Balaguer

Balaguer és la gran capital de la plana de l’Urgell i La Noguera. La ciutat que li disputa a LLeida, des de fa segles, el poder de les terres de ponent. Balaguer és una vila que cal visitar. Cal que ens parem en una de les nostres atrafegades anades i vingudes al Pirineu. Perquè Balaguer te petites joies que cal veure. Algunes molt visibles, estan a l’aparador, i se’ns mostren sense cap pudor dalt dels turons que dominen el riu Segre i la plana. Són la fenomenal esglèsia de Santa Maria, el santuari del sant Crist, o el Castell Formós edificat damunt de l’antiga fortalessa àrab de la Suda. Perquè heu de saber que Balaguer és islàmica. En conserva tot el sabor. Només cal pujar a Santa Maria des de la maravellosa plaça porxada de Mercadal. Veureu carrer que semblen trets d’una kashba del Magreb. Restes àrabs se’n troben arreu. Com les del pla d’Almatà, a tocar del santuari del Sant Crist. Les muralles també s’han conservat en part. Permeten accedir a Santa Maria per una via diferent. A la vora del Segre, just en el primer pont, trobareu el convent de sant Domènec, amb un claustre gòtic finíssim, eteri, lleuger, maravellós. El millor per visitar Balaguer és moure-s’hi tot caminant. Però reconeixem que pot ser molt cansat. Amb cotxe també podeu accedir als turons on es troben Santa Maria, el castell, Almatà o el Sant Crist. S’hi va per les carreteres d’Àger o de Castelló de Farfanya. Guanyareu temps i esma però perdreu salut i gràcia. Si voleu un bon consell, acosteu-vos a Balaguer a primers de novembre, quan el foc de l’estiu ja ha passat i els arbres de la ribera del Segre són ben grocs, o ben pelats. Llavors s’escauen les festes del Sant Crist, la festa grossa de la vila comtal. Animació com la d’abans. Ball de festa, a la tarda per les famílies, i a la nit pel jovent, ofici solemne, processó, gegants, partits de futbol, concerts… bé gresca a dojo. Per menjar a Balaguer us recomanem el càmping La Noguera, situat Segre amunt, a l’embassament de Sant llorenç de Montgai, a uns 6 kms. Menú baratíssim i complert. Reserveu!. 973 420 334. Podeu llogar un kaiac. O bé el monestir de les Avellanes, per la carretera d’Àger, a uns 15 kms. Un hotel i un restaurant gastròmic fastuosos en un marc incomparable: un monestir gòtic preciós. Si voleu dormir a Balaguer mateix teniu l’hotel del Santuari, moderníssim, amb un restaurant de fàbula. Just al costat del santuari del Sant crist.
Balaguer es la gran capital de la Plana de l’Urgell y La Noguera. La ciudad que le disputa a LLeida, desde hace siglos, el poder de las tierras de poniente. Balaguer es una localidad que hay que visitar. Es necesario que nos paremos en ella durante una de nuestras ajetreadas idas y venidas hacia, o del Pirineo. Porque Balaguer tiene pequeñas joyas que hay que ver. Algunas muy visibles, están en el escaparate, y se nos muestran sin ningún pudor en lo más alto de las colinas que dominan el río Segre y la llanura. Son la fenomenal iglesia de Santa María, el santuario del Santo Cristo, o el Castillo Formós edificado sobre la antigua fortaleza árabe de la Suda. Porque debéis saber que Balaguer es islámica. Conserva todo el sabor oriental. Sólo hay que subir a Santa María desde la maravillosa plaza porticada de Mercadal. Vereis calles y callejones que parecen sacados de una Kashba del Magreb. Restos árabes se encuentran por todas partes. Como los del plan d’Almatà, junto al santuario del Santo Cristo. Las murallas se han conservado en parte. Permiten acceder a Santa María por una vía diferente. A orillas del Segre, justo en el primer puente, se encuentra el convento de Santo Domingo, con un claustro gótico finísimo, etéreo, ligero, maravilloso. Lo mejor para visitar Balaguer es moverse caminando. Pero reconocemos que puede ser muy cansado. En coche también puede acceder a los cerros donde se encuentran Santa María, el castillo, díAlmatà o el Santo Cristo. Se llega por las carreteras de Àger o de Castelló de Farfanya. Ganará tiempo y tino pero perderá salud y gracia. Si quiere un buen consejo, acérquense a Balaguer a primeros de noviembre, cuando el fuego del verano ya ha pasado y los árboles de la ribera del Segre están bien amarillos, o bien pelados. Entonces llegan las fiestas del Santo Cristo, la fiesta grande de la villa condal. Animación como la de antes. Baile de fiesta, por la tarde para las familias, y por la noche para la juventud, oficio solemne, procesión, gigantes, partidos de fútbol, conciertos … juerga a raudales. Para comer en Balaguer le recomendamos el camping La Noguera, situado Segre arriba, en el embalse de Sant Llorenç de Montgai, a unos 6 kms. Menú baratísimo y completo. ¡Reserven!. 973 420 334. Puede alquilar un kayac. O bien el monasterio de Les Avellanes, por la carretera de Àger, a unos 15 kms. Un hotel y un restaurante gastrómicos fastuosos en un marco incomparable: un monasterio gótico precioso. Si quiere dormir en Balaguer mismo tiene el hotel del Santuario, modernísimo, con un restaurante de fábula. Justo al lado del santuario del Santo Cristo.
Estaing

La vila medieval d’Estaing aixeca la torre del seu castell a la vall del riu Lot, a França. Aquesta vall, patrimoni de la humanitat de la Unesco, està plena de llocs superbonics que no podeu deixar de veure. Estaing n’és un. Tot el poble és una monada. Cases amb entramats de fusta, cases fortes, un castell, l’edat mitjana als nostres temps. Uns kilòmetres riu amunt teniu Espalion, amb les seves cases renaixentistes abocades a les aigües del Lot, i el graciós pont damunt el riu. O bé la comarca d’Olt, amb els seus castells i abadies. Uns kilòmetres riu avall podeu visitar Entreaygues sur Truyere, on el Lot s’ajunta amb aquest afluent seu. D’aquí podeu endinsar-vos en les gorges de la Truyéré. El Lot també va engorjat en aquesta zona. La vegetació de ribera domina el paisatge. A la tardor és una maravellosa simfonia de ocres, grocs i vermells. Definitivament la millor època de l’any per anar-hi. A tocar d’Estaing s’imposa la visita del monestir cistercenc de Conques, una maravella del romànic europeu. Una fita que us corprendrà. Ens encanta pujar fins el Lot. Hi anem i hi tornem, cada vegada descobrint coses noves, sensacions diferents. Tots els hotels d’aquesta regió són m,olt senzillets, una mica envellits i rònecs. Tots excepte el “Riviere” a Entraygues. Si podeu pagar-lo, val la pena: habitacions modernes, spa, piscina… o el “Aux Portes de Conques” a Saint Cyprien sur Dourdou, molt agradable, d’aire provençal. Per dormir a altres llocs podeu mirar a Estaing l’hotel “Aux Armes d’Estaing“. A Espalion el Moderne. A Conques el Saint Jacques. Tots aquests hotels també són bons restaurants. De fet son millors com a restaurants que com hotels.
La villa medieval de Estaing levanta la torre de su castillo en el valle del río Lot, en Francia. Este valle, patrimonio de la humanidad de la Unesco, está llena de lugares superbonitos que no pueden dejar de ver. Estaing es uno. Todo el pueblo es una monada. Casas con entramados de madera, fuertes, un castillo, la edad media llevada a nuestros tiempos. Unos kilómetros río arriba tienen Espalion, con sus casas renacentistas colgadas sobre las aguas del Lot, y el gracioso puente sobre el río. O bien la comarca de Olt, con sus castillos y abadías. Unos kilómetros río abajo podéis visitar Entraygues sur Truyère, donde el Lot se une con este afluente suyo. De ahí puede adentrarse en las gargantas de la Truyère. El Lot también baja encajado en esta zona. La vegetación de ribera domina el paisaje. En otoño es una maravillosa sinfonía de ocres, amarillos y rojos. Definitivamente la mejor época del año para ir. Junto a Estaing se impone la visita del monasterio cisterciense de Conques, una maravilla del románico europeo. Un hito que le sorprendera. Nos encanta subir hasta el Lot. Vamos y volvemos, y cada vez descubriendo cosas nuevas, sensaciones diferentes. Todos los hoteles de esta región son muy sencillitos, algo envejecidos y polvorientos. Todos excepto el “Riviere” en Entraygues. Si puede pagarlo, vale la pena: habitaciones modernas, spa, piscina … o el “Aux Puertas de Cuencas” en Saint Cyprien sur Dourdou, muy agradable, de aire provenzal. Para dormir en otros sitios vea en Estaing el hotel “Aux Armes d’Estaing”. O en Espalion el Moderne. En Conques el Saint Jacques. Todos estos hoteles también son buenos restaurantes. De hecho son mejores como restaurantes que como hoteles.
Coves del Salnitre

Les coves del Salnitre, a la muntanya de Montserrat, són les més properes a l’àrea de Barcelona i unes de les més boniques de Catalunya. Es troben a pocs kms. de Collbató, a la sortida del poble, en la carretera que porta fins Monistrol de Montserrat. Per tant s’hi pot arribar per l’A2, l’autopista que mena a Lleida, o bé per la C-58, l’autopista de Terrassa, sortint en aquesta localitat, i anant per Castellvell i el Vilar, o per Olesa, cap a Monistrol o Collbató. La primera ruta és més directa. La segona ofereix vistes del massís de Montserrat des de tots els angles, i permet la pujada fins l’Abadia benedictina. Un cop a la carretera, a les afores de Collbató, trobareu el desviament indicat. Una pista mena fins l’aparcament i, des d’aquest, unes escales a l’entrada de la cova. Cal consultar els horaris. La visita és guiada. Dins us esperen cavitats enormes, i sales més recollides. Donat que és una cova en una muntanya de conglomerats no espereu estalactites i estalacmites espectaculars, sinó una cosa més senzilla i arreglada. De tota manera la visita val la pena, i els infants s’ho passaran molt bé. Completeu la jornada amb una visita a Collbato, un poble amb un nucli antic medieval, o l’anada al monestir i una ruta per Montserrat, que pot incloure viatges en funicular fins Sant Joan o la Santa Cova, o caminades com la dels degotalls, la de Sant Miquel o la molt més llarga i bonica de Sant Jeroni. Per dinar teniu restaurants a Collbató, per exemple el de l’hotel Missé, amb boniques habitacions. O també a Monistrol i al Monestir, entre ells un selfservice. No creiem que per la distància sigui necessari un hotel. Però si voleu passar un cap de setmana, o uns dies de descans a Montserrat, heu de saber que teniu unes bones cel·les, fantàstiques per famílies, i un hotel: l’Abad Cisneros, un xic carot però amb bona cuina. Si decidiu quedar-vos a dormir a la muntanya podreu gaudir del silenci celestial de la nit montserratina, i de les hores litúrgiques: vespres, laudes, completes, maitines… que els monjos i, de vegades els escolans, canten com els àngels.
Las cuevas del Salitre, en la montaña de Montserrat, son las más cercanas al área de Barcelona y unas de las más bonitas de Cataluña. Se encuentran a pocos kms. de Collbató, a la salida del pueblo, en la carretera que lleva hasta Monistrol de Montserrat. Por tanto se puede llegar hasta ellas por la A2, la autopista que lleva a Lleida o bien por la C-58, la autopista de Terrassa, saliendo en esta localidad, y yendo por Castellvell i el Vilar, o por Olesa , hacia Monistrol o Collbató. La primera ruta es más directa. La segunda ofrece vistas del macizo de Montserrat desde todos los ángulos, y permite la subida hasta la Abadía benedictina. Una vez en la carretera, en las afueras de Collbató, encontrará el desvío indicado. Una pista nos lleva hasta el aparcamiento y, desde este, unas escaleras a la entrada de la cueva. Hay que consultar los horarios. La visita es guiada. Dentro le esperan cavidades enormes, y salas más recogidas. Dado que es una cueva en una montaña de conglomerados no esperéis estalactitas y estalacmitas espectaculares, sino algo más sencillo y moderado. De todos modos la visita vale la pena, y los niños se lo pasarán muy bien. Se puede completar la jornada con una visita al pueblo de Collbató, con su barrio medieval, o una subida al monasterio y una ruta por Montserrat, que puede incluir viajes en funicular hasta San Juan o la Santa Cueva, o caminatas como la de los Degotalls, la de San Miguel o la mucho más larga y bonita de San Jerónimo. Para comer tiene restaurantes en Collbató, como el del hotel Missé, com buenas habitaciones. También en Monistrol y el Monasterio, entre ellos un self. No creemos que por la distancia sea necesario un hotel. Pero si desea pasar un fin de semana, o unos días de descanso en Montserrat, debe saber que tiene unas buenas celdas, fantásticas para familias, y un hotel: el Abad Cisneros, un poco caro pero con buena cocina. Si decide quedarse a dormir en la montaña podrá disfrutar del silencio celestial de la noche montserratina, y de las horas litúrgicas: vísperas, laudes, completas, maitines … que los monjes y, a veces los monaguillos, cantan como los ángeles.
Ujué

Al lloc on la muntanya de l’alta Navarra toca la plana. On els verds del Pirineu i del prepirineu es dilueixen entre els grocs i ocres dels camps de blat i de secà. On les males terres comencen a guanyar-li la partida als vergerars. On la pluja ja és escassa, allà es dreça Ujué. Com un centinella que vigila els albors de l’ampla plana de l’Ebre, enfilat dalt d’una talaia, el poble s’agrupa, com fent pinya. I damunt de les cases s’aixeca, altanerosa, la silueta potent de la mole de la seva inigualable esglèsia fortalessa. Ujué te una bellíssima colegiata romànica. I tan formosa era que, per protegir-la, la rodejaren d’una muralla. Com un vel de pedra, l’esglèsia quedà embolcallada per un castell. Inaudit. Únic. El poble medieval, plegat als seus peus, li rendeix pleitesia. Pugeu a Ujué a veure la posta, o la sortida del sol. No n’hem vist cap de millor. Si viatgeu per Navarra, per les terres ferrenyes de la Navarra mitjana, no heu d’oblidar, des d’Olite o des de Sangüesa, de fer una escapada fins Ujué. Incloeu aquesta vila en la ruta que us portarà a Olite, amb el seu castell de fades. A La Oliva, preciós monestir cistercenc. A Sangüesa, vila dels prínceps, o a Leyre, el millor romànic d’Espanya i el gregorià més celestial. Podeu dormir a Leyre mateix, on tenen habitacions familiars, conventuals i senzilles, i un restaurant molt recomanable. A Ujué podeu dinar al Mesón Las Torres, Carrer de Santa María 9, Tel: 948 739 052.
En el lugar donde la montaña de la alta Navarra toca la llanura. Donde los verdes del Pirineo y del prepirineo se diluyen entre los amarillos y ocres de los campos de trigo y de secano. Donde las malas tierras empiezan a ganarle la partida a los vergeles. Donde la lluvia ya es escasa, allí se alza Ujué. Como un centinela que vigila los albores de la amplia llanura del Ebro, subido a una atalaya, el pueblo se agrupa, como haciendo piña. Y encima de las casas se levanta, altanerosa, la silueta potente de la mole de su inigualable iglesia fortaleza. Ujué tiene una bellísima colegiata románica. Y tan hermosa era que, para protegerla, la rodearon de una muralla. Como un velo de piedra, la iglesia quedó envuelta por un castillo. Inaudito. Único. El pueblo medieval, plegado a sus pies, le rinde pleitesía. Suban a Ujué a ver la puesta, o la salida del sol. No hemos visto nada mejor. Si viajan por Navarra, por las tierras feraces de la Navarra media, no pueden olvidarse, desde Olite o desde Sangüesa, de hacer una escapada hasta Ujué. Incluyan esta villa en la ruta que les llevará a Olite, con su castillo de hadas. O hasta La Oliva, precioso monasterio cisterciense. O hasta Sangüesa, ciudad de los príncipes, o a Leyre, el mejor románico de España y el gregoriano más celestial. Pueden dormir en Leyre mismo, donde tienen habitaciones familiares, conventuales y sencillas, y un restaurante muy recomendable. En Ujué pueden comer en el Mesón Las Torres, Calle de Santa María 9, Tel: 948 739 052.
Rada

Rada és un fòsil. Rada és un fantasma que ens arriba des de l’edat mitjana. Rada va morir, arrasada, l’any 1455, en una guerra civil a Navarra. Aquell any funest tropes armades cremaren el poble, situat en una important situació estratègica, dalt d’un turó. No deixaren res de res. No fou mai reconstruit. Més tard, en ple segle XIX, en ocasió de la construcció d’un canal de reg, es bastí un poble nou, a peu del vell. Quatre cases mal contades. Les excavacions han tornat a la llum el que Rada fou. Han ofert, a més, importantíssims materials arqueològics inalterats, que provenen directament de l’edat mitjana. Rada corprén i impressiona. Com Belchite. És un cant contra la guerra. Una guerra que va acabar fa 550 anys, i tanmateix actual. Sembla un poblat ibèric, o celta. Uns quants carrers, els fonaments de una cinquantena de viviendes, molt semblants a les ibères o romanes, un gran aljub per recollir l’aigua, l’esglèsia romànica de Sant Nicolau, i un gran cementeri. És molt interessant pujar el turó, accessible en cotxe, i perdre’s entre les restes, llegint els cartells explicatius que il·lustren què era cada edificació. Vivendes diverses, muralles, torres… Finalment entrar a Sant Nicolau per documentar-se i gaudir del poc que s’ha recuperat en les excavacions. Hi arribareu per la carretera N-121, que va de Caparroso a Carcastillo, just al km. 3. D’allà una pista asfaltada, de poc més d’un km. puja fins Rada. Es veu perfectament des de la carretera. Podeu visitar Rada en el curs d’una ruta per la baixa Navarra. De fet, a tocar, teniu el monestir cistercenc de la Oliva, una joia de l’art navarrés. I a sobre, Olite, amb el seu castell, i Ujué, la vila fantàstica medieval, bessona de Rada que, més afortunada, encara vigila la plana. I, perquè no, arribar-vos fins a Tudela, la perla de l’Ebre, o a Pamplona. Per la zona podeu dinar a l’asador Gurria, al poble veï de Mélida. Un local pobríssim, a peu de carretera, quatre taules per sortir del pas, però amb un menú molt digne i baratíssim. Per dormir podeu mirar a Tudela, amb molt bons hotels, o a Pamplona, o fer nit en un dels hotels d’Olite, o bé al castell del parador d’aquesta ciutat.
Rada es un fósil. Rada es un fantasma que nos llega desde la Edad Media. Rada murió, arrasada, en el año 1455, en una guerra civil en Navarra. Ese año funesto tropas armadas quemaron el pueblo, situado en una importante situación estratégica, en lo alto de una colina. No dejaron nada de nada. Nunca fue reconstruido. Más tarde, en pleno siglo XIX, en ocasión de la construcción de un canal de riego, se construyó un pueblo nuevo, al pie del viejo. Cuatro casas mal contadas. Las excavaciones han vuelto a la luz lo que Rada fue. Han ofrecido, además, importantísimos materiales arqueológicos inalterados, que provienen directamente de la Edad Media. Rada sobrecoge e impresiona. Como Belchite. Es un canto contra la guerra. Una guerra que terminó hace 550 años, y sin embargo actual. Parece un poblado ibérico, o celta. Unas cuantos calles, los cimientos de una cincuentena de viviendas, muy parecidas a las íberas o romanas, un gran aljibe para recoger el agua, la iglesia románica de San Nicolás, y un gran cementerio. Es muy interesante subir la colina, accesible en coche, y perderse entre los restos, leyendo los carteles explicativos que ilustran qué era cada edificación. Viviendas diversas, murallas, torres … Finalmente entrar en San Nicolás para documentarse y disfrutar de lo poco que se ha recuperado en las excavaciones. Se llega por la carretera N-121, que va de Caparroso a Carcastillo, justo en el km. 3. De allí una pista asfaltada, de poco más de un km. sube hasta Rada. Se ve perfectamente desde la carretera. Podéis visitar Rada en el curso de una ruta por la baja Navarra. De hecho, a tocar de Rada, tienen el monasterio cisterciense de la Oliva, una joya del arte navarro. Y encima, Olite, con su castillo, y Ujué, la villa fantástica medieval, gemela de Rada que, más afortunada, aun vigila la llanura. Y, porqué no, acercarse hasta Tudela, la perla del Ebro, o hasta Pamplona. Por la zona puede comer en el asador Gurria, en el pueblo vecino de Mélida. Un local pobrísimo, a pie de carretera, cuatro mesas para salir del paso, pero con un menú muy digno y baratísimo. Para dormir podéis mirar en Tudela, con muy buenos hoteles, o en Pamplona, o hacer noche en uno de los hoteles de Olite, o en el castillo del parador de esta ciudad.
La Chaise Dieu

Per la Chaise Dieu és molt difícil passar-hi. Està lluny de qualsevol ruta turística. Està isolada, perduda, en una terra de ningú. Apartada de la modernitat, del turisme de masses, dels circuits. La seva abadia fou, una vegada, de les més grans d’Europa. Ara, desmantelada, abatuda, derruida, és només una sombra. El poble que la conté, més arruinat encara que l’abadia, sembla extret dels segles passats. Està literalment aturat en el temps. Tanmateix, si us vaga de fer un volt per aquests verals, per aquest racó oblidat de món, descobrireu un paisatge intocat, de boscos impenetrables i muntanyes que, després de la pluja, fumegen. D’avets i pins altíssims. De rius, prats i de poblets on el temps passà molt, molt lent. On el temps, de fet, no passa. I, al mig de tot, la gran abadia de La Chaise Dieu. Només podreu veure’n l’esglèsia i un tros del claustre. La colegiata és grandiosa, rotunda. Al mig la tomba de Climent VI, un papa francés que, rebutjant el Vaticà, es feu enterrar al seu poble natal, en l’esglèsia que ell feu bastir. En un racó de mur, directament del segle XIV, la por feta pintura: una dança macabra de la mort. La millor que he vist mai. Bisbes i nobles ballen amb la dama negra. Monjos i pagesos els acompanyen. Una joia. Decorant la nau una esplèndida col·lecció de tapissos de Brusel·les. Inaudits. Demostren que aquest poble oblidat pels homes fou una fita en l’edat mitjana. Sic transit gloria mundi!. El petit museu, (amb un pomell de tapissos més, els més bonics potser), us complementarà la visita. Segur que quedareu impressionats. No cal, però, que hi aneu expressament. No val la pena el munt de kilòmetres a fer. Ara bé, si en el curs d’una ruta per l’Auvèrnia, per França, casualment, passeu prop de La Chaise Dieu, llavors atureu-vos. Val la pena. No hi hem dormit ni dinat però ens va agradar, a tocar de l’Abadia, l’Hotel de l’Echo. Tel. 04.71.00.00.45. Sembla molt bonic i acollidor.
Por la Chaise Dieu es muy difícil pasar. Está lejos de cualquier ruta turística. Está aislada, perdida, en una tierra de nadie. Apartada de la modernidad, del turismo de masas, de los circuitos. Su abadía fue, una vez, de las más grandes de Europa. Ahora desmantelada, abatida, destruida, es sólo una sombra. El pueblo que la contiene, más arruinado aunque la abadía, parece extraído de los siglos pasados. Está literalmente parado en el tiempo. Sin embargo, si os huelga de dar una vuelta por estos contornos, por este rincón olvidado de mundo, descubrireis un paisaje intocato, de bosques impenetrables y montañas que, después de la lluvia, humean. De abetos y pinos altísimos. De ríos, prados y de pueblos donde el tiempo pasó muy, muy lento. Donde el tiempo, de hecho, no pasa. Y, en medio de todo, la gran abadía de La Chaise Dieu. Sólo podrá ver la iglesia y un trozo del claustro. La colegiata es grandiosa, rotunda. En medio la tumba de Clemente VI, un papa francés que, rechazando el Vaticano, se hizo enterrar en su pueblo natal, en la iglesia que él hizo construir. En un rincón de muro, directamente del siglo XIV, el miedo hecho pintura: una danza macabra de la muerte. La mejor que hemos visto nunca. Obispos y nobles bailan con la dama negra. Monjes y campesinos los acompañan. Una joya. Decorando la nave una espléndida colección de tapices de Bruselas. Inauditos. Demuestran que este pueblo olvidado por los hombres fue un hito en la edad media. ¡Sic transit gloria mundi!. El pequeño museo, (con un ramillete de tapices más, los más bonitos quizás), complementará la visita. Seguro que quedaréis impresionados. No hay, sin embargo, que ir expresamente. No vale la pena el montón de kilómetros que hay que hacer. Ahora bien, si en el curso de una ruta por la Auvernia, por Francia, casualmente, pasan cerca de La Chaise Dieu, entonces párense. Vale la pena. No hemos dormido ni comido pero nos gustó, cerca de la Abadía, el Hotel de l’Echo. Parece muy bonito y acogedor.
-
Arxius
- Novembre 2009 (14)
- Octubre 2009 (28)
- Setembre 2009 (37)
- Agost 2009 (13)
- Juliol 2009 (24)
- Juny 2009 (56)
- Maig 2009 (32)
- Abril 2009 (30)
- Març 2009 (30)
- Febrer 2009 (13)
- Gener 2009 (27)
- Desembre 2008 (24)
-
Categories
- Alemania
- Alt camp
- Alt Urgell
- Andalucia
- Aragó
- Aran
- Art
- Austria
- Bages
- Baix Camp
- Baix Llobregat
- Balears
- Barcelona
- Baviera
- Berguedà
- Bretanya
- Castella
- Castelló
- Catalunya
- Càtars
- Cerdanya
- Ciència
- Cister
- Conca de Barberà
- Conflent
- curtes
- Ebre
- Empordà
- Europa
- Euskadi
- Extremadura
- festes
- França
- Garraf
- Garrotxa
- Girona
- Grecia
- Hotels
- Italia
- La Selva
- llargues
- Lleida
- Lluçanès
- Madrid
- Mallorca
- Maresme
- Matarranya
- medieval
- mitjanes
- Molt llargues
- Monestirs
- Montseny
- Museus
- Natura
- Osona
- País Valencià
- Pallars
- París
- Parcs
- Parcs Naturals
- Parcs temàtics
- Penedés
- Platges
- Portugal
- Priorat
- Provença
- Ribagorça
- Rioja
- Ripollès
- Romànic
- Rosselló
- Segarra
- Solsonès
- Suissa
- Tarragona
- Terra Alta
- Uncategorized
- Urgell
- Vallés
- Vallespir
-
RSS
RSS de les entrades
RSS dels comentaris



