent
- curtes
- Ebre
- Empordà
- Europa
- Euskadi
- Extremadura
- festes
- França
- Garraf
- Garrotxa
- Girona
- Grecia
- Hotels
- Italia
- La Selva
- llargues
- Lleida
- Lluçanès
- Madrid
- Mallorca
- Maresme
- Matarranya
- medieval
- mitjanes
- Molt llargues
- Monestirs
- Montseny
- Museus
- Natura
- Osona
- País Valencià
- Pallars
- París
- Parcs
- Parcs Naturals
- Parcs temàtics
- Penedés
- Platges
- Portugal
- Priorat
- Provença
- Ribagorça
- Rioja
- Ripollès
- Romànic
- Rosselló
- Segarra
- Solsonès
- Suissa
- Tarragona
- Terra Alta
- Uncategorized
- Urgell
- Vallés
- Vallespir
-
RSS
RSS de les entrades
RSS dels comentaris
