Cheverny

D’entre tots els castells del Loire, a França, el de Cheverny és el que agradarà més als infants. I també als joves de fins 60 anys. Perquè aquest castell és Moulinsart. El Moulinsart propietat del capità Haddock. El Moulinsart d’en Tintin. El castell que Hergé copià de Cheverny. Només li calgué amputar-li les dues torres dels costats. El cos central és Moulinsart. Sabent això, els seus propietaris s’afanyaren a treure suc d’aquesta realitat i obriren el Museu Tintín. Si la visita a Cheverny, a les seves estances, al seu magnífic jardí, a l’Orangerie, al roserar, ja és bonica de veritat, imagineu-vos completar-la amb un museu Tintin. En fi. Tots els castells de la Vall del loire són formidables. Una ruta per aquesta maravella, patrimoni de la humanitat, imprescindible. I, ja posats, per la gent que va crèixer enganxada a les aventures del jove reporter Tintin, la visita a Cheverny te quelcom de màgic. Veure en el món real el que Hergé va crear en el món del còmic. No us ho perdeu. Nosaltres vàrem passar la nit en el càmping Les Saules proper al castell. Senzill però agradable.

De entre todos los castillos del Loira, en Francia, el de Cheverny es de los que más gustan a los niños. Y también a los jóvenes de hasta 60 años. Porque este castillo es Moulinsart. El Moulinsart propiedad del capitán Haddock. El Moulinsart de Tintín. El castillo que Hergé copió de Cheverny. Sólo le fue necesario amputarle las dos torres de los lados. El cuerpo central es Moulinsart. Sabiendo esto, sus propietarios se apresuraron a sacar jugo de esta realidad y abrieron el Museo Tintín. Si la visita a Cheverny, con sus estancias, su magnífico jardín, la Orangerie, o la rosaleda, ya es bonita de verdad, imagínense completarla con un museo Tintín. En fin el no va más. Todos los castillos del Valle del loire son formidables. Una ruta por esta maravilla, patrimonio de la humanidad, se nos antoja imprescindible. Y, ya puestos, hagamos honor a la gente que creció pegada a las aventuras del joven reportero Tintin. La visita a Cheverny tiene algo mágico para nosotros. Ver en el mundo real lo que Hergé creó en el mundo del cómic. No os lo perdáis. Nosotros pasamos la noche en el camping Las Saules cercano al castillo. Sencillo pero agradable.

Ujué

Al lloc on la muntanya de l’alta Navarra toca la plana. On els verds del Pirineu i del prepirineu es dilueixen entre els grocs i ocres dels camps de blat i de secà. On les males terres comencen a guanyar-li la partida als vergerars. On la pluja ja és escassa, allà es dreça Ujué. Com un centinella que vigila els albors de l’ampla plana de l’Ebre, enfilat dalt d’una talaia, el poble s’agrupa, com fent pinya. I damunt de les cases s’aixeca, altanerosa, la silueta potent de la mole de la seva inigualable esglèsia fortalessa. Ujué te una bellíssima colegiata romànica. I tan formosa era que, per protegir-la, la rodejaren d’una muralla. Com un vel de pedra, l’esglèsia quedà embolcallada per un castell. Inaudit. Únic. El poble medieval, plegat als seus peus, li rendeix pleitesia. Pugeu a Ujué a veure la posta, o la sortida del sol. No n’hem vist cap de millor. Si viatgeu per Navarra, per les terres ferrenyes de la Navarra mitjana, no heu d’oblidar, des d’Olite o des de Sangüesa, de fer una escapada fins Ujué. Incloeu aquesta vila en la ruta que us portarà a Olite, amb el seu castell de fades. A La Oliva, preciós monestir cistercenc. A Sangüesa, vila dels prínceps, o a Leyre, el millor romànic d’Espanya i el gregorià més celestial. Podeu dormir a Leyre mateix, on tenen habitacions familiars, conventuals i senzilles, i un restaurant molt recomanable. A Ujué podeu dinar al Mesón Las Torres, Carrer de Santa María 9, Tel: 948 739 052.

En el lugar donde la montaña de la alta Navarra toca la llanura. Donde los verdes del Pirineo y del prepirineo se diluyen entre los amarillos y ocres de los campos de trigo y de secano. Donde las malas tierras empiezan a ganarle la partida a los vergeles. Donde la lluvia ya es escasa, allí se alza Ujué. Como un centinela que vigila los albores de la amplia llanura del Ebro, subido a una atalaya, el pueblo se agrupa, como haciendo piña. Y encima de las casas se levanta, altanerosa, la silueta potente de la mole de su inigualable iglesia fortaleza. Ujué tiene una bellísima colegiata románica. Y tan hermosa era que, para protegerla, la rodearon de una muralla. Como un velo de piedra, la iglesia quedó envuelta por un castillo. Inaudito. Único. El pueblo medieval, plegado a sus pies, le rinde pleitesía. Suban a Ujué a ver la puesta, o la salida del sol. No hemos visto nada mejor. Si viajan por Navarra, por las tierras feraces de la Navarra media, no pueden olvidarse, desde Olite o desde Sangüesa, de hacer una escapada hasta Ujué. Incluyan esta villa en la ruta que les llevará a Olite, con su castillo de hadas. O hasta La Oliva, precioso monasterio cisterciense. O hasta Sangüesa, ciudad de los príncipes, o a Leyre, el mejor románico de España y el gregoriano más celestial. Pueden dormir en Leyre mismo, donde tienen habitaciones familiares, conventuales y sencillas, y un restaurante muy recomendable. En Ujué pueden comer en el Mesón Las Torres, Calle de Santa María 9, Tel: 948 739 052.

Festes de Santa Tecla a Tarragona

Tothom coneix les festes de la Mercè a Barcelona. Tothom n’ha gaudit alguna vegada. A tots i totes ens agradaria que duressin una setmana més. És natural perquè la gent de Barcelona, i els de la contrada barcelonina, ens ho passem molt bé amb les actuacions, els espectacles infantils i el correfoc. Doncs… concedit. Perquè les de la Mare de Déu de la Mercè no són les úniques festes grosses del setembre. Tan importants com la Mercè per Barcelona són les de Santa Tecla per Tarragona. I es celebren el cap de setmana anterior. Perquè la Mercè és el 24 de setembre i, aquell dia, les festes tot just comencen i s’allarguen fins el cap de setmana posterior. En canvi, per sort, les de Santa Tecla, a Tarragona, comencen el cap de setmana anterior i s’allarguen fins el mateix dia 23 de setembre, diada de la Santa. Així, si voleu conèixer Tarragona en festes podeu fer-les servir d’aperitiu. Perquè Santa Tecla és molt lluida, i molt important. S’organitzen quasi tants actes com organitza Barcelona per la Mercè. Hi ha molta programació per a la mainada, següicis amb gegants i cap-grossos, espectacles familiars, concerts, teatre, titelles i una ciutat mediterrània convidada. Baixeu a Tarragona per Santa Tecla i veureu que Catalunya no s’acaba a l’àrea metropolitana.

Todo el mundo conoce las fiestas de La Mercè en Barcelona. Todo el mundo las ha disfrutado alguna vez. A todos y todas nos gustaría que duraran una semana más. Es natural, porque la gente de Barcelona, y los de la comarca barcelonesa, nos lo pasamos muy bien con las actuaciones, los espectáculos infantiles y el correfoc. Pues … concedido. Porque las de la Virgen de la Merced no son las únicas fiestas grandes de septiembre. Tan importantes como la Mercè para Barcelona son las de Santa Tecla para Tarragona. Y se celebran el fin de semana anterior. Porque la Mercè es el 24 de septiembre y, ese día, las fiestas apenas empiezan y se alargan hasta el fin de semana posterior. En cambio, por suerte, las de Santa Tecla, en Tarragona, comienzan el fin de semana anterior y se alargan hasta el mismo día 23 de septiembre, día de la Santa. Así, si desea conocer Tarragona en fiestas puede usarlas de aperitivo. Porque Santa Tecla es muy importante. Se organizan casi tantos eventos como organiza Barcelona para la Mercè. Hay mucha programación para los niños, cortejos con gigantes y cabezudos, espectáculos familiares, conciertos, teatro, títeres y una ciudad mediterránea invitada. Bajad hasta Tarragona por Santa Tecla y veréis que Cataluña no se acaba en el área metropolitana.

Bad Wimpfen

Bad Wimpfen és avui en dia una petita vila situada a les vores del riu Neckar a Alemania. La seva importància actual no fa pensar en la que va tenir a l’edat mitjana ni per aproximació. En aquells anys de castells, trobadors, emperadors i guerrers, Bad Wimpfen era una de les més esponeroses ciutats imperials de la Germània. Closa dins de les poderoses muralles, penjada damunt del riu, aixecava al cel les torres del gran palau de l’emperador Enric, ara derruit fins els ciments. Malgrat tot la decadència ha estat una veritable sort. Així podem contemplar en ple segle XXI una vila medieval en tota la seva glòria. Carrers adoquinats, murs i portalades, cases amb entramat de fusta, una torre comunal, un beffroi, (a la foto), símbol de la ciutat. És un plaer passejar lentament per aquesta perla de la ruta del Neckar. Una altra fita que no podeu deixar passar en la ruta de Tubingen a Heildelberg, o d’Estrasburg a Munich. Perfectament situada, prop d’un nus importantíssim de comunicació com són Stutgard o Heilbronn, però prou apartada d’aquestes grans ciutats com per resultar tranquil·la i acollidora. Per això Bad Wimpfen és ideal com lloc d’aturada en la ruta per Alemània. Perfecte perque els infants campin sense perill. Per dormir teniu bons llocs. Nosaltres us recomanem l’Herberge zur Traube, un hotelet rural senzill però molt familiar, amb uns desdejunis de somni. I per sopar o dinar l’incomparable restaurant Friedrich weinstube Feyerabend. Un lloc d’aquells que justifiquen un viatge. Qualitat i cuina de cinc estrelles a preus ridículs. Si penseu visitar Alemania incloeu Bad Wimpfen en la vostra ruta, i no oblideu les nostres recomanacions.

Bad Wimpfen es hoy en día una pequeña villa situada en las orillas del río Neckar en Alemania. Su importancia actual no hace pensar en la que tuvo en la Edad Media ni por aproximación. En aquellos años de castillos, trovadores, emperadores y guerreros, Bad Wimpfen era una de las más preclaras ciudades imperiales de la Germania. Cerrada dentro de las poderosas murallas, colgada sobre el río, levantaba al cielo las torres del gran palacio del emperador Enrique, ahora derruidas hasta los cimientos. Sin embargo la decadencia ha sido una verdadera suerte. Así podemos contemplar en pleno siglo XXI una villa medieval en toda su gloria. Calles adoquinadas, muros y portales, casas con entramado de madera, una torre comunal, un beffroi, (en la foto), símbolo de la ciudad. Es un placer pasear lentamente por esta perla de la ruta del Neckar. Otro hito que no puede dejar pasar en la ruta de Tubingen hasta Heildelberg, o de Estrasburgo a Munich. Perfectamente situada, cerca de un nudo importantísimo de comunicación como son Stutgard o Heilbronn, pero suficientemente alejada de estas grandes ciudades como para resultar tranquila y acogedora. Por ello Bad Wimpfen es ideal como lugar de parada en la ruta por Alemania. Perfecta para que los niños campen sin peligro. Para dormir tiene muy buenos lugares. Nosotros os recomendamos el Herberge zur Traube, un hotelito rural sencillo pero muy familiar, con unos desayunos de ensueño. Y para cenar o comer el incomparable restaurante Friedrich Weinstube Feyerabend. Un lugar de aquellos que justifican un viaje. Calidad y cocina de cinco estrellas a precios ridículos. Si planea visitar Alemania incluya Bad Wimpfen en su ruta, y no olvide nuestras recomendaciones.

Festa de la Sal a L’Escala

L’Escala és un bonic poblet blanc, molt mediterrani, de la Costa Brava gironina. El fet d’estar una mica allunyat de les grans vies de comunicació d’aquesta zona, i el fet de no tenir, a tocar del nucli habitat platges conegudes, l’ha fet menys famós que veins seus, com ara Cadaqués o Palafrugell. L’Escala poble está assentat damunt d’un petit penyal obert a tots els vents i temporals. El mar rossega la roca i en prou feines deixa espai a un petit port on les barques s’apilonen damunt el petit espai sorrenc. La vila s’aboca al Mediterrà com des d’un balcó sense barana. Més a munt, al nord, la costa ofereix la suavitat de les dunes i les platjoles d’Empúries, a tocar de les restes gregues. Més avall, al sur, s’obre una àmplíssima badia, on ara hi ha el nou port esportiu, i l’eixample de l’Escala. La tanca el Montgó, penyal imponent, que guarda la famosa cala. Però l’Escala antiga no disposa dels atractius d’Empúries, ni de l’espai del Montgó. Per això, recorrent els carrers de l’Escala veureu la vida dura dels antics mariners. I si el que us agrada és el mar, la sal i els mariners amb els seus vaixells, llavors heu de fer cap a L’Escala per la festa de la Sal, el cap de setmana més proper a la diada de Catalunya. (Aquest any 2009, el 12 de setembre). Veureu vaixells de vela llatina, barques, paquebots i goletes. Veureu gent guarnida amb la roba del segle XIX esperant els vaixells que portàven al poble la preuada sal. Indispenable per fer la mundialment coneguda salaó de les anxoves de l’Escala. Podreu visitar-ne el museu. Hi haurà oficis antics relacionats amb la mar. En fi, la canalla xalarà i aprendrà al mateix temps. Potser també podreu fer un bany a les aigües blaves i netes d’aquest mar de l’Empordà, únic, si encara el temps acompanya. A l’Escala podeu dianr o sopar molt bé, a qualsevol restaurant. Nosaltres us recomanem el Roser. El Roser de tota la vida, ara dividit entre el “Roser 2″, al passeig marítim Lluís Albert, 1, davant del mar, o a l’hostal “El Roser” al carrer de l’església 7, al cor del casc antic. Si heu de dormir deixeu-vos seduir per la decadència de l’Hotel Empúries. Veureu caure la nit seguts amb el Mediterrà als peus.

Rada

Rada és un fòsil. Rada és un fantasma que ens arriba des de l’edat mitjana. Rada va morir, arrasada, l’any 1455, en una guerra civil a Navarra. Aquell any funest tropes armades cremaren el poble, situat en una important situació estratègica, dalt d’un turó. No deixaren res de res. No fou mai reconstruit. Més tard, en ple segle XIX, en ocasió de la construcció d’un canal de reg, es bastí un poble nou, a peu del vell. Quatre cases mal contades. Les excavacions han tornat a la llum el que Rada fou. Han ofert, a més, importantíssims materials arqueològics inalterats, que provenen directament de l’edat mitjana. Rada corprén i impressiona. Com Belchite. És un cant contra la guerra. Una guerra que va acabar fa 550 anys, i tanmateix actual. Sembla un poblat ibèric, o celta. Uns quants carrers, els fonaments de una cinquantena de viviendes, molt semblants a les ibères o romanes, un gran aljub per recollir l’aigua, l’esglèsia romànica de Sant Nicolau, i un gran cementeri. És molt interessant pujar el turó, accessible en cotxe, i perdre’s entre les restes, llegint els cartells explicatius que il·lustren què era cada edificació. Vivendes diverses, muralles, torres… Finalment entrar a Sant Nicolau per documentar-se  i gaudir del poc que s’ha recuperat en les excavacions. Hi arribareu per la carretera N-121, que va de Caparroso a Carcastillo, just al km. 3.  D’allà una pista asfaltada, de poc més d’un km. puja fins Rada. Es veu perfectament des de la carretera. Podeu visitar Rada en el curs d’una ruta per la baixa Navarra. De fet, a tocar, teniu el monestir cistercenc de la Oliva, una joia de l’art navarrés. I a sobre, Olite, amb el seu castell, i Ujué, la vila fantàstica medieval, bessona de Rada que, més afortunada, encara vigila la plana. I, perquè no, arribar-vos fins a Tudela, la perla de l’Ebre, o a Pamplona. Per la zona podeu dinar a l’asador Gurria, al poble veï de Mélida. Un local pobríssim, a peu de carretera, quatre taules per sortir del pas, però amb un menú molt digne i baratíssim. Per dormir podeu mirar a Tudela, amb molt bons hotels, o a Pamplona, o fer nit en un dels hotels d’Olite, o bé al castell del parador d’aquesta ciutat.

Rada es un fósil. Rada es un fantasma que nos llega desde la Edad Media. Rada murió, arrasada, en el año 1455, en una guerra civil en Navarra. Ese año funesto tropas armadas quemaron el pueblo, situado en una importante situación estratégica, en lo alto de una colina. No dejaron nada de nada. Nunca fue reconstruido. Más tarde, en pleno siglo XIX, en ocasión de la construcción de un canal de riego, se construyó un pueblo nuevo, al pie del viejo. Cuatro casas mal contadas. Las excavaciones han vuelto a la luz lo que Rada fue. Han ofrecido, además, importantísimos materiales arqueológicos inalterados, que provienen directamente de la Edad Media. Rada sobrecoge e impresiona. Como Belchite. Es un canto contra la guerra. Una guerra que terminó hace 550 años, y sin embargo actual. Parece un poblado ibérico, o celta. Unas cuantos calles, los cimientos de una cincuentena de viviendas, muy parecidas a las íberas o romanas, un gran aljibe para recoger el agua, la iglesia románica de San Nicolás, y un gran cementerio. Es muy interesante subir la colina, accesible en coche, y perderse entre los restos, leyendo los carteles explicativos que ilustran qué era cada edificación. Viviendas diversas, murallas, torres … Finalmente entrar en San Nicolás para documentarse y disfrutar de lo poco que se ha recuperado en las excavaciones.  Se llega por la carretera N-121, que va de Caparroso a Carcastillo, justo en el km. 3. De allí una pista asfaltada, de poco más de un km. sube hasta Rada. Se ve perfectamente desde la carretera. Podéis visitar Rada en el curso de una ruta por la baja Navarra. De hecho, a tocar de Rada, tienen el monasterio cisterciense de la Oliva, una joya del arte navarro. Y encima, Olite, con su castillo, y Ujué, la villa fantástica medieval, gemela de Rada que, más afortunada, aun vigila la llanura. Y, porqué no, acercarse hasta Tudela, la perla del Ebro, o hasta Pamplona. Por la zona puede comer en el asador Gurria, en el pueblo vecino de Mélida. Un local pobrísimo, a pie de carretera, cuatro mesas para salir del paso, pero con un menú muy digno y baratísimo. Para dormir podéis mirar en Tudela, con muy buenos hoteles, o en Pamplona, o hacer noche en uno de los hoteles de Olite, o en el castillo del parador de esta ciudad.

Blois

Els castells del Loire són un destí magnífic, sobretot en primavera i tardor. En primavera el riu baixa ple d’aigua i els jardins dels palaus i castells estan florits. A la tardor els parcs de tota la zona, i les arbredes fluvials, mostren una simfonia de colors inigualable. Però si no podeu anar-hi en aquestes dues èpoques de l’any, l’estiu és també un període recomanable. Només cal fugir de la vora estricta del Loire els dies de més xafogor, que nos són gaires. Per sort, en aquesta latitud més aviat plou sovint. L’hivern és la pàtria dels melancòlics. Una boira suau puja dels estanys i afluents del gran riu, s’embolica entre el brancatge nu dels arbres, i s’arrossega pels camps. Cobreix de misteri les torres de les fortificacions i els campanars d’esglèsies i abadies. Hi aneu quan i aneu disfrutareu. I avui volem parlar-vos d’un destí interessant a la Vall del Loire. D’una ciutat magnífica, amb un castell molt interessant, potser no de primera categoria. D’un bon centre d’excursions per veure les millors peces de la ruta. Es tracta de Blois. Una vila de mida mitjana, amb un casc antic molt bonic, bones comunicacions i a mida humana.
Però el millor de Blois, com ja hem explicat abans, són els seus voltants. Les maravelles que estan al vostre abast, riu amunt o riu avall, prop de Blois. Castells tan maravellosos com els Beauregard, una petita joia. O com l’imponent Chambord, rey dels castells. O bé Cheverny, una cucada, on trobareu el museu Tintin. O Amboise, on visqué Leonardo da Vinci. O Chaumont-sur-Loire, el més medieval de tots. O la delicadessa renaixentista del castell reial de Blois mateix. (A la foto). Tots es troben a menys de 60 kms de Blois. Per no parlar de Montmarin, Montpoupon, Talcy, Troussay, Villesavin, Clos Lucé, Gué-Péan, Fougères-sur-Bièvre i tants d’altres què, a pesar de jugar a la segona divisó són dignes d’un moment d’atenció, si teniu prou temps. I amb els castells no acabem, és clar. La Vall del Loire ofereix, prop de Blois, esglèsies i poblets medievals de tota mena. O curiositats tan curioses com la Pagode de Chanteloup, un edifici que resumeix l’esperit d’un segle que necessitava descobrir obres exòtiques al parc dels seus palaus. Com sempre, a la França eterna, podeu menjar-hi fastuosament i dormir-hi justet. Le Medicis, a Blois, o el Saint Hubert, prop del castell de Cheverny, compleixen les espectatives. Ens agrada més el segon. L’hotel du Commerce a Oucques, 30 kms de Blois també compleix aquesta premisa. Menjar de fàbula i dormir apanyadet. Tots pertanyen als Logis de France. Una cadena on podeu trobar-hi des de diamants en brut, fins pedres de quincalleria. Ara bé, cap no és fastigós. Podeu doncs cercar i reservar hotels dins aquesta web, amb la seguretat que mai no acabareu dormint al cotxe.

Los castillos del Loira son un destino magnífico, sobre todo en primavera y otoño. En primavera el río baja lleno y los jardines de los palacios y castillos están en flor. En otoño los parques de toda la zona, y las arboledas fluviales, muestran una sinfonía de colores inigualable. Pero si no puede ir en estas dos épocas del año, el verano es también un período recomendable. Sólo hay que huir del borde estrict0 del Loira los días de más bochorno, que nos son muchos. Por suerte, en esta latitud, llueve a menudo. El invierno es la pátria de los melancólicos. Una niebla suave sube desde los estanques y los afluentes del gran río, y se enreda entre el ramaje desnudo de los árboles, o se arrastra por los campos. Cubre de misterio las torres de las fortificaciones y los campanarios de iglesias y abadías. En fin, siempre disfrutaréis. Y hoy queremos hablaros de un destino feliz en el Valle del Loira. De una ciudad magnífica, con un castillo muy interesante, aunque quizás no de primera categoría. De un buen centro de excursiones para ver las mejores piezas de la ruta. Se trata de Blois. Una ciudad de tamaño medio, con un casco antiguo muy bonito, buenas comunicaciones y de escala humana. Pero lo mejor de Blois, como ya hemos explicado antes, son sus alrededores. Las maravillas que están a su alcance, río arriba o río abajo, cerca de Blois. Castillos tan bellos como los Beauregard, una pequeña joya. O como el imponente Chambord, rey de los castillos. O bien Cheverny, una cucada, y que permite visitar el museo Tintín. O Amboise, donde vivió Leonardo da Vinci. O Chaumont-sur-Loire, el más medieval de todos. O la delicadeza renacentista del castillo real, en Blois mismo. (En la foto). Todos se encuentran a menos de 60 kms de Blois. Por no hablar de Montmarin, Montpoupon, Talcy, Troussay, Villesavin, Clos Lucé, Gué-Péan, Fougères-sur-Bièvre y tantos otros que, a pesar de jugar en la segunda división, son dignos de un momento de atención, si tiene tiempo suficiente. Y con los castillos no acabamos, claro. El Valle del Loira ofrece, cerca de Blois, iglesias y pueblecitos medievales de todo tipo. O curiosidades tan curiosas como la Pagode de Chanteloup, un edificio que resume el espíritu de un siglo que necesitaba descubrir obras exóticas en el parque de sus palacios. Como siempre, en la Francia eterna, puede comer fastuosamente y dormir justito. Le Medicis, en Blois, o el Saint Hubert, cerca del castillo de Cheverny, cumplen las expectativas. Nos gusta más el segundo. El hotel du Commerce en Oucques, 30 km de Blois también cumple esta premisa. Comer de fábula y dormir apañado. Todos pertenecen a los Logis de France. Una cadena donde podrá encontrar desde diamantes en bruto, hasta piedras de quincallería. Ahora bien, ninguno es asqueroso. Puede pues buscar y reservar hoteles en esta web, con la seguridad de que nunca acabará durmiendo en el coche.

Festa Barroca 1714 de Moià

Us agraden les reconstruccions històriques?. Aquestes magnífiques festes i festivals on voluntaris i voluntaries, vestits d’època, ens fan retrocedir en el temps fins l’imperi romà, l’edat mitjana o les guerres napoleòniques?. A nosaltres molt. Ens agraden perquè, més enllà dels espectacles, concerts i mercadets que les acompanyen, són una valuosa aportació a l’educació i cultura dels infants. A més, permeten conèixer el nostre país, les seves viles i ciutats, la seva gent i les seves maravelles. Moià, al cor de Catalunya, entre Vic i Manresa, és una vila inquieta, culturalment molt viva. Durant tot l’any celebren fires molt lluides i interessants. Com ara aquesta festa barroca que evoca els fets de l’11 de setembre de 1714. Una dramatització molt ben feta d’alt nivell, amb episodis recreats amb tots els ets i uts, amb ganes de fer-ho bé. Evidentment el cap de setmana de la diada, no podía ser altrament. A Moià va nèixer Rafael de Casanova, l’heroi de 1714. S’hi pot visitar la casa natal. Ja veieu que Moia, tot i sense festes, en sí mateix, és molt recomanable. Una vila molt important, molt més que avui dia, durant els segles XVI al XVIII. Conserva encara un nucli antic que mereix fer-hi una visita. Els seus voltants esplèndits. Teniu abans d’arribar-hi, Castellterçol, amb la casa museu de Prat de la Riba. I al nord Santa Maria de l’Estany, un monestir romànic de campanetes. Moià celebra també una molt interessant diada prehistòrica. Perquè prop del poble hi ha les famoses Coves del Toll. Pujeu doncs, si no teniu res millor que fer, a Moià. Sobretot si us agraden les reconstruccions històriques.

¿Os gustan las reconstrucciones históricas?. ¿Estas magníficas fiestas y festivales donde voluntarios y voluntarias, vestidos de época, nos hacen retroceder en el tiempo hasta el imperio romano, la edad media o las guerras napoleónicas?. A nosotros mucho. Nos gustan porque, más allá de los espectáculos, conciertos y mercadillos que las acompañan, son una valiosa aportación a la educación y cultura de los niños. Además, permiten conocer nuestro país, sus villas y ciudades, su gente y sus maravillas. Moià, en el corazón de Cataluña, entre Vic y Manresa, es una ciudad inquieta, culturalmente muy viva. Durante todo el año celebran ferias muy lucidas e interesantes. Como esta fiesta barroca que evoca los hechos del 11 de septiembre de 1714. Una dramatización muy bien hecha, de alto nivel, con episodios recreados con todos los pormenores, con ganas de hacerlo bien. Evidentemente el fin de semana de la diada, como no podía ser de otra manera. En Moià nació Rafael de Casanova, el héroe de 1714. Se puede visitar la casa natal. Ya veis que Moia, aun sin fiestas, en sí mismo, es muy recomendable. Una villa muy importante, mucho más que hoy en día, durante los siglos XVI al XVIII. Conserva un casco antiguo que merece una visita. Sus alrededores són espléndidos. Tienen, antes de llegar, Castellterçol, con la casa museo de Prat de la Riba. Y al norte Santa Maria de l’Estany, un monasterio románico de campanillas. Moià celebra también una muy interesante fiesta prehistórica. Porque cerca del pueblo se encuentran las famosas Cuevas del Toll. Suban a Moià pues, si no tenéis nada mejor que hacer. Sobre todo si les gustan las reconstrucciones históricas.

Covarrubias

El bressol de Castella te un nom: Covarrúbias. La ciutat medieval més impactant que mai podríeu imaginar. Situada una trentena de kms. al sur de Burgos, està en una regió beneïda per l’art i la història. Lerma, la vila renaixentista està 20 kms. a l’oest. San Pedro de Arlanza, el monestir màrtir, aixeca les seves torturades runes ben a prop. La monumental Abadia de Silos la teniu a tocar. La superespectacular garganta de la Yecla es troba allà mateix. Els entorns són bonics: natura i monuments. Però la pròpia vila de Covarrúbias és una veritable joia.  Hi trobareu una colegiata romànica esplèndida on dormen la son dels justos Fernán González, primer comte de la Castella independent, i un piló de nobles acompanyants. O bé l’edifici portal que serveix d’aixopluc a l’arxiu de l’almirallat de Castella, o l’esvelta torre medieval dita de Fernán González, (a la foto). El poble és ple de carrers amb cases d’entramat de fusta, i places plenes de vida, de bars, de restaurants i d’hotels. Si feu una ruta per Burgos, per la Castella primitiva, no us oblideu de visitar Covarrúbias. No us en penedireu. No hem dormit mai a Covarrúbias però està ben servida d’hotels, que ens van agradar de vista, i te un càmping. Nosaltres hem dormit a Burgos, a l’hotel Abba. Una passada. També al càmping Fuentes Blancas. Ideal per entorn i proximitat a la ciutat. També a l’hostal Cruces de Santo Domingo de Silos. Si dormiu a Covarrúbias feu-nos saber com ha anat. Per menjar, als bars i els restaurants de la plaça major fan uns palts, racions i tapes fantàstiques.

La cuna de Castilla tiene nombre: Covarrubias. La ciudad medieval más impactante que nunca podría imaginar. Situada una treintena de kms. al sur de Burgos, está situada en una región bendecida por el arte y la historia. Lerma, la villa renacentista está 20 kms. se encuentra al oeste. San Pedro de Arlanza, el monasterio mártir, levanta sus torturados escombros al lado. La monumental abadía de Silos está muy cerca. La superespectacular garganta de la Yecla está allí mismo. Los entornos son hermosos: naturaleza y monumentos. Pero la propia villa de Covarrubias es una joya. Una colegiata románica espléndida donde duermen el sueño de los justos Fernán González, primer conde de la Castilla independiente, y un montón de nobles acompañantes. La puerta arco monumental que aloja el archivo del almirantazgo de Castilla, la torre medieval llamada de Fernán González, (en la foto), calles con casas de entramado de madera, plazas llenas de vida, de bares, restaurantes y de hoteles. Si planean una ruta por Burgos, por la Castilla más primitiva, no se olviden de visitar Covarrubias. No os arrepentiréis. No hemos dormido nunca en Covarrubias pero está bien servida de hoteles, que nos gustaron de vista y, además, tiene un camping.  Nosotros hemos dormido siempre en Burgos, en el hotel Abba. Una pasada. También en el camping Fuentes Blancas. Ideal por su entorno y por la cercanía a la ciudad. También en el hostal Cruces de Santo Domingo de Silos. Si dormís en Covarrubias hacednos saber cómo os ha ido. Para comer, en los bares y los restaurantes de la plaza mayor hacen unas tapas y raciones fantásticas.

Vall de Lys

La Vall de Lys, amb la seva espectacular cascada de l’infern, (a la foto), és un lloc amable pels infants amb praderies i boscos. Està molt proper a Bagneres de Luchon. I no cal haver de conduir massa per arribar-hi: uns 8 kms. des de Bagneres de Luchon. Aquesta bonica, i un pèl caòtica, vila francesa està a tocar de la vall d’Aran. Només cal travessar el preciós port del Portilló, amb boscos tan bonics com La Baricauba, per anar de Bossost a Luchon. Bagneres és una ciutat balnearia, una mica tronada i envellida, amb un trànsit suicida els mesos d’estiu i pocs llocs recomanables a visitar. Tota la tercera edat de França, i milers de turistes més, hi fan cap per pendre les aigües. A l’hivern és famosa l’estació d’esquí de Superbagneres, molt familiar, a la mateixa carretera que va a la Vall de Lys. El lloc és poc conegut, és força amagat i secret. Per això, potser, resulta encara més natural i molt més bonic. Si hi aneu amb temps podeu fer l’espectacularitat d’arribar-se fins l’Hospital de França, paratge a mig camí de Benasque, amb cims imposants. O pujar cap al coll de Peyresourde, per arribar-se fins el Vall i el llac d’Oô, en una petita caminada. Per això si sou a la vall d’Aran i ja ho heu vist tot, aneu un dia a Bagneres de Luchon, a la Vall de Lys, a l’Hospice de France. Només unes hores. Els hotels de Bagneres són una mica rònecs. Dormiu millor a l’Aran. Per dinar hi ha un xiringuito a la Vall de Lys, i lloc de pic-nic. A Bagneres aneu al “Hotel d’Etigny“, un hotel perdut a la nit dels temps, en ple segle XIX, on us serviran un dinar de prínceps.

La Val de Lys, con su espectacular cascada del infierno, (en la foto), es un lugar amable para los niños con praderas y bosques. Está muy cercano a Bagneres de Luchon. Y no hay que tener que conducir demasiado para llegar: unos 8 kms. desde Luchon. Esta bonita, y un poco caótica, villa francesa está muy cerca de la Vall d’Aran. Sólo hay que atravesar el precioso puerto del Portillón, con bosques tan bonitos como La Baricauba, para ir de Bossost a Luchon. Bagneres es una ciudad balnearia, algo envejecida, con un tráfico suicida los meses de verano y pocos lugares recomendables para visitar. Toda la tercera edad de Francia, y miles de turistas más, van allí para tomar las aguas. En invierno es famosa la estación de esquí de Superbagnères, muy familiar, en la misma carretera que va a la Val de Lys. El lugar es poco conocido, bastante escondido y secreto. Por ello, tal vez, resulta aún más natural y mucho más bonito. Si va con tiempo puede acercarse hasta el Hospital de Francia, un paraje a medio camino de Benasque, con cumbres imponentes. O subir hacia el puerto de Peyresourde, para llegar hasta el Valle y el lago de Oo, en una pequeña caminata. Por eso si está en la Vall d’Aran y ya lo ha visto todo, vaya un día a Bagneres de Luchon, hasta la Vall de Lys, en el Hospice de France. Sólo unas horas. Los hoteles de Bagneres son algo anticuados. Duerma mejor en el Arán. Para comer hay un chiringuito en la Vall de Lys, y lugares de pic-nic. Si come en Bagneres vaya al “Hotel d’Etigny”, un hotel perdido en la noche de los tiempos, en pleno siglo XIX, donde le servirán una comida de príncipes.