Aubisque

Entre els colls i ports de carretera de muntanya també hi han categories. I l’Aubisque no és un port qualsevol. És un mite. Un mite del ciclisme, una fita del Tour de França, un lloc ideal per empendre fantàstiques excursions i rutes pel Pirineu més potent, un desafiament pels automovilistes inquiets. Pujar l’Aubisque no és fer un port més. És un ritual. La carretera primer travessa boscos de faig de conte de fades. Més tard l’alta muntanya imposa la seva llei. dalt del cim, prats i bestiar donen una nota pastoral, tot i alguna sorpresa moderna (a la foto). La baixada, entre l’Aubisque i el coll de Saulor és no apta per cardíacs. La carretera va literalment penjada damunt el barranc més abismal. És només un balcó sobre el precipici. Ciclistes, amants de caminar, automovilistes… tothom pot disfrutar de veritat amb la pujada al mític Col d’Aubisque. A dalt hi ha prou aparcament i serveis. De fet diversos bars fan l’agost amb els turistes. Per menjar i dormir us recomanem la vall d’Azun. Hi ha un hotel molt bonic a Aucun: Le Picors. I molts més a Argeles-Gazost: com ara el Printania o el Best-Western Le Miramont. Si voleu anar a l’Aubisque des d’Espanya, i tornar, passant el port del Portalet, llavors heu de dormir a Sallet de Gállego o a El Formigal. Boníssim hotels a tots dos llocs. Recomanem l’Abba a El Formigal, tot i que hi ha més de deu hotels de tres i quatre estrelles en aquella zona. Per menjar baixant del coll d’Aubisque podeu fer-ho a l’encantador poblet de Arrens-Marsous. Allà hi ha un restaurant magrebí: “Les Mille et une épices” – Tél. 06.76.00.29.13. Fabulós. Si us ha agradat fer l’Aubisque plantegeu-vos fer tota la ruta dels colls mítics del Tour: Tourmalet, Aspin i Peyresourde. Si sou aficionats al ciclisme no podeu deixar de fer-ho. Si no ho sou també.
Entre los puertos de carretera de montaña también hay categorías. Y el Aubisque no es un puerto cualquiera. Es un mito. Un mito del ciclismo, una meta del Tour de Francia, un lugar ideal para emprender fantásticas excursiones y rutas por el Pirineo más potente, un desafío por los automovilistas más inquietos. Subir el Aubisque no es hacer un puerto más. Es un ritual. La carretera primero atraviesa bosques de haya de cuento de hadas. Más tarde la alta montaña impone su ley. Arriba, ya en la cima, prados y ganado dan una nota pastoral, a pesar de alguna sorpresa moderna (en la foto). La bajada, entre el Aubisque y el Coll de Saulor es no apta para cardíacos. La carretera va literalmente colgada sobre el barranco más abismal. Es sólo un balcón sobre el precipicio. Ciclistas, amantes de caminatas, automovilistas … todo el mundo puede disfrutar de verdad con la subida al mítico Col d’Aubisque. Arriba hay suficiente aparcamiento y servicios. De hecho varios bares hacen el agosto con los turistas. Para comer y dormir os recomendamos la Val d’Azun. Hay un hotel muy bonito en Aucun: Le Picors. Y muchos más en Argeles-Gazost: como el Printania o el Best-Western Le Miramont. Si quereis ir al Aubisque desde España, y volver, pasando el puerto del Portalet, entonces podeis dormir en Sallet de Gállego o en El Formigal. Buenísimos hoteles en ambos lugares. Recomendamos el Abba en El Formigal, aunque hay más de diez hoteles de tres y cuatro estrellas en esa zona. Para comer bajando el Aubisque pueden hacerlo en el encantador pueblecito de Arrens-Marsous. Allí hay un restaurante magrebí: “Les Mille et une Epices” – Tél.. 06.76.00.29.13. Fabuloso. Si os ha gustado hacer el Aubisque consideren la posibilidad de hacer toda la ruta de los puertos míticos del Tour: Tourmalet, Aspin y Peyresourde. Si sois aficionados al ciclismo no podeis dejar de hacerlo. Si no lo sois también.
Furka Pass

El Furka Pass és un dels pasos de carretera més alts que es poden fer en cotxe, avui dia, a Europa. Són 2.436 metres d’altura. Un dels millors itineraris als Alps, però no l’únic. El Furka, a més, reuneix altres atractius: del seu costat est podeu admirar la glacera on neix el Ròdano, el riu majestuós que atravessa la Provença. Del seu costat oest la vall on neix el Rhin, el pare dels rius d’Europa. Les neus són perpètues, els paisatges eterns. Pujant i baixant el Furka passeu de l’alt Valais suís, al cantó d’Uri i, més endevant als Grisons, també a Suissa. Això vol dir paisatge assegurat: flors, poblets amb cases de fusta, vaques, cavalls en llibertat, cims que toquen els núvols i valls idíliques. Això si, us ha d’agradar molt conduir i no us han d’espantar les corbes. De tota manera tampoc no n’hi ha tantes. Podeu dormir i menjar abans o després de pujar el pas. A dalt no hi ha res de res. Nosaltres ho varem fer al poble de Munster, a l’alt Valais. L’hotel es diu “Croix d’Or et Poste” i és una cucada, ple de flors, amb tot el que demanarieu a un hotel de muntanya. Potser un pèl barroc, això si. Ara bé, la regió està plena d’hotels i de càmpings preciosos.
El Furka Pass es uno de los pasos de carretera más altos que se pueden hacer en coche, hoy día, en Europa. Son 2.436 metros de altura. Uno de los mejores itinerarios en los Alpes, pero no el único. El Furka, además, reúne otros atractivos: en su lado este pueden admirar el glaciar donde nace el Ródano, el río majestuoso que atraviesa la Provenza. De su lado oeste el valle donde nace el Rhin, el padre de los ríos de Europa. Las nieves son perpetuas, los paisajes eternos. Subiendo y bajando el Furka pasais del alto Valais suizo, al cantón de Uri y, más adelante a los Grisones, también en Suiza. Esto quiere decir paisaje asegurado: flores, pueblos con casas de madera, vacas, caballos en libertad, cimas que tocan las nubes y valles idílicos. Eso si, os ha de gustar mucho conducir y no os deben asustar las curvas. De todos modos tampoco hay tantas. Pueden dormir y comer antes o después de subir el paso. Arriba no hay nada de nada. Nosotros lo hicimos al pueblo de Munster, en el alto Valais. El hotel se llama “Croix d’Or et Poste” y es una cucada, lleno de flores, con todo lo que pediríamos a un hotel de montaña. Quizás un poco barroco, eso sí. Ahora bien, la región está llena de hoteles y de campings preciosos.
Platja de Garbet

La Costa Brava, el Cap de Creus, te platges molt boniques. Algunes amb poble afegit, com Llançà, Port de la Selva o Colera. Altres, en aquesta mateixa zona, sense cap edificació que molesti massa, sense grans hotels ni passejos marítims urbanitzats. Natura en estat una mica més verge. Això ofereix l’esplèndida cala de Garbet. Quatre pins esparsos, terra indòmita, paisatge llunar, roca viva arran de mar. Poca sorra, molts picons, i gens de ciment. Tot just, arran de mar, un càmping força abandonat, i un restaurant d’aquells que es fan dir “sí senyor”. Un senyor restaurant. A tocar de sorra. Per sopar veient com damunt l’aigua cau l’hora violeta i, un xic més tard, la nit. Els preus són forts. Els plats també. El servei excel·lent. La matèria primera d’alta qualitat. Peix fresc. Els postres, diuen, són el millor. A Garbet s’hi pot arribar en tren. És l’estació abans de Port-Bou, passat ja Colera. No hi ha poble, només el mar i les vies. També per la carretera de Llançà a Port-Bou. Molta corba però la ruta passa a frec d’aigua. Aparcament discret, però si no sou al pic de la temporada, suficient. El mar a Garbet és de tots foscos, del blau marí al negre. Les ones, calmes, besen les pedres de la vora. El cel és nítid. El mar a Garbet, és net, netíssim. Com ho és el vent i la roca. Tot és nu a Garbet. Una delícia.
La Costa Brava, el Cap de Creus, tiene playas muy bonitas. Algunas con pueblo añadido, como Llançà, Port de la Selva o Colera. Otras, en esta misma zona, sin ninguna edificación que moleste demasiado, sin grandes hoteles ni paseos marítimos urbanizados. Naturaleza en estado un poco más virgen. Esto nos ofrece la espléndida cala de Garbet. Cuatro pinos en una tierra indómita, paisaje lunar, roca viva al lado del mar. Poca arena y nada de cemento. Apenas, al lado del mar, un camping bastante abandonado, y un restaurante de aquellos que se hacen decir querer. Un señor restaurante. Cerca de arena. Para cenar viendo como sobre el agua cae la hora violeta y, un poco más tarde, la noche. Los precios son fuertes. Los platos también. El servicio excelente. La materia prima de alta calidad. Pescado fresco. Los postres, dicen, son lo mejor. A Garbet se puede llegar en tren. Es la estación antes de llegar a Port-Bou, pasado ya Colera. No hay pueblo, sólo el mar y las vías. También por la carretera de Llançà a Port-Bou. Mucha curva pero la ruta pasa a mano de agua. Parking discreto, pero si no es en plena temporada, suficiente. La playa de Garbet es de todos oscuros, del azul marino al negro. Las olas, calmas, besan las piedras. El cielo es nítido. La playa de Garbet, es limpia, límpida. Como lo es el viento y la roca. Todo está desnudo en Garbet. Una delicia.
Formentor

Us ho dic de tot cor. Mai no he vist un paisatge tan brutal, tan bestial, tan corprenedor, tan tel·lúric, tan esplèndit, tan grandiòs com el que es veu a Formentor. Mai, cap paisatge m’ha deixat tan bocabadat com el que vaig veure des del mirador de Formentor, (a la foto). Penyals gegants caient al mar profund, d’un blau intens, d’un blau oceànic, des d’alçades inabastables. Penyasegats de vertígen, vertical, perpenticulars a la làmina aquàtica del mediterrà. Pins arrelats en el no res, penjats de la roca viva, subsistint, com diu el poema, de l’aire que els envolta. I quan, ebri de llum i de sensacions, acabeu de fer els pocs kilòmetres que us porten al peu de la muralla pètria, descobriu tot l’encant d’una platja semiverge, d’una natura molt poc agredida, d’un entorn privilegiat. Un lloc on s’hi recomforten caps d’estat d’arreu del món. Hi ha un únic hotel enterrat entre els pins i el mar. Un luxe fora del nostre abast, a la mà de molt pocs. Formentor no està al final del món, sinó ben a prop de casa. Està a Mallorca. S’hi arriba des de Pollença i el Port de Pollença, per una recargolada carretera que escala el cap de Formentor, per després baixar a la seva platja, només en una desena de kilòmetres. No cap en cap fotografia la grandiositat d’aquesta mola de roca penetrant el mar. Preneu-ne la bona voluntat.
Os lo digo de todo corazón. Nunca he visto un paisaje tan brutal, tan bestial, tan telúrico, tan espléndido, tan grandioso como el que se ve en Formentor. Nunca, ningún paisaje me ha dejado tan boquiabierto como el que vi desde el mirador de Formentor, (en la foto). Peñascos gigantes cayendo a un mar profundo, de un azul intenso, de un azul oceánico, desde alturas inalcanzables. Acantilados de vértigo, verticales, perpenticulares a la lámina acuática del mediterráneo. Pinos arraigados en la nada, colgados de la roca viva, subsistiendo, como dice el poema, del aire que los rodea. Y cuando, ebrio de luz y de sensaciones, acaba de hacer los pocos kilómetros que os llevan al pie de la muralla pétrea, descubrireis todo el encanto de una playa semivirgen, de una naturaleza muy poco agredida, de un entorno privilegiado . Un lugar donde se reconfortan jefes de estado de todo el mundo. Allí hay un único hotel enterrado entre los pinos y el mar. Un lujo fuera de nuestro alcance, reservado para muy pocos. Formentor no está al final del mundo, sino muy cerca de casa. Está en Mallorca. Se llega desde Pollença y el Port de Pollença, por una sinuosa carretera que escala el cabo de Formentor, para luego bajar a su playa, en sólo una decena de kilómetros. No cabe en ninguna foto la grandiosidad de esta mole de roca penetrando el mar. Ruego buena voluntad.
Havaneres a Calella

Hi ha un ritual que tot bon català, tot amant de l’estiu, de la Costa Brava, del mar, ha de complir ni que sigui una vegada a la vida. Un ritual del primer cap de setmana de juliol. Aquest ritual és difícil de complir, cada vegada més, però s’ha de fer. Es tracta de viure, ni que sigui un sol cop, la nit màgica de les Havaneres a la Platja del Port-Bo de Calella de Palafrugell. En els inicis hi haviem anat moltes vegades, amb la colla d’amics. Ens assèiem a la sorra de la platja i preparàvem un cremat. Amb canyella, com ha de ser. Hi havia gent però s’hi podia anar. La calidessa de la música dels vells llops de mar ho omplia tot: l’aigua, l’aire, les barques, les llums, les cases blanques… L’amor volava lliure i feliç. Hi tornàrem amb la xicota any rera any. Cada volta hi havia més gent. Ja no es podia seure a la sorra sense pagar. Anys més tard, ni pagant. Tot estava venut mesos abans. Llavors sentiem les havaneres des de les roques allunyades. Era una descoberta, era encara millor. Avui dia tot segueix igual. La nit és mágica, com sempre. La música embriaga, com sempre. Però dubto molt que pogueu arribar a Calella sense caminar una bona estona. Aparcar a kilòmetres a la rodona és literalment impossible. Veure el festival des d’un lloc digne, si no teniu una barca, o una habitació d’hotel al mateix Calella, una quimera. Els embussos són fenomenals, la gentada indesciptible. I, malgrat tot, malgrat les meves paraules, si teniu fills adolescents, o si no hi heu anat mai, aneu a Calella el dia de les havaneres. Si esteu enamorats, si us sentiu joves, feu camí cap a Calella. Us podem recomanar un càmping on encara poden quedar places: La Siesta. Aneu-hi al matí i aparqueu. A la tarda podeu agafar lloc, i defensar-lo, dalt d’un penyal. Potser tindreu la sort d’escoltar la màgia de la nit de les havaneres a Calella de Palafrugell. Beatus ille, amén.
Hay un ritual que todo buén catalán, todo amante del verano, de la Costa Brava, del mar, debe cumplir aunque sea una vez en la vida. Un ritual del primer fin de semana de julio. Este ritual es difícil de cumplir, cada vez más, pero hay que hacerlo alguna vez. Se trata de vivir, aunque sea en una única ocasión, la noche mágica de las Habaneras en la Playa del Port-Bo de Calella de Palafrugell. En sus inicios habíamos ido muchas veces, con la pandilla de amigos. Nos sentábamos en la arena de la playa y preparábamos una queimada. Con canela, como debe ser. Había gente pero se podía ir. La calidez de la música de los viejos lobos de mar lo llenaba todo: el agua, el aire, las barcas, las luces, las casas blancas … El amor volaba libre y feliz. Volvimos con mi chica año tras año. Cada vez había más gente. Ya nadie podía sentarse en la arena sin pagar. Años más tarde, ni pagando. Todo estaba vendido meses antes. Entonces oíamos las habaneras desde las rocas alejadas. Era una descubierta, era aún mejor. Hoy día todo sigue igual. La noche es mágica, como siempre. La música embriaga, como siempre. Pero dudo mucho que se pueda llegar hoy a Calella sin tener que caminar un buen rato. Aparcar, en kilómetros a la redonda, es literalmente imposible. Ver el festival desde un lugar digno, si no se tiene una barca, o una habitación de hotel en el mismo Calella, una quimera. Los atascos son fenomenales, el gentío indesciptible. Y, sin embargo, a pesar de mis palabras, si teneis hijos adolescentes, o si no habéis ido nunca, id a Calella el día de las habaneras. Si estáis enamorados, si os sentís jóvenes, haced el camino hasta Calella. Os podemos recomendar un camping donde aún pueden quedar plazas: La Siesta. Id allí por la mañana y aparcad elñ coche dentro. Por la tarde id a tomar un lugar, y defendedlo, en lo alto de un peñasco. Quizás tengais la suerte de escuchar la magia de la noche de las habaneras en Calella de Palafrugell. Beatus ille, amén.
El Masnou

El Masnou és una població del Maresme no gens llunyana de Barcelona. De fet són 15 kms per l’autopista de Mataró. El Masnou ja no és un poblet mariner, més aviat s’ha convertit en una ciutat. Però conserva encara un cert encant. I una bona platja, neta, a 20 minuts en tren de Plaça Catalunya o Sants. També un port esportiu, visitable. I en aquest port, a més de veure grans vaixells de luxe, la vostra canalla també podrà observar les darreres barques de pesca que queden. No hi han barreres. Ningú us deturarà. Ideal per un matí de platja, o de passeig, o per arribar-hi en bicicleta per la pista peatonal de costat del mar.
El Masnou es una población del Maresme nada alejada de Barcelona. De hecho son 15 kms por la autopista de Mataró. El Masnou ya no es un pueblo marinero, más bien se ha convertido en una ciudad. Pero todavía conserva un cierto encanto. Y una buena playa, limpia, a 20 minutos en tren de Plaza Catalunya o Sants. También un puerto deportivo, visitable. Y en este puerto, además de ver grandes barcos de lujo, sus hijos podrán observar las últimas barcas de pesca que quedan. No hay barreras. Nadie le pararà. Ideal para una mañana de playa, o de paseo, o para llegar en bicicleta por la pista peatonal al lado del mar.

Els magnífics jardins de Mar i Murtra estan a Blanes. Per arribar-hi cal seguir el camí que s’enfila damunt del port i porta fins el castell de Sant Joan, o bé fins la bonica cala de Sant Francesc. Deixeu el cotxe. Pugueu-hi a peu o en bus. A mig camí trobareu l’entrada a aquest jardí botànic, poc conegut, i ben bonic. Bonic no només per les flors, Murtra, sinó per les fantàstiques vistes damunt del mar. Visitar-lo a la primavera és embogir de l’esclat de colors. A l’estiu s’agraeix l’ombra, i a la tardor el repòs de les hores calmes, decadents. Tot el recorregut està explicat i senyalitzat. Ple de miradors, de fonts, d’escales romàntiques, d’estanys. I sobretot, és clar de flors i arbres i de roques i mediterrània. No deixeu de portar el banyador i fer una nedada a la platja de Blanes, o a Cala Sant Francesc, o a Santa Cristina. No és gaire lluny. Uns 60 kms. per la C-32. Mitja hora llarga. Blanes te bons restaurants. Nosaltres anem sempre al port, a dinar a Can Flores, i aprofitem per fer-hi un volt i veure les barques de pescadors. Passejeu per la vila antiga de Blanes, pugeu a la Palomera, la gran roca dins l’aigua.
Los magníficos jardines de Mar i Murtra están en Blanes. Para llegar hay que seguir el camino que sube por encima del puerto y lleva hasta el castillo de Sant Joan, o bien hasta la maravillosa cala de Sant Francesc. Deje el coche. Suba a pie o en bus. Justo a medio camino encontrará la entrada a este jardín botánico, poco conocido, y muy bonito. Bonito no sólo por las flores, Murtra, sino por las fantásticas vistas sobre el mar. Visitarlo en primavera es enloquecer por el estallido de colores. En verano se agradece la sombra, y en otoño el reposo de las horas calmas, decadentes. Todo el recorrido está explicado y señalizado. Lleno de miradores, fuentes, escaleras románticas, de estanques. Y sobre todo, claro, de flores y árboles y de rocas y de mediterráneo. No deje de llevar el bañador y darse un chapuzón en la playa de Blanes, o en Cala Sant Francesc, o la de Santa Cristina. No estan muy lejos. Solo a unos 60 kms. por la C-32. Media hora larga. Blanes tiene buenos restaurantes. Nosotros vamos siempre al puerto, a comer en Can Flores, y aprovechamos para hacer dar un paseo y ver las barcas de pescadores. También podeis pasear por la villa antigua de Blanes, y subir en la Palomera, la gran roca en medio del agua.
-
Arxius
- Novembre 2009 (28)
- Octubre 2009 (28)
- Setembre 2009 (37)
- Agost 2009 (13)
- Juliol 2009 (24)
- Juny 2009 (56)
- Maig 2009 (32)
- Abril 2009 (30)
- Març 2009 (30)
- Febrer 2009 (13)
- Gener 2009 (27)
- Desembre 2008 (24)
-
Categories
- Alemania
- Alt camp
- Alt Urgell
- Andalucia
- Aragó
- Aran
- Art
- Austria
- Bages
- Baix Camp
- Baix Llobregat
- Balears
- Barcelona
- Baviera
- Berguedà
- Bretanya
- Castella
- Castelló
- Catalunya
- Càtars
- Cerdanya
- Ciència
- Cister
- Conca de Barberà
- Conflent
- curtes
- Ebre
- Empordà
- Europa
- Euskadi
- Extremadura
- festes
- França
- Garraf
- Garrotxa
- Girona
- Grecia
- Hotels
- Italia
- La Selva
- llargues
- Lleida
- Lluçanès
- Madrid
- Mallorca
- Maresme
- Matarranya
- medieval
- mitjanes
- Molt llargues
- Monestirs
- Montseny
- Museus
- Natura
- Osona
- País Valencià
- Pallars
- París
- Parcs
- Parcs Naturals
- Parcs temàtics
- Penedés
- Platges
- Portugal
- Priorat
- Provença
- Ribagorça
- Rioja
- Ripollès
- Romànic
- Rosselló
- Segarra
- Solsonès
- Suissa
- Tarragona
- Terra Alta
- Uncategorized
- Urgell
- Vallés
- Vallespir
-
RSS
RSS de les entrades
RSS dels comentaris


