Fira de la dalla
La Vall d’en Bas, a mig camí entre Girona i Olot, és un d’aquells indrets idílics on sempre tenim ganes de tornar. Ens encanta la seva natura, l’aire, els boscos, els rius, l’horitzó de muntanyes que es retallen allà on la vista albira: Pirineus, Collsacabra, Volcans d’Olot… però més encara ens agraden els seus poblets. Poblets petits, arraulits, minúsculs, perduts en una xarxa de camins, de camps de conreu, en una terra amable i riallera. I de tots els petits poblets tenim especial predilecció pels Hostalets d’en Bas. Quatre cases, un carrer, una plaça on els porxos estan plens de blat de moro que s’asseca al sol. I aquí, el segon diumenge de juny hi te lloc una d’aquelles fires senzilles que la gent senzilla d’aquestes contrades s’ha inventat per atreure una mica de turisme. D’aquell turisme familiar que no cerca grans emocions, sinó un dia gaudit amb els infants i la parella. I la fira de la dalla ofereix just això. La dalla s’està perdent. Ningú no dalla ja els grans camps de cereal, o l’herba pel bestiar, si no és per a consum propi. Per aquesta raó la fira fa una funció social: preservar un ofici agrícola ben antic. Tot en un marc de natura incomparable, amb espai per còrrer i saltar. Un esmorzar popular, el concurs de dallaires i dalladors, ponis pels infants, dinar de germanor, (amb tiquet), animació, ball de bastons i fi de festa. Res més. Res menys. Una ocasió per pujar a la Vall d’en Bas, ara que ja han obert la ruta del túnel de Bracons, per Vic, son 90 minuts escassos. Per rondar pel Collsacabra, treure el nas a Rupit, o bé anar cap a Santa Pau, al volcà Croscat, al Santa Margarida, a la Fageda d’en Jordà… Per dinar, si no us plau el menjar popular, no tindreu cap problema. Hi ha restaurants encantadors. Nosaltres sempre anem al Restaurant l’Hostalet, a Hostalets mateix, 972 69 00 06. Reserveu. Cuina volcànica i familiar. Una fonda de les de sempre. Per dormir podeu anar a Joanetes on hi ha un hotel, amb restaurant, excel·lent. Habitacions familiars molt boniques. Es tracta de l’hotel Vall d’en Bas.
La Vall d’en Bas, a medio camino entre Girona y Olot, es uno de esos lugares idílicos donde siempre tenemos ganas de volver. Nos encanta su naturaleza, el aire, los bosques, los ríos, el horizonte de montañas que se recortan hasta allí donde la vista divisa: Pirineos, Collsacabra, Volcanes de Olot … pero más aún nos gustan sus pueblos. Pueblos pequeños, acurrucados, minúsculos, perdidos en una red de caminos, de campos de cultivo, en una tierra amable y risueña. Y de todos los pequeños pueblos tenemos especial predilección por los Hostalets d’en Bas. Cuatro casas, una calle, una plaza donde los porches están llenos de maíz que se seca al sol. Y aquí, el segundo domingo de junio tiene lugar una de esas ferias sencillas que la gente sencilla de estas tierras se ha inventado para atraer un poco de turismo. De aquel turismo familiar que no busca grandes emociones, sino un día disfrutado con los niños y la pareja. Y la feria de la guadaña ofrece justo eso. La guadaña se está perdiendo. Nadie guadaña ya los grandes campos de cereal, o la hierba para el ganado, si no es para consumo propio. Por esta razón la feria realiza una función social: preservar un oficio agrícola muy antiguo. Todo en un marco de naturaleza incomparable, con espacio para correr y saltar. Un almuerzo popular, el concurso de guadaña y siega, ponis para los niños, comida de hermandad, (con ticket), animación, baile y fin de fiesta. Nada más. Nada menos. Una ocasión para subir a la Vall d’en Bas, ahora que ya han abierto la ruta del túnel de Bracons y, por Vic, son 90 minutos escasos. Para rondar por el Collsacabra, llegarse a Rupit, o bien ir hacia Santa Pau, par ver el volcán Croscat, el Santa Margarita, o pasear por la Fageda d’en Jordà … Para comer, si no goza de nuestro favor la comida popular, no tendrán ningún problema. Hay restaurantes encantadores. Nosotros siempre vamos al restaurante “El Hostalet”, en Hostalets mismo, 972 69 00 06. Reserven. Cocina volcánica y familiar. Una fonda de las de siempre. Para dormir podéis ir hasta Joanetes donde hay un hotel, con restaurante, excelente. Habitaciones familiares muy bonitas. Se trata del hotel Vall d’en Bas.
Les baixades de Falles a la Ribagorça
Sant Joan, juny, solstici, temps de fogueres. De fogueres se’n fan a tots els nostres pobles, viles i ciutats. Però la veritat és que, com més al nord, més se’n fan. Més tradició. I com més a muntanya, més. El paroxisme total del foc te lloc al Pirineu. Ja hem parlat en aquest bloc de les falles a Isil, reconegudes mundialment. Però tots els valls de la serralada veneren la nit de Sant Joan, la nit màgica, i s’omplen de foc. Avui volem parlar-vos de la comarca de l’Alta Ribagorça, en concret de la bonica Vall de Boí. Allà tenen lloc, des de mitjans de juny a ben entrat el juliol, unes antiquíssimes baixades de Falles. Imaginem que es tracta d’un ritual de culte al foc, de culte a l’estiu, al solstici. El ritual és sempre el mateix, any darrera any. Els joves, ara també els nens, pugen dalt d’una muntanya que domini el poble. Allà s’encen una gran foguera on es prenen les faies, o falles, troncs d’arbre, torxes, lligams de branca. Un cop el foc està ben viu, es carreguen les falles a l’esquena i es baixen fins al poble. Allà s’encen una altra foguera. La gent balla, canta, riu, s’enamora. Viu la nit de Sant Joan, única, irrepetible. De vegades el foc, portat per les faies, s’escampa pels carrers de la vila, corre per les cases, omple de llum la nit. Com una benedicció pagana. Si mai no heu vist una baixada de Falles, no podeu deixar de pujar fins la Vall de Boí per viure-la en directe. Els pobles que solen baixar falles són: Durro, a la vall de Boí, Senet, ja prop del túnel de Vielha, Barruera i Boí mateix, la capital, Pont de Suert, Vilaller, al mig de l’Alta Ribagorça. Casós, Erill la Vall i Taüll, amb el seu romànic maravellós, i Llesp. Escolliu el poble, el cap de setmana i pugeu a disfrutar de les revetlles de l’estiu. En molts indrets la baixada de les falles va lligada a festes majors, sobretot al juliol. En d’altres, a la revetlla de Sant Joan. Dormir i menjar a la Vall de Boi no és cap problema. Aquest paradís muntanyenc té hotels, cases rurals i restaurants molt bons, molts familiars. També teniu els del complexe d’esquí Boí-Taüll. Nosaltres vàrem dormir a l’hotel Pey: habitacions familiars i menjar de tota la vida.
San Juan, junio, solsticio, tiempo de hogueras. De hogueras que se hacen a todos nuestros pueblos, villas y ciudades. Pero lo cierto es que, cuanto más al norte, más se hacen. Más tradición. Y cuanto más en montaña, más hay. El paroxismo total del fuego tiene lugar en el Pirineo. Ya hemos hablado en este blog de las fallas en Isil, reconocidas mundialmente. Pero todos los valles de la cordillera Pirenaica veneran la noche de San Juan, la noche mágica, y se llenan de fuego. Hoy queremos hablaros de la comarca de la Alta Ribagorça, en concreto del Valle de Boí. Allí tienen lugar, desde mediados de junio hasta bien entrado julio, unas antiquísimas bajadas de Fallas. Imaginamos que se trata de un ritual de culto al fuego, de culto al verano, al solsticio. El ritual es siempre el mismo, año tras año. Los jóvenes, y ahora también los niños, suben a una montaña que domine el pueblo. Allí se enciende una gran hoguera donde se prenden las antorchas, o fallas, troncos de árbol, leños, o ramas. Una vez el fuego está vivo, se cargan las fallas en la espalda y las bajan hasta el pueblo. Allí se enciende otra hoguera. La gente baila, canta, ríe, y se enamora. Viven la noche de San Juan, única, irrepetible. A veces el fuego, llevado por las antorchas, se extiende por las calles de la villa, corre por las casas, llena de luz la noche. Como una bendición pagana. Si nunca habeis visto una bajada de Fallas, no podeis dejar de subir hasta la Vall de Boí para vivirla en directo. Los pueblos que suelen bajar fallas son: Durro, en el valle mismo, Senet, ya cerca del túnel de Vielha, Barruera y Boí, la capital, Pont de Suert, Vilaller, en mitad de la Alta Ribagorça. Casós, Erill la Vall y Taüll, con su románico maravilloso, y Llesp. Elijan el pueblo, el fin de semana y suban a disfrutar de las verbenas falleras del verano. En muchos lugares la bajada de las fallas va ligada a fiestas mayores, sobre todo en julio. En otros, a la mismísima verbena de San Juan. Dormir y comer en el Valle de Boi no es ningún problema. Este paraíso montañoso tiene hoteles, casas rurales y restaurantes muy buenos, muchos familiares. También tenéis los del complejo de esquí Boí-Taüll. Nosotros dormimos en el hotel Pey: habitaciones familiares y comida de toda la vida.
Penne
Penne és una petita vila medieval penjada damunt el riu Aveyron, just en mig de les seves gorges, unes de les més desconegudes de França. Penne pertany a la comarca de Vaour, i es troba a uns 50 kms. al nord de Gaillac i Albí, no molt més lluny de Toulouse. Penne és un poblet encantador penjat com un niu d’àligots damunt del riu, de la vall i dels boscos. Està protegit per un castell roquer, enrrunat que desafia la llei de la gravetat, i s’enfilassa com si pretengués enfilar-se al cel. Els carrers del poble devallen de la penya on està la fortalessa, escampant-se per la cornisa, coronant el penyassegat damunt l’aigua. Les fortificacions són necessàries en una zona d’Occitània de moguda història. Penne està situada als límits de l’Albigeois, el Quercy i la Rouergue, unes comarques històriques maravelloses plagades de monuments, i amb un entorn natural de somni. Els romans fundaren aquí un castrum, i els càtars ocuparen el castell. No volem que visiteu Penne només pel que us hem explicat. Tot el Pays de Vaour és una cucada. Poblets com Milhars o Vaour, també són joies medievals. Però a més, a poquíssims kms. teniu reclams turístics de l’alçada de Cordes, ciutat medieval, com ho son també Puycelci o Castelnau, Saint-Antonin-Noble-Val, o Najac, una perla. Bruniquel i el seu castell o Albi, centre càtar, amb la seva catedral de Santa Cecília, (quedareu bocabadats!), i els seus museus. Pels amants de la natura us recomanem les Gorges de l’ Aveyron, i les valls i boscos que les envolten. Ideals per a practicar senderisme, les rutes, la bicicleta, l’equitació, el caiac i la canoa en els rius, amb la família. Un destí adequat en ponts i petites vacances. A Penne vàrem dinar a La Terrasse, únic restaurant del poblet. Senzill, fins un xic destartalat, però amb una terrassa, i amb unes vistes… magnífiques. I el menjar prou bo, millor que l’aparença del local. Cuina popular, del país. Menú arreglat.
Penne es una pequeña villa medieval colgada sobre el río Aveyron, justo en medio de sus gargantas, unas de las más desconocidas de Francia. Penne pertenece a la comarca de Vaour, y se encuentra a unos 50 kms. al norte de Gaillac y Albi, no mucho más lejos de Toulouse. Penne es un pueblo encantador colgado como un nido de águilas sobre el río, del valle y los bosques. Está protegido por un castillo roquero, cuyas ruinas desafían la ley de la gravedad, y pretenden subirse al cielo. Las calles del pueblo descienden de la peña donde está la fortaleza, esparciendose por la cornisa, coronando el acantilado sobre el agua. Las fortificaciones son necesarias en una zona de Occitania de movida historia. Penne está situada en los límites del Albigeois, el Quercy y Rouergue, unas comarcas históricas maravillosas, plagadas de monumentos, y con un entorno natural de ensueño. Los romanos fundaron aquí un castrum, y los cátaros ocuparon el castillo. No queremos que visiten Penne sólo por lo que os hemos explicado. Todo el Pays de Vaour es una cucada. Pueblos como Milharó o Vaour, también son joyas medievales. Pero además, a poquísimos kms. tienen reclamos turísticos de la altura de Cordes, ciudad medieval, como lo son también Puycelci o Castelnau, Saint-Antonin-Noble-Val, o Najac, una perla. Bruniquel y su castillo o Albi, centro cátaro, con su catedral de Santa Cecilia, (¡quedarán boquiabiertos!), Y sus museos. Para los amantes de la naturaleza os recomendamos las Gargantas del Aveyron, y los valles y bosques que las rodean. Ideales para practicar senderismo, las rutas, la bicicleta, la equitación, el kayak y la canoa en los ríos, con la familia. Un destino adecuado en los puentes y pequeñas vacaciones. En Penne comimos en La Terrasse, único restaurante del pueblo. Sencillo, hasta un poco destartalado, pero con una terraza, y con unas vistas … magníficas. Y la comida lo suficientemente buena, como para hacer mejor la apariencia del local. Cocina popular, del país. Menú arreglado.
Arles de Tec
Arles de Tec, (Arles sur Tech en francés), és una bellíssima població de la comarca catalana del Vallespir, situada en la Catalunya Nord, en territori d’administració francesa. Arles exerceix una certa capitalitat de la part més septentrional de la zona. No és un poble molt gran, però tampoc és petit. És un centre de serveis. Però el que més distingeix a Arles és l’antic cenobi de Santa Maria, un monestir que fou importantíssim en l’edat mitjana i que visqué grans trasbalsos al llarg dels segles. Malgrat les mutilacions i les transformacions, és molt el que ens ha arribat, i de molt alta qualitat. Per això us recomanem vivament la visita a aquesta joia del romànic. El temple, amb el seu campanar, recorda les grans abadies del Pirineu: Ripoll, Cuixà… A l’interior hi ha pintures murals a la capella de Sant Miquel, i un orgue del XVIII. La façana, amb les torres de defensa, és molt austera, però bonica. Conserva escultures encastades, com la creu amb la majestad. A la banda esquerra s’hi pot veure l’anomenada Santa Tomba, i el sepulcre de Guillem Gaucelm. El claustre, del primer gòtic, és graciós, però no te gran interés. Tot el conjunt està situat al bell mig d’Arles, però resta envoltat de cases, essent molt difícil trobar la ruta per accedir-hi. Seguiu les fletxes i indicacions. Podeu fer centre a Arles per visitar el Vallespir, amb poblets de muntanya de conte de fades, com Montferrer o Corsavy. Boscos magnífics i paisatge natural fantàstic. També pobles medievals com Prats de Molló, Palalda o bé viles d’art com Ceret. Multitud d’esglésies i ermites romàniques, algunes amb pintures. Podeu arribar-vos fins Arles per Figueres, pujant cap a Massanet de Cabrenys i Costoja, i baixant després per Sant Llorenç de Cerdans. Aquesta ruta us permet visitar Costoja (Coustouges), amb la seva espectacular església romànica, molt recomanable. També travessa bonics boscos de faig. L’alternativa és passar la frontera de La Junquera per l’AP7 i anar tot seguit a Ceret, i d’allà a Arles. Aquesta ruta travessa Ceret i els seus museus, i Amelie les Bains-Palalda, amb les aigües termals. Ideal poder fer una ruta circular, per gaudir de totes les possibilitats. Tampoc podeu deixar de veure, a tocar d’Arles, les fabuloses i increibles Gorges de la Fou, un lloc natural d’una bellessa difícilment explicable amb paraules. Aparcar, pagar, agafar un casc i tot seguit saltareu damunt d’un rierol, en unes estretíssimes gorges d’una altura impressionant, que no deixen passar la llum del sol. Per dormir no hi ha grans hotels a Arles. Tot just varem veure’n un, anomenat “Les Glycines”. El millor fora allotjar-se a Figueres, a Can Duran, bon dormir i bon menjar, a Maçanet de Cabrenys, a la Quadra, senzill però agradable, o bé a Molló, a l’hotel Calitxó, una aposta segura. A Perpinyà hi ha un Novotel. Hi ha alguns restaurants a Arles, però nosaltres vàrem dinar a Tapís, prop de Costoja, al restaurant Mach.
Arles de Tec, (Arles sur Tech en francés), es una bellísima población de la comarca catalana del Vallespir, situada en la Cataluña Norte, en territorio de administración francesa. Arles ejerce una cierta capitalidad de la parte más septentrional de la zona. No es un pueblo muy grande, pero tampoco es pequeño. Es un centro de servicios. Pero lo que más distingue a Arles es el antiguo cenobio de Santa María, un monasterio que fue importantísimo en la Edad Media y que vivió grandes conmociones a lo largo de los siglos. A pesar de las mutilaciones y las transformaciones, es mucho lo que nos ha llegado, y de muy alta calidad. Por ello le recomendamos vivamente la visita a esta joya del románico. El templo, con su campanario, recuerda las grandes abadías del Pirineo: Ripoll, Cuixà … En el interior hay pinturas murales en la capilla de San Miguel, y un órgano del XVIII. La fachada, con las torres de defensa, es muy austera, pero bonita. Conserva esculturas empotradas, como la cruz con la majestad. A la izquierda se puede ver la llamada Santa Tumba, y el sepulcro de Guillermo Gaucelmo. El claustro, del primer gótico, es gracioso, pero no tiene gran interés. Todo el conjunto está situado en el centro de Arles, pero queda rodeado de casas, siendo muy difícil encontrar la ruta para acceder. Siga las flechas e indicaciones. Puede hacer centro en Arles para visitar el Vallespir, con pueblos de montaña de cuento de hadas, como Montferrer o Corsavy. Bosques magníficos y paisaje natural fantástico. También pueblos medievales como Prats de Molló, Palalda o villas de arte como Ceret. Multitud de iglesias y ermitas románicas, algunas con pinturas. Puede llegar hasta Arles por Figueres, subiendo hacia Massanet de Cabrenys y Coustouges, y bajando luego por San Llorenç de Cerdans. Esta ruta les permite visitar Coustouges (Coustouges), con su espectacular iglesia románica, muy recomendable. También atraviesa hermosos bosques de haya. La alternativa es pasar la frontera de La Junquera por la AP7 e ir inmediatamente a Ceret, y de allí a Arles. Esta ruta atraviesa Ceret y sus museos, y Amelie les Bains-Palalda, con las aguas termales. Ideal poder hacer una ruta circular, para disfrutar de todas las posibilidades. Tampoco puede dejar de ver, junto a Arles, las fabulosas y increibles Gorges de la Fou, un lugar natural de una belleza difícilmente explicable con palabras. Aparcar, pagar, coger un casco y luego os vereis saltando sobre un arroyo, en unas estrechísima gargantas de una altura impresionante, que no dejan pasar la luz del sol. Para dormir no hay grandes hoteles en Arles. Apenas pudimos ver uno, llamado “Les Glycines”. Lo mejor fuera quizas alojarse en Figueres, en Can Duran, lugar de buen dormir y buena comida, en Maçanet de Cabrenys, en la Cuadra, sencillo pero agradable, o bien en Molló, en el hotel Calitxó, una apuesta segura. En Perpiñán hay un Novotel. Hay algunos restaurantes en Arles, pero nosotros comimos en Tapís, cerca de Costoja, en el restaurante Mach.
Fira d’herbes remeieres a Sau
El primer diumenge de juny és un dia magnífic per fer una volta pel pantà de Sau. Si Sau està molt ple, és preciós. Si està buit, te el morbo afegit de veure sobresortir a la llum les ruïnes de l’esglèsia de Sant Romà, parroquial de l’antic poble de Sau. A més, la zona és molt bonica. Hi ha llocs tan emblemàtics com ara Folgueroles, poble natal de Mossén Cinto Verdaguer. O bé Tavèrnoles, amb la misteriosa pedra dels sacrificis. O el monestir romànic de Sant Pere de Casserres, d’una bellessa arrebatadora, situat prop del parador de Sau, just a la cua del pantà. Centre neuràlgic d’aquestes contrades és el poblet de Vilanova de Sau. No te res d’especial. Però just el diumenge primer de juny ofereix una joia a totes les famílies amb nens i nenes. Una fira d’Herbes Remeieres i de productes artesans. La gresca comença a les 10 del matí i s’acaba a les 7 de la tarda. El programa d’actes conté perles com ara rutes botàniques pels boscos de les Guilleries, fastuosos hores d’ara, conferències sobre plantes medicinals, concursos diversos, exposicions, animació pels infants a càrrec de monitors titulats en una carpa del parc infantil de Vilanova de Sau, al costat de l’església. Us recomanem vivament que pugeu fins Vilanova de Sau, a una hora de Barcelona anant via Vic. Tot el poble s’impregna de la flaire dolça de les herbes remeieres, i l’olor dels formatges i embotits de la contrada, com sabeu dels millors del país. Evidentment també gaudireu de demostracions d’oficis antics, on els infants podran entendre una mica millor com era el món dels besàvis. A més de les truites de la fira, (hi ha un concurs) i altres delícies gastronòmiques que hi podeu trobar, o del pic-nic que pugueu portar vosaltres, si us cal dinar allà, teniu molta sort. Tota aquesta terra està farcida de bons restaurants. Com ara El canari de la Cèlia, cassolà i creatiu.O el legendari Fusimanya, un temple de l’art culinari, on no dinareu si no heu reservat. O Can Jubany, ultra recomanat restaurant, conegut internacionalment. O Ca La Manyana, un hostal de caràcter, d’aquells clàssics, arrelats a la terra.
El primer domingo de junio es un día magnífico para dar una vuelta por el pantano de Sau. Si Sau está muy lleno, es precioso. Si está vacío, tiene el morbo añadido de ver salir a la luz las ruinas de la iglesia de Sant Romà, parroquial del antiguo pueblo de Sau. Además, la zona es muy bonita. Hay lugares tan emblemáticos como Folgueroles, pueblo natal de Mossén Cinto Verdaguer. O bien Tavèrnoles, con la misteriosa piedra de los sacrificios. O el monasterio románico de San Pedro de Casserres, de una belleza arrebatadora, situado cerca de parador de Sau, justo en la cola del pantano. Centro neurálgico de esta región es el pueblo de Vilanova de Sau. No tiene nada de especial. Pero justo el domingo primero de junio ofrece una joya a todas las familias con niños y niñas. Una feria de Hierbas Medicinales y de productos artesanos. La fiesta empieza a las 10 de la mañana y termina a las 7 de la tarde. El programa de actos contiene perlas como rutas botánicas por los bosques de las Guilleries, fastuosos estos momentos, conferencias sobre plantas medicinales, concursos diversos, exposiciones, animación para los niños a cargo de monitores titulados en una carpa del parque infantil de Vilanova de Sau, junto a la iglesia. Les recomendamos vivamente que suban hasta Vilanova de Sau, a una hora de Barcelona yendo vía Vic. Todo el pueblo se impregna de la fragancia dulce de las hierbas medicinales, y el olor de los quesos y embutidos de la comarca, como sabéis los mejores del país. Evidentemente también disfrutaréis de demostraciones de oficios antiguos, donde los niños podrán entender un poco mejor cómo era el mundo de los bisabuelos. Además de las tortillas de la feria, (hay un concurso) y otras delicias gastronómicas que se puedan encontrar, o del pic-nic que podais llevar con vosotros, si necesitan comer allí, tienen mucha suerte. Toda esta tierra está repleta de buenos restaurantes. Como El canario de la Celia, casero y creativo. O el legendario Fusimanya, un templo del arte culinario, donde no comeréis si no habeis reservado antes. O Can Jubany, ultra recomendado restaurante, conocido internacionalmente. O Ca La Manyana, un hostal de carácter, de aquellos clásicos, arraigados a la tierra.
Diada de Corpus
La festa del Corpus Christi ha perdut molt en els darrers anys. Antigament havia estat una de les festivitats estrella del calendari. És una festa que te orígens medievals, però que es va instituir definitivament en el segle XVI, en ocasió del Concili de Trento. S’ha seguit des d’aquell temps, amb gran solemnitat, durant segles. Darrerament però, va deixar de celebrar-se en dijous. Aquest fet la va diluïr i aigualir. Es va traslladar al diumenge més proper. Per això, un dels diumenges del mes de juny, podeu gaudir en família d’actes que es remunten a l’inici de l’edat moderna. Actes que arreu són molt interessants, i a casa nostra més encara. Normalment sol haver-hi una magna processó, que sovint trepitja catifes de flors primorosament confeccionades pels veïns i veïnes dels pobles on es festeja. No solen faltar-hi les anomenades enramades. Carrers guarnits per allà on passarà el següici. Tampoc les figures festives catalanes per excel·lència, com ara els gegants, els nans, i el bestiari de tota mena. És totalment impossible fer referència a tots i cadescun dels actes programats pel Corpus a la nostra terra, però us en farem un tastet. Per exemple: a La Garriga fan boniques alfombres florals i enramen els carrers. Fa goig de veure. Parlar de Corpus i d’alfombres és parlar de Sitges. Possiblement el lloc amb més tradició, ( i on trobareu més gent pels carrers ). A Sallent, a mig camí de Berga, al Bages, i Arbúcies, al Montseny, també fan festa grossa per Corpus. Són dues bellíssimes poblacions on podreu gaudir d’aquesta tradició d’oficis solemnes, processons, carrers enramats i catifes.
La fiesta del Corpus Christi ha perdido mucho esplendor en los últimos años. Antiguamente había sido una de las festividades estrella del calendario. Es una fiesta que tiene orígenes medievales, pero que se instituyó definitivamente en el siglo XVI, en ocasión del Concilio de Trento. Se ha seguido desde aquel tiempo, con gran solemnidad, durante siglos. Últimamente sin embargo, dejó de celebrarse en jueves. Este hecho la diluyó. Se trasladó al domingo más próximo. Por ello, uno de los domingos del mes de junio, podreis disfrutar en familia de actos que se remontan al inicio de la Edad Moderna. Actos que todo son muy interesantes, y los nuestros más aún. Normalmente suele haber una magna procesión, que a menudo pisa alfombras de flores primorosamente confeccionadas por los vecinos y vecinas de los pueblos donde se festeja. No suelen faltar enramadas. Calles adornadas por donde pasará el cortejo. Tampoco las figuras festivas catalanas por excelencia, como los gigantes, los enanos, y el bestiario de todo tipo. Es totalmente imposible hacer referencia a todos y cada uno los actos programados por Corpus en nuestra tierra, pero os haremos una degustación. Por ejemplo: en La Garriga hacen hermosas alfombras florales en las calles. Da gusto de verlas. Hablar de Corpus y de alfombras es hablar de Sitges. Posiblemente el lugar con más tradición, (y donde se encuentra más gentio). En Sallent, a medio camino de Berga, en el Bages, y Arbúcies, en el Montseny, también festejan el Corpus. Son dos bellísimas poblaciones donde podreis disfrutar de esta tradición de oficios solemnes, procesiones, calles enramadas y alfombras.
Les cireres de Paüls
Paüls és un poble molt i molt singular. No us el podeu imaginar. Està literalment penjat a la falta d’un turó en les estribacions poderoses dels Ports de Tortosa i Beseit, parc natural de Catalunya. I quan diem penjat volem dir penjat. Tant que a les cases s’hi pot entrar per la planta baixa d’un carrer, que correspon a la segona del carrer del darrera. De fet, per culpa d’aquest esglaonament amuntegat totes les cases del poble tenen dues portes d’entrada. És força xocant veure Paüls, ja de lluny. Cases quadrades, blanques, enfilant-se vessant amunt, amb les restes del castell i l’església coronant aquest immens pastís. Els estrets carrers del poble s’adapten com poden a les exigències de l’orografia. No és poble per pusilànims ni per cansats. Sempre puges o baixes. Pugeu per veure Santa Maria de Paüls, el castell i les vistes. Baixeu pels carrers de factura musulmana. I si voleu més emoció visiteu Paüls amb motiu de la seva fira de la Cirera, a vegades a finals de maig, d’altres a primers de juny, depenent de l’any. Les cireres del poble i els voltants són fantàstiques. Per això s’organitza la fira. Però no només de cireres va la cosa. També de coques, de licors, i de melmelades… de cirera, és clar. I de productes agraris i gastronòmics de la terra, com ara els magnífics olis Siurana, les ametlles i l’artesania. Naturalment, essent una fira, no hi faltaran demostracions d’oficis, exposicions i gresca. Menció a banda creiem que mereix el ball de la jota. La jota es coneix com a ball popular d’Aragó, però de fet és un ball de l’Ebre, molt tradicional a la zona sur de Catalunya. A les terres catalanes de l’Ebre, especialment a Tortosa, i concretament a Paüls, s’hi balla la jota amb molta afició. Ho comprovareu si feu cap a la fira de la cirera. Arribeu a Paüls anat fins a Tortosa per la AP7. Un cop a Tortosa cal agafar la C-12, per Aldover fins a Xerta. De Xerta surt la carretera, ben pintoresca, que remunta fins Paüls. Uns 170 kms. en total. Per dinar al poble teniu l’oferta de la fira, i també bons llocs pel picnic. Per dormir, a més dels hotels de Tortosa, teniu diverses cases rurals al mateix poble: mireu-vos l’apartat “allotjament de la web del municipi“. Disposeu d’un Vilar Rural, ideal per infants i famílies, al poble, no molt llunyà, d’Arnes.
Paüls es un pueblo muy, muy singular. No os lo podéis imaginar. Está literalmente colgado en la falta de una montaña en las estribaciones poderosas de los Puertos de Tortosa y Beceite, parque natural de Cataluña. Y cuando decimos colgado queremos decir colgado. Tanto que a las casas se puede entrar por la planta baja de una calle, que corresponde a la segunda planta de la calle de atrás. De hecho, por culpa de este escalonamiento amontonado, todas las casas del pueblo tienen dos puertas de entrada. Es bastante chocante ver Paüls, ya desde lejos. Casas cuadradas, blancas, trepando cuesta arriba, con los restos del castillo y la iglesia coronando este inmenso pastel. Las estrechas calles del pueblo se adaptan como pueden a las exigencias de la orografía. No es pueblo para pusilánimes ni cansados. Siempre subes o bajas. Subid pués para ver Santa María de Paüls, con el castillo y las vistas. Bajad por las calles de factura musulmana. Y si queréis más emoción visitad Paüls con motivo de su feria de la Cereza, a veces a finales de mayo, otras a primeros de junio, dependiendo del año. Las cerezas del pueblo y los alrededores son fantásticas. Por ello se organiza la feria. Pero no sólo de cerezas va la cosa. También de tortas, de licores, y de mermeladas … de cereza, claro. Y de productos agrarios y gastronómicos de la tierra, como los magníficos aceites Siurana, las almendras y la artesanía. Naturalmente, siendo una feria, no faltarán demostraciones de oficios, exposiciones y fiesta. Mención aparte creemos que merece el baile de la jota. La jota se conoce como baile popular de Aragón, pero de hecho es un baile del Ebro, muy tradicional en la zona sur de Cataluña. En las tierras catalanas del Ebro, especialmente en Tortosa, y concretamente en Paüls, se baila la jota con mucha afición. Lo comprobaréis si vais a la feria de la cereza. Llegense a Paüls yendo hasta Tortosa por la AP7. Una vez en Tortosa hay que coger la C-12, hacia Aldover hasta llegar a Xerta. De Xerta coged la carretera, bien pintoresca, que remonta hasta Paüls. Unos 170 kms. en total. Para comer en el pueblo tienen la oferta de la feria, y también buenos lugares para picnic. Para dormir, además de los hoteles de Tortosa, tienen varias casas rurales en el mismo pueblo: vean el apartado “alojamiento” en la web del municipio. Disponen también de un Vilar Rural, ideal para niños y familias, en el pueblo, no muy lejano, de Arnes.
-
Arxius
- gener 2012 (30)
- desembre 2011 (36)
- novembre 2011 (34)
- octubre 2011 (31)
- setembre 2011 (31)
- agost 2011 (28)
- juliol 2011 (30)
- juny 2011 (35)
- maig 2011 (32)
- abril 2011 (39)
- març 2011 (33)
- febrer 2011 (30)
-
Categories
- Alemania
- Alt camp
- Alt Urgell
- Andalucia
- Aragó
- Aran
- Art
- Austria
- Bages
- Baix Camp
- Baix Llobregat
- Balears
- Barcelona
- Baviera
- Berguedà
- Bretanya
- Castella
- Castelló
- Catalunya
- Càtars
- Cerdanya
- Ciència
- Cister
- Conca de Barberà
- Conflent
- curtes
- Ebre
- Empordà
- Europa
- Euskadi
- Extremadura
- festes
- França
- Garraf
- Garrotxa
- Girona
- Grecia
- Hotels
- Italia
- La Selva
- llargues
- Lleida
- Lluçanès
- Madrid
- Mallorca
- Maresme
- Matarranya
- medieval
- mitjanes
- Molt llargues
- Monestirs
- Montseny
- Museus
- Natura
- Navarra
- Osona
- País Valencià
- Pallars
- París
- Parcs
- Parcs Naturals
- Parcs temàtics
- Penedés
- Platges
- Portugal
- Priorat
- Provença
- Ribagorça
- Rioja
- Ripollès
- Romànic
- Rosselló
- Segarra
- Solsonès
- Suissa
- Tarragona
- Terra Alta
- Uncategorized
- Urgell
- Vallés
- Vallespir
-
RSS
RSS de les entrades
RSS dels comentaris










