Sortides familiars

Salidas en família

Castellcir

Castellcir

Castellcir és un poble, molt petit, molt petit, de la comarca no nada del Moianès, actualment repartida entre Osona, el Bages i el Vallès. Per anar-hi cal fer ruta per Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines fins Castellterçol. Uns 50 kms. De fet està ben a prop de Castellterçol. D’allà surt la única carretera del municipi, la que arriba just fins Castellcir poble. Però l’encant de Castellcir no és tan el poble com els seus agregats i els seus voltants. La gent desconeix les maravelles que amaga aquest petit indret, força proper a Barcelona. D’entrada teniu una gran xarxa de camins forestals i pistes que us duran a indrets molt bonics. Per exemple no gaire lluny de castellcir teniu el castell de Popa, (a la foto), una fortalessa increible situada dalt d’un tascó de roca que us deixarà bocabadats. O bé arribeu-vos fins a les Esplugues, una casa medieval, quasi un poblet, construit sota una balma. Molt curiòs. Actualment és la seu d’un ecomuseu del Moianès i pot ser visitada amb guia. També teniu el Molí Nou i el Pou de Glaç de La Vinyota o l’esglèsia romànica de Santa coloma Sasserra. També són precioses són les rieres, fonts i rierols del terme, com la de les Fonts Calents, que atravessareu per arribar a l’Espluga, i moltes altres. Menció a banda mereix la zona de la riera de Tenes, anomenada Seuva Negra, amb una gran boscúria de faig i roures que s’encenen a la tardor amb tots els colors possibles. També teniu a l’abast la riera de Marfà, amb el salt i el molí de Brotons. Moltes rutes, com aquesta darrera, no són totalment accessibles amb cotxe, però hi ha caminades més senzilles i més complicades, a l’abast de tothom: planeres i fàcils, o més exigents. En canvi, per anar amb bicicleta, sereu al paradís. Quilòmetres i més quilòmetres de rutes quasi verges. Si hi aneu a mitjans de novembre podeu coincidir, el tercer diumenge amb la Fira Medieval de Castellcir. Un alicient més per decidir-se a visitar la zona. Per dinar, si no us heu portat carn per fer a la brasa, en el foc a terra que la fira medieval us ofereix, podeu anar a Castellterçol, a l’hostal Castellterçol, a la mateixa carretera de Barcelona, 1. Ens va agradar. Cuina cassolana. Carn a la brasa. Diferent, però també molt bonic i acollidor és “La Violeta”, a la mateixa carretera, però al número 2. Hostal modern, amb bon restaurant, i magnífiques habitacions. A castellcir hi ha una casa rural: el Solei, que en realitat és un conjunt de bungalows.

Castellcir es un pueblo pequeño, muy pequeño, de la comarca no nacida aún del Moianès, que actualmente está repartida entre Osona, Bages y el Vallès. Para llegar hay que ir por Caldes de Montbui y Sant Feliu de Codines hasta Castellterçol. Unos 50 kms. De hecho está muy cerca de Castellterçol. De allí sale la única carretera del municipio, la que llega justo hasta Castellcir pueblo. Pero el encanto de Castellcir no es tanto el pueblo como sus agregados y sus alrededores. La gente desconoce las maravillas que esconde este pequeño lugar, muy cercano a Barcelona. De entrada tiene una gran red de caminos forestales y pistas que lo llevarán a lugares muy bonitos. Por ejemplo hasta no muy lejos del castillo de Popa, (en la foto), una fortaleza increible situada encima de una cuña de roca que os dejará boquiabiertos. O bien hasta las Esplugues, una casa medieval, casi un pueblo, construido bajo una cueva. Muy curioso. Actualmente es la sede de un ecomuseo del Moianès y puede ser visitada con guía. También tiene el Molí Nou y el Pozo de Hielo de La Vinyota. También son preciosos los arroyos, fuentes y riachuelos del término, como Fuentes Calientes, que se atraviesa para llegar a la Espluga, y muchas otras. Mención aparte merece la zona de la riera de Tenes, llamada Seuva Negra, con una gran bosque de hayas y robles que se encienden en otoño con todos los colores posibles. También está por allí la riera de Marfà, con el salto y el molino de Brotons. Muchas rutas, como esta última, no son totalmente accesibles en coche, pero hay caminatas más sencillas, y más complicadas, al alcance de todos: llanas y fáciles, o más exigentes. En cambio, para ir en bicicleta, será el paraíso. Kilómetros y más kilómetros de rutas casi vírgenes. Si vais a mediados de noviembre pueden coincidir, el tercer domingo, con la Feria Medieval de Castellterçol. Un aliciente más para decidirse a visitar la zona. Para comer, si no os habéis traído carne para hacer a la brasa, en el fuego de payés que la feria medieval os ofrece, podéis ir hasta Castellterçol, hasta el hostal Castellterçol, en la misma carretera de Barcelona, 1. Nos gustó. Cocina casera. Carne a la brasa. Diferente, pero también muy bonito y acogedor, es “La Violeta”, en la misma carretera, pero en el número 2. Hostal moderno, con buen restaurante, y magníficas habitaciones. En Castellcir hay una casa rural: el Solei, que es un conjunto de bungalows.

Novembre 14, 2009 Publicat per joanmolar | Hotels, Museus, Natura, Osona, Vallés, medieval, mitjanes | , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara

Can Miravitges

miravitges

Els voltants de Barcelona, i dels municipis limítrofs, estan plens de racons on encara podem respirar altres temps. Malgrat estar no gaire lluny d’autopistes, carreteres i grans equipaments, han preservat, no se sap ben bé com, un ambient apacible, rural i fins bucòlic. Aquest és el cas de les rieres que devallen de la serralada litoral, a Badalona. Un clar exemple pot ser Can Miravitges i els seus entorns. Can Miravitges és una esplèndida masia del segle XVIII, amb arrels molt més antigues, situada a la Riera de Canyadó i Pomar, al congost per on surten les aigues que s’arreplegen als petits cims i turons que envolten l’Hospital Germans Trias, popularment anomenat Can Ruti, ara part del parc natural de la Serra de marina. I és justament per l’accés a aquest hospital, des de la B-20, per on trobareu el camí que us portarà fins aquesta masia. Costa de veure, però en el pronunciat revolt de pujada a l’hospital, just al costat de la gran pedrera del Turó d’en Boscà, arranca un camí, ample i ben cuidat. Deixeu el cotxe allà mateix o, encara millor, als carrers sota el turó, al barri de Bonavista, i pugeu a peu. L’aparcament és molt limitat, i el camí força estret. O arribeu-vos fins l’hospital i baixeu a peu seguint la riera, ombrívola i bonica, fins Can Miravitges. La casa conserva totes les estances intactes. Podeu admirar-ne la capella, la bassa de reg, les estances, la cuina i les bodegues. Ara està en obres, però ben aviat es mostrarà en tot el seu esplendor. El recorregut també inclou l’estudi i la biblioteca del pintor Antoni Ros i Güell. Des del Museu de Badalona organitzen sortides els caps de setmana. Podeu afegir-vos-hi. També els verals de la masia són molt bonics. Teniu altes cases de pagés i fins un castell, Godmar, convertit avui en un golf, pitch and putt, on podeu iniciar-vos en aquest esport. Al vei turó d’en Boscà hi ha un assentament iber molt notable, i gaudireu de vistes damunt tota la comarca, fins més enllà de Montjuic. Hi ha múltiples possibilitats de rutes a peu, o en bici, totes molt senzilles. La més adequada amb infants és, potser, remuntar la riera passant per la font de Pop, fins l’àrea de pic-nic de Can Ruti. Un lloc sense pretensions en fi, només per passar-hi un parell d’hores, una matinal amable d’hivern amb la canalla, a poques passes de la gran ciutat. Possibilitat de pujar-hi molt fàcilment amb trasport públic, fent servir una de les moltes línies de bus que pugen a la residència hospitalària Germans Trias. Podeu dinar de pic-nic o anar a algun dels restaurants propers. Hi ha dos clubs de tennis, el de Badalona i el del Mas Ram, molt propers tots dos, que ofereixen bons menús a preus molt asequibles en un ambient agradable. Fins podeu jugar a tennis o fer servir la piscina, si és l’estiu.

Los alrededores de Barcelona, y de los municipios limítrofes, están llenos de rincones donde todavía podemos respirar otros tiempos. A pesar de estar no muy lejos de autopistas, carreteras y grandes equipamientos, han preservado, no se sabe muy bien cómo, un ambiente apacible, rural y hasta bucólico. Este es el caso de los arroyos que descienden de la cordillera litoral, en Badalona. Un claro ejemplo puede ser Can Miravitges y sus entornos. Can Miravitges es una espléndida masía del siglo XVIII, con raíces mucho más antiguas, situada en la Riera de Canyadó y Pomar, en el desfiladero por donde salen las aguas que se recogen en los pequeños picos y colinas que rodean el Hospital Germans Trias, popularmente llamado Can Ruti, ahora parte del parque natural de la Sierra de Marina. Y es justamente por el acceso a este hospital, desde la B-20, por donde encontraréis el camino que os llevará hasta esta masía. Cuesta de ver, pero en el pronunciado ascenso en curva de subida en el hospital, justo al lado de la gran cantera del Turó d’en Boscà, arranca un camino, ancho y bien cuidado. Deje el coche allí mismo o, mejor aún, en las calles del barrio de Bonavista, justo bajo la colina. Suban a pie. El aparcamiento es muy limitado, y el camino bastante estrecho. O acercaos hasta el hospital y bajad a pie siguiendo la riera, sombría y hermosa, hasta Can Miravitges. La casa conserva todas las estancias intactas. Puede admirar la capilla, la balsa de riego, las habitaciones, la cocina y las bodegas. Ahora está en obras, pero muy pronto se mostrará en todo su esplendor. El recorrido incluye el estudio del famoso pintor Antoni Ros i Güell. Desde el Museo de Badalona organizan salidas los fines de semana. Puede añadirse a una de ellas. También los alrededores de la masía son muy bonitos. Tiene casas de payés y hasta un castillo, Godmar, convertido hoy en un golf, pitch and putt, donde podrán iniciarse en este deporte. En la vecina colina d’en Boscà hay un asentamiento íbero muy notable, y disfrutará de vistas sobre toda la comarca, hasta más allá de Montjuic. Existen múltiples posibilidades de rutas a pie o en bici, todas muy sencillas. La más adecuada con niños es, quizás, remontar el arroyo pasando por la fuente de Pop, hasta el área de picnic de Can Ruti. Un lugar sin pretensiones en fin, sólo para pasar un par de horas, una matinal amable de invierno con los niños, a pocos pasos de la gran ciudad. Posibilidad real de subir muy fácilmente con trasporte público, utilizando una de las muchas líneas de bus que ascienden hasta la residencia hospitalaria Germans Trias. Puede comer de pic-nic o ir a alguno de los restaurantes cercanos. Hay dos clubes de tenis, el de Badalona y el del Mas Ram, muy cercanos ambos, que ofrecen buenos menús a precios muy asequibles en un ambiente agradable. Hasta puede jugar al tenis o utilizar la piscina, si es verano.

Novembre 8, 2009 Publicat per joanmolar | Barcelona, Natura, Parcs Naturals, curtes | , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara

La Baronia de Sant Oïsme

Sant Oisme

A tocar del pantà de Camarasa, estratègicament situat a la cruïlla de les rutes d’accés a la Vall d’Àger i al congost de Terradets, s’alça l’antiquíssim poblat de Sant Oïsme. Els cotxes que, atrafejats i veloços, passen per la C-13, a tocar d’aquestes pedres mil·lenàries, no tenen esma de parar. Potser veuen la silueta retallant-se, altiva i poderosa, sobre les aïgues. Potser pensen, per uns segons, “deu èsser bonic”, però la Vall d’Aran, les Valls d’Àneu, Àreu, Ferrera i de Tavascán els criden. Per això són multitud aquells qui, havent fet la ruta des de Barcelona a Tremp per Camarasa, mai han parat en aquest màgic indret. Altres ho han fet per dinar al restaurant que fa de porta d’accés a les ruïnes. Doncs us diem: la propera vegada que pugeu al Pirineu per la carretera que passa per Terradets, ature-vos a la Baronia de Sant Oïsme. Ature-vos-hi pel seu paisatge encisador. Per les vistes damunt el pantà. Per les vistes del Montsec, barrera impresionant de pedra. Per les vistes de la Vall d’Àger. La canònica d’aquesta població s’intueix al fons, entre les brumes. Pareu per donar-vos cinc minuts de descans, i enfileu-vos per l’únic carrer del poble fins arribar a la torre del castell. Podeu pujar fins al capdemunt i gaudir de la panoràmica superba. Feu-vos fotos en cada racó. No oblideu repassar l’esglèsia, petita i cuca, romànica. Amb el seu campanar rudimentari, amb l’encant de les coses senzilles. La Baronia de Sant Oïsme, dormida encara en el seu somni de segles, no ha canviat gens els darrers 800 anys. En perdre el seu sentit defensiu, quedà congelada en la nit dels temps. Ara se’ns mostra intacta, sencera, en ple segle XXI. Per dinar trobareu un bon lloc al restaurant El Doll, Telèfon: 973 455 095. És l’únic del lloc, a peu de carretera, al km 63. Bona taula, bona brasa. També teniu un càmping, ben a prop: el Zodiac, i un alberg rural, El Picarol, al poble de Fontllonga, a pocs kms.

Junto al pantano de Camarasa, estratégicamente situado en el cruce de las rutas de acceso a la Vall d’Àger y el desfiladero de Terradets, se levanta el antiquísimo poblado de San Oïsme. Los coches que, veloces, pasan junto a estas piedras milenarias, no tienen intención de parar. Tal vez ven la silueta recortándose, altiva y poderosa, sobre las aguas. Quizás piensan, por unos segundos, “debe ser bonito”, pero la Vall d’Aran, las de Àneu, Àreu, Ferrera y de Tavascan les llaman. Por eso son multitud los que, habiendo hecho la ruta desde Barcelona a  Tremp por Camarasa, nunca han parado en este mágico lugar. Otros lo han hecho para comer en el restaurante que hace de puerta de acceso a las ruinas. Pues os decimos: la próxima vez que subais al Pirineo por la carretera que pasa por Terradets, parad en la Baronia de Sant Oïsme. Pararos por su paisaje encantador. Por las vistas sobre el pantano. Por las vistas del Montsec, barrera impresionante de piedra. Por sus vistas de la Vall d’Àger. La canónica de esta población se intuye al fondo, entre las brumas. Parad para daros cinco minutos de descanso. Subid por la única calle del pueblo hasta llegar a la torre del castillo. Pueden remontarla hasta el tejado y disfrutar de la panorámica soberbia. Háganse fotos en cada rincón. No olviden repasar la iglesia, pequeña y cuca, románica. Con su campanario rudimentario, con el encanto de las cosas sencillas. La Baronia de Sant Oïsme, dormida aún en su sueño de siglos, no ha cambiado nada en los últimos 800 años. Al perder su sentido defensivo, quedó congelada en la noche de los tiempos. Ahora se nos muestra intacta, entera, en pleno siglo XXI. Para comer encontrará un buen lugar en el restaurante El Doll, Telèfon: 973 455 095. También hay un càmping cerca: el Zodiac, i un alberge rural, El Picarol, en el pueblo de Fontllonga, a pocos kms.

Octubre 29, 2009 Publicat per joanmolar | Pallars, medieval, mitjanes | , , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara

Castell de Sant Miquel

castellsantmiquel

El castell de sant Miquel domina, des de la seva limitada alçada, una bona part del Vallès. Enfilat dalt del seu turó boscós, enrunat, desmuntat, espera una restauració que, potser, mai no arribarà. La vegetació s’ha ensenyorat de les velles pedres. Les alzines creixen al seu voltant, impenetrables. I, tanmateix, la seva torre de l’homenatge encara es veu a la llunyania. Milers d’ulls l’han mirada sense veure-la, tot i que es fa present en l’ski line, del Parc de la Serralada Litoral. Podeu arribar-hi de dues maneres. La més fàcil és anar amb el cotxe, fins a Montornés del Vallés, o des de Barcelona per l’autopista de Mataró fins Alella. Des d’aquestes vil·les cal seguir la carretera B-5002 que uneix les dues poblacions, passant si cal el coll de Font de Cera, que divideix Maresme i Vallés. Cal arribar-se fins prop de la desviació de Vallromanes. Allà trobareu l’entrada al Club de Golf Vallromanes, i de l’urbanització de Can Corbera. Heu de pujar pels camins asfaltats d’aquesta urbanització fins arribar el més alt possible, prop d’una caseta de l’empresa d’aigües Sorea. Molt a prop del Coll de can Corbera. Allà podeu deixar el cotxe i seguir a peu fins el castell, dalt del turó, són un parell de kms. escassos, però de pujada forta. El camí és estret i està ple de vegetació. Però, per això mateix és esplèndit. L’altra manera de pujar és més llarga, i es fa més tros caminant, però és més bonica i està més ben senyalitzada. Arribeu-vos per la carretera B-5006 de Mollet a  Santa Maria de Martorelles. Abans d’arribar a aquesta petita població, preneu un camí asfaltat, ben senyalitzat, a l’esquerra, cap a Can Girona. Aparqueu prop d’aquesta casa de colònies. Podeu pujar directament, pel Coll de Can Mercader, seguint el camí ample que va a Montornés, (són uns 3 kms.), o bé fer una volta, molt agradable i bonica, per la Font de la Mercè, pujant després el Coll de can Corbera fins el castell. Potser fareu 5 kms. en total. Evidentment podeu fer una ruta circular, molt més llarga, des de Can Girona. O bé, encara més forta, des de l’estació de tren de Montornés. La ruta més curta és ideal per una primera iniciació al senderisme pel més petits de la casa. Les altres ja les dosificareu vosaltres. Una matinal en plena natura a tocar de Barcelona. En aquesta web hi ha un bon planell de l’excursió.

El castillo de San Miguel domina, desde su limitada altura, una buena parte del Vallès. Encaramado en su cerro boscoso, en ruinas, desmochado, espera una restauración que, tal vez, nunca llegará. La vegetación se ha adueñado de las viejas piedras. Las encinas crecen a su alrededor, impenetrables. Y, sin embargo, su torre del homenaje todavía se ve en la lejanía. Miles de ojos la miran cada dia sin verla, aunque se hace presente en el ski line, de la Serralada de Marina. Puede llegar de dos maneras. La más fácil es ir con el coche, hasta Montornés del Vallés, o desde Barcelona por la autopista de Mataró hasta Alella. Desde estas villas hay que seguir la carretera que une las dos poblaciones, pasando si es necesario el collado de Font de Cera, que divide Maresme y Vallés. Hay que llegar hasta cerca de la desviación de Vallromanes. Allí encontrará la entrada al Club de Golf Vallromanes, y de la urbanización de Can Corbera. Hay que subir por los caminos asfaltados de esta urbanización hasta llegar lo más alto posible, cerca de una caseta de la empresa de aguas Sorea. Muy cerca está el Coll de Can Corbera. Allí puede dejar el coche y seguir a pie hasta el castillo, en lo alto del cerro, son un par de kms. escasos, pero de subida fuerte. El camino es estrecho y está lleno de vegetación. Pero, por eso mismo es espléndido. La otra manera de subir es más larga, y se hace más trozo andando, pero es más bonita y está mejor señalizada. Acercaos por la carretera de Mollet hasta Santa Maria de Martorelles. Antes de llegar a esta pequeña población, tomad un camino asfaltado, bien señalizado, a la izquierda, hacia Can Girona. Aparque cerca de esta casa de colonias. Pueden subir directamente, por el Coll de Can Mercader, siguiendo el camino ancho que va a Montornés, (son unos 3 kms.), O bien dar una vuelta, muy agradable y bonita, por la Font de la Mercè, subiendo después el Coll de can Corbera hasta el castillo. Quizá haréis 5 kms. en total. Evidentemente podéis hacer una ruta circular, mucho más larga, desde Can Girona. O bien, aún más fuerte, desde la estación de tren de Montornés. La ruta más corta es ideal para una primera iniciación al senderismo para los más pequeños de la casa. Las otras ya las dosificareis vosotros. Una matinal en plena naturaleza junto a Barcelona.

Octubre 27, 2009 Publicat per joanmolar | Natura, Parcs Naturals, Vallés, curtes | , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara

Festa de la verema i el vi a Verdú

bacus

La festa de la verema i el vi de Verdú és una d’aquelles festes que saben greu perdre-se-les. Perquè són animades, perquè et traslladen en el temps, i perquè el lloc on es fan te atractiu turístic suficient, amb o sense festa. Aquestes tres condicions es donen al festival Bacus, la festa del vi de la població urgellenca de Verdú, prop de Tàrrega. A la festa de la verema hi ha de tot: carros plens de botes, animals, trepitjada de raïm, parades de menjar, tast de vins, i molta artesania. Us sentireu traslladats a l’època en que, al camp, tot es feia a mà, o a força de matxos. I Verdú, per la festa de la verema, és un lloc on heu d’anar. I sense la festa també. Perquè te un castell preciós, una esglèsia gòtica molt maca, un museu de les joguines que us encantarà i un personal, a l’oficina de turisme, molt amable. Arribareu a Verdú per l’autovia de Lleida, la A-2, via Tàrrega. De Tàrrega cal anar en direcció Montblanc i Tarragona. A 9 kms de Tàrrega trobareu Verdú. Podeu dinar tot fent un pica – pica per les paradetes, o com uns senyors a La Graella, a la plaça major. Tel: 973 34 70 93. També hi ha un parell de bars més, on us faran entrepans i algun plat. Si necessiteu dormir a Verdú mateix, probeu a ca l’Aleix o a Cal Roca. Si voleu complementar el dia, visiteu Guimerà, un bonic poble medieval, o Ciutadilla i el seu castell. No gaire lluny podeu gaudir de la pau de Vallbona de les Monges, un monestir de la ruta del Císter no massa conegut del gran públic.

La fiesta de la vendimia y el vino de Verdú es una de esas fiestas que sabe mal perderse. Porque son animadas, porque te trasladan en el tiempo, y porque el lugar donde se hacen tiene atractivo turístico más que suficiente, con o sin fiesta. Estas tres condiciones se dan en el festival Bacus, la fiesta del vino de la población de Verdú, cerca de Tàrrega. En la fiesta de la vendimia hay de todo: carros llenos de botas, animales, pisada de uvas, puestos de comida, degustación de vinos, y mucha artesanía. Os sentiréis trasladados a la época en que, en el campo, todo se hacía a mano, o a fuerza de machos. Y Verdú, en  la fiesta de la vendimia, es un lugar donde se debe de ir. Y sin la fiesta también. Porque tiene un castillo precioso, una iglesia gótica muy bonita, un museo de los juguetes que les encantará, y un personal, en la oficina de turismo, muy amable. Llegará a Verdú por la autovía de Lleida, la A-2, vía Tárrega. De Tàrrega hay que ir en dirección Montblanc y Tarragona. A 9 kms de Tárrega encontrará Verdú. Puede comer haciendo un pica – pica de los manjares de los puestos del mercadillo, o comer como unos señores en La Parrilla, en la plaza mayor. Tel.: 973 34 70 93. También hay un par de bares más, donde les harán bocadillos y algún plato. Si necesita dormir en Verdú mismo, pruebe en casa de Aleix o en  Cal Roca. Si desea complementar el día, visiten Vds. Guimerà, un bonito pueblo medieval, o Ciutadilla y su castillo. No muy lejos se puede disfrutar de la paz de Vallbona de les Monges, un monasterio de la ruta del Císter no muy conocido del gran público.

Octubre 6, 2009 Publicat per joanmolar | Cister, Museus, Urgell, festes, medieval, mitjanes | , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara

Estaing

estaing

La vila medieval d’Estaing aixeca la torre del seu castell a la vall del riu Lot, a França. Aquesta vall, patrimoni de la humanitat de la Unesco, està plena de llocs superbonics que no podeu deixar de veure. Estaing n’és un. Tot el poble és una monada. Cases amb entramats de fusta, cases fortes, un castell, l’edat mitjana als nostres temps. Uns kilòmetres riu amunt teniu Espalion, amb les seves cases renaixentistes abocades a les aigües del Lot, i el graciós pont damunt el riu. O bé la comarca d’Olt, amb els seus castells i abadies. Uns kilòmetres riu avall podeu visitar Entreaygues sur Truyere, on el Lot s’ajunta amb aquest afluent seu. D’aquí podeu endinsar-vos en les gorges de la Truyéré.  El Lot també va engorjat en aquesta zona. La vegetació de ribera domina el paisatge. A la tardor és una maravellosa simfonia de ocres, grocs i vermells. Definitivament la millor època de l’any per anar-hi. A tocar d’Estaing s’imposa la visita del monestir cistercenc de Conques, una maravella del romànic europeu. Una fita que us corprendrà. Ens encanta pujar fins el Lot. Hi anem i hi tornem, cada vegada descobrint coses noves, sensacions diferents. Tots els hotels d’aquesta regió són m,olt senzillets, una mica envellits i rònecs. Tots excepte el “Riviere” a Entraygues. Si podeu pagar-lo, val la pena: habitacions modernes, spa, piscina… o el “Aux Portes de Conques” a Saint Cyprien sur Dourdou, molt agradable, d’aire provençal. Per dormir a altres llocs podeu mirar a Estaing l’hotel “Aux Armes d’Estaing“. A Espalion el Moderne. A Conques el Saint Jacques. Tots aquests hotels també són bons restaurants. De fet son millors com a restaurants que com hotels.

La villa medieval de Estaing levanta la torre de su castillo en el valle del río Lot, en Francia. Este valle, patrimonio de la humanidad de la Unesco, está llena de lugares superbonitos que no pueden dejar de ver. Estaing es uno. Todo el pueblo es una monada. Casas con entramados de madera, fuertes, un castillo, la edad media llevada a nuestros tiempos. Unos kilómetros río arriba tienen Espalion, con sus casas renacentistas colgadas sobre las aguas del Lot, y el gracioso puente sobre el río. O bien la comarca de Olt, con sus castillos y abadías. Unos kilómetros río abajo podéis visitar Entraygues sur Truyère, donde el Lot se une con este afluente suyo. De ahí puede adentrarse en las gargantas de la Truyère. El Lot también baja encajado en esta zona. La vegetación de ribera domina el paisaje. En otoño es una maravillosa sinfonía de ocres, amarillos y rojos. Definitivamente la mejor época del año para ir. Junto a Estaing se impone la visita del monasterio cisterciense de Conques, una maravilla del románico europeo. Un hito que le sorprendera. Nos encanta subir hasta el Lot. Vamos y volvemos, y cada vez descubriendo cosas nuevas, sensaciones diferentes. Todos los hoteles de esta región son muy sencillitos, algo envejecidos y polvorientos. Todos excepto el “Riviere” en Entraygues. Si puede pagarlo, vale la pena: habitaciones modernas, spa, piscina … o el “Aux Puertas de Cuencas” en Saint Cyprien sur Dourdou, muy agradable, de aire provenzal. Para dormir en otros sitios vea en Estaing el hotel “Aux Armes d’Estaing”. O en Espalion el Moderne. En Conques el Saint Jacques. Todos estos hoteles también son buenos restaurantes. De hecho son mejores como restaurantes que como hoteles.

Setembre 22, 2009 Publicat per joanmolar | Art, França, Hotels, Monestirs, Natura, llargues, medieval | , , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara

Cheverny

cheverny

D’entre tots els castells del Loire, a França, el de Cheverny és el que agradarà més als infants. I també als joves de fins 60 anys. Perquè aquest castell és Moulinsart. El Moulinsart propietat del capità Haddock. El Moulinsart d’en Tintin. El castell que Hergé copià de Cheverny. Només li calgué amputar-li les dues torres dels costats. El cos central és Moulinsart. Sabent això, els seus propietaris s’afanyaren a treure suc d’aquesta realitat i obriren el Museu Tintín. Si la visita a Cheverny, a les seves estances, al seu magnífic jardí, a l’Orangerie, al roserar, ja és bonica de veritat, imagineu-vos completar-la amb un museu Tintin. En fi. Tots els castells de la Vall del loire són formidables. Una ruta per aquesta maravella, patrimoni de la humanitat, imprescindible. I, ja posats, per la gent que va crèixer enganxada a les aventures del jove reporter Tintin, la visita a Cheverny te quelcom de màgic. Veure en el món real el que Hergé va crear en el món del còmic. No us ho perdeu. Nosaltres vàrem passar la nit en el càmping Les Saules proper al castell. Senzill però agradable.

De entre todos los castillos del Loira, en Francia, el de Cheverny es de los que más gustan a los niños. Y también a los jóvenes de hasta 60 años. Porque este castillo es Moulinsart. El Moulinsart propiedad del capitán Haddock. El Moulinsart de Tintín. El castillo que Hergé copió de Cheverny. Sólo le fue necesario amputarle las dos torres de los lados. El cuerpo central es Moulinsart. Sabiendo esto, sus propietarios se apresuraron a sacar jugo de esta realidad y abrieron el Museo Tintín. Si la visita a Cheverny, con sus estancias, su magnífico jardín, la Orangerie, o la rosaleda, ya es bonita de verdad, imagínense completarla con un museo Tintín. En fin el no va más. Todos los castillos del Valle del loire son formidables. Una ruta por esta maravilla, patrimonio de la humanidad, se nos antoja imprescindible. Y, ya puestos, hagamos honor a la gente que creció pegada a las aventuras del joven reportero Tintin. La visita a Cheverny tiene algo mágico para nosotros. Ver en el mundo real lo que Hergé creó en el mundo del cómic. No os lo perdáis. Nosotros pasamos la noche en el camping Las Saules cercano al castillo. Sencillo pero agradable.

Setembre 10, 2009 Publicat per joanmolar | Art, França, Museus, llargues | , , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara

Ujué

ujue

Al lloc on la muntanya de l’alta Navarra toca la plana. On els verds del Pirineu i del prepirineu es dilueixen entre els grocs i ocres dels camps de blat i de secà. On les males terres comencen a guanyar-li la partida als vergerars. On la pluja ja és escassa, allà es dreça Ujué. Com un centinella que vigila els albors de l’ampla plana de l’Ebre, enfilat dalt d’una talaia, el poble s’agrupa, com fent pinya. I damunt de les cases s’aixeca, altanerosa, la silueta potent de la mole de la seva inigualable esglèsia fortalessa. Ujué te una bellíssima colegiata romànica. I tan formosa era que, per protegir-la, la rodejaren d’una muralla. Com un vel de pedra, l’esglèsia quedà embolcallada per un castell. Inaudit. Únic. El poble medieval, plegat als seus peus, li rendeix pleitesia. Pugeu a Ujué a veure la posta, o la sortida del sol. No n’hem vist cap de millor. Si viatgeu per Navarra, per les terres ferrenyes de la Navarra mitjana, no heu d’oblidar, des d’Olite o des de Sangüesa, de fer una escapada fins Ujué. Incloeu aquesta vila en la ruta que us portarà a Olite, amb el seu castell de fades. A La Oliva, preciós monestir cistercenc. A Sangüesa, vila dels prínceps, o a Leyre, el millor romànic d’Espanya i el gregorià més celestial. Podeu dormir a Leyre mateix, on tenen habitacions familiars, conventuals i senzilles, i un restaurant molt recomanable. A Ujué podeu dinar al Mesón Las Torres, Carrer de Santa María 9, Tel: 948 739 052.

En el lugar donde la montaña de la alta Navarra toca la llanura. Donde los verdes del Pirineo y del prepirineo se diluyen entre los amarillos y ocres de los campos de trigo y de secano. Donde las malas tierras empiezan a ganarle la partida a los vergeles. Donde la lluvia ya es escasa, allí se alza Ujué. Como un centinela que vigila los albores de la amplia llanura del Ebro, subido a una atalaya, el pueblo se agrupa, como haciendo piña. Y encima de las casas se levanta, altanerosa, la silueta potente de la mole de su inigualable iglesia fortaleza. Ujué tiene una bellísima colegiata románica. Y tan hermosa era que, para protegerla, la rodearon de una muralla. Como un velo de piedra, la iglesia quedó envuelta por un castillo. Inaudito. Único. El pueblo medieval, plegado a sus pies, le rinde pleitesía. Suban a Ujué a ver la puesta, o la salida del sol. No hemos visto nada mejor. Si viajan por Navarra, por las tierras feraces de la Navarra media, no pueden olvidarse, desde Olite o desde Sangüesa, de hacer una escapada hasta Ujué. Incluyan esta villa en la ruta que les llevará a Olite, con su castillo de hadas. O hasta La Oliva, precioso monasterio cisterciense. O hasta Sangüesa, ciudad de los príncipes, o a Leyre, el mejor románico de España y el gregoriano más celestial. Pueden dormir en Leyre mismo, donde tienen habitaciones familiares, conventuales y sencillas, y un restaurante muy recomendable. En Ujué pueden comer en el Mesón Las Torres, Calle de Santa María 9, Tel: 948 739 052.

Setembre 9, 2009 Publicat per joanmolar | Art, Cister, Hotels, Monestirs, medieval, mitjanes | , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara

Blois

blois

Els castells del Loire són un destí magnífic, sobretot en primavera i tardor. En primavera el riu baixa ple d’aigua i els jardins dels palaus i castells estan florits. A la tardor els parcs de tota la zona, i les arbredes fluvials, mostren una simfonia de colors inigualable. Però si no podeu anar-hi en aquestes dues èpoques de l’any, l’estiu és també un període recomanable. Només cal fugir de la vora estricta del Loire els dies de més xafogor, que nos són gaires. Per sort, en aquesta latitud més aviat plou sovint. L’hivern és la pàtria dels melancòlics. Una boira suau puja dels estanys i afluents del gran riu, s’embolica entre el brancatge nu dels arbres, i s’arrossega pels camps. Cobreix de misteri les torres de les fortificacions i els campanars d’esglèsies i abadies. Hi aneu quan i aneu disfrutareu. I avui volem parlar-vos d’un destí interessant a la Vall del Loire. D’una ciutat magnífica, amb un castell molt interessant, potser no de primera categoria. D’un bon centre d’excursions per veure les millors peces de la ruta. Es tracta de Blois. Una vila de mida mitjana, amb un casc antic molt bonic, bones comunicacions i a mida humana.
Però el millor de Blois, com ja hem explicat abans, són els seus voltants. Les maravelles que estan al vostre abast, riu amunt o riu avall, prop de Blois. Castells tan maravellosos com els Beauregard, una petita joia. O com l’imponent Chambord, rey dels castells. O bé Cheverny, una cucada, on trobareu el museu Tintin. O Amboise, on visqué Leonardo da Vinci. O Chaumont-sur-Loire, el més medieval de tots. O la delicadessa renaixentista del castell reial de Blois mateix. (A la foto). Tots es troben a menys de 60 kms de Blois. Per no parlar de Montmarin, Montpoupon, Talcy, Troussay, Villesavin, Clos Lucé, Gué-Péan, Fougères-sur-Bièvre i tants d’altres què, a pesar de jugar a la segona divisó són dignes d’un moment d’atenció, si teniu prou temps. I amb els castells no acabem, és clar. La Vall del Loire ofereix, prop de Blois, esglèsies i poblets medievals de tota mena. O curiositats tan curioses com la Pagode de Chanteloup, un edifici que resumeix l’esperit d’un segle que necessitava descobrir obres exòtiques al parc dels seus palaus. Com sempre, a la França eterna, podeu menjar-hi fastuosament i dormir-hi justet. Le Medicis, a Blois, o el Saint Hubert, prop del castell de Cheverny, compleixen les espectatives. Ens agrada més el segon. L’hotel du Commerce a Oucques, 30 kms de Blois també compleix aquesta premisa. Menjar de fàbula i dormir apanyadet. Tots pertanyen als Logis de France. Una cadena on podeu trobar-hi des de diamants en brut, fins pedres de quincalleria. Ara bé, cap no és fastigós. Podeu doncs cercar i reservar hotels dins aquesta web, amb la seguretat que mai no acabareu dormint al cotxe.

Los castillos del Loira son un destino magnífico, sobre todo en primavera y otoño. En primavera el río baja lleno y los jardines de los palacios y castillos están en flor. En otoño los parques de toda la zona, y las arboledas fluviales, muestran una sinfonía de colores inigualable. Pero si no puede ir en estas dos épocas del año, el verano es también un período recomendable. Sólo hay que huir del borde estrict0 del Loira los días de más bochorno, que nos son muchos. Por suerte, en esta latitud, llueve a menudo. El invierno es la pátria de los melancólicos. Una niebla suave sube desde los estanques y los afluentes del gran río, y se enreda entre el ramaje desnudo de los árboles, o se arrastra por los campos. Cubre de misterio las torres de las fortificaciones y los campanarios de iglesias y abadías. En fin, siempre disfrutaréis. Y hoy queremos hablaros de un destino feliz en el Valle del Loira. De una ciudad magnífica, con un castillo muy interesante, aunque quizás no de primera categoría. De un buen centro de excursiones para ver las mejores piezas de la ruta. Se trata de Blois. Una ciudad de tamaño medio, con un casco antiguo muy bonito, buenas comunicaciones y de escala humana. Pero lo mejor de Blois, como ya hemos explicado antes, son sus alrededores. Las maravillas que están a su alcance, río arriba o río abajo, cerca de Blois. Castillos tan bellos como los Beauregard, una pequeña joya. O como el imponente Chambord, rey de los castillos. O bien Cheverny, una cucada, y que permite visitar el museo Tintín. O Amboise, donde vivió Leonardo da Vinci. O Chaumont-sur-Loire, el más medieval de todos. O la delicadeza renacentista del castillo real, en Blois mismo. (En la foto). Todos se encuentran a menos de 60 kms de Blois. Por no hablar de Montmarin, Montpoupon, Talcy, Troussay, Villesavin, Clos Lucé, Gué-Péan, Fougères-sur-Bièvre y tantos otros que, a pesar de jugar en la segunda división, son dignos de un momento de atención, si tiene tiempo suficiente. Y con los castillos no acabamos, claro. El Valle del Loira ofrece, cerca de Blois, iglesias y pueblecitos medievales de todo tipo. O curiosidades tan curiosas como la Pagode de Chanteloup, un edificio que resume el espíritu de un siglo que necesitaba descubrir obras exóticas en el parque de sus palacios. Como siempre, en la Francia eterna, puede comer fastuosamente y dormir justito. Le Medicis, en Blois, o el Saint Hubert, cerca del castillo de Cheverny, cumplen las expectativas. Nos gusta más el segundo. El hotel du Commerce en Oucques, 30 km de Blois también cumple esta premisa. Comer de fábula y dormir apañado. Todos pertenecen a los Logis de France. Una cadena donde podrá encontrar desde diamantes en bruto, hasta piedras de quincallería. Ahora bien, ninguno es asqueroso. Puede pues buscar y reservar hoteles en esta web, con la seguridad de que nunca acabará durmiendo en el coche.

Setembre 7, 2009 Publicat per joanmolar | Art, França, Hotels, Museus, llargues | , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara

Castell d’Aguilar

aguilar

El castell d’Aguilar s’alça solitari enmig de les Corberes, al sud de França, a tocar de la Catalunya Nord. Tot i que forma part dels castells càtars i la seva ruta, la seva situació excèntrica respecte dels més famosos, i el seu estat ruinós, fa que poca gent el visiti. El paisatge tampoc acompanya. Les muntanyes són més pelades, amb la vegetació mediterrània típica de les Corberes, i contrasten vívament amb els amables turons boscosos, plens de prats, que rodegen Montsegur, Puilaurens, Puiverd o Foix. I és una llàstima, perquè Aguilar és bonic i evocador. A més, passant per Aguilar, podeu fer una ruta circular que us porti a veure, en profunditat, la zona càtara oriental, la més desconeguda. La ruta pot començar a Perpinyà, a la carretera que mena a Quillan i Foix. En arribar a Maury ens desvien a l’esquerra per pujar a l’altiu castell de Queribus. Un castell sencer, prominent i espectacular. Baixem a Cucugnan, un agradable poblet ple de serveis i bons restaurants, hotels i cases rurals molt boniques. Ens desviem uns kilòmetres fins a Perapertusa, i retornem per anar a Tuchan i veure Aguilar. Optativament podem baixar a la plana de Narbona a veure l’esclatant Abadia de Fontfroide. O no. Després els castells de Vilaroja-Termenès i Termes. I baixar a fer una visita a la recollida Abadia de Lagrasse, o no. Seguidament el castell d’Arques i fem via cap a Couiza, on enllacem amb la carretera general que puja cap a Quillan, Foix i Puigcerdà, o baixa a Carcassonne. A prop de Couiza teniu Rennes le Chateau. Una visita misteriosa i obligada per qui a llegit o vist “El Código da Vinci”. Tornant podeu fer una ullada a Puilaurens, o a les Gorges de Galamús, i retornar a Barcelona pel Pirineu, o per la costa. En tot cas, Aguilar i els seus altres companyons càtars, Termes, Arques… o les formoses abadies no us decepcionaran. Per dormir teniu els hotelets barats de Perpinyà. Un novotel a Narbonne. Diversos hotelets rurals a Cucugnan, com l’Auberge. Un senyor hotel a Cuiza: el Ducs de la Joiosa. El Lons a Foix. O bé La Chaumiere o, si està ple, el Cartier a Quillan i encara d’altres.

El castillo de Aguilar se alza solitario en medio de las Corbières, en el sur de Francia, junto a la Cataluña Norte. Aunque forma parte de los castillos cátaros y su ruta, su situación excéntrica respecto de los más famosos, y su estado ruinoso, hace que poca gente lo visite. El paisaje tampoco acompaña. Las montañas son más peladas, con la vegetación mediterránea típica de las Corbières, y contrastan vivamente con los amables colinas boscosas, llenas de prados, que rodean Montségur, Puilaurens, Puiverd o Foix. Y es una lástima, porque Aguilar es hermoso y evocador. Además, pasando por Aguilar, se puede hacer una ruta circular que lleve a ver, en profundidad, la zona cátara oriental, la más desconocida. La ruta puede empezar en Perpiñán, en la carretera que lleva a Quillan y Foix. Al llegar a Maury nos desviamos a la izquierda para subir al altivo castillo de Queribus. Un castillo prominente y espectacular. Bajamos a Cucugnan, un agradable pueblecito lleno de servicios y buenos restaurantes, hoteles y casas rurales muy bonitas. Nos desviamos unos kilómetros hasta Peyrepertuse, y volvemos, para ir a Tuchan y ver Aguilar. Optativamente podemos bajar hacia Narbona para ver la brillante Abadía de Fontfroide. O no. Después los castillos de Vilaroja-Termes y Térmes. De allí bajar de nuevo para visitar la recogida Abadía de Lagrasse, o no. Seguidamente irimos hacia el castillo de Arques y Couiza, donde enlazamos con la carretera general que sube hacia Quillan, Foix y Puigcerdà, o baja hasta Carcassonne. Cerca de Couiza tienen Rennes le Chateau. Una visita misteriosa y obligada para quien haya leído o visto “El Código da Vinci”. Volviendo podéis echar un vistazo a Puilaurens, o a las Gorges de Galamus, y volver a Barcelona por el Pirineo, o por la costa. En todo caso, Aguilar y sus otros compañeros cátaros, Termes, Arques … o las hermosas abadías no os decepcionarán. Para dormir tenéis los hotelitos baratos de Perpiñán. Un novotel en Narbonne. Varios hotelitos rurales en Cucugnan, como el Auberge. Un señor hotel en Cuiza: el Duques de la Joiosa. El Lons en Foix. O bien La Chaumiere o, si está lleno, el Cartier a Quillan y aún otros.

Setembre 4, 2009 Publicat per joanmolar | Art, Càtars, França, Hotels, Monestirs, llargues | , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Cap comentari encara